Un infern sense aigua. Faula futurista d’un Sant Antoni antic


Amor de memòria. Passió de record. Camí de joventut. Senectut irredempta. Som a l’any 2065. Francina i Miquel, ens ho contau?

sa2“Miquel, acosta’t, que et posaré les gotes dels ulls”. Na Francina, amb el pols tremolós alça el comptagotes que supleix el gastat llagrimer del seu home. “Jesús, i pel que ens queda per veure”, diu en Miquel. Avui és Sant Antoni. “Te’n recordes?”. Ella li diria que sí, però una glopada de llàgrimes li atura la veu a la gargamella.

I tant que se’n recorda na Francina! Avui els seus néts viuran la mateixa festa que ells visqueren fa mig segle. “Saps quina gentada que hi havia! El baciner vell encara era viu. Me’n record com si fos ara, d’aquells coets, de les cares d’espant dels nins al carrer de Sant Roc, de la pluja de caramels i d’aquells dimonis que sortien rabents tot d’una que es badaven de pinte en ample les persianes de Cal Baciner. Tu em miraves a l’altra banda del rotlo, Miquel, i jo em sabia la més bella del món i de Manacor”. “I la més temorosa”, li replica l’home. “Saps que te’n feien, de por! M’agafares la mà, i després del primer ball, correguérem cap a davant l’Ajuntament. Ho volíem veure tot, ho volíem viure tot. Menjàvem vida! Te’n recordes d’en Tià Riera Pocoví? Que sempre duia aquells dos bastonets per seguir el ritme, i cridava amb aquella veuota esquerdada: ‘Ampleees!’.

Però aquell any la novetat va ser en Bernat de S’Hort. Era dels darrers membres vells del Patronat, juntament amb l’amo en Toni Aleix. S’inventà una pissarreta per dir-nos les cançons: “Gloriós”, “Mudada honesta”, “Va per mar”, “Trenta-u”, “A desset”. Alçàvem els ulls per mirar la pissarra. Elevàvem l’esguard per mirar el cel amenaçant. Tota la setmana ens havien donat tello que havia de ploure, i que tanta d’aigua faria, i que sortirien, però s’haurien d’arraconar. Però teníem massa coses per viure. Crec que el batle d’aquell any era en Toni Pastor, te’n recordes, tu? Tu? Tu t’havies pintat els morros, i jo m’havia tallat els cabells. Tu em corries davant, i m’agafaves la mà com qui s’agafa a un darrer ball perquè sigui el primer de l’any que ve. Aquell dia no sabia, t’ho promet, no ho sabia, que allò fos el que haurà estat.

Entràrem al local dels vells, al carrer Nou, i ens en recordàrem amb un punt d’orgull de l’amo en Tomeu de Tortova, i el gaiato, i la festa viva. I passàrem pel torrent i esperàrem a la torre de Ses Puntes perquè tu deies que d’allà faries una foto molt guapa. Com una guarda de bous, els dimonis avançaven cap a Can Patxó, i cap a la residència, anàrem a veure-hi la teva padrina, noranta anys la contemplaven i aquell dia era l’únic de l’any on guardava un racó per vestir d’il·lusió els seus ulls de vella, com són de vells els nostres ulls d’avui, Francina”.

“Sí, Miquel, i els vestim d’il·lusió com la teva padrina aquell dia. Anaven enrere, aquell dia els dimonis i corríem devora ells com qui corr devora un tren que sap que no podrà agafar mai. Passàrem pel Porrón i anàrem a Can Lliro. Pujant cap allà ja reparàrem gent, joves com nosaltres, que preparaven per cantar uns goigs alternatius. I tota aquella gent, més de tres-cents varen esser, cantaren com sempre havia cantat el poble, amb alegria, amb dignitat, amb fervor, amb amor per la gent i per la festa, pel país, si li vols dir”. “No has amollat mai, Francina, encara estàs amb això del país…”. “Fins a la tomba, Miquelet. Arribàrem a Can Lliro i allò no s’havia vist mai, ni mai ho hem tornat veure. La vorera de Can Mio i la de Can Garanya, estibades. No hi cabia una agulla, i l’amo hi ballà tot orgullós, com un dels pocs dimonis que aleshores deixaven ballar amb la colla oficial”. “Increïblement, aquell any els dimonis tornaren arribar d’hora davant l’Ajuntament per iniciar la colcada”.

“Sí, com me’n record d’aquell carro entrunyellat de flors de paper… quants d’anys deu fer que no el treuen? Qui el deu guardar?”. “No ho sé… Aquell any havien canviat de director de banda. Un tal Bernabéu. Eduard? Sí, crec que sí. Me’n recordaré sempre: feia uns ulls d’astoraaat… i pel carrer Major pegava uns llongos per fer agafar ritme als músics. I tu i jo devora: et volaven els cabells i et lluïen les pipelles, Francina. No he sabut mai si va ser aquell dia que em vaig enamorar de tu o si estic enamorat d’aquell dia perquè et vaig conèixer. Arribàrem a l’església i com que tu feies fotos per a un blog d’internet, et deixaren entrar, i jo darrere”. “I deies: ‘No ho havia vist mai, això, no ho havia vist mai. Ara ja em puc morir. I més, i més, i més’: La banda entrant pel portal major a ritme de pasdoble quan don Andreu Genovart ja havia començat a donar instruccions de silenci… Riguérem. I encara reim”.

“Te’n recordes, Miquelet? Aquell any havien assajat les completes per primera vegada. En Xavier Gelabert, que en aquell temps era el director d’Ars Antiqua, acabà la segona peça i s’aturà amb els braços alçats. Somreia, un pèl sarcàstic, un pèl altiu, per ventura: ‘Ara la festa és de l’església. Després serà tota vostra. No seguiré. No seguiré, si no respectau la litúrgia’. Es va fer un rum-rum minvant que tanmateix no arribà al silenci impossible de 1.700 cors encesos”. “No callàrem perquè el poble ens vessava per les ungles, Francina. I a tu i jo ens vessava el desig d’aquella eternitat que ens pensàvem que duraria sempre”.

“Vaig veure un home que plorava i no eres tu. No eres tu qui comprenia la solemnitat del moment, ni l’escarrufada d’haver viscut allò tants d’anys i veure-ho créixer d’aquella manera”. “Els joves eren, érem, aquell dia, les ales del poble que renaixia com una au fènix de les cendres d’un fogueró qualsevol dematí. Els goigs aquell any de fa tants d’anys varen ser apoteòsics com tants d’anys ho havien estat abans, com tants d’anys ho serien després. Els joves reien i s’abraçaven, però sempre en un racó veies un home que feia carusses, una dona desencaixada, uns ulls vermells, i senties les capelles estremides al costat del temple”. “En Bernabéu, el director de la banda, feia el senyal de tornem-hi, de creixem, de surem aquesta música que no s’ha d’acabar mai. En Bernabéu, el director, ens va gravar a cop de foc i bombo aquell horabaixa de fa tants d’anys, la sintonia de les nostres vides, i ell, creu-me, en aquell moment no ho sabia. I nosaltres tampoc”.

“Era el mateix any que el Baciner feia de pare i el pare de baciner, mirant de contenir l’atac d’hormones festejadores del dimonió del seu fill: ‘Et dic que anit véns a dormir a ca nostra, i no se’n parli pus’. El fill, mentrestant, estirava el braç de l’al·lota perquè pogués ser davant a cada ball. Te’n recordes?” “Francina, com t’he estimat, i com t’estim, dins aquesta festa. Correguérem a encendre el fogueró de la rectoria. Ja no hi donaven coques, aleshores, i ser davant era un miracle si havies estat abans a completes. I nosaltres hi érem, desobeint ordres o consells del Patronat”. “Anàrem a torrar al bar Mallorquí. Quants d’anys deu fer que el tancaren? Fugíem de les Verdures, de la música empotada i del renou i l’estruend. Cercàvem la cançó, Miquel. Allà hi glosares com mai t’hauré vist tornar glosar. Hi havia en Xurí, el més gran glosador que mai hem vist, i hi havia la més gran glosadora, la irrepetible Maribel Servera. I el Carnisser, en Prim, el Foraster, en Xisco Ros, i en Tomàs, que mai cantava. Quants d’anys han hagut de passar perquè comprenguéssim l’abast del que vivíem, la transcendència del nostre país lliure dins un bar ple d’iguals en la diferència?”.

“Ens quedaven només uns esquits de festa i mirant el mòbil, Miquel, tornàrem a volar cap als dimonis. Els aplegàrem als Tastavins, el mític molí de Fartàritx. Deu existir, encara? No ho sé. Només sé el que aprenguérem aquella estona tan curta dins aquella nit immensa: la festa era, és, del poble: no hi havia Patronats, ni Baciners, ni dimonis hi havia. Als Tastavins hi havia només la música dels nostres cors i la nostra ràbia d’existir, de fixar aquell moment etern a les nostres retines ingènues. Sa Volta, la Concòrdia, i el darrer ball a Cals Pasturetes. Aquella portassa de bloquets i trespol i panets de trempó que cloïa la nit sense una gota d’aigua, que condemnava al foc etern tots els meteoròlegs del món que ens havien promès un infern d’aigua per matar el nostre amor de jovenells irredempts”.

“Ah, Francina, resta tenaç dins aquells dies, fes-me reviure aquella nit que va engendrar el que hem estat durant totes les nostres vides. M’agafares de la mà finalment, per darrera vegada aquell dia i em menares a la caseta buida que ton pare tenia al camí de les Pedreres. Foganya encesa, llit calent. Claror del foc. Et despullares oferta als meus braços i em regalares l’aigua d’aquells ulls per sempre immunes al temps. El llit prengué, i prengueren el vol els nostres cossos ardents. Férem un fill com qui fa etern el temps”. “I avui, Miquel, et pos les gotes als ulls. Et don l’aigua una altra vegada, aquella aigua que no volgué ploure aquell dia de fa tants d’anys, aquella aigua d’aquell infern sense aigua”. “Te’n recordes, Miquel? Miquel? Miquel…”.

One Comment Add yours

  1. Cristian escrigué:

    Molt guapa aquesta faula, Enhorabona!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s