Enyorar és lluny. A Francesc Garriga, in memoriam.


francesc garrigaDe vegades, passats els anys, no ens queda més remei que mostrar-nos sorpresos de com anam sent d’ignorants. Jo devia haver passat la trentena i l’amic Toni Mateu em va regalar un llibre: La nit dels peixos, d’un tal Francesc Garriga Barata, ja aleshores septuagenari. El vaig llegir amb avidesa i en poc temps vaig saber que el meu amic m’havia descobert una de les veus més sòlides de la lírica catalana dels darrers cinquanta anys. En vaig escriure una crítica que, si no record malament, vaig publicar a la revista Cent per Cent, i després també a L’estenedor. En Toni, amic d’en Garriga, em va transmetre que la crítica havia agradat, i molt, al poeta de Sabadell. I d’on venia la sorpresa de què parlava inicialment? Jo, que anava llegint clàssics i anava coneixent poetes d’aquí i d’allà, havia arribat a aquella edat que molts trobarien ja madura sense conèixer una de les necessàries referències de la nostra poesia. Les gràcies, doncs, al meu amic per haver-me fet arribar a un home que escrivia poesia en majúscules.

Més endavant vaig llegir altres llibres seus, el gran Ragtime, publicat a LaBreu Edicions, o Tornar és lluny, que li va valer el premi Carles Riba, que ell rebé amb un cert desdeny, perquè li arribava tard, ara que ja era vell, ara que ja estava sol, ara que sentia davallar rabent l’aigua de la vida cap al fondal misteriós de la mort.

Francesc Garriga se sentí acompanyat també per la gent d’AdiA Edicions, amb Pau Vadell i Lucia Pietrelli, que li editaren Demà és mai, una antologia en forma d’homenatge o un homenatge en forma d’antologia. Pocs mesos abans vaig tenir la sort de poder-lo entrevistar un horabaixa de ressol a la Cova dels Ases del Port de Felanitx, en aquella Mallorca que estim i que a ell li agradava també de visitar. Avui Francesc Garriga Barata, l’home dels versos amb ritme, el poeta honest i vital, l’incòmode, el qui no amagava les veritats i el qui no s’ocultava rere capelletes absurdes, ja no hi és. El cos seu ha deixat d’existir. Les seves paraules, però, ressonen per les parets de Barcelona, per les de Sabadell, pel call vermell de Calonge o per les carasses de l’emblanquinat d’una casa qualsevol del Port de Felanitx. Gràcies pel llegat, Francesc. I una darrera cosa, ara que ja no hi sou: enyorar és lluny, quan la presència de les paraules és tan avinent. Si de cas em passa, tornaré als vostres llibres, mestre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s