“Negre, negre, no ho era; un poc obscur només”

on

Tòfol Pastor (Manacor, 1920) més conegut per molts com “Pífol”, va néixer un vint-i-nou de febrer i només fa els anys un pic cada quatre, deu ser per això que, tot i tenir-no noranta-cinc mantengui aquest esperit jove i una memòria prodigiosa. Va ser amic coral de Guillem d’Efak. Diu que ell, en Guillem Fai i en Joan Poncet introduïren Guillem d’Efak a la vida bohèmia, però que va ser tan bon aprenent que els va passar a tots tres davant.

pífol“En Pífol era un al·lotet tot ossos i nas. Era una mica bif i no heu vist ningú mai amb tanta bona jeia. Sempre estava content i no podia consentir que els altres no sabessin esbargir-se les nuvolades. Tenia tranc per a tot i més que res per dibuixar i per treure caricatures de la gent, i això que ningú no l’havia ensenyat. Les enllestia en un moment. Ras, ras! dues retxes i ja teniu el Goixo de la Música que semblava que l’havíeu davant a punt d’evestir-vos i de tirar-vos la batuta pel cap”. Qui escrigué aquestes paraules va ser Guillem d’Efak a La ponentada gran, la novel·la breu on és coprotagonista el nostre entrevistat.

– Aquest llibre no me’l va voler dedicar mai. “I per què”, li vagi dir jo. “Perquè ets tu qui me l’hauria de dedicar a mi”, em va contestar.

– Quan va ser el primer pic que vàreu veure en Guillem?

– Devia ser l’any trenta-quatre. Ell en tenia quatre, jo catorze. El vaig veure al Barracar devora l’església de Crist Rei, amb na Margalida Cremada, la seva tia, i tres madones d’allà. Jo passava i vaig dir “vaja un negret”. I em vaig aturar a veure’l. vaig sentir una dona que li demanava: “Como te llamas, guapo?”. “Yo no me llamo me llaman”, li va contestar ell, perquè vegis de quina casta de nin parlam.

– I fa fer, en Guillem la seva infantesa i la seva adolescència a Manacor.

– Sí, va començar a anar a l’Escola Graduada.Els altres dies ell va començar a anar a escola a la Graduada. Jo feia de mosset a ca un fuster i un dia posàvem unes portes a veïnat de l’escola i el vaig veure que en lloc de jugar amb els altres al·lots, ell seia devora la mestra, que també seia als escalons, donya Lluïsa. Ell sempre va dir que aquesta mestra va ser l’única persona que el va ensenyar.

– I fora de l’escola?

– Jo vivia al carrer d’en Codolí, que ara es diu de l’Àngel i s’havia dit de Bartomeu Sastre. Son pare vivia al carrer de la Vilanova, i la tia al carrer de la Verònica, que és on ell feia més vida. Son pare quan va venir ja va posar un bany amb dutxa, i l’any 34 no n’hi havia gaires de dutxes. Convidava els al·lots a dutxar-se a ca seva. Amb la tia va aprendre de conversar el mallorquí amb l’home de la tia, el tio Beia, que li anava contant les rondalles mallorquines. Quan va poder llegir les va llegir totes i se les sabia de memòria, a molts de llibres les ha posades. A La ponentada gran hi ha un somni de rondalles. I quan es moria va escriure la Rondalla de Rondalles, que no la va acabar.

– Però com va ser que amb deu anys de diferència d’edat us arribàreu a fer tan amics?

– Ell va venir a fer la sarsuela La del Soto del Real, a l’Agrupació Artístisca, i aquí va ser on hi vaig conèixer la meva dona. Ens férem amics, amb en Guillem. Érem tres que ens ajuntàrem amb ell: en Joan Poncet, en Guillem Fai i jo, que era el més jove dels tres. Ells dos ja hi eren d’abans del moviment. I va ser així que ja durant els assajos fèiem una rasca amb cafè i hi abocàvem conyac, i cassalla, i canya, i provàvem com anava més bé i si n’hi havíem d’afegir un poc, que sempre era que sí. En acabar els assaigs anàvem a fer la ronda i cantàvem pel carrer i recitàvem poesies. En record una que havia escrit en Moyà de Binissalem: “Jeu Maria serena i virginal, sota el marbre de les velles fosses”. Un altre dia cantàvem qualque cançó i ens aturàvem al quiosc de la placeta de Sant Jaume, on hi havia un català que declamava molt bé. Sempre anàvem al tasser. Ens recitava una poesia o dues i fèiem la volta. També anàvem a Cas Moliner, el casiner tenia molt bona veu i ens cantava una romança, el convidàvem a beure i ell ens convidava a beure a nosaltres. I també al frontó i l’amo ja ens posava qualque disc de sarsuela quan ens veia arribar. Això devia ser l’any 47, en Guillem tenia 17 anys. – Vetlàveu ferm… – Quan ens donàvem la bona nit quedàvem nosaltres dos tots sols i era quan xerràvem de les nostres coses. Ell em contava el seu mode de pensar. Jo l’acompanyava fins a ca seva, que era un poc més enfora, i quan hi arribàvem tornàvem arrere i ell m’acompanyava fins a ca nostra, i així un parell de vegades. Un dia em va dir: “Ara et diré una utopia. Si hi hagués una guerra entre blancs i negres, jo aniria amb els negres”. “I per què?”, li vaig demanar, “si tu vius en terra de blancs”. Em respongué: “Amb mon pare quan li hagi pagat el viatge de dur-me de la Guinea aquí, hi estaré cabal. Com els indians que duien un lloro o una moneieta perquè els altres veiessin que venien d’Amèrica, mon pare perquè sabessin que venia d’Àfrica duia un negret. I quan era petit i les dones que em saludaven deien que era guapo, no és que fos guapo ni agut, és que era negre. I quan em posaren a l’orquestra Guinea no és que sabes cantar ni sabés música, és que era negre. I quan festejava amb una joveneta havia de voltar el cantó abans d’arribar, perquè a ca seva no em volien. I no és que jo fos mala mersona, és que era negre”. “I per què no te’n vas a l’Àfrica?”, li vaig replicar. “Perquè aquí som negre i allà seria blanc”.

– Conversàveu de coses serioses. No tot eren bauxes.

– Vàrem ser molt amics. Quan se’n va anar en haver de menester res de Manacor no anava als seus amics de literatura, com en Miquel Àngel Riera. M’ho demanava a mi. Feia els discos i me’ls enviava. Una vegada havia guanyat un concurs a Ràdio Barcelona i va dir: “He enviat els discos a en Pífol i vaja un favor que li he fet, s’ha hagut de comprar un tocadiscos”.

– Però Manacor li va tornar petit, a en Guillem.

– Un dia em va dir: “Quan surt de ca meva, ja sé que trobaré en tal davant el forn i em dirà tal cosa. I aquí deçà trobaré en qual i me’n dirà tal altra. Aquí cada dia és igual”. Els qui li donàvem més pitja érem en Guillem Fai i jo: “Te n’has d’anar de Manacor”. Ell contava que havia dit a son pare, el dia que feia vint-i-un any: “Ara ja som major d’edat, me’n vaig”. Son pare li respongué: “Escolta, hauràs d’esperar dues hores perquè allà on vares néixer encara no ho són”. Se’n va anar a Palma, dins el Brut, hi havia la flota nord-americana i feia de traductor als marines, i escrivia cartes per a ells en nom de les fulanes. El qui el va anar a cercar per cantar va ser en Guillem Jaume, que vivia al carrer de la Verònica. Era Font de Malnom. Sa mare feia coves de canya i graneres, li deien la madona Font. En Guillem tenia un germà que va arribar a anar amb en Bonet de Sant Pere. Li deien en Joan Corer, perquè sonava amb una orquestra de Felanitx, i els felanitxers li deien el Manacorer, i li va quedar en Corer. Va ser en Guillem Jaume el qui va anar al Bohemia i li va dir per anar allà, al Rosales. Ell li va contestar:“I tu saps que no he pogut cantar ni a la Capella de Manacor”. I aquest li va dir: “La gent es pensa que tots els negres en saben”. I devia ser ver, perquè li donàvem la partitura i ja no hi importava assajar més, ell ja ho sabia tot en una vegada. Cantant al Rosales, hi va anar a cercar-lo un músic, en Voicki, per dur-lo a la Cubana. Mentrestant, va tenir una nina, que li deien Hada, vengueren a viure a Manacor i la nina anava a ca les Monges de la Caritat. Però ell aviat se’n va anar de miner i la seva dona i la nina quedaren a Manacor, a una caseta que havia fet son pare a l’avinguda del Ferrocarril, on ara hi ha un manescal. De vegades la seva dona em deia: “Hauries d’escriure a en Guillem perquè et fa més cas a tu que no a nosaltres”. En Tous, l’home de na Sara Montiel, va posar un espectacle en el descans de les funcions que es feien als teatres. Ell, en Guillem hi cantava, ja en mallorquì, i ja cantava la Madona des Caparó. En Llompart en tenia un casset i anaren a Barcelona i el convenceren perquè se n’hi anàs a viure. – I com va ser l’aventura de la Cova del Drac? Hi anàreu cap vegada? – Cada setmana havia d’anar un dia o dos a Barcelona per la meva feina de Perles Manacor. Agafava l’avió el dematí i tornava l’horabaixa. Estaven a Sants. El llibre de Madona i l’arbre el dedica a la senyora amb qui posaren La Cucafera. I també va posar una escoleta al camp del Barcelona. Entretenien els entretenien amb comèdia i ho feien tan bé que quan els anaven a cercar els al·lots no se’n volien anar de tant que els havia agradat. A la Cova del Drac hi vaig anar un vespre i gairebé no hi vaig acabar d’entrar. Jo me n’havia d’anar prestet.

– I l’any vuitanta, el Siau qui sou a la Sala Imperial.

– Sí, ell encara vivia a Barcelona. Vaig anar al camerino i tot a xerrar amb ell. Es va omplir. A l’himne la gent estava dreta. Ell confiava que Sa Nostra, que hi havia en Perelló, un fill del secretari Perelló, li donaria uns doblers per poder-ho fer. Però el pressupost es va acabar i ho feren com pogueren. Quan els Capsigranys el feren, no va venir. I ell va dir: “No sé quines feines tenia”. I jo dic: “Molta por tenies, tu”. “Pífol… no emprenyis”.

– Va morir massa jove.

– Sí. Quan es moria va escriure la Rondalla de Rondalles i jo torn a ser el qui va a cercar la clau del cofre.

– (Treu un exemplar d’El dimoni cucarell i em mostra un enfilall de paraules d’aquí amb la seva corresponent en el català de Barcelona: al·lot, aidar, espirejar, flastomar, etxul·lat, estufera, quissó, motar…)

– En Guillem deia que totes són paraules que també formen part de la llengua catalana. Si tots els qui escrivim escriguéssim així com xerram al nostre poble no ens entendríem. Però els al·lots han de saber que aquestes paraules existeixen.

entrada

– Quan li feren l’homenatge a l’Auditòrium, hi anàreu? (Queda unes dècimes de segon s’alça el jersei, s’hi passa la mà per davall i de dins la butxaca de la camisa treu una cartereta molt prima, i de dins la cartera…)

– Aquí hi ha l’entrada. Vàrem tenir molt bon lloc. Aleshores jo era regidor, i ens tractaren com si fóssim família seva. De fet, quan es casaren vàrem ser els únics de Manacor que anàrem a les noces. “Na Margalida i na Guillema vos convidam a les noces dels nostres pares”, deia la invitació… El dia que es va morir me’n vaig haver d’anar del cementeri perquè en lloc de consolar jo na Mônica, em consolava ella a mi. – És la història d’una gran amistat. – Sí. Ell, més que res era poeta. Sabia que la poesia pocs la llegien i que si la cantava, arribaria a més gent. Una vegada va escriure: “La nostra amistat és una d’aquelles poques que un arriba a imantar i no necessiten postaletes nadalenques per tal d’alimentar el caliu”. Quan es va morir en Poncet, va escriure una carta al Diario de Mallorca i quan l’acabava va escriure: “I vull firmar amb el nom que em posaren quan amb en Pífol i en Guillem Fai trèiem llustre a les estrelles i als marbres dels tassers: l’Obscur”. L’Obscur, li deia en Poncet, perquè “negre, negre, no ho és. Un poc obscur, només”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s