Sempre ran ran del gran amor que esperam (gràcies, Projecte d’Efak)


projecte d'efak“Llosques marcades de vermell de llavis, un nin que plora lluny de pena o ràbia”, petites coses insignificants, dites amb la veu també molt petita. Menudències que cobren volum dins el silenci d’un calfred. Tantes coses petites que ens fan pensar en tu, Guillem d’Efak. Així començava el concert de Projecte d’Efak que serviria per tancar el cercle virtuós de vint dies que varen posar a rodar els Xítxeros amb Empenta amb motiu dels vint anys de la mort del bruixot barracaner. El concert va esdevenir, però, no sols un homenatge a Guillem d’Efak, sinó també a uns músics que li dedicaren un bocí llarg de les seves vides ara fa gairebé una dècada. Projecte d’Efak va ser una proposta singular, que donava ànima moderna a unes cançons de cos robust i alegre, vitenc i vital. Sentírem una altra vegada com la veu de Joana Gomila ens transportava al sòtil dels records, orquestrada magistralment com un instrument més dins el conjunt, que potser no sonava tan rodó com antany, però l’art és sobretot un fet de comunicació sensorial, i va ser pels sentits, per tots, que ens va arribar l’ofici d’aquests músics combustibles que cremen llenyes i naus i guitarres en tot allò que fan. Uns músics transparents que se sentiren acompanyats i còmodes en tot moment damunt l’escenari. També ens va ser igual que el rovell de les cançons tantes vegades cantades, i tant de temps aparcades, s’instauràs també en forma de ratolí rosegador a la veu del grup, que suplí alguns lapsus amb la franquesa de qui se sap humà i autèntic alhora. Projecte d’Efak millora les cançons del bruixot, les transforma, les canvia, però no les fa noves: són les mateixes. Les mateixes melodies, la mateixa ànima renovellada capaç d’entrunyellar el record de la veu negra i homenal de D’Efak amb la força de dona torrencial i tendra de Joana Gomila, amb la distorsió i l’aventura guitarrística de Miquel Ges, i amb el cop transparent i temperamental de Miquel Perelló sobre els timbals i els plats de la seva bateria. Aquests eren els tres supervivents del Projecte d’Efak original, acompanyats aquesta vegada per Laia Vallès als teclats, on aportava uns tocs no tan arriscats com Gori Matas, però igualment ben concordats. Tancava el grup el baixista Albert Forns. Sí, han estat tantes de nits sense poder dormir gens, tantes de nits viscudes sempre ran del gran amor que esperam, tantes de morts injustes, tant d’amor i tanta misèria, que vàrem ser finalment capaços de cantar plegats la Cançó de Son Coletes una vegada més. Una manera més, sí, de dir “gràcies Projecte d’Efak”, “gràcies Xítxeros”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s