Llorenç Femenias: “M’agrada que la pintura vibri, que sigui espontània”

on

Llorenç Femenias (Manacor, 1960) fa feina a Aproscom des de fa vint-i-cinc anys. Li agrada la seva feina. Però hi ha una altra cosa que l’apassiona: la pintura. No li agrada anar de profund, ni de transcendental, però les seves paraules, i la seva pintura, destil·len alguna cosa que remou.

llorenç femenias– Com són els teus inicis en el món de la pintura?

– En Llorenç Ginard és el primer que vaig veure dibuixar. Jo som totalment autodidacte, però Llorenç Ginard i Miquel Brunet venien per ca nostra quan jo tenia setze o desset anys. I va ser així, mirant-los a ells, que vaig començar a dibuixar cosetes per ca nostra. També em va influir molt el Grup Dimecres. Jo era un poc jove per entrar-hi, però hi admirava artistes com Mompó, Ritch Miller, Mariano Villalta… Amb molta timidesa vaig començar a fer dibuixets, aquarel·les, a tenyir fustes amb oli… La meva intenció quan va acabar el batxiller era anar a estudiar dret, però el que m’agradava era pintar, i el segon any ho vaig deixar. Vaig arribar a tenir moment que vaig pensar que per ventura podria arribar a viure de la pintura, però tant per caràcter com per l’entorn vaig veure aviat que no era possible.

– Quan feres la teva primera exposició?

– L’any 1987, a la Torre de Ses Puntes, de la mà de Joan Carles Gomis. Però abans havia guanyat una beca als premis Ciutat de Palma, el 1983. Mon pare em va dir: “Llorenç, has guanyat la beca!”, perquè ho havia llegit pel diari. Jo em vaig pensar que m’avisarien per telèfon i quan va fer un mes, mon pare es va començar a preocupar, perquè no m’havien dit res. Va enviar una carta a Cultura de Palma, i com que no m’havia presentat a cercar el premi, l’havien donat al qui va quedar segon. Me’n vaig dur els doblers, però la beca, que era un any a París i després una exposició al Solleric, va ser per a un altre. En un moment vaig passar de tenir tot això a no tenir res, i això em va afectar bastant, perquè aquests trens no passen cada dia. I efectivament, no en va passar d’altre.

– Però has anat fent exposicions…

– Sí, el 1989 en vaig fer quatre. El 1991 vaig exposar a la Galeria Soterrani amb en Balaguer. Amb Llorenç Ginard, estrenàrem la sala nova de S’Agrícla. A la Sacma hi vaig exposar el 2009 amb Julio Balaguer i Catalina Julve i fins arribar a la darrera que vaig fer en solitari a la Sacma, el 2014.

– I què pintes?

– Temes clàssics. Paisatges, figures, sobretot les cares. I en parlar d’interiors, natures mortes. Faig impressions del que veig. No són pintures realistes. Les cares que faig, per exemple, les pint sense mirar cap model. Em regesc per la part plàstica no objectiva. El quadre comanda, i el deix fluir sense fixar-me amb la part realista com a objectiu.

– En tot el darrer que has fet s’hi veu un predomini del verd, amb tonalitats fosques.

– Darrerament sí, la verdor, aquests colors rentats, estantissos, em motiven d’una manera sentimental. Vas pintant i el problema d’aquesta interpretació que vas fent és arribar a un punt que la pintura et digui qualque cosa i aturar-te de pintar, perquè si no podries estar sempre punyint. És un problema que ens passa a molts d’artistes. Sempre tenc coses començades, i la idea és que el quadre no et mengi, que la pintura no t’obsessioni, que sigui com un joc, i aquest moment és el més delicat, perquè o et quedes curt o et passes. I jo m’estim més quedar-me curt. No m’agrada una pintura massa punyida, que no vibri, que no sigui espontània.

– Alguna cosa hi ha en els artistes que promou la vena creativa. Algun trauma, alguna inseguretat, algun cop fort a la vida…

– És possible, encara que sigui inconscient, és possible que sí. Inseguretats, fracassos (fins i tot escolars), moments que necessites estar tot sol. Els pintors que conec normalment són gent solitària i introvertida. El motiu no el sé. De totes maneres, si no ho ets, t’hi fas. No és una feina directa com la d’un cantant de rock, que només l’ambient fa que tengui una socialitzaicó més grossa. Els pintors som gent solitària i un poc estranya.

– Hi ha pintors que diuen que la vertadera feina és dins ells. Que el quadre el pinten dins el cap i l’execució, a la fi, és més anecdòtica.

– Jo som més instintiu, més pràctic. Encara que ho dugui covat a dedins, no som conscient de la conceptualització. Tenc una idea general plàstica, i la pintura per a mi és un joc on cerc harmonia, vibració, aquell punt que m’exciti, el mateix moviment dels colors. Cercar l’essència d’una cara, d’una natura morta, un interior. Saber plasmar aquestes coses amb molta humilitat, amb la major senzillesa possible, sense ostentacions de cap casta.

– Aquesta senzillesa contrasta amb el glamour del món de l’art que ens arriba als profans en la matèria…

– Tots els pintors bons són gent molt senzila. El que nosaltres podem veure de pintors prestigiosos, normalment són assumptes que no tenen res a veure amb ells, coses de premsa, de màrqueting, i això fa que la persona estigui contentíssima, però un pintor on de veres està bé és dins l’estudi. Aquesta imatge de bohemi, de xulet, són mites que la literatura i el món de l’art han creat, perquè aquestes coses agraden i fan història i tenen aquest glamour que ajuden que es mitifiqui la mateixa pintura.

– No és fàcil pintar a Manacor.

– Els pintors que queden a Manacor i estan a Manacor, llevat de dos o tres casos, no són pintors professionals. Són pintors que fan una altra feina i els agrada la pintura, i això no vol dir que els agradi menys que als professionals. El problema és que els pintors no som capaços de seduir la gent. Notam que no tenim una acceptació del públic en general. El nostre públic és molt reduït. Faig feina amb molta de gent que no sap que pint. Jo no estic amb pintors, sinó amb gent que fa feina amb mi a Aproscom. Això fa que aquests moments que tenc per dedicar a la pintura siguin trossets de la meva vida, com un altre que podria anar-se’n d’excursió o a una altra afició que li omple els seus moments, que el faci estar amb ell mateix, que li fa ganes de continuar l’endemà allò que té començat.

– I es percep una crisi molt greu entre els galeristes.

– Hi havia sa Torre de ses Puntes i tot minva, i les poques galeries que hi havia no duren perquè no tenen clients. Els pintors no vivim d’això però els galeristes sí. Els galeristes paguen un catàleg i guarden l’exposició, i si no vens, això desanima el més pintat.

– Es continuen fent exposicions.

– A mi m’agrada exposar perquè els quadres surten de ca meva, m’agrasda molt perquè veig com funcionen els quadres, perquè quan surten de ca teva, creixen, es renoven. La relació amb la gent també la valor, qualque comentari interessant que et puguin fer, encara que sigui negatiu.

– Però no vendre…

-Per la part dels galeristes, és molt frustrant. Quan deixam una exposició, tenc una temporadeta de baixada. Una mescla de les dues coses. No és només el fracàs de públic i vendes, sinó una davallada que no saps d’on et ve, com si t’haguessis buidat per tornar-te a omplir a poc a poc. Començ amb unes cosetes molt petitoies.

– Sempre tens una motivació, alguna cosa dedins que et fa reprendre la pintura.

– Les persones que necessiten un estímul extern per pintar en un parell d’anys d’aturen. Si tens un estimul intern perquè necessites aquell temps, si fracasses t’aixeques i tornes seguir. Si no t’agrada ja no ho mostres, i si ho mostres és perquè penses que hi ha una feina mínimament interessant.

– No hem parlat de referents. Qui t’agrada?

– Nosaltres duim un bagatge de gent que ens agrada. Ets com un sedàs que vas agafant, Velázquez, Rembrandt, t’aboques damunt una tela i fas unes coses i fas com un avecrem de tot, i intentes una cosa personal, que només aconseguiràs a base de fer feina. Quant als altres, valoram sobretot, la sinceritat, la netedat, aquella persona que treu la seva manera de ser d’una manera clara, amb noblesa, amb senzillesa, sense voler impressionar ningú, sense voler ser efectista. Hi ha pintors que són molt hàbils, que tenen una gran tècnica i una gran capacitat per connectar amb el públic, però no tenen per què ser tan bons com un altre que no té tot això, però té més ànima i és més personal. I tot això no té res a veure amb el fet de ser figuratiu o no. Per exemple, hi ha una pintura d’un conill degollat dins un plat de duralex, de n’Antonio López i una altra d’en Minares, semblant a Tàpies, amb blancs negres i teles foradades, que per a mi s’assemblen més entre ells, per l’ànima que tenen que no amb un altre quadre que poguessin tenir més semblant estèticament. Aquí hi ha el que m’agrada, que no sé què és, però m’arriba. Hi ha una cosa inexplicable que et fa quedar davant aquella pintura i admirar-la i gaudir mirant-la. Una pintura és com una atmosfera que està confitant.

– Sempre m’ha cridat l’atenció que les avantguardes trencassin amb la manera d’entendre l’art fins aleshores i que després no s’hagi seguit aquell camí. Què heu hagut de fer els pintors d’ara? Heu fet un pas endarrere cercant-vos a vosaltres mateixos?

– Seguir escoles és una mica perillós, pot ser convenient per a la teva evolució com a pintor, o per entrar dins un mercat. Però després de tants d’anys de ruptures i d’anar envant i anar enrere, hem de mirar de cercar una manera personal de fer les coses. Jo intent fer una pintura personal. I no don cap tipus d’importància a la figuració, sinó a la manera de fer les coses, al fet que tenguis una excusa figurativa per pintar, i jo la tenc, perquè m’ajuda a conformar l’espai, intent fer una representació del que jo he pogut veure. Faig la representació d’una memòria d’un indret, un intent de resumir el que he vist en colors, en sensacions.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s