No canten, bramen


rinoceront “Cap sistema de pensament ens ha sabut alliberar del dolor de viure ni de la por de morir”. Seria aquesta una raó d’ordre filosòfic i existencial suficient per plantejar-nos la possibilitat de ser homes i esdevenir bèsties allunyades de la consciènca i la capacitat de raonament? Aquest és el debat que planteja Rinoceront, d’Eugene Ionesco, principal exponent del teatre de l’absurd, i que ha estat duit a escena en una insòlita producció del Teatre Principal. El muntatge es divideix en tres parts clarament diferenciades. En el plantejament inicial els personatges es donen a conèixer i ja de bon principi sorgeix la figura inquietant del rinoceront, que passeja tranquil·lament pel carrer davant el bar que acull la presentació dels personatges. A la segona part, que es desenvolupa a la redacció d’un diari, l’aparició dels rinoceronts com una pandèmia metamòrfica és objecte de debat entre els diferents personatges. En aquestes dues primeres parts l’escenografia i la il·luminació es presenten blanques, lluents, fredes, intencionadament allunyades de l’escalfor que hauria d’implicar la convivència humana, ara esdevinguda assèptica, distant, competitiva. A la tercera part, la conversió de les persones en rinoceronts ja és un fet general i s’enceta un debat entre el protagonista, Berenger, interpretat amb solvència per Josep Orfila, i altres tres personatges, el triomfador, Jean, fins ara segur de tot, interpretat per Albert Mèlich, el possibilista, per un magistral Luca Bonadei, i l’amorosa Daisy, a càrrec de Rosa Serra. Aquí, personatges i públic són presa del dubte i el pànic, de l’abisme i la perplexitat, i aquelles llums blanques esdevenen malaltisses tonalitats grogues i verdes i es combinen amb la videoprojecció i la banda sonora angoixant, interpretada per una banda de música que transita de la marxa festosa al cant sincopat i greu dels rinoceronts. L’escenari ara és nu i només una peana baixa amb un llit desballestat marca la desemparança dels protagonistes. Però hi ha molt més que tot això, a Rinoceront. Hi ha el dubte existencial, ofegat en la beguda, en el teatre i en les cortines de fum. Hi ha l’autoengany en el camí cap a la felicitat inabastable i hi ha la futilitat de les religions, incapaces també de trobar consol i explicació al destí tràgic que a tots ens espera. I així mateix, també, hi ha el pensament inevitable que “algu ens mou els fils”, que “els metges posen remei a les malalties que inventen” i que els bombers “no perden mai l’esperança que els telefonin per apagar un foc autèntic”. Metges, bombers, policies, polítics: la incapacitat de l’autoritat davant la pandèmia metamòrfica dels homes en rinoceronts és una constant durant tot el muntatge. Però el vertader debat sorgeix a la part final on Berenger es nega a admetre que els rinoceronts siguin “criatures com nosaltres”. On es reivindica la força aparentment invencible de la nostra capacitat de raonament: “La millor manera de defensar-se d’aquesta cosa és tenir la voluntat de fer-ho”. I on sorgeix irremissiblement el plantejament de la necessitat d’actuar davant l’adveniment del “mal”, perquè “quan el mal apareix se l’ha de combatre”. El mal… el feixisme, l’autoritarisme, l’estultícia, el gregarisme, el seguidisme, el populisme, la massa alienada que perd el valor de ser crític primer de tot com a individu i després com a membre d’un col·lectiu: “Deixa que la resta de la gent faci el que vulgui”. De veres ho hem de fer? De veres hem de permetre que la gent segueixi les passes dels rinoceronts que ens governen aquí i enllà? Berenger respon: “Si els nostres polítics pensen com tu no es decidiran mai a actuar”. Berenger discuteix amb l’escopeta a la mà, disposat a combatre el mal. En canvi, el seu company de debat ho fa amb un ram de flors, amb el lliri a la mà, convençut que “ja no som majoria i que val més criticar les coses des de dins”. El possibilista, tanmateix, acaba sucumbint i “criticant des de dins” esdenvendrà finalment allò que inicialment criticava: un rinoceront com els altres. Ni l’amor de la ingènua Daisy es podrà mostrar immune a la capacitat de convicció dels rinoceronts: “Hem d’entendre la seva psicologia, el seu llenguatge”, diu, davant un Berenger desesperat que la replica: “Però si no en tenen, de llenguatge”. En el fons, és molt més còmoda, sí, la vida del rinoceront: “No dubten, creuen en el que són i els agrada”. Berenger, l’home de la raó, el turmentat, l’infeliç, l’obsedit i l’enamorat, no afluixarà en la seva lluita: “Som nosaltres que tenim la raó, la prova és que jo t’estim tant com un home pot estimar una dona”. I talment com un Ulisses fermat de mans i peus al pal major, Daisy sent els bramuls dels rinoceronts i convida el seu estimat Berenger a seguir-los: “Escolta’ls com canten”. “No canten, bramen!”, diu Berenger, guanyador dins la derrota de la solitud, victoriós en la seva voluntat de ser home fins a la fi, acaba demanant perdó a un exèrcit de beneits, segurament perquè no ha sabut convèncer-los que és des de la voluntat de cada un que podem canviar les coses que no ens agraden i que les eufòries massives i populistes menen sempre a una alienació inevitable. Vivim en la lluita permanent de voler-nos sentir diferents sense deixar de ser acceptats pels altres. Sí, sabem que estam condemnats a nedar a contracorrent. No fer-ho significa condemnar-nos a esdevenir rinoceronts. PS. He volgut deixar fora d’aquest comentari el que va passar abans de començar el muntatge diumenge passat. Vaig arribar davant el Principal un poc passades les cinc i mitja. Em va sorprendre agradablement una coa que arribava al carrer i vaig pensar que el teatre s’ompliria, un fet poc habitual a Palma. Però la meva alegria va esdevenir primer preocupació, després basarda i finalment decepció: la taquilla del Teatre Principal necessita una hora per vendre poc més de cent entrades. El succés ja tenia el precedent del dia anterior i els responsables del teatre que hauria de ser referent i guia de la resta d’instal·lacions d’aquesta casta a Mallorca no varen ser capaços de trobar-hi una solució. Tots, durant més de tres quarts d’hora, sentírem com ens convertíem inevitablement en rinoceronts de l’espera, autòmats del desfici, animals del tercermundisme cultural. D’altra banda, és una llàstima que l’esforç reeixit d’aquest muntatge de producció pública no pugui voltar pels diferents teatres infrautilitzats de Mallorca. Però això, amics, seria ja tota una altra qüestió…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s