No ens fareu el castell a bocins


IMG_20150426_152856A l’institut, a l’hora del pati o si em toca una guàrdia amb qualque grup, m’agrada demanar als alumnes què nomen i, en veure que tenen un llinatge mallorquí, insistesc en la investigació i els deman pel malnom, per veure si per ca nostra els coneixen i tal i qual. “El malnom? Què és això?”. És sorprenent que al·lots de tretze o catorze anys, renéts, o fins i tot néts d’aquells mallorquins antics, arrelats a la terra, a fora vila, a la llengua, a la tradició gastronòmica… no sàpiguen no ja quin és el seu malnom familiar, sinó que desconeguin un concepte indispensable en la vida mallorquina de fa poques dècades. Encara avui a Manacor les esqueles duen, a baix del nom, una (a), que és l’abreviació entre parèntesis d'”àlies” i seguidament el malnom del finat. Sense aquest aclariment, només amb nom i llinatges, la localització de l’univers familiar del traspassat seria molt més complexa per als membres de la tribu.

Avui, que és fresc, a ca nostra estàvem convidats a un dinar de Castells. “Castells?”. Sí, el meu padrí patern, de malnom, era Castell. Mon pare també ho és. Però a ca seva varen estar a Mendia i són molts els qui coneixen la catefa de germans de mon pare, deu, com “els de Mendia”. Sigui com sigui, en aquest dinar hi estaven citats els descendents dels cinc germans Castell, concretament, els descendents del meu padrí i els seus quatre germans, tots mascles. Òbviament, ni el meu padrí ni cap altre membre d’aquella generació són vius. De fet, de la generació de mon pare, que aquest mes de març va fer 78 anys, resten vius sis germans de Mendia, algunes cosines (no sé quantes) i un altre cosí que no sabria ubicar i que avui he vist per primera vegada. En aquests dinars, descobreixes cares que has vist tota la vida per Manacor i que no t’hauries imaginat mai que fossin família teva.

Però com són els Castells? M’és mal de dir, però hi ha una fesomia prou estandarditzada, reconeguda. Tenen els cabells blancs, i els hi tenen de joves. Els mascles no solen patir d’alopècia i si n’hi ha algun de cap pelat és perquè hi ha tornat de vell. El nas, ample. I a la barra, un clotet. Majoritàriament tenen tots els cabells, espessos i fins ben avall del front, que sol ser prominent, amb una ossamenta robusta a l’alçada de les celles, pobladíssimes, espesses i que arribarien a dificultar la visió si no les arreglassin cada tant (a mi ja em passa). Les mans grosses, la pell morena i colrada. Són gent que duen gravats els gens del camp, com si haguessin corregut descalços pel rostoll encalçant estornells o haguessin nedat per dins safareigs espessos de verdet. A ca nostra no hem seguit especialment la socialització camperola encara avui vigent a Manacor. Per dir-ho en altres paraules: no anam a les carreres. Però sí que hi va en Pep Castell, que és qui s’ha encarregat d’encendre l’espira de tot aquest sarau. I per això el dinar d’avui era a Sa Fonda, que és Can Càndil, nom lligat al trot manacorí des de fa generacions. Una altra prova de la casticitat de la nissaga Castell és que l’amo en Josep Castell, cosí bo de mon pare, va ser un dels qui feren la travessia del desert santantonier manacorí. L’amo en Josep va ser Sant Antoni quan ningú anava de la festa, va ser d’aquells valents que mantengueren la llumeta encesa perquè avui poguéssim fer aquest gran foc. Qui sap, qui sap, si per genètica em podria posar al costat d’Aleixos i Pasturetes… (disculpau els qui no sigueu manacorins, els qui ho sigueu ja m’entendreu). Però bé, com que no m’agrada aquest joc genètic, que és un dels primers canvis que s’haurien de plantejar els qui comanden la festa, no hi entraré. I parlant de genètica, avui no hi era, però hi ha un nét d’un cosí de mon pare que si un dia m’ho proposàs us podria fer creure que som germans. Em meravella, el prodigi dels gens. I tanmateix, avui l’èxit de la nostra empresa l’obtindrem des del mestall i no des del gra pur i endogàmic.

No fa gaires mesos vaig entrevistar qualcú (som incapaç de recordar qui, ara mateix, però era un home d’edat), i com que sabia que coneixeria la nissaga de mon pare, n’hi vaig parlar. “Una gent bona gent”, em va dir. No crec en les generalitzacions, i molt manco quan la referència subjectivadora de la familiaritat s’hi interposa. Érem cent vint a dinar i allà segur que hi havia de tot, com per tot. Hi devia haver l’honest, el fanfarró, el noble, el fatxa, el roig, el just i el graciós, el bravejador i el bon al·lot, el feiner, el sacrificat, el generós i l’avorrit, el sull i el xerrador. Però tanmateix, sí que uns determinats rudiments comuns de bonhomia s’hi podien entreveure, en aquest dinar d’avui, com una noblesa atàvica, gravada dins la pell solcada per la feina i el temps, una rudesa, una seriositat, una autoritat, un no-sé-què que escarrufa. Jo m’ho he mirat des d’una certa distància. He interactuat poc, només amb els “meus”, amb els “més meus”. Mirar fesomies, encuriosir-te, sorprendre’t, emocionar-te, també. I m’ha agradat.

És també, el retrat d’avui, el d’una Mallorca que s’extingeix, aquella Mallorca que va ser pura, autèntica, sense impostura, que no es plantejava què i com havia de ser perquè just d’existir ja era. Per dir-ho d’una altra manera: era un dinar de vells. Els joves érem nosaltres, que ja no som joves. I els joves de l’edat d’aquells nins de Porto Cristo que no sabien el malnom dels seus padrins hi eren l’excepció: un, dos o tres, n’hi havia. En Josep Castell ha volgut fer un poema dedicat a tota aquesta nissaga i ha retratat els valors que aquells Castells vells varen transmetre a les generacions futures. N’ha llegit dues gloses inicials per anunciar-nos que qui llegiria el paper seria la seva filla Cati. I na Cati ha començat la seva part, també versada, explicant que si no llegia son pare era perquè els papers i les lletres l’emocionen. Jo, de tot el discurs, m’he quedat amb un bocí:

“Ses obres dels nostres padrins
varen ser moltes i grans.
Ses dels seus fills, abundants.
I ses dels néts, i renéts, com a bons mallorquins
amb ses arrels posades ben endins,
si no mos fan es Castell a bocins,
seran més o manco semblants”

Són versos senzills, però emotius. Poc ortodoxos, si els volem comparar a una glosa. Però diuen molt en poques paraules. Mostren orgull de nissaga, mostren certesa identitària i mostren temor i alerta davant l’amenaça constant a allò que és nostre. He volgut fer comparança de la nissaga Castell amb la nissaga catalana de Mallorca. Els mallorquins d’Acorar, els qui fan matances, i senyorets, i panades. Els qui celebren Sant Antoni o van a les processons. Els qui viuen Mallorca ara com si fos fa cent anys, o dos-cents, o quatre-cents, tant és. Aquests són els de les arrels ben endins. Els qui s’aferren a la terra com a darrer recurs per salvar-se com a poble. Els qui els anam darrere som la soca i som les branques, i les fulles, i les flors. A nosaltres ens pertoca tasca doble: recollir el relleu per fer aquestes obres “més o manco semblants” a les “moltes i grans dels nostres padrins” i escampar-lo com pol·len identitari a la Mallorca diversa d’avui. I aquí som, entre la nostàlgia i el futur. Entre la tradició i la modernitat. Entre la por i l’audàcia. Però sabent que, així com som ara, mesclats, mestallats, diversos, barrejats, diferents, plurals o aigualits, renovats i ja exogàmics, i per tant, més forts i immunes, encara no penjam les sobrassades a una escala de collir figues.

One Comment Add yours

  1. Joan escrigué:

    Un crack Toni, com sempre. Jo no som Castell, som Beia i si hagues fet de fuster segurament seria Sastre. Els 15.000 manacorins ja m’enteneu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s