Joan Perelló: “Els poetes som uns mentiders”


Joan Perelló (Campos, 1953) és poeta. La jove i hiperactiva Adia Edicions, comandada pel dinàmic Pau Vadell li acaba de publicar Atles deshabitat. I de versos i atles parlam en aquesta entrevista amb l’afable Perelló.

joan perelló

Atles deshabitat és una metàfora del passat que ens ha fuit? O és un mapa devastat, abstracte potser, d’allò que encara ens ha de venir?
Potser estam situant l’atles en molts de possibles temps i jo crec que ni és passat, ni futur, ni present, sinó una mica tot. L’origen és en la paraula mateixa i també en el concepte. A mi m’agrada tenir atles a ca meva, la idea del món inabastable que t’aporta un atles… I he trobat, rellegint coses meves, que aquesta idea ja sortia d’antic. No és un atles qualsevol, sinó diferent de tots els altres, deshabitat, que és una reflexió sobre la solitud, perquè en un atles hi pots veure moltes coses, deserts, oceans, països… però aquesta soledat… No perquè jo sigui un solitari, però sí soledat que em sobrevé en un moment determinat de malaltia, en què et sents molt tot sol.

Podríem entendre aquest atles com un mapa d’un estat d’ànim…
Podria ser, de fet tots els meus llibres ho són, però encara que parlin molt en to íntim, intent marcar-hi distància emprant la segona persona per exemple, i intent, també, allunyar-me del sentimentalisme.

És complicat parlar d’un mateix sense parlar de sentiments.
Hi ha dues coses: la primera és el mateix llenguatge, que t’ha d’allunyar de tu mateix. La segona és crear un altre jo poètic, el tu, que et marca aquesta distància. Quan un parla del seu món íntim no té per què fer-ho d’un mateix, de l’amor i el desamor o del patiment per una malaltia, també pot parlar dels efectes de determinades lectures, el món interior de la persona és molt més ampli.

Per què tants de poetes i escriptors volen fugir del sentimentalisme? Quin estigma ha tocat els sentiments perquè passi això?
No és fugir del sentimentalisme, sinó fugir del llenguatge fàcil del sentimentalisme. No és que la literatura hagi de ser difícil, però obliga a unes exigències d’escriptor. Un no pot escriure un llibre com si fes un dietari íntim per a ell mateix, per treure els seus dimonis, com si fos un adolescent. El més important de la literatura no són els teus propis sentiments, sinó l’escriptura, el llenguatge, les imatges, tot aquest món que intentes aconseguir a través del que coneixes. El meu atles no és d’un aventurer, sinó d’una persona molt tancada en ella mateixa.

Aquest intent de posar distància justificaria aquesta aspror que destil·la la teva poesia? Estaries d’acord que fas una poesia aspra?
Sí. I de fet una de les paraules que hi surten de forma recurrent és aspre, amarg, agre. De vegades potser és un inconvenient, però també és una marca que un du damunt i és una marca del meu llenguatge. En poesia hi ha poc humor, però no em sent còmode en la poesia optimista o popular.

I amb la ironia?
Sí, però com a lector. Quan era més jove la vaig emprar una mica més. Ara som molt més moderat.

Així i tot, tot i reconèixer una afabilitat familiar, una comoditat, una felicitat assumida, en llegir-te es reconeix una angoixa existencial. Hi ha una contradicció entre el Joan Perelló persona i el Joan Perelló escriptor.
Qualcú ho podria pensar, però no n’hi ha. Jo som una persona feliç i molt vitalista, però quan escric ho faig sobre les qüestions més difícils de la vida: com ara la malaltia i la mort, o la por de la mort. I amb aquests temes és molt difícil ser optimista o amable.

La mentida també és present en els teus versos. La poesia és una arma per vèncer la mentida? L’escriptura és una recerca de sinceritat i de veracitat que trobam a faltar en el dia a dia?
Una altra de les qüestions que abord amb la meva escriptura és la reflexió sobre el fet poètic i jo crec que els poetes som uns mentiders, perquè moltes vegades la nostra capacitat d’escriure no la dóna el nostre món interior d’escriptor, sinó que som uns copiadors. I això no és dolent, tampoc. Perquè un pot haver llegit molt i aconseguir copiar bé… Potser et sortirà un vers molt vinyolià, però no serà calcat, sinó que et sortirà espontàniament.

Igual que dius que els poetes poden ser copiadors d’allò que ja hagin llegit també ho poden ser de sensacions o impressions que vegin en els altres? T’interessen les vides dels altres?
En poesia m’he preocupat molt poc de l’exterior. En canvi en prosa sí que observes més i reflecteixes una societat de perdedors, de gent molt discreta, que no ha tingut la capacitat de triomfar.

Blai Bonet, Damià Huguet, Vidal Ferrando, són poetes del migjorn de Mallorca. Tu ets de Campos. Un llegeix els versos d’aquests poetes i no pot no imaginar-se el paisatge del migjorn mallorquí, hi traspua o hi brolla. També hi és el migjorn en la teva poesia?
Sí. Sal de migjorn està escrit amb aquesta idea. En els altres no, o no tant. Hi ha una sèrie de paraules que sempre hi surten…

Precisament et volia demanar pel lèxic que empres, que no sembla gens gratuït…
Efecticament. Hi ha un moment determinat que un es pot imaginar que el paisatge de Campos no és el del call vermell, sinó el del salobrar, el del desert, aquest paisatge deshabitat…

El poeta és un rescatador de paraules?
A mi és una cosa que m’interessa. Els poetes tenim la responsabilitat d’augmentar el lèxic. Avui el llenguatge escrit i emprat en els mitjans de comunicació és molt pobre. Els poetes podem rescatar paraules. No es tracta d’inventar-se res, però si d’omplir al màxim el propi ventall poètic.

Parla’ns de la teva peripècia vital poètica. Quan veus que necessites treure el que tens dedins en forma de versos?
Jo estudiava a Sant Francesc de Palma. Hi havia dos elements estranys que escrivien en català: Lleonard Muntaner i Joan Perelló. M’interessaven els poetes i l’escriptura. Però tenia molt mala formació a Sant Francesc, on t’ensenyaven a aprovar, no a aprendre. Però jo llegia, tenia un germà més gran i un oncle meu que havia mort molt jove i m’havia deixat llibres en herència, però només novel·les. Però un dia en Lleonard Muntaner em va convocar a una trobada amb Damià Pons i Guillem Soler, amb la idea de fer una antologia que fos la continuació de la que havien fet Bernat Nadal, Damià Huguet i Pep Albertí. Tot plegat amb el vistiplau d’en Llompart, per descomptat.

Per tant, també tenguéreu pròleg de Llompart.
No, ni tan sols li ho demanàrem, però sí que ens va fer una mica de comissari.

Quins referents teníeu, en aquell moment? Ja no vull dir poètic, sinó també públic o cívic…
En els inicis tenc més influència de la cançó francesa que no dels poetes. La primera literatura que em va començar a agradar va ser la poesia castellana del vint-i-set.

Amb tot això no hauries d’haver fet una poesia molt més social?
I tant, el primer llibre, Sempre trobaré algun dolor, beu clarament del realisme social. Els primers referents de poesia mallorquina contemporània són tres llibres essencials que marquen la nostra evolució a final dels anys seixanta: Una bella història, de Miquel Bauçà, Poemes a Nai, de Miquel Àngel Riera i Calaloscans, de Bartomeu Fiol. És una poesia que ja no és de canonge. Després t’adones que Rosselló-Pòrcel ja ho havia fet molt abans.

Els poetes immediatament anteriors a aquests ja no us interessen tant? Llompart, Bonet, Vidal Alcover…
Vidal, no tant. Alguns dels llibres que més m’influïren de Llompart són posteriors, com ara Jerusalem. I d’altra banda, qui no ha blaibonetejat? Però com a llibres són els tres que t’he dit abans.

Has manifestat a bastament la teva admiració per la poesia de Bartomeu Fiol, i la teva poesia n’està influïda. Què hi trobes, en els versos de Fiol?
Potser una de les coses en què coincidim és l’aspror de què parlàvem abans. Ell és capaç de fer poesia a partir dels fets més quotidians, però a mi el que m’agrada més d’ell és la seva contundència verbal, el seu ofici poètic, sense haver d’utilitzar mètrica ni conceptes formals, fa una poesia rodona.

Com et relaciones tu amb la forma? Cerques un ritme, però no sembla que cerquis una mètrica concreta…
Això va en funció de com van sortint els llibres. Jo som poc escriptor de poemes. Als inicis vaig optar per la poesia en prosa. M’hi sentia molt còmode. Quan un és molt jove es pensa que el vers lliure és el de la llibertat, i després t’adones que no necessàriament ha de ser així. Baf de llavis, per exemple, són poemes en prosa, però amb molt de ritme. Després del meu silenci editorial torn al vers lliure i el vaig alternant amb el poema en prosa. I també he fet sonets blancs, de catorze versos decasíl·labs, però no som una persona molt formal en poesia.

A la darreria ha sorgit amb força una generació de poetes que han potenciat el joc de paraules, l’oralitat… T’interessa més una imatge potent que un joc de paraules?
Totalment. Preferesc un vers contundent que no cinquanta frases originals. Admir l’aportació que fan aquests poetes al llenguatge i l’atracció que generen en el lector, és una manera d’acostar més gent a la poesia, de popularitzar-la. Allà on em sent còmode és llegint un llibre de poemes, subratllant-lo, fent-me’l meu…

El silenci editorial que esmentaves és habitual en altres escriptors. Un poeta sempre és un poeta? Sempre escriu?
De vegades he tengut desafecció per la poesia, però sempre ets un escriptor, fins i tot quan no escrius. Un poeta difícilment està molt de temps sense escriure. Però les circumstàncies de la vida no sempre són propícies. Jo ara he tengut molt de temps, però quan ets dins el món laboral no disposes d’aquestes hores, d’aquests dies. A mi no m’agrada posar-me a escriure si no sé que tendré temps per fer-ho. Després de publicar Baf de llavis l’any 75, em vaig ficar en política, vaig entrar a l’Ajuntament de Palma, em vaig embolicar en un món que no era el meu, però era enmig. I és una mica com els esportistes, si t’entrenes poc, perds la forma, acabar els llibres és més difícil, perds estímuls.

Els estímuls… molts de poetes parlen d’una ferida, d’un trauma, d’una revolta interior que motiva la seva entrada en l’escriptura.
En el meu cas no necessit aquest estímul concret. Conec gent que ha publicat tard, però quan parles amb ells et diuen que sempre havien escrit, des de l’adolescència. Tot hi influeix, vés a saber què hauria passat si no hagués conegut en Damià Pons o en Lleonard Muntaner…

Tornem als referents. Has parlat d’influències illenques, però i en la poesia europea, què hi trobes?
El primer referent internacional per a mi és Octavio Paz, a qui vaig arribar a través de Damià Pons. I ja havia llegit la generació del 27. Baf de llavis ja n’està molt influït. Després, dins la literatura europea, m’interessen Quasimodo, Pavese, centreeuropeus com Rilke, més que la poesia anglosaxona. He estat més còmode llegint Quasimodo o Ungaretti que no Auden.

Tornant a l’Atles deshabitat, em crida molt l’atenció l’apartat de La pell del caliu
Precisament és un homenatge a Octavio Paz, a aquelles imatges exhuberants, aquella contundència verbal, un cert surrealisme…

Sense arribar a l’extrem, s’hi perceben traces d’escriptura automàtica.
Sí. Està corregida, és cercada mètricament, amb encadenaments que cerquen l’octosíl·lab amb cesura… Sempre havia tengut molt clar que aquests versos formarien part d’un altre llibre, que no serien un llibre per si mateixos. En canvi, el darrer poema és molt més serè, amb decasíl·labs…

Hi ha molts de sintagmes, noms, adjectius, però molt pocs verbs. Això vol dir que la poesia no conta sinó que és? És a dir, que és més essència que narració?
La idea és fer imatges. No havia pensat si hi havia d’haver verbs o no, t’ho dic sincerament. En tot cas, és un encadenament d’imatges. Però en la meva poesia surten molts de verbs, sobretot infinitius. De vegades els lectors veuen més coses, coses diferents que no hi havies vist directament.

Anam acabant amb uns versos perquè els comentis:

“Pànic a l’escriptura, a fer el ridícul, i persistir per caçar. La vanitat potser?”
Quan fas un llibre i hi dediques molt de temps, sempre passes pena de fer-hi el ridícul, i més quan arribes a una determinada edat. Hi ha un respecte pel que fas. Tenc moltes idees dins el cap i voldria reflectir-les adequadament. I d’altra banda, si ho fas i et surt bé… tots els artistes pequen de vanitosos.
Si no hi ha una part de vanitat, molt difícilment el poeta o l’artista aconseguirà ser enmig. Sense vanitat no hi ha poeta?
Més que vanitat parlaria d’ambició literària. Si no tens ambició per fer les coses ben fetes val més que et dediquis a altres coses.

“Som l’absència, un cul de botella, un instint perdut”. L’instint és joventut, candor, ingenuïtat, l’oposat a la racionalitat. La racionalitat ve amb la maduresa?
Després dels instints que es desfermen ja no hi ha capacitat de reacció. L’instint perdut és tot el que has pogut fer i no has fet perquè ja no tens marge per fer-ho.

“El tens univers tremolant”. La poesia és tan brutal que en un sol vers pot aconseguir encabir tot l’univers en una frase de cinc paraules?
Aquesta és la intenció. Que una persona que ho llegeix en un moment determinat pugui perdre l’alè. Un univers que tremola tensament dins un atles deshabitat és dins el joc de la recerca d’aquesta contundència verbal.

I de la darrera part: “L’absurda mort t’allunya més dels clàssics. La vida més enllà de la poesia”.
Els clàssics són una assignatura pendent per a mi, que ja no hi serè a temps. Ara m’adon que he perdut tant de temps llegint tantes coses d’actualitat… Som un lector molt desordenat, poc acadèmic.
També hi ha un sentiment d’impotència envers la capacitat de la literatura per fer front als embats de la vida?
Deixar per a la posteritat… si ja saps que no et coneixen en el teu redol i en el teu àmbit, com et recordaran en la posteritat? La literatura està molt bé, però per al teu temps de la vida. Està molt bé gaudir d’un passeig en un dia meravellós, i que t’ompli. El que és important és que tots els moments que tenguis de lectura i d’escriptura t’omplin al màxim, igual que tots els teus moments de lleure i de feina t’han d’omplir.

Acabam anomenant alguns poetes i ens dius què et suggereixen:
Bartomeu Fiol: contundència
Blai Bonet: genialitat
Miquel Àngel Riera: culte
Josep Maria Llompart: essencial
Maria Mercè Marçal: poesia
Francesc Garriga: síntesi
Pau Vadell: ambició.
Pau Vadell, precisament, l’impulsor d’AdiaEdicions. Com has viscut el fet de publicar per a una editorial com la seva?
Vaig estar molt content que em demanàs per publicar-hi, perquè normalment ets tu que ho has de demanar. En Pau em va dir “potser trobaràs que és una editorial massa jove…”. I tot al contrari, jo en destac tres coses: l’estètica ja m’agrada; el catàleg, malgrat ser molt jove, també incorpora poetes com en Francesc Garriga; i la línia editorial, que cerca gent molt jove i poetes de la meva generació, mesclant-los, i que tot plegat tengui un cert fil conductor, que surtin una mica de la línia més generalista, una línia on la poesia tengui valor per ella mateixa al marge de la moda del moment.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s