Capavallada en bicicleta per la costa dels anys: els poetes sempre hi són


poeta portadaVint anys han passat de la mort de Guillem d’Efak. Vint anys fa de l’estrena de Poeta en Bicicleta que va reviure dimarts passat a la plaça de Francesc Ramis de Porto Cristo amb la participació dels quatre actuants originals: Jaume Gomila, Joan Gomila, Tomeu Matamalas i Pep Alba. Davant un públic majoritàriament femení (quantes d’elles reberen qualque festejada del negret melà? quantes s’hi trobaren carnalment?), majoritàriament major, majoritàriament entusiasta, aquests quatre veterans de l’escenari mostraren taules i capacitat de transportar la poesia de tons populars però també la més lírica a la diversió d’un públic que acollia la proposta amb un somriure, quan no era amb una rialla, tot i que sempre adobada per un llençol nostàlgic que ho tapava tot. “Aquesta olor de pi i de panades, ve del pinar de sa Coma o del forn de ca ses Tianes?”, es demanava Guillem d’Efak per boca de Jaume Gomila. Al punt, tres o quatre dones es giraven cercant la complicitat de la filla del mític forn barracaner, que seia entre els assistents. Una altra que hi seia era la viuda de l’amo n’Andreu Pascual, Frau, motivador de la cançó “Adéu, Andreu”, i també d’una sucosa anècdota: “L’amo n’Andreu, en haver de sortir cap a qualque revetla o ballada, rodava clau a ca seva, embolicava la clauota de ferro dins un mocador i se la posava dins la butxaca. Una vegada allà, ballant, s’arrambava fort a qualque al·lota, que en sentir la duresa de la clau fregant per l’entrecuix, canviava de costat, ‘i allà hi era jo’, deia ocurrent l’intrèpid lluitador”. Els actors tengueren també paraules de record per al Col·lectiu Lluerna, format per tres jovenets audaços (Guillem Febrer, Joan Mateos i Daniel Capó) i que foren els que de qualque manera instigaren la creació d’aquest espectacle que redolà durant anys per tot Mallorca i per la resta dels Països Catalans. La nostàlgia no hi surava només per Guillem d’Efak, sinó també, entre les veus femenines del públic, que es lamentaven del pas dels anys damunt els virtuosos artistes. Els anys passen per tothom, però la memòria queda. Els Gomila i companyia saberen, també, adaptar la lletania D’efakiana, aquella que se salpebra amb un salmòdic i màntric “ora pro nobis”, amb tot un enfilall de referents portenys, com el Katokito, el Tànit, el Flamingo, en Toni Senteno, en Gasparoto, el Martell, les coves del Correu, o les Blanques, o la dels Pelats. Una llàstima que un espectacle amb una dimensió de país tan fonda i un sentiment de poble tan profund, no fos seguit per un públic que, per edat, hauria d’haver projectat la mirada cap a la il·lusió del futur, en comptes d’esguardar nostàlgic un passat que no tornarà. La bibicleta vermella, com la samarreta de n’Ovidi, amb la senyera al manillar, presidí a peu d’escenari el retorn d’un espectacle que esperam poder veure més aviat que tots aquests anys que han passat. Segurament, Gom Teatre varen ser els primers que sembraren la llavor de la memòria per la vida i l’obra del bruixot manacorí. Darrere ells en vengueren desenes més. Als pioners, per ventura, els hauríem d’agrair d’haver obert el camí. Per això, gràcies, Gom Teatre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s