Dues cadires


dues cadires

L’alpaca de les forquetes.
Els records bullits
a dins el plat.
El tedi enfitat dels anys.
El vinagre i la sal
amanint les cicatrius.
Les llunyanes albes
confitades.
Els capvespres d’oli lent
laminant el temps
com un bessó d’ametla.
El desig desanat.
Les nits sense adjectius.
Els fills absents.
Les carasses
d’infidelitats
mal pintades
a les parets.
Les llimones lleials
a la fruitera.
Els gínjols dels dies
contents.
La fruita que mengen
per massa madura.
Els ramellers
sense aigua.
Els gerros sense flors.
L’enyor
com un poal
al fons del pou
dels pares,
dels germans,
dels amics.
Sense corda.
La creu corcada
de la passió.
Els dits solcats
d’estarrancs i padastres.
Les sedes de la gelor
de les hores sense busques.
El silenci de la casa
omplint-se de buidor.
La llàgrima que no redola
perquè ja no hi ha rost
ni llit, ni solc, ni esma.
Els dies sense nom,
l’espera sense llinatge.
Els miralls esmorrellats,
negres retrats,
amb qualque taca
encara de vidre
encara de vida.
La llum malalta
d’un migdia de novembre,
a punt del fred.
De tantes coses que foren,
totes aquestes vaguetats
els en resten:
relat sense verbs.
De sobte la mira,
somriu,
i pensa i creu
que els seus cossos ja no són
que els seus dies no seran
que les vides ja se’n van
i de tot allò que foren
i de tot allò que són
queden dins el menjador
només aquestes
vanes espires
i dues cadires.
I com un codony madur,
li diu, amb veu de menta:
“Una és per tu.
L’altra, per sempre”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s