La plaga, compendi de lluites i tendreses


still_mariaAl principi no ho comprens. No saps per què cada passatge t’embadaleix i et corprèn. Ho mires amb una ànsia dins el pit. Penses si són els enquadraments artesans i pacients. Els silencis. Els ritmes lentíssims i tanmateix quotidians. A la fi conclous que no. Que és la humanitat desbordant, l’autenticitat d’uns personatges que s’interpreten a si mateixos. La plaga, òpera prima de la nostra directora Neus Ballús, és una delícia humanalment gegant. Lluny de les estridències d’avui, i també de la felicitat venuda a cop de xarxa social, a La plaga hi ha lluita, però mai brega. La primera escena ja ens ho mostra: Iuri, un jove moldau, s’aferra amb passió al seu adversari, noblement, amb les mans, amb el cos. L’esforç del jove sense papers és la metàfora dels esforços: dels seus mateixos al gimnàs i al camp on fa feina; dels d’en Raül, que li fa de caporal i es nega a solfatar el sementer per salvar la collita; dels de na Maribel, la vella prostituta que espera els clients asseguda a una cadira de platja arran d’un camí per on no hi passa mai ningú; dels de na Rose, la infermera filipina que cerca la forma d’estimar els ancians que cuida sense haver de pagar factura emcional; i sobretot dels de na Maria, l’entranyable àvia que comprèn que els seus dies s’apaguen com una espelma tancada dins una campana de por: “No hi has de pensar”, li diu na Rose. “És que no sé com es fa, per no pensar”. Perquè clar, un descansa, o no es mou, o no es pot moure, però el capet sempre hi és: Com es fa, per no pensar, quan sentim que tot s’acaba?

La mosca blanca, el fesset, els cossiers i els ramellers, la cadira plegadissa, les canyes, l’home de cuiro, la ferida. Tot, al cap i a la fi, forma part d’un paisatge que Ballús retrata sense artifici. Els objectes i els detalls semblen esdevenir un sisè personatge, un sisè sentit que ho amara tot d’una aigua que plou com si ploràs, però també com si regàs.

Són les històries crues i nues de cinc persones que aparentment han de superar soles els obstacles les dificultats de la vida. Tanmateix, però, La plaga no és més que un compendi de tendreses: les llàgrimes per la mort dels usuaris de la residència, la mirada agraïda per un bombó furtiu, l’abraçada còmplice per un gol del teu equip, les visites a l’hospital per als qui no en rebrien cap, la conversa atenta i solidària per la manca de clients. No hi ha bons ni dolents. Sinó persones.

La plaga acaba com comença. En el fons, no hi passa res, perquè hi passa tot. No li cal trama, ni argument. És una pel·lícula-paisatge, un film-país, una cinta-persones. Realitats que molts s’entesten a no veure, en el millor dels casos. A maleir, en el pitjor. No us la perdeu. Jo l’he mirada i ara és com si tots fossin aquí molt a prop. Potser dedins.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s