Vosaltres sedassau amb el sentit comú?

on

P1170847Les cançons, ja les sabies. De pens et surten cantussejant quan escures o si estens la roba. Fins i tot pujant l’escala de ca teva. “Ho faré, no se com… però t’hauré d’oblidar”. Perquè si tots els dies de l’any duen el teu nom, tots són per estimar. Estimar la capacitat de viure, de resistir, de fulgurar, de riure i d’emocionar que va tenir Guillem d’Efak en vida i que tenen, vint anys després de la seva mort, les seves lletres.

Les cançons, ja les sabies. Havies vist el “Manual inacabat” fa un parell d’anys. Aquesta vegada hi tornaves, a l’Auditori de Porreres, perquè sabies que hi hauria, també, en Jordi Boixaderas fent de rapsode. Més enllà de la força i la mesura i de l’equilibri i el desbocament, de la simbiosi D’Efak-Boixaderas el que em plau de destacar és l’encaix lingüístic perfecte. Boixaderas declama amb una dicció perfecta, en un estàndard (pan-)catalaníssim, i alhora manté, òbviament, el lèxic d’efakià, tan barracaner, i totes les peculiaritats morfològiques mallorquines. La trobada és tan feliç que Boixaderas podria fer pensar que el que diu ho ha escrit ell.

També reeixí, i molt, la novetat del vespre, una segona rapsoda, la porrerenca Agnès Vanrell, que es deixà agombolar, serena i elegant, pels compassos a voltes delicats, a voltes rabiosos, del piano de Joan Martorell. L’impulsor de tot plegat liderà la vetlada i es cuidà de presentar les cançons (de vegades de forma massa extensa i alliçonadora) i explicar algunes de les infinites anècdotes i peripècies del bruixot manacorí, que “el primer pic que va veure un negre es va espantar”.

Marta Elka, poderosa, tersa i suau, posà la seva veu segura a les músiques de Martorell i les lletres de D’Efak, acompanyada per la guitarra de Toni Pastor, un monstre de la música mallorquina, una figura ja prou ponderada i que no s’atura de créixer. Un deu per a alguns dels seus solos i per la seva capacitat d’amalgamar-se amb el piano de Martorell.

El darrer actor d’aquest espectacle va ser el fotògraf Pep Bonet, les imatges del qual il·lustraren un bon grapat dels poemes recitats i cantats i ens posaren davant “allò que els ulls de la gent no vol veure”.

Les cançons ja les sabies, i malgrat tot, tu, protegit de la tempesta, amb la confiança que “el cel és un sòtil fort”, que “ets fecundador unànime” de bellesa, i que no hi ha cap mal en el fet que “justament t’hagi tocat a tu ser tu”, t’aferres al vers “que t’ha fet creure en l’amor”. Tot ens tremola, com una fulla de pàmpol, i ens agrada sentir-nos com els infants, perquè la vida és així, “teixir i desteixir”. I per això agraïm els dies que encara, sense saber com, “no sedassam amb el sentit comú”.

Gràcies, Joan Martorell i companyia, per aquesta delícia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s