“Em diuen Tim, i tenc vuitanta-cinc anys”

on

La jove directora manacorina Mariantònia Salas fusiona a Carn que cruix un relat i poemes de Bernat Nadal

IMG_1911

Quatre taburets, quatre camises de dormir, quatre jaquetes de punt. Quatre dones descalces per parlar d’un home i donar-li veu. Així de nu es presentava Carn que cruix, el muntatge de la novella directora manacorina Mariantònia Salas. La proposta és una adaptació teatral de L’ingrat, un relat del poeta i escriptor manacorí Bernat Nadal, i du el títol de Carn que cruix, agafat del darrer poemari de Nadal i del qual, a més, s’inclouen alguns poemes a l’espectacle. Salas, ben assessorada a la direcció per Salvador Miralles, sap captar l’ànima de l’univers creatiu de Nadal i aconsegueix una perfecta comunió entre els textos poètics i el relat, mostrant que les preocupacions vitals del Nadal escriptor suren en tots els seus textos de forma inevitable. Les actrius (Catalina Bover, Margalida Brunet, Neus Campins i Alícia Miquel) es posen en la pell d’en Tim, un octogenari solitari que espera només ja la mort després del decés, ja fa anys, de la seva dona Mariàngels. Les actrius configuren un personatge polièdric, cantat a quatre veus i donen forma també a altres personatges, com la mateixa Mariàngels en el record; Ventura, el nebot hereu, i alguns dels amics del protagonista. Amb gotes d’humor i amb algun passatge que s’acosta al costumisme, el relat, tanmateix, traspua poesia i sobretot una melangia o un desencís davant el pas del temps. “Som en Tim”, diuen, “i ningú no em necessita”. En Tim, el vell so, el que cuida n’Elga, la mulata sud-americana, té una erecció casual mentre la cuidadora el fa net, però es nega a disculpar-se’n, perquè “la ferma voluntat de no causar problemes a ningú no és suficient”. Tanmateix, la seva història és una història de desig (“t’agrada més ensumar que fumar”), però també de frustració (“un dia té massa hores per mantenir la veritat”, “veim arribar l’abisme quan ja no podem fer res”). S’acaben els nostres dies, s’acaben els dies d’en Tim i “veus que no has fet res important”, com si la possibilitat de deixar “alguna cosa feta” ens pogués redimir dels dies viscuts, o dels que ja no viurem, perquè la veritat última, la incontestable, és que vivim per “envellir i després morir”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s