Sempre estimaré aquells dies feliços i joves, Climent


climent garau

Sempre estimaré aquells dies feliços i joves. La guitarra de na Caterina acompanyava les cançons i la nit. Durant hores, eternitzàvem la vetlada amb el llibre que recollia les lletres de Lluís Llach, i no ens botàvem cap pàgina. Apreníem la lluita i apreníem l’amor cantant. A les cases de Can Josep, el sempre delicat Isidor Marí ens descobria als nostres ulls postadolescents les cançons d’Uc assegut a la part de baix d’una llitera. Guillem d’Efak ens cantava mentre parlava de copes de conyac i amors impossibles. Josep Maria Llompart s’enfilava elegantíssim dalt un vers. A les habitacions de l’hostatgeria, havent sopat, asseguts damunt els llits, en terra, a les cadires de les voreres, ens hi arremolinàvem trenta o quaranta persones. Recitàvem poemes i cantàvem cançons. Passàrem de Llach i Raimon a la cançó popular i a la ximbomba. Cantàvem de memòria, perquè encara la glosa no havia esclatat com ara. En Toni Mas ens mostrava la tràgica planeta sexual d’en Biel de Son Dalmau i el lobi manacorí s’afiançava poderós com a força alternativa dins la creixença nocturna del país. Per les parets de Lluc hi rebotava la iconoclàstia i la irreverència, i el renou que incomodava el descans dels més grans. Costava, l’endemà, aixecar-se per acudir a les taules rodones, conferències i tertúlies del matí. Morts de son, però, hi acudíem per mostrar-hi el nostre acord entusiasta, el rebuig més frontal o l’avorriment més insondable. Ens hi apreníem, i hi apreníem el país, els nostres polits països, que deia en Rafel. Era el Blanquerna. Una trobada de cap de setmana llarg cada setembre abans de començar les classes que emulava a la manera insular la Universitat Catalana d’Estiu de Prada. Un espai de reflexió i bauxa, de festa i cançó, de debat i coneixement, on joves universitaris, joves d’arreu de Mallorca i també dels Països Catalans es reunien per alegria dels cossos i gaudi dels intel·lectes.

Poc més de deu anys va durar l’apoteosi blanquernera, però avui ningú dubta que als joves que hi acudírem allò ens va canviar i ens va fer ser com som ara: persones madures, respectuoses, amadores del país, transparents, amb franca consciència de voler ser qui som, gent de catalanitat insubornable, de fidelitat a la terra i a la llengua, de valentia capaç de vèncer el resistencialisme i d’actuar a favor de tot i en contra de res. Ha passat més d’un quart de segle, de tot allò. I el mèrit se l’han d’apuntar persones com Paquita Bosch, Josep Magrinyà i, sobretot, Climent Garau. Impulsar el Grup Blanquerna en el moment que ells ho feren demostra convenciment íntegre envers les necessitats del país i, part damunt tot, un feliç sentit de l’oportunitat, que avui només podem agrair fent el que feim, viure’l amb la màxima normalitat possible.

Avui, després de les darreres eleccions, podríem pensar que la tasca de Climent Garau s’ha vist recompensada amb governs com els de Manacor, Bunyola (el seu poble), Palma o Pollença. Però on hem rescabalat de bon de veres és al carrer, a cada racó de poble, a cada consciència desperta. Per això se n’ha pogut anar tranquil. Descansa, Climent, perquè
un poc de tu és molt dins cada un de nosaltres. La Mallorca d’avui no s’entendria sense aquells dies feliços i joves que ens regalares. Gràcies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s