Refraccions: les ferides del joc de morir-se per no viure


Aquesta setmana he tengut notícia que ha sortit al carrer el número 72 de la revista Caràcters. Si tot ha anat com estava previst, els seus lectors hi trobaran aquesta ressenya meva sobre Refraccions, el llibre que encara no fa un any va donar el Premi Carles Riba de Poesia a Hilari de Cara. Que vagi de gust!

Hilari de Cara (Melilla, 1945) ha bastit de forma incansable i honesta una veu singular dins el panorama poètic català. Després de dos llibres publicats ja en plena maduresa (L’espai del Senglar i Quaderns des Llombards), la seva obra visqué un punt d’inflexió notable amb la publicació de Bolero, un volum on De Cara acarona el llenguatge i la sintaxi amb violència amorosa i enceta la construcció d’una veu poètica vitalista i desficiosa alhora, de la qual sobresurten més recentment Via Bàltica i Carrer d’Artà. Allunyat de capelletes i gregarismes estèrils, De Cara ha vist reconeguda la seva tasca amb nombrosos premis menors els darrers deu anys, però el reconeixement definitiu li ha arribat amb el Carles Riba de Poesia per Refraccions.

Ja el títol de Refraccions apunta el concepte poètic que defensa De Cara. El correlat objectiu és transformat, transsubstanciat, sublimat, pel vidre refractari del poeta i els versos que en brollen resulten ser aquestes refraccions impreses. El volum és dividit en dues parts. La primera, “Imatge refractada”, ens mostra l’efecte més visible de la deformació provocada pel prisma del poeta: la sintaxi entretallada, l’absència de signes de puntuació, de majúscules, els poemes breus… La segona, “Imatge damunt l’aigua” aparentment i formalment més convencional, menys deformada, ens mostra el paisatge del poeta reflectit sobre el líquid mirall portuari que l’acompanya en la seva entrada al raval de senectut.

Aquests, però, són els aspectes més formals d’una poesia que cava fondo, que és exigent amb l’autor i amb el lector. Refraccions, com ja passava en alguns dels darrers llibres de l’autor, s’estampa en l’aigua oliosa i decadent de l’ambient portuari. Les barques, les xarxes, les canyes i les llampugues i el verderols, el cove, el dièsel dels llaüts, les algues, la crosta de sal i el rocam dibuixen un port real i expressionista alhora. L’oli de les barques negant-se a ser diluït per l’aigua del riuet sembla voler sintetitzar una rebel·lia serena contra tot i contra res: “Oli ara som d’oli i no vull ser res més”. La calidesa de les esponges, les magranes i la carn tan viva en el record i en la presència, o fins i tot la decadència orgànica dels líquens, la pols, les teranyines o la boira, contrasten amb la mineralitat freda i disseccionadora dels versos de De Cara: el carboni, el ferro, el mercuri, el sofre, el cadmi, el tungstè i el silici, s’hi repeteixen amb aleatòria gelor, però també l’aram o el llautó, més rústics i casolans. De les arestes dels metalls, en canvi, De Cara és capaç de fer-ne néixer amb suavitat de pell d’albercoc traços impressonistes que ens condormen: “Cotó d’aram de l’horabaixa encès, / vigor adormit sota els líquens d’aigua, / cossos de fum, amor ponent, lluna nova”.

I diu “T’estim esdevé un topònim”, com si l’amor fos un lloc, o ja només un nom, un record dins la memòria atrofiada pel temps i la nostàlgia. L’amor i l’enyor, (“cantau l’amor o l’enyor amb veu fluixeta / entre les branques / o callau callau”) si hi surten, hi surten plegats. Com hi surt el llit buit o la presència d’un déu en forma de retret (sord, mut, llunyà, inexistent, immòbil, impassible, cínic, fins i tot “déu ho fotocopia tot i juraria que riu”). I al costat de la vida que s’escapoleix i del capvespre i de la nit que tot ho tapen (igualment, però, “totes les edats són fosques”, diu en un atac de nihilisme), surt aquest “relat de culpa” només salvable per un “fibló de goig” que el redimeixi. El vitalisme, altra volta, al costat del desfici més irremeiable, i tanmateix serè.

Acompanya aquest joc poètic sincer també la sentència gairebé epigramàtica, definitiva, la reflexió captivadora que ens deixa enlluernats dins un feix de dubtes: “Qui estima més l’oblit que l’oblidat? / qui menys l’amor que l’estimat?”, o també: “Mirar endarrere encega / tota ombra és baldera”. El cru combat entre la nostàlgia i la projecció de futur cada vegada més rònega deixen el poeta a mercè de les paraules, “que juguen a l’amagat / amb el sentit”, la paraula “fèrtil, difosa, també, i inexacta”.

Potser és agosarat afirmar-ho d’una revolada, però la malenconia sòrdida de la primera part del llibre, sembla esdevenir rebel·lió serena a la segona, anunciada en el darrer poema d'”Imatge refractada”: “Obre els porus a aquest embat de vida / que et cantin els tendons i els ossos / tot muda / la vida heracliteja”, diu creant i recreant paraules (“camaleonejar”, “efervescentar”…), mentre mostra un gust exquisit pel ritme imperceptible en l’artifici, inevitable en la rapsòdia: “Jas una taronja jas un got de vi / jas aquest bes de pasta de fusta”.

L’antítesi aquí esdevé una constant, el “pòsit d’alga” contra “la sina”, “l’eufòria lenta”, “les plomes grises de l’ocàs” contra “el cian en flama”, i un avís per a navegants: “D’aquest joc de morir-se per no viure, / aquí en teniu les ferides seques”. Tot plegat es clou sempre amb una solució de continuïtat que tanca el llibre: “Per ventura et prorrogaré el contracte”. I que sigui per molts d’anys!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s