Alegria


12063757_10207897921994442_8610078310087342826_n

No vaig estudiar a Barcelona. És una espina clavada. Als desset anys ni m’ho vaig plantejar. Sí, però, que anava i venia la idea, ja durant la carrera, d’acabar el segon cicle a la capital del país. Però ja fos per indolència o per covardia, per peresa o per comoditat, vaig quedar a Palma, que, de bon principi, ja havia estat com fer un ou de dos vermells, per a mi.

Tant és. O no. He estat a Barcelona, i tant. Moltes vegades. Són incomptables les visites a la capital de país. Però no hi he viscut. Ni he viscut mai enlloc que no fos Mallorca. Potser m’hauria agradat. Potser encara en tendré l’ocasió algun dia. Sigui com sigui, tanmateix, allò que volia explicar-vos avui és que estic molt content d’haver configurat la meva consciència de pertinença a un país (al país, al meu país) des de ca nostra, des de la Mallorca postrural, postmoderna, postendogàmica i post-tot-el-que-vulgueu. A Palma, a la facultat, al bar o a l’aula, o als setembres del Blanquerna, als concerts del número u per Girona de Junts pel Sí o als partits del Barça de Cruyff o de Guardiola, escrivint o gaudint d’un paisatge. Així vaig començar creient que érem diferents i vaig comprendre que la diferència només era explicable des de la catalanitat més profunda de la nostra llengua i també de la nostra cultura. No m’entretendré a donar-ne raons. Per a qui ho vulgui entendre és molt fàcil, i per a qui no, molt complicat (però no impossible, i si no, per mostra el botó d’avui al Principat). Resultava que, els catalans de Mallorca, hereus d’una història de segles, de forma conscient o inconscient, i malgrat l’agressió permanent i el menyspreu, sobrevivíem i marcàvem la diferència a ca nostra, on ens volien (i encara ara avui ho volen) fer sentir estrangers. Fa tres-cents anys que som les víctimes, però a la mínima que recuperam aquella miqueta d’autoestima, resulta que som nosaltres els imperialistes, els opressors, els racistes…

Amb els anys, he après, també, que els catalans de Mallorca no som diferents, sinó que, simplement, som, existim. I aquest és el secret. El mateix secret que arreu cova i cova, durant segles si cal, per esclatar com un camp de gra i espigues verdes enmig d’una mar turquesa de llibertat.

Hem patit, hem plorat, hem resistit. Hem estat vexats i humiliats. I hem amagat el cap dins la terra com els estruços. Però ja fa anys, també, que hem comprès que el posat de víctimes no ens mena enlloc i que les obvietats, el sentit comú i la raó, tard o d’hora, acaben triomfant.

Avui és el primer dia de molts de dies: m’he aixecat el dematí sabent que la victòria ja era nostra. La xarxa m’ha mostrat amics, coneguts, personatges populars, i d’altres no tant, votaven amb un somriure a la cara. He vist les coes als col·legis, he vist els mallorquins residents al Principat que votaven per nosaltres. He vist els ciutadans d’un poble que vol ser lliure recordant i projectant: aquí un padrí, aquí un oncle, aqui un fill o aquí un nét, tothom votava pensant en els altres, en el comú, en el col·lectiu. Jo també record moltes coses i molta gent, avui. La gent que ha format part del meu paisatge vital durant quaranta-quatre anys. La família, els amors, els amics, els mestres i professors, els músics i els escriptors, els poetes, els alumnes, les festes populars, els glosadors, els meus pobles i ciutats, les meves platges, i totes les pells. No dic noms, perquè vull que hi siguin tots: tots els qui no hi són ja, i tots els que encara ens acompanyen. Avui és el dia que començarà a canviar tot.

L’optimisme s’ha amplificat de tal manera que fins i tot la Mallorqueta acomplexada, la d’aquells qui parlen d’identitat amb la boca petita, la dels qui no poden dir independència davant un micròfon o una enregistradora, la dels qui s’amaguen davall no se sap quina covardia, aquesta Mallorca avui també canta alegre i s’apunta al carro dels somriures. Els somriures de gent com la CUP, que vengueren ahir a Palma a tancar la campanya electoral, perquè som Països Catalans, sense complexos, ni etiquetes, ni eufemismes. Perquè hi creim. Perquè és i serà. Perquè el que m’agrada més és que hem parlat d’economia, i d’espoli, o hem apel·lat a la llengua o a la cultura, als castells, al futbol o a la poesia. Hem parlat del que teníem i, només de fer-ho, gairebé sense témer-nos-en hem construït un país nou, diferent, orgullós de si mateix, que no va contra res ni contra ningú, sinó a favor de tot. Ens hem espolsat les etiquetes.

Queden poques hores perquè es tanquin els col·legis electorals. La participació serà històrica (un trenta-cinc per cent el migdia). Jo vaig al teatre i en sortir ja sabré els resultats de l’enquesta a peu d’urna. Avui és un dia històric, amics. Des de Catalunya, votau per nosaltres, que hi som de cor.

Per Ovidi Montllor, per Guillem d’Efak, per Josep Maria Llompart i Vicent Andrés Estellés. Per Joan Fuster i per Nadal Batle. Votau perquè nosaltres venim darrere.

Mentrestant, al whatsapp, els xats bullen:

– Mallorquins infiltrats a Catalunya, quin ambient es respira per allà?

– Alegria.

Ja tenc el títol, pens. Acab el post, pitj “Publica” i tanc l’ordinador amb la certesa que avui vespre serem el mateix país que ara, però lliure.

PS. A Mallorca, els qui ho vulguem, és d’esperar que tenguem l’oportunitat de tenir passaport català. I no fugirem, quedarem aquí, a fer país i a fer poble. A ser nosaltres, que és el que hem fet sempre malgrat tot.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s