Jo mecanoscric, crec


2015-10-06 22.32.33

De calls a les puntes dels dits, no n’hi tenc. Diria mentides, si us ho volgués fer creure. Però escric cada dia, segurament. Molt poc a pols, sense llapis, ni bolígraf. Les meves amigues són les tecles. Els dits m’hi van tots sols.

En el fons agraesc aquell curset de mecanografia que mon pare ens pagà a la meva germana i a mi al carrer del Mercadal (sempre s’havia dit així, però aleshores no ho sabíem). Allà vaig aprendre a col·locar els dits ortodoxament damunt el teclat. L’agilitat d’avui m’ha vengut amb la pràctica. Escric sense mirar les tecles, i no tenc una velocitat de secretària, però sí que ha arribat un punt que faig més via així que si prengués notes a mà. Jo no escric: mecanoscric, crec.

I em direu: i què escrius? No gran cosa. No gaire més del que us mostr adesiara per la xarxa, o del que public al Cent per Cent setmanalment. Alguna coseta relacionada amb l’institut, una estona de xat amb qualcú a través de qualque xarxa social. Des de fa una temporada llarga, també escric un article quinzenal a l’AraBalears. I és aquella cosa, m’enteneu? De vegades no saps ni per on has de partir, i penses tota la setmana que arribarà divendres i no tendràs tema i no sabràs què has d’escriure. Abans de l’explosió de les xarxes socials d’internet, si feia un escrit agradós, la gent me’l saludava pel carrer. I si m’havien de reprendre, també, amb un cop de telèfon, o una visita a la redacció.

Ara, al Facebook i al Twitter la gent s’ho conta, t’ho conta, t’ho diu. I jo, que sempre he escrit de cor, solc conèixer molt bé quan serà que anirà bé, i quan serà que tot passarà més desapercebut. Em direu: “Ca! Això és pura tècnica, saber què has de dir, i com ho has de dir”. Tot hi compta, segurament, però a mi, les paraules, m’han de sortir de l’ànima, m’han de rajar, i quan sent que els dits no es poden aturar, i que com els nombres en una màquina registradora les paraules brollen metàl·licament, plàsticament, bellament, sentimentalment, de qualque racó que mai aconseguiràs discernir, aleshores, deia, és quan estic segur que a l’altre costat passarà el mateix que passa a dins mi. I si és així, no sol fallar quasi mai. O mai.

“Què et passa, Toni?”, direu. Res, i tot. Tenc un amic que em diu que els articles que escric al diari són vivències. És possible. O no ho són tot, vivències? El cert és que, moltes vegades les vivències, les peripècies de la setmana, les eixides o les trobades, les converses, sobretot, ens fan néixer un cuc nou, que descabdella i descabdella per esdevenir capoll i finalment metamorfosi, màgica transformació en papallona. O si l’article aquell dia no tira, no estira, no atreu, simple papalló nocturn, avorrit lepidòpter aferrat a un llum que no té, i que el mata.

Aquesta setmana passada, a l’article li ha tocat ser vivència, i papallona. Ha rodat, i ha despert aquí un somriure, allà un esguard de nostàlgia, i allà deçà, una espira de claror instantània i fugaç. Hi parlava de llibres i ho feia a partir d’uns quants episodis gens allunyats en el temps i que remetien a la mateixa preocupació: què se’n fa dels llegats en forma de biblioteca que ens deixen els nostres creadors, els nostres humanistes, els nostres poetes. L’espira la va encendre en Montserrat Alcaraz, campaner, i com ja vaig dir, eloqüent i abrandat, en una conversa a la llibreria Móndellibres.

M’ha sonat el mòbil, avui, amb un SMS, cosa poc habitual, ja. “El teu llibre ha arribat”. “Però si jo no havia comanat cap llibre”, he pensat preocupat. He anat a Móndellibres, just abans que tancassin a demanar el que. Es veu que el llibre el vaig comanar divendres passat en escriure l’article. I es veu, pel que s’ha vist, que no era un llibre, sinó un caramull de llibres, per ajudar-me a continuar configurant la biblioteca de la vida.

Damunt de tot, Els calls del manobre, de Damià Huguet, amb la rústica edició de color de terra crua de les Edicions del Guaret (una paraula aquesta, per cert, que ja ningú diu com hauria de dir perquè tots l’hem apresa per via llibresca. La E de “guaret” ha de ser tancada, i no neutra com la majoria dels “joves” la feim; o la fèiem, perquè jo ja no la hi faig. I tot això per la iod, ja m’enteneu!).

I davall l’obra d’Huguet, el Magazine de Miquel Cardell, o els Homicidis de Joan Palou, o el número 5 de la Col·lecció La Sínia dirigida per Jaume Pomar i Guillem Frontera, i que correspon a l’iniciàtic Calaloscans de Bartomeu Fiol, i quatre exemplars dels quaderns campaners, i no sé quants més de les Edicions del Guaret, i les Carcelles d’Allís, aquell llibre amb una pàgina d’escriptura fonètica on Damià Huguet força l’escriptura de forma que la sonoritat de les paraules sigui la nostra, però sense que s’entengui res, perquè són inventades, les paraules. I encara més, us diré, l’exercici del poeta dels homes de call vermell és tan agosarat que fins i tot comet la temeritat de reproduir la mateixa pàgina durant tot el llibre. Deu ser per evitar suspicàcies que no n’enumera els fulls?

“El teu llibre ha arribat” i ha estat un racó de cor, un racó de biblioteca sencer, el que ha entrat avui a ca nostra. El remitent, Montserrat Alcaraz Vich. Ell, que no té facebook, ni twitter, ni deu saber navegar més que en un botet de vela llatina, si li arriba a la seva còrpora terrenya i campanera, el gust de la sal d’enllà del Salobrar, de la Ràpita i les barques amarrades ara que ja és més hivern que estiu, baldament faci un baf d’agost. Ell, que si navega és per una mar de lletres i pàgines cosides a un paper amb agulles punxants com calfreds o amors perduts. Ell, que si du calçons de pana i camisa de quadrets és perquè sempre n’ha duits. Ell, que si parla és perquè n’està molt segur o perquè està carregat de dubtes, m’ha fet arribar, en senyal d’agraïment a la glòria mediàtica que li ha donat el meu article-vivència d’aquesta setmana, aquest plec de llibres feixuc, qualcun sense espolsar, qualcun altre esllomat, tots bellíssims, disposats a formar part de la meva biblioteca de la vida.

Les gràcies, idò, a en Montserrat i a la seva dèria pels llibres i al seu amor per les lletres.

PS. Disculpau aquesta mica de pornografia literària i personal, però és que si no us ho arrib a amollar, m’ho hauria escrit damunt.

One Comment Add yours

  1. Caterina Aguiló escrigué:

    Molt maco, Toni. Sentit, que és el que importa. Anit parlàrem del meu llibre. Cada conte, l’he sentit. I coincidesc amb tu quan dónes les gràcies al teu pare per haver-te enviat a aprendre a escriure a màquina. Jo també hi vaig anar devers un any sencer, i mai no me n’he penedit. També volen, els meus dits. De vegades més que el pensament. Em convé revisar què posen perquè van massa solts. Una abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s