“A la Concòrdia, sortia l’essència sense cercar-la”

on

Des de fa alguns anys em comanen de fer una entrevista per al programa de les festes de Sant Antoni. Enguany ha tocat a la cançó i a la glosa. La podeu llegir al programa, i també aquí, a L’estenedor. 

La cançó i la glosa són part indestriable de la festa de Sant Antoni. El fogueró de la Concòrdia, amb l’assaig dels Goigs, una setmana abans de la revetla, ha marcat un abans i un després en la recuperació de la glosa improvisada en els foguerons. En parlam amb Maribel Servera i Pere Berga, dues persones joves que s’hi han fet, i que hi han crescut, des de l’admiració, la participació i el compromís.

foto entrevista

Com comença la vostra vinculació amb la glosa i la festa de Sant Antoni?

Pere Berga: Em va pegar per anar a la Concòrdia, ho havia sentit moltes vegades. Record que aquella primera vegada meva va ser un vespre que va ploure, i el glosat de picat es va fer a Can Nofre. Quan hi vaig entrar, ja havia començat, i en Toni Gomila, en Toni Riera i en Garba, entre d’altres, es tiraven ganivetades. I ho vaig trobar molt autèntic, molt manacorí… I vaig pensar que volia ser com ells. De fet, toni gomila, toni riera, garba, es tiraven ganivetades, i ho vaig trobar molt autèntic, molt manacorí i vaig pensar que volia ser com ells. De fet, jo ja havia començat a practicar en el fogueró de la plaça de les Verdures, on m’encarregava de fer les gloses que posàvem a la llenya. L’any que va venir després d’aquella primera vegada a la Concòrdia, ja em vaig atrevir a fer-hi gloses.

Maribel Servera: Jo hi vaig anar perquè una amiga m’ho va recomanar, no sabia què eren les gloses ni què era la Concòrdia. Vaig anar allà i vaig quedar fascinada. Reproduint el model que sentia, vaig fer dues gloses en tot el vespre.

Però abans ja devíeu tenir una vinculació amb la festa de Sant Antoni.

PB: Jo sí. De petit, anava a Ca Na Ferrera. Feien rotlades i feien gloses, però eren les cançons de sempre, les cançons porques que avui coneixem. A la Concòrdia, el fet que quatre annerots fessin aquest esforç de pensar les gloses, de crear-les, d’improvisar-les, ho vaig trobar fantàstic.

MS: Jo gairebé ho he descobert tot junt. La festa havia començat a créixer. Record el camió anant a Son Macià… i que hi cantàvem… Per a mi tot coincideix. Jo era un poc urbanita, per dir-ho de qualque manera. Sempre hi ha hagut un altre Manacor, i jo crec que, abans de tot això, pertanyia a aquest altre Manacor. Hi ha molta gent que vivia aliena a tot aquest moviment, i jo era una d’aquestes persones.

La cançó és indestriable de la festa.

PB: El dia dels foguerons sempre hi havia ximbombada, cançons, però cançons de sempre, el trenta-u, el para-lloves…

MS: Des del moment que la cançó sigui la que du el ball dels dimonis ja sabem que la cosa no pot anar separada.

En canvi la glosa… Això és diferent. La improvisació ha tengut un camí difícil dins la festa. És bo, però, que la glosa, per a tanta de gent hagi estat associada a Sant Antoni?

PB: Dins la festa, la improvisació va renéixer dins la Concòrdia. Evidentment que a qualque fogueró hi havia qualcú enginyós. Però el cant improvisat reneix al fogueró de Fartàritx. Jo parlaria de la democratització de la glosa. Que la glosa improvisada arribàs a gent de carrer, a gent normal, va ser una gran troballa. I era gent que només per la festa ja s’encalenteix i en pensa quatre per atacar als quatre amigots que ja sap que l’atacaran, i que si tendrà els mobles a temps, o el jersei que és horrorós, o jo què sé…

MS: La Concòrdia, a la glosa, li ha fet més bé que mal. Per l’època de Sant Antoni els instituts demanen més tallers. Tothom lliga la glosa a Sant Antoni i aquesta festa fa arribar la glosa a molta gent que no la coneixia. Ara bé, és feina nostra, o de tots, fer entendre que la glosa és una cosa de tot l’any, i possible i necessària en el màxim d’àmbits possibles.

Hi hagué uns anys esplendorosos, a la Concòrdia. Però, lluny de la decadència, sembla que va morint d’èxit.

PB: La Concòrdia ha perdut l’essència, que era representada per aquests catorze o quinze més atrevits que fèiem una glosa mínimament ben feta i enginyosa. Ho trobàvem divertit. Era un fenomen tan guapo i tan màgic que sortia l’essència sense cercar-la. El que agrada s’escampa i tothom ho vol veure i tothom hi vol participar. Si ara traslladéssim aquests glosadors a una cotxeria a fora vila per ventura passaríem igual de gust. Hi havia molta complicitat.

MS: En un principi, cada any qeu creixia era una cosa bona i positiva. Aquest creixement, però, ha arribat a fer mal a la festa. La gent no se sent l’una a l’altra. Molta gent va allà perquè s’hi ha d’anar, per beure o per lligar o pel que sigui. La gent fa renou perquè no sent les gloses. I arriba un moment que quan molta gent va a un lloc o participa d’una cosa, la mitjana d’interès baixa, això és inevitable. Al principi tothom estava molt entregat. Ara veim com es dilueix l’atenció, la comunicació, la relació entre la gent.

PB: Un any sopava, torrava, i va venir un jove i em va demanar: “Què? Quan sortiu a glosar”. Aquí vaig pensar que hi havia qualque cosa que no quadrava. Em vaig sentir com un actor que hi anava a fer un espectacle. S’anava perdent l’essència de la Concòrdia.

MS: Segurament llavors era un sol bloc: la gent que cantava i la que no cantava. Ara hi ha com una distància entre els que canten i els que no canten. Hi ha pocs lligams.

Avui sembla que la Concòrdia està copada per la improvisació.

PB: Els anys glorisosos de la Concòrdia combinàvem les cançons de sempre amb les gloses.

MS: Sí, això està relacionat amb el creixement de la glosa. La gent que té cantera pot anar a cantar, i sap on ha d’anar.

PB: Un temps hi havia gent que venia a posta perquè trobava que la Concòrdia era una festa molt original, que a un barri com a fartàritx la gent s’atrevís amb la glosa i amb aquest enginy…

Sembla, també, que els temes socials, polítics, els temes més delicats o transcendentals també hi han perdut pes.

MS: Abans no hi devia haver joves tan joves. Tots els qui hi havia estaven dins una franja molt ampla d’edat i tenien un coneixement de la política i del que passava a Manacor. La glosa porca sempre sortirà. Però la gent vol qualque cosa més.

Ara que parlau de glosa porca… Potser l’embrió de tot plegat va ser en el camió dels dimonis, o a la camiona dels músics.

PB: Per a mi va ser la camiona. Poder fer gloses polítiques davant en Pastor o no Sureda no tenia preu. Amb la volta a peu això es va perdre. Una de les millors gloses que he sentit mai va ser dins l’autocar anant a Son Macià: “A dins s’autocar d’en Pou / ses nines de poble extern / mos hauran de llepar es pern / fins que noltros diguem ou”.

Parlam de la Concòrdia, i parlam de la volta amb el camió o a peu. Però on sempre s’havia glosat i cantat era als foguerons. On creis que es manté la tradició?

MS: Per a mi hi ha tres llocs on avui en dia es poden sentir cantades guapes la revetla de Sant Antoni: la plaça de les Verdures, Crist Rei i el Bar Mallorquí.

PB: A Ca Na Ferrera feien molta festa, també, un temps. I els darrers anys, els nostàlgics de les Verdures també hi cantàvem…

D’antic sembla que les gloses quedaven més. Avui no és així?

MS: Que es valorin les gloses com una cosa important és bo. I també ho és que les gloses transcendeixin i quedin. Això sí, de cada vegada més les coses duren més poc temps i ens n’oblidam més aviat.

Hi ha hagut crítiques per presumptes vets a foguerons on hi havia gloses punyents contra els polítics de torn…

MS: Jo pens que hi ha d’haver llibertat i espai per a tot.

PB: Hi ha certa por en el món dels foguerons que si fas un fogueró o una glosa crítica això no agradarà. Jo sempre em barallava per aquesta qüestió, perquè un foguéro ha de ser crític, ha de ser per cremar per purificar. Està molt bé fer sínies i solls, però el dia de Sant Antoni és el dia que el poble xerra. Si hem de fer una glosa al batle.

MS: Sí, una de les funcions de la glosa és la crítica del poder establert.

Hem començat parlant del passat. Acabam parlant del futur. Com el veis, per a la Concòrdia? S’hi ha de posar remei?

PB: La Concòrdia va néixer precisament perquè va ser molt espontani. No va néixer com una glosada.

MS: La gent que ho ha viscut més anys és la que més ha de vetlar perquè es mantengui l’essència, que hi hagi silenci, que funcioni de la millor manera possible, que es recorri a cançons de repertori, que es doni entrada a qui vulgui cantar… Hi ha diverses mesures…

PB: En els temps gloriosos, el rotlo s’autogestionava, hi havia una censura no escrita. Era com una orquestra amb una direcció. Avui no hi ha aquest respecte ni aquesta complicitat, bàsicament perquè la gent no es coneix.

MS: Ens hauríem de demanar quina funció ha d’exercir la Concòrdia. Que la gent que vagi allà i s’ho passi bé? Que conegui la glosa? Que ens ho passem bé o que funcioni bé és un incentiu perquè gent nova se senti atreta per allò. I és clar, segurament hi ha d’haver gent que vigili que això funcioni.

PB: Des del moment que hi intervens…

MS: El que és clar és que l’objectiu que tenia un temps avui ja no el té… Però a la vida tot són cicles, i així com va baixar tornarà pujar. Tant la Concòrdia com la festa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s