Matances docents. Gust per la feina.


A ca nostra diuen que “la feina és santa i assanta”. I també hem sentit a dir molt que “de la feina surt el profit”. No sé si deu ser la tímida vena anarquista que de vegades em guaita, o si merament podríem dir que som “més vago que el jeure”. El cas és que jo en això de fer feina hi veig una forma d’esclavatge remunerat per mantenir el sistema tal com ens l’han fet arribar, o aquella resignació tan cristiana d’haver de guanyar-nos el pa amb la suor que del nostre front regalimi.

La feina suposa, al cap i a la fi, una perversió de les vocacions. A partir del moment que acceptes intercanviar la teva passió per doblers, prostitueixes la bellesa i li atorgues un valor monetari que la desvirtua i que fa que fins i tot la pròpia concepció que en tenguis canviï. I tanmateix…

Parole, parole, parole. No he tengut mai la valentia de dir “au, a ca una puta tot!” i d’ençà que el meu cosset va tenir esma de cotitzar he fet feina (gairebé sempre de forma legal) de forma ininterrompuda. Des de fa deu anys, o onze, ja no ho sabria concretar, faig feina a centres de secundària. De tots els llocs per on he passat en guard un bon record, però alerta, perquè, en definitiva, “tot és feina”. Puc dir, no obstant això, que professionalment, personalment i emocionalment el meu institut de referència ha estat sempre, des que hi vaig començar, el de Porto Cristo, on actualment faig el meu sisè curs de docència.

No us cansaré amb valoracions tècniques de la feina que hi feim, perquè no va per aquí aquest escrit. Sí que m’agradaria, però, remarcar-ne algunes dades: és un institut petit, que ronda els cinc-cents alumnes i els cinquanta professors de claustre. En voler difondre un missatge, una activitat, una iniciativa, en un no-res l’hem fet arribar a tota la comunitat educativa. Tots ens coneixem. Fins i tot arribam a saber els noms dels alumnes que no tenim. I hi ha un altre fet que consider primordial per comprendre i explicar la bona sintonia, i per tant el bon fer feina, que hi ha en el centre: cada mes organitzam un berenar. Cada vegada toca a un departament diferent, que s’ha d’encarregar de dur menjar per a la resta del claustre. Coques, barres de pa, pa i sobrassada, sushi, pastissos de carn, quiches, pizzes, frits, coques dolces, galletes, tiramisús… De tot, vaja. I cada plat, millor que l’anterior.

A això hi podem afegir el dinar de Nadal, amb l’inefable amic invisible, que cada any reparteix regals a dojo, i altres trobades sempre relacionades amb el moviment de barres que salpebren el nostre dia a dia docent.

Tot plegat alleugereix la rutina diària i confereix als moments de nirvis i càrrega de feina (auditories, projectes de qualitat, paperassa, correcció d’exàmens, queixes per les notes…) una energia salvadora que fa més duguedor el que podria esdevenir, certament, un pes massa feixuc. Supòs que tot això està escrit i estudiat, però no m’he pogut estar de dir-ho. Les energies que generen tot aquest caliportal d’activitats ludicogastronòmiques és impossible que no tenguin un retorn en el rendiment de tots i cadascun de nosaltres a l’institut.

Enguany, per paga, hi ha hagut una novetat important: hem fet unes matances. No record quan degué ser (potser el dia que fèiem una vega d’arròs brut a fora vila?), però el cas és que entre un parell va començar a prendre forma la idea de matar un porc i fer-ne sobrassada. Aviat es va crear un grup de whatsapp, on s’incorporaren de tot d’una el matador (mestre d’escola, també), el seu ajudant i el cuiner. En Botó, en Pelut i en Neula suposarien el complement i l’impuls necessari perquè tot ens anàs com una seda. La nostra AT, na Carme, sempre sol·lícita i disposada en tot, hi convidà també la seva germana i entre totes dues cercaren el porc, aportaren local i ormetjos. La secretària del centre, na Fil, es cuidà de manejar el pressupost perquè els comptes sortissin. I la resta, amb més entusiasme que sabers ens engrescàrem en l’aventura.

A les set, els més dematiners encetaven la jornada al bar Trial. Encara fosca negra, caçadors, paradors de filats, foravilers, matancers i tota casta d’homes (tot eren homes) estibaven un bar que es va fer cèlebre en el seu moment per una deliciosa coca de mariuana que un dels seus clients hi dugué. Al PAC artanenc no donaren a l’abast, amb tants de jubilats que s’esclataven de rialles. A nosaltres, dissabte, no ens en donaren.

Fora frissar, anaren compareixent els nostres matancers i eren prop de les set i mitja quan una teringa de cinc cotxes s’encaminava cap a la finca on havien engreixat el porc i on l’animal trobaria, penjat a un ternal, la seva alimentària mort.

En Botó i en Pelut, guiaren el porquet cap a la forca d’execució. “Cent noranta quilos”. “I cinc de la sang, no és ver?”. I barrina feta. Estugosos del patiment, dos professors s’havien decantat de l’escena en el moment que l’acorador travessava la gargamella de l’animal, que va grunyir poc en el camí de la seva mort penjada. Amb nosaltres hi havia també na Paquita i en Dani, convidats externs. En Dani, de la tribu massai de Tanzània, s’estranyà que féssim donar la sang a l’animal: “Així el feis patir”, digué, ell que està més avesat a donar als animals la mort per asfíxia, molt menys espantosa.

Però l’animal ja pegava les darreres coces. I mormolà, gairebé d’agenollat, en Botó: “Que Deú li do la maina”, mentre feia amb el ganivet el senyal de la creu a la sang donada. Amb l’ajuda del ternal, posàrem el porc encara calent dins una picap i el duguérem cap a la Carbona, on faríem la matança pròpiament dita.

Desférem el porc, desnossàrem, capolàrem, férem els ossos, pastàrem la sobrassada, i berenàrem d’un frit deliciós obra d’en Nofre Neula i els seus ajudants Jaume i Jesús. Un estol de cosidores preparaven els budells que prèviament havien fet nets les budelleres, comandades per na Carme. Entre les feineres, hi havia també na Maite i n’Esperança, i en Jaume dins la cuina, que ja no fan feina a l’institut, però que hi mantenen el vincle. Els qui no hi eren perquè no eren matancers o perquè tenien altres compromisos, els enyoràrem.

I vengué l’hora de tastar. “Això és salmorro!”. “Què putes heu fet?”. Les cares d’alegria es tramudaren en rostres engalavernats pel pànic. “Sempre diuen que perd un poc…”, deia qualcú per mirar de rebaixar la tensió… “Pots pensar, si perd!, que te’n vas del boll?”. A un racó, reia, en Botó: “No passeu pena, que serà bona…”. Li havia caigut, a qualcú, per descuit, o ben a posta, el saler dins la paelleta de fregir la sobrassada…

“A ca nostra ho feim així”, “com voleu que ho facem?”, “cada casa és un món”, “sortirà bo igual”. Com si féssim un equip educatiu, preníem decisions consensuades mentre la secretària i la cap d’estudis, una a cada màquina, omplien llonganisses i botifarrons. Dues vergues de ferro entravessades al manillar d’un motocultor servien per fer la perxada després de remullar les sobrassades en aigua i pebres coents.

El fogoner no deixava apagar mai el foc. Venga aigua. Venga a remenar el saïm. De botifarrons, un de sol, un, de rebentat. I “un no és ningun”, diuen a ca nostra.

Perxada feta, botifarrons cuits, saïm colat i arròs dins l’olla. Gustosíssim. I com no ho havia de ser? Aquells bolets del policia tutor, aquell conillet i aquella perdiu, i les tórteres. De llecor, en tenia, l’arrosset.

Però el temps que l’arròs acabava de coure, tots ja peu davall taula, començaren els dominés, liderats per na Joana Font (que és la revelació de la temporada glosadora i cantadora a l’institut) i un servidor, que s’havien decantat un momentet de la feina per fer la crònica glosada de la jornada i que com a colofó d’aquest escrit us transcric just aquí davall.

Les de na Joana:

Ses madones budelleres
riuen i tenen estil
Bel a veure si esperes
que fotos en penges mil.

Jesús m’he oferit
a tu moltes de vegades
te regal ses sobrassades
si véns amb jo dins es llit.

En Bernat no en té de flaca
i en es porc s’hi aferra fort
i si no és que pixi tort
des porc no en du cap taca.

Una anècdota divina
i ja no en vull parlar pus
és confondre en Jesús
amb so dramaturg Pau Quina.

Na Fina du molta d’ordre
no m’ho hauria pensat mai
fixau-vos amb un detall:
no necessita Liorna.

En Cijes no es matancer
sortir de Palma li du feina
tanta sort que té bona eina
i la sap manejar bé.

I vet aquí les glosetes que vaig fer jo:

Sa imatge se desenfoca
dins sa boira matinal
hem quedat en es Trial
però no mos han dat coca.

Feia una fosca resolta
dins es cotxo en es carrer:
esperen es fogoner
que fa cançons a Sa Volta.

M’agrada en Joan Simó
perquè és sa nostra alegria,
se n’ha anat a un racó
en sentir es porc que grunyia.

Un fogoner mai no s’erra
remenant no mira prim
però més que pes saïm
ell està per sa guiterra.

Sa llengo li anava a mil
i s’estomago a cent
digue-mos Antònia Fil
com és s’amargo coent.

Hem rodat sa manivela
per omplir es budell cular:
un aplauso per s’aela
que mos ensenya a xerrar.

Al Monasterio de Silos
hi havia un frare llec
i avui hem fet un talec
que pesava tretze quilos.

Saps que hem topat de bon dia
per fer aquesta mortandat
matances de qualitat
per passar s’auditoria.

Un glosador mai se cansa
no troba s’acabatall:
na Maite i n’Esperança
des Port no han partit mai.

Cati hauràs d’aguantar es cop
d’aquesta glosa tan fina:
es lentes de mirar a prop
te fan cara de padrina.

Te fijes o no te fijes
por Galicia pasa el Miño:
fa massatges a n’en Cijes
“para que le apruebe al niño”.

En Di Stéfano i en Puskas
feien futbol divertit,
na Cati a ses catiuscas
hi du un mapa de Madrid.

Joana cantes amb brio
i vas amb mala intenció
tota aquesta gernació
dins un llit seria un trio.

Això ja cau de sa post,
Fil te demanaré
sa maria des fogoner
entra dins es pressupost?

Feim sa matança avançada,
moderna i amb gran color
i hem posat sa perxada
penjada a un motocultor.

Feim matances de la terra:
un massai mos xapa es cap,
es fogoner du guiterra
i es porc dins una picap.

Ha estat un evento exòtic
i tots hem fet es cap viu
amb so conill i sa perdiu
s’arròs ha sortit eròtic.

Ha faltat es rastafari
diu que no és matancer
ja veuràs quin puta horari
que li faran l’any que ve.

Ha estat com pujar a l’Ofre
o ‘nar un horabaixa a Palma:
es frit l’ha cuinat en Nofre
però s’arròs és d’en Jaume.

Si un no ho fa bé i se’n tem
sempre pot rectificar
ho acaben d’anunciar
dilluns no importa venguem.

PS. I dilluns va ser dilluns, com qualsevol altre dilluns del món i de la feina. Avui, amb el saïm de diumenge, he fet senyorets. Tot s’aprofita!

One Comment Add yours

  1. Joan escrigué:

    Això de mullar les sobrassades amb aigua i pebre coent no ho havia sentit (ni vist) mai, però si la sobrassada ha sortit la meitat de bona que l’article, estau d’enhorabona.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s