En Pere de la Rima

on

Aquest cap de setmana ha estat intens. Hi hem viscut coses tan emocionants que hauran de menester uns dies de repòs perquè madurin dins el rebost de la raó. Mentrestant aquí en teniu un petit avanç. El conte que llegireu va servir als participants a les I Jornades de Glosa, organitzades per l’associació Glosadors de Mallorca a Binifaldó, com a punt de partida d’una recreació literària que a mi em va sembla bellíssima. Hem clos aquests dies penjant estels a l’arbre del cel, un poc, o molt, com passa en aquesta història a en Pere de la Rima.

binifaldó1

Dia setze de gener, dins Can Tropell s’encontrava. Can Tropell era la vella impremta del poble on en Pere componia laboriosament lletres de plom que configuraven la vida impresa de la vila. Estudis històrics, plaguetes diverses, alguna novel·la, receptaris de cuina, caríssims volums de fotografia… Però allò que fascinava en Pere, eren els llibres de poesia. Des de ben petit, des del dia que sa mare ja el va abraçar després de recitar els versos de Nadal (que recordava dins un nigul: “Doneu-me pollastre, doneu-me torrons”), ja des d’aquell llunyà sopar familiar, en Pere coneixia que a cada instant li faltava la força i l’esperit per construir versos rimats, la sal de la vida, pensava ell, i la vida de res val si una glosa mal canada no diu res, però escoltada, estant sols ens fa plorar.

Acabada la feina, cau el sol de l’horabaixa dins l’horitzó, arriba a casa i posa el davantal blau brut de tinta dins la rentadora. S’hi asseu a davant, a contemplar com volta el bombo, com gira la roda del temps per la força del vent de les ànimes soles. A dins el pensament seu s’entrunyellen les paraules malgarbades i absort es demana com podria escriure paraules d’amor, senzilles i tendres, i cavil·la que els de la creació són camins que ara s’esvaeixen, camins que hem de fer sols.

De sobte, un clinc metàl·lic li apaga el candelí de la imaginació i el retorna al centrifugat histèric de la rentadora. No era la primera vegada que alguna lletra de plom quedava dins les butxaques del davantal. No hi dóna més importància i treu la roba neta de la rentadora i l’estén al montpeller com d’habitud, protegida com queda per un envelat d’uralita de la serena que cau menuda.

“Adéu, Pere, fins demà vespre no torn”, li arriben les paraules des de la porta de l’entrada agombolades per la suavitat d’un perfum que per a ell ja era quotidià. “Segur que no vols venir? Oh, estimat meu, ajuda’m!”. Ell li va dir robadora, l’agafà per la mà blanca i amb els ulls vidriosos li respon: “Vés, vés, i així pren tot el fruit que et pugui donar aquesta nit de disbauxa”. Dia setze de gener és la revetla de Sant Antoni, el dia dels versos desbaratats, del combat de picat, el dia del suc i la gresca, el dia que la música i la paraula s’uneixen com en la nit les flames a la fosca. En Pere feia anys que havia dimitit de la festa, incapaç com se sentia, no sols de compondre un vers ben canat, sinó de cantar al ritme dels seus congèneres. Fins i tot els més joves, els més inhàbils, els més distrets, eren capaços d’amollar-se aquell dia dins una rotlada i ell, que havia tingut els millors professors europeus, es deia “vull entendre-ho, però no puc”.

Sopa i es colga de jorn però, quan els ulls s’enterboleixen dins els somnis, el desvetla un terrabastall important. Ve, potser, del carrer? O tal volta del celobert? Davalla en camisa blanca, i sabateta a xoquí. Guaita, incrèdul, al montpeller. La petita lletra de plom de Can Tropell ha fet brostar la meravella, i ha esberlat la rentadora com una flor de pètals blanquíssims i lluents. I d’enmig d’aquella porrassa metàl·lica, es congria aquell albó, que tenia una rabassa com el castell d’Alaró. És allà, l’arbre parauler, amb una soca de mots imponent, amb bellíssims lexemes penjant de les branques, amb flors com paraules, i petits fongs-nemes que decoraven blanquinosos l’escorça viada de sintagmes i flexions. L’esponera d’aquell bé sobrenatural ultrapassa qualsevol límit impensat. Es frega els ulls amarats de perplexitat, i balbucejant alça els braços i diu: “Ah, joves llavis desclosos després de la foscor, si sabíeu com l’alba m’ha trigat…”. I aleshores s’adona que la rima, com la bellesa, era allà, just de cercar-la.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s