Oda a la patata d’en Tomeu Fus


El vers. El cant. La vida. La terra. La tela. Nosaltres.

Fa dies que hi pens. No caldria escriure res del que va passar, perquè no hi ha mots que ho rescabalin. No hi ha crèdit a les paraules. Contra la vida, res no guanya. Però em sé caparrut i he cedit a mi mateix, esbalaït encara per la força d’aquell torrent desbocat que encara avui fa rajar les fonts.

Binifaldó 2016. L’Associació Glosadors de Mallorca organitza les seves I Jornades de la Glosa en aquest indret privilegiat de la serra de Tramuntana. Tan a prop de tot, tan lluny de tan poques coses a l’illa del pla i de la muntanya.

Què volien ser aquestes jornades ho saben amb certesa els qui les organitzaren. Què serien no s’ho podia imaginar ningú, ni tan sols, segurament, els mateixos que les impulsaren. La festa, perquè va ser una festa, s’encetà divendres vespre amb un sopar de pa amb oli i companatge. Una mica com el que vengué després, una vetlada literària, on el pa amb oli va ser En Pere de la Rima i el companatge saborós l’hi posaren alguns dels participants en els tallers. Tià Roca en va fer una lectura excelsa, mentre Maribel Servera esdevenia una solitària lletra de plom a la recerca de la paraula viva i independent. Mateu Xurí creixia com un arbre fet de paraules i Josep Pedrals cantava una oda a les rentadores, úters salvadors de les paraules del món.

Després vengueren els versos i les cançons, els mots desbaratats i els alegres i els jocs. Bé, el joc. Com atlètiques tortugues ninja els glosadors competien talment infants d’ulls com esponges, que tot ho veuen i tot ho aprenen, amb les mans, i amb les paraules noves a cada moment.

I dormir, dormir, dormir. O no dormir. Tant se val, en el país de la paraula. Vengueren els tallers del matí. El gran Josep Pedrals ens ho mostrà, ens ho recordà, ens en posà l’evidència al davant: el vers ve de la terra perquè el versum llatí no és més que el tornall que trobam al final de cada solc, al vinal de cada línia, al final de cada solc. I teixírem perquè el textum llatí, també, no és més que el teixit, la tela, i el rapsode és el que tix, el que tix les paraules per compondre el poema, el conte o la glosa.

Amb en Pedrals ens sentírem artesans de la paraula, com si ens haguessin posat un torn davant i amb les mans d’Hefest els donàssim forma i amb els peus d’Apol·lo els donàssim sentit. Encavalcaments, ritmes, versos iàmbics, dàctils o troqueus, tetràmetres, pentàmetres…

Però la lletra sempre necessita una veu que la digui, que la canti, que li doni el cos que no té damunt el paper. I era per això que ens esperava preparada Alícia Olivares per mostrar-nos la necessitat d’alenar fondo, de conèixer-nos el cos i saber-lo emprar, i la facilitat d’un reguinyol per embellir una tonada llisa. I ens va fer cantar i ens va fer sorprendre de la volatilitat dels nostres hemisferis poeticomusicals, a voltes tan separats, sempre tan junts.

Descobrírem que els macarrons a la bolonyesa poden semblar el mannà caigut del cel i que el cel és a Can Roca i que damunt cada nigul s’hi posa un pastís de pobre que fa cantar els àngels.

Són les tres, i són les quatre. I no veim la translació de cap planeta quan feim horeta perquè és hora de continuar creixent, de sentir-nos poetes i persones fortes davant la gent i davant el públic per la inèdita exposició als qui ens escolten. És l’hora del taller d’escena, a càrrec de Tià Adrover i Joan Toni Sunyer. Khia! L’energia. Bakhimbahà! Per retornar. Wop! El bot. Shiva! A tu va. I si jo el deix, l’agafes tu. I si el pren ell, serà més bell. Ja no teixim paraules, sinó complicitats. Ens cercam amb la mirada i ens convencem que ens estimam. Per això, no direm mai que no. “T’agraden els cavalls?”. “Sí”. Sí, sí. Tendríem el vermell a la cara, però només el tenim al nas. Encès. Qui ho ha entès? Segurament, només qui hi era.

Restarà el darrer taller, el de la creació poètica, altra volta amb el mestre Pedrals, el que ens farà ajuntar paraules i el que ens farà pensar en un sense-sentit. I tanmateix, la ment humana, tan misteriosa i inexplicable (el cervell, l’únic òrgan que encara avui ningú ha estat capaç de transplantar) ens menarà a cadascú pels camins inconeguts de la nostra subconsciència i dins el no-sentit hi naixerà la raonable flor: el poema que parla de tu, i no saps com. Potser només perquè has estat tu qui l’ha fet.

Torram i menjam les patates frites més gustoses de la història de Binifaldó i part de l’estranger. L’estrateg d’aquesta guerra amorosa del paladar és en Tomeu Fus, un pollencí de cabellera argentada que maneja els fogons i la bonhomia amb la mateixa intensitat i mestria. Jo hi vaig veure romaní, i aquells alls. El llorer. I la llimona. La patata, amb la pell. Molt primeta. I a la boca, gegantina. Si hagués d’escriure com Neruda, unes odes elementals, la primera seria, de ben segur, l’Oda a la patata d’en Tomeu Fus. Creis-me: dins aquella patata s’hi congriava, segurament, l’arrel de tota aquesta història.

Es percep, en haver sopat, un cert esgotament. Una imperiosa necessitat digestiva. Un cansament terapèutic. El grup, d’una trentena curta de persones, es dispersa. Uns cantussegen dins la sala de davant, enrevoltant la foganya sempre encesa, asseguts o estirats als bancs. Els altres, són defora, a cobro de la porxada, on un altre escalfapanxes, fa dringar versos de veus cristal·lines entorn d’una era que era una sitja o d’una estaca que aguanta pesos inusitats, cent anys després del darrer pic que fou emprada. A poc a poc, els glosadors escampats s’arrepleguen com si sentissin el tènue so d’un flabiol que els fa ajuntar. Fa vint-i-quatre hores que convivim i ja no sabem si les tonades que sentim vénen d’una habitació, o les diu fluixet el glosador del costat, o simplement transiten amb timidesa per dins les nostres closques bullents de versos.

I torna la cançó, i la improvisació. Torna la irreverència. Però també el reconeixement al que s’ha fet i al que es farà. I no se sap com, rere un silenci, després d’un àngel n’arriba un altre i surt el vers a la salut. Per la Salut. Per a la Salut. Que hi és tant, i sense ser-hi! I són els ulls tels tremolosos de vidre i vida i les veus trencades com les albades que volem viure sempre amb salut. Tresor de vida. De qui ha viscut, més que ningú, tota la vida, tota la mort. I amb alegria, refeim el dia, i refeim la nit. Tornam al cant més disbauxat. Ja són les dues. Ja són les tres. Cauen els cossos, com greus terrossos, entre llençols. Però, ai lassos! Havia de venir encara en Sergio Dalma i, sobretot, els cèlebres quipois. Només els més experts en el món de la glosa coneixen aquest tresor conservat per veus i ments privilegiades no tocades de civilitat, i presents a cada un dels racons de l’illa de Mallorca. Cantàrem els quipois de Sencelles, i els d’Alaró, els d’Andratx, i els de Sant Roc, perquè de quipois n’hi ha fins i tot a les barriades més petites dels pobles més petits. Na Maria Matamalas en va ser testimoni oral i ocular, i ho podria certificar a qui li ho demanàs.

Les tres. Les quatre. Es condormen altra vegada les paraules i els glosadors. Defora plou. I dins qualque habitació, hi trona. Pluja agraïda de febrer. Ens alçam del llit i contemplam la bellesa més ufana, la festa de colors d’un imponent doble arc de Sant Martí, preludi d’un matí de Gaudi de la Glosa Escrita. Un certamen on cada participant votarà per les millors creacions dels seus companys. Llapis. Paper. Tisora (la contenció és bona, també en la creació). El motiu d’inspiració comú, els set-cents anys de la mort de Ramon Llull. En tot i per tot, cada glosador surt digníssim a recitar la seva. La guanyadora, però, resultarà ser Maria Antònia Pascual, Xereta. La glosadora salinera, tota entusiasme, surt a recitar amb la seva tablet, i llegeix cadascun dels seus versos. En arribar a la darrera quarteta, però, alça els ulls cap al públic, cap al cel, i recita de memòria:

“Les gloses no tenen baules
i ho diré mil i un pics,
no sols jugam amb paraules,
sinó que es fan bons amics”.

La glosa no és sols filigrana, no és sols metre i rima perfectes, no és sols interpretació, sinó que també és vida i oportunitat. Na Xereta ha sabut resumir en 23 paraules, en quatre mots plens de senzillesa, reblits d’autenticitat i sinceritat, la vivència d’aquests dies a Binifaldó. Guanya, emocionada, el reconeixement de tots els companys i rep també la felicitació de l’enorme Mateu Xurí, que versa conversant, perquè conversar és versar amb l’altre i per a l’altre, que parla amb la rima, perquè la rima parla amb ell: “Les teves limitacions et fan il·limitada”. Perquè no hi ha tanques per a la tendresa ni per a la creativitat. Infinita. Orgullosa. Emocionada. Com tots nosaltres, capaços de “creure que ningú és ningú i que tots som tots”. Perquè els versos d’aquest “matí de gaudi de la glosa escrita” han estat sucats des del cor, batec a batec.

Sembla que no hi ha temps per a res més, però encara falta tirar l’arròs dins un brou de peix exquisit on la simple sípia farà de tallada. Les darreres taronges. Els darrers cacauets. Les darreres gloses encadenades d’amor incondicional entre la cadernera de Sóller i el pinsà de Selva. La sang del bou regalima per la paret com el vi per les goles dels cantadors. Una foto que fuma amb pipa abans de dinar. Una altra d’alegre i festiva, amb tot el grup a la sobretaula. I el recital final. N’Alícia, en Tià, en Pedrals. Els formatges, en Pere de la Rima, en Guillem d’Efak. I tot s’acaba i començam a pensar com el garrover, que quan li tomen les d’enguany ja du les de l’any que ve. Binifaldó 2016? Ca! Binifaldó 2017.

Com un rellotget de formiguetes, els engranatges de Binifaldó es posen en marxa per deixar la casa tal com l’havíem trobada, i l’exèrcit d’himenòpters arreplega i neteja en un tres i no res les tares diversificades d’aquests tres dies, que moren lànguidament com mor també la llum del dia tercer.

He escrit tot això. Caparrut. I tanmateix, tot hauria cabut en el principi d’aquest escrit, que n’és ara, també el final: el vers. El cant. La vida. La terra. La tela. Nosaltres.

 

PS1. Cantàrem molts de quipois, però crec recordar que quedaren sense interpretar els famosos quipois de Binifaldó. Haurà de ser l’any que ve.

PS2. Vet aquí els resultats escrits de la meva assistència als diferents tallers i moments d’aquestes I Jornades de la Glosa a Binifaldó. Esper que us agradin!

Un exercici contraforçant la dèria sintagmàtica dels versos, tot cercant encavalcaments:

Les taronges flonges són
com esponges, si no tenen
pinyols. I diràs: “El món
és dels homes que ara vénen”.

Un exercici de pentàmetres iàmbics:

El foc que veus i que crepita tant,
el foc que sents i que s’encén tan blau
és com un llac glaçat, gebrat, que cau:
sedàs de cendra, extint caliu porgant.

172 variacions possibles dels heptasíl·labs depenent de la distribució dels accents:

Vet aquí un exemple de la número 169, T-T-T-A-A-A-T:

Quan surt sol a navegar
cerc rims durs que em perviuran.
Call pocs dies. Si se’n van,
tot pot ser per a la mar.

Un exercici de creació poètica, a partir de la provocació de la metàfora mitjançant la combinació de camps semàntics distants:

El pírcing insòlit escolta la mudesa dels noms
mentre el penjant repunta la definitiva dalla.
Tanmateix, el braçalet xerra massa eloqüent
de coses que no convenen, perquè l’agulla
prengui mides al dolor i la polsera talli el nu canell.

La vieta aspra enfila camins de llum
i l’orellal d’arena planxa dunes i runes
si l’arracada embasta la tragèdia.

I malgrat tot, la diadema recol·lectora
t’agrana tots aquests feixos d’estels
massa possibles.

I finalment una tirallonga de quartetes per participar al Matí de Gaudi de la Glosa Escrita:

La rialla llaura el temps
i la rima ton la llana
d’una gent que s’agermana
i entrunyella el que ara sents.

El vers muny llet de cervell
i el sentiment esvella
de l’arbre la branca vella
i del cor el batec més bell.

El ritme almangra colors
i l’accent els espedrega
com la vena que batega
dins un cos esponerós.

Amb paraules seg la garba
per dur a l’era virtual
i complesc el ritual
d’homenatjar el de la barba.

Queda clar, som bona tropa,
perquè xuclam de l’arrel
que hem servat amb tant de zel
del més gran savi d’Europa.

El mot bat milions d’estrelles
i la glosa ho venta al món
i honorant el vell Ramon
feim llibres de meravelles.

I escoltau el que ara dic
dins el vent entorsillat:
tu, i tu, i tu ets l’amic,
i el vers, de tots, és l’amat.

Som la pedra que arreplega
el marger del nostre indret:
un país que fa paret
que cap aiguat esbaldrega.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s