L’home contra el cavall


A ca nostra són d’estirp pagesa. Dic són perquè jo ja no m’hi consider. Més enllà d’ocasionals efluvis romanticobucòlics, m’estira poc, la terreta. Ma mare, la petita de quatre germans, va néixer a la Marineta Mandingo, molt a prop del torrent de na Llebrona, arribant a Porto Cristo. Mon pare, el penúltim d’una llocada de d’onze dels quals en suraren deu, va obrir els ulls per primera vegada a les cases de Mendia, un conjunt de valor arquitectònic notable, amb capella d’història secular, que el meu padrí va poder adquirir després d’anar a fer les amèriques. A l’altre costat de la carretera, Mendia té ben davant el pla de Santa Cirga, la possessió on va néixer l’any 1862 Antoni Maria Alcover.

El meu padrí matern era Vives Mascaró. I ma mare és també Vives Mascaró. Mon pare és Riera Sureda. I sa mare era Sureda Riera. Vull dir amb això que a la meva família, de tan endogàmics com som, ni tan sols arribam als famosos vuit llinatges que determinarien la “puresa” de la sang mallorquina i pagesa per les nostres venes. De fet, si qualque vegada he tengut la temptació de pensar que tenc aquella micoia de tara física o intel·lectual, ho he atribuït a aquesta mescla de sang tan pròpia de les illes i els entorns rurals.

Però per què us cont tot això? Us ho cont perquè fa anys que pens que jo hauria d’haver estat un al·lot de carreres. No d’estudiar carreres, sinó d’anar a les carreres de cavalls cada dissabte. Els dissabtes, per davant ca nostra, al carrer de la Verònica, desfilaven a peu centenars de persones, homes, i dones, i nins, cap a la pista dels cavalls. Mon pare, que feia de sastre, cosia a la cadira d’escai vermell. I li demanàvem: “On va, tanta de gent?”. “Avui és dissabte, hi ha carreres”.

Encara avui, a les carreres, s’hi poden veure els descendents dels pagesos i conradors manacorins, gent foravilera que van a veure com corren els cavalls, a veure quin arriba davant i a fer vida social. Recordaré per enèsima vegada la bellíssima teorització d’en Toni Gomila sobre Manacor: “Un poble de 15.000 persones dins una ciutat de 40.000”. Certa, totalment certa. Però encara us diré més, com més anys passen més veig que foravila és una tribu de 5.000 dins un poble de 15.000. Dic “tribu” com puc dir “grup” o “conjunt” o “comunitat”, sense cap tipus de menyspreu ni to pejoratiu, ans al contrari. En topar manacorins d’edat a part o banda, els solc demanar si coneixen mon pare i ma mare. Si són d’estirp vilana no els solen conèixer. En canvi, si a ca seva han estat a fora vila, tot d’una saben d’on surten o coneixen un germà seu o un cosí o saben on havien estat, etc. Eren dos universos separats, el dels foravilers i els vilans. I us explic tot això perquè avui l’amic Joan Llodrà ha compartit un vídeo de Bernat Sureda Grimalt i que jo ara compartesc en aquest blog.

Són set minuts de delícia manacorina. Hi ha tots els estereotips. L’escèptic, el valent, la dona atractiva, el jove xulet, el nin pillastre, el bravejador, el tímid, la nina poma, l’home guapo… I tot plegat amb unes estètiques bastant vuitanteres, encara. I això que parlam del 1989… Us podria dir noms i llinatges d’alguns dels que hi surten, i també alguns malnoms molt propis de la pagesia manacorina, com Cirga o com Beia. I si fos un al·lot de carreres, encara més, que us en podria dir. Són les darreres coces, el que es veu en aquestes imatges, del Manacor camperol, d’aquella gent que en aquell moment, encara, poc o molt, treien el cap a guaitar per foravila, i se’n vivien, o hi feinejaven, o en treien un sobresou de cap de setmana. És extraordinari poder veure com l’estirp pagesa de segles es conserva damunt tantes cares conegudes.

Però allò que em meravella del vídeo, més enllà de les estètiques i de les cares i els cossos joves, més enllà de la sempre peculiar locució d’en Bernat Sureda, és el parlar de la gent. Aquell quequeig tan manacorí (amb alguns dels testimonis amb problemes de dicció molt característics dels manacorins, segurament derivats d’una palatalització excessiva de les velars), aquella lleugera aspiració de les esses, aquella fonètica impol·luta, aquell dubte invisible, aquell funcionament perfecte de la sanció social contra els qui no parlen com els altres. Aquella transmissió inconscient, natural, de país, d’una manera de parlar, que s’endevina idèntica en tots i cada un dels qui intervenen a la particular enquesta d’en Bernat Sureda, tan endarrer com està de qui serà el primer que arriba a la meta, si l’home o si el cavall. Hi sentim barbarisme clàssics com “menos”, “metros” i qualque “pues”. Però en aquelles poques estructures que ens permeten copsar els set minuts de filmació s’intueix perfectament que els qui parlen, a banda de la ja esmentada fonètica, mantenen unes estructures sintàctiques i de composició de les oracions absolutament genuïnes. Posaria de messions vint duros que no n’hi ha cap dels enquestats que hagi dit mai “tenir que”. I en posaria cent (mirau si m’arrisc) que aquesta bona gent manacorina no havia dit mai fins a aquell moment cap complement directe amb la preposició A. Ni deien, per descomptat, “un montón”, ni “me da igual”, ni tan sols el temible “lis” i la deconstrucció consegüent del sistema de pronoms febles. La majoria dels que surten a la imatge, havien estat escolaritzats en espanyol, miraven les pel·lícules al cinema en espanyol, i miraven la televisió (la “primera”, i la “segona”, en espanyol, perquè feia poquets anys, tres o quatre, que es devia veure “la catalana”). Idò, com s’explica aquella puresa gairebé decimonònica en el parlar? Senzillament, funcionaven els mecanismes de transmissió oral, de sanció social i de cohesió de comunitat. L’escola? L’escola pot ser només una eina d’acompanyament. La degradació que avui pateix la parla dels mallorquins entre els joves és aclaparadora i l’escola en massa casos només pot fer retxes dins l’aigua, si no és que acaba col·laborant de forma inversa al seu objectiu. No vull que se’m malinterpreti: l’escola hi ha de ser, i en la recuperació d’usos lingüístics és determinant, perquè en entorns lingüísticament desfavorables ha estat capaç de fer arribar la llengua a infants que, d’una altra manera, no l’haurien coneguda. Però ara jo no parl de quantitat de parlants, sinó de qualitat. La llengua genuïna la transmet la societat, l’entorn més pròxim, el carrer, la família, els amics. Si aquest entorn és favorable, i està consolidat, i és sa i és conscient, la transmissió de les estructures lingüístiques es farà d’una forma natural. L’escola, com deia, acompanyarà, acabarà de donar forma, si voleu. En canvi, a partir del moment que aquest entorn és qüestionat per elements externs que distorsionen el sentiment identitari i l’autoestima dels parlants, ens trobam amb el desastre.

Jo ubicaria aquest moment de transició en la generació de pares que pertanyen a la meva edat, o un poc més vells, si voleu. Eren gent que parlava bé. Són gent que encara avui parlen bé. Parlen com la gent que veis al vídeo. I no són vells, sinó de mitjana edat. Els seus fills, en canvi, conserven, a Manacor, en la majoria de casos, una fonètica acceptable, però amb unes estructures sintàctiques de cada vegada més calcades a les de l’espanyol. Què va passar, jo no ho sé. Però ho puc intuir. En tot cas, deixaríem aquesta hipòtesi per a un altre dia.

Mentrestant, les gràcies i l’enhorabona a Bernat Sureda Grimalt per la filmació, la conservació i la publicació avui d’aquest vídeo històric.

PS1. Sovint, els qui ens dedicam a la informació feim feina pensant només en el dia a dia, sense entrar a valorar que aquella feina de reflectir el que ha passat, ja sigui en text, en foto o en vídeo, romandrà per a la història i esdevindrà un document valuós, ja sigui per al gaudi emocional dels mortals, ja sigui com a document per a l’estudi o la investigació de determinats fenomens socials.

PS2. Si hagués estat un al·lot de carreres segurament hauria anat a veure “l’home contra el cavall”. Però no hi vaig anar, tot i que record perfectament aquells dies de propaganda d’aquell fet extraordinari.

 

4 Comments Add yours

  1. EDICIÓ IM escrigué:

    Gràcies, Antoni! L’article m’ha agradat molt, el vídeo me’l miraré després.

    Bon cap de setmana🙂

    Isabel Casadevall

    El 26/02/16 a les 17:02, Lestenedor ha escrit: > WordPress.com > antoniriera posted: “http://www.youtube.com/watch?v=-0dzksJOmXU A ca > nostra són d’estirp pagesa. Dic són perquè jo ja no m’hi consider. Més > enllà d’ocasionals efluvis romanticobucòlics, m’estira poc, la > terreta. Ma mare, la petita de quatre germans, va néixer a la Marineta” >

  2. Jaume Guiscafre Danus escrigué:

    Jo ho he fet tot: he llegit l’article i he mirat el vídeo (també per veure si hi afinava mon pare i ma mare, que tot i ser artanencs no se’n perdien cap a d’hipòdrom de Manacor)

  3. Serafí Lliteres Maçanet escrigué:

    Les carreres de cavalls, sense voler-ho ser, varen ser i són una eina d’integració tant social com cultural. Aquell temps (fa uns anys que no hi vaig) s’hi mesclava gent de totes les cultures i classes.
    Cert és que com tot aquesta pràctica esportiva té les seves virtuts i els seus defectes, però aquesta és si més no de les poques que ens mantenen en contacte amb la natura i mantenen aquelles paraules d’eines, guarniments i bèsties que tant ens agraden als que estimam les nostres tradicions.

  4. Joan escrigué:

    Toni, si no hi fossis t’hauríem d’inventar

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s