Mallorca profunda? Una mà forta per aferrar-nos al que volem ser


Unknown-4-3

Climent Picornell és d’aquelles persones que coneixes de tant de ser dins el teu panorama personal. Potser per res més. Potser perquè vas a la universitat i ell n’és professor. Potser perquè et crida l’atenció la seva estètica de dandi seixanta-vuitista de barba i cabellera blanca. Potser perquè escriu als diaris que llegeixes. O potser perquè té l’edat dels teus mestres i la saviesa dels teus referents. Però resulta que un dia no saps com fas entrar el panorama dins tu i goses demanar-li parer d’una cosa que has fet. I a partir d’aquí hi mantens un cert vincle personal. I aquesta setmana el vincle s’estreny una mica més quan és ell qui et demana de presentar-li un llibre, un compendi de menudències del qual ell ha fet de notari.

Climent Picornell és, com el veig jo, un humanista dels clàssics. Un savi. Un llegidor. Un home llegit. Un lletrut. Un home que escolta Bach i que llegeix els clàssics i els moderns per mirar de comprendre una mica més el món on viu. Tant li és dir-nos que per als grecs els codonys eren símbol de felicitat, com dir que llegeix Bauman o Manuel Delgado, o que escolta els Peor Imposible i el seu pagès en motorino. Tot això, a l’hora de justificar que l’insigne professor de geografia de la UIB és un humanista podrien semblar arguments fútils, poc consistents. Però si us dic que tenia una moixa que nomia Nefertiti Piaget, aleshores ja no hi haurà discussió possible. Som davant un savi.

El folklòric ploramiques

Un dels recursos més reiterats des del pròleg del llibre fins a molts dels relats és l’autodenominació de l’autor com a folklòric ploramiques. No som davant un concepte menor, sinó davant un dels pilars que expliquen la concepció d’aquest llibre sobre aquesta aparentment inexistent Mallorca profunda.

El “ploramiques” és bo d’escatir. El nostre autor fa anys, i s’enyora, i s’emociona davant un món que s’esvaeix. Davant el món que va ser el dels seus pares i també el de la seva infantesa. És normal. Ens passa a tots. Seria normal, pensa ell, si no fos perquè ell mateix s’havia vist com “un protohippie que s’havia pensat tocar amb un dit en el cel, rompent amb la societat tradicional i pardalejant amb la contracultura”, per acabar retornant “al seu cau, com les ovelles als seus sestadors”.

Per parlar del “folklòric”, del “folklore” caldrà fer-ho abans del concepte de “modernitat líquida” que apunta també en més d’una ocasió Picornell. Vegem què significa, segons el qui va encunyar el terme, Zygmunt Bauman:

Procés pel qual l’individu ha de passar per poder integrar-se en una societat de cada vegada més global, però sense identitat fixa, i en canvi maleable, voluble. La identitat s’ha d’inventar, s’ha de crear, s’ha de fabricar màscares de sobrevivència”. I és així que s’arriba a la “desintegració de les societats col·lectives per donar pas a la individualitat en termes de ciutadania”.

Em recorda, això, també, poc o molt el plany de Jaume Santandreu en parlar dels marginats. A l’antigor, als pobles, els pobres “només” eren pobres, perquè els resguardava del buit la xarxa col·lectiva del veïnatge. Avui, desfeta la xarxa, esqueixada aquella cohesió social que aportava la solidesa col·lectiva del poble, els pobres són miserables, marginats. Dit amb altres paraules, un poble cohesionat tenia uns “serveis socials naturals”, intrínsecs. Una cosa més que hem perdut.

Picornell discuteix el concepte mateix de Mallorca profunda, perquè sap que aquest poble que agombola els darrers representants d’aquell món que s’esvaeix està mestallat de tots els mals de la societat moderna, “estandarditzada per la televisió i les xarxes socials, on circula la cocaïna, les separacions o les unions d’homosexuals, poca gent va a missa, hi ha facebookers a balquena…”.

Però els protagonistes del món que retrata Picornell a Mallorca profunda? Són els darrers representants d’una “antiguitat sòlida”, en contraposició a la modernitat líquida baumaniana. Una gent que a base de memòria i rutina sosté miraculosament un sistema de valors i de vida que, molt probablement morirà amb ells.

Picornell ho sap, i per això els retrata, com feien els folklòrics romàntics decimonònics, amb les manifestacions culturals populars. Ara, però, no guardam una cançó, o una tonada, o una rondalla, sinó tota una manera de viure, tota una filosofia de vida com una barca ancorada en una mar de segles.

Avui el terme “folklore” és emprat sovint en sentit pejoratiu, normalment per referir-nos a l’ús desviat, fossilitzat i desubicat d’elements que, un temps, havien estat populars. Però vegem com en parla el pare Rafel Ginard, santjoaner com el nostre Climent Picornell, i allà on vegeu el verb cantar posau-hi el verb viure, i on vegeu el nom cançó, posau-hi el nom vida:

Els nostres pagesos s’avergonyeixen de cantar davant gent desconeguda. Se troben desplaçats. A foravila, en perfecta tranquil·litat d’esperit, brollen les melodies i les cançons. Però cara a cara amb un senyor foraster diuen que no tenen veu.

El folklore, i sobretot el musical, rebutja els espectadors. Per això, un dels signes més infal·libles que el folklore està agonitzant és que avui s’ofereix en espectacle.

El folklore no és per veure’l o per sentir-lo. És per viure’l. No és per entretenir els espectadors. És per entretenir els actors. El folklore és esquiu igual que els aucells. Els aucells cantaran damunt un arbre. Perquè sí. Perquè la sang els ho demana. Ni pensen que els puguin escoltar. Si us hi acostau i se n’adonen, de seguida callen i fugen. Si avui se capgira l’essencial manera de ser del folklore és perquè està ferit de mort.

Picornell és una baula de gas, vaporosa, entre la liquiditat moderna i la solidesa antiga. Una baula gairebé invisible, amb una presència natural entre els dos móns. No és un folklòric en el sentit pejoratiu perquè ell també forma part, encara que sigui parcialment, d’aquest món que s’esvaeix. Però sí que ho és en tant que en fa de notari, el plasma i el fixa, perquè l’estima i sap que és l’única manera de fer-lo perviure.

Per això, més enllà de l’anecdotari enginyós i divertit, Picornell retrata aquesta Mallorca moribunda a través de les seves rutines cansadíssimes i inconscients, a través d’aquelles coses que es fan perquè “s’han fet sempre així”, a través dels seus menjars, de les seves cites amb el calendari, de les seves festes.

En aquest sentit, és molt interessant, i compartida per mi, la reflexió entorn de les festes inventades arreu dels pobles del pla de Mallorca: el Much de Sineu, l’embala’t de Sencelles, l’ensaïmada gegant de Porreres, la Revolta de Vilafranca… No vaig fer gaire amics devers Manacor el dia que vaig dir que la festa de Sant Antoni d’aquí, al cap i a la fi, compartia molts d’aquests ítems d’invenció amb aquestes altres festes… Ens remet, tot plegat, una altra vegada, a la modernitat líquida de Baumann i a la desemparança que sent el ciutadà en allunyar-se de la identitat col·lectiva:

Unes circumstàncies que generen ansietat, por i inseguretat, un quadre que, segons Bauman, es pretén mitigar amb l’adopció espasmòdica d’identitats col·lectives de caire ètnic o local. Aquestes identitats són moltes vegades inventades a partir del no-res o de mites relacionats amb la tradició i el passat. Tanmateix, això dóna a l’individu una falsa sensació d’acompanyament i una línia de continuïtat imaginària respecte al propi passat.

També m’ha interessat, i molt la reflexió de la revitalització de la cultura popular com a ens viu i autònom i no com a engendre fossilitzat. Tots estam d’acord que el ball de bot o el glosat han aconseguit fer-se un lloc entre les manifestacions culturals espontànies d’avui. No ens cal anar desfressats amb calçons amb bufes i rebosillo per participar-hi i en la majoria de les seves manifestacions, el públic assistent agraeix que no es faci mostra sinó que s’obri l’esdeveniment a qui vulgui participar-hi.

Mallorca profunda, sí o no?

És impossible parlar de Mallorca profunda? sense fer referència al llenguatge que s’hi empra. L’estil de Picornell és refinat, amb tocs d’humor, però també molt poètics o fins i tot filosòfics, tant lèxicament com conceptualment (vegeu si no dues pinzellades de les que col·loca sempre amb un punt de nostàlgia al final dels capítols: “Els focs artificials són la metàfora més espectacular del que som: una bella tudadissa, una espurna de colors dins l’esdevenir del temps”, o també “les atzavares han tret vares enormes, mentre les velles, mortes, bequen, ja no miren per amunt”.). I a més fa una cosa molt ben feta, que és la de distingir els diferents registres del llenguatge, i sap donar una capa de formalitat quan és ell qui parla, i en canvi s’adapta al llenguatge de cada dia quan els qui parlen són els seus protagonistes. Més enllà d’aquestes disquisicions estilístiques, Mallorca profunda? és també un inventari de frases fetes, locucions, refranys i paraules que segurament també se n’aniran amb els seus usuaris quan aquests no hi siguin: els arbres tenen “capçana”, l’aigua fa “xaragall”, els homes “s’ajupen” i tenen “galamó”, amb les figues feim “acops”, els fills únics són “pobils”, un “manat” és més petit que un “feix”, la sang es “pren”, les freixures “s’obren”, si els hiverns són “ploguers” hi ha “moll”, menjar a deshores ens “desana”, els fruits no madurs són “grenyals”, les plantes, primer “brosten”, després “floreixen” i finalment “granen”, al poble quan dos s’”enquantren”, “mormolen”, i no xerren, sinó que “conversen”, i s’”arrapiten” a una paret.

D’acord, riquesa i precisió, un tresor que ens caldrà preservar. Però també consider digna d’anàlisi la incorporació en el text de nombrosos barbarismes. A la Universitat ens ensenyaren que una llengua subordinada, a partir del moment que assumeix aquesta condició perd la creativitat, la capacitat de generar mots nous per designar les coses noves. És per això que tots els invents moderns en la nostra catalana llengua subordinada tenen, popularment noms interferits, adés per l’espanyol, ara per l’anglès. Fixau-vos, si no, en les parts d’un cotxe: l’embrague, el freno, el tubo d’escape. Però en canvi la porta, la roda o fins i tot la botzina.

Dic tot això perquè Picornell incorpora en el seu relat tot un seguit d’hispanismes i els hi manté, però perquè han passat pel sedàs creatiu dels habitants de Mallorca, d’aquells habitants, d’aquells parlants amb prou autonomia lingüística com per recrear els préstecs fins a fer-los paraules pròpies, fins i tot incomprensibles per als parlants de la llengua prestadora, en aquest cas l’espanyola. Pens, per exemple, amb paraules com “lliquero”, “queranios”, “rumbante”. O els usos oblics de mots com “noche”, “tiempo” o d’altres, que quan són usats en aquest sentit ho són sempre en sentit negatiu.

La tribu impenetrable

Els protagonistes de Mallorca profunda? Tenen un sentiment de tribu molt pronunciat. Hi ha una tendència d’exclusió o de rebuig a tota persona que no els pertanyi, que no sigui dels seus, dels nostres. I quan deim els nostres no volem dir els de catalana nació, ni tan sols els mallorquins. Volem dir els de Sant Joan, en aquest cas. (“Com deia madò Dominassa: es dolents des meu poble no em fan gens de por, en canvi ets externs, per bons que sien, tots me’n fan”). Basta que siguis un extern del poble de veïnat perquè et facin el buit o perquè no vénguin a comprar a la teva botiga. Basta que siguis ciutadà perquè se’t queixin de la teva manera de fer… I ja no diguem els militars, que són rebutjats de pla.

Aquest tancament de mires també el trobam en el seguiment de tradicions, convencions i supersticions, només perquè “sempre s’ha fet així”. Només es creuen, aquests protagonistes, allò que poden comprovar empíricament, i empíricament vol dir que ho puguem veure amb els ulls, o que ho puguem tocar amb les mans, com els tords que vengueren de Txernòbil… que pareixien ben sans.

La religió, la mort

Hem anomenat la superstició, però també hi ha la religió, molt més amb referències a la jerarquia i l’estructura eclesiàstica que no al fet transcendent o filosòfic. Així doncs, la religió és vista amb escepticisme pels protagonistes de la història, que se la miren amb distància. Una distància, en canvi, molt més curta quan es tracta d’aproximar-se al fet de morir-nos, de morir-se, tan present en un grup de persones d’edat tan avançada, aquestes persones que apareixen en aquest món fossilitzat i que viuen, potser, com vivien fa seixanta anys. Estan malaltes, pateixen demència, les operen, les ingressen a l’hospital, pateixen situacions de depenència. Saben que tenen la mort darrere les orelles, com aquella mare que demanava quina hora era al seu fill perquè volia saber a quina hora es moriria. Una convivència natural amb la mort que arriba a escarrufar. I al costat, la memòria com a forma de passar els dies, però també d’allargar la lenta agonia d’aquesta Mallorca que desapareixerà en desaparèixer ells.

Ensenyar sense embafar

També és just remarcar un didactisme mesurat de l’autor. Ni massa, ni massa poc. No hi ha condescendència, ni pedanteria, ni ínfules de savi, tot al contrari. Però tampoc no s’entretén a explicar el que se suposa que el lector toca saber. Dependrà de cada un de vosaltres i de quins són els vostres referents i els vostres coneixements, però cada vegada que he hagut de menester una explicació d’algun terme, fos popular o fos científic, que no entenia, l’autor tot d’una s’apressava a donar-me-la. En pos un exemple de cada: ens parla, Picornell, d’un plaça morta. El lector no té temps de demanar-se què deu ser un “plaça morta”, perquè al punt l’autor ens ho explica. Un plaça morta és un toter, un que, a la possessió, feia de tot, ara a fer estelles, ara a guardar porcs…

També si el terme és de caire més científic o culta, l’autor ens l’aclareix. Com quan ens parla de l’obliteració, que és el canvi de significat en determinades tradicions mantingudes, com ara la dels quintos. Les festes de quintos es feien quan els joves s’havien d’entregar al servei militar. Avui els quintos són al·lots i al·lotes que fan els devuit dins aquell any, però la motivació de la seva activitat ja no és l’original. Em deman, per exemple si seria també una obliteració lingüística dir que veim les coses “més negres que un cul d’olla”, avui que, com diu l’autor, els culs d’olla romanen immaculats damunt les vitroceràmiques o els fogons d’inducció.

Un llibre d’autor

A estones, moltes estones, Mallorca profunda? agafa també la forma de dietari, de llibre de memòries, d’apunts personals, amb l’expressió sincera de les opinions pròpies, o dels dubtes que tota persona té a l’hora de valorar determinats fets o situacions. Picornell va des de l’expressió de l’obvietat (com quan recorda que les formes d’aprofitament de la terra avui dites ecològiques no són més que una recuperació de les formes antigues de cultiu sense química); al rebuig (com quan valora de forma negativa la descontextualització, i per tant la folklorització que suposen els sopars interculturals que tant de moda s’han posat com a mètode per afavorir la integració dels immigrants i que potser només aconsegueixen l’efecte contrari); passant pel dubte (com quan valora el text d’Acorar de Toni Gomila i es demana si el seu èxit rau en el fet de ser una opera aperta que fa el gust de qualsevol espectador sense comprometre’s ni prendre partit).

Per anar fent boca

Per acabar, us llegesc tres petits fragments de Mallorca profunda?, perquè aneu fent boca.

L’amo en Toni Feleu va demanar una vegada què era l’ànima i li digueren que era com una puça. Ell respongué: “No m’agradaria morir-me en s’estiu, perquè s’ànima quan volàs per amunt segur que l’agafarien ses falzies, i si les passava, ses oronelles que van encara més amunt la glapirien, m’estimaria més morir-me en s’hivern”.

O aquella dona que parla del seu gendre: “Ni ofici ni benefici. Camisa neta, mantengut i xerra de política. I quan vénen els seus se mengen un cossi d’escaldums… i jo pas per sa beneita, sa de poble, i si aquesta beneita digués basta! En passarien de fam… Ho faig per sa meva néta”.

O, finalment, el fet succeït que ocorregué a madò Miquela Margonxa: “Un vespre es meu cor se va aturar i era ben morta. Es meu cos va sortir des meu cos i estava molt bé, sense gens de mal (sa gent que té por de morir-se no importa en tengui, jo era morta i estava beníssim). En això que vaig partir per un forat que no s’acabava mai, mai, mai. A la fi vaig arribar a una claredat, guapa, però guapa. No vaig trobar cap infern, ni cap purgatori i vaig quedar ben aturada amb sos peus dins sa claredat guapa, allà m’esperaven mon pare i es meu homo. Tots dos són ben morts ja fa estona. Mon pare duia una camia que jo l’havia cremada quan es morí i es meu homo un traje que encara guard dins es ropero. Què fas tu per aquí? No hi tens res a fer, me deien tots dos. I vaig haver de fer es meu viatge a s’enrevés i per enrere una bona estona fins que vaig sentir com es meu cos tornava entrar dins es meu cos. I es meu cor se va tornar posar en marxa”.

Res pus, amics. A llegir s’ha dit. Em qued amb el to elegíac, enyorívol, de folklòric ploramiques del vers de Giovanni que cita Picornell: “Sempre queda dins nostre / una part d’aquell nin que necessita aferrar-se / a una mà forta”. Ton pare, Climent, tan enyorat, va ser la teva mà forta. Aquest Mallorca profunda? tan deliciós serà per a nosaltres que et seguim i que estimam aquesta païssa nostra, la mà forta per sentir-nos aferrats a allò que ens fa diferents, a allò que ens fa ser, que és molt diferent d’existir.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s