I què hi ha de més bo que allò prohibit?


Per més que hom hi cerqui pocs avantatges trobarà en el fet que el més gran lingüista i folklorista que ha donat aquesta terreta nostra fos estat capellà. Vicari general, per més senyes. O per més inri. Quatre generacions de mallorquins han hagut de llegir de forma esbiaixada el conjunt de la rondallística popular que va arreplegar, diríem que amb voluntat de ser exhaustiu, Antoni Maria Alcover. La picardia amorosa, la dolentia subtil, l’erotisme insinuat o la pornografia més descarnada són termes proscrits en la rondallística popular que ens llegà Alcover, el qual renegà de l’erotisme en els contes que va anar arreplegant, tot argumentant que allò que hem de servar de la nostra antigor ha de ser “només les coses bones”. Com si no fossin bones, déu meu, les llaors de la carn i les referències que els febles humans hi feim, d’acte o de pensament dia sí i dia també.

De la mà de Toni Gomila, Catalina Florit i Joan Miquel Artigues, Produccions de Ferro ha estrenat aquesta setmana Peccatum (un títol, tanmateix, edulcorat, i sobre el qual hi pesa la feixuga llosa del canonge). La proposta és alegre, festiva, enginyosa i ben presentada. És una pornorondalla, un despullament d’allò que Alcover, a l’hora de transcriure, en el millor dels casos, va vestir de càndida metàfora, de manera que el lector, infantil o no, només hi veiés, en aquelles paraules, el sentit recte de l’expressió, i en cap cas, i mai més ben dit, el sentit oblic. En aquest sentit, potser hauria calgut polir altres tries, no tan explícitament eròtiques i que ara sí, es mouen només en sentit recte, com ara l’episodi del repartiment de suc de cervell entre homes i dones, o la dels dotze verdancs presentats com a dotze apòstols, on el muntatge sembla que deixa de banda interpretacions i fantasies i ataca el masclisme o el foment de la violència de gènere per part d’Alcover.

No és, tanmateix, una obra de denúncia de la censura d’Alcover, sinó més aviat una mostra, una constatació. Segurament és per això que l’escenografia circular proposada és també la vasa per a una estructura textual rodona, que comença i acaba amb Alcover, que comença i acaba amb reflexions sobre la cultura popular, que comença i acaba amb la fosca de la sotana per fer més llum al que necessitava més llum.

Però Peccatum enfila perles d’enginy tot interpretant pel cap que crema les paraules transpositores d’Alcover, i pensa que els dits de la jaia Bigalot no tornaren fins dins la boca sinó dins un cony ardent. O que aquells pèls arreveixinats d’aquella fadrina no eren arran de l’orella, sinó que coronaven l’orifici de tots els gusts. A la primera llepada, algun dels assistents més circumspectes adreçarà l’espinada amb gest de sorpresa, però tanmateix acabarà cedint al divertimento de Produccions de Ferro. El públic, a la fi, claudica davant l’evidència que és davant un espectacle bo que indaga en les petites grans coses de la nostra cultura popular. I qui sap, al cap i la fi, si no n’hauríem passat tant de gust, si el vicari pagès de Santa Cirga no ens ho hagués prohibit fa ara més de cent anys…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s