A Manacor, potser més que enlloc, tenguérem la guerra a casa


Saber que les pedres que tenim davant són les mateixes pedres que fa vuitanta anys foren testimoni mut de la pàgina més negra de la història manacorina, escarrufa. Gràcies a la feina d’investigadors apassionats i rigorosos com Tomeu Ferrer i, sobretot, Antoni Tugores, podem tenir accés a gran part de la veritat d’uns fets que durant dècades varen ser vilment amagats.

Que Xítxeros amb Empenta, l’associació juvenil més juvenil i abrandada de Manacor, hagi organitzat un cicle com el de La guerra a casa, amb conferències, exposicions, lectures dramatitzades i taules rodones a mi, què voleu que us digui, m’emociona d’una forma que em costa d’explicar i que alhora m’enorgulleix.

A mi, per convidada seva, em va tocar posar la cloenda a aquesta setmana dedicada a la memòria històrica per part dels més joves del poble amb una ruta guiada pels llocs més destacats d’aquell conflicte a Manacor. Aquí en teniu el resum textual i gràfic.

img_3555L’Ajuntament, defensor de la legalitat republicana

Aquest era l’Ajuntament de la república, i aquest era també l’Ajuntament el dia que va esclatar la guerra.

L’Ajuntament republicà havia canviat les coses: havia creat una oficina de col·locació obrera, situada dins mateix del claustre, com també un dispensari de prevenció de malalties venèries, havia fet construir les escoles Graduada i de Sa Torre, havia canviat el sistema impositiu, gravant les rendes més riques en benefici de les més pobres…

L’alçament feixista va ser el 18 de juliol. El batle d’aquell moment, Antoni Amer, Garanya, era a Palma. El 20 de juliol havia estat nomenat batle Jaume Jaume Rosselló, conegut com el Capità Jaume, militar cap de la rebel·lió a Manacor. El mateix dia, Andreu Estelrich, Ravanell, que havia quedat com a regidor responsable de la Sala davant l’absència d’Amer feia tancar les portes de l’Ajuntament i hi hissava la bandera republicana. Els carrabiners hi disposaven els parapets defensius. La guàrdia civil, que tenia el quarter a escassos metres es posicionava a favor del cop.

La matinada del dimarts 21 arribava una companyia de soldats de Palma i instal·lava un canó davant l’Ajuntament i diverses metralladores en punts estratègics del poble. Els defensors de la legalitat vigent s’hagueren de rendir i foren detinguts, processats i jutjats a Palma, fet que possiblement els salvà la vida.

La Sala de Plens va ser durant la guerra, emprada per a dur-hi a terme els consellls de guerra, que sovint acabaren en pena de mort.

Passar per la presó podia significar salvar la vida

En aquest punt hi havia la presó. Cal dir que no se n’ha conservat el llibre, però sí que n’hi ha còpies a Palma, que ens permeten saber quina era L’ocupació que tenia.

Hi arribaren a estar detingudes prop de 200 persones. Moltes foren afusellades, d’altres salvaren la vida. Atès que, una vegada detingudes, si eren a la presó, podien tenir la “sort” de passar per un consell de guerra que establís una pena més lleu que la de mort, que sovint, també, era commutada.

L’historiador Antoni Tugores explica que, en contra del que molts creuen, la presó no va ser buidada els dies 16 i 17 d’agost. De fet, hi entrà més gent. El dia 16 hi havia 135 persones. Dia 17, 160. Sí que hi hagué una gran matança aquell dia, però els afusellats eren duits directament de ca seva al cementeri, sense passar per la presó. Varen ser uns dies de repressió descontrolada, per la qual mai hagueren de passar comptes amb la justícia els qui la dugueren a terme.

Carme Pérez Ferrari, empresonada amb 15 anys

En aquest carrer, al número 8, hi vivia la família dels Esmoladors. D’aquesta família era membre el regidor socialista Antoni Pérez Ferrari, que morí assassinat, com també són pare, Rogelio, i els seus germans Roger i Manuel. Antoni Pérez Ferrari intressà a la presó de Manacor el 12 d’agost i morí assassinat a Son Coletes el 7 de setembre de 1936. Els germans Antoni i Roger eren firaires, també, i tenien paradetes i cavallets de fira, que aquell dia romangueren abandonades, molt a prop de l’antiga pista dels cavalls, no gaire lluny del cementeri vell.

El pare, d’origen gallec, era esmolador, un ofici que també compartia amb el seu fill Antoni.

La filla petita, Carme Pérez Ferrari, també va estar empresonada, amb només quinze anys. Carme va morir tot just l’any passat.

Es dóna la circumstància que aquest carrer va ser dedicat fins fa molt pocs anys a Antoni Pascual, un dels soldats que moriren al front de Porto Cristo.

José López, carrer dedicat pel feixisme a un jove comunista

fullsizerender-2José López era un jove natural d’Almeria. Tenia devuit anys. Havia arribat a Manacor, on tenia un germà que feia feina per l’Ajuntament, per fer de jornaler. En el moment del desembarcament de les tropes republicanes comandades pel capità Bayo, va ser cridat a files per anar al front de guerra que s’establí a la costa dels Hams. Es diu que va ser reclutat per ocupar el lloc del fill d’un falangista, que hauria obligat Amador, el seu germà, a lliurar-lo sota risc de ser depurat. José orí en combat. Com a tots els qui moriren en el bàndol nacional, li va ser dedicat un carrer, precisament aquest on vivia. La seva neboda, Magdalena López, ha vengut repetides vegades a Manacor a reivindicar la memòria del seu oncle. Segons explica Magdalena, José López era d’idees esquerranes, comunistes. Per poder-li dedicar el carrer,l’hagueren d’inscriure al llibre de la vella guàrdia de Falange, amb el número 138. La neboda va reclamar sempre que es retiràs la placa d’aquest carrer amb el nom del seu oncle, perquè José López no era falangista. Avui, després del darrer canvi de noms de carrers, aquest carrer ha tornat al seu nom original: carrer del Bonjesús.

Els Birombos, martiri familiar

En aquest carrer conflueixen dues històries de macabra semblança. Ja hem parlat abans de la tragèdia familiar dels Pérez Ferrari. Aquí, al número 30, hi vivia la família Valls Brindis, els Birombos. Ventura, de 26 anys, casat i amb un fill; i Josep, el seu germà, de 19, varen ser assassinats el 22 d’agost al cementeri de Manacor. Son pare, que es dedicava a cordar olles també en aquesta casa, en saber que s’enduien els fills va demanar de partir amb ells cap a Ciutat. No hi arribaren. Els dugueren tots tres al cementeri, on moriren afusellats, sense que n’hagi transcendit cap motivació política. Diuen que sa mare, després dels fets, cridava embogida pels carrers de Manacor, demanant justícia. Poc cas li feren.

En aquest mateix carrer, al número 8 hi vivia la família Lliteres Cardell, coneguts amb el malnom de Rave. En Bernat, picapedrer de 26 anys; en Jaume, també picapedrer, de 28; i en Joan, jornaler de 21, eren naturals de Llucmajor. Tots tres eren comunistes i tenien vincles i responsabilitats dins el partit, dins Radio Comunista i dins Socorro Rojo internacional. Moriren el 15 d’octubre a Son Coletes. Es diu que un dels personatges més sanguinaris de la guerra civil a Manacor tenia deutes amb els germans Rave. Son pare perdé el nord i el senderi i es passejava esmaperdut i foll per fora vila. El mataren a un poble del pla de Mallorca.

El local d’Unió Republicana, confiscat i mai retornat

img_3547Carrer de n’Amer. Aquest edifici ha estat conegut per molts dels nostres coetanis com la comissaria de la policia nacional. Abans de la guerra, però, havia estat la seu, en propietat, d’Unió Republicana, que era el partit republicà fort a Manacor, més que no Esquerra Republicana. De fet, els propietaris eren els mateixos militants, que en tenien accions. Tanmateix, l’Estat no ha retornat mai el local confiscat i no fa gaires anys que el va subhastar. Avui és propietat privada.

En aquest local també hi tenia la seu la redacció de la revista Nosotros, de clara tendència republicana. Durà 67 números, del 13 d’abril del 1935 al 18 de juliol del 1936. Avui és gairebé introbable cap exemplar d’aquella publicació. El seu director, Miquel Duran Rosselló, va ser detingut i assassinat el 4 de setembre de 1936. Quinze dies abans, havia estat interrogat torturat i assassinat el seu germà Tomeu, a qui demanaven per l’amagatall del seu germà Miquel. També foren afusellats Bartomeu Blanquer, Tolito, de 38 anys, i Miquel Palmer, Simonet, de devuit, els dibuixants, un feia la cara i l’altre feia el cos. Moriren també, entorn del 20 d’agost.

El Capità Jaume, batle repressor

Jaume Jaume Rosselló era conegut per tothom, i encara avui a Manacor, com el capità Jaume. Cap de la Falange, va ser nomenat batle pel nou governador civil, Luis García Ruiz. Pel fet de ser el cap de Falange i batle de la repressió, per als manacorins ha estat sempre el màxim responsable de la sagnant repressió a la vila. Addictes al Moviment sempre culparen de tot el capità Jaume i el Conde Rossi. Cal tenir present que Jaume morí relativament prest, el 1949, i que Rossi, acabada la guerra fugí per no tornar. En el fons, atribuir-los la responsabilitat de la mortandat a Manacor a ells era una manera de preservar el bon nom dels qui feien les llistes.

Cal saber també que el capità Jaume va ser batle molt poc temps, concretament, del 20 de juliol a l’1 d’octubre del 1936, quan va ser destituït del càrrec. Per què? Per massa sanguinari o per massa poc? Potser perquè no havia estat capaç de trobar el batle Garanya? De fet, sabem que li va ser obert un expedient, una vegada destituït perquè essent batle havia ordenat que amollassin Miquel Oleo, un terratinent liberal d’Artà que havia estat detingut i que tanmateix, finalment, acabaria afusellat.

Sa Bassa, lloc de concentració i exhibició

guerra civil 37.jpgHo mostren totes les fotografies. Sa Bassa era el centre de les grans manifestacions del feixisme, de les grans concentracions, i també de l’exhibició de presos del front o de rojos detinguts per dur a afusellar. Des d’aquí, des del centre podem abastar amb una sola mirada el Rosari, antic local de la CEDA, l’organització política dretana. Aquest local va esdevenir la seu de la Falange i el centre d’Estat Major de la lluita al Port, s’hi duien els presoners. Es diu que va ser aquí, en el soterrani, on les cinc infermeres varen ser torturades i vexades abans de ser duites al cementeri per ser afusellades.

A l’altre costat tenim intacte el balcó des d’on el conde Rossi proclamava les seves arengues sobreactuades i des d’on acompanyat dels capitosts del moment i del bisbe Miralles cridava sense compassió aquell terrible “Tutti i rossi fucilati”, que els falangistes procuraren fer tenir ver.

Al costat d’aquest balcó hi ha el local de S’Agrícola i una mica més enllà, al capdecantó l’antic Cafè dels Senyors, on avui hi ha una joieria. Aquests dos locals posaven cara, de forma simbòlica, però també de facto, a la separació dels estaments de l’antic règim. Els senyors, propietaris de les terres i amb una visió paternalista dels seus súbdits, dels seus menestrals, dels seus jornalers, no veien amb bons ulls el Moviment. Una vegada en una capta de tabac per dur al front de la península, al Cafè dels Senyors sols hi posaren cendra, fet que va ser referenciat a la premsa del règim. capita jaume. reforma fiscal, protegir la indústria, aquests donaven riquesa, els pagesos se la quedaven ells.

A S’Agrícola, en canvi, l’adhesió a la rebel·lió era total. Aquí els clients i socis eren els amos més benestants de les possessions, addictes a Falange i al feixisme. Aquí és on, sense dubte, els capitosts del feixisme manacorí feien les llistes dels que havien de ser afusellats per les seves idees contràries al Moviment.

Al costat de l’estanc podem veure l’antiga impremta de Can Rotger. Aquí s’imprimia i hi tenia la redacció la revista Voz y voto, que acabaria esdevenint amb el temps la revista Renacer, i més tard Arriba, de clares ressonàncies feixistes.

La Graduada, la darrera imatge viva de les cinc infermeres

guerra civil 17.jpgAquesta escola, com ja hem dit, va ser construïda i projectada per l’Ajuntament republicà d’Antoni Amer, Garanya, de qui podeu veure un bust just davant el portal. La imatge del batle republicà, pocs dies després de ser instal·lada va ser objecte d’actes vandàlics i tacada amb pintura, les restes de la qual encara es poden observar. Conrad Garau, el mestre d’obres contractista responsable de la construcció de l’escola, i membre d’Unió Republicana, també fou afusellat, sense pagar-li la feina feta. Per paga, també mataren son pare.

D’aquí també és la darrera imatge en vida de les cinc infermeres. L’escola durant la guerra va servir de presó. D’aquí són també algunes imatges dels presos republicans del front que quedaren a Mallorca en no témer-se del reembarcament dictat pel capità Bayo per ordre del govern republicà, que perdé l’interès en l’expedició. Tots foren afusellats.

D’Hilari de Cara és aquest poema que recorda les cinc infermeres:

Primer les varen mostrar a Sa Bassa
els senyors de Ciutat i els rics del poble
flastomaven “putes”, “roges”, cafès,
herbes dolces, copes de brandi i qui
podia callava. Els falangistes
les despullaren de creus roges i
de granotes blaves a s’Agrícola,
als cellers, allà on ara l’ou balla,
“les farem mares”, bramaven, deu hores
de cridòria d’esputs i de fleuma
espessa. Al cementeri les clavaren
de nou amb bales d’aram. A l’església
dels Dolors, com a un avió de sang
i nafra i cera verda,
el Sant Crist becava i era setembre.

Els Sales Retxa, un altre cas d’acarnissament

Al número 11 d’aquest carrer hi tenien posada la família Sales Retxa, una família de conradors amb terres pròpies, ben situada. El pare, Llorenç Salas, de 56 anys, era republicà i amic personal del batle Antoni Amer, Garanya. Es diu si, a banda de les seves idees, en la seva mort hi va poder pesar la possibilitat de requisar-li els béns: terres, cases, bestiar i les joies que la dona tenia amagades a la grípia de la païssa. El mataren el 17 d’agost. A la seva dona, Francesca Llull, i a la seva filla, Francesca Sales Llull, empresonen les assassinaren el 8 de gener de 1937. Tot i que en els documents de l’època també figurava que havia desaparegut el fill Joan, aquest pogué salvar la vida gràcies a l’acció de madò Bàrbara Culera, que vivia en el número 28 d’aquest mateix carrer. Amb fama de bruixa, vestia, parlava i vivia de manera poc usual per a l’època. El petit dels Sales era a ca na Culera el dia que s’enduien la mare i la germana cap a la presó. El tengué amagat fent creure que era un moix negre que tenia per la casa. Joan Sales morí el 2003.

Carrer d’Artà, camí de la mort

Alguns dels carrers de Manacor comparteixen el trist honor de ser recordats com a camins de mort. El carrer de na Comtessa o el carrer de Colon, que conduïen cap al cementeri de Son Coletes. Des de darrere les persianes, els veïns d’aquests carrers sentien els crits llastimosos dels qui eren duits a la mort dins els camions, clamant per la vida, clamant per una mà amiga que miràs de fer possible l’impossible.

Na Camel·la o aquest carrer d’Artà eren altres vies per on els botxins menaven les víctimes cap al cementeri. Aquí sovint el via crucis era fet a peu, per escarni i vituperi de les víctimes. En el punt on ens trobam s’acabava el poble i faltaven escassos cinc minuts a peu per arribar fins al cementeri, que significaria el punt i final de les vides d’aquells qui moriren els primers dies de sagnant repressió.

Cementeri: massa tirs, massa pudor de carn cremada

En aquesta paret es dugueren a terme els assassinats dels primers dies de repressió. Nombrosos testimonis orals han deixat constància dels tres caramulls de morts cremant aquells primers dies.

Després de ser cremades, les restes eren tapades en calç viva, per mirar de fer desaparèixer el rastre de la mort.

Els tirs de matinada, que se sentien diàfans dins el poble, i l’olor de carn cremada, que segons com girava el vent també arribava a les primeres cases, varen fer canviar el lloc d’afusellament, que passà a l’actual cementeri de Son Coletes, a partir del dia 25 d’agost.

Les morts incontrolades que hi hagué aquí i a Son Coletes s’acabaren el l8 de gener del 1937, en què l’aparell de l’Estat pren les regnes de la repressió, sense demanar comptes mai, però, pel que es va fer de forma salvatge durant aquell primer mig any llarg de guerra.

Les fonts consultades parlen d’entre 700 i 800 morts, dels quals, entorn de 140 eren manacorins, que moriren aquí, a Son Coletes, a Porreres, a Palma o també per fora vila.

Aquest cementeri va estar actiu entre el 1835 i el 1950. Quan començà la construcció del nou cementeri a Son Coletes els primers cadàvers que trobaren eren precisament els dels afusellats, alguns dels quals identificaren. Els ossos foren duits a l’ossera del cementeri vell, que ocupava la part central d’aquest solar.

En acabar la visita al cementeri vengué a saludar-me Antoni Serra, porrerenc de vuitanta-set anys que va fer la ruta sencera amb nosaltres i em digué: “Aquí mataren mon pare, mon pare era un d’aquests que cremaven en els tres caramulls dia 17 d’agost del 1936”. Vagi per a Antoni Serra i per a la memòria de son pare aquesta visita.

Acabàrem la ruta a la sala SAIM, seu de tots els actes que s’han fet durant aquests dies. És important, molt important, dir, recordar i repetir els noms de totes les persones que moriren aquells dies, i molt adient, hi trob a tot això, aquest poema del manacorí Jaume Mesquida:

Des del dia de la seva mort tots caminen entre nosaltres
duent un cor de préstec,
tots tenen llavis que remuguen fent de captaires de dignitat
per a la seva ànima,
tots tenen mans que sense ànim de revenja estrenyen
fortament el puny
com si amagassin o empresonassin entre els dits ferms
la llum brillant d’Aldebaran
o l’immens tresor de la seva honestedat.

I els que no estrenyen els punys, tenen el palmell de la mà
girat cap amunt
i empenyen el blat o la civdada vers el cel blau,
empenyen la vida futura, i amb quina abrivada força
des de la mort
convertits fins a la medul·la en fèrtil i vermella argila illenca!

Tota la seva indomable fermesa transformada en flor de
taronger,
tota la seva tenacitat transformada en el callat florir
de l’ametller.

Per a ells fa temps que va acabar l’enfrontament,
que es va acabar la guerra, però allà dessota on són,
continuen la seva fosca lluita,
i ja no empunyen el fusell, empunyen una rosa.

I tots els dies decebuts per a ells ja són el mateix dia
des de l’alba fins a la nit,
tots els dies decebuts per a ells ja són el mateix dia
des d’on nosaltres cridam l’esperança.

I així deim.

“Vine, germà, aixeca’t i camina a la fi entre nosaltres,
els vius, com un mort digne”.

Advertisements

One thought on “A Manacor, potser més que enlloc, tenguérem la guerra a casa

Add yours

  1. Moltes gràcies per la dedicatòria, però sobre tot gràcies per fer de la visita un dematí entranyable. Vares dir “jo tant sols som un speaker, un showman” crec que va eser molt més. Gràcies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: