Glodissea

Aquest cap de setmana he tengut el gust de participar a la segona trobada que Glosadors de Mallorca ha organitzat a les cases de Binifaldó. A banda d’assistir a tots els tallers proposats i fer totes les menjades pertintents, també hi he pres part amb aquest conte que em varen comanar els organitzadors i que va servir per encetar una vetlada literària intensa i creativa emocionalment, preludi, en definitiva, del que havia de succeir els dos dies posteriors… Que vagi de gust la lectura!

Aquesta és la història extraordinària d’un home extraordinari, l’heroi, el guerrer i el navegant que va fer mil viatges fabulosos mentre l’esperava l’esposa fidel. És la història d’Iglosa, un petit regne enmig del mar que pot restar sense dinastia pels excessos dels pretendents de Penèglosa, esposa pacient d’Uglosis, el nostre protagonista absent després de no saber tornar d’una nit troiana. És una història humaníssima, el decurs de la qual depèn més de la perseverància dels seus protagonistes que dels capricis arbitraris d’uns déus massa sovint inconscients i eglòsatres.

Quan es mostrà, amb dits de rosa, -ai, de glosa!-, l’Aurora, filla de l’alba, Uglosis s’alçava del llit exhaust pel combat troià del dia anterior. Al punt comparegueren els peus forçats d’Herbes, déu de la nit, per anunciar-li, vehement, que el rumb que havia ordenat la darrera nit menava la nau cap a la mar de les Sinalefes. Uglosis, encuriosit per la llegenda sinalefiana, ordenà als seus homes que es tapassin amb cera les orelles i que el fermassin a ell al pal major del vaixell i que, sobretot, per molt que els ho demanàs, no li afluixassin els vencills amb què l’hi haurien lligat. Les Sinalefes, misterioses i ocultes, heptasil·labaven amb profusió indòmita de vocals, fet que conferia un efecte encisador al seu cant, esdevingut a la fi una xarxa invencible de mots i metàfores a la qual cap home nat no podria escapar. Avançà la nau, a cop de rem i de vela, cap a la mar vocàlica de les Sinalefes i aviat Uglosis se sentí meravellat pel cant de les heptasil·labadores. Els seus homes no es descuidaven de les tasques de tripulació mentre ell tesava els braons com pedres per afluixar els vencills del pal major. En no poder més, cantà ell també en heptasíl·labs als tripulants, que no es desmandaren de la feina, obedients a les ordres primigènies del seu rei, el qual, retut, s’adormí plàcidament mentre encadenava mots de set farcits de moltes vocals.

Quan, l’endemà, amb dits de rosa -ai, de glosa!-, l’Aurora, filla de l’Alba, es tornà a mostrar, Uglosis va poder ser deslligat del pal major pels seus homes. Aviat veieren senya de terra. Avançà la nau, a cop de rem i de vela, cap a la platja gran d’aigües pausades, a l’illa de la bellíssima deessa Coma, capaç d’heptasil·labar amb el sol gest de la pausa, tot i sabent que a cada mot li mancaven cops de veu. Amb veu de mel i roses, convidà Uglosis i els seus homes a un gran banquet, on no hi faltaren gustoses burballes de carn salvatgina, llongues llonganisses i saborosos botifarrons torrats, llesques de papa, cardenals i bisbes farcits de riques viandes. Embriac de vi i licor, sadoll de tan bona menja, Uglosis cedí sense remei a la calma amorosa de Coma que com més pauses feia, més heptasil·labava. Al punt, la bella Coma havia convertit la tripulació d’Uglosis en trugetes faixades sols capaces de cantar a cor tornades ridícules d’acompanyament.

Coma, pausada en la dicció, fugaç en el relat mental, afalagava amb paraules reposades Uglosis, que no trobava rèplica per explicar el pas veloç de les hores d’aquell dia com si fossin mesos, o potser anys. Un dia, mentre folgaven amb alegria reposada sobre un llit de diftongs, comparegueren als ulls d’Uglosis els peus forçats d’Herbes, déu de la nit, que li lliurà un xarop de metàfores amb el qual podria desfer l’encanteri de la maga Coma i així deixar l’illa reposada. Uglosis aprofità la distracció en una de les pauses de Coma per posar a la xicra de vi dues gotes de la preuada metàfora. Al punt les trugetes faixades es tornaren novament homes i improvisaren la fugida amb el seu rei, el seu dòmine incorrupte, capaç altra volta d’assolir les tonades més inusitades, lluny de Sinalefes, lluny de Comes, lluny de tants de perills com la Mare Glosum li oferia. Un cop a la nau caigueren en un son profund, assotats per tants de dies de calma.

Mentrestant, a l’illa d’Iglosa, Penèglosa esperava amorosa el retorn d’Uglosis. Hi creia, Penèglosa, malgrat la temptació impertinent dels barons veïns de l’illa, que pretenien usurpar el tron deixat per Uglosis feia tant de temps ja. El rei de l’illa d’Antònia mirava de seduir-la amb la immediatesa massiva de la festa. El de la Península dels Darrers Dies entonava tristes cançons de ximbomba, pretenent que la malenconia s’apoderàs de la reina solitària i la fes més feble i potser més assequible. El monarca de l’illa dels Cadafals pagava un exèrcit de cantors cada vetlada. I el príncep de la Terra Camilla li escrivia nit i dia dècimes perfectíssimes. Però Penèglosa els avisava a tots que per casar-se li calia tenir acabada la caixada, per a la qual teixia de dia una vànova amb els mots d’una codolada interminable, car en ser de nit la desteixia vers a vers fins a perdre el fil de la conversa.

Quan amb dits rosa -ai, de glosa!-, l’Aurora, filla de l’Alba, es tornà a mostrar, Uglosis s’alçà del llit sabent que aquell dia que havia durat anys potser avui tocaria a la seva fi. Mot a mot, desà al mocador de bolic de la memòria totes les rimes, i hi guardà diftongs, i sinalefes, metàfores i dècimes, paraules i emocions. Havia tengut sempre al cor la idea d’Iglosa, havia d’arribar-hi, era el seu destí. Sí, sense forçar gens la travessia, arribà a ports que els seus ulls ignoraven, però cap com aquell, on Penèglosa l’esperava entonant la infinita codolada de l’enyor, teixint i desteixint paraules d’esper i desesper, mentre el seu rei, exhaust pel combat del dia anterior, es feia coneixedor, marcat per les cicatrius de tantes de nits, de tants de dies, i sabent que essent rei d’Iglosa ho era també de l’illa d’Antònia, de la Península dels Darrers Dies, de l’Illa dels Cadafals i de la Terra Camilla. Savi com s’havia fet, havia comprès que sense ella no hauria sortit, que les Igloses no enganen, que són fresques, indolents, discretes, eufòriques, tràgiques, còmiques, transcendents, profundes, elegants, alegres, distretes, rotundes, compromeses, estrafolàries, transparents, però, sobretot, necessàries.

Glomer