“Llavorim i polsim de serradís”


Carlota Oliva es posà en contacte amb mi perquè dugués el guiatge de la ruta WoW per Manacor. Ens hi acompanyà Martha Zein, creativa i entusiasta, que va ser l’encarregada de guiar el quadern de bitàcola de la jornada. Gràcies a tots els assistents i a elles dues. Va ser un gust. Aquí teniu els textos que hi vàrem llegir i les breus introduccions a cada un dels autors. 

  1. Institució Pública Antoni Maria Alcover. Carrer de Pare Andreu Fernández

Presentació i inici de la ruta Walking on Words a Manacor

maria antònia oliver

  1. Maria Antònia Oliver. Figues d’un altre paner (1985). Carrer del Centre

Maria Antònia Oliver (Manacor, 1946) forma part de la generació literària dels 70. S’inicia en la literatura amb novel·les centrades en les transformacions de la societat mallorquina amb una base rondallística, fantàstica i onírica.

Preocupada també amb el seu marit Jaume Fuster per la plena normalitat de la narrativa catalana, conrea gèneres i subgèneres molt diversos, com la novel·la negra, o la narrativa eròtica. És en aquest sentit que forma part del col·lectiu Ofèlia Dracs, que neix a mitjan dècada dels setanta per promoure la literatura de gènere. La seva narrativa dóna un protagonisme especial a la dona. Així en la seva sèrie de novel·la negra (Estudi en lila, Antípodes…) la protagonista és la detectiva Lònia Guiu.

Recentment, després de prop de cinquanta anys d’ofici literari, ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Especialment celebrades han estat també les seves novel·les Joana E i Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà. Precisament Montcarrà representa el món mític de Manacor que podem veure en aquest fragment extret de Coordenades espai-temps per guardar les ensaïmades, on l’autora denuncia els canvis en els noms de carrers després de la guerra civil.

“Donya Maria s’acostava, trec-trec-trec, s’acostava el ventall que no feia vent però que omplia la mà d’arbres de fulles grosses, grogues, daurades, dolces, omplien la mà de donya Maria que s’acostava pel carrer Antonio Duran efa e, de Montcarrà… S’acostava amb un pas compassat de cames tortes i un ventall de veu reboua trec-trec-trec, damunt el pit de donya Maria, trrrrrrrrsssssst es tancava amb la llatinesa de ventall bo, de senyora, fi, fina, grossa, gros, transparent de tan fi, de tan lleuger, no com el meu d’anar a missa els estius, petit, petita, de fusta sense envernissar que intentava manejar-lo com feia donya Maria (que tenia les cames tortes i un caminar molt senyor, senyora, i venia de missa amb el vel senyor, de senyora, damunt els cabells blancs, pentinats de perruquera de cada dia i el ventall de fulles de tardor brodades feia trec-trec-trec-trrrrrrrssssst) feia crec-crec-crec damunt el meu pit pla i, sacsejat per les meves mans que volien imitar les de donya Maria (que el tancava amb un gest imperceptible), s’encallava a la meitat i les barnilles espetegaven… no era el finíssim, lleugeríssim trrrrrrrisssssst-trec-trec-trec-trrrrrrrrsssst de donya Maria, que venia de Ciutat a Montcarrà, al casal de ca l’Hereu de davant cal padrí Pere de can Mariano del carrer Antonio Duran efa e, ¿del carrer del Centre?, no, del carrer Antonio Duran efa e, és el mateix carrer, idò… canviaren tots els noms… ah! El carrer del Bon Jesús és el carrer José López efa e… ah!”

  1. Llorenç Femenias. Cròniques malastres (1999). Plaça de sa Bassa.

Llorenç Femenias (Manacor, 1924). Mestre d’escola i advocat, estudià a Barcelona, Múrcia i Salamanca. Després d’un primer llibre en castellà, publicà sempre en català, amb una reeixida primera novel·la Homilia a Guillem Parpal, seguida d’altres com Mala pell o Cròniques Malastres. Col·laborà a les revistes Arriba, 7Setmanari i, en una darrera etapa, Cent per Cent (totes tres revistes locals).

Amb una literatura que sovint frega el costumisme, tot i que amb un punt de vista crític, àcid i divertit, Femenias es preocupà també per la guerra civil, que marcà fondament la seva generació. Precisament Cròniques malastres treu a llum amb tres realts curts records i vivències en forma de novel·la, que considera una “confessió necessària”.

“I Cormana, cap del municipi de Carrotja, també tenia una plaça anomenada de ses Tavernes, tot i que de major no en tenia res. Era cap del tornall -amb una andana grossa- de set carrers, envoltada de tavernes, on hi havia la Prefectura de la Falange local i res més, però que, per la cosa de la guerra de Carrotja, l’havien feta l’expositor, el mostruari de fira, el lloc on s’exhibien els fets que alhora es consideraven gloriosos, com eren principalment, la mostra de presoners de guerra, els mítings enardits, el lloc de festa de tot quant aleshores se n’havia d’estar avergonyits:

– Has vist quina cara de matons que tenien, els que ens mostraven abans d’afusellar-los -deien uns.

– Era hora de fer net de comunistes -deien altres.

– Vergonya, cavallers, vergonya és el que vos falta duent-nos a mostrar els vostros trofeus de caça, deien els que no hi estaven d’acord.

Però el fet important era que Cormana tenia el mostrador més macabre, més funest, més vil de tots els pobles de l’Illa. Mentre la guerra seguia, amb més o menys dignitat, tot i que fou una guerra que Mallorca no la va anar a cercar, sinó que la hi dugueren de fora per fer-nos la guitza. Cormana se sentia patriotera, orgullosa”.

jaume vidal

  1. Jaume Vidal Alcover. Dues rondalles farcides i altres narracions (1980). Església dels Dolors.

Jaume Vidal Alcover (Manacor, 1923 – Barcelona, 1991) és autor d’una extensa i variadíssima obra literària i d’assaig. Forma part de la generació de poetes mallorquins de postguerra juntament amb Josep Maria Llompart, Blai Bonet o Llorenç Moyà. Va ser company vital de Maria Aurèlia Capmany, amb qui treballaren traduccions i també lletres per a grups com La Trinca. Influí poderosament la generació manacorina immediatament posterior (Guillem d’Efak, Miquel Àngel Riera, Jaume Santandreu…)

Gran assagista, va ser també un fervorós polemista, fet que li reportà més d’una enemistat amb intel·lectuals i escriptors de la seva època. El 1970 rebé el Carles Riba per Terra negra. I és precisament en el camp de la poesia on excel·lí, amb creacions de gran sensualitat, amb ressonàncies populars però també altament cultes, amb un acurat treball amb els sonets clàssics. El 1988 rebé també la Creu de Sant Jordi. En el camp de la traducció és especialment cèlebre la d’A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust. Com a assagista publicà Estudis de literatura medieval i moderna o la Síntesi d’Història de la literatura catalana, entre molts d’altres.

En poesia destaquen el seu primer llibre, L’hora verda, i d’altres com El dolor de cada dia o El fill pròdig.

També conreà la novel·la, el teatre i la narrativa breu. Precisament d’aquest darrer gènere agafam un fragment del llibre Dues rondalles farcides i altres narracions, on fa referència a la intercessió miraculosa del Sant Crist de Manacor per desactivar les pèrfides bombes roges que queien l’estiu del 36 sobre la vila de les perles.

“Però de moment no vèiem més avions que els que arribaven de la Península -els avions de la Generalitat, els ha anomenat qualcú- i llençaven damunt Manacor bombes miraculoses. Dic miraculoses perquè no explotaven mai, o amb tan poca força, que no feien més forat que el d’un clot de figuera. La pietat de la vila deia que era el Sant Crist que les emparava amb les mans poderoses, i avui podeu veure, al cambril de la santa, bruna i cabelluda imatge, dues bombes pintades de vermell i negre -els colors del falangisme- convertides en canelobres. Una vegada, una d’aquelles bombes va caure damunt l’hospital de sang de l’Escola Graduada, a baix de Na Camel·la, on hi havia la meva germana gran que hi feia d’infermera. (Quin esglai per la meva mare quan li dugueren la notícia, que va esser ben aviat!). Va travessar la teulada i va anar a passar per l’entremig de les cames d’un malalt, que, com que era a les cames on havia rebut les ferides, les tenia eixancades. Però la bomba no va explotar. El ferit, de l’esglai, va pegar bot, i el trobaren, que hi havia arribat a peu, devers el Pont d’Inca, a cinquanta quilòmetres de Manacor”.

d'efak

  1. Guillem d’Efak. Tampoc el foc (1995). Carrer de n’Olesa.

Guillem d’Efak (Río Muni, 1930 – Palma, 1995) va ser cantant, escriptor i actor. Nasqué a Guinea Equatorial, essent encara aquest país africà colònia espanyola, fill d’un guàrdia colonial manacorí i una princesa pàmue. Son pare, en veure-li al front la taca característica de la seva família, els Cremats, el dugué amb tres anys cap a Manacor.

Els anys seixanta, de la mà de Josep Maria Llompart i altres intel·lectuals, entrà a formar part de la nova cançó, amb un èxit notable. Seves són composicions com ara “La cançó de Son Coletes”, “La balada d’en Jordi Roca” o “Cavallet de serp”.

Publicà també la novel·la La ponentada gran, o la rapsòdia teatral Gimnèsies i pitiüses.

Deia sempre que l’efervescència literària, creativa i cultural manacorina és deguda a les ones magnètiques emeses per la mítica Roca del Castellet, que sortirà més endavant avui.

En la seva poesia destaquen Madona i l’arbre (premi Carles riba 1969) i Erosfera, ambdós de caire amorós. Els seus versos també suposen una mitificació constant de la infantesa, de la seva infantesa manacorina, com ho són aquests que hem triat del darrer llibre que publicà en vida, Tampoc el foc.

“Fa claroreta,
un darrere l’altre
s’encenen els galls,
s’apaguen els grills.
Un darrere l’altre

s’encenen els ciris
a dalt de l’altar.
Una rere l’altra
se’n van les velletes
a missa primera.
Mentre els altres junyen,
ja ha sortit un carro
cap a foravila.
Ja fa claroreta.
El mul sap les tresques
que menen al tros.

Llavorim
i polsim
de serradís.
La lluita
amb l’aiguacuita
i amb el tornavís.
El mar li ha
fet la clenxa i
l’ha pentinat
-massa aigua potser-.
Plantat al bell mig del somriure
porta el cigarret
primer de la vida.
Vol ésser fuster
i comença avui el mosset.
Camina i fa via
de cap al taller.
Camina i somia
la roda del carro
que un jorn
sabrà fer.

La trinxa d’herba verda entre les ginyes
que els carros han marcat a la camada.
L’olor de les enagos de la mare.
El poble, com un peix a dins la pols
on rabeja ses escates de teulades.
L’esquella de l’ermita proclamant-se
germana gran de test de les ovelles.
El pacífic fumet del plat a taula.
Les figueres de moro i la llocada.
L’hivern que, dels nius secs, n’ha fet perruques.
Els mobles fregats d’oli i el cadàver,
barres lligades, de l’avi dins la caixa.
Les arestes de palla a les faldetes
i al cambuix del jovent que ha pres formes.
L’àvia que tot ho sent fingint becaina.
Els convidats a noces i matances
barrejant gaudi i treball el mateix dia.
Besllums que es tornen mares dins la fosca
i llàgrimes que cauen solitàries.
El fumeral torçadet de la fàbrica.
Escampa el tren, coix-coix, renous de ferros
per fer-nos creure que no és de jugueta.
Remors de caragola a la boval
fet com el bram tacat de fems de vaques.

I pertot el miracle
escàs i exquisit
de l’aigua
fet degotís
i corregudes
avall pendís
i cavant roca
a davall terra
que s’ha fet gerra
plena d’encants
i de miralls.
La set antiga,
la terra triga
de la garriga
i del sementer
i el vent que llèpol
seca la soca
i fa palla
de les cerres serretes,
càrritx, fenars.
Pebre coent
i l’albergínia
feta tumbet
vengut de Grècia
obrint-se solc
xarxa parada.

Les llenegadores
del Pinar de sa Coma
de la pols fan fanguet
i uns crits esquifits
que els surten dels llavis
i dels dits petits.

garbriel gamés

  1. Gabriel Galmés. El rei de la selva (1996). Torre de Ses Puntes.

Gabriel Galmés (Manacor, 1962-2001), dedicat a la docència, va ser un articulista lúcid, irònic i mordaç, dotat d’un sentit de l’humor prodigiós. Per tenir-ne notícia, del tot recomanable és el recull Vull una estàtua eqüestre.

Però on de veres destacà va ser en el camp de la novel·la, on radiografià i universalitzà el Manacor del seu temps amb un humor de ressonàncies britàniques. Especialment celebrades foren El rei de la casa, El rei de la selva i Una cara manllevada. La seva mort prematura ens ha privat d’un escriptor destinat a liderar la seva generació (Quim Monzó, Sergi Pàmies, Empar Moliner) a Mallorca.

D’El rei de la selva extreim el fragment d’aquesta hilarant inauguració pictòrica a càrrec de Catalina Bibiloni.

“A l’exposició de Catalina Bibiloni hi assistia la millor gent de Palma. Un Conseller del Govern Balear hi havia anat a extasiar-se davant els seus paisatges amb nens. Una corrua de cotxes oficials esperaven que els seus ocupants s’hi tornassin a instal·lar per fugir corrents. Catalina Bibiloni rebia felicitacions sinceres d’altres ignorants feliços, i es congratulava d’haver reunit tants d’Alts Càrrecs. Una rotlana d’escriptors locals criticava despietadament les manifestacions d’intel·lecte pueril dels qui no hi eren presents. Pugnaven amb una rotllana de pintors, barallats amb els escriptors i entre ells. Aprofitaven aquell dia per fer front comú contra la ingenuïtat de qui es pensava haver inventat el naïf.

Tant Catalina Bibiloni com Francesc serra rebien enhorabones càlides. La Torre de Ses Puntes era un edifici gòtic salvat miraculosament dels apetits d’una ciutat malèvola.”

Antoni-Maria-Alcover_2

  1. Antoni Maria Alcover. Rondalles mallorquines. Tom IV. Claustre de Sant Vicenç Ferrer.

Antoni Maria Alcover (Manacor, 1862 – Palma, 1932) va ser un heroi romàntic. Un personatge singular i gegantí. Un amador incansable i impenitent de la llengua catalana. Nat a la possessió de Santa Cirga, d’on els seus pares eren pagesos, va ordenar-se prevere i va arribar a ser vicari general.

En l’àmbit de la lingüística va ser president de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, i fou l’impulsor del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

La seva obra magna fou el Diccionari català-valencià-balear, que no pogué veure acabat i que continuà Francesc de Borja Moll.

A banda de la seva tasca com a lingüista, destacà també com a folklorista, amb l’aplec de les rondalles mallorquines, d’on extreim aquest divertit passatge sobre la vida de sant Vicenç Ferrer.

Pareix que sant Vicenç feia miracles a raig i roi, per pa i per sal; i de tanta de gent que compareixia an es convent demanant-li adjutori, no hi havia qui hi paràs ni qui s’hi oís, fins que ets altres frares se presenten an el pare prior, dient-li:

-Pare prior, això de fra Vicenç de fer tants de miracles no pot anar pus. Aquest convent és pitjor que una fira; sa gent no mos deixen estar amb sossec: ni porem resar ni fer oració ni un sant remei. Se fa precís que vossa paternidat hi pos retgit.

– Res -diu el pare prior-. Privarem fra Vicenç de fer-ne pus sense ordre meua!

Dit i fet, crida fra Vicenç i li diu:

– Ja n’heu fet massa, de miracles! Fora fer-ne pus sense orde meua!

– No pas ànsia, pare prior -diu sant Vicenç-. Som fii d’obediència i prou!

Sant Vicenç estigué a l’obediència, i a tots es qui anaven a demanar-li que else fes un miracle, else deia:

– Fiets meus, el pare prior me té privat de fer-ne.

Passaren uns quants dies així, fins que Déu compongué que an aquell convent hagueren d’adobar ses teulades. Hi pugen es picapedrers i hala a posar bé teules descarabutades d’es vent i a mudar ses rompudes o cruiades.

I heu de creure i pensar que assetsuaixí un picapedrer que anava i venia per dalt sa teulada mudant teules d’ací i d’allà travela, cau i redola rost avall, arriba an es cap d’abaix de sa teulada i pren sa fua per avall.

Ets altres picapedrers ja el veien mort i fet benes tot d’una que pegaria en terra. Afinen sant Vicenç que guaitava per una finestra i tots li criden:

– Fra Vicenç!!! Feis un miracle per amor de Déu!!!

– Atura’t una mica, i aniré a demanar d’orde an el pare prior!

Es picapedrer, que casi ja arribava en terra, s’atura a l’aire, i sant Vicenç corrents an el pare prior a demanar-li l’orde per fer aquell miracle!

El pare prior, com sent allò, se’n va corrents allà on era es picapedrer a l’aire. Romangué amb sos cabeis drets, com és natural, i s’exclamà:

– Fra Vicenç, es miracle ja l’heu fet! Ja que hi sou, acabau-lo!

Aquí sant Vicenç diu an es picapedrer que davallàs a poc a poc.

Aquest ho va fer així; i com tocà amb sos peus en terra, se tira de genoions an es peus de sant Vicenç fent-li mils de gràcies d’haver-li salvada la vida.

Aquí el pare prior digué a sant Vicenç:

– Fra Vicenç, vos decant s’orde que vos havia dada de no fer pus miracles. Feis-ne tants com vulga el Bon Jesús.

I sant Vicenç tornà fer miracles, tai tirat.

Això contava, com érem al·lots, fra Antonio, un fraret llec que qeudava a Manacor dels frares del convent de Sant Vicenç Ferrer d’allà.

antoni mus

  1. Antoni Mus. Vida i miracles de n’Aineta dels Matalassos (1976). Via Majòrica

Antoni Mus (Felanitx, 1926 – Manacor, 1982) s’inicia en el món literari a través del teatre tradicional i costumista. És fundador i director de la companyia manacorina El farol. El 1968 dirigeix la companyia Artis i l’orienta cap a un teatre més culte. És autor de peces com Jo me vull casar, Teranyines, o Mal bocí.

En l’àmbit de la narrativa excel·leix amb obres com La lloriguera, Bubotes o La senyora, amb la qual guanyà el premi Sant Jordi de novel·la, i que va ser duita al cinema en una versió protagonitzada per Fernando Rey i Sílvia Tortosa. Autor de ressonàncies costumistes, mostra una visió crítica de la societat, amb històries fosques sovint entroncades amb la realitat, que mostren el costat més negre de l’ésser humà.

Recentment s’han tornat a representar Vida i miracles de n’Aineta dels Matalassos i Por, ambdós muntatges altament recomanables.

Professionalment va ser director industrial de Perlas Majorica i és aquí on podem ubicar aquesta narració extreta del recull Vida i miracles de n’Aineta dels Matalassos.

Feia una mesada, poc més poc menys, que havia arribada de Guadix. Allà a Guadix, suposam, s’hi havia deixat l’alegria que, diuen, és patrimoni dels andalusos, de tots.

Perquè la dona anava més trista que una butxaca buida.

Morena sí que ho era, això sí.

I tenia els ulls negres, ben negres. Aleshores, una micona irritats de plorar enyorances, però negres, ben negres.

I també era negre el vestit i negres les sabates. D’un negre ala de mosca, és ver, un negre més tost postís, que en pegar-li el sol no acabava de decidir-se a ésser marró-brut o verd-fosc iridiscent…

Les arracades també eren negres.

I més de dues dents.

I una miqueta, el cap de les ungles, endolades com tota ella.

No és que dugués dol de fresc de qualcú: duia un dol antic de tot, de tothom, històric.

Clar que ella no ho sabia.

Arribà i s’instal·la a la casa d’uns parents que, feia dos anys, també havien vingut de Guadix.

Una casa, un piset, on cabien, pitjant, quatre o cinc persones i en vivien dotze.

Ella va esser la qui va fer tretze: ai, Verge de les Angústies, quin nombre, el tretze, per a ella, andalusa i carregada de supersticions!

Però no, no va tenir gaire mala sort.

L’endemà d’haver arribat, sense perdre més temps, acompanyada d’una cosineta que coneixia ben bé el camí, anà al Sindicat.

Quina feina sabia fer?

Totes i cap.

Especialitat?

No, especialitat, no, allà, a Gaudix, no hi havia especialistes, a Guadix tothom sabia fer de tot, i a la vegada, no sabia fer de res, ho entén?

No. Com és això?

Li ho aclariré: em referesc al Guadix dels meus, dels com jo, dels qui des que vinguérem al món anàrem cul a l’aire fins que el cul ja no era mostrador en públic. I, des de llavors, des que ens tapàrem el cul, vàrem començar a aprendre de fer de tot i de no fer de res.

Ja l’avisarem.

Quan? Digui quan, sap? Miri, no tenc un cèntim, ni una perra gorda… Li dic que ja l’avisarem.

I l’avisaren quan feia una mesada, poc més poc menys, que havia arribada de Guadix, s’havia instal·lada en aquella casa on, ni fent oli, no hi cabien -tenien organitzats uns torns de dormir: el seu era de la una de la tarda a les set de l’horabaixa, i els vespres, en acabar de veure la televisió, asseure’s a un balancí i pegar becadetes fins a rompre l’alba; de dia, a passejar amb la cosineta, a veure coses i a visitar el cementiri que sempre és entretingut i reconfortant… -, i havia anat al Sindicat.

L’avisaren perquè a una fàbrica sol·licitaven personal i no era mester cap especialització, car els productes que frabicava aquella empresa eren poc corrents, gairebé únics. La qual cosa, suposava que no podia haver-hi personal lliure que hagués fet un aprenentatge previ a qualque altra fàbrica similar. I hi havia molta feina, aleshores: feines auxiliars, sobretot, que reclamaven gent feinera i amb ganes de millorar i complir.

Anà a la fàbrica tot d’una.

Efectivament, cercaven personal i segurament l’admetrien:

Pugi a les oficines. En ésser dalt, ja li indicaran quin és el senyor que s’encarrega dels contractes.

El senyor que li indicaren, no era simpàtic ni sull: era un senyor d’edat indefinida, gestos indefinits i veu indefinida, que estenia contractes, feia les nòmines, s’encarregava de les qüestions socials i tenia una lletra i feia uns nombres cal·ligràficament perfectes. Estava al dia, sempre, de tot quant sortís en els Butlletins Oficials de la Província. L’honorava un sentit de l’exactitud que hauria d’envejar el millor rellotge suís: set n’han entrades, set n’han de sortir. Aquestes són les normes de l’empresa. Això diu la llei. La casa no és un hospici ni es dedica a la beneficiència. Són les sis i mitja en punt, és hora de plegar.

Bon dia, senyor.

Què nom?

Beatriz.

Beatriz què més?

De la Rosa y Coronado. ¿Bonito, verdad usted?

D’on és?

De Guadix, de Guadix de la meva ànima!

Quin dia va néixer?

Un dia d’hivern: mumare sempre contava que no havia passat tant de fred mai! Vaig néixer a Guadix, eh? a Guadix de les meves amors.

Família?

Caramulls! Els pares i quasi tots els germans, tret dels quatre que són a Alemanya, estan a Guadix, a Guadix de les meves entranyes.

Tant de Guadix, tant de Guadix! Si l’estima tant, per què ha venguda aquí?

Ai, perquè la señora me se murió!

La senyora?

És que la senyora era muy buena, però molt!: jo no tenia altra responsabilitat que la de procurar tenir el jardí net de fulles mortes, de flors seques: de regar els cossiols: d’enfilar pels filferros les enredaderas; de treure l’herba dolenta… I venia la senyora, cap al tard, mirava el redol que havia endreçat jo, ¿sabe usted? aquell dia i, si el trobava polit i endreçat tal i com volia, em deia, hala, hija mía, a sopar. I quin sopar més abundós!

I el dinar?

Ah, no, seria un abús: una menjada al dia.

I de jornal?

Oh, no, de cobrar, res: ja em mantenia.

Dormia a la casa, almenys?…

Ca, no, anava a ca una tia meva, germana del meu pare ¿entiende usted? que només era a uns quatre quilòmetres del palau de la senyora. Ca nostra, en canvi, era nou quilòmetres lluny, bastante, verdad usted? per anar i venir a peu cada dia.

Vol dir que el sopar era tot?

I ho troba poc? Endemés la senyora no era massa exigent: perdonava qualque gerani esfullat, qualque brot caigut… Ah, sí, era molt bona dona, molt. Pero me se murió! Déu la tengui a la Glòria.

No ho sé…

I com que de senyores d’aquestes no n’hi sol haver moltes, ja em té sense feina i sense sopar. I com que unos primos que teníem per aquí ens deien que per aquí sempre hi ha qualque feina i tothom sopa, doncs, mire usted, cap aquí s’ha dit! Perquè endemés, per aquí, també, hi ha… ¿Como se lo explicaría a usted? Hi ha un jove de Guadix que, a Guadix, abans de venir per aquí, em tenia el cor robat… cosas ¿verdad usted? A vostè no li ha robat el cor cap mallorquina?

Per aquí no robam cors: en convenir mos casam i ja està. Anem per feina: sap llegir?

Poc, poquito…

I escriure?

Menys, casi na…

Nom del pare?

Ai, sí, això sí que sí! A Guadix de la meva vida, d’això sí que en sabem molt. Miri:

I la dona féu lo senyal de la creu!

– En nombre del Padre y del Hijo y del Espíritu Santo, amén.

Li demanava son pare què nomia i no que se senyàs!

Ai, perdò, ho havia mal entès, perdóneme usted. És que jo som molt religiosa ¿sabe usted? i amb motiu, perquè Dios no m’ha desemparada mai, ¡jamás!

Qui no s’aconhorta és perquè no vol… 

  1. Dinar. Nou Gran Sol. Avinguda de Fra Juníper Serra.

unamuno

10 . Miguel de Unamuno. Andanzas y visiones españolas (1922). Ronda de l’Institut.

Miguel de Unamuno (Bilbao, 1864 – Salamanca, 1936) és un escriptor i filòsof pertanyent a la generació espanyola del 98. Conreà gran varietat de gèneres literaris, com la novel·la, l’assaig, el teatre i la poesia. En novel·la destaquen Niebla, La tía Tula o San Manuel Bueno mártir. 

A Andanzas y visiones españolas (1922) explicà les experiències viscudes en els seus viatges i eixides, talment un llibre de viatges on expressa les emocions experimentades entorn del paisatge, una preocupació temàtica de la seva generació.

Una d’aquestes vivències va ser a Mallorca, concretament l’estiu del 1916. Unamuno va ser a Manacor entre els dies 14 i 28 de juny. Arribà al moll de Palma a bord del Jaume I, segons relatava el diari La Última Hora d’aquells dies. Unamuno passà a Mallorca un mes llarg, i va ser acollit per uns familiars seus. El notari Gurmensindo Solís vivia al número 24 del carrer del Centre i era casat Zoila de Echénarro, cosina de Concha Lizarra, esposa d’Unamuno.

És curiosa la referència que fa l’escriptor bilbaí de la Roca del Castellet i la seva llegenda.

Esta parte de la isla en que desde hace once días me encuentro pasa, no sé bien por qué, por ser la menos pintoresca de ella. Acaso por ser la más llana. Llámanla la llanura. Me escribe desde Barcelona un amigo que los suyos de Palma se sienten aterrados—tal es su expresión—de que vaya yo a juzgar a todo Mallorca por esta parte en que estoy ahora descansando. Ignoran que las llanuras me encantan tanto como las montañas, y que si éstas me tientan a treparlas para descubrir desde su cumbre más amplios horizontes gozo de éstos sosegadamente desde el llano. Y que es hermoso aquí ver ponerse el sol tras de la sierra del Norte, la más elevada de la isla, que se alza allá, a lo lejos, destacándose sobre las verdes ondulaciones del terreno! Porque la llamada llanura no es una pampa o una estepa, no es como la llanura de la Mancha o el páramo de entre León y Palencia, sino que es un terreno ondulado cubierto todo él de árboles de cultivo. Desde el castillete de la roca—«es castellot de sa roca»—o desde la roca del castillete—«sa roca des castellot»—que es un peñasco a modo de torreón que se alza aquí cerca sobre una dulce colina, ¡qué grato es contemplar tumbado allí arriba los quietos rebaños de almendros, de higueras, de algarrobos, de vides, de pinos, que arraigan en las mansas oleadas petrificadas de la tierra de la roqueta! Y a lo lejos el mar. Cuenta que este peñasco, este castillo rocoso, es una guija que se sacó del zapato y dejó sobre esta colina un gigante que venía de Felanitx a Manacor” 

riera

  1. Miquel Àngel Riera. Biografia (1974). Via Portugal.

Miquel Àngel Riera (Manacor, 1930-1996) va viure una infantesa marcada fondament per la guerra civil, i una joventut en ple apogeu de la dictadura franquista. Company de generació de Guillem d’Efak o Jaume Santandreu, va ser influït també per Jaume Vidal, alguns anys major. Cursà estudis de dret a Barcelona i exercí de gestor a Manacor.

En el camp literari destacà sobretot per la seva novel·lística, reconeguda amb nombrosos premis, entre els quals destaquen el Sant Jordi, per Morir quan cal i el Josep Pla, per Illa Flaubert. Les seves quatre primeres novel·les constitueixen una tetralogia sobre la guerra civil. De sintaxi complexa i lèxic riquíssim, Riera treballà la novel·la psicològica, fondament influït per Proust.

També destacà com a poeta, amb un inicial i sorprenent Poemes a Nai, que aviat esdevingué referent poètic del seu moment, fins i tot abans de ser publicat. Poemes a Nai guanyà el Premi Ciutat de Palma, que mai no va arribar a rebre, atès que un membre del jurat l’impugnà per immoral.

La seva poesia, d’una sensualitat i una imatgeria que recorda alguns poetes del vint-i-set com Lorca, Aleixandre o Salinas, s’insereix de forma primerenca en el realisme social, amb títols com Biografia o Paràbola i clam de la cosa humana. El seu darrer llibre de versos, El pis de la badia, va ser un dels més venuts de l’època.

Reproduïm aquí un dels poemes de biografia, on Riera evoca la descoberta del sexe en la seva pubertat.

Ara record, com tan sovint me passa,

la tarda aquella, aquella, aquella tarda.

La vida era neta i grenyal, a la sortida del poble.

La vinya, ampla i litúrgica,

cantava noces pròpies, abraçant-se amb els pàmpols.

Aquí, la caseta

clucada, de color de test,

el pou fidel i casolà

amb l’aigua fada i quadrada,

i la figuera solemne

que tot d’una amb tothom emparentava.

Sullà, les pruneres de frare

s’estenien quaresmals per la tanca amb maresos

lliurats ja a assumir el color,

el malnom

i els òxids particulars de la meva família.

Era hora d’anar a vida

al pati interior de la meva infantesa

on la indolència me feia escola

d’aprendre definitivament a mai no entendre

el misteri d’aquella ardenta correntia

que tan bé me sabia totes les tresques del cos.

Ah, entranyable record,

fresc i concret com una gerra d’aigua!

Fou tan senzill i bell com mirar una soca

i deixar-hi gravat, amb l’ull, el nom que estimam.

La mirada es perdé enllà de les pruneres,

i al centre exacte del món,

acorades a l’estricta biografia del paisatge,

aparegueren formes!,

i en resultà, d’aquelles formes,

que la vida les havia posat al davant meu

perquè jo hi fos, allà, com mai no havia estat enlloc

i em fes desesperar aquell sentir-me,

amb elles,

humà,

auroralment humà tot per mor d’elles,

i jo, que des d’aquell instant

assolia la noblesa de ser panorama

ja no en vaig voler saber, del món,

més que la seva complexió de tenir formes,

formes com aquelles

que feien tenir el primer pantaix a totes les meves:

vaig restar ennuegat ja de per vida

perquè havia ocorregut

la màgia decisiva de començar a no entendre’m.

Ja res no fou igual,

la sort era triada:

un crit sentit ben endins de la sang

(ningú no el va sentir)

i l’home, així convocat, anant cap a l’home

sentint per les cames una formigor d’urgències.

Com ho record, ara mateix, amb quina gola,

com m’arriba, des de tan lluny,

travessant les parets del temps,

fet quelcom més viu

que un abellerol burinyant pels vidres:

era el gran èxtasi, l’augusta obediència,

i el camí precipitat cap al temple solitari,

aquell no vacil·lar,

aquell transcendent travessar la cortina de sac

rere la qual m’esperava un sagrament novíssim

que em deixaria ungit ja per a sempre.

Les mosques remugaven un saltiri

per l’aire incandescent

dins el qual jo era flama. Pujaven

per la meva espinada processons de fred

portant, sota pal·li, tremolors genitrícies

cap a les meves mans.

Ah, les mans,

les mans despertes, les deixondides mans,

les mans cruixents, acabades de treure

de taller de disseny,

graponejant pel cos com qui no troba la porta

per la qual evadir-se irreversiblement

des de si mateix

cap a si mateix,

les astorades mans, multiplicades,

les mans, l’esbart de mans,

les bicicletes mans,

les salvadores mans,

cercant-te,

Nai,

per la llunyania exultant del meu ventre, estremit i proper

cercant-te allà deçà de tot,

tan mancades de temps i alhora

tan sobrades de temps per a trencar minuciosament,

al vol,

una a una, totes les ametlles,

les creadores mans

enrampades de goig, enrampadores,

definitivament

san-

ti-

fi-

ca-

des.

Donaria una mà, Nai,

per poder altra volta cercar-te

pel meu cos

la primera vegada.

Heus aquí l’amor

estrenyent l’infant dins el seu puny:

com prendre el pols a la tarda.

La tarda,

que record ben clar

amb la clau al pany,

oberta

i

plana.

Hilari-Cara-Refraccions-que-del_1315678442_1652806_1233x826

  1. Hilari de Cara. Carrer d’Artà (2014). Carrer d’Artà

Hilari de Cara (Melilla, 1945) viu a Manacor des de 1967 i és doctor en filologia catalana amb una tesi sobre la narrativa de Quim Monzó. Va ser professor de secundària a l’IES Mossèn Alcover i marcà una de les generacions més fructíferes (cívicament i literàriament) de Manacor. Entre el 1995 i el 2002 residí als Estats Units, on desenvolupà una intensa activitat cultural. Després de dos poemaris inicials marcats pel paisatge i la joventut més madura (L’espai del senglar i Quaderns d’Es Llombards). Després de l’eròtic Bolero, arriben llibres de maduresa inquietants com Absalom. El 2014 va rebre el Carles Riba de poesia per Refraccions.

Ha publicat també una novel·la, Un llac en flames, primera part d’una trilogia que espera encara poder ser publicada de forma completa.

Reproduïm aquí un poema de Carrer d’Artà, un dels seus darrers llibres, que referencia el vial manacorí per on eren conduïts els presos republicans cap a l’execució al cementeri vell.

Carrer d’ombra angosta, mai no vaig viure

la teva plenitud de pols, ni el teu

inici, quan des del no res d’ovelles,

serps i ocells eres un erm ni a mi

ni als meus amors tudats, no coneixies

les paraules que et nomien,

ni passes ni cavalls, ni el nom dels morts;

la sang bavava, devia ser fosca

com les nits silents que t’embolcallen

a l’hivern, com aquest fred de sal fonda

que puja de la mar. Per les voreres

que t’acompanyen han estimat vagues

ombres de dones en follia

que em deixaven per parets nues,

per paties secrets, per corrals esflorats,

per certeses comptables, per homes

d’ombra llarga amb cap nafra a la pell.

Creia en tu, com qui creu que el Sant Crist

surava damunt les ones del Port

crucificat a posta per esser nafrat

mil vegades més, penjat sota un arc,

remorejat de llavis closos, plens

de besos de sang pintada, de boques

tèrboles de via agre i aiguardent,

d’ulls enrogits de saladina i calç.

 

Mai no he plorat per tu, lent carrer

d’angostura. D’infant no et coneixia,

no m’has vist jugar, no he sentit mai

els crits dels que duien a rebre un tro

al clatell, una escopinada als ulls,

una rialla suada damunt

de la gasolina que els cremava,

tampoc no he fet curses al llarg d’aquest

quilòmetre estret que corres descalç

en bicicletes negres, ni amb pilotes

de goma, la meva infantesa

no et pertany. Ens vam conèixer fa poc,

un parell de dotzenes llargues d’anys

i abans jo jugava molt enfora,

i quan encara no existia jo,

era l’ull blau del pare

que et sobrevolava amb hidroavions

amb bombes al costat

camí de Barcelona o de València,

aquell creim, aquella carnisseria

ens ferma en la culpa coagulada

de la sang, la resta ets tu, taronges

virtuals, marcides, llavis i rialla encara

vivíssima, gravada al cor per sempre

estotjada al marès de safrà

de l’ocàs i alhora

de la vida de totes les vesprades.

  1. Guillem Vidal. Jocs d’infantesa (1998). Carrer de l’Amargura.

Guillem Vidal (Manacor, 1945-1992) es va donar a conèixer amb Els Sagraments, llibre de relats breus publicat el 1967. Aquest fou l’únic llibre seu publicat en vida.

Amb una literatura molt arrelada al poble de la seva vida, Manacor, amb tocs de costumisme, però sobretot amb una tendència a la ironia i fins i tot al sarcasme, va relatar els malvicis d’una societat tancada i religiosa com era la del manacor dels anys cinquanta i seixanta.

A Jocs d’infantesa, publicat el 1998 evoca els seus records més tendres relacionats amb els estius familiars a Porto Cristo. Aquí en destacam una part del primer capítol, que fa referència a les darreries d’un curs qualsevol a l’escola de La Salle.

“Tampoc no acabava d’entendre la peremptòria necessitat de saber llegir i escriure, que, tanmateix, ja en sabia, i més m’hauria estimat vagar tot el dia pel carrer, darrere els carros que anaven i venien de foravila, anar a badar als oficis de mort o als casaments, esperar el tren sota l’ombra dels pollancres de l’estació o anar darrere el saig per tot el poble, escoltant els bans amb què, cada instant, es despenjava, per no res, el senyor batle.

Més que no sentir-me enclaustrat entre les parets humides de l’escola dels frares, m’hauria agradat escapar-me fins a la Torre dels Enagistes i inventar-me històries de moros i cristians o fins a sa Roca per a conjurar la por que em feia el gegant. Ja sabeu que la roca no és més que un macolí que el gegant es va treure un bon dia de l’espardenya i el va deixar damunt el turó, prop de Son Coletes. O fugir fins al Port entre horts, garrigues i sementers i trobar alguna fada que em deslliuràs, definitivament, de l’autoritat, que jutjava malèvola, de l’hermano Ambrosio”.

  1. Mary Stuart Boyd. Les illes venturoses (1911). Plaça de Weyler.

Mary Stuart Boyd (Glasgow, 1861 – Nova Zelanda, 1937) és el model de novel·lista britànica de l’època victoriana. Va dur a terme nombrosos viatges, que va publicar de forma novel·lada. Entre aquests viatges hi ha el que va fer a Mallorca, Menorca i Eivissa, i que va publicar en l’ampli volum Les illes venturoses, una edició que va gaudir d’un ampli ressò a la premsa illenca de l’època. Documenta Balear l’ha recuperada amb una traducció de l’any 2008.

Els seus llibres eren il·lustrats pel seu marit Alexander Stuart Boyd

Stuart Boyd va ser a Manacor, també, i ho conta a Les illes venturoses. Visitaren les coves del Drach i s’hostatjaren a la Fonda Femenias, des d’on contemplaren amb estupefacció la destrucció de l’antiga església gòtica de la vila.

“Per allotjar-nos a Manacor, els nostres amics ens recomanaren la Fonda Femenias, i cap allà naàrem en arribar per gaudir d’un àpat mariner i per reservar habitacions per quan tornàssim.

La fonda, d’una arquitectura molt peculiar, es troba just en el centre de la ciutat. Una gran balconada coberta, a la qual s’accedeix des de la major part de les habitacions, té vistes sobre la bella església que és l’orgull de Manacor. La meva habitacio, ubicada un pis més avall, disposava d’una curiosa saleta. En faig menció perquè la manca de sales d’estar és habitualment el punt feble de les fondes de les Balears. El prreu, acordat en arribar, fou de quatre pessetes per dia, i incloïa un berenar frugal.

Se’ns serví ràpidament el dinar en un gran menjador que era tan pintoresc i original com la resta de la casa. Tenia deu portes, quatre cantoneres i cap finestra. La llum entrava a través de dues petites claraboies en forma de cúpula en el sostre.

(…)

Una esplèndida posta de sol banyava el cel acolorit mentre tornàvem fent sotracs cap a Manacor per la carretera desastrosa. Les torres altes de l’església de la vila del pla sobresortien ombrívoles i imponents contrastant amb els grups brillants de niguls rosats.

Havíem estat discutint l’aspecte desconcertant de l’edifici, el qual tenia una certa semblança a l’estil de l’arquitectura eclesiàstica russa, i cap ni un a qualsevol altra escola coneguda. Una bastida encara envoltava l’alta torre del campanar, i en passar pel costat de l’església ens semblà que s’hi estaven fent unes operacions importants. Un grup d’homes, joves i nins, que sortien apressadament empenyent o estirant carretes carregades de blocs de pedra que apilaven en l’exterior de l’església, s’obrien pas a empentes entre un constant torrent de persones que accedia a l’edifici.

Una norma molt útil quan es viatja és seguir la multitud si es vol saber què està passant. Movent-nos amb la massa cap a l’església, ens aturàrem perplexos davant l’escena de destrucció que hi vérem a dins.

L’interior del majestuós edifici era un desgavell d’agitació salvatge. L’aire era ple de polsina. Gràcies a la llum de les llànties que permetien veure tènuement a través de la foscor, poguérem veure la gran cúpula blanca elevant-se cap al cel; i davall, en terra, dues enormes piràmides de pedra rompuda i argamassa.

En el cim dels munts es veien vagament unes figures que treballaven amb una energia gairebé febril per eliminar aquella gran muntanya d’enderrocs. L’ambient era renouer, però amb el renou indispensable d’una activitat violenta i coordinada al mateix temps. I l’estridència de les rodes voltant per damunt del sòl de pedra, mentre una quadrilla de voluntariosos empenyien cada carretó carregat fora de l’església, s’afegia a la confusió profana.

Aquella escena ens resultà tan inesperada, tan aliena als hàbits del segle XX, que a les nostres desconcertades ments els semblava gairebé com si haguéssim retrocedit en el temps i fóssim els espectadors del saqueig de l’església per part d’una turba iconoclasta.

Resultava tranquil·litzador veure que la feina estava essent supervisada per uns capellans, els quals contremplaven amb una benèfola aprovació els frenètics esforços dels treballadors.

Un d’ells, veient que érem estrangers i probablement endevinant el nostre desconcert, s’acostà amablement i, amb una expressió de plàcid orgull il·luminant la seva cara vella, ens donà voluntàriament una explicació de l’emocionant escena que estàvem presenciant.

El clergat de Manacor, veient la necessitat d’ampliar la seva església ja important, havia apel·lat al poble. Aquest tot d’una estigué d’acord a ajudar i ben aviat s’iniciaren els treballs d’ampliació, de caràcter enterament local, incloses les estàtues que adornaven els nínxos, les quals havien estat tallades per un dels capellans.

Les parets de la nova església, elevant-se d’una manera gradual, tancaren l’antic edifici, dins el qual es continuaren celebrant serveis religiosos sense cap variació. En completar-se les parets noves, el sòl de l’edifici es cobrí amb una gruixada capa de branques de pi; i després de la missa que s’havia celebrat el mateix matí de la nostra arribada a Manacor, s’havia iniciat l’enderrocament de les antigues parets que fins en aquell instant havien servit tan bé el seu propòsit”.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: