Els externs

Aquesta setmana he escrit per a l’especial de la Patrona de la revista Punt Informatiu de Pollença. Jo, un extern de la festa. Aquí en teniu el resultat.

He estat dues vegades a l’Alborada. I una més a la festa de Moros i Cristians del dia de la Patrona. És poc bagatge per a mi, que sempre m’ha abellit de rondar festes aquí i allà.

De la primera vegada que hi vaig venir, per ventura fa quinze anys, per ventura en fa vint, tenc nítida una imatge que encara mai no havia descobert enlloc, aleshores. Mentre cercàvem aparcament vèiem a la forana del poble desenes de cotxes amb el maleter obert i joves que bevien per “posar-se a to” abans d’entrar a plaça com ho fan els bous esperitats abans de ser executats a cop d’espasa.

Hi vaig acudir sense suport local, com un extern-extern. Em vaig amollar dins la plaça sense entendre què hi fèiem i veient que el vertader interès dels qui hi havien anat com jo no era tant veure com era la festa, sinó beure com era la festa, i en estar en dansa, mirar de plegar qualque bocinet de carn fresca per arrodonir el vespre.

En vaig quedar escalivat. Com que els humans travelam sempre dues vegades amb la mateixa pedra, encara hi vaig tornar un altre pic. Amb resultats semblants.

Més recentment, no deu fer deu anys encara, vaig acudir a la festa de Moros i Cristians, ara sí, però, albergat per una pollencina, que em va saber col·locar a bon lloc per veure començar la festa. Vaig sentir l’amenaça metàl·lica de la simitarra que arrossegava, imponent, en Dragut. Vaig veure les al·lotes amb la camisa de dormir. Vaig veure els cristians, blanquíssims, armats de rems i garrots i falçs. I vaig veure guaitar en Joan Mas per la finestra baixa de ca seva. El vaig sentir cridar, braços enlaire, apel·lant coratge i assistència a la Mare de Déu dels Àngels. I tot esclafí. Potser perquè avui la pollencina que m’albergava ja no hi és, potser perquè record com si fossin fotografies descolorides però molt nítides aquell dia, ara quan ho escric sent els ulls humits i calfreds per l’espinada.

No som qui per donar consells a ningú. Però hi ha algunes reflexions importants entorn de la festa de la Patrona de Pollença, que són del tot equiparables a d’altres manifestacions festives com Sant Joan de Ciutadella, el Firó de Sóller, o el Sant Antoni de la Pobla, Artà o Manacor, que em toca, aquest darrer, de més a prop.

La primera parla dels joves. No pens, en absolut, que s’hagi de bandejar l’alcohol de la festa. N’és part indestriable. Ni tampoc pens que la carn i el goig dels cossos no hi hagin de tenir un espai. Tots recordam els besos robats de matinada, o l’apassionat xoc dels cossos desitjant-se més que mai després de l’eufòria de la festa. De fet, l’assistència a les festes dels pobles del costat, ha servit durant molts d’anys per forjar parelles que ajudassin a combatre l’endogàmia entre els joves del poble. I després hi ha el beure. Tots recordam una gatera, si els amics ens l’han contada. Tots sabem que l’alegria es multiplica amb unes gotes, o unes copes, de mesclat. Que la conversa flueix. Que socialitzam desinhibits. Aquests elements són els que criden els joves a la festa. I els joves són els qui fan que la festa sigui viva, que no sigui un fòssil, que camini, i que evolucioni.

La segona parla de la massificació. La primera afluència massiva a la festa ha de ser la dels locals. El prestigi i el renom de qualsevol celebració popular rau, primer de tot, en el zel que hi posen els vilans (i els pagesos, i els mariners) de la contrada. Cal, és necessària, indispensable, aquesta massificació, perquè és la que dóna cos i tarannà a la festa. És, en definitiva, la que la protegeix d’aigualir-se dins el brou del temps.

La tercera parla dels externs. Després de la vivència personal, del sentiment, de l’emoció, allò que dóna forma definitiva a l’orgull de poble i a l’orgull d’una festa és la valoració que en fan els externs, que hi acudeixen, encuriosits i cridats pel boca a boca. L’orgull creix en justa proporció al ressò extern de la festa. Hi són, també, necessaris, els externs. Però alerta. L’extern desinformat, el jove del botellot, el que cerca brega, el qui cerca bauxa o el qui no cerca res, aquests han de ser entesos com a danys col·laterals, i com a tals, cal que siguin minimitzats. No és dolent, un esquit de xovinisme, en aquest cas. L’extern acollit, el que socialitza amb els festers locals, el que s’informa i s’interessa, el que viu, veu, mira i beu i estima la festa amb ulls apassionats, aquest és l’extern que hem de voler.

I la darrera: potser no cal, segur que no cal, de fet, segur que és contraproduent, voler ser extern d’una festa cada any. Podem visitar, conèixer i gaudir les festes de cada lloc, però sense embafar. Preocupem-nos tots, sobretot, de mantenir la de ca nostra, que prou feina en tenim.