“A mi no m’han mort”

Em varen encomanar d’escriure la història d’en Miquel Palmer, Simonet, perquè fos una de les narracions que formassin part de la nit de Misteri al parc, emmarcada dins el pioner i exitós festival de l’oralitat Emparaular. La representació va tenir lloc ahir, a càrrec de Pere Bonet, que ens va saber transportar màgicament a l’estiu de 1936. Avui, malauradament, vivim moments en què les llibertats i els drets fonamentals dels ciutadans tornen a ser vulnerats impunement. No ens dobleguem davant el feixisme.

(Surt l’actor a escena saludant suposades persones que passen a prop d’ell, tot ignorant-lo)

– Ei, hola!

– Pssst!

– Tomeu, com anam?

– Ei, Miquel!

– Magí! Magí?

(S’atura, entristit, i acluca els ulls. Al cap de pocs segons els torna a obrir)

Si acluc els ulls, veig cares. Us passa, a vosaltres? Sempre n’he vistes, quan els tanc. Quan dic sempre, vull dir en aquesta curta vida meva. Tenc devuit anys. Som un al·lot. Ai, perdonau, (es disculpa per no haver-se presentat) Miquel Palmer, em diuen, però tothom em coneix com en Simonet. Per mon pare, que és Simó. I clar, jo som en Simó petit, en Simonet.

Sempre he dibuixat. I quan dic sempre, ja sabeu què vull dir. Un dia passejàvem per na Camel·la amb la padrina. I ens escometé l’amo en Miquel Meu. Bé, Meu és el malnom. L’amo en Miquel Duran era el director de la revista Nosotros. D’al·lot l’amo en Miquel havia pretès ma mare, al cel sia, si és que hi ha cel, i havia fet els passos per ca nostra més d’un dia. L’amo en Miquel em mirà de dalt a baix i, girat cap a la padrina, diu amb un somriure:

– Ca, i menau un bon pollastre, ja, vós. Això és un nét vostre?

– Sí. I si sabessis la mà que té!

– Així que a banda d’anar més estirat que un fus, aquest jove té una virtut…

– Talment, Miquel. Hauries de veure la gràcia que té per dibuixar. Mira que li he dit de vegades! Meam si no pintaràs la teva germaneta petita! I encara és l’hora!

– Padrina! És que n’Aina es mou tot el temps, i així no hi ha qui dibuixi! Els models han d’estar quiets!

– No ha de menester ningú que li digui el que ha de fer, en Miquelet nostre. Ha après de sonar el clarinet i hauries de veure quines melodies… I per pintar, agafa els pasquins del cine i en sap treure les cares talment. Tot lo dia hi està ficat. Ja no sabem on hem de penjar tants de quadres. Voldria els veiessis, és que són de veure! Sobretot, si vas al local d’Unió Republicana veuràs el retrat que hi tenen penjat de n’Azaña, pintat d’en Miquelet nostre. I tot això de la seva mà. No n’hi ha hagut d’ensenyar ningú. I ja no te dic els dibuixos. Tant li és treure la cara exacta de qualsevol, com fer-ne una caricatura que quan la mir és que no me puc aturar de riure…

– Padrina!

– I no te convendria més, al·lot, posar-te a fer feina de fuster o de manobre i no perdre el temps amb dibuixets?

(En Miquel es treu un mocador per tapar-se la boca mentre, tímid, estossega)

– Sí, l’amo en Miquel, he fet feina a can Mola, al carrer de n’Olesa, de mosset de fuster, però no he estat gaire fi, darrerament. Estic delicat dels pulmons, i segons quins esforços no els puc fer. M’és igual si no em pagau. Passaré gust de fer dibuixos i que els manacorins els puguin veure.

Fa un poc més d’un any, d’això. I de llavors ençà no m’he aturat de dibuixar mai.

(Torna a aclucar els ulls)

Ja torn veure cares. Diantre de cares! Quan dibuix, la mà va tota sola. És com si una rampa m’anàs dels ulls al cervell i del cervell a la mà. I així com veig la cara, així la dibuix, tan ràpida és aquesta rampa.

El primer dia que vaig comparèixer per la redacció del Nosotros ja vaig collar de bon de veres amb en Tolito. Bé, tots li deim en Tolito perquè és petitoi, i tan bon al·lot, però si va dir ver en Tomeu Blanquer ja frega la quarantena i té dos infants que ben aviat començaran a roncar qualque fadrina. Li vaig mostrar qualque dibuix meu. N’hi vaig fer qualcun just davant:

– Fotre, sí que ho ets graciós, tu, Simonet. Farem una cosa: jo tenc molt bona mà amb els cossos, perquè vaig anar molts d’anys a dibuix d’anatomia humana. Però les cares sempre m’han costat. D’això te’n cuidaràs tu.

– I com ho hem de firmar? Amb el nostre nom?

– Ah, això ho tria l’artista. Has de ser tu, Simonet, qui decidesqui com vol signar les seves obres.

– Vull firmar Verax. En llatí vol dir “veraç”, “que diu la veritat”, perquè els meus dibuixos no menten mai. En tot cas, exageren les veritats que hi ha damunt cada cara, davall cada cervellera. Podem fer vinyetes crítiques, sarcàstiques, Tomeu, però jo, de mentides, no en vull dir mai.

Encara me’n record de la primera vinyeta que publicàrem. Tot d’una que va sortir el Nosotros el vaig anar a cercar al local per dur-lo a mostrar a ca nostra:

– Padrina, padrina! Mira quina cara que hem posat a en Mabutí! Hahaha! Ja hi tornarà, aquest fatxa! Eh! I mira en Verga, quina carota que li hem deixat! Quin estafador, quin mafiós!

Ella no reia, però. -Anau alerta, Miquelet. No importuneu segons qui, Miquelet, si no hi importa. Anau alerta.

Dibuixàrem amb en Tolito, tot allò que ningú mai no havia gosat dibuixar. Els dèiem els “intocables”. Però nosaltres els tocàvem cada setmana. Sempre, i quan dic sempre ja sabeu què vull dir, sempre m’ha indignat la injustícia. Contra el privilegi dels rics, la dignitat dels qui no tenen. Contra la supèrbia dels poderosos, la humilitat dels més febles. Contra la injustícia, el crit. Però és clar, delicat com estava, jo no podia cridar i dibuixava, dibuixava les cares que veia, les que veig avui encara, les cares dels qui s’aferren als privilegis que han rebut d’avior o que han obtingut de fa poc.

Dibuixàrem en Mitja Bota, i n’Arrom, don Toni Maria de la Música, en Guillem de la Torre. Ens revoltava la relació tan estreta que tenien les dretes amb l’església i els capellans i les monges eren uns habituals de les nostres vinyetes. O el totpoderós Joan Verga. No teníem por de res. I de què n’havíem de tenir? Joves com érem, abrandats, apassionats! Qui ens havia de fer por? Escrivien, debatien, protestaven, les dretes. No toleraven els canvis en les contribucions que havia aprovat l’Ajuntament del batle Garanya. No comprenien aquella fal·lera per fer escoles. Ni podien sofrir que no volgués anar a missa, el batle. Fariseus! Darrere aquella cara de beatos falsos s’hi amagava el feixisme. Ja ens havien arribat noves de Hitler a Alemanya, de Mussolini a Itàlia, i sabíem que aquella dreta feia feina i s’organitzava per implantar-se també aquí. No ho podíem deixar passar. No podíem consentir-ho.

Ens agradava especialment caricaturitzar un historiador local, advocat de professió, i de malnom en Mabutí, li deien.

Més tard vaig saber que el poble li dedicaria una plaça. M’han dit que en aquest temps vostre, entre Rosselló i Còrsega, a la barriada de sa Torre, li retem aquests honors. En Mabutí… que va ser tan xerec, que va ser l’ideòleg de la dreta més estantissa i agressiva de Manacor… ah sí? Idò jas un carrer!

Les actituds de la dreta es radicalitzaren. A S’Agrícola anaven amb el pèl arreveixinat i la cresta dreta. Els pagesos, com polls entrats en pastura, eren els qui tenien els privilegis més gelosos. Al cafè dels senyors, a sa Bassa mateix, tot es duia sempre amb més pausa. Una pausa que no era gaire de fiar, tanmateix… Però, ai, els pagesos. Ai, els nous rics. Ai, la figurera i la beateria falsa.

Hi havia nirvis. I les notícies que arribaven de Madrid no eren gens esperançadores per a la república. Els militars no estaven disposats a consentir que es canviàs l’statu quo. I les dretes, molt menys. Esclatà la guerra.

No vaig perdre mai el coratge, jo. Ca!! Els primers dies els carabiners feren front als feixistes. El batle Garanya s’amagà, i l’amo n’Andreu Ravanell quedà al capdavant del consistori per defensar l’estat de dret, perquè no podia ser que ens prenguessin per les armes allò que havíem guanyat per les urnes. Però no hi va haver manera. Les dretes enviaren reforços de Palma i en tres dies es feren seu l’Ajuntament i el comandament de la vila. Molts de rojos s’amagaren. D’altres trobaren que no hi importava, “tanmateix no hem fet res, noltros”, pensaven. I els trobaven a ca seva, que dinaven, que sopaven, que dormien:

– Joan, vendràs amb noltros.

– Tomeu, mos hauràs d’acompanyar.

– Toni, aixeca’t i passa-mos davant.

Sinistres camises blaves! Hi estaven a caramull, els nostres, a la presó. Què els devien voler fer? Tancats per les seves idees. Homes condrets, sense cap delicte de sang. Sense altra “taca” a la seva vida que haver volgut dur la cultura a tot el poble perquè tot el poble tengués les mateixes oportunitats. Sense altre mal que prendre als rics per donar-ho als pobres. Sense altre corc que creure profundament en un sentit de la responsabilitat pública per gestionar el bé comú en bé de tothom. I ara els tenien allà, tancats com a bísties.

Els rojos anàvem coa baixa, aquells dies. Les pistoles fan por. I els fusells. Però en fan sobretot aquelles cares, les cares que veig encara ara si acluc els ulls.

Però vet aquí que aquelles ombres mortes reviscolen com reviscola amb el cel molt net un dia d’hivern després de la tempesta.

Un vespre se presenta en Guillem Pipado a ca nostra:

– Miquel, diuen que els rojos han desembarcat al Port, i a sa Coma, i a cala Anguila. Que són dos mil, quatre mil, què sé jo! Que la mar és plena de barques i vaixells de guerra. Que duen camions. Que vénen a salvar-nos!

No hi cabia de goig. No sabia on m’havia de posar d’alegria. Déu meu, si és que hi ha déu, quins dies tan intensos! Vaig pensar que no podia quedar mans aplegades, que jo ho havia de veure, que havia de viure el triomf de la llibertat per damunt el feixisme. L’endemà dematí partiríem cap al Port. Em vaig aixecar fosca negra, encara, ben prou alerta a despertar la padrina. Vaig agafar un poc de pa, un tascó de formatge i una mica d’aigua i vaig partir a cercar en Magí, un cosí meu afectat de la cosa política, també.

(En Miquel tira maquets a la persiana, per despertar en Magí, i siula fluixet).

– Sssst! Ssst! Magí! (amb veu fluixa dins la nit)

(Silenci)

– Magí.

(S’obren les persianes)

– Qui és? (també amb veu fluixa).

– Som en Miquel cosí.

– Què putes vols? No són les sis, encara!

– Magí, han desembarcat els rojos al Port. Hem de partir. Diuen que són més de quatre mil. Que hi ha barques i vaixells de guerra, i camions. Que ens salvaran, que salvaran la república! Agafa menjar i beure i treu les bicicletes, que partim cap a la mar.

Emparats per la fosca, guiats per aquella mitja lluna d’agost, pedalàrem amb l’ànima encesa per la carretera polsosa i pujàrem a les muntanyes de Son Josep. El sol guaitava darrere la calitja agostenca. Els galls de Son Forteza saludaven el nou dia. Se sentia lladruc de cans. La mar anava plana. Atalaiats damunt un pi vàrem veure com ens naixia davant el prodigi:

– Tu, tu! (en Miquel toca el colze repetidament a en Magí, perquè es giri) Eh, mira això! Els teus collons! Homes i homes, camions, hidroavions, fusells, munició, no acaba mai, això, mira’ls com desembarquen. Vénen contents, alegres, combatius! No els sents cantar? (canta fluixet, ell)

Viva la quince brigada
Rúmbala, rúmbala, rúmbala

Que se ha cubierto de gloria
Ay, Carmela, ay, Carmela!

Luchamos contra los moros
Rúmbala, rúmbala, rúmbala

Mercenarios y fascistas
Ay, Carmela, ay, Carmela!

– Hahaha! Magí! Les esquerres unides per derrotar el feixisme! No podem perdre mai, Magí! Ho tenim guanyat! Ho tenim guanyat!

Davallàrem el puig amb foc a les sabates, com si ens encalçassin, com si aquella alegria ens hagués revestit de coratge i energia. Però no tenguérem temps d’arribar a baix. Al peu del turó, arran de carretera, ja amb el sol alt i enmig del so insistent de les xigales, sentírem aquella veu:

– Qui hi ha aquí?

– En Miquel Palmer i en Magí Duran, senyor.

– I què hi fèieu aquí dalt, al·lots? Que vos volíeu afegir a la tropa de rojos que ha desembarcat? Que els fèieu senyes?

– Senyor, noltros no…

– Al·lots, mos haureu d’acompanyar. Soldats! Pujau-los al camió!

Ens dugueren a la presó. No havia vist mai tantes d’ànimes esbucades. Els homes que havien reblit d’il·lusió tot un poble, els qui s’havien cuidat durant els darrers anys d’aplicar els valors de la república a tots els racons de la vida manacorina, tancats. I en Magí i jo tancats amb ells.

Avui ha entrat un soldat. Encara feia fosca. Ha quedat dret enmig de la porta i ha cridat:

– Queden en llibertat!

S’ha posat a dir noms. Ni sé què deia. Ni qui s’aixecava. Fa cinc dies i cinc nits que em tenen aquí tancat. He dormit poc, cada nit. I jo enyor la padrina. I mon pare. I els meus germans. I n’Aineta. Petitona meva, germaneta dolça! En arribar a ca nostra la dibuixaré!

– Miquel Palmer.

Ha dit Miquel Palmer. I m’he aixecat d’esma. M’he aixecat com qui s’alça de la taula en haver acabat de dinar, com qui surt del casino en acabar el tuti, com qui parteix de ca seva per anar a festejar. M’he aixecat com un al·lot per una llepolia, i he passat pel portal com un home que no sap quin temps li queda de ser home. M’he posat darrere aquella teringa d’homes i hem partit a caminar cap a defora. Quan hem estat al carrer ens han esperat un escamot de falangistes amb fusells. Una dotzena devien ser. A cops de culata ens han fet pujar a un camió. He vist homes que ploraven. Joves que cridaven sa mare. He aclucat els ulls. I he vist cares. M’he sentit aquella rampa a la mà. “Si tengués un llapis, ara, un carbonet”… Però duc les mans fermades amb un fil de ferro, com aquests homes que ploren, com aquests joves que criden sa mare.

Ens han fet seure dins el camió. Dos falangistes també hi han pujat. Anaven drets, amb els fusells a l’espatla. Els dos més joves, eren. Els dos més fanfarrons: el Sord i el Forneret. Darrere, a un altre camió, hi han pujat els altres deu i un capellà. He mirat les cares d’aquells homes que havien sortit amb mi de la presó. Cares com la meva, trepanades de silenci i de por.

– On ens duis? -ha demanat a un falangista un dels més granats, dels més valents, que no s’ha aturat en cap moment de mirar-lo a la cara.

– Calla, roig! Ara te donarem una bona medecina, meam si te cures! -li ha dit el Forneret empenyent-lo amb la culata.

De cop i resposta, els camions s’han aturat. Ens han obert el portelló.

– Au, baixau!

Hem davallat. Aquí, aquí on em veis, just darrere el cementeri. Aquí, amb aquesta olor estranya de carn cremada. Amb aquesta fosca més negra que els corbs que hi ha damunt les figueres, paint la carronya podrida del mal. Aquí, devora les tres figueres, curulles d’un esplet de figues generós. Aquí, devora aquesta paret barrinada, foradada com un cel negre d’estels lluents.

Mentre venia cap a nosaltres, el capellà es cordava una cartutxera amb una pistola part damunt la sotana. No clarejava encara, quan ens ha volgut confessar. Jo li he dit que no tenia res a dir-li. Que sempre, i quan dic sempre ja sabeu què vull dir, he fet bonda i que sempre he estat veraç, que he dit sempre la veritat, i que si hi ha déu, poca cosa deu tenir a veure amb el seu, tan vestit de negre, tan poca cosa aquest déu seu, que els seus pastors necessiten pistoles…

– Camina -m’han dit. Ets lliure. I no et giris a darrere. I no m’he girat jo. No m’he girat, perquè som un al·lot, perquè som un home. I perquè tenia por. He corregut. I he sentit trons. I he sentit veus que em contaven que la padrineta es va morir d’un disgust. Què li degueren fer, per disgustar-la tant? He sentit veus que em parlaven de n’Aineta, la meva germanona petita, la de les rialles més tendres, reclosa primer a l’Hospici, més tard a les Minyones de Palma. He sentit veus que em deien que encara avui els militants més vells d’Unió Republicana es recorden del quadre de n’Azaña penjat al local del carrer de n’Amer. He sentit veus que repetien les veritats de la guerra. M’han dit que mataren l’amo en Miquel Meu, i en Tolito. I que mataren el cosinet Magí. He sabut que trobaren el batle Garanya, que li esclafaren les ulleres. Que el mataren, també. Que els rojos es reembarcaren. Que el poble es va convertir en una clova d’odi i de por. He sabut que acabada la guerra feren prendre oli de ricí a les viudes. I m’han dit que a S’Agrícola hi feien les llistes de la gent que feia nosa. I que en Mabutí encara ara té una plaça a Manacor.

A mi no m’han mort. Som aquí encara. Però ja no sent les veus. Som jo la veu, som jo la rampa que em parteix del cervell i m’arriba a la mà. Si em donau un llapis, dibuixaré dins aquest silenci tota la veritat podrida que m’han contat aquestes veus.

Som en Miquel Palmer. Simonet de malnom, per mon pare, que és Simó, i clar, jo som en Simó Petit. Som en Miquel Palmer, mosset de fuster. Som en Miquel Palmer, clarinet virtuós. Som en Miquel Palmer, dibuixant de Nosotros. Som en Miquel Palmer, i avui som viu per tots els qui mataren en nom de l’ordre, en nom de déu, en nom de la pàtria. Ja no em fan mal, els pulmons, i crid: som en Miquel Palmer!

He aclucat els ulls i he tornat veure totes aquelles cares dibuixades. Perquè si acluc els ulls, veig cares, encara.

(En Miquel Palmer es gira, dóna l’esquena al públic i mostra l’esquena ensangonada, i la jaqueta esqueixada per forats de bala. Desapareix dins la fosca)

Heus ací un petit moment de la representació d’anit: