I si hagués xutat un altre?


Aquest cap de setmana he viscut en carn i ànima pròpies la tercera edició de Binifaldó, una convivència ludicoformativa emocionant i transcendent. Ara mateix no tenc més paraules per parlar-vos-en. De moment, us deix aquí el conte que em comanaren perquè servís de base a l’apoteòsica i inspiradora sessió dominical. Us en podria explicar moltes coses, del conte, però crec que és prou entenedor. Esper que us agradi.

cristiano

Cau la gota de suor, regalima des del front, i pega esclat damunt l’herba. I s’irisa l’aire encès. El cor et glateix, bum, bum, bum. Tot el camp diu el teu nom, el canten com si fos seu. Sents que t’estimen, t’ho diuen. Mires al cel i somrius. Escups en terra amb menyspreu. Et calen la ràbia i l’odi per concentrar-te en el gest. Ja col·loques la pilota. Ja divises la barrera. Dus l’amor del teu equip carregat damunt l’esquena. La seva força és la teva, però el peu que xuta és teu. Els objectius, com pistoles ufanes i transcendents, t’apunten a tu, estrella incandescent, astre impúdic d’aquesta vana galàxia.

En sentir xiular la falta has corregut a cercar-la. L’acarones i la beses. La pilota, tan rodona. I què et fa estimar-la tant? Xutes per la teva glòria? O per fermar la victòria? Has pensat qui guanyarà? El triomf va cap a tu, perquè ets tu qui l’ha cercat. I no penses en res pus. Ara tot depèn de tu, però sou onze en el camp i cent mil a dins l’estadi. Xutes encara per tu? Et fermaràs bé la bota, assentaràs ferms els tacs sobre la gespa regada. Poses els braços en gerra, eixanques un xic les cames, que ara et tremolen lleument, el cor et glateix, bum, bum, bum. Pegues alenada fonda i no saps si és un sospir o la ferma convicció que et mereixes xutar tu. Fa massa anys que ja hi fas feina, lluites per esser el millor. Cau la gota de suor. Et calen, la ràbia, i l’odi? Només guanyen els taurons, cal esser un depredador, cal humiliar el contrari, aixafaràs l’adversari i ho hauràs fet tu tot sol perquè ets tu qui pega el xut, perquè has fet feina tants d’anys per poder-lo xutar avui.

Darrere tu, ran de l’àrea, amb el físic esbucat, cops i nafres per les cames, samarretes esqueixades, orgull de feina ben feta, t’esguarden els teus companys, una mica agotzonats, amb les mans en els genolls, gladiadors dins el camp gran, lluitadors de feina sorda, sents que són un farciment, un lleu acompanyament, una nosa necessària. Però series aquí, sense el buf del seu alè? Hauries fet tenir ver, el teu triomf absolut, sense la feina abnegada, humil i asserenada, per tants poc reconeguda, dels teus companys de bancada?

Però el peu que xuta és teu. Sents que t’estimen, t’ho diuen. Cent mil veus canten a cor, i si cantes, canten elles. I quan rius, riuen amb tu, perquè te veuen segur. Els arengues amb els braços, però arriba que no saps si els cent mil són tu mateix, cent mil cors dins el teu pit, un batec monumental, perquè ja no són cent mil, perquè ara ja és un de sol, tot es concentra dins tu, perquè el peu que xuta és teu, i el cor et glateix, bum, bum, bum.

I l’àrbitre eleva el braç, i l’àrbitre vol xiular, perquè tu puguis xutar, perquè s’alci la barrera, i perquè voli el porter, perquè la bimba viatgi més aviat que la llum i en més poc temps que un segon certifiqui que tu ets el millor dins aquest món. Es fa el silenci a l’estadi i ja penses com serà: l’estruend dels hooligans, els abraços dels companys, els mil flaixos a la cara, l’espíquer fent venerar el teu nom a la pantalla. T’alçaràs la camiseta, mostraràs abdominals i faràs el crit de guerra.

El silenci es pot tallar, se sent nítid el xiulet. Ja no penses, ni somies, corrs les passes necessàries per abastar la pilota, que a cada passa es fa grossa i aleshores tot s’atura: i si fossis tu tot sol? I si l’estadi fos buit? I si el teu cor fos petit? I si el batec fos minúscul? I si per molt mala sort no pegues bé a la pilota? I si el pal escup la bimba? I si el porter de davant t’endevina la intenció? I si falles i no hi ha qui et sàpiga consolar?

El peu ja és a la pilota, has xutat molt convincent, ho has fet bé, intel·ligent, i la pilota ja vola, però no saps si entrarà. El porter encara no es mou. Aleshores te’n recordes d’aquells dies a l’escola, que et varen deixar xutar, aquella primera vegada que havies volgut jugar. No en sabies, i et volien, per fer créixer aquell equip, perquè creien que tots junts estaríeu condemnats a ser més forts i més bons i estaríeu destinats a guanyar l’equip dels grans. Et varen deixar xutar i després d’haver fallat t’assegueres a plorar, abraçat pels teus companys. Pensares com penses ara, que estàs segur de marcar, que havies de xutar tu, però aquell dubte d’antany sempre revé a cada xut: i si hagués xutat un altre, quants n’hi hauria ara com tu?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: