Al principi, fou el primer dia, i Déu va crear el silenci i el renou. El renou era caòtic i desolat, el silenci cobria la superfície d’aquell estruend, i l’esperit de Déu planava sobre aquell sense sentit.
Déu digué:
– Que existeixi la paraula.
I la paraula va existir. Déu veié que la paraula era bona, i separà la paraula del silenci. Car només lluny del silenci es podia fer sentir, la paraula. Déu va donar a la paraula el nom de mot, i al silenci li digué pau. Hi hagué la calma i hi hagué el pensament, i fou així que se sentí dins l’aire transparent del cel la primera paraula plena.
Déu digué:
– Que hi hagi un sentit per a cada paraula, i que hi hagi, d’aquesta manera, una forma de discernir l’aigua neta de l’aigua bruta, l’aigua vera de l’aigua falsa.
I existí el sentit per a cada paraula i serví per anomenar les coses i els éssers del món.
Hi hagué un vespre i un matí, i fou el segon dia.
Déu digué:
– Que dins l’aigua dels sintagmes hi nodresquin com peixos els vincles de les paraules, i que per la terra dels fonemes hi brostin talment sementers d’ordi, de blat i de civada, els accents i les entonacions, perquè qui siga que ho vulga doni forma al pensament i ho puga fer amb la paraula.
I va ser així, i de l’aigua dels mots brostà el llambre dels vincles i dins la terra de les paraules lluiren els accents i les entonacions, i les dones i els homes, que havien viscut fins aleshores en silenci, parlaren, i s’entengueren, i comprengueren per a si mateixos el significat primer de les paraules que deien. I comprengueren de llurs congèneres també el missatge final de cada mot que sentien.
Hi hagué un vespre i un matí, i fou el tercer dia.
I Déu digué:
– Que hi hagi dins el gran sementer de paraules una figuera solitària, de garangola neta i sense bordalls, i que cada dona i cada home hi puguen penjar, talment figues per madurar, la paraula que més s’estimin perquè la dotin així d’un nou sentit, d’una novella intenció, d’una connotació inusitada.
I va ser així que els homes i les dones descobriren que ells mateixos, només acudint a l’arbre màgic, podien dotar cada paraula de tants de significats com volguessen. I veieren així mateix que la nova fantasia de les paraules no els allunyava mai de la realitat, ni de la veritat, que era el nom que Déu havia donat a l’arbre de les paraules connotades: la figuera de la Veritat.
Hi hagué un vespre i un matí, i fou el quart dia.
Déu digué:
– Que les dones i els homes que estimin l’aigua de les paraules s’hi rabegin de cos sencer, i que en sentir la frescor dels significats, i de les formes, i del ressò de cada mot a les pipelles, badin encara dins l’aigua els ulls i que així, en emergir de la pica plena de lletres, siguin ja per sempre glosadors.
I va ser així que Déu va crear plens de llum i veritat els glosadors i els digué: sigueu fecunds, i multiplicau les paraules que us he donat, rimau-les i distribuïu-les en trinxes de set síl·labes, feis tallers, organitzau vetlades, acudiu a glosades. Cantau amb alegria, glosau de festa, planyeu-vos amb la cançó, i glosau de dol. Diversificau la glosa perquè d’aquesta riquesa en sortirà la vida del vostre poble. Déu veié que tot això era bo, i els beneí dient-los: glosau cada dia i sempre que en tengueu delit. Jo us daré foganyes i rotlades i camilles i taulades. Feis-ho de boca, o per escrit, no menystingueu mai l’ànsia de compondre amb art les paraules.
Hi hagué un vespre, i hi hagué un nou dia, que va ser el cinquè.
I Déu digué:
-Que existeixi el divendres i que sigui dia de glosada.
I existí el divendres, que va ser per a sempre dia de glosada. Però Déu alçà el dit cap als glosadors, que l’escoltaven d’asseguts damunt pilonets com cadires baixes al voltant d’una foganya de buscalls de sintagmes i estelles de paraules:
– Sigueu sincers i veritables. Sigueu autèntics a cada glosa, a cada cançó i a cada mot. Us he dat la llibertat de recrear cada paraula i reinventar-la i així serà fins a la fi dels dies i el llenguatge. Glosareu sense pensar, i us maduraran les rimes naturals com codonys a la tardor. Sereu éssers heptasil·làbics sense dolor i us cantaran les gargamelles sempre a to com els pinsans dins un pi ver. I la gent us escoltarà, naturalment ensensada, perquè sereu profetes originadors de la paraula.
I va ser així que els glosadors visqueren per sempre dins la certesa de les paraules, que collien amb llibertat de la figuera de la veritat, esponerosa i humil alhora. I aquelles figues en forma de paraules eren tan gustoses que els glosadors volgueren allargar les glosades al sisè dia, que anomenaren dissabte.
Hi hagué un vespre i hi hagué un matí. I per al setè dia, abans de descansar del treball, Déu creà encara la darrera de les paraules, i la més dolorosa, i en digué… ressaca. I els glosadors la volgueren adornar i la penjaren a la figuera de la Veritat, i en digueren… ressaca de dos dies.
Quan tots hagueren descansat Déu s’alçà altra vegada cap als glosadors, i amb el dit alt els advertí:
– Podreu fer sempre gloses i rimar, podreu jugar amb les paraules de la figuera i podreu recrear-les tantes vegades com volgueu. Sereu poetes de la improvisació i riureu i plorareu en llibertat perquè ho fareu sempre des de la veritat. Però no gloseu mai des de la mentida, des de la impostura, ni des del mal ni des de la vanitat. El dia que no prengueu les paraules de la figuera de la veritat, tingueu per cert que aquest arbre serà cendra i cendra seran les paraules connotades que us ha dat.
Hi hagué un vespre i hi hagué un matí, i dos, i tres i quatre. I vengué un nou divendres, i vengué una altra glosada. Cantaven alegres els glosadors enrevoltant el foc i alegres es giraven per prendre de la figuera les paraules que hi havien penjat a madurar, i s’enorgullien de cada nou sentit, de cada nova gràcia, de cada sorprenent significat.
D’entre tots, però, un n’hi hagué que se sentí temptat de vanitat i de mentida, mentre pensava:
– I què, si es fa cendra la figuera. I què si no la tenim per recrear les paraules des de la veritat? O no les tendrem per sempre ja nosaltres, les paraules? Quina necessitat hi ha, de ser sempre veritables i autèntics si ja som nosaltres mateixos qui glosam?
I va ser així que s’alçà del taburet i vanitós cantà per ofendre, i prengué al vol cada paraula, sense ni esguardar l’arbre sagrat i ja veieren els altres que els mots no li sortien del cor i ploraren en colombrar que la figuera de la Veritat s’esdevenia cendra polsosa i que les paraules connotades es fonien amb l’aire castigat del cel i amb la terra cremada i el rostoll.
I Déu digué:
– Ni has estat autèntic, ni has estat sincer. Ni veritable has estat. Has ofès amb maldat per la teva vanitat. I ja que has fet això, i per tu i pel teu mal cap, a tu i a la teva estirp glosadora us faré patir les grans fatigues de les rimes cegues, de les difícils i de les planeres, i hauràs d’entrenar-te per parir els heptasil·làbics, i no sempre et naixeran. Les normes del llenguatge et seran una trava a l’hora de glosar. Voldràs cantar i tan sovint ni el to sabràs prendre. Desitjaràs la perfecció de la glosa, i ella et voldrà sotmetre. I vosaltres, glosadores i glosadors, tengueu per cert que qui d’ara endavant no canti des de la veritat, des de la sinceritat i des de l’autenticitat no podrà arribar mai al cel de la glosa.
Veié, Déu, que amb aire greu l’escoltaven penedits i amb el reflex del foc a la cara, els glosadors. S’alçà del tron de paraules des d’on els havia parlat i estengué les mans amb magnanimitat:
– I us dic, en veritat, homes i dones de la paraula, que aquest cel existirà i en direu d’ara i per sempre Binifaldó, i que per anar-hi també haureu hagut de glosar al Mallorquí.
L'estenedor 
Deixa un comentari