Un paradís de caos i llibertat

Com molts de vosaltres ja deveu saber, s’ha publicat recentment un recull d’articles i escrits per commemorar els 50 anys de l’IES Mossèn Alcover. Jo hi he col·laborat amb aquesta aportació. Que vagi de gust!

Cròniques d’un institut de secundària acabat d’estrenar en temps de la “transició”

• Octubre del 1970, inici del primer curs de l’IES Mossèn Alcover, a l’antic quarter dels sementals.
• Desembre del 1973, assassinat a mans d’ETA del president del govern feixista espanyol Luis Carrero Blanco
• Març del 1974, execució al garrot vil del militant anarquista Salvador Puig Antich.
• Novembre del 1975, restauració de la monarquia borbònica i nomenament de Joan Carles I com a rei d’Espanya.
• Setembre del 1975, execució dels militants d’ETA Político Militar Jon Paredes Manot i Ángel Otaegi i dels del FRAP José Luis Sánchez Bravo, Ramón García Sanz i Humberto Baena
• Setembre del 1975, trasllat de l’IES Mossèn Alcover  a la ubicació actual a la ronda de l’Institut.
• Novembre del 1975, mort al llit del dictador feixista Francisco Franco. 
• Març del 1976, matança de cinc treballadors en vaga a l’església de San Frantzisko de Gasteiz per ordres del Ministeri de l’Interior comandat per Manuel Fraga Iribarne. Hi hagué 42 ferits de bala. 
• Juliol del 1976, dimissió el president del govern feixista espanyol Carlos Arias Navarro.
• Juny del 1977, primeres eleccions generals espanyoles. 
• Octubre del 1977, retorn de l’exili del president Josep Tarradellas.
• Desembre del 1978, aprovació de la Constitució espanyola.
• Abril del 1979, constitució dels primers ajuntaments democràtics. A Manacor és batle Llorenç Mas, de la CDI, una candidatura independent de caire progressista.
• Desembre del 1979, recuperació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i el País Basc.
• Gener del 1981, dimiteix el president del govern espanyol Adolfo Suárez
• Febrer del 1981, intent de cop d’estat militar a Espanya amb Jaime Milans del Bosch, Alfonso Armada i Antonio Tejero al capdavant.

Són només, aquesta dotzena llarga de fets ocorreguts entre els anys 1970 i 1981, alguns dels més representatius dels que se succeïren vertiginosament durant aquesta dècada que el discurs oficial ha volgut anomenar com a “Transició”. 

Tot i que s’ha venut durant dècades un “endolciment” de la dictadura franquista els darrers anys, el cert és que a l’estat espanyol no hi havia ni llibertat de militància política, ni llibertat d’expressió, ni llibertat de premsa, ni llibertat de reunió, per esmentar només alguns dels drets fonamentals de les persones. La pena de mort era vigent i s’aplicava sense miraments als qui discutien l’statu quo imperant de forma “massa contundent”. 

Amb la mort de Franco a la darreria del 1975 l’Estat espanyol entra en una voràgine d’accions i successos que sembla que s’acaba amb l’intent de cop d’estat de militars com Antonio Tejero o Alfonso Armada i la posterior victòria socialista a les eleccions del 1982. 

Entre la població hi ha una explosió general d’alegria i il·lusió, però també d’incertesa. Joves treballadors i intel·lectuals veuen obertes les portes de la llibertat i senten a flor de pell l’oportunitat d’agafar el timó d’una societat que camina desorientada entre el feixisme que no es resigna a desaparèixer del poder i les forces democràtiques oficials, que esdevenen ens pragmàtics disposats a abaratir el somni de tanta de gent per garantir l’adveniment d’un nou stablishment que comandi el rumb de l’estat.

Entre tot això, naixia a Manacor l’IES Mossèn Alcover, primer, el 1970, a l’antic quarter dels sementals, i cinc anys més tard a la ubicació actual de la ronda de l’Institut. Els centres educatius solen ser sempre reflex del context i de l’entorn en que se situen. Al grenyal IES Mossèn Alcover hi convivien vells professors “del règim”, amb joves docents manacorins i també molts de venguts de la península, atès que les competències educatives encara eren gestionades directament des del Ministeri d’Educació espanyol. Aquell professorat jove es trobava davant l’oportunitat no sols d’expressar-se i ensenyar i educar en llibertat, sinó també, i sobretot, de convidar l’alumnat a esdevenir protagonista de la seva vida i del seu esdevenidor, i a convertir-se en lliurepensadors i lliurevividors d’una manera que ells, en la seva joventut estudiantil no havien pogut experimentar. 

Aquells estudiants de nova fornada, tendríssims i càndids púbers i adolescents, procedien majoritàriament d’institucions religioses concertades. Educats en la infantesa des del rigor moral i fins i tot ideològic, arribaven a un ensenyament secundari que, tant per l’edat seva com pel context d’una llibertat que aprenia a fer les primeres passes, va suposar un trasbals definitiu per a les seves consciències i va posar les bases del Manacor que hem conegut a les dècades posteriors. 

Hem conversat d’aquell moment amb dos exalumnes rellevants. Avui són un home i una dona ben entrats dins la cinquantena, que anomenarem Andreu i Margalida. 

“Ma liberté”

“La paraula que ho definia tot era llibertat: llibertat sexual, llibertat ideològica…I gairebé ens feia com a por, perquè nosaltres només havíem conegut l’educació catòlica, apostòlica i romana”. Na Margalida, nascuda el 1965 diu que tot i que hi havia entrat un parell d’anys abans “no va ser fins al 1981 que vaig ser conscient del que era i de què significava l’institut”. 

De fet, quan hi arribaren es trobaren un institut “pràcticament nou, molt modern, i a més teníem l’al·licient que compartíem les aules al·lots i al·lotes, cosa que no ens havia passat a primària. No hi havia mai una porta tancada”. La descoberta va ser total: “Sí, vàrem descobrir el que era un home i el que era una dona”. Ho visqueren, recorda na Margalida, com “una llibertat descontroladíssima, perquè veníem del que veníem, i teníem fins i tot un poc de por, perquè no en sabíem, de ser lliures” i ara, a l’institut, arribaven a un lloc “on ens ho deixaven fer tot, no hi havia ni control d’assistència. Trobar-nos amb aquesta llibertat ens venia de nou i no sabíem com l’havíem d’aprofitar”.

“Era un autèntic caos, no hi havia línia pedagògica, ni cap intenció que n’hi hagués per part, sobretot, dels professors que més ens atreien”, diu n’Andreu, que recorda alguns professors de la “vella guàrdia” i manacorins, com Salvador Bauçà o Pedro Galmés, que feien educació física. També hi havia, però “un sector de professorat espanyol molt atractiu per a molta de gent. Eren uns professors amb una línia molt àcrata”. En aquell temps recorda n’Andreu, “no hi havia català a l’institut, i de fet s’hi va començar a introduir en la nostra època com a assignatura voluntària”. 

“Descobrírem el sexe en aquella època, al pati i als banys hi havia morrejos i hi havia de tot, i si no fumaves eres beneit. Havíem de gestionar una llibertat que gairebé ens imposaven”, recorda amb una nostàlgia una mica espantada. “La llibertat d’expressió era explosiva, tan immensa que fregava la grosseria. Ho podies dir tot i ho podies fer tot i ningú no et jutjava. Els professors no ens qüestionaven, ens podien donar un consell, però mai no ens varen imposar res. ‘Si us embolicau i quedes embarassada ets lliure de fer el que vulguis. Si dus porros, ho fas perquè vols’, ens deien”. “Jo vaig veure gent menjar tripis dins l’institut”, afegeix na Margalida.

De fet, per als adults de l’institut, els professors, aquella llibertat també era nova: “Ells també començaven a experimentar coses al mateix temps que nosaltres. I n’hi havia alguns que fins i tot pareixia que t’animaven a la trangressió: ‘No véns a escola? Idò passa-t’ho bé’, això arribàrem a sentir”,  diu na Margalida.

“El 1981, COU era un caos divertídíssim, hi havia alumnes que s’enrotllaven amb professors i professores, ens trobàvem a l’Aigorràs i ens engatàvem amb els professors”, recorda n’Andreu. I no sols no ho nega, que hi hagués drogues a l’institut, sinó que ho pot contar de primera mà: “Dissimuladament, s’hi fumaven porros. Recordem que en aquella època es podia fumar dins les aules. Jo he vist passar un porro de mà en mà d’un extrem a l’altre de la classe”. Ara bé, matisa, “de ionquis no n’hi havia, a l’institut”. I de fet n’Andreu comenta que “no record ni embarassos no desitjats ni problemes seriosos amb les drogues. I si hi havia problemes amb l’alcohol era més per part dels professors que dels alumnes”.

No obstant això, n’Andreu reconeix que en aquell temps, “la gent es moria per les drogues. Eren els anys de més esplendor dels Esperits, del Catòlic, de l’Aigorràs al Port. Però la gent que venia a l’institut no es picava, més aviat fumaven porros. I feien cerveses al Pop, fent qualque pòlissa o havent sortit de classe els horabaixes”. 

No és fàcil, gestionar la llibertat. I molt manco si hi ets un nouvingut. No és fàcil prendre decisions en edats encara massa tendres. Qui sap si més d’un embaràs no desitjat o més d’un problema d’addicció a les drogues, o fins i tot un contagi de la sida, podia tenir relació amb aquell ambient alliberat d’uns fermalls que ens havien tengut engrillonats quaranta anys. Na Margalida creu que “hi havia moments que érem un poc víctimes d’aquesta llibertat, perquè estàvem totalment desinformats. Perquè ni els mateixos professors havien viscut allò que intentaven ara que visquéssim nosaltres. Dins l’institut hi havia drogues i sexe, i qui digui el contrari diu mentides”. Com ho podien saber, ells? Com podien esdevenir adults a una edat tan primerenca? “Teníem tan ple de viure que no analitzàvem el que ens passava. És evident que aquella llibertat també ens va fer viure coses dolentes, perquè de vegades ens trobàvem dins un ambient tèrbol. De fet, jo, per fer segons quines coses, havia d’enganar mon pare i ma mare. Si eres un nin obedient, no vivies tot això”. 

“És ver que jo venia d’una escola religiosa concertada, però La Salle en aquell moment devia ser el centre més interclassista que hi havia a Manacor. Ens feien formar, sí, però no vaig cantar mai el Cara al sol, jo, per exemple. Supòs que les escoles de nines devien ser més rígides”. L’arribada a l’institut, però, també va suposar una revolució per a ell: “El simple fet d’estar amb nines ja suposava un canvi”. Un canvi, tanmateix, que, segons explica n’Andreu, “devia ser fill del context, no era teòric ni directe. El canvi ens arribava amb l’actitud, amb la manera de viure, amb les provocacions”. 

En aquest sentit, n’Andreu recorda una vegada que dugueren el Bisbe a fer una conferència a l’institut. Un dels professors, quan va acabar arribar el torn de les preguntes, va voler intervenir, però ho va fer “amb una actitud absolutament provocativa”. És més o menys el mateix que podia fer Hilari de Cara quan “duia xampany el dia que feia anys de la mort de Franco, però sense anomenar el dictador”, o quan ens passava una llista d’autors per llegir i resultava que la darrera de la llista era Patty Smith.

Per tot això, continua n’Andreu, “no diria que hi hagués un adoctrinament, era més l’observació d’una actitud, que no t’esperaves, i que et cridava l’atenció, perquè segurament esperaves un mestre molt sever i molt auster com els que havies deixat a l’escola”.

El naixement d’una capital

En aquell temps no hi havia un institut de secundària a cada poble, com gairebé passa ara. A l’institut (a Manacor hi havia llavors “s’Estitut” i “s’Industrial”, ningú deia “es Mossèn”), hi arribava gent de Cala Millor, de Son Servera, de Sant Joan, de Petra, de Vilafranca… Manacor capitalejava. “I era gent jove, amb moltes ganes, i amb tot el que implica ser jove ben ficat dins el cos. Tot ens venia a favor”, diu na Margalida, alhora que afegeix que “érem moltíssims, record que a 1r de BUP arribàvem fins a la classe G, érem set grups!”. La llibertat era tal que fins i tot “podies sortir a mitjan classe i no passava res. També és ver que els professors ens advertien i evidentment no ens deixaven fer renou a classe”. 

“Venia gent de per tota la comarca, Sant Joan, Porto Cristo, Petra… Només l’arribada dels autocars davant l’institut ja era una cosa grossa. I per ells, aquella moguda éra més grossa que per a nosaltres. De fet, eren els externs els que ho tenien més bo de fer no anar a classe i trescar durant els dematins pels bars de Manacor”, recorda n’Andreu.

Per na Margalida, a l’institut, hi havia tres castes d’alumnat: “Els pijos, que venien amb les idees més antigues; els progres, que veníem amb les idees dels nostres germans o amics més grans, que seguíem els Setze Jutges, o la Nova Cançó… Tothom escrivia poesia, o traduïa cançons del francès, ens vestíem amb roba de la padrina… Tothom era de tothom, era tot molt lliure. No hi havia ‘novios’ ni al·lotes”. Quedava un tercer grup, “el dels punquis. Aquests eren més anarquistes. Com més potent eres, millor. Molts acabaren malament, perquè va ser una època d’accés a les drogues barates i a peu de portal”.

Una petita universitat: aprendre d’ensenyar, ensenyar de viure

La sensació de llibertat i l’entusiasme adolescent s’entremesclaven amb l’ànsia d’aprendre dels alumnes i amb l’eufòria ensenyant dels professors: “Apreníem moltíssim, fèiem una feinada. Els professors més joves ens varen inculcar molt la idea que érem uns privilegiats per poder triar”, diu na Margalida.

“Estàvem bastant enlluernats pels nostres professors joves. Vàrem tenir uns professors que ens varen enamorar, que ens varen il·luminar. Ens tractaven com a persones més grans. I tenies aquella sensació de ser com dins una petita universitat. Es preocupaven molt que escriguéssim bé i ens expresàssim bé, que sabéssim parlar, que fóssim educats, que respectàssim el torn. Fins i tot també els professors de ciències o de matemàtiques es mostraven entusiasmats d’explicar els seus coneixements, i els alumnes que els tenien també s’hi abocaven, enlluernats, a aprendre d’ells”. No podia ser d’una altra manera perquè: “Era la primera vegada que obertament podien expressar el que creien i el que pensaven. I en canvi, els que venien de la repressió no gosaven adoctrinar cap a una ideologia o una altra. I molts d’alumnes tenien una contradicció molt grossa entre ca seva i l’escola. Però érem purs, no teníem prejudicis. Aquesta era la nostra força”. 

“Entre el professorat hi havia actituds molt distintes. N’hi havia que feien classes serioses. A alguns altres, les classes se’ls escapaven de les mans, de tan serioses que volien ser. En qualsevol cas, jo en tenc molt bons records. No em sabia greu que em fessin la classe magistral”, diu n’Andreu, que recorda també professors que “intentaven fer les seves classes amb un paper més actiu per part de l’alumnat, i fèiem feina en grup”. Però el que està clar, recalca, és que “no hi havia una línia, cadascú tirava a la seva manera”. 

Hi havia, però, un adoctrinament polític? Unes instruccions? Volien aquells professors que tastaven per primera vegada la llibertat de càtedra i la llibertat d’expressió convertir els seus alumnes en uns militants a imatge i semblança seva? Na Margalida és clara: “Nosaltres joves, als quinze anys, no estàvem definits políticament, tot i que a molts ens agradava el discurs d’esquerres. Vèiem com els adults ja podien dir: ‘Jo som comunista’, i no passava res. Vèiem també com entre ells podien tenir diferències, però ja no les havien d’expressar amb la boca petita. Tenguérem professors molt oberts i amb moltes de ganes d’ensenyar-nos des d’aquest punt de vista, i no des de l’obligació i el càstig, sinó des de l’amistat”.  Aquesta exalumna de l’IES Mossèn Alcover més primerenc ho recorda amb clarividència: “Ens ho dien moltes vegades: ‘Vosaltres sou la generació que haureu viscut aquesta explosió i aquest inici de la llibertat’. Ens ajudaven a convèncer els nostres pares de moltes de coses. En definitiva, els teníem de la nostra part”.  

Aquell caos, aquell entorn llibertari, però veié la seva fi quan també al comandament de l’institut “entraren els primers socialistes… que varen voler posar un ordre d’esquerres”, diu n’Andreu, que recorda com “hi hagué uns altres professors que s’indignaren perquè veien que s’imposava un control, una disciplina, i ells estaven molt bé dins el desordre, però no era viable”. “No em diguis el que he de fer”, deien…

Les dones, entre la invisibilitat i el respecte

En les nostres converses surten molts de noms. Molts de líders. Molts de professors. Molts d’alumnes creatius i molts de contestataris. Però eren tot homes? “Tenguérem una professora de francès que ens va enlluernar a totes”, diu na Margalida, que des de la distància dels anys afirma amb contundència que “els nostres companys no eren masclistes. Ho eren els nostres pares. En aquell moment, ser masclista era ser fatxa. I els fatxes eren masclistes. Els progres, no”. 

En percebre que la gran majoria de referents d’aquell moment eren homes, n’Andreu reflexiona: “És possible, però no hi havia cap plantejament en aquest sentit. Crec que respectàvem les al·lotes. I molt. No record actituds masclistes. També és possible que actituds i comentaris que es veuen avui en un centre escolar jo no les veiés en aquell moment”. En qualsevol cas, afegeix, “no hi eren dins el meu ambient, que era molt més llibertari que tot això”. A més, recalca, d’aleshores ençà, d’aquella generació nostra hi ha hagut una batlessa, i també un cas com el de Bàrbara Duran, que ha destacat en la seva carrera com a musicòloga”.

La contestació i les balandrines

El pas per l’institut de secundària, aquells anys primers de BUP i COU, era fugaç. I intensíssim. “Hi entràvem molt tard i en sortíem molt prest. Érem esponges, i l’explosió era enorme. No hi havia alarmes, no hi havia alertes i de vegades aquelles poalades de llibertat ens col·lapsaven una mica, perquè érem un poc inconscients, no teníem aquesta sensació que ens poguessin passar coses dolentes”.

“Era com si ens haguessin legalitzat ser lliures”, diu na Margalida, i és des d’aquesta llibertat que, imitant el que veien fer als adults que tenien a prop, organitzaven també els seus propis moviments i organitzacions. “Quan sonava el timibre no el sentien i els professors decidiren posar una sirena que arribàs a tots els racons del centre per avisar dels canvis d’hora”, diu na Margalida i afegeix que “nosaltres no volíem que ens tractassin amb una sirena com si fóssim soldats o obrers. Més que a un quarter o a una fàbrica, nosaltres pensàvem que el nostre institut s’assemblava a una àgora de l’antiga Grècia”.  

Va ser així que va néixer el CCAS (Comitè Clandestí AntiSirena). “Vàrem fer pasquins perquè la gent es manifestàs, férem manifestacions dins l’institut, hi havia un activisme dins la cantina, dins les aules… Férem un segell amb les nostres sigles i l’encunyàvem per tot. Arribàrem a tallar els cables perquè no sonàs”. Eren, aquells joves adolescents i contestaris, una còpia del que feien els grans: “Això sí, sempre d’amagat dels nostres pares”. Per a na Margalida, “és cert que copiàvem, però els professors no impulsaven res, les idees eren nostres”.

“I hi havia moments en què les coses et fugien de les mans. I no era per fer la revolució, que si la fèiem la fèiem sense voler”, diu n’Andreu, en recordar la guerra dels sifons. “La gent del nostre curs dúiem un trull històric amb els que eren un poc més grans que nosaltres. Trobàvem que aquell grup d’aire afrancesat amb Pep Tosar, Lluís Massanet o Gabriel Galmés eren una colla d’arrogants amb nosaltres, que, per contra, teníem una actitud més de bandarres britànics. Quedàrem que els atacaríem en un canvi de classe, i els esperàrem darrere un passadís per atacar-los amb sifons. Ells no quedaren enrere i ens contraatacaren. Hi va haver aigua pertot”. Evidentment, la cosa acabà amb “sermons i cridades a l’ordre” per part dels professors.

“L’actitud era molt més lúdica que no política. Ens dèiem: ‘Passem-nos-ho bé, i ho fèiem tenir ve. Era una cosa molt més hippie, o punqui. No ho qualificaria les nostres accions d’ideològiques o ideologitzades”. I ho explica, n’Andreu, amb una anècdota divertida: “Record que Miquel Bosch feia classe un pis més avall que el de la nostra classe. Férem un cartell i hi posàrem una pedra perquè pesàs, i el férem davallar amb una corda per la finestra. Al cartell hi deia: “Hola Quelet, Cou C, te saluda”. 

Però n’Andreu, que havia començat el 1977 a l’institut, sí que veia amb ulls més ideològics els alumnes que eren una mica més grans que ells: “Aquells sí que tenien unes actituds més ideologitzades, més pretensioses, fins i tot més afrancesades, et diria”.

La militància i l’organització

L’any 1983, passat el cop d’estat de Tejero i passada també la victòria del PSOE i Felipe González a les eleccions espanyoles, Guillem Roman, un jove exalumne de l’IES Mossèn Alcover, es va presentar com a cap de llista del PSM amb només 19 anys. Roman encapçalava un elenc de gent joveníssima, tan inexperta com entusiasta, tan contestària com avançada al seu temps. Quatre anys abans, el progressisme manacorí benestant havia entrat amb força al consistori de la mà de la Candidatura Democràtica Independent, un partit de gent relativament jove que havia assumit la batlia de la mà de Llorenç Mas, que aviat presentà la dimissió, i que va ser succeït per Jaume Llull. El PSM de Guillem Roman es presentava a l’esquerra de tot això en una aventura que semblava que no podia tenir més recorregut que el d’una breu campanya electoral.

I tanmateix, tragueren faves d’olla i Roman, líder polític d’aquella revolta juvenil contra el pragmatisme i el possibilisme de l’esquerra imperant, entrà com a regidor a la Sala. Na Margalida ho recorda: “Guillem Roman era una persona especial, intel·ligent, activa i amb molt de carisma. I sobretot molt protestador. He sentit a dir que perquè el progressisme pugui avançar, dins el grup sempre hi ha d’haver una persona que ens faci el contrari, perquè això enriqueix. I ell era aquesta persona”. Avui sembla impensable que un jove que encara no tengui vint anys pugui liderar una opció política amb possibilitats d’obtenir representació institucional: “Nosaltres érem joves, i només per ser joves ja teníem aquestes ganes d’experimentar. Els joves d’avui voler ser els protagonistes ells. El que els agrada és fer-se fotos, mostrar-se. Nosaltres, en canvi, tendíem a la idealització i la mitificació dels altres. Els idealitzàvem, i els mitificàvem, com ho fèiem, per exemple, amb els alumnes que eren una mica més grans que nosaltres, com Lluís Massanet, Pep Tosar, Gabriel Galmés… Ells eren els il·lustrats i tenien una relació especial amb els professors, que de qualque manera eren els seus mentors”. “Aquesta gent que teníem idealitzada”, continua na Margalida, “eren persones que no s’amagaven, no eren discrets, es mostraven. I tothom dins el seu grup tenia la seva manera de ser i de pensar, amb influències molt diverses, com la Nueva Ola, la Movida madrilenya, els catalans, els nacionalistes, els punquis, i cadascú dins el seu ambient era lliure”.

“Que es presentàs el PSM a l’Ajuntament va ser vist per segons qui com una certa irreverència. I això alarmava la CDI. És molt probable que l’entrada del PSM a la Sala fos conseqüència d’aquells anys a l’institut, d’aquella efervescència… I nosaltres, en el fons, l’únic que fèiem era viure el moment, que no teníem consciència que fos un moment… Eren els mateixos professors els qui ho provocaven”, recorda n’Andreu.

La forja d’un poble

Sense l’ebullició social, cultural, sexual, emocional, cívica i política d’aquells anys irrecuperables a l’IES Mossèn Alcover, res no seria explicable del Manacor d’avui. La sensibilitat artística, l’ànsia de contestació permanent, el progressisme dominant dins els sectors més culturals, l’esperit transgressor, l’aura creativa, la capacitat d’organització, l’associacionisme, i el lideratge cultural i civic com a capital cultural, i gairebé nacional, del Llevant mallorquí, no s’haurien acabat esdevenint sense aquella forma àcrata i sincera de viure l’ensenyament. És un temps que no tornarà. L’IES Mossèn Alcover, en canvi, perdura i es transforma dins el cicle dels cursos. I que sigui per molts d’anys.