Aquest cap de setmana passat ha tengut lloc una nova trobada glosadora a Binifaldó. He perdut el compte de quantes se nhi han fetes, ja. Enguany, com tants d’altres anys, hi he posat el meu granet d’arena amb aquest conte d’uns cosidors molt particulars… La trobada, com sempre, va ser un compendi de germanor, creativitat, formació i emoció. Aqui el teniu. Esper que vagi de gust.
Em diuen Munar. Mateu Munar. De malnom, en Mateu Cusí. Tota la vida he fet de sastre. De fet, al poble, em coneixen com el sastre Munar. Ara deu fer deu anys que no he agafat una agulla. D’ençà que he tornat vell hi veig molt malament, i ja ho diuen, que un sastre sense vista és com un glosador sense veu.
Vaig fer el servici als sementals de Manacor. Com que teníem moltes d’hores buides, vaig aprofitar per aprendre l’ofici amb un sastre del poble, l’amo en Rafel Calitgeta. Cosia bé, l’amo en Rafel. Amb ofici, amb discreció, i amb gràcia. Havia arribat un moment, però, que només cosia pantalons per als homes de la seva edat. De la roba de dona, més colorida, més entallada, se’n cuidaven les modistes, sempre més imaginatives que els homes. L’amo en Rafel em va ensenyar de prendre mides, d’emprovar, de tallar, d’embastar, de cosir, de repuntar. I quan tenia la peça acabada, em va mostrar com es planxava perquè aquell cotó semblàs el que era, una peça nova i impecable per estrenar.
Acabat el servici, i també el mossatge amb l’amo en Rafel, vaig obrir un portal a un quartet d’una casa que havia estat del meu padrí. No el vaig arribar a conèixer, però sé que també quan tenia una estona, li agradava cosir, qualque dia.
Va ser generós, l’amo en Rafel, i em va regalar els patrons: “Tateix no els faré servir, jo, ja”. Jove com era jo, a la flor de la vida, carregat d’amistats i de coneixences, vaig començar a tenir molts de clients. I mal m’està el dir-ho, però la feina sortia ben feta. Aviat vaig haver de dir a un amic que m’ajudàs a treure fils, perquè no em bastaven les hores del dia. En Macià Carnisser, però, no es va limitar a treure fils, i aviat ja va proposar de baratar els patrons de l’amo en Rafel. Els pantalons ens sortien més moderns, més atrevits. Els clients estaven contents, el boca a boca funcionava. I passàrem de fer tres o quatre peces cada setmana a cosir-ne més de cinquanta. Havíem de menester més mans. Ho diguérem a una al·lota, na Bet Calafat. Ella es cuidava de tallar a partir dels patrons nous. Diversificàrem l’oferta. Ja no fèiem pantalons, només. Vàrem esser valents i oferíem també americanes, camises, i fins i tot roba interior. I encetàrem una línia de roba de dona, faldes, vestits, bruses… Va arribar un moment que fèiem roba fins i tot per a les festes familiars, un cap de setmana aquí, un cap de setmana allà. Ens arribaven comandes de pertot. També fèiem roba de dol, per als funerals. I tant ens era fer un xandall per jugar a futbol com cosir uns calçons per anar a fer feina, o una camisa per anar arreglat, però informal. Incorporàrem també nous materials, i darrere el cotó i la llana, arribaren el tergal i la viscosa.
Tanta era la fal·lera i tanta era la demanda, no sols de clients, sinó de gent que volia aprendre de cosir, que agafàrem una antiga fàbrica de teixits abandonada per fer-hi una escola de formació professional. D’allò se’n cuidava n’Andreu Cus, un alcudienc amb molta vida a l’esquena i una capacitat de lideratge i entusiasme que escarrufaven. Ell es va cuidar de cercar el local, la maquinària i el material. I els mestres, que no era fàcil. A més a més, entre setmana fèiem minitallers per poder ampliar la plantilla de cosidors, perquè no donàvem a l’abast.
Amb tanta de gent que ja sabia cosir, ampliàrem la sastreria a tota la casa de cal padrí. I contractàrem més gent. A l’aiguavés de davant hi havia els embastadors, que eren en Pau Campante i en Biel Àngel Descalç. A na Bet Calafat s’hi va afegir na Susanna Manzanares, i es cuidaven de tallar, a l’aiguavés d’enmig. On havia estat la cuina, hi havia els repuntadors: n’Ana Eva Teulera i en Llovís de Santanyí. N’Andreu Cus i en Tomeu Artaner es cuidaven de les planxes. Entre nosaltres cosir era una festa, ens donàvem corda un amb l’altre. La gent ens demanava que tenguéssim roba feta encara que no l’haguessin comanada. Haguérem de contractar models per assajar-los la roba. I sí, és ver, tots érem mallorquins, si ho eren els cosidors, també ho eren els maniquins. Teníem dies bons, i d’altres de més feixucs. La feina de cosir és agraïda, perquè veus créixer el producte que fas dins les mans, però també és ver que cansa molt la vista, i que les verticals, els ossos del coll, sempre pateixen. A estones, encara que cosíssim per altri, com que sempre érem dins cal padrí, pareixia que fèiem la feina per a nosaltres mateixos. Ens ajudàvem, comentàvem els problemes que teníem ara per fer aquella puntada, suara per fer aquell doblec o per cosir bé aquella cremallera. Sobretot els caps de setmana cosíem fins ben passada la mitjanit, de tanta feina que teníem. Els dies de cada dia, era com si els clients no existissin. La rutina té aquestes coses. Les cares repetides, els mateixos patrons que ens havia dissenyat en Macià Carnisser, les mateixes agulles, les mateixes màquines de cosir… Més d’un dia sentíem que ens estancàvem, com si, efectivament, ens cansàssim de rebre els mateixos consells, els mateixos advertiments i les mateixes alabances de les mateixes persones de cada dia. És la rutina, que té aquestes coses.
En arribar el maig, però, tot canviava. Arribava el bon temps i era l’època dels combregaments i dels casaments. Tothom havia de menester roba i cal padrí estava obert de sortida de sol fins al vespre. El degotís de gent era constant. Si els havíem d’atendre, no teníem temps de cosir. Per això, ampliàrem la planta cosidora al sòtil i decidírem concentrar les visites en un sol dia al mes de maig: “El raig del maig a cal padrí”, li diguérem. Els primers anys va ser preciós. La gent venia a comanar els vestits, els pantalons i les camises. Els més agosarats comanaven fins i tot qualque guardapits. Molts, en veure l’ambient de feina quedaven a mirar-nos cosir, i ens emocionava veure com els més valents arribaven fins i tot a agafar l’agulla o a planxar uns pantalons acabats de fer. Tothom era benvingut. Aviat, però, va parèixer que allò sortia de mare. Cal padrí era una casa antiga i humil, les dependències eren petites i estretes, tot i que tenia un bon corral. Els cosidors anaven nitos, perquè tot eren colzades, i quan et toquen els braços ja et pots imaginar que fa mal planxar i tallar, i ja no et dic si a més vols fer una feina tan delicada com cosir. A estones es punxien els dits. Amb tanta de gent dins la casa, no hi havia didals que hi valguessin. N’hi havia que deien: “Jo així, no cus”, d’altres s’aturaren de venir. Així i tot, sense saber com, el Raig del Maig no s’aturava de créixer i hi va arribar a venir fins i tot gent de fora de Mallorca, a veure com cosíem. Alguns cosidors es plantejaren de treure les taules i les màquines de cosir defora, al corral, perquè tothom ho pogués veure. Jo, recordant com l’amo en Rafel Calitgeta va acabar cosint pantalons només per als homes de la seva edat, sempre vaig trobar que no. Entre els clients, molta de gent ho demanava. Si fèiem la millor roba de l’illa, estaria molt bé que la gent pogués veure com la cosíem, deien. Tothom volia veure els cosidors de cal sastre Munar, i més d’un ens va arribar a acusar d’elitistes per no voler obrir aquella cosida col·lectiva a tothom. Ens arribaren a proposar de dur càmeres i posar pantalles al carrer, ben davant cal padrí, perquè tothom qui hi venia pogués veure com cosíem. No ho volguérem.
Avui queda molta de gent que cus, tot i que és ver que els cosidors d’ara han de batallar amb la roba que ja ve feta i, sobretot, amb la que envien per correu amb unes furgonetes blaves.
Avui vespre m’he espaiat, amics. Disculpau la gosadia. No me passa cada dia, que me deixin gratar els fics.
Escoltau sense escoltar, la veu d’aquest pobre sastre, per salvar-vos del desastre, vos hi haureu d’aplicar. Tant si és per nin com per nina, no compreu mai uns texans, no comaneu a la Xina, la roba per als infants. Feis-ho com en Calitgeta, seguiu el costum d’abans, i perdeu-hi una estoneta: ho paga cosir amb les mans.
L'estenedor 
Deixa un comentari