Cosidors i cosidores…

Aquest cap de setmana passat ha tengut lloc una nova trobada glosadora a Binifaldó. He perdut el compte de quantes se nhi han fetes, ja. Enguany, com tants d’altres anys, hi he posat el meu granet d’arena amb aquest conte d’uns cosidors molt particulars… La trobada, com sempre, va ser un compendi de germanor, creativitat, formació i emoció. Aqui el teniu. Esper que vagi de gust.

Em diuen Munar. Mateu Munar. De malnom, en Mateu Cusí. Tota la vida he fet de sastre. De fet, al poble, em coneixen com el sastre Munar. Ara deu fer deu anys que no he agafat una agulla. D’ençà que he tornat vell hi veig molt malament, i ja ho diuen, que un sastre sense vista és com un glosador sense veu.

Vaig fer el servici als sementals de Manacor. Com que teníem moltes d’hores buides, vaig aprofitar per aprendre l’ofici amb un sastre del poble, l’amo en Rafel Calitgeta. Cosia bé, l’amo en Rafel. Amb ofici, amb discreció, i amb gràcia. Havia arribat un moment, però, que només cosia pantalons per als homes de la seva edat. De la roba de dona, més colorida, més entallada, se’n cuidaven les modistes, sempre més imaginatives que els homes. L’amo en Rafel em va ensenyar de prendre mides, d’emprovar, de tallar, d’embastar, de cosir, de repuntar. I quan tenia la peça acabada, em va mostrar com es planxava perquè aquell cotó semblàs el que era, una peça nova i impecable per estrenar.

Acabat el servici, i també el mossatge amb l’amo en Rafel, vaig obrir un portal a un quartet d’una casa que havia estat del meu padrí. No el vaig arribar a conèixer, però sé que també quan tenia una estona, li agradava cosir, qualque dia.

Va ser generós, l’amo en Rafel, i em va regalar els patrons: “Tateix no els faré servir, jo, ja”. Jove com era jo, a la flor de la vida, carregat d’amistats i de coneixences, vaig començar a tenir molts de clients. I mal m’està el dir-ho, però la feina sortia ben feta. Aviat vaig haver de dir a un amic que m’ajudàs a treure fils, perquè no em bastaven les hores del dia. En Macià Carnisser, però, no es va limitar a treure fils, i aviat ja va proposar de baratar els patrons de l’amo en Rafel. Els pantalons ens sortien més moderns, més atrevits. Els clients estaven contents, el boca a boca funcionava. I passàrem de fer tres o quatre peces cada setmana a cosir-ne més de cinquanta. Havíem de menester més mans. Ho diguérem a una al·lota, na Bet Calafat. Ella es cuidava de tallar a partir dels patrons nous. Diversificàrem l’oferta. Ja no fèiem pantalons, només. Vàrem esser valents i oferíem també americanes, camises, i fins i tot roba interior. I encetàrem una línia de roba de dona, faldes, vestits, bruses… Va arribar un moment que fèiem roba fins i tot per a les festes familiars, un cap de setmana aquí, un cap de setmana allà. Ens arribaven comandes de pertot. També fèiem roba de dol, per als funerals. I tant ens era fer un xandall per jugar a futbol com cosir uns calçons per anar a fer feina, o una camisa per anar arreglat, però informal. Incorporàrem també nous materials, i darrere el cotó i la llana, arribaren el tergal i la viscosa.

Tanta era la fal·lera i tanta era la demanda, no sols de clients, sinó de gent que volia aprendre de cosir, que agafàrem una antiga fàbrica de teixits abandonada per fer-hi una escola de formació professional. D’allò se’n cuidava n’Andreu Cus, un alcudienc amb molta vida a l’esquena i una capacitat de lideratge i entusiasme que escarrufaven. Ell es va cuidar de cercar el local, la maquinària i el material. I els mestres, que no era fàcil. A més a més, entre setmana fèiem minitallers per poder ampliar la plantilla de cosidors, perquè no donàvem a l’abast.

Amb tanta de gent que ja sabia cosir, ampliàrem la sastreria a tota la casa de cal padrí. I contractàrem més gent. A l’aiguavés de davant hi havia els embastadors, que eren en Pau Campante i en Biel Àngel Descalç. A na Bet Calafat s’hi va afegir na Susanna Manzanares, i es cuidaven de tallar, a l’aiguavés d’enmig. On havia estat la cuina, hi havia els repuntadors: n’Ana Eva Teulera i en Llovís de Santanyí. N’Andreu Cus i en Tomeu Artaner es cuidaven de les planxes. Entre nosaltres cosir era una festa, ens donàvem corda un amb l’altre. La gent ens demanava que tenguéssim roba feta encara que no l’haguessin comanada. Haguérem de contractar models per assajar-los la roba. I sí, és ver, tots érem mallorquins, si ho eren els cosidors, també ho eren els maniquins. Teníem dies bons, i d’altres de més feixucs. La feina de cosir és agraïda, perquè veus créixer el producte que fas dins les mans, però també és ver que cansa molt la vista, i que les verticals, els ossos del coll, sempre pateixen. A estones, encara que cosíssim per altri, com que sempre érem dins cal padrí, pareixia que fèiem la feina per a nosaltres mateixos. Ens ajudàvem, comentàvem els problemes que teníem ara per fer aquella puntada, suara per fer aquell doblec o per cosir bé aquella cremallera. Sobretot els caps de setmana cosíem fins ben passada la mitjanit, de tanta feina que teníem. Els dies de cada dia, era com si els clients no existissin. La rutina té aquestes coses. Les cares repetides, els mateixos patrons que ens havia dissenyat en Macià Carnisser, les mateixes agulles, les mateixes màquines de cosir… Més d’un dia sentíem que ens estancàvem, com si, efectivament, ens cansàssim de rebre els mateixos consells, els mateixos advertiments i les mateixes alabances de les mateixes persones de cada dia. És la rutina, que té aquestes coses.

En arribar el maig, però, tot canviava. Arribava el bon temps i era l’època dels combregaments i dels casaments. Tothom havia de menester roba i cal padrí estava obert de sortida de sol fins al vespre. El degotís de gent era constant. Si els havíem d’atendre, no teníem temps de cosir. Per això, ampliàrem la planta cosidora al sòtil i decidírem concentrar les visites en un sol dia al mes de maig: “El raig del maig a cal padrí”, li diguérem. Els primers anys va ser preciós. La gent venia a comanar els vestits, els pantalons i les camises. Els més agosarats comanaven fins i tot qualque guardapits. Molts, en veure l’ambient de feina quedaven a mirar-nos cosir, i ens emocionava veure com els més valents arribaven fins i tot a agafar l’agulla o a planxar uns pantalons acabats de fer. Tothom era benvingut. Aviat, però, va parèixer que allò sortia de mare. Cal padrí era una casa antiga i humil, les dependències eren petites i estretes, tot i que tenia un bon corral. Els cosidors anaven nitos, perquè tot eren colzades, i quan et toquen els braços ja et pots imaginar que fa mal planxar i tallar, i ja no et dic si a més vols fer una feina tan delicada com cosir. A estones es punxien els dits. Amb tanta de gent dins la casa, no hi havia didals que hi valguessin. N’hi havia que deien: “Jo així, no cus”, d’altres s’aturaren de venir. Així i tot, sense saber com, el Raig del Maig no s’aturava de créixer i hi va arribar a venir fins i tot gent de fora de Mallorca, a veure com cosíem. Alguns cosidors es plantejaren de treure les taules i les màquines de cosir defora, al corral, perquè tothom ho pogués veure. Jo, recordant com l’amo en Rafel Calitgeta va acabar cosint pantalons només per als homes de la seva edat, sempre vaig trobar que no. Entre els clients, molta de gent ho demanava. Si fèiem la millor roba de l’illa, estaria molt bé que la gent pogués veure com la cosíem, deien. Tothom volia veure els cosidors de cal sastre Munar, i més d’un ens va arribar a acusar d’elitistes per no voler obrir aquella cosida col·lectiva a tothom. Ens arribaren a proposar de dur càmeres i posar pantalles al carrer, ben davant cal padrí, perquè tothom qui hi venia pogués veure com cosíem. No ho volguérem.

Avui queda molta de gent que cus, tot i que és ver que els cosidors d’ara han de batallar amb la roba que ja ve feta i, sobretot, amb la que envien per correu amb unes furgonetes blaves.

Avui vespre m’he espaiat, amics. Disculpau la gosadia. No me passa cada dia, que me deixin gratar els fics.

Escoltau sense escoltar, la veu d’aquest pobre sastre, per salvar-vos del desastre, vos hi haureu d’aplicar. Tant si és per nin com per nina, no compreu mai uns texans, no comaneu a la Xina, la roba per als infants. Feis-ho com en Calitgeta, seguiu el costum d’abans, i perdeu-hi una estoneta: ho paga cosir amb les mans.

Un paradís de caos i llibertat

Com molts de vosaltres ja deveu saber, s’ha publicat recentment un recull d’articles i escrits per commemorar els 50 anys de l’IES Mossèn Alcover. Jo hi he col·laborat amb aquesta aportació. Que vagi de gust!

Cròniques d’un institut de secundària acabat d’estrenar en temps de la “transició”

• Octubre del 1970, inici del primer curs de l’IES Mossèn Alcover, a l’antic quarter dels sementals.
• Desembre del 1973, assassinat a mans d’ETA del president del govern feixista espanyol Luis Carrero Blanco
• Març del 1974, execució al garrot vil del militant anarquista Salvador Puig Antich.
• Novembre del 1975, restauració de la monarquia borbònica i nomenament de Joan Carles I com a rei d’Espanya.
• Setembre del 1975, execució dels militants d’ETA Político Militar Jon Paredes Manot i Ángel Otaegi i dels del FRAP José Luis Sánchez Bravo, Ramón García Sanz i Humberto Baena
• Setembre del 1975, trasllat de l’IES Mossèn Alcover  a la ubicació actual a la ronda de l’Institut.
• Novembre del 1975, mort al llit del dictador feixista Francisco Franco. 
• Març del 1976, matança de cinc treballadors en vaga a l’església de San Frantzisko de Gasteiz per ordres del Ministeri de l’Interior comandat per Manuel Fraga Iribarne. Hi hagué 42 ferits de bala. 
• Juliol del 1976, dimissió el president del govern feixista espanyol Carlos Arias Navarro.
• Juny del 1977, primeres eleccions generals espanyoles. 
• Octubre del 1977, retorn de l’exili del president Josep Tarradellas.
• Desembre del 1978, aprovació de la Constitució espanyola.
• Abril del 1979, constitució dels primers ajuntaments democràtics. A Manacor és batle Llorenç Mas, de la CDI, una candidatura independent de caire progressista.
• Desembre del 1979, recuperació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i el País Basc.
• Gener del 1981, dimiteix el president del govern espanyol Adolfo Suárez
• Febrer del 1981, intent de cop d’estat militar a Espanya amb Jaime Milans del Bosch, Alfonso Armada i Antonio Tejero al capdavant.

Són només, aquesta dotzena llarga de fets ocorreguts entre els anys 1970 i 1981, alguns dels més representatius dels que se succeïren vertiginosament durant aquesta dècada que el discurs oficial ha volgut anomenar com a “Transició”. 

Tot i que s’ha venut durant dècades un “endolciment” de la dictadura franquista els darrers anys, el cert és que a l’estat espanyol no hi havia ni llibertat de militància política, ni llibertat d’expressió, ni llibertat de premsa, ni llibertat de reunió, per esmentar només alguns dels drets fonamentals de les persones. La pena de mort era vigent i s’aplicava sense miraments als qui discutien l’statu quo imperant de forma “massa contundent”. 

Amb la mort de Franco a la darreria del 1975 l’Estat espanyol entra en una voràgine d’accions i successos que sembla que s’acaba amb l’intent de cop d’estat de militars com Antonio Tejero o Alfonso Armada i la posterior victòria socialista a les eleccions del 1982. 

Entre la població hi ha una explosió general d’alegria i il·lusió, però també d’incertesa. Joves treballadors i intel·lectuals veuen obertes les portes de la llibertat i senten a flor de pell l’oportunitat d’agafar el timó d’una societat que camina desorientada entre el feixisme que no es resigna a desaparèixer del poder i les forces democràtiques oficials, que esdevenen ens pragmàtics disposats a abaratir el somni de tanta de gent per garantir l’adveniment d’un nou stablishment que comandi el rumb de l’estat.

Entre tot això, naixia a Manacor l’IES Mossèn Alcover, primer, el 1970, a l’antic quarter dels sementals, i cinc anys més tard a la ubicació actual de la ronda de l’Institut. Els centres educatius solen ser sempre reflex del context i de l’entorn en que se situen. Al grenyal IES Mossèn Alcover hi convivien vells professors “del règim”, amb joves docents manacorins i també molts de venguts de la península, atès que les competències educatives encara eren gestionades directament des del Ministeri d’Educació espanyol. Aquell professorat jove es trobava davant l’oportunitat no sols d’expressar-se i ensenyar i educar en llibertat, sinó també, i sobretot, de convidar l’alumnat a esdevenir protagonista de la seva vida i del seu esdevenidor, i a convertir-se en lliurepensadors i lliurevividors d’una manera que ells, en la seva joventut estudiantil no havien pogut experimentar. 

Aquells estudiants de nova fornada, tendríssims i càndids púbers i adolescents, procedien majoritàriament d’institucions religioses concertades. Educats en la infantesa des del rigor moral i fins i tot ideològic, arribaven a un ensenyament secundari que, tant per l’edat seva com pel context d’una llibertat que aprenia a fer les primeres passes, va suposar un trasbals definitiu per a les seves consciències i va posar les bases del Manacor que hem conegut a les dècades posteriors. 

Hem conversat d’aquell moment amb dos exalumnes rellevants. Avui són un home i una dona ben entrats dins la cinquantena, que anomenarem Andreu i Margalida. 

“Ma liberté”

“La paraula que ho definia tot era llibertat: llibertat sexual, llibertat ideològica…I gairebé ens feia com a por, perquè nosaltres només havíem conegut l’educació catòlica, apostòlica i romana”. Na Margalida, nascuda el 1965 diu que tot i que hi havia entrat un parell d’anys abans “no va ser fins al 1981 que vaig ser conscient del que era i de què significava l’institut”. 

De fet, quan hi arribaren es trobaren un institut “pràcticament nou, molt modern, i a més teníem l’al·licient que compartíem les aules al·lots i al·lotes, cosa que no ens havia passat a primària. No hi havia mai una porta tancada”. La descoberta va ser total: “Sí, vàrem descobrir el que era un home i el que era una dona”. Ho visqueren, recorda na Margalida, com “una llibertat descontroladíssima, perquè veníem del que veníem, i teníem fins i tot un poc de por, perquè no en sabíem, de ser lliures” i ara, a l’institut, arribaven a un lloc “on ens ho deixaven fer tot, no hi havia ni control d’assistència. Trobar-nos amb aquesta llibertat ens venia de nou i no sabíem com l’havíem d’aprofitar”.

“Era un autèntic caos, no hi havia línia pedagògica, ni cap intenció que n’hi hagués per part, sobretot, dels professors que més ens atreien”, diu n’Andreu, que recorda alguns professors de la “vella guàrdia” i manacorins, com Salvador Bauçà o Pedro Galmés, que feien educació física. També hi havia, però “un sector de professorat espanyol molt atractiu per a molta de gent. Eren uns professors amb una línia molt àcrata”. En aquell temps recorda n’Andreu, “no hi havia català a l’institut, i de fet s’hi va començar a introduir en la nostra època com a assignatura voluntària”. 

“Descobrírem el sexe en aquella època, al pati i als banys hi havia morrejos i hi havia de tot, i si no fumaves eres beneit. Havíem de gestionar una llibertat que gairebé ens imposaven”, recorda amb una nostàlgia una mica espantada. “La llibertat d’expressió era explosiva, tan immensa que fregava la grosseria. Ho podies dir tot i ho podies fer tot i ningú no et jutjava. Els professors no ens qüestionaven, ens podien donar un consell, però mai no ens varen imposar res. ‘Si us embolicau i quedes embarassada ets lliure de fer el que vulguis. Si dus porros, ho fas perquè vols’, ens deien”. “Jo vaig veure gent menjar tripis dins l’institut”, afegeix na Margalida.

De fet, per als adults de l’institut, els professors, aquella llibertat també era nova: “Ells també començaven a experimentar coses al mateix temps que nosaltres. I n’hi havia alguns que fins i tot pareixia que t’animaven a la trangressió: ‘No véns a escola? Idò passa-t’ho bé’, això arribàrem a sentir”,  diu na Margalida.

“El 1981, COU era un caos divertídíssim, hi havia alumnes que s’enrotllaven amb professors i professores, ens trobàvem a l’Aigorràs i ens engatàvem amb els professors”, recorda n’Andreu. I no sols no ho nega, que hi hagués drogues a l’institut, sinó que ho pot contar de primera mà: “Dissimuladament, s’hi fumaven porros. Recordem que en aquella època es podia fumar dins les aules. Jo he vist passar un porro de mà en mà d’un extrem a l’altre de la classe”. Ara bé, matisa, “de ionquis no n’hi havia, a l’institut”. I de fet n’Andreu comenta que “no record ni embarassos no desitjats ni problemes seriosos amb les drogues. I si hi havia problemes amb l’alcohol era més per part dels professors que dels alumnes”.

No obstant això, n’Andreu reconeix que en aquell temps, “la gent es moria per les drogues. Eren els anys de més esplendor dels Esperits, del Catòlic, de l’Aigorràs al Port. Però la gent que venia a l’institut no es picava, més aviat fumaven porros. I feien cerveses al Pop, fent qualque pòlissa o havent sortit de classe els horabaixes”. 

No és fàcil, gestionar la llibertat. I molt manco si hi ets un nouvingut. No és fàcil prendre decisions en edats encara massa tendres. Qui sap si més d’un embaràs no desitjat o més d’un problema d’addicció a les drogues, o fins i tot un contagi de la sida, podia tenir relació amb aquell ambient alliberat d’uns fermalls que ens havien tengut engrillonats quaranta anys. Na Margalida creu que “hi havia moments que érem un poc víctimes d’aquesta llibertat, perquè estàvem totalment desinformats. Perquè ni els mateixos professors havien viscut allò que intentaven ara que visquéssim nosaltres. Dins l’institut hi havia drogues i sexe, i qui digui el contrari diu mentides”. Com ho podien saber, ells? Com podien esdevenir adults a una edat tan primerenca? “Teníem tan ple de viure que no analitzàvem el que ens passava. És evident que aquella llibertat també ens va fer viure coses dolentes, perquè de vegades ens trobàvem dins un ambient tèrbol. De fet, jo, per fer segons quines coses, havia d’enganar mon pare i ma mare. Si eres un nin obedient, no vivies tot això”. 

“És ver que jo venia d’una escola religiosa concertada, però La Salle en aquell moment devia ser el centre més interclassista que hi havia a Manacor. Ens feien formar, sí, però no vaig cantar mai el Cara al sol, jo, per exemple. Supòs que les escoles de nines devien ser més rígides”. L’arribada a l’institut, però, també va suposar una revolució per a ell: “El simple fet d’estar amb nines ja suposava un canvi”. Un canvi, tanmateix, que, segons explica n’Andreu, “devia ser fill del context, no era teòric ni directe. El canvi ens arribava amb l’actitud, amb la manera de viure, amb les provocacions”. 

En aquest sentit, n’Andreu recorda una vegada que dugueren el Bisbe a fer una conferència a l’institut. Un dels professors, quan va acabar arribar el torn de les preguntes, va voler intervenir, però ho va fer “amb una actitud absolutament provocativa”. És més o menys el mateix que podia fer Hilari de Cara quan “duia xampany el dia que feia anys de la mort de Franco, però sense anomenar el dictador”, o quan ens passava una llista d’autors per llegir i resultava que la darrera de la llista era Patty Smith.

Per tot això, continua n’Andreu, “no diria que hi hagués un adoctrinament, era més l’observació d’una actitud, que no t’esperaves, i que et cridava l’atenció, perquè segurament esperaves un mestre molt sever i molt auster com els que havies deixat a l’escola”.

El naixement d’una capital

En aquell temps no hi havia un institut de secundària a cada poble, com gairebé passa ara. A l’institut (a Manacor hi havia llavors “s’Estitut” i “s’Industrial”, ningú deia “es Mossèn”), hi arribava gent de Cala Millor, de Son Servera, de Sant Joan, de Petra, de Vilafranca… Manacor capitalejava. “I era gent jove, amb moltes ganes, i amb tot el que implica ser jove ben ficat dins el cos. Tot ens venia a favor”, diu na Margalida, alhora que afegeix que “érem moltíssims, record que a 1r de BUP arribàvem fins a la classe G, érem set grups!”. La llibertat era tal que fins i tot “podies sortir a mitjan classe i no passava res. També és ver que els professors ens advertien i evidentment no ens deixaven fer renou a classe”. 

“Venia gent de per tota la comarca, Sant Joan, Porto Cristo, Petra… Només l’arribada dels autocars davant l’institut ja era una cosa grossa. I per ells, aquella moguda éra més grossa que per a nosaltres. De fet, eren els externs els que ho tenien més bo de fer no anar a classe i trescar durant els dematins pels bars de Manacor”, recorda n’Andreu.

Per na Margalida, a l’institut, hi havia tres castes d’alumnat: “Els pijos, que venien amb les idees més antigues; els progres, que veníem amb les idees dels nostres germans o amics més grans, que seguíem els Setze Jutges, o la Nova Cançó… Tothom escrivia poesia, o traduïa cançons del francès, ens vestíem amb roba de la padrina… Tothom era de tothom, era tot molt lliure. No hi havia ‘novios’ ni al·lotes”. Quedava un tercer grup, “el dels punquis. Aquests eren més anarquistes. Com més potent eres, millor. Molts acabaren malament, perquè va ser una època d’accés a les drogues barates i a peu de portal”.

Una petita universitat: aprendre d’ensenyar, ensenyar de viure

La sensació de llibertat i l’entusiasme adolescent s’entremesclaven amb l’ànsia d’aprendre dels alumnes i amb l’eufòria ensenyant dels professors: “Apreníem moltíssim, fèiem una feinada. Els professors més joves ens varen inculcar molt la idea que érem uns privilegiats per poder triar”, diu na Margalida.

“Estàvem bastant enlluernats pels nostres professors joves. Vàrem tenir uns professors que ens varen enamorar, que ens varen il·luminar. Ens tractaven com a persones més grans. I tenies aquella sensació de ser com dins una petita universitat. Es preocupaven molt que escriguéssim bé i ens expresàssim bé, que sabéssim parlar, que fóssim educats, que respectàssim el torn. Fins i tot també els professors de ciències o de matemàtiques es mostraven entusiasmats d’explicar els seus coneixements, i els alumnes que els tenien també s’hi abocaven, enlluernats, a aprendre d’ells”. No podia ser d’una altra manera perquè: “Era la primera vegada que obertament podien expressar el que creien i el que pensaven. I en canvi, els que venien de la repressió no gosaven adoctrinar cap a una ideologia o una altra. I molts d’alumnes tenien una contradicció molt grossa entre ca seva i l’escola. Però érem purs, no teníem prejudicis. Aquesta era la nostra força”. 

“Entre el professorat hi havia actituds molt distintes. N’hi havia que feien classes serioses. A alguns altres, les classes se’ls escapaven de les mans, de tan serioses que volien ser. En qualsevol cas, jo en tenc molt bons records. No em sabia greu que em fessin la classe magistral”, diu n’Andreu, que recorda també professors que “intentaven fer les seves classes amb un paper més actiu per part de l’alumnat, i fèiem feina en grup”. Però el que està clar, recalca, és que “no hi havia una línia, cadascú tirava a la seva manera”. 

Hi havia, però, un adoctrinament polític? Unes instruccions? Volien aquells professors que tastaven per primera vegada la llibertat de càtedra i la llibertat d’expressió convertir els seus alumnes en uns militants a imatge i semblança seva? Na Margalida és clara: “Nosaltres joves, als quinze anys, no estàvem definits políticament, tot i que a molts ens agradava el discurs d’esquerres. Vèiem com els adults ja podien dir: ‘Jo som comunista’, i no passava res. Vèiem també com entre ells podien tenir diferències, però ja no les havien d’expressar amb la boca petita. Tenguérem professors molt oberts i amb moltes de ganes d’ensenyar-nos des d’aquest punt de vista, i no des de l’obligació i el càstig, sinó des de l’amistat”.  Aquesta exalumna de l’IES Mossèn Alcover més primerenc ho recorda amb clarividència: “Ens ho dien moltes vegades: ‘Vosaltres sou la generació que haureu viscut aquesta explosió i aquest inici de la llibertat’. Ens ajudaven a convèncer els nostres pares de moltes de coses. En definitiva, els teníem de la nostra part”.  

Aquell caos, aquell entorn llibertari, però veié la seva fi quan també al comandament de l’institut “entraren els primers socialistes… que varen voler posar un ordre d’esquerres”, diu n’Andreu, que recorda com “hi hagué uns altres professors que s’indignaren perquè veien que s’imposava un control, una disciplina, i ells estaven molt bé dins el desordre, però no era viable”. “No em diguis el que he de fer”, deien…

Les dones, entre la invisibilitat i el respecte

En les nostres converses surten molts de noms. Molts de líders. Molts de professors. Molts d’alumnes creatius i molts de contestataris. Però eren tot homes? “Tenguérem una professora de francès que ens va enlluernar a totes”, diu na Margalida, que des de la distància dels anys afirma amb contundència que “els nostres companys no eren masclistes. Ho eren els nostres pares. En aquell moment, ser masclista era ser fatxa. I els fatxes eren masclistes. Els progres, no”. 

En percebre que la gran majoria de referents d’aquell moment eren homes, n’Andreu reflexiona: “És possible, però no hi havia cap plantejament en aquest sentit. Crec que respectàvem les al·lotes. I molt. No record actituds masclistes. També és possible que actituds i comentaris que es veuen avui en un centre escolar jo no les veiés en aquell moment”. En qualsevol cas, afegeix, “no hi eren dins el meu ambient, que era molt més llibertari que tot això”. A més, recalca, d’aleshores ençà, d’aquella generació nostra hi ha hagut una batlessa, i també un cas com el de Bàrbara Duran, que ha destacat en la seva carrera com a musicòloga”.

La contestació i les balandrines

El pas per l’institut de secundària, aquells anys primers de BUP i COU, era fugaç. I intensíssim. “Hi entràvem molt tard i en sortíem molt prest. Érem esponges, i l’explosió era enorme. No hi havia alarmes, no hi havia alertes i de vegades aquelles poalades de llibertat ens col·lapsaven una mica, perquè érem un poc inconscients, no teníem aquesta sensació que ens poguessin passar coses dolentes”.

“Era com si ens haguessin legalitzat ser lliures”, diu na Margalida, i és des d’aquesta llibertat que, imitant el que veien fer als adults que tenien a prop, organitzaven també els seus propis moviments i organitzacions. “Quan sonava el timibre no el sentien i els professors decidiren posar una sirena que arribàs a tots els racons del centre per avisar dels canvis d’hora”, diu na Margalida i afegeix que “nosaltres no volíem que ens tractassin amb una sirena com si fóssim soldats o obrers. Més que a un quarter o a una fàbrica, nosaltres pensàvem que el nostre institut s’assemblava a una àgora de l’antiga Grècia”.  

Va ser així que va néixer el CCAS (Comitè Clandestí AntiSirena). “Vàrem fer pasquins perquè la gent es manifestàs, férem manifestacions dins l’institut, hi havia un activisme dins la cantina, dins les aules… Férem un segell amb les nostres sigles i l’encunyàvem per tot. Arribàrem a tallar els cables perquè no sonàs”. Eren, aquells joves adolescents i contestaris, una còpia del que feien els grans: “Això sí, sempre d’amagat dels nostres pares”. Per a na Margalida, “és cert que copiàvem, però els professors no impulsaven res, les idees eren nostres”.

“I hi havia moments en què les coses et fugien de les mans. I no era per fer la revolució, que si la fèiem la fèiem sense voler”, diu n’Andreu, en recordar la guerra dels sifons. “La gent del nostre curs dúiem un trull històric amb els que eren un poc més grans que nosaltres. Trobàvem que aquell grup d’aire afrancesat amb Pep Tosar, Lluís Massanet o Gabriel Galmés eren una colla d’arrogants amb nosaltres, que, per contra, teníem una actitud més de bandarres britànics. Quedàrem que els atacaríem en un canvi de classe, i els esperàrem darrere un passadís per atacar-los amb sifons. Ells no quedaren enrere i ens contraatacaren. Hi va haver aigua pertot”. Evidentment, la cosa acabà amb “sermons i cridades a l’ordre” per part dels professors.

“L’actitud era molt més lúdica que no política. Ens dèiem: ‘Passem-nos-ho bé, i ho fèiem tenir ve. Era una cosa molt més hippie, o punqui. No ho qualificaria les nostres accions d’ideològiques o ideologitzades”. I ho explica, n’Andreu, amb una anècdota divertida: “Record que Miquel Bosch feia classe un pis més avall que el de la nostra classe. Férem un cartell i hi posàrem una pedra perquè pesàs, i el férem davallar amb una corda per la finestra. Al cartell hi deia: “Hola Quelet, Cou C, te saluda”. 

Però n’Andreu, que havia començat el 1977 a l’institut, sí que veia amb ulls més ideològics els alumnes que eren una mica més grans que ells: “Aquells sí que tenien unes actituds més ideologitzades, més pretensioses, fins i tot més afrancesades, et diria”.

La militància i l’organització

L’any 1983, passat el cop d’estat de Tejero i passada també la victòria del PSOE i Felipe González a les eleccions espanyoles, Guillem Roman, un jove exalumne de l’IES Mossèn Alcover, es va presentar com a cap de llista del PSM amb només 19 anys. Roman encapçalava un elenc de gent joveníssima, tan inexperta com entusiasta, tan contestària com avançada al seu temps. Quatre anys abans, el progressisme manacorí benestant havia entrat amb força al consistori de la mà de la Candidatura Democràtica Independent, un partit de gent relativament jove que havia assumit la batlia de la mà de Llorenç Mas, que aviat presentà la dimissió, i que va ser succeït per Jaume Llull. El PSM de Guillem Roman es presentava a l’esquerra de tot això en una aventura que semblava que no podia tenir més recorregut que el d’una breu campanya electoral.

I tanmateix, tragueren faves d’olla i Roman, líder polític d’aquella revolta juvenil contra el pragmatisme i el possibilisme de l’esquerra imperant, entrà com a regidor a la Sala. Na Margalida ho recorda: “Guillem Roman era una persona especial, intel·ligent, activa i amb molt de carisma. I sobretot molt protestador. He sentit a dir que perquè el progressisme pugui avançar, dins el grup sempre hi ha d’haver una persona que ens faci el contrari, perquè això enriqueix. I ell era aquesta persona”. Avui sembla impensable que un jove que encara no tengui vint anys pugui liderar una opció política amb possibilitats d’obtenir representació institucional: “Nosaltres érem joves, i només per ser joves ja teníem aquestes ganes d’experimentar. Els joves d’avui voler ser els protagonistes ells. El que els agrada és fer-se fotos, mostrar-se. Nosaltres, en canvi, tendíem a la idealització i la mitificació dels altres. Els idealitzàvem, i els mitificàvem, com ho fèiem, per exemple, amb els alumnes que eren una mica més grans que nosaltres, com Lluís Massanet, Pep Tosar, Gabriel Galmés… Ells eren els il·lustrats i tenien una relació especial amb els professors, que de qualque manera eren els seus mentors”. “Aquesta gent que teníem idealitzada”, continua na Margalida, “eren persones que no s’amagaven, no eren discrets, es mostraven. I tothom dins el seu grup tenia la seva manera de ser i de pensar, amb influències molt diverses, com la Nueva Ola, la Movida madrilenya, els catalans, els nacionalistes, els punquis, i cadascú dins el seu ambient era lliure”.

“Que es presentàs el PSM a l’Ajuntament va ser vist per segons qui com una certa irreverència. I això alarmava la CDI. És molt probable que l’entrada del PSM a la Sala fos conseqüència d’aquells anys a l’institut, d’aquella efervescència… I nosaltres, en el fons, l’únic que fèiem era viure el moment, que no teníem consciència que fos un moment… Eren els mateixos professors els qui ho provocaven”, recorda n’Andreu.

La forja d’un poble

Sense l’ebullició social, cultural, sexual, emocional, cívica i política d’aquells anys irrecuperables a l’IES Mossèn Alcover, res no seria explicable del Manacor d’avui. La sensibilitat artística, l’ànsia de contestació permanent, el progressisme dominant dins els sectors més culturals, l’esperit transgressor, l’aura creativa, la capacitat d’organització, l’associacionisme, i el lideratge cultural i civic com a capital cultural, i gairebé nacional, del Llevant mallorquí, no s’haurien acabat esdevenint sense aquella forma àcrata i sincera de viure l’ensenyament. És un temps que no tornarà. L’IES Mossèn Alcover, en canvi, perdura i es transforma dins el cicle dels cursos. I que sigui per molts d’anys.

Llibre primer del Gènesi glosador

Al principi, fou el primer dia, i Déu va crear el silenci i el renou. El renou era caòtic i desolat, el silenci cobria la superfície d’aquell estruend, i l’esperit de Déu planava sobre aquell sense sentit.

Déu digué:

– Que existeixi la paraula.

I la paraula va existir. Déu veié que la paraula era bona, i separà la paraula del silenci. Car només lluny del silenci es podia fer sentir, la paraula. Déu va donar a la paraula el nom de mot, i al silenci li digué pau. Hi hagué la calma i hi hagué el pensament, i fou així que se sentí dins l’aire transparent del cel la primera paraula plena.

Déu digué:

– Que hi hagi un sentit per a cada paraula, i que hi hagi, d’aquesta manera, una forma de discernir l’aigua neta de l’aigua bruta, l’aigua vera de l’aigua falsa.

I existí el sentit per a cada paraula i serví per anomenar les coses i els éssers del món.

Hi hagué un vespre i un matí, i fou el segon dia.

Déu digué:

– Que dins l’aigua dels sintagmes hi nodresquin com peixos els vincles de les paraules, i que per la terra dels fonemes hi brostin talment sementers d’ordi, de blat i de civada, els accents i les entonacions, perquè qui siga que ho vulga doni forma al pensament i ho puga fer amb la paraula.

I va ser així, i de l’aigua dels mots brostà el llambre dels vincles i dins la terra de les paraules lluiren els accents i les entonacions, i les dones i els homes, que havien viscut fins aleshores en silenci, parlaren, i s’entengueren, i comprengueren per a si mateixos el significat primer de les paraules que deien. I comprengueren de llurs congèneres també el missatge final de cada mot que sentien.

Hi hagué un vespre i un matí, i fou el tercer dia.

I Déu digué:

– Que hi hagi dins el gran sementer de paraules una figuera solitària, de garangola neta i sense bordalls, i que cada dona i cada home hi puguen penjar, talment figues per madurar, la paraula que més s’estimin perquè la dotin així d’un nou sentit, d’una novella intenció, d’una connotació inusitada.

I va ser així que els homes i les dones descobriren que ells mateixos, només acudint a l’arbre màgic, podien dotar cada paraula de tants de significats com volguessen. I veieren així mateix que la nova fantasia de les paraules no els allunyava mai de la realitat, ni de la veritat, que era el nom que Déu havia donat a l’arbre de les paraules connotades: la figuera de la Veritat.

Hi hagué un vespre i un matí, i fou el quart dia.

Déu digué:

– Que les dones i els homes que estimin l’aigua de les paraules s’hi rabegin de cos sencer, i que en sentir la frescor dels significats, i de les formes, i del ressò de cada mot a les pipelles, badin encara dins l’aigua els ulls i que així, en emergir de la pica plena de lletres, siguin ja per sempre glosadors.

I va ser així que Déu va crear plens de llum i veritat els glosadors i els digué: sigueu fecunds, i multiplicau les paraules que us he donat, rimau-les i distribuïu-les en trinxes de set síl·labes, feis tallers, organitzau vetlades, acudiu a glosades. Cantau amb alegria, glosau de festa, planyeu-vos amb la cançó, i glosau de dol. Diversificau la glosa perquè d’aquesta riquesa en sortirà la vida del vostre poble. Déu veié que tot això era bo, i els beneí dient-los: glosau cada dia i sempre que en tengueu delit. Jo us daré foganyes i rotlades i camilles i taulades. Feis-ho de boca, o per escrit, no menystingueu mai l’ànsia de compondre amb art les paraules.

Hi hagué un vespre, i hi hagué un nou dia, que va ser el cinquè.

I Déu digué:

-Que existeixi el divendres i que sigui dia de glosada.

I existí el divendres, que va ser per a sempre dia de glosada. Però Déu alçà el dit cap als glosadors, que l’escoltaven d’asseguts damunt pilonets com cadires baixes al voltant d’una foganya de buscalls de sintagmes i estelles de paraules:

– Sigueu sincers i veritables. Sigueu autèntics a cada glosa, a cada cançó i a cada mot. Us he dat la llibertat de recrear cada paraula i reinventar-la i així serà fins a la fi dels dies i el llenguatge. Glosareu sense pensar, i us maduraran les rimes naturals com codonys a la tardor. Sereu éssers heptasil·làbics sense dolor i us cantaran les gargamelles sempre a to com els pinsans dins un pi ver. I la gent us escoltarà, naturalment ensensada, perquè sereu profetes originadors de la paraula.

I va ser així que els glosadors visqueren per sempre dins la certesa de les paraules, que collien amb llibertat de la figuera de la veritat, esponerosa i humil alhora. I aquelles figues en forma de paraules eren tan gustoses que els glosadors volgueren allargar les glosades al sisè dia, que anomenaren dissabte.

Hi hagué un vespre i hi hagué un matí. I per al setè dia, abans de descansar del treball, Déu creà encara la darrera de les paraules, i la més dolorosa, i en digué… ressaca. I els glosadors la volgueren adornar i la penjaren a la figuera de la Veritat, i en digueren… ressaca de dos dies.

Quan tots hagueren descansat Déu s’alçà altra vegada cap als glosadors, i amb el dit alt els advertí:

– Podreu fer sempre gloses i rimar, podreu jugar amb les paraules de la figuera i podreu recrear-les tantes vegades com volgueu. Sereu poetes de la improvisació i riureu i plorareu en llibertat perquè ho fareu sempre des de la veritat. Però no gloseu mai des de la mentida, des de la impostura, ni des del mal ni des de la vanitat. El dia que no prengueu les paraules de la figuera de la veritat, tingueu per cert que aquest arbre serà cendra i cendra seran les paraules connotades que us ha dat.

Hi hagué un vespre i hi hagué un matí, i dos, i tres i quatre. I vengué un nou divendres, i vengué una altra glosada. Cantaven alegres els glosadors enrevoltant el foc i alegres es giraven per prendre de la figuera les paraules que hi havien penjat a madurar, i s’enorgullien de cada nou sentit, de cada nova gràcia, de cada sorprenent significat.

D’entre tots, però, un n’hi hagué que se sentí temptat de vanitat i de mentida, mentre pensava:

– I què, si es fa cendra la figuera. I què si no la tenim per recrear les paraules des de la veritat? O no les tendrem per sempre ja nosaltres, les paraules? Quina necessitat hi ha, de ser sempre veritables i autèntics si ja som nosaltres mateixos qui glosam?

I va ser així que s’alçà del taburet i vanitós cantà per ofendre, i prengué al vol cada paraula, sense ni esguardar l’arbre sagrat i ja veieren els altres que els mots no li sortien del cor i ploraren en colombrar que la figuera de la Veritat s’esdevenia cendra polsosa i que les paraules connotades es fonien amb l’aire castigat del cel i amb la terra cremada i el rostoll.

I Déu digué:

– Ni has estat autèntic, ni has estat sincer. Ni veritable has estat. Has ofès amb maldat per la teva vanitat. I ja que has fet això, i per tu i pel teu mal cap, a tu i a la teva estirp glosadora us faré patir les grans fatigues de les rimes cegues, de les difícils i de les planeres, i hauràs d’entrenar-te per parir els heptasil·làbics, i no sempre et naixeran. Les normes del llenguatge et seran una trava a l’hora de glosar. Voldràs cantar i tan sovint ni el to sabràs prendre. Desitjaràs la perfecció de la glosa, i ella et voldrà sotmetre. I vosaltres, glosadores i glosadors, tengueu per cert que qui d’ara endavant no canti des de la veritat, des de la sinceritat i des de l’autenticitat no podrà arribar mai al cel de la glosa.

Veié, Déu, que amb aire greu l’escoltaven penedits i amb el reflex del foc a la cara, els glosadors. S’alçà del tron de paraules des d’on els havia parlat i estengué les mans amb magnanimitat:

– I us dic, en veritat, homes i dones de la paraula, que aquest cel existirà i en direu d’ara i per sempre Binifaldó, i que per anar-hi també haureu hagut de glosar al Mallorquí.

El trasplantament

Ai, les paraules! N’hi ha tantes que ens evoquen tantes coses! I tantes que ens salven una glosa! I tantes que les deim cada dia tantes vegades! Però segur que tots en tenim qualcuna de preferida, que l’aprenguérem de la padrina, que és intraduïble, que la sentírem per primera vegada dins un bar, o a una conversa familiar, una paraula especial que no tothom coneix, però que sona molt nostra, molt del nostre poble, del nostre país. Si no et ve tot d’una al cap, pensa-hi una estona… I tria’n una. Quina és la teva paraula?

Amb aquesta pregunta demanàvem a cadascun dels participants a la trobada glosadora-amical de Binifaldó una paraula. Ells no sabien quin ús se’n faria. De les trenta-tres paraules donades, va sortir aquest conte. I d’aquest conte, un missatge entorn de la importància de la llengua en el món glosador. La narració, a més, va servir de fil conductor per a la mostra dels resultats de la feina feta durant tot el cap de setmana. Tot plegat va ser ben emocionant! Que vagi de gust!

Dins la boca se sentí la punxada decidida del bisturí. L’infermer xiuxiuejava al costat de la cirurgiana paraules incomprensibles. Potser parlaven de futbol, del coronavirus, d’Estefanía i Cristofer o del sopar d’anit passada. Potser es deien furtives paraules d’amor mentre li feien el tall. Anestèsia local, li havien dit, però el punxó assèptic li blaïa la llengua, o la hi acaronava. No ho sabria dir. Recordava poca cosa, d’aquell vespre. Havien glosat, i n’estava contenta. No havia estotjat cap cervesa de les que li havien oferit, ni havia guardat cap paraula per a llavor. Totes, les havia dites. Una cançó a l’estrúmbol que li feia jutipiris des del fons del bar, una insinuació intel·ligent i valenta sobre el poder térbol de l’apotecari dins l’Ajuntament per fer destralejar la concurrència una estona, una glosa coenta que va fer esclatar la disbauxa. I estava satisfeta, perquè havia passat per l’enrocador de les rimes més difícils, i havia superat amb nota cada embat dels seus companys de cadafal.

Només una vegada va restar atxul·lada davant una cançó adversària. Acotà el cap. Se sentia derrotada. La vermellor i l’empegueïment li salsien la cara com un sol d’agost i de migdia. I abandonà per un moment la lluita. Se n’anà cap al bany i entrà sense tenir gaire esment d’on posava els peus. Hi ha catxull a les tavernes els dies de gresca grenyal. Sentí un xic-xic davall els peus. Ben davant, el mirall, amb un aire retro, li evocava el pentinador de la padrina, i l’escalfapanxes amb el cossi, i l’arcada de marès que separava els dos aigovessos, i el binerbo el dia de les matances, ben davant les cases… els rentells surant dins el vinagre, els espiadimonis fent batrala sigilós ran de l’aigua verdosa del safareig, on feia navegar, talment llaüts blanquíssims, barquetes fetes d’escorça de pi emblanquinades amb calç. La pàtria és la infantesa.

Alçà l’esguard cap al mirall, altra vegada, treballadora incansable de la paraula, trescadora de mots i paisatges, indagadora d’ànimes i persones, i seguí amb els ulls dins el vidre el camí dels xaragalls que els anys li havien traçat al rostre. Les arrugues ja no eren de riure. I en tenia una tracalada, tantes com tavelles a les cuixes quan era nina d’uè. Saps que hi anava, de bona.

De cop i resposta, amarada de nostàlgia, s’esbucà. Una mà per darrere l’engospà i mentre perdia el món de vista sentia l’olor del cloroform a la boca. I d’allà, a la pedra on ara, sense esma, provava d’avisar que no. Que la llengua no. Però el gatzoll quirúrgic havia acabat la seva feina gairebé a tall de campaneta. Amb prou feines podia moure el cap, però girà la mirada cap a la tauleta auxiliar, i la va veure allà, com un aixovar de carn, vermellíssima, glatint com un cor ple de vida, dins una safata d’or blanc talment un present per a una Salomé de bata blanca. La llengua. Pensava en els ulls foscs de l’apotecari, llosc com un talp, viu com una geneta, rancorós i perdonavides. Devia ser ell qui havia ordit aquella venjança? Com havia sabut que n’havia malparlat a la glosada? Per què la privava de parlar només per haver dit? Per què li feia tallar l’eina sense tenir present que li tallava l’ànima? Entre pampallugues, dins el quiròfan, s’imaginava aquell gorà marratxiner amb els ulls plens d’uixols i mosques vironeres succionant llengües de porc, però ara era ella la que colombrava un esdevenidor negre, amb aquella boca buidada d’ànima. On anirien, les paraules? Què se’n faria de la sonoritat? Qui donaria ara a cada mot el to, la cadència i la pausa? Qui recordaria dins cada conversa, dins cada cançó, dins cada vers les paraules que havia anat acaramullant a cop de memòria i amor? Podrien, els qui li venien darrere, servar com ella havia servat el gust de la terra, el so de l’aigua, l’olor de l’aire, l’ardència del foc en cada paraula? Sabrien reconstruir la pàtria de la seva infantesa? Canviaria el paisatge si canviaven els mots amb què l’havia dibuixat sempre? Canviaria la gent, si canviaven les cançons? Canviaria el poble, si canviava la llengua?

Amb aire compungit, l’infermer la convidà a alçar-se per pujar cap a planta. “Et convé descansar i estar tranquil·la. Serà demà, el trasplantament”.

A Rafel Crespí, in memoriam

Aquestes són les paraules proposades pels assistents a Binifaldó per confeccionar aquest conte:

Estrúmbol, jutipiri, binerbo, destralejar, embat, apotecari, aixovar, pampalluga, xiuxiuejar, enrocador, catxull, salsir, llaüt, llosco, tavella, acaronar, engospar, uixol, pentinador, rentell, tracalada, safareig, espiadimonis, grenyal, atxul·lar, batrala, cervesa, guarà, amarar, esbucar.

I si hagués xutat un altre?

Aquest cap de setmana he viscut en carn i ànima pròpies la tercera edició de Binifaldó, una convivència ludicoformativa emocionant i transcendent. Ara mateix no tenc més paraules per parlar-vos-en. De moment, us deix aquí el conte que em comanaren perquè servís de base a l’apoteòsica i inspiradora sessió dominical. Us en podria explicar moltes coses, del conte, però crec que és prou entenedor. Esper que us agradi.

Cau la gota de suor, regalima des del front, i pega esclat damunt l’herba. I s’irisa l’aire encès. El cor et glateix, bum, bum, bum. Tot el camp diu el teu nom, el canten com si fos seu. Sents que t’estimen, t’ho diuen. Mires al cel i somrius. Escups en terra amb menyspreu. Et calen la ràbia i l’odi per concentrar-te en el gest. Ja col·loques la pilota. Ja divises la barrera. Dus l’amor del teu equip carregat damunt l’esquena. La seva força és la teva, però el peu que xuta és teu. Els objectius, com pistoles ufanes i transcendents, t’apunten a tu, estrella incandescent, astre impúdic d’aquesta vana galàxia.

En sentir xiular la falta has corregut a cercar-la. L’acarones i la beses. La pilota, tan rodona. I què et fa estimar-la tant? Xutes per la teva glòria? O per fermar la victòria? Has pensat qui guanyarà? El triomf va cap a tu, perquè ets tu qui l’ha cercat. I no penses en res pus. Ara tot depèn de tu, però sou onze en el camp i cent mil a dins l’estadi. Xutes encara per tu? Et fermaràs bé la bota, assentaràs ferms els tacs sobre la gespa regada. Poses els braços en gerra, eixanques un xic les cames, que ara et tremolen lleument, el cor et glateix, bum, bum, bum. Pegues alenada fonda i no saps si és un sospir o la ferma convicció que et mereixes xutar tu. Fa massa anys que ja hi fas feina, lluites per esser el millor. Cau la gota de suor. Et calen, la ràbia, i l’odi? Només guanyen els taurons, cal esser un depredador, cal humiliar el contrari, aixafaràs l’adversari i ho hauràs fet tu tot sol perquè ets tu qui pega el xut, perquè has fet feina tants d’anys per poder-lo xutar avui.

Darrere tu, ran de l’àrea, amb el físic esbucat, cops i nafres per les cames, samarretes esqueixades, orgull de feina ben feta, t’esguarden els teus companys, una mica agotzonats, amb les mans en els genolls, gladiadors dins el camp gran, lluitadors de feina sorda, sents que són un farciment, un lleu acompanyament, una nosa necessària. Però series aquí, sense el buf del seu alè? Hauries fet tenir ver, el teu triomf absolut, sense la feina abnegada, humil i asserenada, per tants poc reconeguda, dels teus companys de bancada?

Però el peu que xuta és teu. Sents que t’estimen, t’ho diuen. Cent mil veus canten a cor, i si cantes, canten elles. I quan rius, riuen amb tu, perquè te veuen segur. Els arengues amb els braços, però arriba que no saps si els cent mil són tu mateix, cent mil cors dins el teu pit, un batec monumental, perquè ja no són cent mil, perquè ara ja és un de sol, tot es concentra dins tu, perquè el peu que xuta és teu, i el cor et glateix, bum, bum, bum.

I l’àrbitre eleva el braç, i l’àrbitre vol xiular, perquè tu puguis xutar, perquè s’alci la barrera, i perquè voli el porter, perquè la bimba viatgi més aviat que la llum i en més poc temps que un segon certifiqui que tu ets el millor dins aquest món. Es fa el silenci a l’estadi i ja penses com serà: l’estruend dels hooligans, els abraços dels companys, els mil flaixos a la cara, l’espíquer fent venerar el teu nom a la pantalla. T’alçaràs la camiseta, mostraràs abdominals i faràs el crit de guerra.

El silenci es pot tallar, se sent nítid el xiulet. Ja no penses, ni somies, corrs les passes necessàries per abastar la pilota, que a cada passa es fa grossa i aleshores tot s’atura: i si fossis tu tot sol? I si l’estadi fos buit? I si el teu cor fos petit? I si el batec fos minúscul? I si per molt mala sort no pegues bé a la pilota? I si el pal escup la bimba? I si el porter de davant t’endevina la intenció? I si falles i no hi ha qui et sàpiga consolar?

El peu ja és a la pilota, has xutat molt convincent, ho has fet bé, intel·ligent, i la pilota ja vola, però no saps si entrarà. El porter encara no es mou. Aleshores te’n recordes d’aquells dies a l’escola, que et varen deixar xutar, aquella primera vegada que havies volgut jugar. No en sabies, i et volien, per fer créixer aquell equip, perquè creien que tots junts estaríeu condemnats a ser més forts i més bons i estaríeu destinats a guanyar l’equip dels grans. Et varen deixar xutar i després d’haver fallat t’assegueres a plorar, abraçat pels teus companys. Pensares com penses ara, que estàs segur de marcar, que havies de xutar tu, però aquell dubte d’antany sempre revé a cada xut: i si hagués xutat un altre, quants n’hi hauria ara com tu?

Jesús Independent és nat!

 

– Aquí no, Josep! T’he dit que aquí no. La marededéu Junquera parla amb vehemència. Sap perfectament en quines condicions no vol parir.

– Junqui, estimada, on vols que anem, si no? Ens han destrossat el sistema sanitari. No hi ha hospitals. Ni escoles, tendrem aviat, si van així, li deia Sant Josep Puigdemont, presumpte pare i pastisser gironí.

La marededéu Junquera està en estat de bona esperança, però ho sap tothom, perquè és profecia, que Jesús Independent, el filló que ha de tenir, l’ha concebut després d’una relació libidinosa amb l’Esperit Sant del Poble. El Poble que branda, enervat, enèrgic i entusiasta, un gran fal·lus encès d’esperança capaç de beneir encabronat la vella Europa de seminal indignació.

De sobte una gran claror profètica encega els ulls dels dos pelegrins. És l’arcàngel Gabriel, cupaire irreverent: “Oh, Putxi, hereu dels pares de la pàtria, del nostre pare Abraham Pujol, que acceptà el sacrifici dels fills per salvar-se ell; i del nostre líder magnífic Artur Moisès, que va morir als peus de la terra promesa; oh Junqui, marededéu sens màcula ni pecat, pariràs amb dolor un infant independent i republicà damunt un llit de cols de Brussel·les. De molt a prop, rebrà l’escalf del bou major Trapero. D’un poc més lluny, li arribarà l’alè amorós de la somera Colau, sempre equidistant. Haureu de fugir amb el vostre infant. Us havia de dir que fugísseu cap a Egipte, però us convé més Bèlgica, creis-me. No tot el flamenc és dolent. I allà no hi ha toros.

– Jo a Bèlgica no hi vaig! I si te n’hi vas tu, ja m’has vist! Nosaltres parim, nosaltres decidim -avisa revoltada la marededéu Junquera.

– Però Junqui, no et posis així…

– La pitjor manera de protegir Jesús Independent és separar-vos, el poble no us ho perdonaria. Sense desobediència, no hi ha independència, diu l’Arcàngel Gabriel.

Mentrestant, a palau, Felip Herodes talla claus.

-M’han dit que a Betlemona ha nascut un nou rei, un ésser repugnant i malèfic, violent, pervers. I diuen que s’autoproclama fill del poble i que vol esser lliure.

– Majestat, Jesús Independent, es fa dir, i Betlemona i Catajudea completa ja són partits a adorar-lo. Li duen paperetes. Han enrevoltat el seu bres d’urnes. I voten! -qui l’avisa tot rentant-se’n les mans és el primer ministre Pilats Rajoy (sí, Pilats hauria de sortir més endavant, en aquest cas seríem davant una profecia anacrònica).

– Independent? Independent de què? De mi? Independent del meu imperi romà infal·lible? Pilats Rajoy, requisau totes les urnes. Vull el cap de tots aquests pastors que voten. Prepara 4.000 remers i amarra un Piolín al port de Betlemona.

– Però majestat, els agents portuaris també adoren Jesús Independent -a Pilats Rajoy, avui, que és diumenge i va abillat amb el xandall de caminar aviat, li cau la goteta.

– M’és igual! Si vàrem ser capaços de guanyar un mundial, també podem guanyar un país! A por ellos!

– Majestat, no és un país!

– Ah, no? Idò que són? Dos milions i mig de pastors rebels? No em vengueu amb històries, són un país, i els hem de sotmetre! A les bones, o per la força! Antidisturbis, porres i pilotes de goma, si cal!

Simultàniament, a Betlemona, comença a córrer la notícia. Els pastorets Jordis ho criden als vuit vents:

– Tothom cap a la Ciutadella, va, tothom! Que a cal Pastisser hi ha novetat! Jesús Independent és nat!

Pocs dies després, arribats de milers de quilòmetres de distància ideològica, ja són aquí els tres Virreis Màgics de Ponent. Guiats per l’estel de milions d’estelades, i encegats per una ràbia irracional, vénen amb els camells del 155. Duen dins tres cofres els tres tresors més preuats: el virrei Albiol, alt com un sant Pau (Gasol), du la Por; la virreina Inés, vestida de salvapàtries, porta la Presó; i el virrei Miquel (sí, Miquel Iceta), els acompanya amb l’Exili (i qualque ball).

S’entenen, els tres virreis, i ella, Inés, voldria per a ella la custòdia d’aquest Jesús Independent, per adoctrinar-lo en els valors de l’obediència, la submissió i el sotmetiment. Però sap que sense el suport dels pastorets equidistants i de la batlessa de Betlemona poc hi té a pelar.

Els pastorets esperarem. Sant Josep Puigdemont és a Brussel·les amb el present del virrei Iceta. La marededéu Junquera roman cada nit a Estremera, tot patint la presó de la virreina Inés. Com són també, a Soto del Real, els pastorets Jordis. Però i el present del virrei Albiol? On és la por? Qui és que en té? O no volem tots, un Jesús Independent?

“A mi no m’han mort”

Em varen encomanar d’escriure la història d’en Miquel Palmer, Simonet, perquè fos una de les narracions que formassin part de la nit de Misteri al parc, emmarcada dins el pioner i exitós festival de l’oralitat Emparaular. La representació va tenir lloc ahir, a càrrec de Pere Bonet, que ens va saber transportar màgicament a l’estiu de 1936. Avui, malauradament, vivim moments en què les llibertats i els drets fonamentals dels ciutadans tornen a ser vulnerats impunement. No ens dobleguem davant el feixisme.

(Surt l’actor a escena saludant suposades persones que passen a prop d’ell, tot ignorant-lo)

– Ei, hola!

– Pssst!

– Tomeu, com anam?

– Ei, Miquel!

– Magí! Magí?

(S’atura, entristit, i acluca els ulls. Al cap de pocs segons els torna a obrir)

Si acluc els ulls, veig cares. Us passa, a vosaltres? Sempre n’he vistes, quan els tanc. Quan dic sempre, vull dir en aquesta curta vida meva. Tenc devuit anys. Som un al·lot. Ai, perdonau, (es disculpa per no haver-se presentat) Miquel Palmer, em diuen, però tothom em coneix com en Simonet. Per mon pare, que és Simó. I clar, jo som en Simó petit, en Simonet.

Sempre he dibuixat. I quan dic sempre, ja sabeu què vull dir. Un dia passejàvem per na Camel·la amb la padrina. I ens escometé l’amo en Miquel Meu. Bé, Meu és el malnom. L’amo en Miquel Duran era el director de la revista Nosotros. D’al·lot l’amo en Miquel havia pretès ma mare, al cel sia, si és que hi ha cel, i havia fet els passos per ca nostra més d’un dia. L’amo en Miquel em mirà de dalt a baix i, girat cap a la padrina, diu amb un somriure:

– Ca, i menau un bon pollastre, ja, vós. Això és un nét vostre?

– Sí. I si sabessis la mà que té!

– Així que a banda d’anar més estirat que un fus, aquest jove té una virtut…

– Talment, Miquel. Hauries de veure la gràcia que té per dibuixar. Mira que li he dit de vegades! Meam si no pintaràs la teva germaneta petita! I encara és l’hora!

– Padrina! És que n’Aina es mou tot el temps, i així no hi ha qui dibuixi! Els models han d’estar quiets!

– No ha de menester ningú que li digui el que ha de fer, en Miquelet nostre. Ha après de sonar el clarinet i hauries de veure quines melodies… I per pintar, agafa els pasquins del cine i en sap treure les cares talment. Tot lo dia hi està ficat. Ja no sabem on hem de penjar tants de quadres. Voldria els veiessis, és que són de veure! Sobretot, si vas al local d’Unió Republicana veuràs el retrat que hi tenen penjat de n’Azaña, pintat d’en Miquelet nostre. I tot això de la seva mà. No n’hi ha hagut d’ensenyar ningú. I ja no te dic els dibuixos. Tant li és treure la cara exacta de qualsevol, com fer-ne una caricatura que quan la mir és que no me puc aturar de riure…

– Padrina!

– I no te convendria més, al·lot, posar-te a fer feina de fuster o de manobre i no perdre el temps amb dibuixets?

(En Miquel es treu un mocador per tapar-se la boca mentre, tímid, estossega)

– Sí, l’amo en Miquel, he fet feina a can Mola, al carrer de n’Olesa, de mosset de fuster, però no he estat gaire fi, darrerament. Estic delicat dels pulmons, i segons quins esforços no els puc fer. M’és igual si no em pagau. Passaré gust de fer dibuixos i que els manacorins els puguin veure.

Fa un poc més d’un any, d’això. I de llavors ençà no m’he aturat de dibuixar mai.

(Torna a aclucar els ulls)

Ja torn veure cares. Diantre de cares! Quan dibuix, la mà va tota sola. És com si una rampa m’anàs dels ulls al cervell i del cervell a la mà. I així com veig la cara, així la dibuix, tan ràpida és aquesta rampa.

El primer dia que vaig comparèixer per la redacció del Nosotros ja vaig collar de bon de veres amb en Tolito. Bé, tots li deim en Tolito perquè és petitoi, i tan bon al·lot, però si va dir ver en Tomeu Blanquer ja frega la quarantena i té dos infants que ben aviat començaran a roncar qualque fadrina. Li vaig mostrar qualque dibuix meu. N’hi vaig fer qualcun just davant:

– Fotre, sí que ho ets graciós, tu, Simonet. Farem una cosa: jo tenc molt bona mà amb els cossos, perquè vaig anar molts d’anys a dibuix d’anatomia humana. Però les cares sempre m’han costat. D’això te’n cuidaràs tu.

– I com ho hem de firmar? Amb el nostre nom?

– Ah, això ho tria l’artista. Has de ser tu, Simonet, qui decidesqui com vol signar les seves obres.

– Vull firmar Verax. En llatí vol dir “veraç”, “que diu la veritat”, perquè els meus dibuixos no menten mai. En tot cas, exageren les veritats que hi ha damunt cada cara, davall cada cervellera. Podem fer vinyetes crítiques, sarcàstiques, Tomeu, però jo, de mentides, no en vull dir mai.

Encara me’n record de la primera vinyeta que publicàrem. Tot d’una que va sortir el Nosotros el vaig anar a cercar al local per dur-lo a mostrar a ca nostra:

– Padrina, padrina! Mira quina cara que hem posat a en Mabutí! Hahaha! Ja hi tornarà, aquest fatxa! Eh! I mira en Verga, quina carota que li hem deixat! Quin estafador, quin mafiós!

Ella no reia, però. -Anau alerta, Miquelet. No importuneu segons qui, Miquelet, si no hi importa. Anau alerta.

Dibuixàrem amb en Tolito, tot allò que ningú mai no havia gosat dibuixar. Els dèiem els “intocables”. Però nosaltres els tocàvem cada setmana. Sempre, i quan dic sempre ja sabeu què vull dir, sempre m’ha indignat la injustícia. Contra el privilegi dels rics, la dignitat dels qui no tenen. Contra la supèrbia dels poderosos, la humilitat dels més febles. Contra la injustícia, el crit. Però és clar, delicat com estava, jo no podia cridar i dibuixava, dibuixava les cares que veia, les que veig avui encara, les cares dels qui s’aferren als privilegis que han rebut d’avior o que han obtingut de fa poc.

Dibuixàrem en Mitja Bota, i n’Arrom, don Toni Maria de la Música, en Guillem de la Torre. Ens revoltava la relació tan estreta que tenien les dretes amb l’església i els capellans i les monges eren uns habituals de les nostres vinyetes. O el totpoderós Joan Verga. No teníem por de res. I de què n’havíem de tenir? Joves com érem, abrandats, apassionats! Qui ens havia de fer por? Escrivien, debatien, protestaven, les dretes. No toleraven els canvis en les contribucions que havia aprovat l’Ajuntament del batle Garanya. No comprenien aquella fal·lera per fer escoles. Ni podien sofrir que no volgués anar a missa, el batle. Fariseus! Darrere aquella cara de beatos falsos s’hi amagava el feixisme. Ja ens havien arribat noves de Hitler a Alemanya, de Mussolini a Itàlia, i sabíem que aquella dreta feia feina i s’organitzava per implantar-se també aquí. No ho podíem deixar passar. No podíem consentir-ho.

Ens agradava especialment caricaturitzar un historiador local, advocat de professió, i de malnom en Mabutí, li deien.

Més tard vaig saber que el poble li dedicaria una plaça. M’han dit que en aquest temps vostre, entre Rosselló i Còrsega, a la barriada de sa Torre, li retem aquests honors. En Mabutí… que va ser tan xerec, que va ser l’ideòleg de la dreta més estantissa i agressiva de Manacor… ah sí? Idò jas un carrer!

Les actituds de la dreta es radicalitzaren. A S’Agrícola anaven amb el pèl arreveixinat i la cresta dreta. Els pagesos, com polls entrats en pastura, eren els qui tenien els privilegis més gelosos. Al cafè dels senyors, a sa Bassa mateix, tot es duia sempre amb més pausa. Una pausa que no era gaire de fiar, tanmateix… Però, ai, els pagesos. Ai, els nous rics. Ai, la figurera i la beateria falsa.

Hi havia nirvis. I les notícies que arribaven de Madrid no eren gens esperançadores per a la república. Els militars no estaven disposats a consentir que es canviàs l’statu quo. I les dretes, molt menys. Esclatà la guerra.

No vaig perdre mai el coratge, jo. Ca!! Els primers dies els carabiners feren front als feixistes. El batle Garanya s’amagà, i l’amo n’Andreu Ravanell quedà al capdavant del consistori per defensar l’estat de dret, perquè no podia ser que ens prenguessin per les armes allò que havíem guanyat per les urnes. Però no hi va haver manera. Les dretes enviaren reforços de Palma i en tres dies es feren seu l’Ajuntament i el comandament de la vila. Molts de rojos s’amagaren. D’altres trobaren que no hi importava, “tanmateix no hem fet res, noltros”, pensaven. I els trobaven a ca seva, que dinaven, que sopaven, que dormien:

– Joan, vendràs amb noltros.

– Tomeu, mos hauràs d’acompanyar.

– Toni, aixeca’t i passa-mos davant.

Sinistres camises blaves! Hi estaven a caramull, els nostres, a la presó. Què els devien voler fer? Tancats per les seves idees. Homes condrets, sense cap delicte de sang. Sense altra “taca” a la seva vida que haver volgut dur la cultura a tot el poble perquè tot el poble tengués les mateixes oportunitats. Sense altre mal que prendre als rics per donar-ho als pobres. Sense altre corc que creure profundament en un sentit de la responsabilitat pública per gestionar el bé comú en bé de tothom. I ara els tenien allà, tancats com a bísties.

Els rojos anàvem coa baixa, aquells dies. Les pistoles fan por. I els fusells. Però en fan sobretot aquelles cares, les cares que veig encara ara si acluc els ulls.

Però vet aquí que aquelles ombres mortes reviscolen com reviscola amb el cel molt net un dia d’hivern després de la tempesta.

Un vespre se presenta en Guillem Pipado a ca nostra:

– Miquel, diuen que els rojos han desembarcat al Port, i a sa Coma, i a cala Anguila. Que són dos mil, quatre mil, què sé jo! Que la mar és plena de barques i vaixells de guerra. Que duen camions. Que vénen a salvar-nos!

No hi cabia de goig. No sabia on m’havia de posar d’alegria. Déu meu, si és que hi ha déu, quins dies tan intensos! Vaig pensar que no podia quedar mans aplegades, que jo ho havia de veure, que havia de viure el triomf de la llibertat per damunt el feixisme. L’endemà dematí partiríem cap al Port. Em vaig aixecar fosca negra, encara, ben prou alerta a despertar la padrina. Vaig agafar un poc de pa, un tascó de formatge i una mica d’aigua i vaig partir a cercar en Magí, un cosí meu afectat de la cosa política, també.

(En Miquel tira maquets a la persiana, per despertar en Magí, i siula fluixet).

– Sssst! Ssst! Magí! (amb veu fluixa dins la nit)

(Silenci)

– Magí.

(S’obren les persianes)

– Qui és? (també amb veu fluixa).

– Som en Miquel cosí.

– Què putes vols? No són les sis, encara!

– Magí, han desembarcat els rojos al Port. Hem de partir. Diuen que són més de quatre mil. Que hi ha barques i vaixells de guerra, i camions. Que ens salvaran, que salvaran la república! Agafa menjar i beure i treu les bicicletes, que partim cap a la mar.

Emparats per la fosca, guiats per aquella mitja lluna d’agost, pedalàrem amb l’ànima encesa per la carretera polsosa i pujàrem a les muntanyes de Son Josep. El sol guaitava darrere la calitja agostenca. Els galls de Son Forteza saludaven el nou dia. Se sentia lladruc de cans. La mar anava plana. Atalaiats damunt un pi vàrem veure com ens naixia davant el prodigi:

– Tu, tu! (en Miquel toca el colze repetidament a en Magí, perquè es giri) Eh, mira això! Els teus collons! Homes i homes, camions, hidroavions, fusells, munició, no acaba mai, això, mira’ls com desembarquen. Vénen contents, alegres, combatius! No els sents cantar? (canta fluixet, ell)

Viva la quince brigada
Rúmbala, rúmbala, rúmbala

Que se ha cubierto de gloria
Ay, Carmela, ay, Carmela!

Luchamos contra los moros
Rúmbala, rúmbala, rúmbala

Mercenarios y fascistas
Ay, Carmela, ay, Carmela!

– Hahaha! Magí! Les esquerres unides per derrotar el feixisme! No podem perdre mai, Magí! Ho tenim guanyat! Ho tenim guanyat!

Davallàrem el puig amb foc a les sabates, com si ens encalçassin, com si aquella alegria ens hagués revestit de coratge i energia. Però no tenguérem temps d’arribar a baix. Al peu del turó, arran de carretera, ja amb el sol alt i enmig del so insistent de les xigales, sentírem aquella veu:

– Qui hi ha aquí?

– En Miquel Palmer i en Magí Duran, senyor.

– I què hi fèieu aquí dalt, al·lots? Que vos volíeu afegir a la tropa de rojos que ha desembarcat? Que els fèieu senyes?

– Senyor, noltros no…

– Al·lots, mos haureu d’acompanyar. Soldats! Pujau-los al camió!

Ens dugueren a la presó. No havia vist mai tantes d’ànimes esbucades. Els homes que havien reblit d’il·lusió tot un poble, els qui s’havien cuidat durant els darrers anys d’aplicar els valors de la república a tots els racons de la vida manacorina, tancats. I en Magí i jo tancats amb ells.

Avui ha entrat un soldat. Encara feia fosca. Ha quedat dret enmig de la porta i ha cridat:

– Queden en llibertat!

S’ha posat a dir noms. Ni sé què deia. Ni qui s’aixecava. Fa cinc dies i cinc nits que em tenen aquí tancat. He dormit poc, cada nit. I jo enyor la padrina. I mon pare. I els meus germans. I n’Aineta. Petitona meva, germaneta dolça! En arribar a ca nostra la dibuixaré!

– Miquel Palmer.

Ha dit Miquel Palmer. I m’he aixecat d’esma. M’he aixecat com qui s’alça de la taula en haver acabat de dinar, com qui surt del casino en acabar el tuti, com qui parteix de ca seva per anar a festejar. M’he aixecat com un al·lot per una llepolia, i he passat pel portal com un home que no sap quin temps li queda de ser home. M’he posat darrere aquella teringa d’homes i hem partit a caminar cap a defora. Quan hem estat al carrer ens han esperat un escamot de falangistes amb fusells. Una dotzena devien ser. A cops de culata ens han fet pujar a un camió. He vist homes que ploraven. Joves que cridaven sa mare. He aclucat els ulls. I he vist cares. M’he sentit aquella rampa a la mà. “Si tengués un llapis, ara, un carbonet”… Però duc les mans fermades amb un fil de ferro, com aquests homes que ploren, com aquests joves que criden sa mare.

Ens han fet seure dins el camió. Dos falangistes també hi han pujat. Anaven drets, amb els fusells a l’espatla. Els dos més joves, eren. Els dos més fanfarrons: el Sord i el Forneret. Darrere, a un altre camió, hi han pujat els altres deu i un capellà. He mirat les cares d’aquells homes que havien sortit amb mi de la presó. Cares com la meva, trepanades de silenci i de por.

– On ens duis? -ha demanat a un falangista un dels més granats, dels més valents, que no s’ha aturat en cap moment de mirar-lo a la cara.

– Calla, roig! Ara te donarem una bona medecina, meam si te cures! -li ha dit el Forneret empenyent-lo amb la culata.

De cop i resposta, els camions s’han aturat. Ens han obert el portelló.

– Au, baixau!

Hem davallat. Aquí, aquí on em veis, just darrere el cementeri. Aquí, amb aquesta olor estranya de carn cremada. Amb aquesta fosca més negra que els corbs que hi ha damunt les figueres, paint la carronya podrida del mal. Aquí, devora les tres figueres, curulles d’un esplet de figues generós. Aquí, devora aquesta paret barrinada, foradada com un cel negre d’estels lluents.

Mentre venia cap a nosaltres, el capellà es cordava una cartutxera amb una pistola part damunt la sotana. No clarejava encara, quan ens ha volgut confessar. Jo li he dit que no tenia res a dir-li. Que sempre, i quan dic sempre ja sabeu què vull dir, he fet bonda i que sempre he estat veraç, que he dit sempre la veritat, i que si hi ha déu, poca cosa deu tenir a veure amb el seu, tan vestit de negre, tan poca cosa aquest déu seu, que els seus pastors necessiten pistoles…

– Camina -m’han dit. Ets lliure. I no et giris a darrere. I no m’he girat jo. No m’he girat, perquè som un al·lot, perquè som un home. I perquè tenia por. He corregut. I he sentit trons. I he sentit veus que em contaven que la padrineta es va morir d’un disgust. Què li degueren fer, per disgustar-la tant? He sentit veus que em parlaven de n’Aineta, la meva germanona petita, la de les rialles més tendres, reclosa primer a l’Hospici, més tard a les Minyones de Palma. He sentit veus que em deien que encara avui els militants més vells d’Unió Republicana es recorden del quadre de n’Azaña penjat al local del carrer de n’Amer. He sentit veus que repetien les veritats de la guerra. M’han dit que mataren l’amo en Miquel Meu, i en Tolito. I que mataren el cosinet Magí. He sabut que trobaren el batle Garanya, que li esclafaren les ulleres. Que el mataren, també. Que els rojos es reembarcaren. Que el poble es va convertir en una clova d’odi i de por. He sabut que acabada la guerra feren prendre oli de ricí a les viudes. I m’han dit que a S’Agrícola hi feien les llistes de la gent que feia nosa. I que en Mabutí encara ara té una plaça a Manacor.

A mi no m’han mort. Som aquí encara. Però ja no sent les veus. Som jo la veu, som jo la rampa que em parteix del cervell i m’arriba a la mà. Si em donau un llapis, dibuixaré dins aquest silenci tota la veritat podrida que m’han contat aquestes veus.

Som en Miquel Palmer. Simonet de malnom, per mon pare, que és Simó, i clar, jo som en Simó Petit. Som en Miquel Palmer, mosset de fuster. Som en Miquel Palmer, clarinet virtuós. Som en Miquel Palmer, dibuixant de Nosotros. Som en Miquel Palmer, i avui som viu per tots els qui mataren en nom de l’ordre, en nom de déu, en nom de la pàtria. Ja no em fan mal, els pulmons, i crid: som en Miquel Palmer!

He aclucat els ulls i he tornat veure totes aquelles cares dibuixades. Perquè si acluc els ulls, veig cares, encara.

(En Miquel Palmer es gira, dóna l’esquena al públic i mostra l’esquena ensangonada, i la jaqueta esqueixada per forats de bala. Desapareix dins la fosca)

Heus ací un petit moment de la representació d’anit:

Els externs

Aquesta setmana he escrit per a l’especial de la Patrona de la revista Punt Informatiu de Pollença. Jo, un extern de la festa. Aquí en teniu el resultat.

He estat dues vegades a l’Alborada. I una més a la festa de Moros i Cristians del dia de la Patrona. És poc bagatge per a mi, que sempre m’ha abellit de rondar festes aquí i allà.

De la primera vegada que hi vaig venir, per ventura fa quinze anys, per ventura en fa vint, tenc nítida una imatge que encara mai no havia descobert enlloc, aleshores. Mentre cercàvem aparcament vèiem a la forana del poble desenes de cotxes amb el maleter obert i joves que bevien per “posar-se a to” abans d’entrar a plaça com ho fan els bous esperitats abans de ser executats a cop d’espasa.

Hi vaig acudir sense suport local, com un extern-extern. Em vaig amollar dins la plaça sense entendre què hi fèiem i veient que el vertader interès dels qui hi havien anat com jo no era tant veure com era la festa, sinó beure com era la festa, i en estar en dansa, mirar de plegar qualque bocinet de carn fresca per arrodonir el vespre.

En vaig quedar escalivat. Com que els humans travelam sempre dues vegades amb la mateixa pedra, encara hi vaig tornar un altre pic. Amb resultats semblants.

Més recentment, no deu fer deu anys encara, vaig acudir a la festa de Moros i Cristians, ara sí, però, albergat per una pollencina, que em va saber col·locar a bon lloc per veure començar la festa. Vaig sentir l’amenaça metàl·lica de la simitarra que arrossegava, imponent, en Dragut. Vaig veure les al·lotes amb la camisa de dormir. Vaig veure els cristians, blanquíssims, armats de rems i garrots i falçs. I vaig veure guaitar en Joan Mas per la finestra baixa de ca seva. El vaig sentir cridar, braços enlaire, apel·lant coratge i assistència a la Mare de Déu dels Àngels. I tot esclafí. Potser perquè avui la pollencina que m’albergava ja no hi és, potser perquè record com si fossin fotografies descolorides però molt nítides aquell dia, ara quan ho escric sent els ulls humits i calfreds per l’espinada.

No som qui per donar consells a ningú. Però hi ha algunes reflexions importants entorn de la festa de la Patrona de Pollença, que són del tot equiparables a d’altres manifestacions festives com Sant Joan de Ciutadella, el Firó de Sóller, o el Sant Antoni de la Pobla, Artà o Manacor, que em toca, aquest darrer, de més a prop.

La primera parla dels joves. No pens, en absolut, que s’hagi de bandejar l’alcohol de la festa. N’és part indestriable. Ni tampoc pens que la carn i el goig dels cossos no hi hagin de tenir un espai. Tots recordam els besos robats de matinada, o l’apassionat xoc dels cossos desitjant-se més que mai després de l’eufòria de la festa. De fet, l’assistència a les festes dels pobles del costat, ha servit durant molts d’anys per forjar parelles que ajudassin a combatre l’endogàmia entre els joves del poble. I després hi ha el beure. Tots recordam una gatera, si els amics ens l’han contada. Tots sabem que l’alegria es multiplica amb unes gotes, o unes copes, de mesclat. Que la conversa flueix. Que socialitzam desinhibits. Aquests elements són els que criden els joves a la festa. I els joves són els qui fan que la festa sigui viva, que no sigui un fòssil, que camini, i que evolucioni.

La segona parla de la massificació. La primera afluència massiva a la festa ha de ser la dels locals. El prestigi i el renom de qualsevol celebració popular rau, primer de tot, en el zel que hi posen els vilans (i els pagesos, i els mariners) de la contrada. Cal, és necessària, indispensable, aquesta massificació, perquè és la que dóna cos i tarannà a la festa. És, en definitiva, la que la protegeix d’aigualir-se dins el brou del temps.

La tercera parla dels externs. Després de la vivència personal, del sentiment, de l’emoció, allò que dóna forma definitiva a l’orgull de poble i a l’orgull d’una festa és la valoració que en fan els externs, que hi acudeixen, encuriosits i cridats pel boca a boca. L’orgull creix en justa proporció al ressò extern de la festa. Hi són, també, necessaris, els externs. Però alerta. L’extern desinformat, el jove del botellot, el que cerca brega, el qui cerca bauxa o el qui no cerca res, aquests han de ser entesos com a danys col·laterals, i com a tals, cal que siguin minimitzats. No és dolent, un esquit de xovinisme, en aquest cas. L’extern acollit, el que socialitza amb els festers locals, el que s’informa i s’interessa, el que viu, veu, mira i beu i estima la festa amb ulls apassionats, aquest és l’extern que hem de voler.

I la darrera: potser no cal, segur que no cal, de fet, segur que és contraproduent, voler ser extern d’una festa cada any. Podem visitar, conèixer i gaudir les festes de cada lloc, però sense embafar. Preocupem-nos tots, sobretot, de mantenir la de ca nostra, que prou feina en tenim.

 

“Fantasmas” i bubotes

Ahir vàrem fer la festa de graduació dels meus tutorands de 2n de batxillerat. 25 pollastrells que surten del nieró i se’n van a córrer món. No ha estat un any senzill. Al final, com sospitàvem tots, ens han brollat les emocions, i fa devers un mes que ho vivim apassionadament, que se’ns trenca la veu quan en parlam, que ploram en públic i d’amagat i que estam molt nerviosos. Ahir, encara pendents de les notes de selectivitat, férem la festeta al Turó de ses Alzines, amb ells, els grans protagonistes, les seves famílies i els professors del seu equip educatiu. Va ser un gust i un plaer emocionant. Aquí teniu el discurset glosat de final de curs que els vaig fer.

“Los fantasmas ya me atacan”
ja començ a passar pena
i me dic mecagondena…
“Estos chicos no lo sacan”,
em deia n’Ana d’anglès,
jo dic “tocaran la glòria”.
I na Marina d’Història:
“No sé si podrem fer res”.
“Dels teus no aprova ningú”,
plora na Fina de Mates,
i jo dic “ja estau empates
perquè ho diu tot el comú”.

Jo per tot ja veig bubotes
i per més que rem i rem
no veig on arribarem
si treuen aquestes notes.
“Si no muden de color
Toni, crec que no ho trauran”
me deia en Joan Simó.
“I no tots aprovaran”,
na Laura de Geografia…
M’heu dit més d’una vegada:
“La classe ja està enfadada,
Toni, mos tenen mania”.
Amb la mirada cansada,
he mirat de posar pau,
cridant “al·lots estudiau
que vos vendrà la glopada”.

I a la fi, quin resum feim?
que hem ‘cabat batxillerat
quasi tots hem aprovat
i encara no mos ho creim.
I els qui heu acabat plorant
perquè duis qualque suspesa
cercau àvids la proesa
d’un setembre triomfant.

Tots heu estat molt valents
heu sabut pegar una estreta,
noltros qualque rebaixeta
per deixar-vos més contents.
I a tots els qui heu copiat
l’enhorabona sincera
ni estant ‘seguts a darrere
enguany vos hi han plegat.
Els qui heu estudiat de veres
sense trampes ni enganys
veureu que passats els anys
sereu persones senceres.
Que punyetes, si ja ho sou,
tots els que anit sou aquí!
No importa fer tant de xou
per poder-ho discernir.

Tanmateix, per si no ho veis
permeteu-me l’ocasió
per tornar a fer de tutor
amb un parell de consells:
No faceu carregar els feixos
als vostres companys de niu.
Si heu de ser competitius
sigau-ho amb voltros mateixos.
Sigau personatges mítics
joves de mil i un colors
sigau lliurepensadors,
ciutadans lliures i crítics.
I correu risc i ventura,
riureu molt i plorareu
i sempre recordareu
on s’encetà l’aventura.
Sereu tots gent de cor noble
i sabreu on heu crescut:
agraïts a l’institut,
l’institut del vostre poble.

I ara per ordre de llista
com un equip de futbol
jo que no som futbolista
dic els vostres noms al vol:

Jose Mari i Margalida
quanta pau i quanta vida.
i Ainara i David
quina feina i quin profit.
Nayara i Caterina,
ja sou la gent que camina.
Rafa Delgado, Adrián,
fa estona que sou gent gran.
Aina Duran, Joan Fons,
m’agraden els vostres tons.
Andreu i Víctor Herreros
sou molt bons, i punyeteros.
Nadia Iglesias i Kai Liu
heu de triomfar, segur.
I Cuca i Mariona,
la victòria per corona.
Pep Xavier, Xavi Navarro,
ja teniu un nivellarro.
Lluïsa i Javi Palmer,
artistes, ell el primer.
Marc Ramis i Mar Panyella,
quin camí de vida bella.
Àngela i Arianna
el coratge vos comanda.
Tu Manu, ets el darrer
i per mi, sempre el primer.

És un vespre d’emocions
i de bones companyies,
jo tancaré aquests dies
cantant les vostres cançons:

Aniràs a Ciutadella
o a fer un viatge gran
faràs el que els altres fan
perquè vius l’edat més bella.
Cavalcaràs sense sella,
p’rò també estudiaràs
en les llargues nits al ras
perquè la feina no cansa:
un setembre d’esperança
per volar com volaràs.

Ja ve l’hora de partir
amb la rialla a la cara
i amb molta gent que t’empara
com càlid vent de garbí.
Que et sigui planer el camí
i si plores com en néixer
vacil·lant davant la reixa
recorda-te’n per favor,
del consell d’aquell tutor:
no t’aturis mai de créixer.