El batle de Manacor gonelleja


frontal1

Ha passat. I ha estat aquesta setmana. Però posem-nos en antecedents. Pedro Rosselló va arribar a la batlia després de pactar amb El Pi de Catalina Riera, que havia sortit, expulsada, del Partit Popular juntament amb Antoni Pastor i cinc regidors més, per no claudicar davant el genocidi lingüístic perpetrat per José Ramón Bauzá i el seu govern.

Nofre Ferrer, exdirector general del govern genocida, assumia la presidència del partit a Manacor, acompanyat de Pedro Rosselló a la secretaria general. José Antonio Argiz, que anys enrere havia estat president de les Noves Generacions a Manacor, havia deixat el partit en temps de Pastor i s’havia presentat a la batlia de Manacor per UPyD, amb uns escarransits 153 vots (el primer regidor a Manacor se sol obtenir pam amunt pam avall, amb 800 vots), tornava a treure el cap per dins el Partit Popular, una vegada que n’havien estat expulsats els “catalanistes” Pastor i Riera.
La dreta autèntica, la més espanyolista, la més rància, la més exaltada, a poc a poc tornava cap a un partit que Pastor havia domesticat amb mà de ferro gràcies als seus bons resultats, coronats amb una majoria absoluta la darrera vegada que es va presentar.

Ha estat d’aleshores ençà que el Partit Popular de Manacor, quan no ho ha fet en espanyol, ha emès els seus comunicats de premsa emprant l’article salat. El fet ha estat explicat per diferents mitjans de comunicació. El Partit Popular de Manacor, des de l’arribada a la secretaria general de la junta local per part de Pedro Rosselló, després esdevingut batle de Manacor, escriu en article salat els seus comunicats de premsa. No és casual. Ni ocasional. És sempre així. És intencionat. És sistemàtic. És fruit d’una decisió lingüística i ideològica.

La presència en la premsa d’aquest fet va alertar tot d’una la gonellista Fundació Jaume III, que va remetre un comunicat en què donava suport al batle de Manacor i l’animava “a seguir usant l’article salat en les xarxes socials”. Però l’acció d’aquest grup que insisteix a contravenir la ciència lingüística dels darrers dos segles a Europa no es va limitar a això. Dilluns passat comparegueren tretze persones al ple de l’Ajuntament manacorí. De les tretze, només una era manacorina, la resta hagueren de venir de Palma. Brandaren pancartes amb flamants “Gràcies, batle” i “A Mallorca, en bon mallorquí”.

Molt ràpidament Pedro Rosselló es va voler desmarcar dels manifestants, a qui va dir respectar però amb qui no compartia el discurs. De fet, Rosselló afirmà que “m’havien filtrat que això podia passar, i ho vaig intentar impedir, però aquestes persones estan en tot el seu dret de manifestar-se”. No tan conciliador es va mostrar el regidor republicà Joan Llodrà, que qualificà “d’extrema dreta” algunes de les persones presents a la Sala, i recordà que ell sí que n’havia informat la policia, “perquè avui s’han manifestat de manera pacífica, però no sempre ha estat així”.

Però parlem de Pedro Rosselló. Parlem-ne. Ell afirma que els escrits que signa com a batle són en article literari. I és cert. No ha gosat fer-ho d’una altra manera, perquè sap que l’escàndol seria majúscul i perquè sap que toparia frontalment amb l’oposició, sinó amb tota una tradició secular, amb tot un cos de funcionaris, amb tota la ciència lingüística europea del segle XXI. Sí que permet (o impulsa, no ho sabem) l’ús de l’article salat en els comunicats de premsa del seu partit. Que no siguin oficials no vol dir que no siguin formals, i això sembla que Rosselló no ho acaba de tenir clar.
Creu Pedro Rosselló que si el seu partit fes servir l’estàndard de la llengua catalana per fer els seus comunicats hauria rebut el suport de la gonellista Fundació Jaume III? Segur que no. En tot cas hauria estat el contrari. D’altra banda, caldria estudiar i investigar per on li arribaren aquestes filtracions de què parla. Té línia directa el batle Pedro Rosselló amb la Fundació Jaume III? Quan va dir “m’han filtrat” volia dir “m’han dit”? O qui va fer la filtració va ser el seu cap de premsa al partit? No ho sabrem mai. O potser sí.

El cas, sigui com sigui, és que el batle de Manacor gonelleja i ho fa amb tota la intenció. A marcar territori. El que no pot fer, el que no ha de fer, és voler-ho tenir tot: l’estopa i el cul calent. Si tens l’estopa, tendràs el cul fred. Si la cremes, tendràs el cul calent, però l’estopa ja serà cendra. Que ens vulguin enganar és el que ens sap més greu. Si el PP manacorí escriu en salat ja sap quins amics tendrà, i li arribaran sempre per la dreta, per l’extrema dreta, pels qui fomenten la ignorància i el menyspreu a la llengua del país. Que no facin després la comèdia de fer-nos creure que els ve de nou.

Anuncis

I què hi ha de més bo que allò prohibit?


Per més que hom hi cerqui pocs avantatges trobarà en el fet que el més gran lingüista i folklorista que ha donat aquesta terreta nostra fos estat capellà. Vicari general, per més senyes. O per més inri. Quatre generacions de mallorquins han hagut de llegir de forma esbiaixada el conjunt de la rondallística popular que va arreplegar, diríem que amb voluntat de ser exhaustiu, Antoni Maria Alcover. La picardia amorosa, la dolentia subtil, l’erotisme insinuat o la pornografia més descarnada són termes proscrits en la rondallística popular que ens llegà Alcover, el qual renegà de l’erotisme en els contes que va anar arreplegant, tot argumentant que allò que hem de servar de la nostra antigor ha de ser “només les coses bones”. Com si no fossin bones, déu meu, les llaors de la carn i les referències que els febles humans hi feim, d’acte o de pensament dia sí i dia també.

De la mà de Toni Gomila, Catalina Florit i Joan Miquel Artigues, Produccions de Ferro ha estrenat aquesta setmana Peccatum (un títol, tanmateix, edulcorat, i sobre el qual hi pesa la feixuga llosa del canonge). La proposta és alegre, festiva, enginyosa i ben presentada. És una pornorondalla, un despullament d’allò que Alcover, a l’hora de transcriure, en el millor dels casos, va vestir de càndida metàfora, de manera que el lector, infantil o no, només hi veiés, en aquelles paraules, el sentit recte de l’expressió, i en cap cas, i mai més ben dit, el sentit oblic. En aquest sentit, potser hauria calgut polir altres tries, no tan explícitament eròtiques i que ara sí, es mouen només en sentit recte, com ara l’episodi del repartiment de suc de cervell entre homes i dones, o la dels dotze verdancs presentats com a dotze apòstols, on el muntatge sembla que deixa de banda interpretacions i fantasies i ataca el masclisme o el foment de la violència de gènere per part d’Alcover.

No és, tanmateix, una obra de denúncia de la censura d’Alcover, sinó més aviat una mostra, una constatació. Segurament és per això que l’escenografia circular proposada és també la vasa per a una estructura textual rodona, que comença i acaba amb Alcover, que comença i acaba amb reflexions sobre la cultura popular, que comença i acaba amb la fosca de la sotana per fer més llum al que necessitava més llum.

Però Peccatum enfila perles d’enginy tot interpretant pel cap que crema les paraules transpositores d’Alcover, i pensa que els dits de la jaia Bigalot no tornaren fins dins la boca sinó dins un cony ardent. O que aquells pèls arreveixinats d’aquella fadrina no eren arran de l’orella, sinó que coronaven l’orifici de tots els gusts. A la primera llepada, algun dels assistents més circumspectes adreçarà l’espinada amb gest de sorpresa, però tanmateix acabarà cedint al divertimento de Produccions de Ferro. El públic, a la fi, claudica davant l’evidència que és davant un espectacle bo que indaga en les petites grans coses de la nostra cultura popular. I qui sap, al cap i la fi, si no n’hauríem passat tant de gust, si el vicari pagès de Santa Cirga no ens ho hagués prohibit fa ara més de cent anys…

Visca Maria Antònia Oliver


Ahir vaig participar en l’homenatge que el Col·lectiu de Dones de Llevant i la Institució Pública Antoni Maria Alcover dedicaren a Maria Antònia Oliver. Aquí teniu les paraules que vaig dedicar a la més gran escriptora que ha donat Manacor.

P1240795.jpgPoble de Manacor, Maria Antònia Oliver, bon vespre.

Diuen que els grans canvis, per arribar a produir-se, han de passar sempre per tres filtres. El primer, el dels artistes, el de les persones que hi veuen més enllà dels colors i les paraules, el dels qui creuen que les utopies són possibles, el dels qui tenen l’audàcia de confondre els somnis amb la vida; la creació amb la realitat. El segon dels filtres és el dels científics, el dels qui, com Sant Tomàs (disculpau-me el referent judeocristià), necessiten posar el dit a la nafra per certificar la veracitat del somni. Finalment, el filtre tercer és el dels polítics que, porucs, prudentíssims, previnguts, esperaran primer la fantasia i després el certificat possibilista per dur a terme l’anhelat canvi, això si no ens l’aigualeixen amb excuses barates o bregues estèrils.

Queda clar, idò, que un poble que pretengui de ser-ho ha de saber retre homenatge i culte als seus creadors, als seus pintors, als seus escultors, als seus teatrers, als seus cineastes, als seus escriptors, perquè sense ells no hi hauria cap somni possible.

I és per això que som aquí avui. Per dir que estimam amb bogeria manacorina Maria Antònia Oliver, escriptora d’aquí amb ales per volar enllà de sa Bassa. Perquè sí, manacorins, més enllà de sa Bassa hi ha món, i no és només Manacor. Maria Antònia Oliver s’ha guanyat, per mèrits propis, l’honor de ser una escriptora de talla universal, capaç de relatar les glòries i les misèries més humanes des del racó més petit del país. I per això la reconeixen enguany amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Però com es deuen fer, els escriptors? De primer hem de pensar que hi ha el broll. Aquell raig-i-roll imaginari de paraules i d’idees, aquella fantasia desbordant que els aclapara. Aquelles ganes de dir el món de sempre dins un món nou, inventat, i fins i tot, fantàstic de tan real.

Després hauria de venir l’ofici. L’ordre. La disciplina. No hi ha escriptura sense sacrifici. No hi ha novel·la sense autoexigència, ni sentit crític. No hi ha llibre sense papers esqueixats. No hi ha inspiració sense frustració. Sense fe, finalment, no hi ha victòria. Així, després de la llum brollant, neix la voluntat de ser, i de ser escriptora, acomplerta amb desenes de llibres al llarg de cinc dècades

I finalment, la taumatúrgia, aquesta innata capacitat de fer miracles que només tenen els escriptors. La capacitat d’inventar vides i móns, i la capacitat de somiar canviar-los.

Per a mi, un escriptor no és complet si no assumeix la responsabilitat de ser referent cívic, d’anar una passa davant la resta de la poble. Si no en voleu dir líders, digau-ne referents. La primera assumpció de responsabilitat és, per a Maria Antònia Oliver, la d’escriure en la nostra llengua i la d’obrir camps i gèneres inèdits, com el de la novel·la negra o el de la literatura eròtica i fer-ho amb rigor i amb qualitat.

Na Maria Antònia Oliver, per tant, és una escriptora completa: perquè té el broll, perquè té l’ofici, i perquè té la taumatúrgia d’empènyer-nos cap a canvis que alguns creuen impossibles.

Sí, perquè na Maria Antònia Oliver ha escrit llibres i ha somiat la llibertat per a tres països. El primer país és el de les dones alliberades, modernes, les dones-persones, com Lònia Guiu, la primera detectiva dels Països Catalans. O com na Joana E, l’heroïna d’una novel·la impactant i plena de matisos.

El segon país és el de la societat justa i igualitària, sense privilegis per als poderosos, contra el capitalisme. Perquè na Maria Antònia Oliver sap que els doblers són com la por, que no són res si els volem veure. I perquè no sap, com tants d’altres lluitadors d’avui i de sempre, quin nom ha de donar a les seves idees, perquè ens ho posen difícil, perquè els tentacles del sistema són poderosos i envitricollats, però és igual, perquè els qui volem el mateix que ella vol sabem que amb una mirada ens entenem.

I el tercer país per al qual na Maria Antònia anhela la llibertat és el que s’arrela a la terra, el que neix de l’avior per enfilar-se a un horitzó d’emancipació nacional, sense cappares que ens menin de la mà. La nostra escriptora vol la llibertat de la catalana nació, la independència dels Països Catalans. Maria Antònia Oliver vol que les coses d’aquí es decideixin aquí, i sap que des de la llibertat que atorga exercir la pròpia sobirania és molt més fàcil construir móns de justícia i solidaritat que ens permetin ser millors persones i més dignes, i poder-ho fer sense deixar mai de ser qui som.

És per això que el poble de Manacor, avui que l’homenatja, ha de cridar: visca la terra, lliure, justa i feminista! I sobretot: visca Maria Antònia Oliver!

Mallorca profunda? Una mà forta per aferrar-nos al que volem ser


Unknown-4-3

Climent Picornell és d’aquelles persones que coneixes de tant de ser dins el teu panorama personal. Potser per res més. Potser perquè vas a la universitat i ell n’és professor. Potser perquè et crida l’atenció la seva estètica de dandi seixanta-vuitista de barba i cabellera blanca. Potser perquè escriu als diaris que llegeixes. O potser perquè té l’edat dels teus mestres i la saviesa dels teus referents. Però resulta que un dia no saps com fas entrar el panorama dins tu i goses demanar-li parer d’una cosa que has fet. I a partir d’aquí hi mantens un cert vincle personal. I aquesta setmana el vincle s’estreny una mica més quan és ell qui et demana de presentar-li un llibre, un compendi de menudències del qual ell ha fet de notari.

Climent Picornell és, com el veig jo, un humanista dels clàssics. Un savi. Un llegidor. Un home llegit. Un lletrut. Un home que escolta Bach i que llegeix els clàssics i els moderns per mirar de comprendre una mica més el món on viu. Tant li és dir-nos que per als grecs els codonys eren símbol de felicitat, com dir que llegeix Bauman o Manuel Delgado, o que escolta els Peor Imposible i el seu pagès en motorino. Tot això, a l’hora de justificar que l’insigne professor de geografia de la UIB és un humanista podrien semblar arguments fútils, poc consistents. Però si us dic que tenia una moixa que nomia Nefertiti Piaget, aleshores ja no hi haurà discussió possible. Som davant un savi.

El folklòric ploramiques

Un dels recursos més reiterats des del pròleg del llibre fins a molts dels relats és l’autodenominació de l’autor com a folklòric ploramiques. No som davant un concepte menor, sinó davant un dels pilars que expliquen la concepció d’aquest llibre sobre aquesta aparentment inexistent Mallorca profunda.

El “ploramiques” és bo d’escatir. El nostre autor fa anys, i s’enyora, i s’emociona davant un món que s’esvaeix. Davant el món que va ser el dels seus pares i també el de la seva infantesa. És normal. Ens passa a tots. Seria normal, pensa ell, si no fos perquè ell mateix s’havia vist com “un protohippie que s’havia pensat tocar amb un dit en el cel, rompent amb la societat tradicional i pardalejant amb la contracultura”, per acabar retornant “al seu cau, com les ovelles als seus sestadors”.

Per parlar del “folklòric”, del “folklore” caldrà fer-ho abans del concepte de “modernitat líquida” que apunta també en més d’una ocasió Picornell. Vegem què significa, segons el qui va encunyar el terme, Zygmunt Bauman:

Procés pel qual l’individu ha de passar per poder integrar-se en una societat de cada vegada més global, però sense identitat fixa, i en canvi maleable, voluble. La identitat s’ha d’inventar, s’ha de crear, s’ha de fabricar màscares de sobrevivència”. I és així que s’arriba a la “desintegració de les societats col·lectives per donar pas a la individualitat en termes de ciutadania”.

Em recorda, això, també, poc o molt el plany de Jaume Santandreu en parlar dels marginats. A l’antigor, als pobles, els pobres “només” eren pobres, perquè els resguardava del buit la xarxa col·lectiva del veïnatge. Avui, desfeta la xarxa, esqueixada aquella cohesió social que aportava la solidesa col·lectiva del poble, els pobres són miserables, marginats. Dit amb altres paraules, un poble cohesionat tenia uns “serveis socials naturals”, intrínsecs. Una cosa més que hem perdut.

Picornell discuteix el concepte mateix de Mallorca profunda, perquè sap que aquest poble que agombola els darrers representants d’aquell món que s’esvaeix està mestallat de tots els mals de la societat moderna, “estandarditzada per la televisió i les xarxes socials, on circula la cocaïna, les separacions o les unions d’homosexuals, poca gent va a missa, hi ha facebookers a balquena…”.

Però els protagonistes del món que retrata Picornell a Mallorca profunda? Són els darrers representants d’una “antiguitat sòlida”, en contraposició a la modernitat líquida baumaniana. Una gent que a base de memòria i rutina sosté miraculosament un sistema de valors i de vida que, molt probablement morirà amb ells.

Picornell ho sap, i per això els retrata, com feien els folklòrics romàntics decimonònics, amb les manifestacions culturals populars. Ara, però, no guardam una cançó, o una tonada, o una rondalla, sinó tota una manera de viure, tota una filosofia de vida com una barca ancorada en una mar de segles.

Avui el terme “folklore” és emprat sovint en sentit pejoratiu, normalment per referir-nos a l’ús desviat, fossilitzat i desubicat d’elements que, un temps, havien estat populars. Però vegem com en parla el pare Rafel Ginard, santjoaner com el nostre Climent Picornell, i allà on vegeu el verb cantar posau-hi el verb viure, i on vegeu el nom cançó, posau-hi el nom vida:

Els nostres pagesos s’avergonyeixen de cantar davant gent desconeguda. Se troben desplaçats. A foravila, en perfecta tranquil·litat d’esperit, brollen les melodies i les cançons. Però cara a cara amb un senyor foraster diuen que no tenen veu.

El folklore, i sobretot el musical, rebutja els espectadors. Per això, un dels signes més infal·libles que el folklore està agonitzant és que avui s’ofereix en espectacle.

El folklore no és per veure’l o per sentir-lo. És per viure’l. No és per entretenir els espectadors. És per entretenir els actors. El folklore és esquiu igual que els aucells. Els aucells cantaran damunt un arbre. Perquè sí. Perquè la sang els ho demana. Ni pensen que els puguin escoltar. Si us hi acostau i se n’adonen, de seguida callen i fugen. Si avui se capgira l’essencial manera de ser del folklore és perquè està ferit de mort.

Picornell és una baula de gas, vaporosa, entre la liquiditat moderna i la solidesa antiga. Una baula gairebé invisible, amb una presència natural entre els dos móns. No és un folklòric en el sentit pejoratiu perquè ell també forma part, encara que sigui parcialment, d’aquest món que s’esvaeix. Però sí que ho és en tant que en fa de notari, el plasma i el fixa, perquè l’estima i sap que és l’única manera de fer-lo perviure.

Per això, més enllà de l’anecdotari enginyós i divertit, Picornell retrata aquesta Mallorca moribunda a través de les seves rutines cansadíssimes i inconscients, a través d’aquelles coses que es fan perquè “s’han fet sempre així”, a través dels seus menjars, de les seves cites amb el calendari, de les seves festes.

En aquest sentit, és molt interessant, i compartida per mi, la reflexió entorn de les festes inventades arreu dels pobles del pla de Mallorca: el Much de Sineu, l’embala’t de Sencelles, l’ensaïmada gegant de Porreres, la Revolta de Vilafranca… No vaig fer gaire amics devers Manacor el dia que vaig dir que la festa de Sant Antoni d’aquí, al cap i a la fi, compartia molts d’aquests ítems d’invenció amb aquestes altres festes… Ens remet, tot plegat, una altra vegada, a la modernitat líquida de Baumann i a la desemparança que sent el ciutadà en allunyar-se de la identitat col·lectiva:

Unes circumstàncies que generen ansietat, por i inseguretat, un quadre que, segons Bauman, es pretén mitigar amb l’adopció espasmòdica d’identitats col·lectives de caire ètnic o local. Aquestes identitats són moltes vegades inventades a partir del no-res o de mites relacionats amb la tradició i el passat. Tanmateix, això dóna a l’individu una falsa sensació d’acompanyament i una línia de continuïtat imaginària respecte al propi passat.

També m’ha interessat, i molt la reflexió de la revitalització de la cultura popular com a ens viu i autònom i no com a engendre fossilitzat. Tots estam d’acord que el ball de bot o el glosat han aconseguit fer-se un lloc entre les manifestacions culturals espontànies d’avui. No ens cal anar desfressats amb calçons amb bufes i rebosillo per participar-hi i en la majoria de les seves manifestacions, el públic assistent agraeix que no es faci mostra sinó que s’obri l’esdeveniment a qui vulgui participar-hi.

Mallorca profunda, sí o no?

És impossible parlar de Mallorca profunda? sense fer referència al llenguatge que s’hi empra. L’estil de Picornell és refinat, amb tocs d’humor, però també molt poètics o fins i tot filosòfics, tant lèxicament com conceptualment (vegeu si no dues pinzellades de les que col·loca sempre amb un punt de nostàlgia al final dels capítols: “Els focs artificials són la metàfora més espectacular del que som: una bella tudadissa, una espurna de colors dins l’esdevenir del temps”, o també “les atzavares han tret vares enormes, mentre les velles, mortes, bequen, ja no miren per amunt”.). I a més fa una cosa molt ben feta, que és la de distingir els diferents registres del llenguatge, i sap donar una capa de formalitat quan és ell qui parla, i en canvi s’adapta al llenguatge de cada dia quan els qui parlen són els seus protagonistes. Més enllà d’aquestes disquisicions estilístiques, Mallorca profunda? és també un inventari de frases fetes, locucions, refranys i paraules que segurament també se n’aniran amb els seus usuaris quan aquests no hi siguin: els arbres tenen “capçana”, l’aigua fa “xaragall”, els homes “s’ajupen” i tenen “galamó”, amb les figues feim “acops”, els fills únics són “pobils”, un “manat” és més petit que un “feix”, la sang es “pren”, les freixures “s’obren”, si els hiverns són “ploguers” hi ha “moll”, menjar a deshores ens “desana”, els fruits no madurs són “grenyals”, les plantes, primer “brosten”, després “floreixen” i finalment “granen”, al poble quan dos s’”enquantren”, “mormolen”, i no xerren, sinó que “conversen”, i s’”arrapiten” a una paret.

D’acord, riquesa i precisió, un tresor que ens caldrà preservar. Però també consider digna d’anàlisi la incorporació en el text de nombrosos barbarismes. A la Universitat ens ensenyaren que una llengua subordinada, a partir del moment que assumeix aquesta condició perd la creativitat, la capacitat de generar mots nous per designar les coses noves. És per això que tots els invents moderns en la nostra catalana llengua subordinada tenen, popularment noms interferits, adés per l’espanyol, ara per l’anglès. Fixau-vos, si no, en les parts d’un cotxe: l’embrague, el freno, el tubo d’escape. Però en canvi la porta, la roda o fins i tot la botzina.

Dic tot això perquè Picornell incorpora en el seu relat tot un seguit d’hispanismes i els hi manté, però perquè han passat pel sedàs creatiu dels habitants de Mallorca, d’aquells habitants, d’aquells parlants amb prou autonomia lingüística com per recrear els préstecs fins a fer-los paraules pròpies, fins i tot incomprensibles per als parlants de la llengua prestadora, en aquest cas l’espanyola. Pens, per exemple, amb paraules com “lliquero”, “queranios”, “rumbante”. O els usos oblics de mots com “noche”, “tiempo” o d’altres, que quan són usats en aquest sentit ho són sempre en sentit negatiu.

La tribu impenetrable

Els protagonistes de Mallorca profunda? Tenen un sentiment de tribu molt pronunciat. Hi ha una tendència d’exclusió o de rebuig a tota persona que no els pertanyi, que no sigui dels seus, dels nostres. I quan deim els nostres no volem dir els de catalana nació, ni tan sols els mallorquins. Volem dir els de Sant Joan, en aquest cas. (“Com deia madò Dominassa: es dolents des meu poble no em fan gens de por, en canvi ets externs, per bons que sien, tots me’n fan”). Basta que siguis un extern del poble de veïnat perquè et facin el buit o perquè no vénguin a comprar a la teva botiga. Basta que siguis ciutadà perquè se’t queixin de la teva manera de fer… I ja no diguem els militars, que són rebutjats de pla.

Aquest tancament de mires també el trobam en el seguiment de tradicions, convencions i supersticions, només perquè “sempre s’ha fet així”. Només es creuen, aquests protagonistes, allò que poden comprovar empíricament, i empíricament vol dir que ho puguem veure amb els ulls, o que ho puguem tocar amb les mans, com els tords que vengueren de Txernòbil… que pareixien ben sans.

La religió, la mort

Hem anomenat la superstició, però també hi ha la religió, molt més amb referències a la jerarquia i l’estructura eclesiàstica que no al fet transcendent o filosòfic. Així doncs, la religió és vista amb escepticisme pels protagonistes de la història, que se la miren amb distància. Una distància, en canvi, molt més curta quan es tracta d’aproximar-se al fet de morir-nos, de morir-se, tan present en un grup de persones d’edat tan avançada, aquestes persones que apareixen en aquest món fossilitzat i que viuen, potser, com vivien fa seixanta anys. Estan malaltes, pateixen demència, les operen, les ingressen a l’hospital, pateixen situacions de depenència. Saben que tenen la mort darrere les orelles, com aquella mare que demanava quina hora era al seu fill perquè volia saber a quina hora es moriria. Una convivència natural amb la mort que arriba a escarrufar. I al costat, la memòria com a forma de passar els dies, però també d’allargar la lenta agonia d’aquesta Mallorca que desapareixerà en desaparèixer ells.

Ensenyar sense embafar

També és just remarcar un didactisme mesurat de l’autor. Ni massa, ni massa poc. No hi ha condescendència, ni pedanteria, ni ínfules de savi, tot al contrari. Però tampoc no s’entretén a explicar el que se suposa que el lector toca saber. Dependrà de cada un de vosaltres i de quins són els vostres referents i els vostres coneixements, però cada vegada que he hagut de menester una explicació d’algun terme, fos popular o fos científic, que no entenia, l’autor tot d’una s’apressava a donar-me-la. En pos un exemple de cada: ens parla, Picornell, d’un plaça morta. El lector no té temps de demanar-se què deu ser un “plaça morta”, perquè al punt l’autor ens ho explica. Un plaça morta és un toter, un que, a la possessió, feia de tot, ara a fer estelles, ara a guardar porcs…

També si el terme és de caire més científic o culta, l’autor ens l’aclareix. Com quan ens parla de l’obliteració, que és el canvi de significat en determinades tradicions mantingudes, com ara la dels quintos. Les festes de quintos es feien quan els joves s’havien d’entregar al servei militar. Avui els quintos són al·lots i al·lotes que fan els devuit dins aquell any, però la motivació de la seva activitat ja no és l’original. Em deman, per exemple si seria també una obliteració lingüística dir que veim les coses “més negres que un cul d’olla”, avui que, com diu l’autor, els culs d’olla romanen immaculats damunt les vitroceràmiques o els fogons d’inducció.

Un llibre d’autor

A estones, moltes estones, Mallorca profunda? agafa també la forma de dietari, de llibre de memòries, d’apunts personals, amb l’expressió sincera de les opinions pròpies, o dels dubtes que tota persona té a l’hora de valorar determinats fets o situacions. Picornell va des de l’expressió de l’obvietat (com quan recorda que les formes d’aprofitament de la terra avui dites ecològiques no són més que una recuperació de les formes antigues de cultiu sense química); al rebuig (com quan valora de forma negativa la descontextualització, i per tant la folklorització que suposen els sopars interculturals que tant de moda s’han posat com a mètode per afavorir la integració dels immigrants i que potser només aconsegueixen l’efecte contrari); passant pel dubte (com quan valora el text d’Acorar de Toni Gomila i es demana si el seu èxit rau en el fet de ser una opera aperta que fa el gust de qualsevol espectador sense comprometre’s ni prendre partit).

Per anar fent boca

Per acabar, us llegesc tres petits fragments de Mallorca profunda?, perquè aneu fent boca.

L’amo en Toni Feleu va demanar una vegada què era l’ànima i li digueren que era com una puça. Ell respongué: “No m’agradaria morir-me en s’estiu, perquè s’ànima quan volàs per amunt segur que l’agafarien ses falzies, i si les passava, ses oronelles que van encara més amunt la glapirien, m’estimaria més morir-me en s’hivern”.

O aquella dona que parla del seu gendre: “Ni ofici ni benefici. Camisa neta, mantengut i xerra de política. I quan vénen els seus se mengen un cossi d’escaldums… i jo pas per sa beneita, sa de poble, i si aquesta beneita digués basta! En passarien de fam… Ho faig per sa meva néta”.

O, finalment, el fet succeït que ocorregué a madò Miquela Margonxa: “Un vespre es meu cor se va aturar i era ben morta. Es meu cos va sortir des meu cos i estava molt bé, sense gens de mal (sa gent que té por de morir-se no importa en tengui, jo era morta i estava beníssim). En això que vaig partir per un forat que no s’acabava mai, mai, mai. A la fi vaig arribar a una claredat, guapa, però guapa. No vaig trobar cap infern, ni cap purgatori i vaig quedar ben aturada amb sos peus dins sa claredat guapa, allà m’esperaven mon pare i es meu homo. Tots dos són ben morts ja fa estona. Mon pare duia una camia que jo l’havia cremada quan es morí i es meu homo un traje que encara guard dins es ropero. Què fas tu per aquí? No hi tens res a fer, me deien tots dos. I vaig haver de fer es meu viatge a s’enrevés i per enrere una bona estona fins que vaig sentir com es meu cos tornava entrar dins es meu cos. I es meu cor se va tornar posar en marxa”.

Res pus, amics. A llegir s’ha dit. Em qued amb el to elegíac, enyorívol, de folklòric ploramiques del vers de Giovanni que cita Picornell: “Sempre queda dins nostre / una part d’aquell nin que necessita aferrar-se / a una mà forta”. Ton pare, Climent, tan enyorat, va ser la teva mà forta. Aquest Mallorca profunda? tan deliciós serà per a nosaltres que et seguim i que estimam aquesta païssa nostra, la mà forta per sentir-nos aferrats a allò que ens fa diferents, a allò que ens fa ser, que és molt diferent d’existir.

Guillem d’Efak: un poeta de cafè amb llet


A la revista Quadern de les idees, les arts i les lletres de Sabadell, em demanaren un escrit per publicar-hi entorn de la figura de Guillem d’Efak. El bruixot manacorí va passar una temporada en aquesta ciutat tèxtil, i molt més concretament al barri de Can Puigjaner, del qual va deixar un poema escrit, bellament musicat per Joan Martorell i interpretat per Marta Elka. Ja ho havia compartit avui a les xarxes. Ara ho penj tot aquí, perquè hi quedi estès, el poema de Can Puigjaner, i el meu escrit. 

«De mi sempre han dit que som de cafè amb llet. Sí, sí. Ma mare, que era negra, hi va posar el cafè. I mon pare hi va posar la llet.» Així era, així es definia i així parlava Guillem Fullana Hada d’Efak. Entre la boutade i la transcendència va transitar sempre el seu discurs i el seu món creatiu. I així vivia, també, qui es va fer dir en cercles artístics Guillem d’Efak.

Però qui era, realment, Guillem d’Efak? Què hi feia un negre de Guinea al Manacor rural de la postguerra mallorquina? Cal repassar, ni que sigui amb dues pinzellades la joventut de Guillem d’Efak per comprendre l’univers creatiu d’un homenot d’aquells que en neix un cada cent anys i gairebé mai sura.

D’Efak va arribar a Manacor a la primeria dels anys trenta, amb poc més de tres anys d’edat. Son pare, Antoni Fullana, Cremat de malnom, era un militar destinat a Guinea, aleshores colònia espanyola. El petit Guillem va néixer d’una relació de son pare amb una princesa fang. En veure-li al front la taca que distingia la nissaga dels Cremats no va tenir dubte que es tractava d’un fill seu i decidí emportar-se’l cap a Mallorca. La mare es quedà a Guinea, però la seva pèrdua i absència romangueren per sempre més dins el cor esmitjat de Guillem d’Efak.

D’anècdotes i facècies de Guillem d’Efak al Manacor de la postguerra n’hi ha a cabassos. Les mares deien als infants: «No juguis amb en Guillem Cremat, que mascara.»

Qui realment va pujar aquell nin negre dins un món de blancs va ser una germana de son pare, la tia Margalida Cremada. Ella i aquell poble mallorquí dels anys trenta ajudaren a forjar un cabal lingüístic i una mitologia de la infantesa determinant en tota l’obra posterior de Guillem d’Efak.

Té olor la infància?
Tu dius que sí,
jo dic que no.
La nostra infància
sols fa pudor.
Catalina catalana
penja el llum a la paret
i veuràs les milicianes
que ja han fet brut i net.
A la bibilí. A la bibilà.
Tu ets fora i tu ets ca.
Ja els podeu matar
que estan confessats.

Pocs poemes, o potser tots, qui sap, podrien resumir tan bé la mitificació d’aquells anys primerencs, el joc, la memòria, el to popular, el pes incommensurable de la guerra civil i les seves devastadores conseqüències, sobretot a Manacor…

En els seus darrers anys a la vila de les perles i les coves, que eren els seus anys de primera joventut, va formar part de l’Orquestra Guinea, i va ensenyar de llegir i escriure als pagesos de la contrada. Ell els ensenyava lletra i d’ells aprenia l’habilitat d’improvisar, de crear poesia oral des del no-res, des de la facècia més banal i, a més, al punt, de forma immediata.

Guillem d’Efak, però, era una ànima lliure, incapaç de romandre dins la closca de l’ou que l’havia agombolat i li havia donat forma durant els seus anys de creixement. Les mateixes persones, les mateixes converses, els mateixos indrets, serien impossibles de mitificar si no els abandonava per lliurar-se ell mateix a un creixement que no s’aturaria mai. Ell mateix recordava que Guillem d’Efak «no va néixer a Manacor i tampoc ara no hi habita, encara que mai no ha deixat de viure-hi». Partí de Manacor i va fer de miner, de veremador, de guia turístic… Però la via inestroncable del bruixot manacorí ja havia començat a brollar sense aturall: la cançó i la poesia l’acompanyarien durant tota la seva vida.

Guillem d’Efak, a Palma, cantava a La Cubana, un local musical immers dins la Mallorca daurada dels seixanta, la del boom turístic i el dobler fàcil i el sexe desinhibit. Un vespre de bauxa s’hi presentaren els escriptors Josep Maria Llompart, Llorenç Moyà, Miquel Àngel Riera i Jaume Vidal Alcover. Per agrair-los la visita, d’Efak els dedicà una cançó en català. Llompart, admirat, va veure tot d’una una oportunitat única d’incorporar aquell mallorquí negre al moviment de la Nova Cançó catalana.

D’Efak començà a cantar en català als cinemes de Palma i l’any 1963 va comprendre que era el moment de fer el salt al circuit de la cançó catalana. D’aquí vendran vuit discs enregistrats amb Concèntric entre els anys 1965 i 1968, i que tres dècades més tard la discogràfica Blau tengué esment d’arreplegar en un doble CD que compila la seva discografia completa.

«A la sang hi du ritme, swing i sentit musical.» «Un nou estil d’una emotivitat extraordinària.» «No és un mallorquí que imiti un estil exòtic.» «No sé, ni m’importa, si les cançons d’en Guillem es faran populars. M’encanta, però, que les seves poesies esdevenguin cançó.» «Una veu entranyablement mallorquina i popular, una antiga ironia riolera, una alenada d’aire fresc del camp.» «En la moda actual de les cançons en català Guillem d’Efak hi ha entrat com un terratrèmol.» Són aquestes només algunes de les frases que hem triat gairebé a l’atzar entre les crítiques que s’escrigueren arran de l’eclosió del Guillem d’Efak músic.

La cantant Joana Gomila, ànima de Projecte d’Efak, una proposta de revisió, represa i reinvidicació de la música de Guillem d’Efak que va tenir el seu moment de glòria entrat el segle XXI, ho explica amb altres paraules: «Quan Concèntric li va demanar per enregistrar, amb aquella proposta ens arriben els seus discs amb uns arranjaments per a big band que són espectaculars. Avui ens poden sonar antics, però allò és jazz i és molt bèstia que ell, que venia d’una altra cultura popular que no és africana, s’hi avingués tan bé. De cop ell mescla una cosa molt tradicional amb aquell jazz que es feia en aquell moment, amb uns músics extraordinaris i amb uns arranjadors únics. L’explosió és aquesta combinació entre aquesta música popular completament lligada a la paraula com la nostra i aquests arranjaments tan americans, i amb el filtre d’uns músics molt bons.»

I encara afegeix la cantant manacorina: «Ell, com a intèrpret, és el que fa que aquella música sigui així, que tot tengui un to dramàtic, que es mou entre el cant i la interpretació. I això, per exemple, era el que sempre va dir Ovidi Montllor que havia après d’ell.»

A banda, però, dels discs i els concerts, quedava encara una nova aventura musical: La Cova del Drac. Sota el mecenatge d’Ermengol Passola i l’impuls de Josep Maria Espinàs, Guillem d’Efak obrí aquest cafè-teatre al carrer de Tusset de Barcelona, i comptà amb les actuacions dels qui serien primeres figures de la Cançó, com ara Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Marina Rossell o Ovidi Montllor. Guillem d’Efak hi actuà centenars de vegades.

Però ni les cançons, ni els discs, ni les actuacions, ni La Cova del Drac acabaren mai de donar consol a la vertadera i pregona ànsia creativa de Guillem d’Efak: la poesia. Necessitaríem un altre article sencer, o potser un llibre, per parlar-ne. Publicà en vida fins a cinc llibres de poemes, un dels quals, Madona i l’arbre, va merèixer el premi Carles Riba del 1969. Aquest any que ara estam a punt d’encetar sortirà publicada per El Gall Editor, la seva poesia completa, per a qui la vulgui revisar, conèixer o descobrir.

Començàvem amb una facècia, i acabam amb una altra. Li demanaren en una entrevista: «Vós, què us sentiu, blanc o negre?» «Mallorquí», digué. I solia afegir: «Som del Barracar de Manacor, català i europeu i, si entre aquestes coses n’hi ha d’altres, no m’interessen gens!»

Per conèixer la vida i l’obra de Guillem d’Efak es fa imprescindible la consulta deBalada d’en Guillem d’Efak, de Bartomeu Mestre, publicat en segona edició revisada per Edicions Documenta Balear l’any 2010.

La gent de Sabadell ha fet aquest vídeo tan interessant sobre l’estada de D’Efak en aquesta ciutat del Vallès:

Els poetes sou vosaltres


Avui ha estat el Dia Mundial de la Poesia. En la quarta edició del Correvers manacorí, un esdeveniment pioner en la celebració d’aquesta efemèride, m’ha tocat a mi llegir el manifest. M’ha estat impossible abstreure’m de la vergonya de la Vella Europa i la seva política envers els refugiats sirians i d’altres països en guerra. No us dic res més. Llegiu l’escrit i ja direu què en trobau, si voleu. 

Per endavant, quatre versets meus, adients en dies com avui, en dies com els de sempre:

Rebel·lar-se contra tot,
contra els déus de cada dia,
contra els amos, revoltar-se.
No callar, i redreçar-se.
Alçurar-se és poesia.

migrants15n-1-web

Amb la mà clivellada pel fred, blava, s’aferra al fil de ferro com si s’aferràs al fil de vida que li permetrà de travessar el riu. Al braç, la filla petita plora reblida de por, buida, tan petita, d’esperança. No hi hauria d’haver versos, per a l’Europa de la vergonya. No la bellesa, ni la frívola malaptesa de les retòriques buides. No les paraules, ni els compassius pensaments dels nostres dies abúlics. Sí la vergonya. Sí l’empegueïment en carn viva. Hi pot haver, encara, poesia, veient les cares del desconsol i la desemparança? S’ho va demanar, potser ho va negar directament, Theodor Adorno després d’haver passat i sobreviscut a l’infern d’Auschwitz: “Escriure poesia després d’Auschwitz és una barbàrie”.

Però no, contra la barbàrie de cada dia. Contraataquem-lo. Contradiguem-lo. Contravinguem les cares d’espant amb la paraula. Vencem l’horror, o pintem-lo, donem-li forma. Convertim en bellesa, en emoció o en trasbals allò que ens vessi per les venes, per la boca, pels engonals. Rebel·lem-nos contra la puresa d’allò que en diuen políticament correcte. Alcem-nos imperiosos com una necessitat indestorbable a vindicar la victòria del pensament d’aquesta espècie que alguns anomenen humana.

Però, amics, cosa és poesia? Poesia és pensament transformat, poesia és coneixement, poesia és cultura, poesia és llenguatge, poesia és emoció, poesia és sentiment, poesia és valentia, poesia és desig, poesia és trasbals, poesia és poder, poesia és catarsi, poesia és força, poesia és amor, poesia és llibertat, poesia és bellesa. La poesia, al cap i a la fi, és tota forma de sublimació de la veritat, tota transposició del jo, i el nosaltres, en art: la pintura és poesia visual, el teatre és poesia escènica, la cuina és poesia del gust… Poesia som nosaltres essent nosaltres. De defora cap a dedins. I de dedins cap a defora.

De l’úter universal on s’agombola l’esperma fecund de la creació cap al món de néixer, així:

“Faci’s la vostra voluntat al nostre úter
sobre la terra.
El nostre dia de cada dia doneu-nos avui.
I no permeteu que els fills de puta
avortin l’amor, facin la guerra,
ans deslliureu-nos d’ells
pels segles dels segles.
Vagina.
Anem”.

En quin món devem viure, amadors de la poesia aquí reunits, que no puguem llegir ni viure tranquils les paraules de la llibertat, les de l’alliberament. Coratge, Dolors Miquel! Coratge poetes del món que us tanquen i us torturen i us maten fins i tot la vida! Món de llibres? Quin món! Quin puta món! Quin món és aquest, tan liberal, tan postmodern, tan asèptic, tan sintètic, que s’escandalitza per l’expressió diàfana d’una imatge, d’una paraula, d’una necessitat, d’una veritat nova, diferent de l’oficial, de la imposada, de la impostada. En quin estrany paisatge ens han col·locat que, avui, també hi ha tanta gent que s’estranya de la diferència, que l’abomina i la desjecta?

No dubteu que és aquí on rau la raó de tot. La diversitat personal, cultural, sexual, lingüística, nacional, natural és el secret de la nostra felicitat, de l’alegria que voldríem cada dia, per fer una trempa que ens amorosís l’ensalada tan amarga del dolor de cada dia, del mal de viure que adquirim com un passaport que ens donen el dia de néixer.

I és per tot això, amics, que mola, la poesia. Que agrada, que entendreix, i que revolta. És per això, amics, que volem ser aigua que empengui les moles d’aquests molins que premsin la verda oliva de la paraula; és per això, amics, que volem ser sang per fer rodar les moles que converteixin la vida en energia per canviar el món; és per això, amics, que volem ser vent que impulsi les aspes del viure cap a convertir el blat de la vida en la farina de la paraula, i aquesta en el pa de la poesia que menjam cada dia. Aigua, sang, vent. Plorem, glatim, bufem. I deixem-nos viure, deixem-nos escriure, deixem-nos brollar la paraula, perquè només així serem el que ens han dit que som. I a vosaltres, que escoltau amb paciència amorosa, un darrer consell: deixau-vos amarar de la màgia dels mots perquè no hi ha cap vers complet, si no ha estat llegit, aferrau-vos a la paraula com l’home que s’aferrava amb la seva filla a la dignitat d’un fil de ferro per no ser endut pel riu de la maldat i la vergonya. Escoltau la paraula veritable que hauria d’estar pintada per les parets de tots els pobles:

“Els poetes sou vosaltres, els qui llegiu”.

Cinc masclets a la criança


A ella li deien Catalina Sureda Riera, Gall, de malnom. A ell, Antoni Riera Sansó, Castell. Ell era el quart de cinc germans, tots homes, fills de Pere Riera i Magdalena Sansó. Una gent pagesa que habitaren a Son Gener, una possessió d’un dels redols més fèrtils de l’extens terme de Manacor. Ahir diumenge, a un local de Manacor es reuniren peu davall taula els descendents d’aquests cinc homenots, entre els quals ens hi comptam, també, la meva germana i jo. En total, 118 persones, hi acudiren. I si haguéssim malavejat ser-hi tots de bon de veres, hauríem rondat els 200. A mi em comanaren de fer unes gloses que versassin la figura d’aquells cinc homes i la seva descendència. En aquesta tasca he pres el relleu d’en Josep Riera, Castell, que ja feia un parell d’anys (mallorquí) que se’n cuidava i passava pena de repetir-se. Vet aquí, idò, aquests versets pintats amb aquella micona d’èpica emotivofamiliar.

 

El bon dia vos vull dar
i les gràcies per ser aquí.
Que siguin bons de pair
l’arròs i la fidevà.

De la porcella no ho dic
perquè sol caure emplomada
emperò és un menjar ric
molt més que un plat d’ensalada.

Això no ho faig cada dia
però a estones ho pareix
si qualcú no me coneix
som un nét dels de Mendia.

Però, per què som aquí?
Per què hi ha aquesta gentada,
que ha venguda tan mudada
a brufar no sé per qui?

Hi som per posar més oli
a un llum que no s’apaga
i perquè la flama voli
dins l’aire d’una nissaga.

Ai, Castells, i Castellets,
Castellons i Castellius
Castelletxos, anau vius
si voleu servar es solc dret.

No som millors ni pitjors
ni tan sols som diferents
som gent normal i corrent
compartint antecessors.

Mirau si han passat dies
mirau si han passat anys
que enc que mos sentim estranys
tenim semblants fesomies.

Hi ha coses molt marcades
molt bones de discernir:
tenim les celles gruixades
i el cuiro mal d’envestir.

El front és com un barranc
a on mai no hi fa saó,
i el pelatge si no és blanc
és negre com el carbó.

El que vos cont començava
ara fa més de cent anys
quan un capellà casava
un dia dos jovençans.

Na Magdalena Sansó
sa mare de tots seria.
La llavor la posaria
en Pere, el seu companyó.

Varen esser gent pagesa
i ho foren amb molt d’honor
treballaren el conró
amb virtut, sense peresa.

A Son Gener Castell Pou
feien solcs amb una arada
i pujaven la llocada
de qui voltros llecor sou.

Cinc masclets a la criança,
cinc homenots mallorquins,
cinc herois manacorins,
cinc castells de l’esperança.

Com un arròs que se cou
en Josep i n’Antonina
feren una feina fina
habitant Son Gener Nou.

Casat amb na Margalida
el més content d’aquest món
en Francesc és el segon
i a Conies feien vida.

Ara vénen els tercers
n’Antònia la dona era
i a ell li deien Pere.
Estaven a Sos Ferrers.

Ho dic amb gran cerimòni’
perquè sense ells no hi seria:
Na Catalina i en Toni
varen fer cap a Mendia.

N’Andreu i na Magdalena
també es posaren l’anell.
Eren pagesos de vena
a Son Gener Castell Vell.

Per fer honor a la nissaga
d’aquests cinc germans de sang
com a un dit una tumbaga
noltros mantendrem el tranc,

Noltros ‘gafarem les pedres
que ells han deixat pel camí
i tornarem construir
un castell sense fronteres,

on tothom tendrà cabuda
on tothom capllevarà
i on la gent de bon obrar
serà sempre benvinguda.

Un castell de bonhomia
amb cambres i passadissos
voltat de ponts llevadissos
i una torre amb gelosia.

Un castell de germanor
com un arbre a una tanca
amb un fruit a cada branca
que li vessi la dolçor.

Ai Castells, i Castellets,
Castellons, i Castellius,
Castelletxos, anau vius,
si voleu servar el solc dret.

I pels qui varen partir
feis vera aquesta paraula,
perquè voltros sou la baula
entre ells i els que han de venir.

Una missió vos empeny
feis de pont a dins la història
que servarà la memòria
d’aquests cinc homes de seny.

Hem de ser gent de cor noble,
ser part de la fesomia
que construeix cada dia
tot un país, tot un poble.

Eco i Narcís


A la manera del seu inventor Mateu Xurí, he volgut fer també una dècima emmirallada. Us puc assegurar que deu minuts no basten. He fet el que he pogut. La idea del mirall em va fer pensar en el mite d’Eco i Narcís, que us reproduesc a baix de la dècima per si us l’ha de fer més entenedora. Dos apunts a la meva particular versió del mite: un anacronisme (hi havia paraigües quan els déus grecs campaven per l’Olimp?), i un arcaisme (a la segona dècima el “com” podria ser entès com l’adverbi “quan”). Que vagi de gust!

La veu ha tornat mirall,
l’aigua sincera tremola,
pel paraigua estès s’escola
l’hereu de tot, el teu ball.
Beu l’amor, munta el cavall.
Casta bellesa floreixes,
tasta com desapareixes,
ramell difús, erm ressò.
Bell eres, només ets flor:
la vasta mort repeteixes.

Mirall ha tornat la veu,
tremola sincera l’aigua.
S’escola estès pel paraigua
el ball teu, de tot l’hereu.
El cavall munta l’amor, beu.
Floreixes bellesa casta
desapareixes com tasta
ressò erm, difús ramell.
Flor ets, només eres bell:
repeteixes la mort vasta.

El mite d’Eco i Narcís (segons Viquipèdia): Retirada al camp, Eco es va enamorar del bell pastor Narcís. Tanmateix, el vanitós jove no tenia cor, la va menysprear i la va ignorar totalment. Amb el cor trencat, Eco va passar la resta de la seva vida en canyissars solitaris, sospirant per l’amor que mai no va conèixer, debilitant-se i aprimant-se fins que només li va quedar la veu. Després un jove que també s’havia enamorat de Narcís i que també havia estat rebutjat per aquest, va demanar als déus que Narcís sofrís un amor no correspost, com el que havia fet passar als altres. La pregària va ser escoltada per Nèmesi, la que arruïna els superbs, i aleshores va maleir Narcís i el va fer enamorar-se del seu propi reflex a l’aigua. En el lloc on va morir va néixer una flor que va portar el seu nom, narcís.

L’home contra el cavall


A ca nostra són d’estirp pagesa. Dic són perquè jo ja no m’hi consider. Més enllà d’ocasionals efluvis romanticobucòlics, m’estira poc, la terreta. Ma mare, la petita de quatre germans, va néixer a la Marineta Mandingo, molt a prop del torrent de na Llebrona, arribant a Porto Cristo. Mon pare, el penúltim d’una llocada de d’onze dels quals en suraren deu, va obrir els ulls per primera vegada a les cases de Mendia, un conjunt de valor arquitectònic notable, amb capella d’història secular, que el meu padrí va poder adquirir després d’anar a fer les amèriques. A l’altre costat de la carretera, Mendia té ben davant el pla de Santa Cirga, la possessió on va néixer l’any 1862 Antoni Maria Alcover.

El meu padrí matern era Vives Mascaró. I ma mare és també Vives Mascaró. Mon pare és Riera Sureda. I sa mare era Sureda Riera. Vull dir amb això que a la meva família, de tan endogàmics com som, ni tan sols arribam als famosos vuit llinatges que determinarien la “puresa” de la sang mallorquina i pagesa per les nostres venes. De fet, si qualque vegada he tengut la temptació de pensar que tenc aquella micoia de tara física o intel·lectual, ho he atribuït a aquesta mescla de sang tan pròpia de les illes i els entorns rurals.

Però per què us cont tot això? Us ho cont perquè fa anys que pens que jo hauria d’haver estat un al·lot de carreres. No d’estudiar carreres, sinó d’anar a les carreres de cavalls cada dissabte. Els dissabtes, per davant ca nostra, al carrer de la Verònica, desfilaven a peu centenars de persones, homes, i dones, i nins, cap a la pista dels cavalls. Mon pare, que feia de sastre, cosia a la cadira d’escai vermell. I li demanàvem: “On va, tanta de gent?”. “Avui és dissabte, hi ha carreres”.

Encara avui, a les carreres, s’hi poden veure els descendents dels pagesos i conradors manacorins, gent foravilera que van a veure com corren els cavalls, a veure quin arriba davant i a fer vida social. Recordaré per enèsima vegada la bellíssima teorització d’en Toni Gomila sobre Manacor: “Un poble de 15.000 persones dins una ciutat de 40.000”. Certa, totalment certa. Però encara us diré més, com més anys passen més veig que foravila és una tribu de 5.000 dins un poble de 15.000. Dic “tribu” com puc dir “grup” o “conjunt” o “comunitat”, sense cap tipus de menyspreu ni to pejoratiu, ans al contrari. En topar manacorins d’edat a part o banda, els solc demanar si coneixen mon pare i ma mare. Si són d’estirp vilana no els solen conèixer. En canvi, si a ca seva han estat a fora vila, tot d’una saben d’on surten o coneixen un germà seu o un cosí o saben on havien estat, etc. Eren dos universos separats, el dels foravilers i els vilans. I us explic tot això perquè avui l’amic Joan Llodrà ha compartit un vídeo de Bernat Sureda Grimalt i que jo ara compartesc en aquest blog.

Són set minuts de delícia manacorina. Hi ha tots els estereotips. L’escèptic, el valent, la dona atractiva, el jove xulet, el nin pillastre, el bravejador, el tímid, la nina poma, l’home guapo… I tot plegat amb unes estètiques bastant vuitanteres, encara. I això que parlam del 1989… Us podria dir noms i llinatges d’alguns dels que hi surten, i també alguns malnoms molt propis de la pagesia manacorina, com Cirga o com Beia. I si fos un al·lot de carreres, encara més, que us en podria dir. Són les darreres coces, el que es veu en aquestes imatges, del Manacor camperol, d’aquella gent que en aquell moment, encara, poc o molt, treien el cap a guaitar per foravila, i se’n vivien, o hi feinejaven, o en treien un sobresou de cap de setmana. És extraordinari poder veure com l’estirp pagesa de segles es conserva damunt tantes cares conegudes.

Però allò que em meravella del vídeo, més enllà de les estètiques i de les cares i els cossos joves, més enllà de la sempre peculiar locució d’en Bernat Sureda, és el parlar de la gent. Aquell quequeig tan manacorí (amb alguns dels testimonis amb problemes de dicció molt característics dels manacorins, segurament derivats d’una palatalització excessiva de les velars), aquella lleugera aspiració de les esses, aquella fonètica impol·luta, aquell dubte invisible, aquell funcionament perfecte de la sanció social contra els qui no parlen com els altres. Aquella transmissió inconscient, natural, de país, d’una manera de parlar, que s’endevina idèntica en tots i cada un dels qui intervenen a la particular enquesta d’en Bernat Sureda, tan endarrer com està de qui serà el primer que arriba a la meta, si l’home o si el cavall. Hi sentim barbarisme clàssics com “menos”, “metros” i qualque “pues”. Però en aquelles poques estructures que ens permeten copsar els set minuts de filmació s’intueix perfectament que els qui parlen, a banda de la ja esmentada fonètica, mantenen unes estructures sintàctiques i de composició de les oracions absolutament genuïnes. Posaria de messions vint duros que no n’hi ha cap dels enquestats que hagi dit mai “tenir que”. I en posaria cent (mirau si m’arrisc) que aquesta bona gent manacorina no havia dit mai fins a aquell moment cap complement directe amb la preposició A. Ni deien, per descomptat, “un montón”, ni “me da igual”, ni tan sols el temible “lis” i la deconstrucció consegüent del sistema de pronoms febles. La majoria dels que surten a la imatge, havien estat escolaritzats en espanyol, miraven les pel·lícules al cinema en espanyol, i miraven la televisió (la “primera”, i la “segona”, en espanyol, perquè feia poquets anys, tres o quatre, que es devia veure “la catalana”). Idò, com s’explica aquella puresa gairebé decimonònica en el parlar? Senzillament, funcionaven els mecanismes de transmissió oral, de sanció social i de cohesió de comunitat. L’escola? L’escola pot ser només una eina d’acompanyament. La degradació que avui pateix la parla dels mallorquins entre els joves és aclaparadora i l’escola en massa casos només pot fer retxes dins l’aigua, si no és que acaba col·laborant de forma inversa al seu objectiu. No vull que se’m malinterpreti: l’escola hi ha de ser, i en la recuperació d’usos lingüístics és determinant, perquè en entorns lingüísticament desfavorables ha estat capaç de fer arribar la llengua a infants que, d’una altra manera, no l’haurien coneguda. Però ara jo no parl de quantitat de parlants, sinó de qualitat. La llengua genuïna la transmet la societat, l’entorn més pròxim, el carrer, la família, els amics. Si aquest entorn és favorable, i està consolidat, i és sa i és conscient, la transmissió de les estructures lingüístiques es farà d’una forma natural. L’escola, com deia, acompanyarà, acabarà de donar forma, si voleu. En canvi, a partir del moment que aquest entorn és qüestionat per elements externs que distorsionen el sentiment identitari i l’autoestima dels parlants, ens trobam amb el desastre.

Jo ubicaria aquest moment de transició en la generació de pares que pertanyen a la meva edat, o un poc més vells, si voleu. Eren gent que parlava bé. Són gent que encara avui parlen bé. Parlen com la gent que veis al vídeo. I no són vells, sinó de mitjana edat. Els seus fills, en canvi, conserven, a Manacor, en la majoria de casos, una fonètica acceptable, però amb unes estructures sintàctiques de cada vegada més calcades a les de l’espanyol. Què va passar, jo no ho sé. Però ho puc intuir. En tot cas, deixaríem aquesta hipòtesi per a un altre dia.

Mentrestant, les gràcies i l’enhorabona a Bernat Sureda Grimalt per la filmació, la conservació i la publicació avui d’aquest vídeo històric.

PS1. Sovint, els qui ens dedicam a la informació feim feina pensant només en el dia a dia, sense entrar a valorar que aquella feina de reflectir el que ha passat, ja sigui en text, en foto o en vídeo, romandrà per a la història i esdevindrà un document valuós, ja sigui per al gaudi emocional dels mortals, ja sigui com a document per a l’estudi o la investigació de determinats fenomens socials.

PS2. Si hagués estat un al·lot de carreres segurament hauria anat a veure “l’home contra el cavall”. Però no hi vaig anar, tot i que record perfectament aquells dies de propaganda d’aquell fet extraordinari.

 

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: