El tren de la veu


“El meu cançoner” és un muntatge exquisit que va presentar ahir na Joana Gomila a la Casa Natal del Pare Ginard, a Sant Joan. Aquests versos li serviren per fer una cançó parlant de la veu del poble.

Xoca, ara és l’hora,
xoca, ara és l’hora.
Roda fumejant
dins l’ombra dels dies
el tren del nostre cant.
Estacions gelades
i brutes de silenci
tracen taques de dol.
Sol, sol, sol el poble,
sol el seu cant. Sol.
Grises són les nits
que abans trenàveu
dins la fosca.
Cadires de bova
cordes de pita
capells de palmes,
La cançó s’encabrita.
Homes, esquena trencada,
dones, mans de lleixiu,
cantau, eixiu,
amb la falç de la veu,
dolça i amarga,
per la sega de juny
pel poble que hi creu
dins el temps que s’esmuny
i amb el puny s’allarga.
Roda fumejant
dins els dies que vénen
el tren del nostre cant.
Contra les lleis del poder,
el poder de les lleis.
Vagons de rovell,
la història dels anys
solcant per l’herbei.
La raó de la història
i el pes de la llei.
Roda fumejant
el cap escapçat
d’un govern desbocat.
Sol, sol, sol el poble.
Sol el seu cant. Sol.
Canta revolta,
crida que és lliure
amb la veu de la força
Amb força a la veu.
Xoca, ara és l’hora,
xoca, ara és l’hora,
cadira de bova,
poble que creix,
xoca, ara és l’hora
amb el tren de la força,
la raó, i la revolta.
Xoca, ara és l’hora.
Xoca, ara és l’hora.
Xoca.

El Gran Oz


Fa més d’una dècada vaig preparar aquestes lletres per a la representació del musical El Gran Oz a Manacor per part de la companyia In-fusió. La música la hi posà Bàrbara Duran. Esper que us agradi!

Dorothy

Vull deixar la lluna enrere
viatjar molt més enllà
pujar sense fer replà
al país de la quimera.

Aquí és tot tan estantís
i m’hi sent tan tota sola,
només en Totó em consola
dins el món de color gris.

Blau, verd, cel per caminar,
el vermell i el groc per viure,
el negre per escriure
i el lila per cantar.

Són els colors de la vida
un camí per començar
un país per retrobar
l’alegria més sentida.

Correrem per dins el mar
nedarem cap a n’el cel
i es fondrà tota la gel
que no em deixa caminar.

Cercarem la llibertat
de viure a un món de color
calent com el gran fogó
que és el sol en ser estrellat.

L’home de palla

Recordar allò que he viscut
el futur veure ben clar
no sentir-me decebut
per no poder imaginar.

Cames i braços de palla,
flonjo el cos i buit el cap,
com guanyaré la batalla
als ocells si som un drap

Sense cervell dins el cap
ni tenc por ni en puc fer
sense idees tothom sap
que els ocells no espantaré.

Desafiaria el foc
només per imaginar
els colors d’aquell pinar
sense veure’l gens ni poc.

Pensar els colors de la vida,
el camí poder encetar
del país que ens ha de dar
l’alegria més sentida.

Vull conèixer el Gran Oz,
vull enginy, idees, desig!
Vull sentir-me delitós
vull ser sencer en lloc de mig.

L’home de llauna

Tenir cor per estimar,
saber riure en ser feliç
i plorar quan estic trist:
és tot quant vull demanar.

L’oli és la meva sang
i si no em vull rovellar
amb el cor m’hauré d’untar
per no perdre tot el tranc.

Anar sempre ben lluent
i tots els colors reflectir
del gran Arc de Sant Martí:
això em faria content.

Són els colors de la vida
un camí per començar
un país per retrobar
l’alegria més sentida.

No penseu que era romàtic
el que no em deixava a lloure
fora rovell em puc moure
no estaré pus mai estàtic.

Deixau-me venir amb vosaltres,
veurem plegats el Gran Oz,
la Ciutat de les Maragdes
ansiosa ens espera a tots.

Lleó

Veig passar un ratolí
i m’enfil a una cadira,
el meu cor tot se regira,
som molt bo d’acovardir.

Just de sentir siular el vent,
tot jo som un tremolor,
he perdut tot el valor,
si és que mai he estat valent.

Tenc el cos molt poderós,
imperial la cabellera,
per no fer-me mai enrere
necessit trobar el Gran Oz.

Emprendrem un gran viatge
vers un món de fantasia
per poder cobrar coratge
amb els colors de la vida.

No fugiré a correcuita
sense la negra recança
i amb el verd de l’esperança
trobaré el vermelll de lluita.

Són colors per fer un camí
on tots hi tenim cabuda.
Ja és ben hora de partir
al país que tot ho muda.

Dona utopia


Amb aquest “Dona utopia” es clouen els vint-i-un sonets de joventut que vaig començar a mostrar-vos setmanalment fa una mica més de mig any. Esper que us hagin agradat!

Entre les dones cercava també
el camí de l’alegre veritat
o el de la vera alegria: errat
tornava a anar, sense saber què fer.

De sobte, com quan es crema un fester,
una olor estranya ha aromat ma ciutat
i entre la sobirana soledat,
tot il·luminant el futur que ve,

he vist que s’aixecava una gran flama
dibuixant un nom a la llunyania
i tot d’una he pensat: algú em reclama.

I no era Veritat, ni Alegria,
qui amb la pira em pintava el panorama,
sinó, bella, immensa, Utopia.

Dona morta


Enmig de terres ermes caminava
i l’aire feia olor de carn podrida,
el foc ja no era font de la vida
i la mar era de llim com la bava.

He vist aleshores vessar la saba
dels arbres moribunds d’un bosc sens mida
i he sentit escampar-se la mentida
com d’un volcà s’arrossega la lava.

La dona morta em fita amb el blanc dels ulls,
m’acarona amb la unglada verda, llarga,
i em besa amb llengua de saliva amarga.

– Dona putrefacta que la mort duis,
vossa presència m’omple de cruis
i com un usurer el present m’embarga!

Dona de terra


He baixat per un túnel a un jardí
de rosada permanent i sol clar
i entre els terrossos he vist dibuixar
una dona de terra i un destí:

-Home que de la terra has fet camí,
com la teva dona l’has d’estimar,
ets fort, i bell, i has après a lluitar,
tens sagetes i l’arc de sant Martí.

-Dona tel·lúrica que m’has lloat,
tingues per certs aquests mots que ara et dic:
voldré la terra com un fill nounat,

servaré ma llengua, aquí ho escric,
fins a l’arribada del gran esclat.
Del meu país, per sempre, seré amic.

Dona d’aire


La costa empinada m’omple d’alens
en fer el cim de la muntanya del vent
i una dona d’aire riu dolçament
mentre escampa paraules com encens

-Home feliç que de la vida aprens
a viure i a gaudir sempre el present
i frívol procures no tenir esment
de les coses pregones que no comprens.

Viuràs cada dia la nova empresa,
prendràs nèctar de flors com les abelles
i tindràs per aliment la dolcesa.

-Dona eòlica, tu que m’aconselles
a perviure entre els aires de bellesa,
ara sé per què en veure’m em somreies.

Dona d’aigua


Mir absort dins el llac concupiscent
els revolts infinits de l’aigua clara;
una dona d’aigua els sentits m’amara
de l’enyor del teu cos de bronze absent.

-Dona liquant de desitjos ardent,
de carn trement que es fon davant ma cara,
que m’esquitxes carícies encara,
no me recordis més que no la tenc.

-Home de carn que el delit fas brostar,
no cantis pus a l’enyor i camina:
la trobaràs si la saps estimar.

Serà allà, feta de tu i de pell fina,
cobejant el teu amor t’esperarà
al llom del futur, les mans a la crina.

Dona de foc


Assegut davant aquella foganya
una dona de foc i de temença
em remembra ta darrera partença
i roent, m’escomet amb veu estranya:

-Home tot sol a qui l’enyor enganya,
sol aprendràs la solitud a vèncer:
la innocència d’aquell qui comença
sovint és bona, però també danya.

-Dona ígnia que el desig arracones
no puc escoltar els teus mots d’escalfor:
la vull, l’anhel, i no són papallones

les llàgrimes que veus, sinó amor.
Ets traïdora i sé que m’abandones
quan vol arrecerar-se en mi el dolor.

Alícia VII


Una temptació de viure encara
més instants fútils de recerca eterna
els sentits i l’ànima m’enlluerna,
i caic en el plor, car res no m’empara

del desig de conèixer què em depara
el futur, la vida, que enquaderna
dins la pols, com diaris la mà externa,
moments, estones, que ja no són d’ara.

Erm de tu, tot el que avui tenc a prop
m’és fals, i llunyà, mort, Alícia.
No sé on, ni de què, fuig al galop:

La veritat és mentida, Alícia,
i sense tu, ni me cerc ni me trob,
només puc viure del teu nom, Alícia.

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: