Roc Casagran: “Tot és política”


Aquest estiu Roc Casagran i Cesk Freixas han estat a Manacor, convidats per Xítxeros amb Empenta, i ens han mostrat lírica i enginy, llestres d’amor i de batalla. Cap a la llibertat dels Països Catalans. Cap a l’amor permanent i fresc. D’aquella trobada, en va sortir aquesta entrevista, que avui compartesc a L’estenedor per tancar aquest mes de setembre de color verd.

roc-casagran

Amb Cesk Freixas feis un concert-recital molt integrat, en què les cançons i els poemes es mesclen no sols temàticament sinó també formalment. Com va néixer la idea? I com l’heu gestada i feta créixer?

Tenim una manera d’entendre la vida i la cultura molt semblant i ha estat força fàcil. Un dia ens vam trobar i de seguida ens van entrar ganes de tirar endavant un projecte com aquest. La resta ha anat arribant sol.

T’agrada jugar amb les paraules, fer-les sonar, fer-les riure, fer-les protestar. Salvant les distàncies, estaries d’acord que ets més a prop de Pere Quart que de Salvador Espriu, en aquest sentit?

Gràcies, és una floreta. M’agrada molt l’Espriu, però Pere Quart és el referent, sens dubte. M’agrada no prendre’m res gaire seriosament, riure’m del mort i de qui el vetlla, i sí, entre els sentiments i la revolta sempre hem de deixar un petit espai per l’humor.

Transcendència o ironia?

Les dues coses. Però sense ironia no em crec cap transcendència.

Et consideres un poeta líric o de batalla?

M’agrada el mar i la muntanya.

Dónes molt de pes a l’oralitat dels teus versos. Els darrers anys ha canviat, tot això. Durant dècades la poesia s’havia tancat dins ella mateixa, ara surt al carrer…

Fa anys que la poesia està sortint de la torre d’ivori, i això és bo. Cal trencar parets, sortir del ghetto, i com més siguem… millor. Una de les intencions d’aquest espectacle que fem amb el Cesk és justament aquesta.

Heu fet una setmaneta a Mallorca i rodau amb el vostre concert recital per tot el país. Com vius, i com creus que heu de viure des del Principat, l’agressió continuada dels governants d’aquí i del País Valencià contra la nostra llengua i la nostra cultura?

Tinc la sensació que el govern espanyol ja dóna per perdut el Principat, i que està començant a treballar el terreny per eradicar la catalanitat dels territoris que, en un primer moment, continuaran sent dins l’estat espanyol. M’agradaria que els catalans de TOT el país es sentissin aquests gestos com a agressions pròpies.

En un altre nivell, hi ha també el difícil encaix del País Valencià i les Illes Balears dins el marc de Països Catalans. Sense anar més lluny, una entitat tan marcada políticament i nacionalment com l’ANC, va rebutjar, des de la base, la constitució de l’ANC a Mallorca. Com ho veus?

A la meva nació hi ha unes quantes illes, d’això no en tinc cap dubte. És un tacticisme que no comprenc en absolut. És evident que el procés d’independència serà per fases i que cada territori té el seu ritme, però claudicar a les primeres de canvi em sembla un error.

Què passarà amb els mallorquins, i sobretot amb els mallorquins nacionalment conscients, quan el Principat sigui independent?

Em llenço a la piscina: abans de vint anys les Illes Balears demanaran de confederar-se amb Catalunya.

Les teves lletres són de batalla. Creus en la literatura social, activista políticament, o és que la política és indestriable de la vida mateixa?

Tot és política. I m’agrada que en els meus textos s’hi noti aquesta consciència.

Ets molt actiu a les xarxes socials, sobretot amb el Twitter, però també al Facebook. Hi ha postures més esnobs que les rebutgen. D’altres de més pragmàtiques, les veneren. Per què hi prens part, tu? La xarxa ens pot prendre la vida real? O simplement la complementa?

Per a mi les xarxes socials tenen diverses funcions: divertiment, informació i autobombo. Sense les xarxes socials, als que no som mediàtics ens costaria molt més arribar al públic.

Podeu llegir altres escrits meus a La gafa

Josep Pedrals: “La poesia és un autèntic luxe, el millor que tenim a la vida”


Sincer, transparent, torrencial, apassionat, directe. Així és Josep Pedrals (Barcelona, 1979) quan parla de poesia. L’hiperactivista poètic per excel·lència ens parla de les seves motivacions i les seves dèries, dels seus camins poètics, de les seves dreceres i dels seus llacs de tranquil·litat.

pedrals

El llibre de poesia és minoritari, poc llegit. Però sí que hi ha molta gent que cerca la poesia dita, cantada, amanida amb altres ingredients. Hi estàs d’acord?

És que igualment penso que la poesia no és que sigui tan minoritària. I de fet, ha de ser minoritària. Si fos molt majoritària, vaja merda… La poesia exageradament majoritària té una qualitat més popular que poètica. Que està molt bé, a mi m’agrada. No és pas res dolent que sigui minoritària. Les coses més luxoses de la vida són totalment minoritàries, i la poesia és un autèntic luxe. És el millor que tenim a la vida. Ha de ser per a pocs. Jo els meus poemes els vendria caríssims, perquè sigui un luxe de veritat, i ja veuries quants s’hi barallarien per tenir-los, si fossin molt cars.

Però tu fas molts d’esforços per divulgar aquesta poesia, i per fer-la arribar a un públic més ampli…

No és gaire esforç, m’ho passo molt bé fent-ho.

I encara que sigui natural, sí que fas feina per eixamplar allò que no abastaria el llibre estricte.

Són móns diferents. El llibre et permet anar endavant i endarrere com tu vols i quan tu vols, i tens una intimitat amb el llibre. En el recital no pots anar endavant i endarrere com tu vols, vas segons el qui parla. És un acte efímer, és art efímer, és una altra història.

El públic és diferent?

Sí. Potser de vegades coincideixen, però sovint no. Hi ha gent que va a recitals sovint, però que llegir poesia se’ls fa una muntanya. De fet, a vegades poden acabar llegint alguna cosa de poesia si prèviament ho han sentit i els ha quallat. I hi ha gent que fa a l’inrevés… que no suporten els recitals i en canvi són grans lectors de poesia. I també n’hi ha que només llegeixen teoria poètica, que també és divertit. N’hi ha per a tothom. El fet del recital passa més de pressa, potser, que el poema llegit. El poema llegit si se’t fa una muntanya, se’t fa una muntanya per sempre. Per contra, en el recital, no t’entrebanques, passes al següent. Això facilita les coses, perquè t’és molt més fàcil quedar-te amb la part musical de la poesia. És com quan vas a un concert, hi ha molt poca gent que escolti un concert llegint la partitura. Això sí que és minoritari. El meu pare de vegades escoltava les simfonies mirant la partitura, però això són coses seves. Hi ha gent que mentre li reciten llegeix el poema, i penso que no s’ha de fer, escolta el que et diuen!

La poesia que es tria per recitar ha de ser diferent? Ha de ser menys críptica, menys densa, menys hermètica?

Si el qui diu el poema no recita bé, ja no hi ha res a fer. I encara que sigui molt complex, si t’ho reciten bé potser no l’acabaràs d’entendre, però déu n’hi do. De totes maneres, hi ha un determinat tipus de poesia que no l’has d’entendre… escolta-la, cony! Jo vaig a molts recitals internacionals, i la meitat de poetes que reciten no els entenc. Alguns sí perquè domines més o menys una llengua… I sentir recitar en ioruba o en catxiquela fa molta gràcia, perquè vulguis que no vas interioritzant l’actitud, l’entonació, la musicalitat d’una determinada llengua, i això és molt potent. I igualment, sí que penso que hi ha alguns poemes que val més no recitar-los, perquè t’estàs complicant la vida. N’hi ha alguna que es presta més de sortir a l’escenari. I també depèn del públic que t’escolti. A una universitat pots dir determinades coses sense por. I si vas a una taverna en diràs unes altres. En definitiva, no és tant una qüestió de si hi ha una poesia millor per recitar, sinó que hi ha ocasions per a tot.

Dónes molta importància a la forma, a la mètrica, a la rima. No fa gaire vaig llegir que algú havia dit que la poesia de l’experiència havia fet molt de mal a la poesia perquè s’havia deixat de banda el joc lingüístic.

La diferenciació de la poesia respecte d’altres coses és que és un llenguatge treballat, triat i arranjat per causar una resposta emotiva. Però coi, si el llenguatge no està ni treballat ni triat, no cal que ens hi posem… No vull dir que no pugui ser un poema, però és molt avorrit de llegir, depèn de què. Llegir els diaris de les nenes adolescents no té cap mena d’interès. Llegir certa poesia de l’experiència és com llegir diaris de nenes adolescents. Enhorabona, però no té més transcendència que la que pugui tenir per a tu i per a la teva neteja espiritual. Que sí que la poesia ha de ser catàrtica, però que hagi de ser catàrtica no vol dir que tots ens haguem de menjar les catarsis dels altres i que una bona catarsi sigui millor poema, o que hagis trobat un lligam entre la teva experiència no sé què… bah! a prendre pel sac! I tampoc no vull dir que s’hagi de fer un gran treball de rima i de mètrica, que cadascú faci el que vulgui, però em sembla que un mínim de sentit del ritme s’ha d’exigir a la poesia.

Francesc Garriga diu que ell no mira ni rima ni mètrica, però sí un sentit del ritme.

Sí. Els poemes d’en Garriga tenen molt ritme. I a vegades el ritme està en les pauses, perquè ell juga molt bé amb les pauses i els talls de veu. Determinat tipus de mètrica arriba a un punt que no té més secret, els pots fer a tirallongues, i arriba que tard o d’hora et sortirà alguna cosa que mínimament soni bé. El ritme, però, a més, crea un problema perquè ningú no sap ben bé definir-lo. Hi ha un debat llarguíssim entre musicòlegs, teòrics de la literatura, filòsofs… Aristòtil deia que era l’ordenació del moviment. Hi ha 250 definicions de ritme.

Sí, sí, en Garriga no compta síl·labes però hi troba un ritme.

En el cas d’en Garriga fins i tot és calculable, perquè no hi ha mètrica però hi ha uns accents claríssims i uns jocs de sintaxi molt ben trobats. Ell es fa el desmenjat, però déu n’hi do.

I en canvi ell té claríssim que escriu poesia per treure els seus dimonis interiors, pors, manies. És una poesia catàrtica que parla d’ell o de la seva circumstància. Això no és poesia de l’experiència?

És més la manera com ho exposes que la manera com ho dius. Jo també explico els meus dimonis. El problema de la poesia de l’experiència és si només és de l’experiència. No ha de ser només l’experiència el que compti, sinó també la consciència de l’experiència.

Però passada per un sedàs.

Sí, és el que dèiem abans. S’ha de purificar, s’ha de fer salubre. I has de tenir en compte que ha de tenir un punt d’universalització, un grau d’abstracció fins a cert punt.

Diuen que els mals imitadors de Ferrater han fet molt de mal a la poesia catalana… precisament perquè no universalitzen.

El que passa que de vegades també és una qüestió de com t’ho miris. No ho sé. No hi entenc gaire.

Però tu per què escrius poesia?

Perquè em surt de puta mare. És el que sé fer millor. Si no, a què vols que em dediqui? A arreglar cotxes?

Però escrius per treure dimonis, per catarsi, per diversió, per canviar el món?

Per tot. Depèn del moment. No escric només per una cosa. De fet, escric molt sovint per encàrrec. I a vegades la gent et diu “ai, per encàrrec no hi ha sentiment”. No hi ha sentiment, ta puta mare! Per què no hi ha sentiment? Si els encàrrecs me’ls faig meus, ja veuràs si no hi ha sentiment. És més, hi ha sentiment perquè cobro. Hi ha dies que sí que escric coses perquè em vull queixar, i hi ha dies que escric coses perquè sóc feliç, i hi ha dies que escric coses perquè vull provar una cosa raríssima, a veure si em surt un exercici molt complex de rítmica. Hi ha dies que escric, simplement, perquè porto dies sense fer-ho, perquè em sento més bé quan escric. I després tot això m’ho quedo jo. I el que em sembla que és potable o mostrable, ho retoco o ho treballo.

Tornant a Garriga, ell deia que els poetes del joc formal no l’interessen, per exemple Foix. Tens por de caure dins el pur joc formal?

És que a mi m’encanta! Que de fet el pur joc formal és molt més interessant que les mamonades de palles mentals que es fa la gent amb els seus sentiments. Els sentiments de no sé qui poden estar molt bé, però si estan mal escrits, me la rebufen. En canvi, un joc formal, si és pur realment, és boníssim, és una meravella. Saps quins són els llibres més importants de la història i més cars? Els que tenen unes miniatures més boniques: pur joc formal, i ens importa un rave si estan explicant la vida de Jesús o si expliquen els sentiments de Catul. Ens importa un rave. Oi que un artesà és molt més bo si fa una peça ben feta que si fa una peça que porta un sentiment brutal? Pot portar molt de sentiment, però si és una merda com un piano, és una merda com un piano, i punt. No em fa cap mena de por caure en el pur joc formal. És més, de vegades me’l provoco perquè així aquests em diuen pallasso i s’ho passen molt bé, i jo també m’ho passo molt bé.

Has parlat d’artesania. Podries trobar algú que et digués que el joc formal és artesania i la transcendència és art…

Bach, que té una de les obres musicals més transcendentals de la història, és pur joc formal. De fet, fins al segle XIX no va ser mirat amb bons ulls, perquè els semblava un quadriculat. Que la gent pensi el que els surti dels collons. A mi m’interessa quasi tota la poesia, fins i tot la més dolenta, perquè així sé el que no vull fer. I m’interessa igual. Triar és molt difícil. Hi ha dies que m’agrada una cosa, i dies que me n’agrada una altra.

La poesia social també t’interessa?

Sí, també.

Pot ser poesia, sent social?

Sí, i tant. Fins i tot fer poesia fent un anunci, i això que la publicitat és la cosa més antipàtica del món.

D’on creus que neix aquesta obsessió per enaltir poetes com a gurús de la pàtria. Guimerà, Maragall, Riba, Martí i Pol, Margarit? Per què triam gurús poetes i no d’un altre tipus?

Qui ho tria això?

No ho sé… Però ho triam… Pensa en els funerals de Guimerà, o de Verdaguer…

No sóc sociòleg ni antropòleg, desconec el rerefons de tot plegat. És curiós, però fins a cert punt, perquè això deu passar a tot arreu.  Aquests funerals, sí, això és molt maco. Està bé.

Però què tenen els poetes que fan que els triem com a cappares de la pàtria?

Tenen els poemes. I un poema t’ajuda a viure. I altres coses no t’ajuden a res. Un poema té una força de fons que et pot ajudar. Si hi ha un artista o un escriptor que en un moment donat entra bé a la sensibilitat de la gent i crea un quòrum és lògic que passi això.

Això ens retorna al principi de l’entrevista. Dèiem que la poesia era una art minoritària, però crida l’atenció que qualcú que practica una art minoritària aconsegueix mobilitzar la societat civil. I això pot ser entès com un contrasentit, no?

No, perquè el fet que una cosa sigui minoritària en general no vol dir que no pugui deixar-ho de ser en casos concrets. És més, mola que passin aquestes coses. Que algú tingui un èxit a nivell de vendes… és collonut. A mi m’agradaria molt vendre de cop 100.000 llibres de cop, més que res perquè no hauria de fer algunes feines que faig.

Margarit ha dit que si per llegir un poema seu necessites un diccionari és que el poema no està ben fet.

Perquè en Margarit pretén fer això.

Sense voler-vos confrontar, ni molt menys, teniu una manera d’acostar-vos a la poesia molt diferent. Estau a les antípodes.

No pretenc que la gent vagi al diccionari, però hi acabaran anant, però perquè jo busco una altra cosa que la que busca en Margarit. Ell pretén trobar una essència d’un llenguatge molt d’avui, i a mi el llenguatge d’avui m’interessa tant com el d’ahir, el d’abans-d’ahir i el de demà passat. El meu joc lèxic és un altre completament, genera un altre nivell de llenguatge. No és ni millor ni pitjor, senzillament és un altre tipus de joc. Com si un diu: tu per què fas música pop? I en canvi l’altre fa contemporània rebuscadíssima. No és que estiguem a les antípodes, es que busquem fer coses diferents, i tipus de comunicació diferents. I el tipus de comunicació també fa això, que també a nivell rítmic hi hagi diferències: en Margarit sempre juga al mateix tipus de vers, té una mètrica molt quadrada. Constantment va amb aquesta mena de decasíl·labs… Jo vaig canviant perquè m’ho passo bé. Ara bé, el vers d’en Margarit és molt fluït i això és el que pretén, fer un vers que tiri molt fàcilment, que entri, que no t’hagis de complicar gaire. I li surt. I si el que vols fer et surt, enhorabona, això està molt bé!

Avui participes en un acte conjunt de poetes i glosadors. Com veus la relació entre la poesia improvisada i la glosa.

En realitat, la glosa improvisa, però ho fa sobre uns patrons, i la poesia també improvisa sobre aquest patrons i el que fa també és dir-ho. Uns improvisen una cosa i els altres n’improvisen una altra. El glosador no ha de buscar una entonació determinada, perquè ja li ve donada. En canvi, el poeta té les síl·labes emplenades ja, però el que ha de buscar és l’entonació. Tot és un joc de nivells lingüístics, de falques. És veritat que el glosador improvisa més, tot i que segur que hi ha glosadors que glosen sense sentit… És un art molt divertit, aquest de la glosa.

Què trobes d’aquesta trobada de poetes i glosadors? Ho trobes forçat?

No, al contrari. Em semblen dues arts que van en paral·lel. Em sembla lògic. No es fa sovint, això.

No. La glosa té una connotació molt més popular, i fins fa molt poc havia estat associada a l’àmbit festiu. Ara recupera tots els àmbits.

Doncs encara té molt més sentit que fem això. De vegades els poetes som molt estrets. Hi ha un cert “estatus” de la poesia, aquella sacralització del fet poètic, que sembla que hagi de ser la cosa més intocable. Aquell poema tal com està al llibre… que és com ha de ser in aeternum. Jo a vegades quan recito poemes d’altri els canvio perquè no m’agraden. Si hi ha algun tros que m’agrada i l’altre no, me’l salto.

“Amb Sant Antoni, si no ets de caramutxa, t’has d’emocionar”


Fa un parell de mesos em telefonà en Pere Sansó demanant-me si tendria inconvenient a fer una entrevista a tres santantoniers perquè sortís publicada al programa de Sant Antoni d’enguany. Evidentment, li vaig dir que sí. Conversàrem amb l’amo n’Alberto, l’amo en Toni i l’amo en Tomàs una hora llarga. Per qüestions d’espai, l’entrevista no va poder sortir sencera damunt el programa. Aquí la teniu completa.

Alberto Pol Rosselló (APR), nascut a l’Havana, fa 77 anys que viu a Mallorca. Inicialment visqueren a Palma, després passaren a Vilafranca, perquè sa mare morí sent ell molt petit i son pare es casà amb una vilafranquera. En el moment d’aprendre un poc de lletra, li digueren: “Tu has d’anar a fer feina si vols menjar” i diu que tot el que sap “ho duc de bufetades i qualque sempenta”. El coneixen com n’Alberto.

Antoni Juan Morey (AJM), nascut al carrer de la Verònica, a Manacor, el 1932, a una casa que ara és propietat seva. Aleix de malnom, és conegut avui com el Baciner Vell, atès que durant algunes dècades dugué la bacina de Sant Antoni, fins que la va cedir per motius de salut al seu fill, en Mateu.

Tomàs Nicolau Barceló (TNB) va néixer a Manacor el 1939. Ha fet 42 anys de fuster. Ara està jubilat, i ha enviudat recentment. Va viure durant 14 anys a Son Macià, on va ser membre fundador del grup de sonadors S’Estol des Picot, sota el tutelatge de mossèn Pere Orpí. Li diuen “de la Mola”, perquè durant anys a ca seva hi estigueren.

Com us arriba el moment de ser sonador amb la colla de dimonis de Manacor?

APR: No em recorda de quan va ser. Va venir en Toni (Aleix) per demanar-m’ho. A mi ja m’ho havia dit l’amo n’Andreu Cornet, el baciner anterior, però com que jo he estat molt de ca nostra sempre, li vaig dir que no. Però quan vengué en Toni sí que li vaig dir que sí, i crec que hi vaig fer de sis a set anys.

Si no teníeu gaire lletra, com aprenguéreu de sonar la guitarra?

APR: De sentit. Tenc un llaüt i una guitarra, i puntejava, i ningú mai em va dir “has de fer això o això altre”. M’explicaré: tenia quinze anys i em deixaren una guitarra al Rafalet de Rotana. Hi vaig estar vuit anys fins que em vaig casar. Em record que em varen donar en solfa, en números, per ventura en Tomàs l’ha vista, “Mi abuelito tenía un reloj de pared”, per tocar puntejat. Al Rafalet de Rotana, passàvem el rosari cada vespre i tocàvem la guitarra.

I vós, l’amo en Toni, com l’anàreu a cercar?

AJM: Ens coneixíem. Jo sabia que tocava la guitarra i que era un bon element. Li vaig dir: “Has de venir amb nosaltres”, perquè sempre falla qualcú. I de vegades, n’hi ha massa, de sonadors, com passa ara mateix… Perquè ara el temps que entren i surten de cada lloc, ja serien a l’altre bar.

I vós, l’amo en Tomàs?

TNB: Primer vaig començar amb l’amo n’Andreu Cornet. Pensa que jo a set anys ja vaig començar a sonar el violí. Amb els dimonis hi vaig anar una partida de vegades quan encara duien aquells dos ciris alts, amb llums de carburo, perquè li faltaven violins. Més tard, un dia, com que ens coneixíem de bon de veres amb en Toni,  em va dir “em falten violiners i has de venir”, i m’hi vaig afegir, i tampoc no puc dir quants d’anys hi vaig anar, però molts!

Com n’aprenguéreu, de sonar el violí?

TNB: Tenia un company que fins i tot el va fer ell, el violí. Era molt enginyós, però molt. Va fer un violí i em va demanar que aprengués a tocar-lo. Me’l va regalar, però jo li vaig dir que no el volia, que en tenir doblers ja me’n compraria un. Vaig començar a poc a poc, i sempre de sentit. He anat a solfeig un parell de vegades, però no l’he seguit. D’edat de vuit anys he sonat de ball de pagès. I d’aquell moment vaig anar augmentant, i per aprendre’n m’hi pegava fins a les deu o les onze cada vespre.

Quina diferència hi veis amb els joves d’avui, en la manera de sonar?

TNB: Quasi tots els qui hi van ara, van amb solfeig, i això fa que tothom soni igual. Primer que no anàvem amb solfeig, anàvem per uns altres camins.

Us falta el dit gros. Us afecta per sonar?

TNB: Sí. Ja no puc sonar. Fa sis anys em detectaren un tumor davall l’ungla. Els metges de Barcelona em digueren que s’havia de tallar el dit, perquè si no ja havien de tallar aquí (i assenyala el braç). I vaig dir: “No podré sonar pus”. I el metge em digué: “Fillet, paciència”. L’any 2005 vaig fer la darrera tocada dins l’església del Convent de Manacor.

Del temps més antic que començàreu a sonar recordau què cobràveu?

APR: Jo et diré una paraula: jo normalment sempre vaig anar de balls de fora vila i si topaves una casa molt bé et convidaven a sopar si era per les matances, i si no et donaven les gràcies en haver acabat.

I anant amb els dimonis?

APR: Amb els dimonis en Toni sempre ens va fer contents. En Toni… no m’interessa el que donava als altres, em feia content a mi i estàvem contents jo i ell. Cada any, en haver passat les festes, venia a ca nostra i em donava el sobret i mil gràcies. No fèiem tracte de res, ni jo et vull cobrar deu ni jo et vull donar sis. Veina i deia: “Això ens toca a cada un i així ens ho hem repartit”. Sopàvem, dinàvem,  berenàvem, i ningú ens preocupàvem de res.

Vós, l’amo en Tomàs, igual?

TNB: Ben igual. Sense fer cap tracte mai, en aquest tema. Jo no hi anava pels doblers.

Perquè aquesta era la feina del baciner…

AJM: Arreplegar tot el que pots. La bacinera es cuidava del menjar i en haver acabat feia el compte i es repartien els doblers. Pagava els dimonis i els sonadors i el que sobrava anava cap al Patronat. Això quan jo duia la bacina, perquè abans anava vestit de dimoni i duia la bacina i el baciner vell, perquè a la darreria l’havies d’aguantar.

APR: Tu feres de dimoni, abans de fer de baciner?

AJM: Sí. Quan vaig néixer mon pare ja ballava els dimonis.

El vostre pare va ser el primer de la família que va ballar, o el vostre padrí ja ballava?

AJM: No, mon pare.

Com era la festa els anys seixanta?

AJM: A Manacor els anys seixanta feien una festada per Sant Jaume, verbenes, venien orquestres de bon de veres… I ara avui no fan res a Manacor. Si llevaven Sant Antoni, Manacor no tendria festa, perquè Sant Antoni ha agafat una marxa…

Com era aquella festa de Sant Antoni?

AJM: Molt magra. Aleshores fèiem tot el poble carrer per carrer. Ballaven el dissabte de Sant Antoni, el dia de Sant Antoni i el dia de Sant Sebastià.

Per què teníeu aquesta fe en la festa si tanta de gent us donava l’esquena?

APR: Perdonau una pregunta, abans d’agafar-ho don Mateu, no va fer una baixada molt grossa, Sant Antoni? Tu, Toni, ja ho tenies abans de don Mateu o ho agafares amb ell?

AJM: No. Jo ho vaig agafar amb don Mateu, que va ser quan es va fundar el Patronat de Sant Antoni, perquè abans no hi havia Patronat.

Com funcionava la festa en temps de l’amo n’Andreu Cornet, com era?

AJM: Era magret, perquè aquell home duia una mania, perquè si ara per exemple aquí li donaven cent pessetes, en aquell temps, per ventura partia a aquelles cent pessetes. I jo de vegades li deia: “L’amo n’Andreu, per què no us aturau aquí?”. “Hem d’anar allà”, deia. Fèiem quatre cases de senyors, on per ventura hi trobàvem un banquet amb ensaïmades, pastissos i de tot.

TNB: I havíem de córrer una hora per anar a dues cases o tres.

AJM: I a cada missa anava a passar “Sant Antoni fa la capta”, a cada missa. El dia de Sant Antoni els dimonis sortíem a les nou. Ell se n’anava a la missa de les nou i nosaltres allà vestits esperant perquè vengués… I els doblers no li bastaven mai… pobre home, tallava allà on era.

Quan ell es va morir, la festa era molt a baix.

APR: Estava molt deteriorada.

Després agafàreu vós la bacina.

AJM: La culpa que jo agafàs la bacina va ser d’en Jaume Melis, que era el dimoni gros. Don Mateu li va dir: “I ara no tendrem baciner”. En Jaume li va dir: “Si ha de cercar un baciner, el té dins el grup nostre”. “I qui és?”. “En Toni és el millor baciner que pot posar perquè és honrat i sap de què va, amb això. Perquè fa dos o tres anys que arrossega l’amo n’Andreu i la bacina”.  Els seus fills no ho volgueren agafar i ell ja no podia.

Quines diferències feis entre la vostra manera de fer de baciner i la del vostre fill, en Mateu?

AJM:  Més o manco igual. Ell ha agafat el mateix camí. Jo li vaig dir: “Ho has de fer així, així i així”. Li vaig entregar la bacina l’any 2004 i feia vint-i-un any que jo feia de baciner, i li vaig dir “parteix”.

APR: El teu fill ja fa set anys que fa de baciner? No és estrany si tornam vells.

Per què us aturàreu de sonar?

APR: Et diré un motiu: la meva dona està molt malalta des de fa catorze anys. No pot ni pelar una patata. Ha caigut tres vegades  en quinze dies. En una paraula: no la puc deixar. No m’he de bravejar gens: som una persona que som molt conscient del que hi ha al meu càrrec, que és la meva dona. I he de cuidar la meva dona fins que la tengui.

Vós ho deixàreu pel mal del dit, o ja ho havíeu deixat?

TNB: Ja feia un any que ho havia deixat. No podia deixar la meva dona de cap de les maneres.

Quina era la fe que us estirava per fer aquella festa que anava tan al baix en aquells anys seixanta?

APR: El gust que passàvem de cantar i sonar i divertir la gent. Jo sempre he tengut en ment una cosa: diverteix-te molt,  gasta poc i no agraviïs ningú. El projecte nostre era divertir la gent i al mateix temps passar gust nosaltres. Ni hi anàvem pels doblers, ni pel que diran, ni perquè diguessin “ara aquell sona o ara aquell balla”. Tot el temps que vaig anar per fora vila, per exemple, no vaig guanyar ni vaig demanar res mai. L’impuls gros d’això és perquè ens agradava.

AJM: Mon pare quan es va morir li deien n’Aleix dels Balls, perquè era el revetler dels balls. Ningú feia ball de bot més que ell.

TNB: Encara encataven els balls?

AJM: Sí… Per ballar la primera havien de pagar uns doblers, una pesseta o dues o tres, segons com s’encalentien els joves.

AJM: Quan jo vaig néixer, mon pare ja ballava els dimonis. Jo ja ho duia dins la sang.

TNB: Ho vaig començar sense una pesseta. I hem anat pertot, ho vaig seguir, i muntàrem un grup. En el lloc que ens han donat més ha estat a Barcelona, que ens donaren cent euros per una actuació, però sense anar enlloc a demanar ni cinquanta ni cent.

TNB: Per a mi la festa de Sant Antoni tenia molta d’importància, perquè m’agradava molt aquesta classe de tradició. Quan vaig començar no anàvem ni a to de música, anàvem estil pagès. Fins que vaig estar ben concentrat no em vaig aturar, i vaig dir “no ho he de deixar”, i ho vaig seguir tot el temps que vaig poder. Quan ho vaig haver de deixar, en Toni no trobava violiner enlloc, i a la fi en va trobar un de Vilafranca. Però llavors en Joan Sagrera, que no havia tocat cap violí mai, va venir un dia a ca nostra i em demanà que l’ensenyàs de tocar el violí. I n’hi vaig ensenyar tot el que vaig saber.

Què heu transmès al vostre relleu?

APR: El meu relleu va ser en Llorenç Pancuit i era un sonador i un ballador com jo i no li vaig haver d’ensenyar res.

Els sonadors de guitarra pagesos fan el batut. Els joves ja no el fan.

APR: Cosa que a mi no m’agrada. Però cada qual és cadascú.

L’haurien de fer, els joves?

TNB: Jo dic que sí, perquè des que era ben petit he sentit a dir sempre que el batut és el que fa el ball pagès.

APR: És el que fa el compàs.

AJM: Un sonador de guiterra, ha de tenir bon sentit, ha de saber remenar els dits, de la mà dreta i l’esquerra.

APR: Però ara parlam del batut, que és molt diferent. El batut a mi em fa molta de falta. Un ballador, quan s’escolta el so, quan sent el batut sap que és un punt de mudança. I si només rasques, sempre li dónes el mateix… Cosa que no comprenc. El batut és l’important…

AJM: És el que du el to, els dimonis mateixos si no senten el batut es perden.

TNB: Nosaltres, per dir una cosa més que no és de Sant Antoni, ensenyàrem quatre joves quan ens retiràvem perquè ens deien que no ens podíem retirar… perquè érem els darrers que tocàvem ball pagès autèntic. Ensenyàrem quatre joves, dos de l’Alqueria i dos de Cala d’Or. Pensau si estimen el ball de pagès que fa més de dos anys que han cercat pertot per poder fer un llibre de la mateixa pagesa de la banda de llevant, però tot documentat. La mateixa més antiga que han trobat documentada és de l’any 1314. Hi ha molta gent que està meravellada que la festa pagesa no s’aturi.

Sant Antoni és una festa d’origen pagès. Com explicaríeu que ara que la pagesia va tan al baix la festa estigui tan en reure?

APR: És mal d’explicar. Primer venien els pagesos de fora vila amb els muls, amb els cavalls, passaven de galop pel poble, passaven a les beneïdes. I avui qui ve de fora vila? Quatre tractors, quatre cans… Fora vila ha vengut a baix de tot i la festa ha augmentat molt. I avui que hi ha a fora vila, reis meus?

AJM: Molta d’herba seca.

APR: Molta misèria i molt d’abandó.

TNB: Fins i tot el senyor del Fangar volia que anassin el dia de Sant Antoni al Fangar, i treia ovelles, tots els animals, les bísties més guapes…

Heu anat a beneïdes a qualque lloquet de Manacor?

APR: Jo he anat a Son Sureda.

Com era aquesta festa?

APR: Hi anava un capellà a beneir. Hi anaven els pagesos de la barriada i de fora de la barriada. Jo estava al Rafalet de Rotana i fins a Son Sureda hi havia una hora. També n’hi havia a les Cabanasses…

TNB: A Can Ros, a Son Proens

APR: A Son Sureda, de capellà per mi hi venia don Baltasar.

A l’Espinagar també en devien fer?

TNB: Sí. I a l’Hospitalet, que també he estat.

Quina època pensau que ha estat la daurada del Sant Antoni que heu viscut?

APR: Si ho hem de dir per l’ambient, quan feien les beneïdes a Son Sureda, a Son Mesquida, a Son Valls… Avui es fa un Sant Antoni de festa que és una aglomeració de jovent, però una festa així com toca de Sant Antoni és el que fèiem primer.

TNB: Perquè han dit: “Hem de fer un dia de festa”, i han triat aquest dia.

Primer es donava molta més importància a les beneïdes que no a la vetlada.

APR: Sí, senyor! De molt. Avui es dóna la importància a la multitud de gent, i joves, i joves, i joves, i festa de Sant Antoni…

AJM: I engatar-se.

APR: I engatar-se i cançons ridícules.

Però qualque poc de suc ja hi devia haver en el vostre temps.

APR: Jo crec que sí, però com que jo estava a fora vila… cada qual se n’anava a ca seva.

AJM: Ja n’hi havia de gats.

TNB: Era una manera més honrada cap al pagès, cap a la humanitat. Ara s’ha desbordat.

APR: Si demanaves a qualque jove d’avui per què fan això, més d’un i més de dos, crec que no sabrien què haurien de contestar: “Perquè hi ha molta gent”.

La vetlada s’allargava fins a les tres o les quatre del dematí com ara?

AJM: En aquell temps feien la colcada, entrada de fosca. Trèiem el carro que tenim ara ben engalanat amb dos muls de bon de veres. Per ventura hi anaven deu o vint o trenta muls muntats sense muntura, perquè no hi havia muntures en aquell temps, amb la botella de suc pegant al mul… On ara hi ha el forn de Can Ribot, fa devers quaranta anys, en aquell temps que jo et dic, hi havia un cafè que es deia Ca na Curta. Els muls davallaven pel carrer del Teatre Principal a tota pastilla i entraven dins el cafè, i vidres romputs… anaven darrere la colcada. La botella, rap-a-rap-a-rap, i tocs al mul.

APR: Et contaré una anècdota contada de l’amo n’Andreu Cornet. Ell duia palla a Palma i justament no va poder vendre la palla fins molt tard, i havia de ser a les tres a Manacor, que era la sortida de la colcada. Va pegar al mul, que va córrer de trot i de galop fins que va arribar d’hora a Manacor. Això és contat seu. El desenganxa del carro, l’enganxa a la galera i va fer la colcada, però el va tenir vuit dies que no el podia treure de la pallissa, perquè l’endemà el mul no s’aguantava.

TNB: Ell cercava totes les maneres perquè Sant Antoni anàs en raure.

Els dimonis mai s’aturaren de sortir, però.

APR: Mai. Tot acabava. No sé com don Mateu es va ficar amb això… no devia poder consentir que una cosa tan antiga s’acabàs.

TNB: Va veure que aquesta tradició s’anava acabant de tot i ell va tenir coratge per tornar-ho a elevar.

Si no hagués estat per vosaltres que mantenguéreu la festa molt possiblement avui hauria desaparegut…

APR: Faria envant a haver-se’n anat a pegar a baix de tot.

Pensau que hi ha una manera de recuperar aquella autenticitat d’un temps?

APR: Jo crec que no, perquè llavors era una fe que tenien, una creença, i avui qui és qui creu? Qui és qui té fe en aquestes coses? Ni sants, ni santes, ni puríssimes, ni verges. Qui és qui té fe? És un altre món. Creu-me que si llevaven aquesta miqueta de joventut, de luxe, de fer lulea i d’engatar-se, la festa faria ben envant a tornar a pegar a baix.

TNB: Si aturaven això, faria net, perquè la gent de la nostra edat és la que participava de bon de veres a Sant Antoni.

Però igualment us emocionau cada any, tant si hi ha gent com si no n’hi ha?

APR: Per què, però? Perquè és una cosa que li agrada, perquè tota la vida ho ha viscut, i ho ha vist viure als seus.

AJM: Quan surts a ca nostra i veus aquella gentada… una hora abans guaites i hi ha dues-centes persones.

APR: Si no ets de caramutxa, t’has d’emocionar.

No us ho podíeu pensar mai, que arribaríeu aquí…

TNB: Un temps érem una vintena, entre sonadors i públic.

APR: Fa trenta o quaranta anys, també hem de dir que a Manacor hi havia vint mil persones i ara n’hi ha el doble.

TNB: I ara la joventut no ha de menester son pare ni sa mare, i llavors sí que anaven amb l’al·lotet a cal baciner.

APR: I avui amb dotze o tretze anys ja estan desmamats i es pensen que ja saben fer el que han de fer… A nosaltres no ens pareix ver… perquè jo amb les meves nétes de vegades discutim perquè o molt beneits érem nosaltres o molt vius són els al·lots d’avui, massa i tot.

I quin paper feien els dimonis d’un temps? Feien la mateixa por?

AJM: Una vegada férem perdre l’alè a una nina. Fèiem les travessies de Na Camel·la al carrer d’Artà. Darrere nosaltres venia aqueixa al·lota, però guardava distàncies. Vaig dir a en Toni Leu, que també era dimoni, “veus aquella rossa? Jo entraré dins una escala d’aquestes l’hem d’acorralar i hem de mirar si té por o si és botxor que té”.  Vaig entrar dins una escala, ella va passar i quan va haver passat, vaig pegar una remenada al picarol, es gira, em va veure i va quedar en terra estesa, va caure redona.

TNB: Com si la veiés…

AJM: Vaig dir a un parell de jovenelles, cuidau-vos d’aquesta nina…

APR: Llavors tenien una por al dimoni… Ara no, perquè la gent ha estudiat molt, ha vist molt, ha après molt, i veu que no hi ha el perquè tenir tanta de feredat a un vestit que davall hi ha un home. Llavors era el dimoni… Llavors hi havia infern, purgatori i glòria, i avui què hi ha, si estàs bé en aquest món?

AJM: Herba seca.

APR: Nosaltres hem viscut una època que, de vegades ho dic a les meves nétes, “vosaltres no podeu creure el que nosaltres hem viscut”. Hem vist una època tan diferent de la d’avui.

TNB: Ens hem divertit molt sense doblers.

APR: Hem vist una època tan diferent, que ens hem vist a no tenir espardenyes per dur i ara tenim una caseta, un cotxe, un bocí a fora vila. Allò era un altre món.

APR: A edat de deu anys em llogaren de porqueret a la Torre de Porreres. Hi havia el senyor més estrany que  he vist en la meva vida. Jo, com qui guardava els porcs, vaig veure un picapedrer que per posar un escaló de pedra per davallar a la pleta, el senyor assegut davant, i això m’agrada i això no, hi va posar tota la setmana. El dissabte li va dir: “Ara està bé”. Després em llogaren a l’hort de Sant Martí, que hi vaig estar dos anys. Després vaig venir a Son Perotí i després al Rafalet de Rotana, que hi vaig estar vuit anys, fins que em vaig casar. Als vint-i-tres anys em vaig casar, vaig anar a estar a les Pedreres, i fins que la meva dona va poder. Don Joan Sans em va dir: “Si no lleves la teva dona de fora vila, de les vaques, l’enterraràs abans d’hora”. Em vaig fer el carnet de xofer, vaig venir a Manacor, vaig fer nou anys de feina amb en Pep Galmés, un any amb l’amo en Tomeu Perot, i amb els germans Sansó tretze anys. Fa setze anys que em vaig retirar, i si voleu res de n’Alberto, carrer de Covadonga, 38, ca nostra, ca vostra, en coses que us puguem servir.

I vós?

AJM: Jo vaig començar molt jove a fer putades. Va passar en Toni Banya, al cel sia, i em va dir “que vols venir a estar amb nosaltres”. I dic: “Sí”. Vaig entrar dins ca nostra i dic “si ara li deman per anar-me’n em dirà que no”. I vaig partir.

Quants d’anys teníeu?

AJM: Set. L’al·lot a l’hora del dinar no va comparèixer i ningú no sabia on era l’al·lot. En Toni Banya estava a veïnat de cals Perduts. Va passar sa mare dels Perduts: “Uep, Toniet, què fas per aquí?”. “Estic llogat de porqueret aquí amb l’amo en Toni Banya”.

I on era això?

AJM: A Son Rector, allà deçà Son Talent. Aquella dona va partir cap a la vila i quan va ser a ca nostra, que estàvem al carrer de la Verònica, va veure un remolí de dones plorinyant i diu “què passa, que hi ha res de nou?”. Li contestaren: “El nin d’aquesta és mort”. “I quin és?” va dir ella, i es va posar a riure. “I això et fa rialles?”, li digueren. “Qui és que l’ha vist mort? Perquè es viu, està llogat a can Toni Banya de porqueret i fins dissabte no vendrà”. El dissabte vaig partir cap a la vila i quan vaig ser a l’endret d’aquí on hi ha la pista dels cavalls ja feia les passes curtes. Vaig dir diu “vatuadell aquí es rifa un esbart de mamballetes i jo tenc totes les paperetes”. Vaig entrar dins ca nostra, hi havia la padrina i em diu aferrada per mi “fill meu, per què te’n vas sense dir res?”. Va passar mig any o un poc més. Anava amb els porcs enfora, i vaig pegar al Rafalet. Hi havia en Llorenç, en Miquel, en Joan i na Francisca. En Llorenç em diu: “On estàs llogat de porqueret?”. “A can Banya”, vaig dir. “Vols venir a estar amb nosaltres?”. “Si ens entenem”. “Què guanyes cada mes?”. “Cinc duros”. “Idoi si vols venir a estar amb nosaltres et donarem cinc duros cada mes i cinc quilos de farina”. I això era el temps de la fam, i vaig dir dic “dilluns vendré de cap aquí”, i en lloc d’anar cap a can Toni Banya vaig partir cap a l’altra part. I el dimarts, en Toni Banya s’atura a ca nostra i diu “i el nin que no està bo?”. I ma mare diu: “Que no és a ca vostra?”. “No”. “Què vol dir no?”. “Es va aixecar més dematí i quan havia sortit vaig guaitar defora i ja no el vaig veure”. Jo havia voltat per la via del tren per anar a agafar el camí cap a la Vall. Dissabte vaig dir “l’amo en Llorenç, per què no em donau la farina avui?”. I aquell home tenia cinc o sis sacs de farina en aquell temps de la fam a dins una cotxeria. Va agafar un lliurador d’això de botiguer, em va omplir un saquet, el va fermar ben fermat, me’l pos davall el braç i cap a la vila. I quan arribava aquí on hi ha el quarter de la guàrdia civil em vaig dir “a mi em convé sortir del camí perquè per aquí la gent em fotrà una mamballeta i em prendrà la farina”, i vaig anar camp a través cap al molí d’en Beió i ja vaig ser a ca nostra. I ma mare em diu: “Que es pot saber d’on véns?”. Dic “sí”. “I què dus?”. “Farina”. I diu: “Àngela”, a la germana gran al cel sia, “vés a comprar dues arengades”. I en un moment va tenir la pasteta en marxa i ja vàrem tenir per sopar. La possessió del Rafalet de la Vall era del metge petit que estava devora ca les monges franciscanes, era metge d’al·lots, ara no em record què li deien…

APR: No era dels Beions aquesta possessió del Rafalet de la Vall? De na Beiona…

AJM: No… jo dic el Rafalet i no és al Rafalet, era als Coscolls, que havia estat.

I llavors continuàreu a fora vila?

AJM: No. Llavors vaig venir i em vaig posar a fer de fuster, i un any de molta crisi ens varen treure defora a tots. Ens volien indemnitzar amb dos quilos de fideus. I jo li vaig dir: “Els dos quilos de fideus seran poca cosa”.

APR: Imagina’t, el canvi tan gros que hem viscut.

AJM: Vaig anar a cercar feina per fora vila. I em varen dir “a Aubedellet cerquen un missatge”. I dic: “Bones tardes”. “Bones tardes”. “M’han dit que necessitau un missatge”. Diu: “Tu que saps llaurar?”. “Sí, què vol dir si sé llaurar? Qui és que no sap llaurar?”, li vaig dir jo. “No, i n’hi ha que no en saben”.

Aquí quants d’anys teníeu?

AJM: Devuit. Em vaig posar a llaurar i arribàvem a una figuera. L’amo venia devora jo i quan som a la figuera diu “ou!”. “Com ou?”, dic jo, “erri!”. I vaig agafar l’arada i quan anava a pegar a la soca de la figuera, la vaig estirar, l’arada es va tombar i quan havia passat diu, “vatuadell, i és ver que en saps de llaurar”. “Idò, jo us ho havia dit que en sabia”. Res, només quedava parlar dels doblers. Diu: “Què vols guanyar?”. “Vós que em voleu donar, perquè no hauria de fer baix, jo?”. Diu: “300 pessetes cada mes”. “Jo venia amb la idea de cent duros”. “No te’ls puc donar”. “Idò no farem barrina. Bones tardes”. Vaig agafar la bicicleta, i cap a la vila. I no sé qui vaig veure i em va dir diu “a l’hort d’en Salvador Beió en necessiten un per regar”. I cap a l’hort d’en Salvador Beió. I em diu: “Tu que saps regar això?”. “Clar que sé regar. Donau-me el càvec”. Em va donar el càvec i vaig pegar quatre tocs al tap. “Pots venir aquests tres dies a prova i si t’agrada farem barrina”. Ho férem així. Tenia jo a les mans els dematins quan agafava el càvec no el podia estrènyer de rampa. “M’haurien de dir que no servesc, vatuadell”. I em diu: “Què has pensat?”. Dic: “Cent duros cada mes, mantengut i la roba me la renta ma mare”. “Va bé, segueix!”. I vaig fer l’estiu regant, tot lo dia amb els peus en remull.

I vós?

TNB: Jo, la meva història és molt bona de contar. Em diuen en Tomàs de la Mola o en Tomàs de Son Llodrà Nou, perquè vàrem estar set anys a cada lloc. De Manacor, als quatre anys, ens n’anàrem a Son Macià. Vaig fer de conrador fins als denou anys. Als denou anys me’n vaig anar al servici voluntari. I tot d’una que vaig venir del servici ja me’n vaig anar de fuster a can Pipado, a Manacor. Venia amb la bicicleta de Son Macià. I d’aquí ja no m’he mogut. Vaig comprar un solar un poc abans de casar-nos, hi vaig fer una casa. Me’n vaig anar a un taller, que ja no m’he mogut fins que m’he jubilat.

APR: Tu t’imagines que del Rafalet me’n vaig anar a peu un any i mig a Vilafranca i de Son Perotí tres anys. Són quatre anys i mig a peu de Manacor a Vilafranca cada dissabte. Del Rafalet no em bastava una hora. Prenia cap als Bessons, sortia al pont del Caparó, i més d’una hora. Llavors, no sé com, vaig poder comprar una bicicleta, que no oblidaré mai el que em va costar: 47 duros. Hi anàrem amb en Llocii, en Sebastià Llocii. Jo devia tenir quinze o desset anys. “Allà hi ha un caramull de màquines, per aquests doblers munta-n’hi una”. El meu cunyat me’n va muntar una tot el diumenge, fins l’horabaixa de tot, un pedal d’aquí, una roda d’allà, el seient d’aquí deçà. Amb el fre de darrere, més content que un pasco. El primer diumenge que la vaig treure vaig anar a un ball de Son Boga, estrenava calçons i bicicleta. M’agafa de darrere una altra bicicleta, em toma i els calçons nous quedaren amb un esqueix i aquest genoll… per espai de sis o set anys no vaig anar enlloc, cada vegada que el temps es canviava o que feia una aigüeta un poc més feixuga, tuadell… Així és que la vida nostra és molt difícil de creure i de donar a entendre…

Però si feis balanç, n’estau orgullosos.

APR: Jo sí, perquè no teníem res. Ens casàrem amb la meva dona. Anàrem un dia per Palma i ens sobraren 400 pessetes. M’has d’escoltar bé. Estàvem a les Pedreres a mitges. El primer mes cobràrem 1.730 pessetes, a mitges. I amb aquestes 400 pessetes ens sobraren…

Conceptes literaris


Hilari de Cara i Bernat Nadal. Dos poetes. Dos homes de lletres. Dos humanistes. Dos homes lliurats a la noble tasca de desllorigar la condició humana i les seves contradiccions. Heus aquí una entrevista-tertúlia mantinguda fa ja alguns mesos i reproduïda parcialment a les revistes Cent per Cent i Lluc. Gaudiu-ne. 

 

 Podríem començar parlant de la novetat que suposa que Hilari de Cara tregui la seva primera novel·la, quan fins ara només havia publicat poesia. I també podríem parlar d’una possible (o impossible) entrada de Bernat Nadal al món de la novel·la.

Bernat Nadal: Un llac en flames és la primera novel·la d’Hilari, però de cap manera és una primera novel·la. És una història de maduresa, en tant que ell ha esperat a tenir una experiència literària i vital. És una novel·la molt arrodonida que jo interpret que està formada per microrelats, que podrien ser independents. No ho són, però. Crec també que li ha quedat una novel·la molt manacorina. Baldament no surti per res el nom del poble, Manacor sempre està surant a l’ambient, i això és d’agrair, per part dels manacorins. També ha assolit una novel·la que juga entre el dinamisme de parlar en present des d’una ciutat, en un gènere que podríem anomenar novel·la urbana, i la nostàlgia de parlar en passat, quan conta coses de la infantesa del protagonista, o del seu pare o del seu padrí. En definitiva, és una novel·la molt equilibrada.

Hilari de Cara: M’han fet molt aquesta pregunta sobre el fet que sigui la meva primera novel·la, quan fins ara només havia publicat poesia. De fet, a la solapa del llibre, diu que Hilari de Cara “fins ara ha estat poeta”. Jo solc dir que sempre he estat molt més lector de novel·la que no de poesia. Sí que respon a una aproximació primera a la novel·la. De fet, molts dels meus poemes els he pensat sovint com a novel·les.

Tenint en compte que generacionalment sou semblants, el fet que tu, Bernat, també hagis acumulat una experiència literària i vital no et fa pensar en una possible entrada creativa en el món de la novel·la?

BN: Jo he fet incursions en narrativa breu. Tenc un llibre de narracions unitàries. I una mostra d’això, que ve a ser un esborrany, precisament és el que ha sortit en el llibre Mosaic de lletres, que inicialment es deia Memòries del Sant Crist, però encara no sé si es dirà així o Evangeli de fusta. Són unes memòries del Sant Crist de Manacor. Contarà històries que ell ha vist o sentit a Manacor, no com a sant ni com a crist, sinó com a Santcrist, és a dir, com a talla de fusta, un objecte, una imatge.

Quan el podrem llegir?

BN: Tenc el llibre fet, però no acabat, per allò que a partir d’una certa edat no pots frisar, i has de deixar sedimentar les coses. De fet, Hilari fa anys que “passeja Un llac en flames. Estam en un moment que hem de deixar que les coses descansin i continuar fent-hi feina, perquè no ens podem conformar amb una primera escriptura, ni dir-nos “que és de bo això”, sinó que la proposta ha de ser tot al contrari: “Què li manca per ser bo?”. A part, tenc una altra narració, que Hilari ha llegit, que és una història que conta vint-i-quatre hores a la vida d’un home que va ser tinent batle el temps de la guerra, i el varen detenir. Hi cont el que sent a la presó quan es presenta una fuga i ell ha d’estrangular una persona amb les seves mans per poder sortir.

Hilari, quina relació hi ha entre l’autor i el tema?

HdC: Bernat ha parlat de la presència de Manacor (encara que amagada) dins Un llac en flames. En parlar de poesia ho fem com d’un gènere en què l’autor expressa els seus sentiments més íntims, però també en la novel·la sembla indestriable allò que ha viscut l’autor d’allò que a la fi escriu.

AR: Què hi ha d’autobiogràfic en aquests dos llibres darrers que heu publicat? Quina importància hi tenen les vostres vivències?

HdC: A mi m’agradaria aclarir un parell de coses: quan entres en el terreny de la narrativa, com a escriptor, no com a llegidor ni com a escriptor imaginat per tu, és a dir, com escriuries allò, has de canviar completament. És un desbarat dir que no hi ha gèneres. Entre la narrativa i la poesia hi ha moltes coses en comú, però són dos gèneres molt diferents tant des del punt de vista de la producció com des del punt de vista de com et fa arribar un narrador una història. Quant a la producció, ho he dit moltes vegades, els dos o quatre primers versos d’un poema, sigui bo o dolent, et poden arribar en qualsevol situació, al metro de Barcelona o on sigui. Després hi fas feina i et pot sortir un bon poema, però depèn de la il·luminació. Quant a la producció de narració, tens una idea molt estructurada, i hi ha maneres diferents de fer feina. Això és com en el cinema, hi ha directors que tenen tots els fotogrames, un per un. D’altres es dediquen a rodar quilòmetres i quilòmetres de cinta. En qualsevol cas no es depèn d’una il·luminació, sinó d’una feina diària. Has d’escriure quatre pàgines cada dia, o dues, o una, però has d’escriure. Que després de tot això en queden dues retxes? Bé, però la feina està feta. Però vull dir que si deixes la història després és molt difícil tornar-la a agafar. D’altra banda, hi ha la creació de personatges, que en poesia, en general, no s’hi dóna. En aquesta novel·la sí que podríem dir que hi ha un rerefons autobiogràfic, però bona part dels personatges d’aquesta novel·la, m’han crescut. Personatges que no tenien més de quatre retxes, com el de l’avi d’en Marc (el protagonista) han crescut. I no és cert el que diuen alguns il·luminats que els personatges creixen i fan el que volen. El qui els controla ets tu, però sí que és cert que et van proposant un camí. Jo diria que la part autobiogràfica s’ha d’agafar amb matisos. Per exemple, mon pare era un general feixista; el pare d’en Marc era un metge liberal; els meus padrins per les dues bandes eren franquistes a matar; l’avi d’en Marc era un republicà excèntric, francmaçó, agnòstic i fatxendós que fins i tot a Manacor seria difícil de trobar. Jo, literalment, no tenc res a veure ni amb en Marc ni amb els personatges que surten a la novel·la. Ara bé, tant en poesia com en narrativa, si no has viscut, si no has patit, et pots dedicar a fer experiments amb grumers, tigres i “coitus interruptus”, com fan alguns poetes d’avui dia, però és buit. Si no has viscut les coses amb el cor, amb els budells, amb el cap… Evidentment que hi ha coses de Manacor i de Mallorca, però és una Mallorca ficcional, des dels personatges fins a com reflecteixes les teves vivències dins els personatges. I si no, no es pot dir literatura. És a dir, què sabem de Shakespeare? És necessari saber la vida de Shakespeare, que no la sap ningú, per llegir Shakespeare? Què hi ha de personal en la seva obra? Que el seu fill nom Hambet en comptes de Hamlet? Això només ho saben els estudiosos. L’únic que en sabem és que té una obra esplèndida i hi arribam a partir del text, no a partir de la seva vida.

BN: És creació.

HdC: Jo no hi cercaria res més.

BN: Però tu parteixes d’un paisatge geogràfic i social que sí que existeix, perquè el padrí d’en Marc, el republicà, potser no hagi existit, però existeix. Hauria pogut existir. Parteixes d’aquest entorn d’una realitat.

HdC: Sí que hi ha personatges reals que hi surten. Surt un comissari de la guàrdia municipal que duia orelles d’afusellats penjades d’un filferro, el mateix capità Jaume, el mateix Tarongí, que en realitat no té aquest nom. I també hi ha aquest que nomia en Llorenç Mas Gelabert, del qual em va informar en Toni Tugores que el van afusellar dues vegades. I aquest era un senyor, terratinent, i l’afusellaren dues vegades perquè havia fet dos escrits contra l’statu quo. L’avi d’en Marc és un personatge un tant histriònic, però hauria pogut existir, també.

I en el teu cas, Bernat?

BN: Fins al penúltim llibre havia escrit molt una poesia de l’experiència, molt autobiogràfica, amb les llibertats i les llicències que t’agafes en poemes, i aquest llibre, La carn que cruix, és més literari i un poc més independent, si bé, gairebé tot el que cont, també forma part de coses que he vist o he viscut. Vaig anar a una trobada de poetes a Coïmbra, a Portugal. Hi anàrem amb Ponç Pons, i també hi havia com a exalumne Sebastià Sansó. Allà coincidírem amb Seamous Heaney, l’irlandès premi Nobel, a qui nomenaren doctor honoris causa, i ens va fer dues conferències llargues, una de les quals versava sobre la creació i els consells que donava als joves. Digué que el poeta necessita una formació, una sensibilitat, unes ganes, però el fet bàsic és senzill i complex alhora: es tracta de mirar el món, entrar-lo dins nosaltres i traduir-lo a l’idioma poètic. També demanava que no perdéssim el temps fent experiments estranys i rupturistes. Les ruptures literàries surten quan han de sortir, però hi ha massa gent que es preocupa per rompre. Ens estava dient, en definitiva: “No sigueu inventors, sigueu poetes”. Es tracta de veure, processar i expressar. Subscric que la poesia ha de ser lírica, però això no implica que hagi de ser poesia amorosa. La carn que cruix és el llibre més literari que tenc, però també el més extern, però sempre passades a través meu. I diria el mateix del llibre d’Hilari, que són distints, però Hilari de vegades ens presenta paisatges durs, poc agradosos, però això és igualment líric, perquè ho ha processat interiorment. La poesia que és massa narrativa, que no implica el poeta, li falta cosa.

Com concretaries les diferències d’aquest darrer llibre respecte de la línia que seguies anteriorment?

BN: Sí, hi ha un trencament, que es veu sobretot a la primera part del llibre, on procur sortir de les meves vivències per contar coses que he vist, o vivències d’altres persones. Tenc menys necessitat de contar la meva vida i agaf altres coses, però sempre em pos al lloc del qui les diu, naturalment. Estic parlant també de temes diferents, d’un paisatge. O per exemple la trilogia de l’antiheroi que faig a partir de l’Odissea. Explic que Ulisses va a la guerra de Troia, però en realitat el que fa és enviar-hi els soldats perquè es matin i ell en surti com l’heroi; o després diu que se’n va a córrer món i el que fa realment és no afrontar la realitat de tornar a ca seva i arreglar les coses; i que quan torna a ca seva en realitat no és cap heroi, i que haurà de vendre proeses, perquè en realitat no ha fet res especial; en el segon d’aquests poemes veu que, en arribar, no el necessiten per a res, que el poble ha prosperat sense ell, i fins i tot troba la dona vella, quan l’havia deixada jove i amb una esperança; el tercer poema, parla de la dona, que quan ell arriba també el troba vell i esquitarell. El que vull dir és que no són versions d’Homer, sinó que en realitat és canviar tot el sentit de l’heroïcitat. En aquest sentit és que voldria que els poemes continuïn sent lírics. En els altres poemes hi ha la mort d’un jove en accident d’auto, o altres dedicats a amics com en Joan Serra, però procurant no fer una apologia, una oda, dient que eren grans i bons, sinó contar algunes coses seves evitant els elogis.

HdC: Només he pogut fullejar aquest llibre, però em fa ganes llegir-lo amb profunditat per alguns dels poemes que ja hi ha pogut veure. M’agradaria parlar de Bernat com un cas exemplar en tots els sentits que pugui tenir la paraula. És exemplar com a estímul per fer coses diverses i amb ulls diferents i a relacionar coses noves. D’altra banda, podríem dir que és un poeta típic de la tradició recent catalana, i al mateix temps, n’és una excepció, perquè una de les coses que caracteritza la literatura catalana dels darrers cent cinquanta anys és que no hi ha tradició, perquè ens l’han interrompuda una vegada i una altra. Quan duguem cent anys de lectures obligatòries als instituts, tendrem una tradició literària que servirà de punt de referència als escriptors del futur i també la podran transgredir en la mesura que no pots transgredir una tradició si no la coneixes. En aquest sentit Bernat és exemplar amb matisos: en primer lloc perquè les primeres obres viuen dins una tradició, que és la de Blai Bonet i de Miquel Àngel Riera, que és de les poques que hi ha hagut a Mallorca després de la postguerra. Però ha sabut anar més enllà d’aquesta tradició, i transgredir-la, i crear un món poètic propi i autèntic. Té, de cada vegada més, un cos poètic més sòlid. De cada vegada és més ell. L’exemple podrien ser aquests versos que són gairebé una paròdia però que són significatius: “T’has mort, però me’n fot”. És a dir, aprofitar la tradició, i superar-la. També juga més amb elements purament literaris. Es tracta de veure el món d’una manera completament nova. Això és la diferència entre Bernat i els experiments amb gasosa. En la poesia de Bernat persisteix aquella força bonetiana o huguetiana del començament i alhora és ja una reflexió sobre la literatura, que et fa pensar que hi ha un escriptor nou, una planta nova, amb totes les referències que vulguis a la literatura anterior: és un món absolutament nou. I això és tan difícil de trobar en la literatura catalana… Com Martí i Pol, el de la darrera època, amb aquells poemes patètics d’exhibició de les seves mancances, o el cas de Margarit, que fa voltes a un cas excessivament personal. La creació poètica de Bernat no passa per l’exhibició impúdica de les seves misèries.

Bernat Nadal, Damià Huguet i Josep Albertí foren encasellats en una generació poètica. Però tu mateix has manifestat que te’n sents distant des de fa molt de temps. Existeixen les generacions poètiques? O just són un invent per posar als llibres de text?

BN: Els companys de generació em serviren per tenir amistat i també les trobades i diàlegs em serviren d’estímul, però també em serviren per discrepar i per estar una llarga temporada sense escriure. Hi ha un moment que quan ets jove necessites fer coses noves. Damià Huguet va escriure un llibre amb paraules inintel·ligibles. Pep Albertí també predicava els experiments. Compartia la teoria, però la pràctica no m’agradava i això em va dur a una crisi, perquè els de la meva generació propugnaven una cosa que a mi no m’acabava de convèncer i jo tampoc no volia pertànyer a la generació de Blai Bonet i Miquel Àngel Riera, que els apreciava, els estimava i els valorava però no eren de la meva generació. Però això de les generacions ve donat pel temps, perquè també hi ha el temperament de cadascú. Damià Huguet i jo vàrem ser molt bon amics però la poesia d’un i altre no té res a veure. Pep Albertí va deixar de publicar-ne. I som molt diferents. No sé si és una invenció dels crítics. Simplement hi coincideixes en el temps i vas amb ells.

I a la fi, si no existeixen, com ho fa el poeta per orientar-se? Com se sap que ets en el camí bo, si no tens companys de viatge? Diuen que naixem i morim sols. Cream sols, també?

BN: Sí. Pots discutir amb un altre, pots confrontar coses, anar-te’n més o menys d’una xerrada, però al final la creació sempre la fas absolutament tot sol. En Miquel Àngel Riera criticava les tertúlies literàries que es feien per Palma, perquè la gent s’esforçava molt per brillar i per fer frases que es poguessin recordar, ningú no se n’anava el primer per no ser criticat, perquè el primer que se n’anava era el primer que rebia. I deia això, en Miquel Àngel, que aquella gent perdia el temps xerrant i no fent una obra. L’obra la fas tu, tot sol, a ca teva. I és clar que necessites mostrar-la quan en fas esborranys, però l’obra l’has escrita tot sol.

Deien que Un llac en flames constituïa l’aposta forta de Quaderns Crema per al passat Sant Jordi. Et va fer passar pena, això? Quina classe de llegidors són els teus? Creus que l’argument te’n pot limitar el nombre? O al contrari?

HdC: Feia tres anys llargs que Quaderns Crema no publicava un autor català. Jo no ho sabia, i tampoc no sabia que pogués ser aquesta aposta forta per al Sant Jordi. Quan m’ho varen dir em va venir molt de nou, em va caure el món damunt, perquè ho trob una responsabilitat excessiva. Per mi, Quaderns Crema és l’editorial més sòlida del panorama català. Tothom ha volgut publicar a Quaderns Crema, entre els quals molts de crítics. Una cosa és que jo pugui assumir aquest desafiament i l’altre assumir una vendetta de les quals jo no som responsable. Pel que fa als llegidors, és una novel·la molt complexa. Moltes de les coses que queden obertes ara es tancaran a la segona i tercera parts. Però també és una novel·la del segle XXI que té en compte la tradició literària de Joyce ençà. Ja no es poden escriure novel·les com ho feia Balzac o Flaubert. Encara que també hi ha una mica de Flaubert, pel sarcasme. Jo diria que és una novel·la (i odii la paraula) polifònica en el sentit que cada seqüència és descrita i ensamblada d’una manera diferent. Hi ha experiments de simultaneïtat, amb superposicions de converses en un bar amb l’acció; parts molt moroses que recorden la novel·la del segle XIX com la seqüència de l’avi i la repressió a Manacor; seqüències de records proustianes, sensuals; també he intentat, sobretot en el muntatge, combinar diversos punts de vista; jugar amb l’aparició d’un jo que no torna a sortir en tota la novel·la. He mirat de jugar amb tots els recursos que se m’han passat pel cap. Lectors que estiguin interessats en la guerra civil, o que els agradi la narració amb moltes veus, que els agradi la narració tradicional. El meu llegidor ideal podria anar des d’un expert en literatura fins a un llegidor del carrer, o el d’una història d’amor. M’agradaria que n’hi hagués molts.

BN: Jo crec que Un llac en flames té molts de registres literaris, moltes referències. Té una textura distinta d’un capítol a l’altre, però que en certa manera podria venir afavorida per un passat poètic: escriure en versos curts obliga a treballar molt més la frase, i a l’hora de fer narració, no fas poesia, ni prosa poètica, però estàs acostumat a un tractament que pens que fins i tot hi ha una riquesa psicològica en el comportament de les persones. Aquests matisos poden passar per alt a un determinada classe de llegidor, però que es poden entretenir amb la novel·la, i també pot agafar-ne uns que aprofundeixin molt més. La novel·la no és rocosa, ni feixuga. I la història d’amor és senzilla, és una història d’amor que deixa de funcionar com tantes altres.

HdC: He intentat jugar en termes de coherència narrativa. Per exemple, el detall de quan entren els feixistes a casa de l’avi i es veu un quadre. A mitjan narració torna a aparèixer, i al final també. Són detalls txekhovians, en el sentit que Txèkhov deia que si dius que hi ha una tatxa a la paret ha de tenir qualque funció. Si dónes una pista, l’has de tancar. Quan l’home de na Caterina i ella tenen un accident, ella li està fent una fel·lació. Això fa que hagin d’operar del prepuci l’home de na Caterina. I quan conta això, na Caterina menja un tros de carn crua. I quan recorda que l’home l’han operat del fal·lus ella li dóna un bocí de chateaubriand cru amb una punta de sang a la boca. Jo esper un llegidor atent que es fixi en aquestes coses.

 BN: Sí, els llegidors de best-sellers no es fixaran en això, es fixaran en la trajectòria, i en la trajectòria amorosa, una cosa que a mi em crida l’atenció és que els amors solen acabar, i com passa a la novel·la, les amistats i les complicitats duren més que els amors. Al final el protagonista queda en relació amb la segona protagonista, que al principi no tenia gaire presència. Amb els amors que hi sol haver una expectativa alta, acaben i se’n van. Si l’expectativa és més baixa, l’amor dura més perquè no se n’espera tant. M’ho deia un amic que t’ha llegit: moltes vegades les segones parelles tenen molta més estabilitat que les primeres, perquè de la segona no esperes allò tan ideal perquè saps que vas amb un ésser humà que té defectes. Supòs que no ho havies previst…

HdC: No. Aquest personatge de na Clara ha agradat molt al narrador i li donarà un paper important a la segona i a la tercera parts. Com en Woody Allen. És cert que al principi tenia un paper molt secundari.

Tots dos teniu una postura política i ideològica reconeguda amb un recorregut cívic també prou clar. Però tots dos també sou militants d’un distanciament d’aquesta realitat respecte de la literatura que feis. Ens en podríeu fer una reflexió?

HdC: Sartre va dir que l’obligació i el compromís d’un escriptor és escriure bé. I crec que és vàlid. Després els compromisos polítics són una opció personal i pública. No s’ha de fer entendre que la poesia és una arma carregada de futur com volia fer entendre qualque poeta tronat. La literatura és literatura.

Però les idees sí que hi surten.

HdC: Evidentment. Però jo he procurat convertir en Marc en una espècie de personatge passiu perquè difícilment es pot presentar un heroi positiu en aquest món en qualsevol aspecte. I com a estratègia narrativa seria una errada absoluta inventar-te un personatge coherent. Marx enganava la seva dona amb les criades, i quan una filla seva es volia casar amb Lafargue, li va demanar si aquest senyor era ric o no. És a dir, Marx, realment, no deixava de ser un pare de família amb totes les febleses d’un pare de família. O sigui que herois èpics… Sí que es manifesten les idees, però no a través d’un heroi exemplar. L’únic que conec és el Roland, però el Roland el maten.

BN: Jo hi estic bastant d’acord. La meva trajectòria cívica i política ara és més feble que abans, perquè abans era més jove i participava en moltes més coses. Però jo m’he definit sempre com una persona defensora de la nostra identitat, la nostra llengua i la nostra cultura fins a límits extrems, fins al punt que consider que els partits polítics tots són massa condescendents i massa pactistes, fins i tot els que puguin representar de més a prop els meus ideals. Però a l’hora de fer creació prescindeixes d’algunes coses que són del moment, coses, persones, accions, i dónes per descomptat que quan fas un llibre l’ideal és que pugui ser útil d’aquí a vint, trenta o cinquanta anys. Almenys hem de perseguir que sigui així. Petites històries quotidianes no hi tenen cabuda. Hi ha un fons del que pensam que sí que hi és. Ponç Pons em digué sobre un poema d’El vestit vermell que tenia “reminiscències de Miquel Àngel Riera, però tu vas molt més enllà, perquè hi fas crítica social i del poder”, cosa que ell normalment no feia i restava en la literatura més personal. Però això són coses puntuals. Hi ha d’haver tot el que sents i penses, però en el fons la literatura el que ha de ser és bona.

HdC: La idea és que estam creant, en la mesura de les nostres forces, una literatura. Tant de bo d’aquí a vint-i-cinc anys o trenta ens llegissin i els servíssim de referència, no tant per nosaltres, sinó pel prestigi de la mateixa literatura. Si això fos així, la nostra contribució quina hauria estat: escriure bé.

BN: Sí, això és la contribució.

Antoni Riera: Una bona conclusió, per tant.

“Després d’haver-me llicenciat de la mili, molts de vespres dins el llit encara veia els morts”



Toc a la porta de can Tòfol Pastor, a la barriada de la Torre, a Manacor. Estan una estona a venir a obrir-me. Pas pena que no m’hagi sentit, perquè la seva filla m’ha dit que és molt sord. “És l’únic que té”, diu. Però en un instant , m’obre la figura petita i enèrgica de Tòfol Pastor, Pífol. Passa dels noranta anys i es mou vívid i xalest. “Véns tot sol?”. Li contest que sí i em convida a pujar a un seu xibiu que té al sòtil. “Només hi puj jo, aquí”. Puja les escales com un nin de quinze anys. Sense dubtes, amb energia i decisió. A la fi, després de travessar tot el sòtil, arribam a l’estudi d’en Pífol. I allà, gairebé sense fer cap pregunta, em comença a parlar del tema que havíem concertat.

Quan va començar la guerra jo record que, no sé si era dissabte o diumenge, hi havia unes carreres de bicicleta que no passaven per Manacor, anaven de la carretera de Palma cap a Petra, i anàrem amb bicicletes a veure-les passar. El temps que esperàvem vàrem veure venir uns cotxes amb falangistes, blaus, i cridaven “arriba España”, qualcú també els va insultar. Després tornàrem a Manacor i trobàrem que els carrabiners havien detengut els falangistes, que venien a Manacor a fer-se’n càrrec i els carrabiners i els municipals guardaren l’Ajuntament. Els guàrdies civils estaven “aquartelats”, no sortiren. L’endemà ja vengueren militars i record que posaren un canó de bombes per devora on era Majòrica. Havien agafat els carrabiners i el cap dels municipals de Manacor, que era en Toni Barceló, padrí de l’actual director de l’Ultima Hora, en Pere Comas.

I aquest home era manacorí?

No. Era inquer, però s’havia casat a Manacor. Bé idò, tots aquests estaven cara a la paret a S’Agrícola. Hi havia hagut trull pel Rosari. Aquests carrabiners i municipals se’ls enduien a Palma. I el cap dels municipals es va salvar perquè si hagués quedat a Manacor l’haurien despatxat. Jo, en aquell temps anava a la Casa del Poble.

La Casa del Poble és on després posaren la comissaria de la Policia Nacional?

No, allò era la seu dels republicans, que jo també hi vaig anar, i hi havia en Pep Sales que cremava llistes de socis de la Joventut Republicana, que estava en el pis. La Casa del Poble estava aquí on ara hi ha una gestoria al carrer d’en Bosch.

Aquesta que hi ha devora la Joieria Fermín.

Sí. En aquesta casa, que té un bon corral, hi havia la Casa del Poble. I jo com que en aquell temps feia de mosset de fusters, anàvem a la Casa del Poble, cantàvem amb el cor, ens havíem fet socis honoraris de les Joventuts Socialistes, ens havien dat una estrelleta. Això va ser el començament.

I recordau quan vengueren els rojos? Éreu al Port, la vostra família?

Me’n record. Nosaltres érem a Manacor. Quan hi va haver el desembarcament, tothom va sortir del poble, perquè venien avions a bombardejar. Una germana meva, hi tenia al Port, que la vaig veure arribar, que estava, per cert, de teta a cals Serveres. Era una germana més jove que jo. El primer dia anàrem a les Barraques, però jo vaig quedar a Manacor. L’horabaixa el meu cosí em va dir: “Convé que te’n vagis, també”.  Sé que me’n vaig dur un conill que havíem mort el dia abans, i no teníem geleres i me’l vaig endur. Uns falangistes quan sortia cap a fora vila em donaren l’alto i em miraren què duia dins el sarró. Els vaig dir que anava a les Barraques i com que un de les Barraques s’havia apuntat falangista ja no els digueren res i va anar bé. Com que hi havia tanta gent que anava a fora vila, els caps militars i falangistes de Manacor digueren: “Els qui no vénen a ajudar-nos és que són contraris”. Els falangistes anaven per fora vila a cercar gent. I hi havia molts d’innocents. Just a veïnat de ca nostra, al carrer que ara és Bartomeu Sastre, hi havia els Birombos, i agafaren son pare i dos fills que se n’havien anat a fora vila a una caseta que no era seva, sols, amb una veïnada. Els agafaren, els dugueren a la presó, i eren analfabets, només eren cossi i ribell, ni sabien si hi havia política. I a tots tres els despatxaren. Foren uns dels molts que hi va haver, perquè dels qui eren regidors em pareix que només es va salvar en Marçal. I record que anant al ferrer de Can Puça, devora l’Hípica vella, vaig passar per la Graduada, que jo hi havia anat a escola, i vaig veure les tres infermeres. Estaven allà dretes, no record que estiguessin fermades ni res, eren allà dins aquella entradeta que hi ha. Jo passava i vaig veure que anaven vestides de blau, i em pareix que duien un braçalet, i l’endemà digueren que les havien afusellades. Però n’hi ha que diuen que se les endugueren al Rosari i les violaren, però jo no ho he vist, i no tenc proves, però pareix que hi ha proves. També, i ja ho vaig dir al pregó, vaig anar a l’Escola de Treball, devora on ara hi ha l’escola de Simó Ballester, i hi anàvem els horabaixes.

Una escola de treball és una escola de formació professional?

Sí. Hi havia fuster, ferrer, mecànic, electricista i escultor. I una hora cada setmana un poc de teòrica, de gramàtica, que ens servia de reforç. El 1937 em donaren cent pessetes de premi per l’escola i ens dugueren una setmana per cala Major.

Quin ofici apreníeu, a l’escola de treball?

De fuster. Jo feia de mosset i ho fèiem tot a mà. L’any següent, el 1938, el temps de les vacacions, ens havien ajuntat els de l’escola i els Fletxes, els Balilles, les joventuts de Falange, a cala Agulla. Estant a cala Agulla anàrem a veure la rectoria de Capdepera, que per cert el capellà era manacorí, Carboner, li deien. Allà vaig llegir al diari que em cridaven a files. El meu cosí, que era Tòfol Pastor com jo, va anar a donar els noms a l’Ajuntament i em vaig haver d’incorporar a la mili.

Això vol dir que féreu el servei militar en temps de guerra.

Sí, i jo sempre dic que els qui érem soldats d’en Franco és perquè no érem falangistes. Els qui eren falangistes se n’havien hagut d’anar amb les banderes de Falange. Ens entregàrem. Primer estiguérem a Palma i allà vaig fer una putada, que va sortir bé.  Ens dugueren a Inca i d’allà embarcàrem a Menorca, que al febrer hi hagué la conquesta de Menorca.

Quina és aquesta “putada”?

Ens donaven adreces d’al·lotes, a nosaltres ens les donaven de Manacor, als de Llucmajor, de Llucmajor, i així… per escriure’ls com a “madrines de guerra”. Jo vaig dir: “Escriuré a la filla d’en Franco”. I els altres em digueren: “No tendràs co…”. Jo estava arrestat de feia una setmana i dic: “No? Pagau el segell i ara mateix escric”. Vaig escriure, els vaig dar el sobre, que em pensava que no el tirarien. I del cap d’una setmana rebem carta, al quarter. Al sobre deia “Secretaria general particular del jefe del Estado. Exenta de censura”. No dugueren la carta quan donaven la correspondència a tothom, la dugueren, plovent, allà. I els qui sabien que jo havia escrit començaren a dir-me “el gendre d’en Franco, el gendre d’en Franco”. I em va servir perquè tot el temps que vaig fer de mili (només en vaig fer un any perquè em llicenciaren per fill de viuda, la meva quinta en feia set anys) tots els oficials em tengueren respecte.

I què deia aquesta carta que us enviaren?

Aquest (i assenyala la revista Brisas, on surt una entrevista que li va fer recentment Llorenç Capellà), quan li vaig parlar de son pare i d’un oncle seu que feia el servici amb mi, que també era Llorenç Capellà com ell, em va dir “saps quina memòria que tens”. I jo dic: “No només em record la que he rebuda, que la tenc i l’he llegida moltes vegades, sinó que també em record de la que li vaig escriure”. Li deia, amb la literatura que hi havia en aquell temps (i diu, de memòria): “Distinguida señorita, aunque no tengo el honor de conocerla personalmente, tantos han sido los elogios que de usted he leído en la prensa que no he podido resistir el deseo de solicitar de usted un grandísimo favor. Desde que me presenté en las filas del ejército he pensado escribirla a usted rogándole me aceptara como ahijado de guerra, en la seguridad de que al acceder a mi petición sabrá alegrar mis horas de soledad espiritual. No me juzgue de poco respetuoso, créame que su bondad es lo único que me atrae para pedirle un favor tan grande. Como le digo anteriormente, yo no la conozco a usted, y usted también ignora quién soy yo. No nos importe. Hemos nacido los dos bajo el mismo cielo y su bandera és la mía. Somos pues espiritualmente hermanos en la alegría, i hoy que la guerra nos abruma lo somos también en el dolor. Esperando me honre en contestarme se despide…”. I en Capellà em va dir, diu, “però la teva bandera no era la seva”. Però no l’hi podia dir, eh? I la carta que vaig rebre, venia amb un retrat d’en Franco, i deia: “Distinguido soldado, en nombre de la hija de su excelencia el Generalísimocontesto a su atenta carta fecha de la actual para manifestarle que aún sintiéndolo mucho no puede acceder a sus deseos, ya que dada su corta edad se encuentra dedicada al estudio y a su formación educativa. Reciba el saludo de Carmencita Franco, que le desea mucha suerte en la campaña. Quedando de usted, que estrecha su mano, Francisco Franco”, però que era el seu cosí, que era el coronel secretari, Franco Salgado Araujo.

Anàreu cap a Menorca.

Una vegada que els nacionals agafaren Barcelona, Menorca es va trobar que tot el que podia rebre fins aleshores ho rebia de Barcelona, i miraren d’arreglar-ho amb el Govern anglès per rendir-se. Jo sé que un general d’en Franco havia anat amb una llanxa torpedera a les costes de Ciutadella a conversar amb qualcú, perquè hi anà un soldat manacorí a guardar amb el fusell metrallador. Enviaren el comandant que hi havia, en Guerra, al Mercadal perquè s’enfrontàs per ells poder fugir, i és clar, el qui va rebre va ser en Guerra. Nosaltres havíem anat a Menorca en el creuer Navarra. Partírem d’Inca devers les quatre del capvespre i embarcàrem devers les deu. Partírem a les dotze de Palma. L’endemà dematí quan veiérem claror, vèiem costa i ens pensàrem que arribàvem. Era Cabrera. Passàrem tota la costa de Mallorca fins cala Rajada, i d’allà cap a Ciutadella. Del Navarra, passàrem a un veler, i d’allà cap a Ciutadella. Allà trobàrem molta gent dins els soterranis, que sortiren i volien cantar “Cara al sol” i no la sabien gaire. Vàrem estar un dia a Ciutadella. El tinent m’havia agafat com el gendre d’en Franco, i no em deixava moure de devora ell. Li vaig dir: “Tinent em pareix que li fugiré, trob que anam molt davant”. I em contestà: “No passis pena no passarà res, el coronel ha desembarcat amb nosaltres”. L’endemà el tinent m’agafa i em diu: “Agafa dos soldats, te’n vas a l’hospital de Ciutadella i du dos presos”. Vaig agafar dos manacorins, que a un li havien mort son pare, n’Andreu Sánchez, que era fill de carrabiner, i també amb en Pedro de Corea. Partim cap a l’hospital. Allà ens diuen: “No són dos, són quatre que vos n’heu de dur”. “Un momentet”, vaig dir jo, “mos ne durem dos i ja tornarem”. Quan vàrem ser defora, diuen “que els hem de fermar?”, i jo dic “no”. I allà defora els vaig dir: “Escoltau, noltros tres som més rojos que voltros, però no intenteu fugir, perquè duim la bala dins la recambra, dispararem. Perquè si fugiu, es pensaran que ho heu fet a posta. Així és que vius”. Partírem, ells dos, un soldat a cada part i jo darrere amb el fusell. I un dels dos digué: “Si anam per aquí és més a prop”. I hi anàrem, per damunt murada, i va ser més a prop. Els entregam al quarter. I tornam cap a l’hospital a cercar els altres dos. I un em diu, perquè aquesta gent estava espantada: “Que hem d’anar per aquí?”. I jo dic: “Que hi ha lloc més a prop?”. I em diu: “No”, i era que passàvem per davant ca seva. Amb això, vaig començar a sentir plors. I dic: “I ara?”. “És que és ma mare, que la puc anar…”. Dic: “Sí”. Els altres soldats quedaren amb ells dos i jo el vaig acompanyar a sa mare. I plors. Llavors per Ciutadella jo no podia passar per aquell carrer, per si es pensaven que era jo que me l’enduia. Problemes…

I a aquella gent què li passava, l’afusellaven?

No… a tots els feren judici. D’allà anàrem al Migjorn i del cap de quaranta dies ens duen a la Mola. Allà vaig poder veure que si a Manacor havien fet una barbaritat de matar gent, allà hi havia una sala gran que encara hi havia per les parets i per en terra, sang seca, que n’havien metrallat devers trenta o quaranta allà dins, oficials, coronels, comandants, capitans… I vaig dir: “Si allà ho han fet malament, aquí…”. Per cert, tenien pres allà el que havia posat la metralladora, que aleshores era sergent, i després ja era tinent o capità. Hi hagué una setmana d’afusellaments, i tot cristo va haver d’anar a afusellar. I aquells dos manacorins que els havien mort son pare aquí, hagueren d’anar a afusellar… N’Andreu Frau mateix també hi va haver d’anar. De la presó, desset de filera, feien com una bossa i els duien cap allà, però allà, en el moment d’afusellar, als que els havíem acompanyat ens feien girar d’esquena, però llavors ens feien desfilar per davant els morts. A mi em sortiren grans per tot el cos… la sang em va fer…

Vós no hi haguéreu d’anar, a afusellar?

No, perquè com que jo no feia guàrdies, vaig dir: “Em poses de guàrdia i no em tornis a llevar”. Em posaren a la presó de guàrdia. Revisava els paquets que duien, els censurava les cartes. Així mateix menjava qualque raola. Varen ser quaranta dies molt putes. A mi m’havien llicenciat i molts de vespres dins el llit a ca nostra encara veia els morts.

I en tornar, us sentíreu perseguit, a Manacor?

No perquè jo llavors ja era el gendre d’en Franco. Els primers dies sí que m’hi vaig veure. Jo havia estat en bregues de la Casa del Poble, qualque pedrada per devora el Convent… I vaig dir: “Uep, no sortiré de ca nostra”. I anant a ca nostra, al carrer del Codolí, actual Bartomeu Sastre, vaig veure un grupet de falangistes joves, entre ells el fill del capità Jaume, i els vaig anar darrere per veure què feien. Anaren fins a l’alameda, voltaren cap a Can Xispa. Allà hi havia un company meu que jugava, i era dels qui venien a la Casa del Poble amb mi. Li deien Domingo. Se l’endugueren. Quan varen ser a sa Bassa, encara no havien voltat cap a cal capità Jaume, i un d’ells que llavors va ser molt amic meu, diu: “Ès, allà n’hi ha un altre”. Va venir cap a jo, i era dos o tres anys més jove que jo, i li vaig dir: “Mira’m”. I quan va veure que era tot sol, va tornar arrere. A l’Escola de Treball, quan anàrem a cala Agulla, estiguérem a una tenda de campanya amb tres falangistes. Així mateix, un cap de falange que venia molt pel taller de fusters, em digué: “T’has salvat perquè pareixes més jove del que ets”.

I no us feren prendre mai oli de ricí?

No, a mi no. A aquest jove que el dugueren a cal capità Jaume, el posaren al soterrani, no sé quin temps i li feren prendre oli de ricí, no sé si una cullerada o un tassó. I va sortir amb una bandereta espanyola aquí i una medalleta del Sagrat Cor, i li digueren que no s’ho llevàs. Era en Domingo Riera, cosí de l’Esquerranet.

Aquells anys de guerra i postguerra, la gent devia anar molt cloc-piu, per Manacor…

Por, hi havia molta por.

I fam.

Sí, n’hi va haver. Hi va haver cartilles de racionament. El tabac tot estava racionat.

I això afectava tothom per igual?

Sí, però n’hi havia que es feien rics. Els vilafranquers i els santjoaners compraren tot s’Illot perquè tengueren molt de blat. N’havien d’entregar, però sempre hi havia molta falta, no l’entregaven tot. Els qui no teníem ho passàvem malament, vaig haver de menjar pa de blat de les índies, pa de monei. Els meus sogres amb un molinet havien de capolar el blat i no el podien dur a un molí. Record que un vengué a fer-se una maquineta de fideus al taller i li vaig dir: “Per fer els macarrons, com els farem el forat?”. Sempre he estat un poc collonera, un poc humorista. Però ho arreglàrem, i li férem el forat.

Humorista, polític, dibuixant… Tòfol Pastor em mostra algunes caricatures i dibuixos fets seus. Es treu de la cartera un dibuix i em demana si sé què és. “Això és la cara d’en Hitler”, li dic intrigat. Desplega el paper i només hi veig quatre porcs. “És la cara d’en Hitler dibuixada amb els culs de quatre porcs”. I riu satisfet. Acabam la conversa i li faig un parell de retrats, astorat per la seva capacitat de memòria. Noranta anys no són res.

Maria Antònia Oliver: “En literatura, els homes apliquen la moral del profit, les dones, la moral del plaer”


Maria Antònia Oliver (Manacor, 1946) és escriptora. En un país normal no caldria dir-ho. A casa nostra ho hem de recordar. Primer perquè, parafrasejant l’enyorada Maria Mercè Marçal, pertany a una nació oprimida, segon perquè pertany a la classe treballadora, i tercer perquè és dona. En tot cas l’empara el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. Ara forma part de l’actualitat perquè participarà a l’acte d’homenatge a les dones escriptores que ha organitzat per a dia 26 de març el Col·lectiu de Dones de Llevant. De dones, de lletres, d’escriptores, de la vida, en parlam en aquesta entrevista.
Arribam a Biniali amb n’Antònia Matamalas, la presidenta del Col·lectiu. El dia comença a mancabar. Les darreres llums guaiten tímides darrere els niguls del llogaret senceller. Ca na Maria Antònia és una casa plena de vida, de llibres i de records. De mobles arreplegats i restaurats amb gust, amb prestatges de literatura, i amb capses de llibres pendents de recol·locar o de regalar. Ens rep escandalosa, na Mel, la cocker que viu amb ella, i amb els moixos… Ens asseim, i amb na Mel ja calmada, començam la conversa…

Què creus que representa un acte com l’homenatge a les dones escriptores de dia 26?

Primer de tot voldria dir que el Col·lectiu de Dones de Llevant em sembla fantàstic, perquè feis moltes coses, i supòs que sou molt poquetes les que feis les coses, però feis coses molt guapes. I és molt important que hi hagi dones que facin coses. I que a més es faci a Manacor , que és el meu poble, encara em posa més contenta que s’hi facin coses ben fetes, com l’acte de la plaça de les Perleres, que per cert vaig llegir l’altre dia que estava molt abandonades, perquè sé que l’Ajuntament no us ajuda gens…

I que l’homenatge sigui a les escriptores?

És un gran honor que faceu un homenatge a les escriptores i especialment a mi. N’estic molt satisfeta. Les dones encara som molt invisibles, arreu del món. Fixa’t, per exemple, en això que hi ha hagut ara a Tunísia i Egipte, i que gràcies al cel s’està estenent, que hauria de ser dels joves. Sembla que a Egipte ho comença a ser… Però us heu fixat que hi ha poques dones. Però ja se n’hi veuen… Si això hagués passat fa cinc anys en aquests països no s’hauria vist ni una dona. Tot i que se n’hi han vistes moltes de tapades. Jo sempre dic una cosa que va dir na Marguerite Duras, “mentre hi hagi dones mediocres que no puguin arribar als mateixos llocs on són els homes mediocres, el feminisme serà vigent”. En diguem “feminisme” o en diguem el que en diguem. Jo en dic “feminisme” perquè és el que n’hem dit sempre. Mentre hi hagi una dona a qui tallin el clítoris, o una dona que cobri menys que un home per la mateixa feina, o una dona invisible, el feminisme serà vigent. Jo voldria que no ho fos, però encara queden massa coses pendents.

Hi ha una tendència anomenada masculinisme, que cerca una nova masculinitat construïda a partir dels mateixos valors que el feminisme. Penses que hi ha hagut una evolució en el sector masculí?

Pens que sí, i em sembla molt bé. Tot i que en els instituts, tant aquí com a la resta dels Països Catalans, perquè jo vaig a instituts dels Països Catalans, no m’han convidat mai a cap institut de Madrid, i si em convidassin hi aniria… Bé, deia que als instituts sempre trobes un grup d’al·lots que es diuen “masclistes”. Això abans no ho hauries trobat, perquè quan el feminisme estava en el seu apogeu no gosaven dir-ho. Ara hi ha moltes al·lotes i al·lots a qui no interessa això del feminisme. Encara queda molt per lluitar. Però sí, això del masculinisme m’agrada… Els homes, en general, ara cerquen la seva ubicació en aquest nou model de societat que ens hem inventat les feministes. No fa gaire vaig anar a un dinar amb gent molt d’esquerres. Un dels assistents va fer el sermó de sempre i a mi em va semblar el sermó que jo feia els anys setanta, em va semblar molt antic. Li vaig dir: “T’has oblidat de dues coses, el feminisme, que és tan important com la lluita de classes i l’ecologisme, són dues revolucions que s’estan fent encara, i que tenen molts de defectes, i que s’han de tenir en compte quan vols explicar una societat”. No basta que expliquis el proletariat i la lluita de classes, perquè això ja està passat. També hi ha lluita de classes, i esquerres i dretes, però dins l’ecologisme també i dins el feminisme també. Em va donar la raó.

El feminisme ha d’estar sempre relacionat amb la lluita d’esquerres? Són uns valors semblants?

Jo crec que no. Darrerament he vist moltes dones de dretes que són ben feministes i quan senten un home cridar li diuen que calli perquè a ca seva no es crida. I són dones de dretes, i això és molt bo.

Aquestes revolucions que esmentaves, amb el temps esdevenen allò que anomenam “políticament correcte”…

Sí, sí, però jo pens que al feminisme i a l’ecologisme ens queda molt de camí per recórrer per poder continuar sent encara políticament incorrectes. Tot i que està molt bé que una persona de dretes sigui feminista, o recicli.

Antònia Matamalas: En tot cas, és més bo de fer que els de dretes reciclin que no que siguin feministes.

Però per exemple aquí a Biniali veig dones més joves que jo, casades i amb fills, que són fins i tot més de dretes que el PP, que, en canvi, no vull dir que siguin feministes, però tenen coses que defensam les feministes. Els anys setanta i vuitanta això no ho trobaves. Sí que es va donar això el temps de les repúbliques, moltes de les dones que començaren a sortir al carrer a Anglaterra, les sufragistes, eren de dretes, perquè les d’esquerres feien feina i no tenien temps. Varen ser les dones de dretes les que varen reivindicar el vot.

Parlem de literatura. Existeix una escriptura de gènere, femenina? I si és així, la practiques? Te’n sents part?

Jo crec que sí. I per una raó molt senzilla: les dones no tenim la moral del profit. Les dones agafam un llibre per passar gust, per tenir un plaer mentre llegim, sense mirar de treure’n un profit. De vegades en treim un profit, de vegades no. En canvi, els homes, en general, tenen una moral de profit. Si pensen que llegir un llibre determinat no els serveix per a res, no l’agafaran. I això es veu en tota casta de professionals, per exemple, metges, arquitectes, llanterners… Les dones que escrivim tenim més la moral del plaer que no la moral del profit que no els homes. Es pot veure si allò està escrit per una dona o per un home. La normativització de totes les llengües la varen fer homes. Per exemple, al diccionari de l’Institut encara no hi ha “detectiva” i jo sempre faig posar a la meva Lònia Guiu que és una “detectiva”. Per què no ho varen posar? Perquè ho feien homes i aleshores no n’hi havia, de “detectives”, ni n’hi podia haver, segons la seva visió, consideraven que era una feina d’homes. És molt difícil saber si la literatura és escrita per un home o per una dona, però si et fixes bé en la moral del profit i la moral del plaer i en la literatura escrita sense els defectes d’una normativització mascle crec que sí que hi ha una diferència, que darrerament ja no hi és tant, perquè hi ha molts d’homes escriptors que reivindiquen la seva part femenina. Les dones avui som molt més impúdiques, i no només sexualment, sinó a l’hora d’explicar una història. Els homes són molt més pudorosos. I això es nota molt. Les dones sempre hem estat objecte de la literatura, i no subjecte. En canvi els homes han agafat moltes de dones com a protagonistes. Una dona tractada per una dona escriptora no és igual que una dona tractada per un home escriptor. I viceversa.

Quina visió tens del llenguatge no sexista en totes les seves explicacions?

Sé que hi ha moltes dones que treballen en aquest sentit. No estic gaire assabentada del treball d’algunes d’aquestes dones, però de vegades trob que s’exagera. Hi ha una escriptora catalana que fa novel·la negra en castellà que ho escriu tot en femení. Això em fa gràcia. Jo no m’hi atreviria, però m’agrada. Però és clar, no saps exactament on t’has d’aturar. Ara, si no hi ha formes femenines i jo les necessit, me les invent i no hi ha corrector que m’ho faci llevar. Ara bé, jo no posaria “ells i elles”, posaria “la gent”, per exemple.

Un temps es va intentar posar la literatura escrita per dones i per a dones en un gènere concret, al costat de la novel·la negra o la novel·la juvenil. Penses que s’ha superat aquell moment?

Víctor Català va presentar un conte, La infanticida, a un concurs, i ho va fer amb el pseudònim masculí en comptes de fer-ho amb el seu nom de Caterina Albert. Va guanyar el concurs i quan els membres del jurat varen saber que era una dona es varen horroritzar perquè La infanticida conta la història d’una mare que mata la seva filla, que la tira dins un molí. Ella ho havia escrit amb tota naturalitat, com ho va fer Mercè Rodoreda. Però no eren rebudes amb naturalitat. Les que eren rebudes amb naturalitat eren les novel·les de Corín Tellado, que les podien desjectar perquè eren fetes per dones i per a dones. La bona literatura feta per dones no agradava, això ha canviat molt però encara… Mira, jo he tengut problemes amb les meves editorials, em pensava que no en tenia, però sí, el que passa és que no els veia. Per ser dona no ens han de fer més cas que a un home, sinó igual.

Molt sovint, en l’àmbit escolar, moltes d’al·lotes a les seves redaccions creen personatges masculins en primera persona. Com ho expliques?

El meu primer llibre el vaig escriure amb un protagonista masculí. Per dos motius: el primer, que a un hotel tenguessin una botones no era normal en aquell temps, i l’altre, per amagar-me. Jo no m’atrevia a fer sortir una dona perquè la gent no es pensàs que era jo. Ara ja m’és igual. Igual que un temps al DNI et demanaven una professió, i jo no gosava posar escriptora, i posava traductora. En el cas d’aquestes al·lotes… també s’amaguen i potser perquè el feminisme no els ha arribat.

El cas contrari no passa mai.

No, no passa mai.

I aquesta necessitat d’amagar el jo personal afecta més les dones que els homes? Tanmateix, la literatura és vida. El que escriviu no us ho inventau, és simplement una recreació de la realitat…

Clar. La meva literatura està feta de coses que m’han passat a mi, coses que m’he inventat i coses que m’han contat altres persones. I quan acab una novel·la no sé què és el meu, què m’he inventat i què m’havien contat. No sé de qui és cada cosa. No sé si tots els escriptors tenen aquestes tres fonts per a les seves novel·les. No sé si es volen amagar fent protagonistes persones de l’altre sexe.

Antònia Matamalas: I no t’influeixen les teves vivències de dona?

Evidentment. Jo no mir la televisió com la mirava en Jaume, per exemple. I això passa en tot. Les pròpies influències marquen molt una novel·la. Potser les dones ens deixam influir més per les coses que ens han passat que no els homes.

Sou més vitals, les dones…

No ho sé. He trobat de tot. Homes molt vitals, i homes molt sòmines…

Com a escriptora sé que tens un projecte pendent…

Hi faig feina. He estat molt de temps per fer aquest llibre i no sé quan l’acabaré. Però ara he trobat una manera de fer-lo. Primer havia de ser amb la Lònia Guiu, després no, i ara finalment he decidit que sigui així. La Lònia Guiu investiga amb altres detectius si aquí es fan transplantaments il·legals. Amb aquesta investigació troba moltes persones relacionades amb trasplantaments i lateralment a la investigació vaig contant les coses que jo vaig passar amb el meu trasplantament, el que em va passar quan va morir el meu home i el que m’ha passat ara darrerament, que el setembre passat vaig estar a punt de morir, m’havien operada d’un braç i vaig tenir un xoc sèptic, que és una septisèmia, amb una fallada multiorgànica. Vaig estar cinc dies que els metges no donaven res de mi. Tot el que vaig passar, les coses bones i les dolentes, també les explic. I així faré la novel·la.

Tens altres coses en marxa?

Enguany he fet una traducció de Dickens, Un conte de nadal, que ja hem publicat. També he fet un recull de les cartes que en Jaume i jo ens vàrem enviar quan ell estava exilat a Cabrera. Hi va estar perquè els militars es pensaven un grup d’amics mallorquins i catalans volien fer la revolució a Mallorca i els enviaren durant sis mesos a Cabrera. N’he fet un recull i això està per publicar.

Quina sensació et queda en publicar unes coses tan personals?

No ho sé… Ho he fet per iniciativa pròpia. M’ho havien demanat una altra vegada, devers el 2003, Editorial 62 em va demanar aquestes cartes. Vaig dir que no ho podia preparar, però que m’agradaria molt publicar-les. Em digueren que a l’editorial hi hauria una persona que faria una primera selecció, llevarà les coses que jo li digui que no hi han de ser, i després jo hi havia de donar el punt final. Abans de signar contracte vaig donar a llegir unes quantes cartes a dos amics meus. Tots dos varen estar d’acord a dir-me que la visió de Jaume no era la mateixa que la gent tenia a l’actualitat, perquè en Jaume abans era molt dogmàtic, d’esquerres i d’un dogmatisme que feia cagar. Una vegada casats va reconèixer que era molt dogmàtic. A les cartes li sortia el dogmatisme. Em digueren que pel bé d’en Jaume no convenia que les publicàs, i no les vaig publicar. Però darrerament n’havia estat mirant unes quantes i vaig dir-me “això es pot arreglar”, perquè són unes cartes molt bonigues, unes cartes d’amor i d’exili. I n’he fet un llibre.

L’evolució natural del dogmatisme és el pragmatisme?

No. Pot ser la bogeria, si vols… Jo no he vist cap dels meus amics dogmàtics dels anys setanta que hagi esdevingut pragmàtic. S’han decantat més per la imaginació. El dogmatisme feia que no poguessis ser ni imaginativa ni sentimental. Sense sentiments una persona és molt trista. I també el pragmatisme és necessari, hi ha d’haver una barreja de tot…

Escrius cartes, encara?

No. Només escric mails, i molt ràpids.

El gènere epistolar està molt tocat…

Sí. Però per exemple avui he rebut de l’Àlex Broch sobre aquestes cartes i m’ha enviat un mail… buf… Hi ha gent que té més facilitat per escriure. Jo no tenc facilitat per escriure. Si vull explicar una cosa l’explic i l’explic en dues paraules. Per a mi, escriure és una altra cosa. Aquelles cartes sí que eren literatura, però ara per correu electrònic no sé fer literatura. Però hi ha persones que escriuen correus electrònics molt guapos.

T’has cartejat amb altres escriptors?

Amb alguns.

Les cartes formaven part de l’activitat literària de molts escriptors…

Exacte. Per exemple, na Maria Antònia Salvà i en Josep Carner s’escrivien unes cartes tan precioses… Jo crec que en Carner estava enamoriscat de na Maria Antònia Salvà, tot i que era més gran i era lesbiana, encara que ella no ho sabés, que crec que sí que ho sabia…

Quina opinió tens de Maria Antònia Salvà?

Que és una molt bona escriptora.

Independentment de les seves vinculacions ideològiques.

Independentment. I això han estat les dones que ho han descobert. Una dona que ha estat molt fan de Maria Antònia Salvà era Maria Mercè Marçal (i ens miram una fotografia de la poetessa al pinte de la xemeneia).

La conegueres, a na Maria Mercè Marçal?

Sí. Tenc un record molt bonic d’ella. Quan va guanyar el premi dels Jocs Florals ella duia la seva filla, n’Heura, i me la va deixar a mi (ens interrompen els lladrucs de na Mel, alterada per la vinguda de moixos externs a la casa), que encara era una nina d’uè. I es va posar a plorar, i no sabia on m’havia de ficar, amb aquella criatura que plorava… Mel! Vols fer el favor! No pots pujar aquí damunt, em fas mal! Un altre record molt punyent és que na Maria Mercè Marçal i l’Heura vengueren a veure en Jaume al tanatori quan ja era mort. Al cap de dos mesos la Maria Mercè Marçal també moria.

Va ser una dona cabdal, també.

Sí. Dins la literatura i dins el feminisme. Una vegada ens barallàrem, perquè ella era més feminista que jo. Estàvem en el mateix partit aleshores i en sortírem al mateix temps…

Antònia Matamalas: Els partits eren molt masclistes…

Sí, sí, era una cosa tremenda. Ella ha fet molt pel feminisme i per la literatura, perquè com a poeta era extraordinària, trobes tantes coses a la seva poesia… Encara que com a novel·lista a mi no m’agrada tant… En canvi, la poesia… llegeixes mig poema i hi trobes tantes coses…

Antònia Matamalas: I no t’agradaria que hi hagués un carrer amb el teu nom a Manacor?

Clar que m’agradaria!

Antònia Matamalas: Nosaltres ho reivindicarem.

Una vegada vengueren un regidor i una regidora del PSM de Manacor per demanar-me de posar el meu nom al nou institut. Ho havien demanat i la resposta va ser “no”.

Què hi ha a Manacor, que els governs municipals tenen tanta de por de la gent que escriu? A altres pobles amb estructures molt més tancades i caciquils no han tengut inconvenient a reconèixer els seus literats…

Ni tan sols en Miquel Àngel Riera, que era més pròxim a les seves idees. Ni d’en Guillem d’Efak, que li han dedicat mig carrer…

Sí, i després s’omple el teatre per fer el Siau qui sou, i dues vegades!

Sí. I hi era el batle?

El dia que hi vaig anar jo no.

Jo no el conec al batle. I l’he vist, però trob que és ell que m’ha de saludar a mi i no jo a ell. Una vegada, a un acte de l’escola d’adults, el vaig veure. El director del teatre em va dir, “el coneixes? Vés-lo a saludar”. I jo vaig dir que no, “no som jo que l’he d’anar a saludar, és ell que ha de venir”. Això és el protocol, són les autoritats les que saluden els qui no som autoritats. No pots saludar el rei si ell no et saluda abans. Ell no va venir a saludar-me. Ni acompanyat ni sol

Un borrelló de cotó poden ser milions d’estrelles


Els manacorins que comencen a ser granats recorden dels seus anys d’infantesa en Miquel Amer, Llorencí, amb el seu tractoret i el seu remolc repartint llenya. Recorden també l’enginy d’aquell homenet més aviat petit, que per resguardar-se del fred va saldar els darreres d’un renault 5 al tractoret. Ara, l’amo en Miquel ja no fa feina i ha estat delicat de salut, però s’ha refet i ja torna a circular, gràcies, en part, al ioga, “que m’ha ensenyat a tornar a caminar”. Ens veim a ca seva, una casa humil del centre de Manacor i ens refugiam dins una cuina petita on pengen calendaris antics de dones en pèl, entre pols i teranyines.

L’amo en Miquel, vós quants d’anys teniu, ara?

Jo en tenc setanta-nou, faig els vuitanta pel juliol.

Això vol dir que nasquéreu l’any que es va proclamar la república.

Sí.

Visquéreu el moviment, idò.

Sí, però era molt nin i no me’n record, a més que no tenguérem problemes perquè mon pare era un home que mai es va posar en política i no li va passar mai res, i això que quan la cosa bullia estàvem a Son Mas a una barraca que hi teníem, per fugir de les bombes, perquè bombejaven el poble, i nosaltres vivíem a la vila, en aquesta casa que som ara. Per allà passava molt en Joan de Son Perot, que n’hi havia que li deien “es Maton” dels desastres que va fer, i sí, passava per allà, però mai es va posar amb mon pare. Passava i el saludàvem, però res pus. I jo en la política mai m’hi he volgut embrutar, perquè si vengués un moment com el de l’any 36, si entren les dretes lleven les esquerres i si entren les esquerres lleven les dretes. Ara, que s’ha de dir que aquí a Manacor pitjaren fort, perquè tenien els rojos a sa Coma i tenien por que els haguessin envestit. Si els d’en Bayo hagués estat una tropa disciplinada s’hagués menjat Mallorca en un dia.

La Mallorca nacional no estava preparat, per això.

No, per cada soldat de dretes hi havia quatre o cinc rojos.

Heu llegit sobre aquest tema?

Sí, al Perlas y Cuevas, adesiara hi han tret informació.

Coneguéreu en Rafel Ferrer Massanet?

Sí, coincidírem a escola. Ell anava amb en Tomeu Perotí, amb en Femenias que estava a Llodrà.

Fins a quina edat estudiàreu?

Fins al tercer de batxiller, tenia tretze anys. Primer vaig anar a la Salle i després vaig fer l’ingrés per fer el batxiller a sa Torre.

Ha canviat molt, l’educació. Com vos duien, als al·lots?

Tot lo dia hi havia escola. De les nou a la una i de les tres a les set. I els dissabtes també. Hi havia la sala d’estudis, ens guardava don Toni Servera, el director de la música. En Nadal, el padrí del tennista va ser el director que li va anar darrere. Per cert que en Nadal per mi també anava a escola amb en Massanet. Cada assignatura tenia el seu mestre, en aquell temps un mestre guanyava poc. Eren els anys de la postguerra i no hi havia doblers per enmig. De les vuit a les onze feien escola a sa Graduada i llavors venien a sa Torre. A mi a l’escola sempre em va bastar el temps per aprendre la lliçó i fer la tasca que ens donaven.

Vos duien a retxa?

Sí. Que has sentit a parlar d’en Vandellós?

No.

Era el director de l’institut, i veiès si ens duia a retxa. En Vandellós era molt feixista i cada setmana ens feia jurar bandera igual que els soldats i cantar el Cara al sol. Una vegada amb en Toni Senteno no ens havíem de fer rialles un amb l’altre… Les rialles ens escapaven i ell ens mirava de coa d’ull i quan va haver acabat la cerimònia ens digué: “Amer y Binimelis, diez puntos abajo!”. Eren punts de conducta, si et fotien cinquanta punts per mala conducta t’engegaven per dolent, i ens en va davallar deu d’una vegada.

Però no vos pegaren mai?

No. Qui pegava era don Toni quan hi havia molt de trull a la sala d’estudis.

Qualque clatellada?

No. Amb la batuta de la música, un toc a damunt el cap. I qualcun parava el cop amb la mà i el rebia damunt la mà i llavors damunt el cap.

Quan acabàreu els estudis començàreu a fer feina?

Sí, a fora vila. Però en aquell temps no era com ara, deixava. Si tenies set o vuit quarterades ja eres un bon pagès i vivies bé.

I en teníeu?

Sí. Encara la tenc. En vaig vendre un poc per fer aquesta casa nova. Però avui si no tens cent quarterades no hi viuràs. Avui un pagès tot sol conra una possessió. Un temps a una possessió de cent quarterades hi havia cent homes que hi feien feina. Hi havia el pastor, si hi havia egües hi havia l’oguer, si hi havia truges hi havia el porquer, si hi havia quatre o cinc parells que llauraven hi havia quatre o cinc parellers, i el temps d’arrabassar herba, dones a arrabassar herba per dins el gra, i el temps d’aixecar ametles i figues també llogaven gent…

Vós anàreu llogat a qualque banda o fèieu feina a ca vostra?

No, sempre a ca meva. He fet qualque jornal a una altra part. Sempre he fet feinetes, vaig començar a fer cases netes, vaig anar de tares d’olivera… Vaig dur llenya a Can Ribot fins que posaren el gasoil, ara fa devers deu anys.

Cotitzàveu d’autònom?

Cotitzava de foraviler. I feia feinetes d’aquestes. Vaig començar amb el mul a anar de llenya, i llavors vaig posar el tractor. Em vaig haver de treure el permís de conduir, perquè ja s’havia posat sever, però no tant com ara.

Havien de menester permís, per menar tractor?

Sí, el de tractorista, però el qui em va ensenyar, que era en Biel Fil, em digué “et convé treure’l de cotxe, perquè amb el de cotxe podràs menar tractor, però amb el de tractor no podràs menar cotxe”, i va tenir raó. De totes maneres, vaig anar molts d’anys amb bicicleta, fins devers els cinquanta-cinc anys, que vaig començar a trobar les costes feixugues. En bicicleta he estat per tot Mallorca, anava amb son pare de na Fullana, la ciclista, amb en Jaume Bala, vaja, amb llorencins.

Perquè a vós vos diuen en Miquel Llorencí, per què?

Ma mare era llorencina, encara que jo sempre he viscut a Manacor.

Hi ha gent que vos diu en Miquel Circula.

En Joan Batlet era el qui em va ensenyar de glosar. Ell me’n feia, i jo li contestava i així com practicava em sortia més ferest i més aviat, i va arribar que hi dúiem la conversa, glosant, jo i ell. En Joan tenia un germà, en Toni, que també glosava, però era més lent, havia de cavil·lar més per fer-la, però tenia més bona veu. Aquest Toni sempre començava amb el mateix mot: “I jo t’he de contestar ben prompte llampant i clar”. I jo li vaig arribar a posar en Toni Llampant. I com que jo al mul, per fer-lo partir li deia “circula” ell em va posar en Miquel Circula. I per fer-lo aturar li deia “alto”, perquè l’stop encara no s’usava. Als soldats els deien “marxen” i quan s’havien d’aturar “alto”.

El féreu, el servici?

No, em tragueren per fill de viuda.

El vostre pare va morir jove.

Sí, tenia cinquanta-dos anys, i tanmateix també m’hauria tret per seixantí, mon pare.

I en Batlet com vos va ensenyar de glosar?

Ca, i amb això basta practicar. És com en qualsevol cosa, si allò te tira hi tendràs paciència per practicar-ho. Un home que no li tira el glosar no hi tendrà paciència allà cavil·lant a veure si li surten aquells mots o no. A Manacor, n’hi ha molts de glosadors, però per sortir a un públic no pots ser lent.

M’han dit que no fa gaire anàreu al Port, a glosar.

Sí.

I que vàreu agradar molt i glosàreu amb els bons, amb els professionals.

El professional avui dins Mallorca és en Campantes, que ja està a punt de retirar-se, perquè té vuitanta-dos anys. El millor avui és en Mateu Xurí, que els és superior, als altres, que el segueixen perquè ha de menester un contrari, però ell els du un avantatge. Li surten tot d’una i té molt bona entonació. Amb na Pipiu ens en vàrem dir un parell, però de granades, de pornografia, em va dir que tenia la perdiu morta.

Heu estat sempre fadrí.

Sí, i sense compromís.

Com així, un home que ha anat tan per enmig com vós?

No m’ha interessat, avesat a viure tot sol com estava. No és que no hagi tengut ocasions… Ca, i un home quan es vol casar basta fer una mamballeta i te’n compareixen més que mosques davant un plat de mel.

D’on vos neix l’interès per l’astronomia?

De nin ja m’interessava. Mon pare ja em deia: “Tu seràs astrònom”. A ell li agradava, parlava del cometa Halley.

De noms mallorquins d’estels, en deveu saber…

En sé un parell: les Tres Maries, que són el cinturó del gegant d’Orió. També hi ha els Deiols, que són els Bessons. Hi ha les Cabrelles i l’Estel de l’Alba, que és Venus, que surt una temporada quan el sol surt, això depèn de si està a un costat o a l’altre del sol.

Quina és la raó d’aquest interès que teniu?

Quan ho has provat, quan veus aquesta immensitat, tens curiositat per anar a desxifrar aquest misteris que hi ha allà dalt. Veuràs una nebulosa com la d’Andròmeda i veuràs un borrelló de cotó, però si et fas a la idea que just és un borrelló de cotó no hi perdràs temps, però si penses que allò són cent milions d’estrelles ja t’hi atures una estona. És com si veus una serralada d’enfora, que et pensaràs que només és una pedra. Si mires els estels amb un telescopi al cap d’una estona veus més detalls que de tot d’una, i així com agafes afició n’aprens més detalls.

Amb el telescopi, què feis, descobriu o remirau?

Remir, perquè el que puc veure ja està descobert.

També mirau el sol. Voleu dir que canvia d’un dia per l’altre?

I tant, veus taques, flamarades, protuberàncies. Les flamarades que guaiten part damunt el disc solar es diu protuberància. Les flamarades de dins el disc les veus negres i es diuen filaments. Això passa perquè cada onze anys el sol té la particularitat de canviar les polaritats magnètiques, que es giren. Quan hi ha aquest canvi hi ha més incidència de taques.

Hi ha hagut aquest canvi de polaritat ara fa poc?

Escolta… aquests dies he vist una taca molt grossa i moltes protuberàncies.

En preneu nota, de tot això?

De les taques, així mateix sí. Els faig una foto amb el telescopi, i apunt el dia. Però de la fotosfera. El que veim amb la vista, és la fotosfera, que és la part més il·luminada. Part damunt la fotosfera hi ha la cromosfera, que no la podem veure perquè la fotosfera ens enlluerna. I part damunt el limb, que són les voreres del disc del sol, hi ha la cromosfera, que té deu o dotze mil quilòmetres de gruixa. I això ho has de mirar amb uns filtres especials que deixen passar la claror de l’hidogen i aturen les altres.

Els teniu, aquests filtres?

Sí, i molt que em varen costar. Si mires la fotosfera, necessites un objectiu de qualitat que tregui el cromatisme, que passin els set colors de l’espectre lluminós, el vermell, el groc, el verd, el blau, l’anyil… Ara bé, per mirar amb el filtre d’hidrogen, no hi ha cromatisme, perquè només en passa un, de color.

Aquest filtre deu protegir la vista, també.

No. N’hi ha dos. És un filtre com el dels saldadors. I per mirar la cromosfera a davant has de tenir un reductor d’infrarojos i a darrera un d’hidrogen, que és el que val molt, i és petit, perquè només fa devers tres centímetres d’ample, i el d’infrarojos en fa devuit.

La lluna, no la mirau tant.

Sí, també la mir. Tenc qualque foto bona. En pots veure molts de detalls. Si ho haguessis de dibuixar tot ben granat no et bastaria tota la nit. Hi ha qualque cràter que hi veus muntanyes, serralades. Quan la lluna dóna molts de detalls és quan hi surt el sol. Amb la lluna plena no hi ha ombres, la llum és massa frontal i no hi veus gaire detalls. Veus unes retxes lluminoses als cràters de Copèrnic i de Tycho, perquè són de formació més recent, i el que s’ha escampat amb l’explosió de qualque meteorit encara no ha agafat el color de vell, encara és lluent. En canvi hi ha cràters que fa tres mil milions d’anys, que estan fets.

Vós pensau que nosaltres som molt fràgils i que ens podria pegar un meteorit i fer-nos desaparèixer?

Ens podria pegar, emperò si repasses la història tampoc no peguen tan arreu com ara això.

Els planetes del sistema solar i els seus satèl·lits també els observau?

Sí, perquè els tenim molt a prop. Mires Júpiter i li veus les bandes, a Mart li veus els pols. Mirar Mart és igual que mirar la lluna a simple vista, o la meitat més gros si trobes un vespre que pots donar augments. Ara bé, els telescopis a damunt la Terra tenen un límit, perquè l’atmosfera produeix turbulència.

Heu estat a Costitx? Us agrada com està muntat?

Sí, hi he estat. Però allà no miren, allà està tot robotitzat, va tot per ordinador.

Amb el Club Newton feis observacions conjuntes?

Cada mes.

Com ho feis? Els vostres telescopis són portàtils?

En tenc dos de dedicats al Sol, per no haver de baratar filtres, per llevar feina i perquè no em caiguin, perquè l’òptica no es pot tocar mai amb la mà. En tenc quatre que funcionen, un dels quals pesa quatre o cinc quilos i és portable.

No heu pensat mai d’escriure el que sabeu?

Així mateix em feren preguntes sobre això. En tenc un llibret. El que he escrit sobre astronomia ha estat sempre sobre cometes, el Halley, el Hale-Bopp o el Hyakutake.

Pensau que la posició dels astres pot tenir incidència damunt les nostres reaccions?

Jo crec que sí. Hi ha atracció i repulsió. La gravetat és una atracció. Si ens mires a nosaltres, som un microcosmos en miniatura, perquè l’àtom és un sistema solar en miniatura, i sí, així mateix ens poden influir, els astres.

Molta de gent se n’ha aprofitat, falsos astròlegs… Però qualque cosa de comprovable hi deu haver.

Clar que hi ha qualque cosa. Jo d’astrologia no en sé perquè no n’he estudiada. Però si ara mires la lluna i el sol… quan és lluna nova, no veim res de lluna, i és perquè la lluna està entre la terra i el sol. Això vol dir que la lluna i el sol estiren del mateix costat, i això provoca les marees, i als grans oceans com l’Atlàntic la mar s’arriba a alçar un metre. I quan és lluna plena, la terra està entre el sol i la lluna, cada un estira per cada banda. I això que passa amb la lluna també passa amb les dotze constel·lacions de l’equador celeste. L’astrologia estudia això i diuen que això ens influeix.

Totes les tradicions de la pagesia sobre la lluna també deuen tenir part de ver…

Podria ser. Mira, hi ha hagut temps que la ciència anava més avançada. Qui ha duit el puta retrocés de la ciència sempre han estat les religions. Ja abans de Crist, Eratòstenes, un filòsof d’Alexandria, ja va veure que la Terra era rodona. Va posar un pal a Alexandria, i un ajudant seu, vuit-cents quilòmetres més al sud, cap a l’equador. Miraren quina ombra feien a la mateixa hora i el que no estava tant a l’equador va fer més ombra que l’altre. Però les religions no ho deixaven publicar, com va passar amb Galileu, que va ser el que va emprar el primer telescopi. Va veure que la terra era rodona, i que no era el centre de l’univers i va dir que era la terra que voltava el sol i no a l’inrevés. Tot això li feren desdir en públic. No el mataren perquè era un savi que tenia molta fama dins tot Europa. El passaren per malalt, li posaren dues infermeres, que eren dues monges que li feien d’espia perquè no pogués dir el que li havien fet desdir. Així i tot va poder filtrar els seus papers cap a Holanda perquè es divulgassin els seus coneixements.

Què en pensau de les religions?

Sempre han duit endarreriment. Totes, tant la catòlica, com la dels moros, com les paganes precristianes.

No us considerau creient.

No. Ara bé, no et neg un possible esperit universal. Però no em demanis com és perquè per comprendre un altre déu seria necessari ser un altre deu. Els nostres sentits no estan preparats per entrar dins la ressonància espiritual. El que veuen els místics, que estan tan espirittualitzats, està dins el pla material però crec que veuen la matèria amb una freqüència molt més alta que nosaltres. I aquesta pregunta de si crec en déu, no es pot contestar amb un sí o un no. Crec en déu, en el que no crec és en el pallasso que les religions han fet de déu.

Sou materialista? O més espiritual?

Ni una cosa ni l’altra. La bíblia té els seus errors però també dóna bones ensenyances. Però és igual que menjar un peix: has de saber triar la polpa i tirar l’espina. Un home que no està preparat per llegir aquests llibres, o queda fanatitzat o no creu.

L’església ha duit les regnes de la societat. I ara sembla que les ha perdudes i pareix que tot va deixat de la mà de déu. Ens falta una espiritualitat…

El que és necessari és que hi hagi consciència social. Els maoistes et diuen que el que no vulguis per a tu no ho vulguis per a ningú, i jo també dic el que no vulguis per a ningú no ho vulguis per a tu.

Acabam la conversa i pujam al sòtil de can Miquel. Pujam una escala que mena al primer pis. D’allà, pujam una altra escala de fusta (“puja per aquí alerta a pegar a damunt si ets més gran, jo no hi peg perquè som més baix, però un gran hi ha d’anar alerta”) i sortim a un sotilet amb tres telescopis i un sostre retràctil. El forat de l’escala és el més reduït possible, per tenir més espai a dalt. En Miquel ha manipulat els telescopis per poder-los manejar amb més facilitat. A mà dreta del sotilet, un portalet mena al terrat, on s’hi va construir una cúpula “per protegir el telescopi de la rosada”. El vespre està tapadot i no miram estels ni lluna, però quedam que un dia que estigui més clar ens tornarem a trobar per observar protuberàncies al sol, cràters a la lluna, nebuloses, planetes… Serem una busca dins la immensitat, serem un estel dins un borrelló de cotó.

Toni Miró: “Quan fas feina amb la gent pobra, plores molt, d’alegria, d’impotència, de ràbia”


Toni Miró (Manacor, 1958) fa catorze anys que viu a Paraguai, concretament a San Roque González de Santa CruzTavapy, al departament Paraguarí. Allà, a Sud-amèrica, contribueix amb el seu gra d’arena a canviar el color del desert de valors i de justícia en què s’ha convertit el món. De com veu el món, de com veu l’església, de com veu Manacor i de les seves esperances i il·lusions hem parlat amb ell en aquesta entrevista.

– Quins projectes teniu en marxa?

– Tenim dos projectes en marxa. Un és un centre de capacitació per a professors, per ajudar els professors i fer cursos de formació professional. Hem aconseguit un acord amb una entitat del govern d’allà i feim cursos periòdics d’electricitat, de llanterneria, d’agricultura, la darrera va ser d’inseminació artificial de vaques… Però no tenim un lloc, i va sortir la idea de fer un centre, perquè feim molts de cursos per a docents i fins ara ho fèiem com podíem. El començàrem amb 4.000 euros que ens va regalar la diòcesi de Mallorca, i ara el tenim a mig fer i presentam el projecte per acabar-lo. L’altre projecte que duim endavant, gràcies als rotaris de Xàbia, a Alacant, és un tambo, una vaqueria de producció de llet. La nostra idea és consolidar allò com una microempresa i destinar la meitat de la producció al manteniment de l’empresa i l’altra meitat per repartir llet als nins de les escoles. Enguany a més hem aconseguit una altra ambulància i un cotxe que ens donarà la Diputació d’Alacant per al quarter de bombers. Jo volia fer un conveni amb els bombers de Mallorca, però no hi ha hagut manera d’entrar-hi. No sé què passa que ens ajuden més de fora que d’aquí.

– Això ho feis des de la parròquia?

– Sí. Però això de la vaqueria és una empresa independent. Tot ho feim així. L’únic que no és independent és el centre de salut, perquè no era possible fer-ho d’una altra manera. Has de pensar que allà l’església no és com aquí. Allà és la institució més creïble de tot el país, i treballam molt bé, quan hi ha mitjans.

– A què atribueixes aquesta diferència de credibilitat entre l’església d’allà i la d’aquí?

– Sobretot al compromís de la gent humil. L’església oficial d’aquí està molt lluny de la vida de la gent normal, del carrer. Allà va venir un periodista d’un diari d’aquí, i em va trobar per casualitat. Va quedar impressionat. No es pensava mai que un mallorquí pogués fer tot el que feim allà. Ens va dir que recorria tot el món i que pensava que “l’església és la més gran ONG que hi ha en el món, i la més creïble”. Imagina’t que destinar doblers i donar-los al govern d’allà és perdre’ls. L’única manera d’assegurar-se que els doblers s’invertiran allà és l’església. Fins i tot allà ONG allà han fet desfalcs terribles. No vol dir que no hi hagi qualcú de l’església que també… No hem de ser “puretes”, tampoc. Però allà qui dóna la cara és l’església.

– Vols dir que la gran culpable de la baixada de practicants que vivim a Europa és l’església mateixa?

– No. Són processos normals. Jo veig que això és un procés històric que havia d’arribar d’una manera o una altra, perquè no es podia mantenir una situació artifical com era el cristianisme sociològic. El cristianisme no és sociològic, són opcions personals, encara que no siguin per tancar-te dins ca teva, amb individualisme. I l’opció personal havia d’acabar arribant, i això no és dolent. Les crisis sempre són bones.

– I el paper de l’església, doncs, quin ha de ser ha partir d’ara?

– El que hauria d’haver estat sempre: acompanyar la història des de l’humanisme i la comprensió cristiana del món. Acompanyar, comprometre’s i estar devora els pobres com va fer Jesús. La riquesa i el poder no poden anar amb l’evangeli. Això està claríssim.

– Per tant l’església que ens arriba ha de canviar…

– Clar. I si no ho fa per opció ho farà per obligació. Si no ho, fa la societat i el món l’obligaran a canviar o la faran desaparèixer.

– Però el papa Benet XVI sembla que ha obert una mica les finestres, amb aquest llibre on fa tènues concessions a l’ús del preservatiu, per exemple. Són aquests els canvis que dius que hi hauria d’haver?

– No, no, no va per aquí. El dia que va sortir aquesta notícia ho comentàvem amb uns companys i els vaig advertir: “Tranquils, que d’aquí a una setmana sortirà un article dient el contrari”. I així va ser. La institució de l’església no està per canvis cap endavant, sinó cap endarrere. Hi ha un replegament cap endarrere. Jo don la culpa a la por. Quan hi ha por un es tanca en ell mateix, i el Vaticà II està sent atacat molt clarament des de molts de flancs. L’església va cap endarrere i tanca moltes portes que gràcies a Pau VI s’havien obert.

– La feina que feis allà serveix per apedaçar? O per qualque cosa més?

– Hi ha ONG que sí que posen pedaços, per exemple les que fan el projecte des d’aquí i l’imposen allà. Nosaltres miram de resoldre problemes estructurals, a la feina, a l’educació… Però aquí hi ha un problema global. No podem continuar així, amb donatius… Cal una revolució, que ja ha començat, a Sud-amèrica tenim Dilma Russeff, Hugo Chávez, Evo Morales, José Mújica, Fernando Lugo… Hi ha una revolució molt atacada, però molt, des de Nord-amèrica, des de l’oligarquia i des de l’església institucional.

– Però mitjans com El País també fan aquesta campanya…

– Però de qui és El País? El va comprar un magnat nord-americà. Ja no és un diari de referència, que és el que era quan jo estudiava periodisme. Representen l’oligarquia… Aquesta campanya la fan perquè els toquen el més sagrat, que és l’economia. Encara que jo, per exemple, no estic d’acord amb l’estil d’Hugo Chávez, perquè la boca el mata, que és el mateix que li passa a Jaume Santandreu, que l’estim molt, i ha fet una feinada, però la boca el mata…

– I allà a quina població arribau?

– El poble no arriba a tres mil habitants, i el municipi són catorze mil, hi ha molta població escampada perquè és un poble agrícola. Al poble tenim el moviment social de tot el departament. Hi va haver un moment que em volien empresonar, perquè un partit polític em va denunciar per difamació i calúmnies. Arran d’això es va constituir un grup, per fer-hi front, que és el més fort socialment.

– Quina vitalitat té el guaraní al Paraguai?

– El parla el noranta per cent de la població. Allà la llengua pròpia és el guaraní. El castellà hi és imposat. Ser català, mallorquí, m’ha servit per entendre molt bé la situació que viuen. La missa, per exemple, la dic en guaraní. Pensa que la gent de fora vila no entén el castellà, és monolingüe en guaraní, tot i que entre els joves el castellà és la llengua de prestigi.

– Hi ha altres religiosos que facin una feina semblant a la teva?

– Hi ha altres capellans, però no estan per la meva zona, estan per la zona més deprimida com San Pedro. Lugo té un suport molt fort de l’església de base. Els bisbes, també, però han de callar perquè no poden donar suport públicament a una opció política. Ara bé, el Parlament no deixa passar res que sigui social, tot el que sigui social ho retallen.

– El caciquisme…

– Sí, el Partit Colorado.

– El que tu fas i la teologia de l’alliberament…

– És el mateix. Jo m’he educat en la teologia de l’alliberament des que era aquí. I allà he fet un retrocés. Allà explic coses que aquí explicàvem els anys setanta. És un altre món. Ara bé, tenia molt clar que no hi anava com a colonitzador. Per això potenciam l’educació, perquè surti gent que empengui. M’agrada veure joves que es posen al capdavant, i jo a poc a poc em vaig allunyant dels projectes. L’important és que ho duguin ells, perquè jo un dia o l’altre me n’aniré o m’engegaran.

– És curiós que la revolució o la teologia de l’alliberament trobin el seu espai a Centreamèrica i a Sud-amèrica… I aquí?

– Els joves d’aquí estan totalment desconnectats del proïsme, de l’altre. Quan jo era aquí hi havia més resposta. Un exemple, dos o tres anys després d’haver-me’n anat els monitors començaren a demanar doblers per fer la seva feina. Hi ha hagut un procés de desafectació cap al voluntariat. I d’altra banda, mai hi ha hagut tant de voluntariat jove com ara, però és un voluntariat provisional, faran un mes allà, tornaran i continuaran amb la seva vida. Simplement, volen experiències. És necessari trobar la manera de tornar a engrescar els joves cap a un projecte de món diferent, aquest món alternatiu, que és possible. Aquests deu anys darrers, Manacor no és el Manacor que vaig deixar. Vénc aquí, xerr amb la gent i em deman, què ha passat? M’imagín que reflecteix una mica el que passa arreu. De vegades els dic als joves d’allà que s’assemblen molt als d’aquí. Allà i aquí hi ha alcoholisme entre els joves. Aquí, perquè tenen tants de doblers que no saben què han de fer, i allà perquè en tenen tan pocs que només tenen aquest recurs per divertir-se.

– Has parlat de desafecció. I també de la pèrdua del lloc de l’església com a referent moral, ètic. Hi ha una caiguda de valors que no és suplida per res ni per ningú.

– Jo allà veig que seria un moment fantàstic per l’església, no sols per a la catòlica, sinó per a totes les religions en general. L’església seria donadora de sentit si fos capaç d’entrar dins la societat actual. Si va ser capaç de ficar-se a una cultura de poder, ara seria el moment de ficar-se a una cultura d’allò social, i donar sentit. Si no hi ha uns valors que sustentin la vida, a la fi la societat cau. Sabem, per exemple, que la família és la institució més valorada pels joves, si és així, en lloc d’atacar tant, empeny, assumeix altres models de família, en lloc d’atacar-los, perquè atacant no destrueixes sinó que reforces. I això requereix una cosa, només: encarnar-se, inculturitzar-se, ficar-se dins la cultura actual. Amb formes medievals no s’hi arribarà. Insistesc, les crisis són molt bones.

– A quines crisis et refereixes?

– Per a l’església una crisi com l’actual és molt bona. Netejarà moltíssimes coses i ens quedarem en quadre, que és la manera de ser església. L’església ha de ser…

– Resistencial?

– No. L’església ha de ser ferment de la societat. Mentre no sigui sectària, serà bo tot això.

– La impressió, justament, és que ho és molt, de sectària.

– Sí, sobretot pels nous grups neoconservadors que dominen la tendència de l’església. Són grups amb tendència sectària, que tenen molt a veure amb poder, amb doblers… Però bé jo confii molt en l’esperit sant, perquè som creient, i això anirà per bé, amb molt de patiment, però anirà per bé.

– De totes maneres, per canviar el món, nosaltres també hem de canviar. De poc serveix que gent com tu se’n vagi al Paraguai, si no feim el canvi aquí.

– Per un moment somiàrem que la crisi donaria pas a un nou model però ara veim que els qui arreglen la crisi són els mateixos que la feren. És evident que el canvi del model econòmic és la base del canvi a nivell mundial. Amb el simple resultat de la reunió de Cancún veus que no volen canviar el món, sinó que el volen destruir. Ja no ens poden enganar més. Ni tan sols volen cuidar la petita nau on navegam, que és el planeta.

– Cal un canvi radical. La socialdemocràcia està demostrat que no és suficient.

– Efectivament. Com a social a fracassat. I com a democràcia no ho sé. Ha fallat a Anglaterra, a França, a Espanya. Cal una radicalitat més gran, i prioritzar la persona per damunt el mercat. Ni ho fa en Zapatero. Ara mateix, els mercats són més importants que les persones. I la solució quina ha estat? Ajudar els bancs! I qui ha provocat la crisi? No varen ser els bancs?

– Què penses de la democràcia participativa?

– La democràcia ha de ser participativa. La representativa està demostrat que no funciona. Els partits polítics estan acabats. Han de ser els moviments socials els que duguin endavant els països. Cal cercar una altra manera de democràcia. Aquí, a Amèrica, i pertot.

– I ja per acabar, quan tornarà Toni Miró a Manacor?

– Jo tenia projectat tornar fa cinc anys. Ja ho tenia tot preparat, però hi hagué problemes allà i vaig dir-me que no havia de baixar del vaixell quan hi hagués problemes. I això va ser el meu gran error (riu). Tornaré ja en ser gran, en haver acabat la meva tasca allà.

– Vols afegir qualque cosa més?

– Sí. Nosaltres tenim unes beques per a estudis, la gent de Manacor col·labora amb donatius a partir de deu euros cada mes. Gràcies a això ajudam a estudiar més de cent joves. Fa deu anys que tenim aquestes beques i no puja el nombre de gent que s’apunta, a més, ha baixat el valor de l’euro. Necessitam gent que vulgui fer aquesta aportació urgentment. Si qualcú hi està interessat basta que vagin a la Fundació Trobada. Per mantenir aquestes beques necessitam mil euros mensuals, i ara mateix en tenim un poc més de la meitat. Dia 5 de febrer projectarem una pel·lícula per commemorar el bicentenari de la proclamació de la independència del Paraguai. Els assistents faran una donació de deu euros i farem inscripcions per les beques.

– Quines garanties tendran aquests joves formats de trobar feina i prosperar a San Roque mateix?

– Jo sempre he dit que la universitat és una creadora d’emigrants. Però les carreres més sol·licitades són les que menys falta fan allà. Economia, informàtica, professors… I no hi ha carreres que puguin crear nous espais de feina, per això potenciam molt la formació professional. I jo als joves els pos una condició quan els donam les beques, que no se’n vagin. La majoria parteixen, i jo call, perquè la vida és la vida, però aconseguim que molts quedin i que es creï un bon grup de gent allà. Però és difícil, perquè els joves se’n volen anar com sigui, perquè veuen un altre estil de vida. Els rics corruptes, allà, presumeixen d’allò que han robat, no ho dissimulen.

– Un dels grans mals de Sud-amèrica ha estat la colonització.

– No… La gran corrupció va començar amb la dictadura d’Stroessner, aquell gran admirador de Franco. Seria ingenu culpar la colonització de tots els mals que hi ha. Evidentment, el tarannà submís ve de la colonització. Però pensa una cosa, a Paraguai hi ha una moguda que canvia coses. El canvi a Paraguai no vendrà fins que no canviï la gent. Però no hem de posar una cosa davant l’altra. Ha de ser un fet simultani. Ha de canviar l’estructura al mateix temps que canvia la persona, perquè si no no aconseguirem res.

– I no et sents molt petit…

– Si una cosa m’ha ensenyat Paraguai, és que cada dia rep una cura d’humilitat. Començant per la llengua, que tot i que la sé una mica no m’hi puc comunicar amb fluïdesa… Tot això et fa veure que ets un gra d’arena, una gota d’aigua, i que no vas en pla de salvar ningú. Quan fas feina amb la gent pobra, plores molt, d’alegria, d’impotència, de ràbia. Quantes vegades m’han dit els joves que agafarien les armes… de ràbia, de veure la feina que feim i que després els poderosos ho destrueixen tot. Allà he descobert què és el mal i l’alienació. Allò que deia Marx és vera. Si ajuntes pobresa, alienació, ignorància i maldat fas una bomba, i allà aquesta bomba hi és.

Bartomeu Mestre, Balutxo: “Seria un greuge que el nou auditori no dugués el nom de Guillem d’Efak, perquè ell sempre va enaltir el nom de Manacor”


Entrevista a Bartomeu Mestre, Balutxo, publicada a Cent per Cent, arran de la segona edició de Balada de Guillem d’Efak, la biografia del cantant i poeta manacorí

Quants d’anys fa que es va fer la primera edició de Balada de Guillem d’Efak?

Es va fer l’any 1997 dos anys després de mort en Guillem, que va morir el 1995. Jo ja tenia mitja cosa feta, perquè mentre s’estava morint jo xerrava amb ell. Jo no prenia notes ni hi vaig anar amb una enregistradora, però després a ca meva ho escrivia i ell ho sabia, perquè quan li feren l’homenatge a Palma, a l’Auditòrium, ja em va demanar que li fes la nota biogràfica de dues pàgines, i li va agradar molt i va trobar que donava joc. L’any 1996 vaig presentar el llibre a l’únic certamen que hi havia de biografies en aquell temps, el Josep Lladonosa de Lleida, i el vaig guanyar. El llibre es va exhaurir tot d’una, perquè la gent estimava en Guillem, i encara avui l’estima. El presentàrem a Palma, a Manacor, a Lleida, a Barcelona. Allà, a Barcelona, participaren a la presentació en Raimon, Espinàs, Porter Moix, perquè Guillem d’Efak congregava… El llibre, per tant, es va acabar molt aviat i els de Documenta em demanaven de tant en tant que el tornàssim a fer, però jo no volia tornar a imprimir el mateix, perquè cada dia passen coses, en Guillem d’Efak és viu: enguany hem tengut Projecte d’Efak, el Manual inacabat de Joan Martorell, Negret de Guinea, els Premis Guillem d’Efak que du en Gomila a Vilafranca, el programa d’integració lingüística d’immigrants, que va agafar les cançons d’en Guillem com a leit motiv. A banda d’això, també hi he fet qualque correcció. Quan es va morir Llorenç Moyà li feren el funeral en castellà, i en Guillem dins l’església va cridar “barco” fort dins l’església de Sant Jaume. Li feren un funeral de desgreuge a una altra parròquia i jo en el llibre em vaig confondre d’església, fet que m’ha ajudat a corregir en Jaume Santandreu. També hi he afegit la història de la cançó de la balada d’en Jordi Roca, i també el meravellós pregó de festes de l’any 82, que és una delícia.

Està transcrit íntegrament….

Sí, però és molt més emocionant sentir-lo, perquè sents en Guillem. Així i tot, és una obra literària extraordinària, té força, té cos, i a més és original, perquè et passeges per Manacor ulls clucs només amb els sentits de l’oïda i de l’olfacte, i a més demostra la gran riquesa de vocabulari d’en Guillem. Ell va tenir la sort de ser educat, surat, per la tia Margalida Cremada, la germana de son pare. Entre aquella dona i dona Lluïsa de l’escola graduada, li donaren la base lingüística. Anava tres generacions endarrerit lingüísticament, i això li va donar una gran riquesa. I aquell pregó de l’any 1982 va ser improvisat, mostra clara de la seva capacitat lingüística. Aquell pregó va néixer l’any 58 o 59 quan es va cansar de pagar l’impost revolucionari als seus companys algerians, quan treballava a la mina. Li donaren una pallissa de ca. Va haver de dur els ulls embenats durant setmanes. I així, a les fosques, aprengué a tocar la guitarra, i recordà les olors i els renous de Manacor… Trenta anys després en sortí aquell pregó. També hi ha la part teatral. Jo havia fet l’estudi introductori de l’obra teatral editada per El Gall. Ara al llibre en surt un resum, d’això.

Guillem d’Efak és viu, però el paper de les institucions…

Era molt popular, i l’ha viscut el poble. Teatre, enregistraments, tot ha anat a càrrec de gent creativa, amb iniciativa, però sempre d’esquena a les institucions, perquè en Guillem era incòmode. A Manacor li han dedicat un carrer i posaren la placa d’amagatotis, a Palma es va aprovar dedicar-li un carrer, a proposta de Sebastià Serra, i encara és l’hora. Era com Ovidi Montllor, eren les bèsties negres de la cançó. No anaren mai a repicar baules ni a tocar timbres. I els han anorreat. Quan en Guillem va tornar a Mallorca, en Llompart li va oferir la seva plaça a la Universitat. En Guillem tenia el Carles Riba, era un poeta acreditat, parlava vuit idiomes, era mestre d’escola. Va anar a parlar amb un vicerector, del qual no em va voler dir el nom, per demanar-li feina. El vicerector li va telefonar i li va dir: tenim una plaça per a tu, de bidell. És a dir, una plaça de negre. Es va posar a fer de guia turístic una altra vegada.

La conversa s’interromp perquè passa per davant nosaltres Tòfol Pastor, Pífol, amic des de la infantesa de Guillem d’Efak. Fetes les salutacions de rigor, en Pífol enceta un rosari d’anècdotes:

“La primera vegada que el vaig veure devia tenir devers quatre anys, amb la tia Cremada i estava enrevoltat d’un grup de dones. I vaig sentir que una li deia en castellà: “Cómo te llamas, guapo?’ I li va contestar: ‘ Yo no me llamo, me llaman’. I mira, justament l’altre dia vaig xerrar amb en Guillem, el seu fill, i li vaig contar que ‘en Poncet i jo vàrem ser els qui l’induírem al malvici, però ton pare era molt aprenent i ens va passar davant’.

I parla en Balutxo:

“En Pífol és un dels personatges que surten tant a Rondalla de Rondalles com a La ponentada gran. I va ser ell, a més, que el va presentar al famós pregó de l’any 82 i va dir “en Guilem a Manacor l’aprecien, però l’aprecien perquè és negre”.

Respon en Pífol:

“Ell deia que quan era petit ‘tothom em deia guapo, però m’ho deien perquè era negre, i quan vaig començar a cantar em deien que cantava bé perquè era negre’, i quan l’agafaren a la Granja per fer feina era perquè ‘donya Petra, la senyora, volia que els dematins un negre li servís el cafè amb llet’. Aquí hi havia moltes de nines que estaven boietes per ell…”

Ho referma en Balutxo:

“Sí, va rondar una al·lota… i a ca seva no el varen voler. Més tard partí cap a Barcelona i en una de les seves visites a Manacor, la mare d’aquesta al·lota li va dir “estic molt contenta que te n’anassis, Guillem, perquè hauries tenyit es poble”.

Parlàvem de la Universitat…

Sí, després Nadal Batle li oferí una feina a l’Escola d’Hostaleria, però també la rebutjà. A en Guillem no li perdonaren mai la seva insolència, la seva impertinència, la seva llibertat. Era insubornable. Una de les definicions que en faig és que “feia por perquè no en tenia”. La por o és aquí o és allà. Quan dos es barallen, n’hi ha un que té por. Circulaven moltes històries falses, d’en Guillem.

És un mite.

Si, quan en Joan Fullana preparava el muntatge de Negret de Guinea em va dir “volem desmitificar el mite”. Anau alerta, vaig dir-li. Els mites són necessaris, a una societat. Necessitam “Rei En Jaumes”. Ara, clar, no necessitam mals mites.

És un personatge ideal per ser mitificat.

Clarament! A nivell de cultura, d’integració, de fet social, de compromís…

Com es va generar un personatge com en Guillem d’Efak, surat els anys trenta, amb la infantesa conscient durant la guerra i la postguerra dins aquella Mallorca rural, analfabeta i submisa…

La primera infantesa la va viure en temps de la república, amb una tia republicana i un pare militar… Sí, ell romp amb aquella Mallorca. Pensa que els seus companys, els seus amics, eren de dretes, com ara en Miquel Àngel Riera, que després va fer un procés a través de la cultura.

I com és possible que dins aquella Mallorca podrida sortís aquell personatge?

Ell ho analitzava, tot això. Parlava de tres eixos. El primer: va anar a fer escola a fora vila, als pagesos que havien d’anar a fer el servei militar a fora. Els ensenyava a llegir i a escriure. Allà va aprendre a glosar, a fer les feines de fora vila. Ell diu que aqui va tenir el primer eix de revolta. El segon, va ser quan el contractaren del Servicio Nacional del Trigo i durant dos anys va estar intermitentment a la Fonda Santueri de Felanitx. I deia: “A Felanitx hi he après la cosa més bona i la més dolenta de la meva vida, putes felanitxers, deia ell. La més bona era la ironia, distinta de la de Manacor, i la més dolenta era la puta vessa felanitxera”. I certament se’n va empeltar, perquè va ser vessut a voler. El tercer eix de revolta ve de Manacor. Ell se’n volia anar, per problemes de femelles. Es va barallar molt durament amb son pare. A l’hora del sopar, el dia que va fer vint-i-un anys va dir-li que se n’anava. I a partir d’aquí a córrer món: a culturalitzar-se, a viatjar, a Torrenova a pescar bacallà, veremant a la Catalunya Nord, a la mina de Forsbach, tallant llúpol a l’Alsàcia per fer cervesa. Va fer dos anys de ruta pel món.

Quina part hi ha de personatge turmentat?

Jo el vaig veure sempre una persona amb esperit positiu. Era una persona molt pacífica. Encara que sí que agredia verbalment. En Jaume Santandreu sí que hi veu un turment. A l’homilia que li va fer quan es va morir va dir que “en Guillem ha viscut tota la vida cercant sa mare”. El mateix Guillem sempre ho havia negat… Ni tenia ganes de tornar a la Guinea… Una vegada va dir a en Miquel Magraner: “I què he d’anar a fer allà, què et penses, que som en Kunta Kinte?”. No vaig veure mai que això ho tengués com a ferida. N’hi ha que diuen que anava amb moltes dones perquè cercava sa mare. Jo hi veig més el mite masclista de Don Joan.

I a Manacor continuam sense fer-li un reconeixement. Hi ha la proposta que posin el seu nom al nou auditori…

Sí, i m’ha arribat que pinta molt millor el nom d’en Rafel Nadal padrí. Això seria un greuge, perquè amb tots els respectes per la feina de Rafel Nadal, que la desconec, perquè en Guillem va enaltir el nom de Manacor. Sempre deia: “Jo no hi habit, però hi visc”. Per tot allà on anava en parlava. I és ver que després deia “si el món tengués cul cagaria per sa Bassa”, però això feia part del seu cosmopolitisme.

Ho deia justament perquè era manacorí, no?

Clar que sí. Era un gran defensor de Manacor. Mira, per exemple, els pobles de veïnat de Manacor sempre us havien anomenat “manacorers”, com ara a Vilafranca. Avui en dia tothom diu “manacorí”. Jo ho atribuesc al “tots eren manacorins”, de la cançó de Son Coletes, que va arrelar entre la gent de tots aquests pobles. En Guillem va exportar Manacor i manacorinitat a rompre. El seu referent sempre era Manacor. La Cova del Drac va posar al local… I per què li posen la placa al carrer d’amagatotis?

I cantava…

Sí. El Parlament del Principat va fer un reconeixement als Setze Jutges estrictament a aquests. I en Raimon, n’Ovidi i en Guillem d’Efak no en varen formar part, perquè podien cantar tots sols, eren massa bons. Pi de la Serra deia que quan va anar a fer l’examen digueren: aquest no pot cantar amb nosaltres, és un professional.

No ens podem imaginar el seu èxit els anys seixanta i setanta….

Era impressionant. L’any 68 la nit de Barcelona era mallorquina. Els pijos anaven a veure en Bonet de San Pedro i els progres a veure en Guillem d’Efak.

Sobta la seva relació directa amb els grans factòtums de la cultura catalana.

Sí, tenia un imant. Al llibre surt una foto d’un concert del 1965 a la Pobla on hi havia Alexandre Ballester, Josep Maria Llompart, Llorenç Moyà. I a la segona fila se’m va passar que hi havia també Salvador Espriu. Es feia amb tothom. El dia de la presentació del llibre a Barcelona, vengué una dona perquè li signàs el llibre n’Espinàs: Teresa, li deien. L’endemà, Espinàs escrigué un article sobre l’acte i anomenà Teresa Pàmies. Després vaig saber que Teresa Pàmies havia estat un dels “rollos” que havia tengut a Suïssa, on va visitar les cases catalanes, on va conèixer Josep Carner, Max Haub… També va ser gran amic de Jaume Vidal Alcover, un altre manacorí oblidat…

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: