Cinc anys sense Tomeu Ferrer


Fa poc més de deu anys que vaig conèixer en Tomeu Ferrer. El vaig cercar perquè col·laboràs a la revista Cent per Cent cada setmana. Jo sabia que ell escrivia i investigava. I també sabia de quin peu calçava. Sense condicions, desinteressadament, alegre, em va dir que sí davant una xispeta a Ca sa Capitana. Avui fa cinc anys que l’enyoram. Per recordar-lo, heus aquí el text que vaig llegir a Son Coletes per presentar Vint dies de guerra, la seva crònica apassionada i autèntica dels fets que envoltaren el desembarcament de les tropes de Bayo a la costa del llevant de Mallorca.

Aprengueren a matar, en milloraren la tècnica; tant que disposaren una metralladora que tenien a una cotxera propera al cementeri, la cotxera de can Vencís. Eren tres que la transportaven cada nit amb un furgó per metrallar a discreció.

N’aprengueren i a algun li agradava molt matar. Un de Porto Cristo digué a un conegut:

– Saps que pas de gust en veure’ls morir, aquests rojos. Ferits, s’enravanen i tremolen cames i braços talment una gallina quan li has ficat la ganiveta. Jo disfrut.

A aquest que tant gaudia li violaren la germana embarassada a mig camí de Son Carrió a Manacor, vora el pont del tren. Na Magdalena, quan l’anaren a cercar, ja era vídua del batlle de Son cArrió i quan la dugueren a matar a Son Coletes li digueren el que deien als qui morien en solitari:

– Camina cap endavant i no et giris a darrere.

Però na Magdalena digué:

– Jo vull veure la cara dels qui m’han de disparar.

Es va girar i veié el seu germà que l’apuntava. Era aquell que deia que tant fruïa. Al poble de Son Carrió es diu que ell la va matar, però també diuen que no és veritat, que va caure acubat en topar-se amb la mirada de la seva germana.

Tot i el silenci emporuguit de la gent del poble, que durant quaranta anys va saber que d’aquestes coses no se’n podia parlar, aquesta història que ens conta Tomeu Ferrer a Vint dies de guerra, jo, que vaig néixer trenta-cinc anys després del desastre, ja la sabia. Me l’havia contada ma mare, que tampoc era nada quan esclatà la guerra. Vaig tenir pell de gallina, i m’espirejaren els ulls. Com ahir quan la tornava a llegir en el llibre d’en Tomeu. En Tomeu Ferrer fa anys que fa feina i investiga i s’emociona en sentir el testimoniatge de persones que, encara avui, tenen por de recordar, perquè durant molts d’anys han hagut de tenir por de plorar pels seus morts. I són aquests els tres pilars en què se sustenta Vint dies de guerra. La feina, perquè de la feina surt el profit, diuen. En Tomeu ha deixat, incansable, hores i hores de la seva vida per córrer darrere la memòria, una memòria que ens fuig irremissiblement, perquè els qui la mantenen encara avui són els darrers que ho varen viure. Per això ha frissat, en Tomeu, perquè sap que en deixar-nos aquestes persones, s’acabaran els darrers testimonis directes, els que s’han cuidat durant anys de servar la memòria i la dignitat dels seus éssers estimats. La investigació, el segon pilar. La investigació rigorosa, contrastada. En Tomeu ha viscut amb passió aquesta investigació, se sap de cap a peus, de memòria, fil per randa, cada una de les històries. I les sap perquè les ha contades de viva veu mil vegades, perquè ara ell també és portador d’aquest testimoniatge, com ho serem nosaltres en haver llegit el seu llibre. Però també les sap perquè les ha sentides contar, cada una, a persones diverses. I sap on són les coincidències de les versions. I també on són les contradiccions. Vint dies de guerra és una crònica rigorosa dels fets ocorreguts entre el 16 d’agost i el 4 de setembre del 1936, els dies del desembarc de les milícies del capità Bayo a la costa manacorina. Hi trobareu les circumstàncies militars i polítiques que envoltaren aquella breu però intensa incursió republicana a Mallorca. Veureu, per exemple, que les tropes de Bayo es retiraren per ordres arribades de Madrid i no perquè hagués fracassat l’operació, perquè els colpistes de Mallorca no estaven preparats militarment per fer front a una invasió d’aquella envergadura. De vegades, però, ens sembla que la investigació, el rigor i la veritat han d’anar vestides de fredor. I aquí és on s’alça el tercer pilar del llibre d’en Tomeu: l’emoció. En Tomeu ha ajuntat les seves llàgrimes amb les dels testimonis que, encoratjats per una necessitat de justícia, de dignitat i sobretot, de memòria, treien forces de flaquesa per explicar com visqueren i què visqueren aquells dies de l’estiu del 1936. Les llàgrimes i les escarrufades es traspuen en aquest llibre, que, a banda d’investigar els fets històrics, les anècdotes, les macabres morts de centenars de persones en un poble que amb prou feines arribava als 10.000 habitants, investiga també els sentiments:

Es va fer tard i la gent se n’anà i l’amo en Biel tornava a demanar:
–       I n’Agustí? No ha vingut?
–       Pararen taula per sopar. Hi eren tots. No posaren plat ni coberts per a n’Agustí. L’amo en Biel calà el cap i no digué res més. L’endemà matí a trencar d’alba, l’amo en Biel pujà al sòtil. Anà al colomer del seu fill major: era colomista el fill. Obrí la porta del colomer i una filla el sentí que deia:
–       Fugiu, volau, a partir d’ara en aquesta casa mai més ningú no estarà tancat!
Els coloms de n’Agustí volaren cap a la llibertat, cap al cel.

Tots ens ho demanam. Què devia passar pel cap de l’amo en Biel? Com devien quedar els familiars de tots aquells qui moriren pel sol fet de defensar unes idees sense haver comès cap delicte mai? Estic per dir que cap idea val una vida humana. I dic també que ploraren igual les morts dels seus fills les mares dels dos bàndols. El drama humà es visqué a flor de pell a banda i banda del conflicte. Però darrere aquella barbàrie hi havia unes motivacions polítiques. Diuen que la nostra memòria s’alimenta de flaixos, de petits fragments de vida que queden insertats talment mites a les nostres ments. Us explic un d’aquests flaixos: en un debat televisiu sobre la república, l’amo n’Andreu Pascual Frau, en una mostra més de la seva dignitat, del seu coratge i de la seva senzillesa, rebatia els arguments del bàndol contrari explicant que, uns entraren per les urnes, els altres ho feren per les armes. És clar idò qui ha de demanar perdó a qui. És clar qui ha d’acotar el cap penedit i qui, a la fi, l’ha de poder alçar amb dignitat.

Llibres com el d’en Tomeu, actes com el d’avui, o com la Ruta de la Vergonya d’ahir o com l’esperat esbucament dels monuments feixistes que s’alcen encara desvergonyits a Porto Cristo, és ara que s’han de fer. Ara que encara queda gent que ha hagut de plorar per dedins perquè tenia por de mostrar el seu dolor. Ara que encara queda gent ferida directament per aquells fets.

No es fa res per rancor, ni per ràbia. Nosaltres, els qui cada any venim aquí, no volem remoure res. Simplement no volem oblidar. Ahir, durant la Ruta de la Vergonya per Manacor, un matrimoni es mirava els fets de drets al portal de ca seva.

–       I ara què fan aquests?, digué la dona
–       Res, volen recordar lo de sa guerra…
–       I ja mos ne recordam, no hi importa facin res.

Sí que hi importa, madona. Veniu aquí i ho veureu, com hi importa. Però repetesc, no es tracta de remoure res, sinó simplement de no oblidar perquè no torni a passar. Una bona mostra d’això, és que en Tomeu Ferrer en el seu llibre diu amb tot luxe de detalls noms, llinatges i malnoms dels qui moriren per la llibertat. Mai, però, surten els noms dels botxins. I en Tomeu, com els familiars de les víctimes, els sap aquests noms. Però no ens interessen. No els volem saber, perquè no els volem retreure res, simplement volem saber què va passar, com va passar i per què va passar.

Conec en Tomeu i sé que estarà d’acord amb mi en això que ara diré: no fa falta que compreu el llibre, però llegiu-lo, encara que sigui fent fotocòpies. Us estremirà, us farà plorar, us dirà coses que no sabeu, i d’altres que heu sentit contar mil vegades. Hi veureu la memòria del poble, d’un poble que no oblida, perquè no vol repetir aquella història.

I una darrera cosa, nosaltres els joves no vàrem viure aquella barbàrie, ni tan sols els quaranta anys de nit i fosca que la seguiren. Per això nosaltres no podem tenir rancor, ni ràbia, ni tan sols la profunda tristesa dels familiars de la gent que morí aquells anys. Nosaltres ja no hem de perdonar ningú. A nosaltres ja ningú no ens ha de parlar de reconciliació, perquè res d’allò vàrem viure. I no tenim por. La por, la presó més traïdora. Nosaltres ja no tenim por. Per això, que ningú passi pena. Servarem la memòria del que va passar i, sobretot, retrem el millor homenatge als qui moriren per la llibertat l’any 36: lluitar, amb la força de la paraula i la convicció del sentiment, per les mateixes idees que ells moriren.

Una altra mateixa a Tortova


Eren els primers anys vuitanta. Jo no devia tenir més de dotze anys. Enfilàvem el carrer de Colom per amunt per amunt, per arribar on el poble es confon amb el conró. Ma mare, la meva germana i jo. Amb el temps els records s’entremesclen, es difuminen, i de tot el conjunt en conservam un trempó substanciós i poc definit que acolorim amb la forma robusta del mite. Allà, a una portassa fartaritxola que sempre recordaré gegantina ens hi reuníem una gentada (pensau què pot ser una gentada per a un nin del Manacor d’aquells anys) per aprendre de ballar de bot. Ni boleros, ni tan sols ball de pagès. Ball de bot: jotes i mateixes. Dels records confusos, mirau quina cosa, no sé per què m’ha vengut que durant una temporada ma mare no va ballar perquè s’havia fet mal a un genoll. Va anar a en Gotza, el mític curandero manacorí, que no li va trobar el mal. Dies més tard, un conco que també pretenia de saber trobar les vetes girades del cos li va fer una malada, però la va compondre. I va tornar a ballar. Jotes i mateixes, allà, en aquella cotxeria de trespol i bloquets amb taulons a les voreres per fer de bancs per descansar de la ballada frenètica. Allà, per exemple, hi vaig viure també la primera glosada. Els combats de picat anaven de rota batuda, i es llanguien dins un món que es resistia al canvi. Als meus dotze anys ingenus, vaig veure aquella gent improvisant, al·lucinat, astorat que allò fos possible. A les darreres gloses, però, qualcú va veure que duien un paper, i que el miraven abans de dir cada cançó. La mangarrufa es descobrí perquè una de les glosadores era curta de vista i havia deixat les ulleres…

Tot això, però, surt a rotlo, perquè en aquella cotxeria de Fartàritx hi ensenyaven de ballar de bot, i ho feien una gent agrupada que es deia “Així balla Manacor”. No us en sabré donar gaires entresenyes, però sí un parell. Eren un grapat de matrimonis, que aleshores devien rondar la cinquantena: madò Margalida i el seu home, els Pipius, en Tomàs Sacos i na Maria Fonta, els de Poca Farina, i en Tomeu de Tortova i la seva dona, na Bel. Ensenyaren de ballar tota una generació de manacorins. Ball de bot: passetes curtes, braços en l’alçada justa i esclafits amb els dits. Però la cosa no quedà a la cotxeria. Els balls sortiren a les places. Els primers anys vuitanta, ho feien amb una demostració inicial, amb vestits d’època, un recurs que també explotaren als hotels. I participaren també a Gente Joven, un concurs de música, dansa i altres qüestions escèniques de Televisió Espanyola. A les places, el costum de la demostració amb vestits de pagès morí naturalment. El ball es recuperà definitivament i deixà de ser folklore estancat per esdevenir cultura viva del poble, una manera de fer que continua avui encara.

Un dels puntals que afermaren aquest edifici va ser en Tomeu de Tortova. D’ulls petits i fondos, lluminosos i intensos a parts iguals, amb la pell colrada pels anys i el sol, sense cabells, però vivaretxo com un infant polissó de deu anys. Brincava amb el nervi d’un adolescent i seguia el compàs del ball amb els esclafits que, per a un qui no ho sabia, semblaven com una espècie de tic nerviós. Ballava amb aquelles cames tortes seves, com aquells homes d’un temps que sempre pareix que han de caure però guarden un equilibri meravellós. Ensenyava amb entusiasme i s’esforçava per transmetre el ball com l’hi havien ensenyat a ell. Amb els anys he après que el que ens ensenyaren en aquella cotxeria no té preu. Ens mostraven un ball de segles, apreníem que comandava la dona i vèiem també el joc subtil de la seducció. Però sobretot apreníem que érem mallorquins i que allò era nostre i ens feia ser “nosaltres”. Ara, en recordar-ho, pens molt en Acorar, ja esdevenguda una obra de referència per entendre què vol dir “ser mallorquí”. Pens en aquella Mallorca moribunda, que es retroalimenta en la seva ofuscació de poble tancat i ignorant, de poble poruc i acomplexat. Pens que per continuar sent mallorquins hem de deixar de ser-ho. Però el ball de bot així com ens ha arribat gràcies a en Tomeu de Tortova i els seus amics és una bella manera de reconvertir alguna cosa que moria i que, d’alguna manera, vàrem saber reconduir.

El vaig veure per Sant Antoni, xalest com sempre, amb gaiato, home de vuitanta anys, i li vaig fer el retrat que il·lustra aquest post. Més endavant fa un parell de mesos el vaig veure a sa Bassa. Em digué que venia d’un funeral. No record qui era el mort, però ell fou capaç de desllorigar-ne tot l’arbre genealògic per dir-me que sí, que el mort i jo érem família. Aquell Manacor, aquell poble de quinze mil persones dins una ciutat (Toni Gomila dixit) sempre torna a sortir. Em demanà per mon pare, si estaven bons, i tot això. Ell, ara ho he sabut, ja no hi estava.

En Tomeu de Tortova ballarà sempre. No sé si hi ha cel. Si n’hi ha, segur que també hi trobaran Tortova. Allà, a la carrera, davant les cases, tornarà a sonar una altra mateixa: la de la secular, eterna i magistral rossegueta d’en Tomeu. Al cel sia, idò. I al cel balli.

Per favor, canviau el món!


L’IES Mossèn Alcover és el meu institut. Hi vaig fer els meus anys de  batxiller i anys més tard també hi vaig fer classe. Ara estic a l’IES Porto Cristo, i encantat, també.

En el meu temps coneixíem el centre com “s’estitut”, per diferenciar-lo de “s’industrial”. Avui tothom ja li diu “es Mossèn” per diferenciar-lo de l’IES Manacor. Per a molts de nosaltres ha estat un referent, una baula resistent, forta, gairebé paternal, en la nostra cadena de formació. Un d’aquells indrets que conformen la fesomia de Manacor i que, passats els anys, sabem que ens han ajudat una mica a ser com som. No debades és a l’institut on tenim aquella edat d’esponja xucladora, de primera consciència vertadera, on s’endevinen les primeres sospites que, al cap de molt poc temps, serem nosaltres els qui durem les regnes del món i de la vida. 

Ara, les coses no són com eren. Sembla com si qualque esperit malèfic picàs amb una maça gegantina a les columnes que sostenen l’edifici. Tremola tot. I tanmateix, el claustre no amolla, ni amollarà. No per res: per dignitat. Les actituds tiràniques no menen enlloc i estan condemnades al fracàs i a la desaparició. A un institut els qui duen el capdavant han de sentir-se representants de tot el col·lectiu escolar, dels alumnes, dels pares i mares, i també dels professors. Cal que sàpiguen dialogar, atendre, entendre i comprendre. Cal que es desfacin perquè la comunitat educativa estigui satisfeta i perquè l’activitat que s’hi dugui a terme estigui en consonància amb la transmissió de valors i amb un sentiment de poble i de país. Cal que lluitin contra l’assepticisme de l’ensenyament i que impulsin l’ensenyament de cor, humà i formador de lliurepensadors, lúcids i crítics, actors de la societat. Per les notícies que en tenc, l’equip directiu actua justament en sentit contrari de les premisses que us acab d’enumerar. La intenció de l’equip directiu d’impulsar el pla trilingüe (que retalla encara més la presència del català als centres) sense passar per l’aprovació del claustre és d’una baixesa moral indigna. Des d’aquestes línies: tot el meu suport al claustre de professors i al col·lectiu d’alumnes, pares i mares. 

Juntament amb Antoni Galmés, Antoni Llull, Maribel Servera i Joan Toni Sunyer vaig ser convidat a fer de padrí dels graduats de segon de batxillerat. Em vaig sentir orgullós i emocionat de poder-hi participar. Agraesc des d’aquí la convidada i l’acollida a antics companys de claustre com en Pep Bagué, na Pi, na Joana Massanet, en Tomeu Carrió, na Maria Àngels Mifsud, n’Agnès Oliver, i tants d’altres. 

A l’acte hi vaig veure el que hi ha a tots els instituts: molta vida. Molta alegria. Moltes ganes de viure. Però també molta indignació. Reivindicació sana, però contundent. Quan un grup d’alumnes ha de dir que se’n va amb un regust amarg d’una etapa de la seva vida tan important és que alguna cosa va malament. Com diria Ramon lo Foll: “E haja’n consciència qui ho ha afollat”

Aquí us transmet les dècimes que vaig llegir dijous passat. Supòs que pròximament les podreu llegir juntament amb les dels altres padrins a la web de l’IES Mossèn Alcover. Per si de cas, aquí teniu les meves. Salut i moltes gràcies!

1

Accent, complement directe,
polinomi, arrel quadrada,
la paraula declinada
i un poliedre perfecte
Heu après de forma recta
la cultura general
i una cosa principal:
la defensa d’uns valors
que vos puc dir orgullós:
tendreu per credo vital
Viure, riure i no fer mal.

2
Espai dividit per temps
igual a velocitat.
També vos hem ensenyat
a anomenar els vuit vents.
Heu demanat insolents:
“I això, per què serveix?”
Per a un jove adolescent
i que ha de començar a viure
la font d’allò que coneix,
del pensar i de l’escriure
li servirà per ser lliure.

3
Faig un plany pels professors,
savis administradors
que vos maten la peresa
amb vacunes de saviesa
i injeccions de valors.
Nines de formes rodones
i reis del mambo amb corones:
voleu que us digui què passa?
És molt difícil fer classe
dins una festa d’hormones.

4
Matemàtiques, anglès
alemany i castellà
filosofia i francès
física i català.
Tot això haureu après.
Química, biologia,
història i geografia,
plàstica i dibuix tècnic.
Tot dins el món pirotècnic
de l’hormona amb harmonia

5
Qualsevol rosa té pues,
tota virtut una tara:
de pòlisses, més de dues
vos ho puc dir a la cara
perquè he vist moltes de fues.
També hi ha qualque badall,
d’amonestacions, qualcuna.
De xuletes, tantes mai,
i el mestre que diu: “carai
Voltros sou tallats de lluna!”.

6
Lluitau per un món millor
no faceu la torniola
defensau la vostra escola
la pública, la de tots
la que vos ha fet com sou.
I amb les mans desplegades
amb les veus fareu un ram
de mil roses indignades
que plegades cantaran
Un NO a les retallades!

7
Manacorins, artanencs,
llorencins, felanitxers,
petrers i vilafranquers
alumnes dels més vitencs
i mallorquins ben ferrenys.
Nats aquí o mar enllà
la llengua vos ha unit.
Acceptau aquest envit:
parlau sempre en català
perquè és natural delit!

8
Perdonau-me que us avisi
que sigui alliçonador
però és tasca d’un professor
que en l’ofici és realitzi:
Crisi, al·lots? Quina crisi?
Encetau aquest viatge
i sigueu emprenedors
en veureu de tots colors
i qualque mal arrambatge
però davant tot: coratge!

9
Heu hagut de venir a aprendre
dins unes barreres tancades
emperò heu de comprendre
que això no era debades
car no teníeu formades
per poder volar unes ales.
Éreu crancs sense mordales
dins un mar d’aigua bullent
i heu ‘cabat l’entrenament:
Volau, sigau bona gent!

10
Escoltau les instruccions:
rauxa, seny i persistència,
de vegades paciència,
per anar per aquests mons
i pau, i no violència.
I encara no he ‘cabat:
Justícia, solidaritat,
i ja en podeu pegar de bots
el més important de tots:
ànsies de llibertat.

11
Transgrediu, sigau valents!
sense faltar, ni ofendre
provau de ser conseqüents
mai no vos deixareu vendre:
no es compren els sentiments.
Com que sou éssers humans
la raó no vos confon.
Vos ho havia dit abans?
Ara ho teniu a les mans:
per favor, canviau el món!

Moltes gràcies


Ahir va ser un dia intens i emocionant. A tots els qui vàreu venir, moltes gràcies. Als qui no hi poguéreu ser, sabeu que l’exposició estarà oberta al públic de dilluns a divendres de les 18 h a les 20 h fins dia 5 de maig.

Adjunt podeu consultar el catàleg amb pròleg de Climent Picornell. A la galeria trobareu la llista de preus.

A tots els qui participaren i ajudaren perquè tot anàs bé, les mil gràcies, i molt especialment a na Montse, en David i en Miquel, que ens emocionaren a tots amb músiques belles i tendres.

I no dubteu que de tot el procés per fer aquestes fotos el plaer més fondo l’he viscut de matinada, sol, davant un sol ixent esplendorós, pensant que era afortunat de trobar-me davant un tresor que hem de saber defensar part damunt tot.

catàleg pdf

El Mikado, “els tenc tots apuntats”


De vegades va molt bé acudir a noves versions de peces teatrals sense haver-ne vistes d’anteriors. El qui signa aquesta crítica coneixia referències d’El Mikado de Dagoll Dagom (òpera còmica en dos actes escrita per Gilbert i Sullivan i estrenada el 1885 a Londres) però mai, ni en directe, ni en vídeo n’havia vist ni que fos un esquit. Ara, els qui han fet El Mikado a Manacor són els membres del cor Ars Antiqua que, reforçats amb alguns fitxatges de tall més dramatúrgic, han envestit una nova aventura dins el camp del musical després de l’èxit de Pirates de fa algunes temporades.

L’inici de l’espectacle, com pertoca a un musical, és cantat i això provoca inicialment una mica de desconcert pel que fa a l’entrada en el fil argumental. Ben aviat, però, l’espectador queda enrampat per la connexió i el dinamisme de la història, conduït amb humor i elegància pels actors-cantors d’Ars Antiqua. Els minuts se succeeixen de manera vertiginosa i el recés minúscul a mitjan espectacle sembla justificar-se més per algun canvi en l’escenari o en l’atrezzo que no per l’improbable cansament del públic que gaudeix tant de les ocurrències i sortides dels protagonistes com del desenvolupament de la història contada. Els actors es mouen amb naturalitat damunt l’escenari i només mostren alguna inseguretat en adreçar massa repetidament la mirada cap al director Xavier Gelabert, molt posat també dins la vis còmica de l’espectacle, fins al punt de simular l’eixida pudenta d’alguna incòmoda flatulència. Els solistes executen amb valentia els seus papers, i són excel·lents les participacions de Ko-Ko (no en podria parlar d’una altra manera ja que el pervers botxí adverteix durant l’espectacle que té tots els noms apuntats, i també el del crític que no en parli bé a les seves crítiques), Nanki-Poo i el Mikado, que destaquen tant per la seva actuació còmica com per la dicció entenedora i clara a l’hora de cantar. Yum-Yum, la protagonista femenina, mostra, en canvi, moltes més virtuts actorals que no cantores, encara que salva amb més que dignitat el seu paper. En altres casos, tot i que musicalment els actors reïxen, no aconsegueixen una dicció neta, fet que dificulta la comprensió dels textos per part del públic. Especialment aconseguides són les aportacions de joves valors, gairebé adolescents, que es mouen sense complexos per damunt un escenari que mostra les febleses escenogràfiques del Teatre de Manacor quan tot el repartiment coincideix damunt la postissada. La direcció artística es mostra detallista i acurada, de manera que els actors arriben a cuidar fins a la mínima expressió gestual. En alguna de les escenes, amb cinc o sis actrius damunt l’escenari, cadascuna presenta una posició de mans diferent, una divergència gens casual.

L’humor i la comicitat són elements claus en el desenvolupament de l’espectacle, i això és acompanyat gràcilment per un vestuari naïf i amb puntes d’exageració volguda en les pomposes muscleres que els coronen en alguns casos. L’escenografia és senzilla i enginyosa alhora. Un arbre a la banda dreta de l’escenari ens indica quan ens trobam en un espai exterior. Especialment reeixides són les banderoles d’acompanyament del Mikado, l’emperador, que, secundat pel seu seguici, arriba al poble de Titipú. Tot i això, Ars Antiqua no sembla voler deslligar-se del seu origen coral primigeni i instal·la dues tarimes decorades amb bambú al fons de l’escenari, on se situa la coral quan surt sencera a actuar. Hom no arriba a capir si la mesura es deu a una manca de valentia escenogràfica per part de la direcció o si, per contra, representa una reivindicació de l’origen cantor de la coral.

L’espectacle d’Ars Antiqua, sota la direcció de Xavier Gelabert i Pep López, en definitiva, excel·leix a l’hora de representar El Mikado, i demostra que amb enginy, il·lusió i ganes de fer feina es poden realitzar muntatges dignes i capaços d’elevar la vida cultural d’un poble i d’un país massa malmès per retallades més pròximes a la mentida que a l’honestedat veritable. És per això que s’agraeixen les sortides de guió amenaçants del temible botxí Ko-Ko: “I també els qui no volen que parlem en català, els tenc tots apuntats”. Art i compromís: com deia aquell tanka japonès, “no és possible que el cor deixi de prendre partit al món que habita”.

“Tots aquests dois”: la revolució del bon gust


“Tots aquests dois” és el títol d’una de les cançons de Guillem d’Efak i és també l’encapçalament que ha triat Pep Tosar per titular el seu nou espectacle, una espècie de biopic dramatúrgic sobre la figura del bruixot manacorí de cafè amb llet. En la gènesi i eclosió d’aquest muntatge hi conflueixen dues sumes, dos afegitons, dues coincidències, si es vol. D’una banda, Tosar afegeix una nova proposta a d’altres que ja havia fet en la mateixa línia, com ara Poemes a Nai (Miquel Àngel Riera), La casa en obres (Blai Bonet), Esquena de ganivet (Damià Huguet) i, més recentment, Poseu-me les ulleres (Vicent Andrés Estellés). Ja ho vaig explicar en una altra ocasió  en aquest mateix blog, però crec que cal reincidir-hi: mai podrem agrair prou la tasca que fa Tosar per fer avinents i reconeguts els nostres poetes, peça indispensable per a la consolidació d’una idea de país creada a partir de l’autoconeixement i l’autoestima. L’altra confluència, l’altra addició, és la que resulta del fet que Tots aquests dois se suma a un reguitzell infinit i de ben segur encara inacabat de muntatges, espectacles, discs, recitals i homenatges dedicats a Guillem d’Efak en els darrers anys.

Tosar entra a l’escenari del Círcol Maldà per la mateixa porta per on ho ha fet el públic i ho fa tot saludant i donant el “bon vespre” i la benvinguda a una renovada Cova del Drac. Però ja no és Tosar, és Guillem d’Efak, el personatge. La màgia de l’actor artanenc li permet de crear una nova ànima, una ficció versemblant sobre un mite real i palpable. Foscament maquillat i amb l’emblemàtica taca negra dels Cremats al front, Tosar no necessita aproximar-se als trets més característics de la dicció manacorina de D’Efak per fer-se creïble. A banda de la magnífica interpretació de Tosar, l’espectacle resulta ser una mostra d’artesania dramatúrgica i teatral. En un exercici acurat de costura i confecció, tot està delicadament cosit i repuntat des de l’alternança: en primer lloc, les intervencions fetes des de la militància, el vitalisme i el sentit de l’humor de D’Efak; seguidament les cançons, on Tosar demostra que no té por de la guitarra ni, molt menys, de cantar, a ritme de jazz suau, amb personalitat, amb força, amb convenciment. Durant la interpretació musical es projecten imatges, ordenades de manera cronològica, de Guillem d’Efak, des de Guinea fins a Palma, passant per Manacor, Barcelona o França. Algunes indecisions i pors s’entrellucaren en les interpretacions musicals de Tosar a la funció que vaig poder veure jo al Maldà, però de ben segur que així com avancin les representacions desapareixeran com una boira matinera en sortir el sol. Tanmateix, Tosar és molt conscient dels registres en què es mou amb més comoditat i per això ens ofereix versions escapçades de les cançons on intercala amb mestria fragments gens cremats de l’obra poètica, potser encara no prou ponderada, de Guillem d’Efak.

Això és el que veuen els espectadors damunt l’escenari del Maldà, però Tots aquests dois és un muntatge multidisciplinari i dins l’alternança ja esmentada hi troben també projeccions d’unes entrevistes realitzades per l’equip de Tosar a familiars i amics de D’Efak. Les entrevistes realitzades són fetes “a bord” d’un autobús, en record del darrer dels oficis que exercí el poeta manacorí, el de guia turístic. Els quatre fills de Guillem d’Efak, mostrant cadascun el pes maternal en la formació dels seus tarannàs, Mònica Pastor, la darrera dona, Tòfol Pastor, Pífol, Bartomeu Mestre, Balutxo, Biel Oliver, Majoral, Josep Anton Codina, Bernat Nadal, i molts d’altres glossen la figura de Guillem d’Efak i n’engrandeixen el mite projectats damunt una superfície transparent rere la qual executa els seus parlaments i cançons Pep Tosar, que s’adreça de tant en tant a un cambrer de la Cova del Drac (Víctor Pi) per reclamar-li ara un Torres 5, ara un Torres 10.

I com que el teatre és vida i, si no, no és teatre, Tosar s’arrisca amb el seu ego i fa parlar al D’Efak fictici d’un “jove actor artanenc” que li va proposar participar a una obra de teatre. A la fi, el que alguns haurien pogut veure com un cant a l’ego de l’artanenc esdevé, sense dubte, una mostra de la veneraició que sent Tosar pel personatge que interpreta, un vertader homenatge.

Poemes, cançons, projeccions, biografia. No hi ha res de nou en la proposta de Tosar, però és igual, perquè està ben feta, i això, en el temps que correm, és una autèntica revolució, com diu el mateix Guillem d’Efak, reivindicant i denunciant en la darrera sentència de l’espectacle: “Allò que és vertaderament revolucionari és tenir bon gust”.

Per a lluitadors àvids de mites.

Sant Antoni, so insistent. La banda sonora.


L’any 2009 vaig aportar aquest escrit al disc Així cantam Sant Antoni a Manacor. Aquí us el reproduesc, ara que vénen dies de sensacions intenses…

Les sensacions són dels sentits. No cal cercar-los una explicació.

Joan Barril

L’aire empebrebonat per la llonganissa torrada. L’aroma del foc i la cendra. L’olfacte. La pell calenta de caliu i flama, la pell dels altres damunt la nostra pell. El tacte. Els foguerons, les espires, la tradició pagesa, la tradició pagana, la gentada. La vista. El gust salat, condimentat, dels botifarrons i la panxeta, el toc aspre, o el dolç, del vi, de la cassalla o de les herbes. El gust. La remor de la gentada, el vent de la banda, el so insistent del bombo i els platerets, la melodia rascada de guitarres i guitarrons, les cançons. L’oïda.

Sant Antoni són sensacions i a les sensacions, diuen, no cal cercar-los explicacions, perquè són dels sentits, i el que neix dels sentits la raó no ho pot ponderar. Tanmateix, baldament no ho sapiguem explicar, sí que, amb paraules o amb poesia, ho podem intentar descriure. Intentarem aquí repassar la litúrgia (sense litúrgia -religiosa o pagana- no hi ha festa popular, i en el nostre cas, sense música tampoc no hi hauria litúrgia) i els preceptes santantoniers a partir de la banda sonora que l’embolcalla.

14:15 h Repiquen les campanes. Fa tres-cents seixanta-quatre dies que el poble, pacient però inquiet, espera. Les campanes avisen que la festa comença, baldament tothom ja ho sàpiga. Les litúrgies sanes són justament aquestes, les que diuen i avisen del que tothom ja sap. Gairebé simultàniament, puntuals com un rellotge, sonadors i dimonis sortiran a fer el primer ball al carrer de Sant Roc, ben davant cal Baciner. Just abans, mamballetes, salutacions, molts d’anys. La turba de gent té la sang espessa de santantonieritat. Canten. Surten primer els sonadors. Després, rabents i nerviosos, els dimonions. Finalment, el dimoni gros s’acota per travessar el portal de ca’n Toni Aleix. Criden les dones, ploren els infants. El ritme ternari i primitiu de la cançó de Sant Antoni se sent aquí per primera vegada cada any de manera oficial. Després, durant tot el dia, el repetiran incansablement. Els sonadors fan un solo (una estrofa dels goigs) o dues cançons. Dependrà del rellotge o dels doblers que rebi el baciner a cada casa.

14.30 h Davant l’Ajuntament, els sonadors, guitarres, guitarrons i violins, repeteixen la tonada que un quart abans havien estrenat davant cal Baciner. Hi ha milers de persones i el so apagat de la guitarra i el guitarró és magnificat aquí, de manera excepcional, per la megafonia de la Sala. Com un eixam d’abelles on tothom sap quina feina té, la gentada manté el ritme amb mamballetes i sap la cançó que cal cantar en cada moment: para lloves, gloriós, va per mar, trenta-u. Cada una té una senya que la identifica.

18.30 h Arriba la Colcada, un dels darrers elements recuperats per a la litúrgia santantoniera. La carrossa està engalanada de flors de paper de mil colors. La comitiva frissa. A les set hi ha Completes. Arriben dimonis i sonadors. La banda municipal espera vestida de gala davant l’Ajuntament. També les autoritats. A ritme de pasdoble s’encaminen cap a l’Església Gran. No van d’addagios, els músics. Amb tres minuts d’Amparito Roca en tenen prou per posar els peus dins l’Església.

19.00 h Hora de Completes. Manacor és l’únic poble de Mallorca on per Sant Antoni es canten Completes. Altres places santantonieres de Mallorca just en conserven el nom, de les Completes. La missa cantada en llatí és un tresor, una relíquia ancestral de gran bellesa plàstica i literària. Els capellans concelebrants guarneixen la festa de solemnitat. Just després vendran els Goigs. El divendres abans, la banda i els santantoniers ja s’havien trobat a la plaça de la Concòrdia per assajar-los. Però dues rondes d’assaig són considerades suficients, davant la impaciència de cantar i d’improvisar de desenes de cantadors arran del fogueró de Fartàritx. A dins l’Església una gentada s’acumula damunt l’Altar. És la baixada de braços més important de l’any. Miquel Bauçà, director de la banda, manté el pols impassible, les mans altes, i aconsegueix el silenci impossible dins el temple. Els ulls espiregen i per l’espinada convulsa hi caminen calfreds. Bauçà, enèrgic, abaixa la batuta amb força i just se senten, inicialment, els vents de fusta i de metall de la banda, la caixa, el bombo, els platerets, però sembla com si les quatre mil persones que estiben l’Església Gran ja cantassin. És la força del cor santantonier, capaç de cantar fins i tot sense obrir la boca. I en haver de posar-s’hi, canten amb la força que dóna la certesa de sentir-se, tots, portaveus de la identitat d’un poble sencer i de l’orgull de ser qui són, manacorins i santantoniers.

20.00 h La banda, encara vestida de gala, s’obre pas enmig del formiguer atapeït. Els dimonis, que han sopat al Cafè Quatre, tenen el camí més fàcil. En Mateu Grimalt, l’escolà, du el gasoil i les torxes. Els dimonis, amos absoluts de la festa, amaren de gasoil la llenya i de música les torxes. Tot pren com caramutxa. S’encén la banda. S’encenen les cançons. S’encenen les mamballetes. S’encén el ritme ternari, una vegada més, solemne i disbauxat alhora.

21.00 h Els músics de la banda van a canviar-se de roba. Els sonadors (guitarres, guitarrons i violins) supleixen els vents per un moment. A la plaça del Mercat, també hi ha ball de bot. Sonen jotes i mateixes. És hora de sopar. Els santantoniers fan paret. Omplen el ventre de pa i llonganissa, i botifarró, i panxeta. O llom. I és des del ventre que, per genètica històrica, des dels ancestres, les cançons surten totes soles. Improvisades. O les de sempre. Venerant el sant. O verdes. I així de fogueró en fogueró. A peu per Manacor. I dins l’autocar fins a Son Macià. Les veus ja esquerdades. I la banda, canviada de roba, oficiosa, composta per una vintena de músics de Manacor i de fora poble, acompanya cada ball i n’és part essencial.

9.00 h El ritme ternari, com de jota o vals, és el mateix. Però n’ha baratat la cadència. Tot és més acompassat, més mesurat, però igualment bell. Tornen els sonadors, tornen els cantadors. Ballen, gairebé només per als familiars, una altra volta davant cal Baciner. El poble comença a llevar-se les lleganyes. On hi havia els foguerons, ara hi ha caliu colgat de cendra. Es muden els grans, es muden els infants. Pausadament, se sent el murmuri de la gent de camí cap a les beneïdes. La comitiva dimonial fa aturada a la Rectoria, on s’ajunta amb la banda, altra volta vestida de gala, i amb les autoritats. Amparito Roca, o un altre pasdoble, marquen el ritme de la comitiva oficial en el camí cap a les Beneïdes.

11.00 h Són les Beneïdes. La banda, de vint-i-un botó, ara estàtica, dreta, marca el ritme de la desfilada amb pasdobles i diferents peces del repertori de la música popular de Mallorca. Sant Antoni i la seva tonada també hi tenen cabuda. El so insistent de la revetla és so permanent durant el dia.

13.00 h El pasdoble és música de festa, d’alegria, d’animació, de ritme, de pauta i de passeig. Per això torna a sorgir en el trànsit que la comitiva fa des de la plaça de Ramon Llull fins a la Rectoria, on els dimonis tornen a ballar davant les autoritats i davant el rector, aquesta vegada, i ja serà així fins al final de la festa, al ritme de la música que executen els sonadors.

15.30 h “Falten cinc minuts. Falta un minut. Autostart.” Els dimonis enceten la volta de l’horabaixa del dia de la festa ballant amb els sonadors a la pista dels cavalls. Allà el dimoni gros fa el lliurament del trofeu al guanyador de la primera cursa del dia. Comença, d’allà, la volta de l’horabaixa, que cada any compta amb més seguidors.

20.00 h Un gran amor s’enyora fins i tot en presència seva, de tant com l’estimam. Sempre més a prop, sempre tocant. Sempre sentint. Sant Antoni és a punt d’acabar. Els sonadors clouran el darrer ball dels dimonis. Les cançons d’avui són les mateixes que les d’anit passada. Ahir vespre traspuaven alegria. Avui, nostàlgia. Ahir, eufòria. Avui, enyor. Encara vivim la festa, però ja començam a enyorar-la, perquè sabem que d’aquí a no res partirà de viatge dins les nostres ments i durant tot l’any ens semblarà sentir un cop de bombo, o el parapapatxim, o un cantador de veu esquerdada o ens veurem caminant a ritme de pasdoble. S’amaguen els violins. Es guarden les guitarres. Si els calfreds fessin renou, aquest dia la Bassa seria la plaça més estruendosa d’Europa. Si les llàgrimes tenguessin so, en ressonaria l’eco fins passat el pont del Caparó. S’acaba la festa i un crit unànime la clou: visca Sant Antoni!

“Amb Sant Antoni, si no ets de caramutxa, t’has d’emocionar”


Fa un parell de mesos em telefonà en Pere Sansó demanant-me si tendria inconvenient a fer una entrevista a tres santantoniers perquè sortís publicada al programa de Sant Antoni d’enguany. Evidentment, li vaig dir que sí. Conversàrem amb l’amo n’Alberto, l’amo en Toni i l’amo en Tomàs una hora llarga. Per qüestions d’espai, l’entrevista no va poder sortir sencera damunt el programa. Aquí la teniu completa.

Alberto Pol Rosselló (APR), nascut a l’Havana, fa 77 anys que viu a Mallorca. Inicialment visqueren a Palma, després passaren a Vilafranca, perquè sa mare morí sent ell molt petit i son pare es casà amb una vilafranquera. En el moment d’aprendre un poc de lletra, li digueren: “Tu has d’anar a fer feina si vols menjar” i diu que tot el que sap “ho duc de bufetades i qualque sempenta”. El coneixen com n’Alberto.

Antoni Juan Morey (AJM), nascut al carrer de la Verònica, a Manacor, el 1932, a una casa que ara és propietat seva. Aleix de malnom, és conegut avui com el Baciner Vell, atès que durant algunes dècades dugué la bacina de Sant Antoni, fins que la va cedir per motius de salut al seu fill, en Mateu.

Tomàs Nicolau Barceló (TNB) va néixer a Manacor el 1939. Ha fet 42 anys de fuster. Ara està jubilat, i ha enviudat recentment. Va viure durant 14 anys a Son Macià, on va ser membre fundador del grup de sonadors S’Estol des Picot, sota el tutelatge de mossèn Pere Orpí. Li diuen “de la Mola”, perquè durant anys a ca seva hi estigueren.

Com us arriba el moment de ser sonador amb la colla de dimonis de Manacor?

APR: No em recorda de quan va ser. Va venir en Toni (Aleix) per demanar-m’ho. A mi ja m’ho havia dit l’amo n’Andreu Cornet, el baciner anterior, però com que jo he estat molt de ca nostra sempre, li vaig dir que no. Però quan vengué en Toni sí que li vaig dir que sí, i crec que hi vaig fer de sis a set anys.

Si no teníeu gaire lletra, com aprenguéreu de sonar la guitarra?

APR: De sentit. Tenc un llaüt i una guitarra, i puntejava, i ningú mai em va dir “has de fer això o això altre”. M’explicaré: tenia quinze anys i em deixaren una guitarra al Rafalet de Rotana. Hi vaig estar vuit anys fins que em vaig casar. Em record que em varen donar en solfa, en números, per ventura en Tomàs l’ha vista, “Mi abuelito tenía un reloj de pared”, per tocar puntejat. Al Rafalet de Rotana, passàvem el rosari cada vespre i tocàvem la guitarra.

I vós, l’amo en Toni, com l’anàreu a cercar?

AJM: Ens coneixíem. Jo sabia que tocava la guitarra i que era un bon element. Li vaig dir: “Has de venir amb nosaltres”, perquè sempre falla qualcú. I de vegades, n’hi ha massa, de sonadors, com passa ara mateix… Perquè ara el temps que entren i surten de cada lloc, ja serien a l’altre bar.

I vós, l’amo en Tomàs?

TNB: Primer vaig començar amb l’amo n’Andreu Cornet. Pensa que jo a set anys ja vaig començar a sonar el violí. Amb els dimonis hi vaig anar una partida de vegades quan encara duien aquells dos ciris alts, amb llums de carburo, perquè li faltaven violins. Més tard, un dia, com que ens coneixíem de bon de veres amb en Toni,  em va dir “em falten violiners i has de venir”, i m’hi vaig afegir, i tampoc no puc dir quants d’anys hi vaig anar, però molts!

Com n’aprenguéreu, de sonar el violí?

TNB: Tenia un company que fins i tot el va fer ell, el violí. Era molt enginyós, però molt. Va fer un violí i em va demanar que aprengués a tocar-lo. Me’l va regalar, però jo li vaig dir que no el volia, que en tenir doblers ja me’n compraria un. Vaig començar a poc a poc, i sempre de sentit. He anat a solfeig un parell de vegades, però no l’he seguit. D’edat de vuit anys he sonat de ball de pagès. I d’aquell moment vaig anar augmentant, i per aprendre’n m’hi pegava fins a les deu o les onze cada vespre.

Quina diferència hi veis amb els joves d’avui, en la manera de sonar?

TNB: Quasi tots els qui hi van ara, van amb solfeig, i això fa que tothom soni igual. Primer que no anàvem amb solfeig, anàvem per uns altres camins.

Us falta el dit gros. Us afecta per sonar?

TNB: Sí. Ja no puc sonar. Fa sis anys em detectaren un tumor davall l’ungla. Els metges de Barcelona em digueren que s’havia de tallar el dit, perquè si no ja havien de tallar aquí (i assenyala el braç). I vaig dir: “No podré sonar pus”. I el metge em digué: “Fillet, paciència”. L’any 2005 vaig fer la darrera tocada dins l’església del Convent de Manacor.

Del temps més antic que començàreu a sonar recordau què cobràveu?

APR: Jo et diré una paraula: jo normalment sempre vaig anar de balls de fora vila i si topaves una casa molt bé et convidaven a sopar si era per les matances, i si no et donaven les gràcies en haver acabat.

I anant amb els dimonis?

APR: Amb els dimonis en Toni sempre ens va fer contents. En Toni… no m’interessa el que donava als altres, em feia content a mi i estàvem contents jo i ell. Cada any, en haver passat les festes, venia a ca nostra i em donava el sobret i mil gràcies. No fèiem tracte de res, ni jo et vull cobrar deu ni jo et vull donar sis. Veina i deia: “Això ens toca a cada un i així ens ho hem repartit”. Sopàvem, dinàvem,  berenàvem, i ningú ens preocupàvem de res.

Vós, l’amo en Tomàs, igual?

TNB: Ben igual. Sense fer cap tracte mai, en aquest tema. Jo no hi anava pels doblers.

Perquè aquesta era la feina del baciner…

AJM: Arreplegar tot el que pots. La bacinera es cuidava del menjar i en haver acabat feia el compte i es repartien els doblers. Pagava els dimonis i els sonadors i el que sobrava anava cap al Patronat. Això quan jo duia la bacina, perquè abans anava vestit de dimoni i duia la bacina i el baciner vell, perquè a la darreria l’havies d’aguantar.

APR: Tu feres de dimoni, abans de fer de baciner?

AJM: Sí. Quan vaig néixer mon pare ja ballava els dimonis.

El vostre pare va ser el primer de la família que va ballar, o el vostre padrí ja ballava?

AJM: No, mon pare.

Com era la festa els anys seixanta?

AJM: A Manacor els anys seixanta feien una festada per Sant Jaume, verbenes, venien orquestres de bon de veres… I ara avui no fan res a Manacor. Si llevaven Sant Antoni, Manacor no tendria festa, perquè Sant Antoni ha agafat una marxa…

Com era aquella festa de Sant Antoni?

AJM: Molt magra. Aleshores fèiem tot el poble carrer per carrer. Ballaven el dissabte de Sant Antoni, el dia de Sant Antoni i el dia de Sant Sebastià.

Per què teníeu aquesta fe en la festa si tanta de gent us donava l’esquena?

APR: Perdonau una pregunta, abans d’agafar-ho don Mateu, no va fer una baixada molt grossa, Sant Antoni? Tu, Toni, ja ho tenies abans de don Mateu o ho agafares amb ell?

AJM: No. Jo ho vaig agafar amb don Mateu, que va ser quan es va fundar el Patronat de Sant Antoni, perquè abans no hi havia Patronat.

Com funcionava la festa en temps de l’amo n’Andreu Cornet, com era?

AJM: Era magret, perquè aquell home duia una mania, perquè si ara per exemple aquí li donaven cent pessetes, en aquell temps, per ventura partia a aquelles cent pessetes. I jo de vegades li deia: “L’amo n’Andreu, per què no us aturau aquí?”. “Hem d’anar allà”, deia. Fèiem quatre cases de senyors, on per ventura hi trobàvem un banquet amb ensaïmades, pastissos i de tot.

TNB: I havíem de córrer una hora per anar a dues cases o tres.

AJM: I a cada missa anava a passar “Sant Antoni fa la capta”, a cada missa. El dia de Sant Antoni els dimonis sortíem a les nou. Ell se n’anava a la missa de les nou i nosaltres allà vestits esperant perquè vengués… I els doblers no li bastaven mai… pobre home, tallava allà on era.

Quan ell es va morir, la festa era molt a baix.

APR: Estava molt deteriorada.

Després agafàreu vós la bacina.

AJM: La culpa que jo agafàs la bacina va ser d’en Jaume Melis, que era el dimoni gros. Don Mateu li va dir: “I ara no tendrem baciner”. En Jaume li va dir: “Si ha de cercar un baciner, el té dins el grup nostre”. “I qui és?”. “En Toni és el millor baciner que pot posar perquè és honrat i sap de què va, amb això. Perquè fa dos o tres anys que arrossega l’amo n’Andreu i la bacina”.  Els seus fills no ho volgueren agafar i ell ja no podia.

Quines diferències feis entre la vostra manera de fer de baciner i la del vostre fill, en Mateu?

AJM:  Més o manco igual. Ell ha agafat el mateix camí. Jo li vaig dir: “Ho has de fer així, així i així”. Li vaig entregar la bacina l’any 2004 i feia vint-i-un any que jo feia de baciner, i li vaig dir “parteix”.

APR: El teu fill ja fa set anys que fa de baciner? No és estrany si tornam vells.

Per què us aturàreu de sonar?

APR: Et diré un motiu: la meva dona està molt malalta des de fa catorze anys. No pot ni pelar una patata. Ha caigut tres vegades  en quinze dies. En una paraula: no la puc deixar. No m’he de bravejar gens: som una persona que som molt conscient del que hi ha al meu càrrec, que és la meva dona. I he de cuidar la meva dona fins que la tengui.

Vós ho deixàreu pel mal del dit, o ja ho havíeu deixat?

TNB: Ja feia un any que ho havia deixat. No podia deixar la meva dona de cap de les maneres.

Quina era la fe que us estirava per fer aquella festa que anava tan al baix en aquells anys seixanta?

APR: El gust que passàvem de cantar i sonar i divertir la gent. Jo sempre he tengut en ment una cosa: diverteix-te molt,  gasta poc i no agraviïs ningú. El projecte nostre era divertir la gent i al mateix temps passar gust nosaltres. Ni hi anàvem pels doblers, ni pel que diran, ni perquè diguessin “ara aquell sona o ara aquell balla”. Tot el temps que vaig anar per fora vila, per exemple, no vaig guanyar ni vaig demanar res mai. L’impuls gros d’això és perquè ens agradava.

AJM: Mon pare quan es va morir li deien n’Aleix dels Balls, perquè era el revetler dels balls. Ningú feia ball de bot més que ell.

TNB: Encara encataven els balls?

AJM: Sí… Per ballar la primera havien de pagar uns doblers, una pesseta o dues o tres, segons com s’encalentien els joves.

AJM: Quan jo vaig néixer, mon pare ja ballava els dimonis. Jo ja ho duia dins la sang.

TNB: Ho vaig començar sense una pesseta. I hem anat pertot, ho vaig seguir, i muntàrem un grup. En el lloc que ens han donat més ha estat a Barcelona, que ens donaren cent euros per una actuació, però sense anar enlloc a demanar ni cinquanta ni cent.

TNB: Per a mi la festa de Sant Antoni tenia molta d’importància, perquè m’agradava molt aquesta classe de tradició. Quan vaig començar no anàvem ni a to de música, anàvem estil pagès. Fins que vaig estar ben concentrat no em vaig aturar, i vaig dir “no ho he de deixar”, i ho vaig seguir tot el temps que vaig poder. Quan ho vaig haver de deixar, en Toni no trobava violiner enlloc, i a la fi en va trobar un de Vilafranca. Però llavors en Joan Sagrera, que no havia tocat cap violí mai, va venir un dia a ca nostra i em demanà que l’ensenyàs de tocar el violí. I n’hi vaig ensenyar tot el que vaig saber.

Què heu transmès al vostre relleu?

APR: El meu relleu va ser en Llorenç Pancuit i era un sonador i un ballador com jo i no li vaig haver d’ensenyar res.

Els sonadors de guitarra pagesos fan el batut. Els joves ja no el fan.

APR: Cosa que a mi no m’agrada. Però cada qual és cadascú.

L’haurien de fer, els joves?

TNB: Jo dic que sí, perquè des que era ben petit he sentit a dir sempre que el batut és el que fa el ball pagès.

APR: És el que fa el compàs.

AJM: Un sonador de guiterra, ha de tenir bon sentit, ha de saber remenar els dits, de la mà dreta i l’esquerra.

APR: Però ara parlam del batut, que és molt diferent. El batut a mi em fa molta de falta. Un ballador, quan s’escolta el so, quan sent el batut sap que és un punt de mudança. I si només rasques, sempre li dónes el mateix… Cosa que no comprenc. El batut és l’important…

AJM: És el que du el to, els dimonis mateixos si no senten el batut es perden.

TNB: Nosaltres, per dir una cosa més que no és de Sant Antoni, ensenyàrem quatre joves quan ens retiràvem perquè ens deien que no ens podíem retirar… perquè érem els darrers que tocàvem ball pagès autèntic. Ensenyàrem quatre joves, dos de l’Alqueria i dos de Cala d’Or. Pensau si estimen el ball de pagès que fa més de dos anys que han cercat pertot per poder fer un llibre de la mateixa pagesa de la banda de llevant, però tot documentat. La mateixa més antiga que han trobat documentada és de l’any 1314. Hi ha molta gent que està meravellada que la festa pagesa no s’aturi.

Sant Antoni és una festa d’origen pagès. Com explicaríeu que ara que la pagesia va tan al baix la festa estigui tan en reure?

APR: És mal d’explicar. Primer venien els pagesos de fora vila amb els muls, amb els cavalls, passaven de galop pel poble, passaven a les beneïdes. I avui qui ve de fora vila? Quatre tractors, quatre cans… Fora vila ha vengut a baix de tot i la festa ha augmentat molt. I avui que hi ha a fora vila, reis meus?

AJM: Molta d’herba seca.

APR: Molta misèria i molt d’abandó.

TNB: Fins i tot el senyor del Fangar volia que anassin el dia de Sant Antoni al Fangar, i treia ovelles, tots els animals, les bísties més guapes…

Heu anat a beneïdes a qualque lloquet de Manacor?

APR: Jo he anat a Son Sureda.

Com era aquesta festa?

APR: Hi anava un capellà a beneir. Hi anaven els pagesos de la barriada i de fora de la barriada. Jo estava al Rafalet de Rotana i fins a Son Sureda hi havia una hora. També n’hi havia a les Cabanasses…

TNB: A Can Ros, a Son Proens

APR: A Son Sureda, de capellà per mi hi venia don Baltasar.

A l’Espinagar també en devien fer?

TNB: Sí. I a l’Hospitalet, que també he estat.

Quina època pensau que ha estat la daurada del Sant Antoni que heu viscut?

APR: Si ho hem de dir per l’ambient, quan feien les beneïdes a Son Sureda, a Son Mesquida, a Son Valls… Avui es fa un Sant Antoni de festa que és una aglomeració de jovent, però una festa així com toca de Sant Antoni és el que fèiem primer.

TNB: Perquè han dit: “Hem de fer un dia de festa”, i han triat aquest dia.

Primer es donava molta més importància a les beneïdes que no a la vetlada.

APR: Sí, senyor! De molt. Avui es dóna la importància a la multitud de gent, i joves, i joves, i joves, i festa de Sant Antoni…

AJM: I engatar-se.

APR: I engatar-se i cançons ridícules.

Però qualque poc de suc ja hi devia haver en el vostre temps.

APR: Jo crec que sí, però com que jo estava a fora vila… cada qual se n’anava a ca seva.

AJM: Ja n’hi havia de gats.

TNB: Era una manera més honrada cap al pagès, cap a la humanitat. Ara s’ha desbordat.

APR: Si demanaves a qualque jove d’avui per què fan això, més d’un i més de dos, crec que no sabrien què haurien de contestar: “Perquè hi ha molta gent”.

La vetlada s’allargava fins a les tres o les quatre del dematí com ara?

AJM: En aquell temps feien la colcada, entrada de fosca. Trèiem el carro que tenim ara ben engalanat amb dos muls de bon de veres. Per ventura hi anaven deu o vint o trenta muls muntats sense muntura, perquè no hi havia muntures en aquell temps, amb la botella de suc pegant al mul… On ara hi ha el forn de Can Ribot, fa devers quaranta anys, en aquell temps que jo et dic, hi havia un cafè que es deia Ca na Curta. Els muls davallaven pel carrer del Teatre Principal a tota pastilla i entraven dins el cafè, i vidres romputs… anaven darrere la colcada. La botella, rap-a-rap-a-rap, i tocs al mul.

APR: Et contaré una anècdota contada de l’amo n’Andreu Cornet. Ell duia palla a Palma i justament no va poder vendre la palla fins molt tard, i havia de ser a les tres a Manacor, que era la sortida de la colcada. Va pegar al mul, que va córrer de trot i de galop fins que va arribar d’hora a Manacor. Això és contat seu. El desenganxa del carro, l’enganxa a la galera i va fer la colcada, però el va tenir vuit dies que no el podia treure de la pallissa, perquè l’endemà el mul no s’aguantava.

TNB: Ell cercava totes les maneres perquè Sant Antoni anàs en raure.

Els dimonis mai s’aturaren de sortir, però.

APR: Mai. Tot acabava. No sé com don Mateu es va ficar amb això… no devia poder consentir que una cosa tan antiga s’acabàs.

TNB: Va veure que aquesta tradició s’anava acabant de tot i ell va tenir coratge per tornar-ho a elevar.

Si no hagués estat per vosaltres que mantenguéreu la festa molt possiblement avui hauria desaparegut…

APR: Faria envant a haver-se’n anat a pegar a baix de tot.

Pensau que hi ha una manera de recuperar aquella autenticitat d’un temps?

APR: Jo crec que no, perquè llavors era una fe que tenien, una creença, i avui qui és qui creu? Qui és qui té fe en aquestes coses? Ni sants, ni santes, ni puríssimes, ni verges. Qui és qui té fe? És un altre món. Creu-me que si llevaven aquesta miqueta de joventut, de luxe, de fer lulea i d’engatar-se, la festa faria ben envant a tornar a pegar a baix.

TNB: Si aturaven això, faria net, perquè la gent de la nostra edat és la que participava de bon de veres a Sant Antoni.

Però igualment us emocionau cada any, tant si hi ha gent com si no n’hi ha?

APR: Per què, però? Perquè és una cosa que li agrada, perquè tota la vida ho ha viscut, i ho ha vist viure als seus.

AJM: Quan surts a ca nostra i veus aquella gentada… una hora abans guaites i hi ha dues-centes persones.

APR: Si no ets de caramutxa, t’has d’emocionar.

No us ho podíeu pensar mai, que arribaríeu aquí…

TNB: Un temps érem una vintena, entre sonadors i públic.

APR: Fa trenta o quaranta anys, també hem de dir que a Manacor hi havia vint mil persones i ara n’hi ha el doble.

TNB: I ara la joventut no ha de menester son pare ni sa mare, i llavors sí que anaven amb l’al·lotet a cal baciner.

APR: I avui amb dotze o tretze anys ja estan desmamats i es pensen que ja saben fer el que han de fer… A nosaltres no ens pareix ver… perquè jo amb les meves nétes de vegades discutim perquè o molt beneits érem nosaltres o molt vius són els al·lots d’avui, massa i tot.

I quin paper feien els dimonis d’un temps? Feien la mateixa por?

AJM: Una vegada férem perdre l’alè a una nina. Fèiem les travessies de Na Camel·la al carrer d’Artà. Darrere nosaltres venia aqueixa al·lota, però guardava distàncies. Vaig dir a en Toni Leu, que també era dimoni, “veus aquella rossa? Jo entraré dins una escala d’aquestes l’hem d’acorralar i hem de mirar si té por o si és botxor que té”.  Vaig entrar dins una escala, ella va passar i quan va haver passat, vaig pegar una remenada al picarol, es gira, em va veure i va quedar en terra estesa, va caure redona.

TNB: Com si la veiés…

AJM: Vaig dir a un parell de jovenelles, cuidau-vos d’aquesta nina…

APR: Llavors tenien una por al dimoni… Ara no, perquè la gent ha estudiat molt, ha vist molt, ha après molt, i veu que no hi ha el perquè tenir tanta de feredat a un vestit que davall hi ha un home. Llavors era el dimoni… Llavors hi havia infern, purgatori i glòria, i avui què hi ha, si estàs bé en aquest món?

AJM: Herba seca.

APR: Nosaltres hem viscut una època que, de vegades ho dic a les meves nétes, “vosaltres no podeu creure el que nosaltres hem viscut”. Hem vist una època tan diferent de la d’avui.

TNB: Ens hem divertit molt sense doblers.

APR: Hem vist una època tan diferent, que ens hem vist a no tenir espardenyes per dur i ara tenim una caseta, un cotxe, un bocí a fora vila. Allò era un altre món.

APR: A edat de deu anys em llogaren de porqueret a la Torre de Porreres. Hi havia el senyor més estrany que  he vist en la meva vida. Jo, com qui guardava els porcs, vaig veure un picapedrer que per posar un escaló de pedra per davallar a la pleta, el senyor assegut davant, i això m’agrada i això no, hi va posar tota la setmana. El dissabte li va dir: “Ara està bé”. Després em llogaren a l’hort de Sant Martí, que hi vaig estar dos anys. Després vaig venir a Son Perotí i després al Rafalet de Rotana, que hi vaig estar vuit anys, fins que em vaig casar. Als vint-i-tres anys em vaig casar, vaig anar a estar a les Pedreres, i fins que la meva dona va poder. Don Joan Sans em va dir: “Si no lleves la teva dona de fora vila, de les vaques, l’enterraràs abans d’hora”. Em vaig fer el carnet de xofer, vaig venir a Manacor, vaig fer nou anys de feina amb en Pep Galmés, un any amb l’amo en Tomeu Perot, i amb els germans Sansó tretze anys. Fa setze anys que em vaig retirar, i si voleu res de n’Alberto, carrer de Covadonga, 38, ca nostra, ca vostra, en coses que us puguem servir.

I vós?

AJM: Jo vaig començar molt jove a fer putades. Va passar en Toni Banya, al cel sia, i em va dir “que vols venir a estar amb nosaltres”. I dic: “Sí”. Vaig entrar dins ca nostra i dic “si ara li deman per anar-me’n em dirà que no”. I vaig partir.

Quants d’anys teníeu?

AJM: Set. L’al·lot a l’hora del dinar no va comparèixer i ningú no sabia on era l’al·lot. En Toni Banya estava a veïnat de cals Perduts. Va passar sa mare dels Perduts: “Uep, Toniet, què fas per aquí?”. “Estic llogat de porqueret aquí amb l’amo en Toni Banya”.

I on era això?

AJM: A Son Rector, allà deçà Son Talent. Aquella dona va partir cap a la vila i quan va ser a ca nostra, que estàvem al carrer de la Verònica, va veure un remolí de dones plorinyant i diu “què passa, que hi ha res de nou?”. Li contestaren: “El nin d’aquesta és mort”. “I quin és?” va dir ella, i es va posar a riure. “I això et fa rialles?”, li digueren. “Qui és que l’ha vist mort? Perquè es viu, està llogat a can Toni Banya de porqueret i fins dissabte no vendrà”. El dissabte vaig partir cap a la vila i quan vaig ser a l’endret d’aquí on hi ha la pista dels cavalls ja feia les passes curtes. Vaig dir diu “vatuadell aquí es rifa un esbart de mamballetes i jo tenc totes les paperetes”. Vaig entrar dins ca nostra, hi havia la padrina i em diu aferrada per mi “fill meu, per què te’n vas sense dir res?”. Va passar mig any o un poc més. Anava amb els porcs enfora, i vaig pegar al Rafalet. Hi havia en Llorenç, en Miquel, en Joan i na Francisca. En Llorenç em diu: “On estàs llogat de porqueret?”. “A can Banya”, vaig dir. “Vols venir a estar amb nosaltres?”. “Si ens entenem”. “Què guanyes cada mes?”. “Cinc duros”. “Idoi si vols venir a estar amb nosaltres et donarem cinc duros cada mes i cinc quilos de farina”. I això era el temps de la fam, i vaig dir dic “dilluns vendré de cap aquí”, i en lloc d’anar cap a can Toni Banya vaig partir cap a l’altra part. I el dimarts, en Toni Banya s’atura a ca nostra i diu “i el nin que no està bo?”. I ma mare diu: “Que no és a ca vostra?”. “No”. “Què vol dir no?”. “Es va aixecar més dematí i quan havia sortit vaig guaitar defora i ja no el vaig veure”. Jo havia voltat per la via del tren per anar a agafar el camí cap a la Vall. Dissabte vaig dir “l’amo en Llorenç, per què no em donau la farina avui?”. I aquell home tenia cinc o sis sacs de farina en aquell temps de la fam a dins una cotxeria. Va agafar un lliurador d’això de botiguer, em va omplir un saquet, el va fermar ben fermat, me’l pos davall el braç i cap a la vila. I quan arribava aquí on hi ha el quarter de la guàrdia civil em vaig dir “a mi em convé sortir del camí perquè per aquí la gent em fotrà una mamballeta i em prendrà la farina”, i vaig anar camp a través cap al molí d’en Beió i ja vaig ser a ca nostra. I ma mare em diu: “Que es pot saber d’on véns?”. Dic “sí”. “I què dus?”. “Farina”. I diu: “Àngela”, a la germana gran al cel sia, “vés a comprar dues arengades”. I en un moment va tenir la pasteta en marxa i ja vàrem tenir per sopar. La possessió del Rafalet de la Vall era del metge petit que estava devora ca les monges franciscanes, era metge d’al·lots, ara no em record què li deien…

APR: No era dels Beions aquesta possessió del Rafalet de la Vall? De na Beiona…

AJM: No… jo dic el Rafalet i no és al Rafalet, era als Coscolls, que havia estat.

I llavors continuàreu a fora vila?

AJM: No. Llavors vaig venir i em vaig posar a fer de fuster, i un any de molta crisi ens varen treure defora a tots. Ens volien indemnitzar amb dos quilos de fideus. I jo li vaig dir: “Els dos quilos de fideus seran poca cosa”.

APR: Imagina’t, el canvi tan gros que hem viscut.

AJM: Vaig anar a cercar feina per fora vila. I em varen dir “a Aubedellet cerquen un missatge”. I dic: “Bones tardes”. “Bones tardes”. “M’han dit que necessitau un missatge”. Diu: “Tu que saps llaurar?”. “Sí, què vol dir si sé llaurar? Qui és que no sap llaurar?”, li vaig dir jo. “No, i n’hi ha que no en saben”.

Aquí quants d’anys teníeu?

AJM: Devuit. Em vaig posar a llaurar i arribàvem a una figuera. L’amo venia devora jo i quan som a la figuera diu “ou!”. “Com ou?”, dic jo, “erri!”. I vaig agafar l’arada i quan anava a pegar a la soca de la figuera, la vaig estirar, l’arada es va tombar i quan havia passat diu, “vatuadell, i és ver que en saps de llaurar”. “Idò, jo us ho havia dit que en sabia”. Res, només quedava parlar dels doblers. Diu: “Què vols guanyar?”. “Vós que em voleu donar, perquè no hauria de fer baix, jo?”. Diu: “300 pessetes cada mes”. “Jo venia amb la idea de cent duros”. “No te’ls puc donar”. “Idò no farem barrina. Bones tardes”. Vaig agafar la bicicleta, i cap a la vila. I no sé qui vaig veure i em va dir diu “a l’hort d’en Salvador Beió en necessiten un per regar”. I cap a l’hort d’en Salvador Beió. I em diu: “Tu que saps regar això?”. “Clar que sé regar. Donau-me el càvec”. Em va donar el càvec i vaig pegar quatre tocs al tap. “Pots venir aquests tres dies a prova i si t’agrada farem barrina”. Ho férem així. Tenia jo a les mans els dematins quan agafava el càvec no el podia estrènyer de rampa. “M’haurien de dir que no servesc, vatuadell”. I em diu: “Què has pensat?”. Dic: “Cent duros cada mes, mantengut i la roba me la renta ma mare”. “Va bé, segueix!”. I vaig fer l’estiu regant, tot lo dia amb els peus en remull.

I vós?

TNB: Jo, la meva història és molt bona de contar. Em diuen en Tomàs de la Mola o en Tomàs de Son Llodrà Nou, perquè vàrem estar set anys a cada lloc. De Manacor, als quatre anys, ens n’anàrem a Son Macià. Vaig fer de conrador fins als denou anys. Als denou anys me’n vaig anar al servici voluntari. I tot d’una que vaig venir del servici ja me’n vaig anar de fuster a can Pipado, a Manacor. Venia amb la bicicleta de Son Macià. I d’aquí ja no m’he mogut. Vaig comprar un solar un poc abans de casar-nos, hi vaig fer una casa. Me’n vaig anar a un taller, que ja no m’he mogut fins que m’he jubilat.

APR: Tu t’imagines que del Rafalet me’n vaig anar a peu un any i mig a Vilafranca i de Son Perotí tres anys. Són quatre anys i mig a peu de Manacor a Vilafranca cada dissabte. Del Rafalet no em bastava una hora. Prenia cap als Bessons, sortia al pont del Caparó, i més d’una hora. Llavors, no sé com, vaig poder comprar una bicicleta, que no oblidaré mai el que em va costar: 47 duros. Hi anàrem amb en Llocii, en Sebastià Llocii. Jo devia tenir quinze o desset anys. “Allà hi ha un caramull de màquines, per aquests doblers munta-n’hi una”. El meu cunyat me’n va muntar una tot el diumenge, fins l’horabaixa de tot, un pedal d’aquí, una roda d’allà, el seient d’aquí deçà. Amb el fre de darrere, més content que un pasco. El primer diumenge que la vaig treure vaig anar a un ball de Son Boga, estrenava calçons i bicicleta. M’agafa de darrere una altra bicicleta, em toma i els calçons nous quedaren amb un esqueix i aquest genoll… per espai de sis o set anys no vaig anar enlloc, cada vegada que el temps es canviava o que feia una aigüeta un poc més feixuga, tuadell… Així és que la vida nostra és molt difícil de creure i de donar a entendre…

Però si feis balanç, n’estau orgullosos.

APR: Jo sí, perquè no teníem res. Ens casàrem amb la meva dona. Anàrem un dia per Palma i ens sobraren 400 pessetes. M’has d’escoltar bé. Estàvem a les Pedreres a mitges. El primer mes cobràrem 1.730 pessetes, a mitges. I amb aquestes 400 pessetes ens sobraren…

Conceptes literaris


Hilari de Cara i Bernat Nadal. Dos poetes. Dos homes de lletres. Dos humanistes. Dos homes lliurats a la noble tasca de desllorigar la condició humana i les seves contradiccions. Heus aquí una entrevista-tertúlia mantinguda fa ja alguns mesos i reproduïda parcialment a les revistes Cent per Cent i Lluc. Gaudiu-ne. 

 

 Podríem començar parlant de la novetat que suposa que Hilari de Cara tregui la seva primera novel·la, quan fins ara només havia publicat poesia. I també podríem parlar d’una possible (o impossible) entrada de Bernat Nadal al món de la novel·la.

Bernat Nadal: Un llac en flames és la primera novel·la d’Hilari, però de cap manera és una primera novel·la. És una història de maduresa, en tant que ell ha esperat a tenir una experiència literària i vital. És una novel·la molt arrodonida que jo interpret que està formada per microrelats, que podrien ser independents. No ho són, però. Crec també que li ha quedat una novel·la molt manacorina. Baldament no surti per res el nom del poble, Manacor sempre està surant a l’ambient, i això és d’agrair, per part dels manacorins. També ha assolit una novel·la que juga entre el dinamisme de parlar en present des d’una ciutat, en un gènere que podríem anomenar novel·la urbana, i la nostàlgia de parlar en passat, quan conta coses de la infantesa del protagonista, o del seu pare o del seu padrí. En definitiva, és una novel·la molt equilibrada.

Hilari de Cara: M’han fet molt aquesta pregunta sobre el fet que sigui la meva primera novel·la, quan fins ara només havia publicat poesia. De fet, a la solapa del llibre, diu que Hilari de Cara “fins ara ha estat poeta”. Jo solc dir que sempre he estat molt més lector de novel·la que no de poesia. Sí que respon a una aproximació primera a la novel·la. De fet, molts dels meus poemes els he pensat sovint com a novel·les.

Tenint en compte que generacionalment sou semblants, el fet que tu, Bernat, també hagis acumulat una experiència literària i vital no et fa pensar en una possible entrada creativa en el món de la novel·la?

BN: Jo he fet incursions en narrativa breu. Tenc un llibre de narracions unitàries. I una mostra d’això, que ve a ser un esborrany, precisament és el que ha sortit en el llibre Mosaic de lletres, que inicialment es deia Memòries del Sant Crist, però encara no sé si es dirà així o Evangeli de fusta. Són unes memòries del Sant Crist de Manacor. Contarà històries que ell ha vist o sentit a Manacor, no com a sant ni com a crist, sinó com a Santcrist, és a dir, com a talla de fusta, un objecte, una imatge.

Quan el podrem llegir?

BN: Tenc el llibre fet, però no acabat, per allò que a partir d’una certa edat no pots frisar, i has de deixar sedimentar les coses. De fet, Hilari fa anys que “passeja Un llac en flames. Estam en un moment que hem de deixar que les coses descansin i continuar fent-hi feina, perquè no ens podem conformar amb una primera escriptura, ni dir-nos “que és de bo això”, sinó que la proposta ha de ser tot al contrari: “Què li manca per ser bo?”. A part, tenc una altra narració, que Hilari ha llegit, que és una història que conta vint-i-quatre hores a la vida d’un home que va ser tinent batle el temps de la guerra, i el varen detenir. Hi cont el que sent a la presó quan es presenta una fuga i ell ha d’estrangular una persona amb les seves mans per poder sortir.

Hilari, quina relació hi ha entre l’autor i el tema?

HdC: Bernat ha parlat de la presència de Manacor (encara que amagada) dins Un llac en flames. En parlar de poesia ho fem com d’un gènere en què l’autor expressa els seus sentiments més íntims, però també en la novel·la sembla indestriable allò que ha viscut l’autor d’allò que a la fi escriu.

AR: Què hi ha d’autobiogràfic en aquests dos llibres darrers que heu publicat? Quina importància hi tenen les vostres vivències?

HdC: A mi m’agradaria aclarir un parell de coses: quan entres en el terreny de la narrativa, com a escriptor, no com a llegidor ni com a escriptor imaginat per tu, és a dir, com escriuries allò, has de canviar completament. És un desbarat dir que no hi ha gèneres. Entre la narrativa i la poesia hi ha moltes coses en comú, però són dos gèneres molt diferents tant des del punt de vista de la producció com des del punt de vista de com et fa arribar un narrador una història. Quant a la producció, ho he dit moltes vegades, els dos o quatre primers versos d’un poema, sigui bo o dolent, et poden arribar en qualsevol situació, al metro de Barcelona o on sigui. Després hi fas feina i et pot sortir un bon poema, però depèn de la il·luminació. Quant a la producció de narració, tens una idea molt estructurada, i hi ha maneres diferents de fer feina. Això és com en el cinema, hi ha directors que tenen tots els fotogrames, un per un. D’altres es dediquen a rodar quilòmetres i quilòmetres de cinta. En qualsevol cas no es depèn d’una il·luminació, sinó d’una feina diària. Has d’escriure quatre pàgines cada dia, o dues, o una, però has d’escriure. Que després de tot això en queden dues retxes? Bé, però la feina està feta. Però vull dir que si deixes la història després és molt difícil tornar-la a agafar. D’altra banda, hi ha la creació de personatges, que en poesia, en general, no s’hi dóna. En aquesta novel·la sí que podríem dir que hi ha un rerefons autobiogràfic, però bona part dels personatges d’aquesta novel·la, m’han crescut. Personatges que no tenien més de quatre retxes, com el de l’avi d’en Marc (el protagonista) han crescut. I no és cert el que diuen alguns il·luminats que els personatges creixen i fan el que volen. El qui els controla ets tu, però sí que és cert que et van proposant un camí. Jo diria que la part autobiogràfica s’ha d’agafar amb matisos. Per exemple, mon pare era un general feixista; el pare d’en Marc era un metge liberal; els meus padrins per les dues bandes eren franquistes a matar; l’avi d’en Marc era un republicà excèntric, francmaçó, agnòstic i fatxendós que fins i tot a Manacor seria difícil de trobar. Jo, literalment, no tenc res a veure ni amb en Marc ni amb els personatges que surten a la novel·la. Ara bé, tant en poesia com en narrativa, si no has viscut, si no has patit, et pots dedicar a fer experiments amb grumers, tigres i “coitus interruptus”, com fan alguns poetes d’avui dia, però és buit. Si no has viscut les coses amb el cor, amb els budells, amb el cap… Evidentment que hi ha coses de Manacor i de Mallorca, però és una Mallorca ficcional, des dels personatges fins a com reflecteixes les teves vivències dins els personatges. I si no, no es pot dir literatura. És a dir, què sabem de Shakespeare? És necessari saber la vida de Shakespeare, que no la sap ningú, per llegir Shakespeare? Què hi ha de personal en la seva obra? Que el seu fill nom Hambet en comptes de Hamlet? Això només ho saben els estudiosos. L’únic que en sabem és que té una obra esplèndida i hi arribam a partir del text, no a partir de la seva vida.

BN: És creació.

HdC: Jo no hi cercaria res més.

BN: Però tu parteixes d’un paisatge geogràfic i social que sí que existeix, perquè el padrí d’en Marc, el republicà, potser no hagi existit, però existeix. Hauria pogut existir. Parteixes d’aquest entorn d’una realitat.

HdC: Sí que hi ha personatges reals que hi surten. Surt un comissari de la guàrdia municipal que duia orelles d’afusellats penjades d’un filferro, el mateix capità Jaume, el mateix Tarongí, que en realitat no té aquest nom. I també hi ha aquest que nomia en Llorenç Mas Gelabert, del qual em va informar en Toni Tugores que el van afusellar dues vegades. I aquest era un senyor, terratinent, i l’afusellaren dues vegades perquè havia fet dos escrits contra l’statu quo. L’avi d’en Marc és un personatge un tant histriònic, però hauria pogut existir, també.

I en el teu cas, Bernat?

BN: Fins al penúltim llibre havia escrit molt una poesia de l’experiència, molt autobiogràfica, amb les llibertats i les llicències que t’agafes en poemes, i aquest llibre, La carn que cruix, és més literari i un poc més independent, si bé, gairebé tot el que cont, també forma part de coses que he vist o he viscut. Vaig anar a una trobada de poetes a Coïmbra, a Portugal. Hi anàrem amb Ponç Pons, i també hi havia com a exalumne Sebastià Sansó. Allà coincidírem amb Seamous Heaney, l’irlandès premi Nobel, a qui nomenaren doctor honoris causa, i ens va fer dues conferències llargues, una de les quals versava sobre la creació i els consells que donava als joves. Digué que el poeta necessita una formació, una sensibilitat, unes ganes, però el fet bàsic és senzill i complex alhora: es tracta de mirar el món, entrar-lo dins nosaltres i traduir-lo a l’idioma poètic. També demanava que no perdéssim el temps fent experiments estranys i rupturistes. Les ruptures literàries surten quan han de sortir, però hi ha massa gent que es preocupa per rompre. Ens estava dient, en definitiva: “No sigueu inventors, sigueu poetes”. Es tracta de veure, processar i expressar. Subscric que la poesia ha de ser lírica, però això no implica que hagi de ser poesia amorosa. La carn que cruix és el llibre més literari que tenc, però també el més extern, però sempre passades a través meu. I diria el mateix del llibre d’Hilari, que són distints, però Hilari de vegades ens presenta paisatges durs, poc agradosos, però això és igualment líric, perquè ho ha processat interiorment. La poesia que és massa narrativa, que no implica el poeta, li falta cosa.

Com concretaries les diferències d’aquest darrer llibre respecte de la línia que seguies anteriorment?

BN: Sí, hi ha un trencament, que es veu sobretot a la primera part del llibre, on procur sortir de les meves vivències per contar coses que he vist, o vivències d’altres persones. Tenc menys necessitat de contar la meva vida i agaf altres coses, però sempre em pos al lloc del qui les diu, naturalment. Estic parlant també de temes diferents, d’un paisatge. O per exemple la trilogia de l’antiheroi que faig a partir de l’Odissea. Explic que Ulisses va a la guerra de Troia, però en realitat el que fa és enviar-hi els soldats perquè es matin i ell en surti com l’heroi; o després diu que se’n va a córrer món i el que fa realment és no afrontar la realitat de tornar a ca seva i arreglar les coses; i que quan torna a ca seva en realitat no és cap heroi, i que haurà de vendre proeses, perquè en realitat no ha fet res especial; en el segon d’aquests poemes veu que, en arribar, no el necessiten per a res, que el poble ha prosperat sense ell, i fins i tot troba la dona vella, quan l’havia deixada jove i amb una esperança; el tercer poema, parla de la dona, que quan ell arriba també el troba vell i esquitarell. El que vull dir és que no són versions d’Homer, sinó que en realitat és canviar tot el sentit de l’heroïcitat. En aquest sentit és que voldria que els poemes continuïn sent lírics. En els altres poemes hi ha la mort d’un jove en accident d’auto, o altres dedicats a amics com en Joan Serra, però procurant no fer una apologia, una oda, dient que eren grans i bons, sinó contar algunes coses seves evitant els elogis.

HdC: Només he pogut fullejar aquest llibre, però em fa ganes llegir-lo amb profunditat per alguns dels poemes que ja hi ha pogut veure. M’agradaria parlar de Bernat com un cas exemplar en tots els sentits que pugui tenir la paraula. És exemplar com a estímul per fer coses diverses i amb ulls diferents i a relacionar coses noves. D’altra banda, podríem dir que és un poeta típic de la tradició recent catalana, i al mateix temps, n’és una excepció, perquè una de les coses que caracteritza la literatura catalana dels darrers cent cinquanta anys és que no hi ha tradició, perquè ens l’han interrompuda una vegada i una altra. Quan duguem cent anys de lectures obligatòries als instituts, tendrem una tradició literària que servirà de punt de referència als escriptors del futur i també la podran transgredir en la mesura que no pots transgredir una tradició si no la coneixes. En aquest sentit Bernat és exemplar amb matisos: en primer lloc perquè les primeres obres viuen dins una tradició, que és la de Blai Bonet i de Miquel Àngel Riera, que és de les poques que hi ha hagut a Mallorca després de la postguerra. Però ha sabut anar més enllà d’aquesta tradició, i transgredir-la, i crear un món poètic propi i autèntic. Té, de cada vegada més, un cos poètic més sòlid. De cada vegada és més ell. L’exemple podrien ser aquests versos que són gairebé una paròdia però que són significatius: “T’has mort, però me’n fot”. És a dir, aprofitar la tradició, i superar-la. També juga més amb elements purament literaris. Es tracta de veure el món d’una manera completament nova. Això és la diferència entre Bernat i els experiments amb gasosa. En la poesia de Bernat persisteix aquella força bonetiana o huguetiana del començament i alhora és ja una reflexió sobre la literatura, que et fa pensar que hi ha un escriptor nou, una planta nova, amb totes les referències que vulguis a la literatura anterior: és un món absolutament nou. I això és tan difícil de trobar en la literatura catalana… Com Martí i Pol, el de la darrera època, amb aquells poemes patètics d’exhibició de les seves mancances, o el cas de Margarit, que fa voltes a un cas excessivament personal. La creació poètica de Bernat no passa per l’exhibició impúdica de les seves misèries.

Bernat Nadal, Damià Huguet i Josep Albertí foren encasellats en una generació poètica. Però tu mateix has manifestat que te’n sents distant des de fa molt de temps. Existeixen les generacions poètiques? O just són un invent per posar als llibres de text?

BN: Els companys de generació em serviren per tenir amistat i també les trobades i diàlegs em serviren d’estímul, però també em serviren per discrepar i per estar una llarga temporada sense escriure. Hi ha un moment que quan ets jove necessites fer coses noves. Damià Huguet va escriure un llibre amb paraules inintel·ligibles. Pep Albertí també predicava els experiments. Compartia la teoria, però la pràctica no m’agradava i això em va dur a una crisi, perquè els de la meva generació propugnaven una cosa que a mi no m’acabava de convèncer i jo tampoc no volia pertànyer a la generació de Blai Bonet i Miquel Àngel Riera, que els apreciava, els estimava i els valorava però no eren de la meva generació. Però això de les generacions ve donat pel temps, perquè també hi ha el temperament de cadascú. Damià Huguet i jo vàrem ser molt bon amics però la poesia d’un i altre no té res a veure. Pep Albertí va deixar de publicar-ne. I som molt diferents. No sé si és una invenció dels crítics. Simplement hi coincideixes en el temps i vas amb ells.

I a la fi, si no existeixen, com ho fa el poeta per orientar-se? Com se sap que ets en el camí bo, si no tens companys de viatge? Diuen que naixem i morim sols. Cream sols, també?

BN: Sí. Pots discutir amb un altre, pots confrontar coses, anar-te’n més o menys d’una xerrada, però al final la creació sempre la fas absolutament tot sol. En Miquel Àngel Riera criticava les tertúlies literàries que es feien per Palma, perquè la gent s’esforçava molt per brillar i per fer frases que es poguessin recordar, ningú no se n’anava el primer per no ser criticat, perquè el primer que se n’anava era el primer que rebia. I deia això, en Miquel Àngel, que aquella gent perdia el temps xerrant i no fent una obra. L’obra la fas tu, tot sol, a ca teva. I és clar que necessites mostrar-la quan en fas esborranys, però l’obra l’has escrita tot sol.

Deien que Un llac en flames constituïa l’aposta forta de Quaderns Crema per al passat Sant Jordi. Et va fer passar pena, això? Quina classe de llegidors són els teus? Creus que l’argument te’n pot limitar el nombre? O al contrari?

HdC: Feia tres anys llargs que Quaderns Crema no publicava un autor català. Jo no ho sabia, i tampoc no sabia que pogués ser aquesta aposta forta per al Sant Jordi. Quan m’ho varen dir em va venir molt de nou, em va caure el món damunt, perquè ho trob una responsabilitat excessiva. Per mi, Quaderns Crema és l’editorial més sòlida del panorama català. Tothom ha volgut publicar a Quaderns Crema, entre els quals molts de crítics. Una cosa és que jo pugui assumir aquest desafiament i l’altre assumir una vendetta de les quals jo no som responsable. Pel que fa als llegidors, és una novel·la molt complexa. Moltes de les coses que queden obertes ara es tancaran a la segona i tercera parts. Però també és una novel·la del segle XXI que té en compte la tradició literària de Joyce ençà. Ja no es poden escriure novel·les com ho feia Balzac o Flaubert. Encara que també hi ha una mica de Flaubert, pel sarcasme. Jo diria que és una novel·la (i odii la paraula) polifònica en el sentit que cada seqüència és descrita i ensamblada d’una manera diferent. Hi ha experiments de simultaneïtat, amb superposicions de converses en un bar amb l’acció; parts molt moroses que recorden la novel·la del segle XIX com la seqüència de l’avi i la repressió a Manacor; seqüències de records proustianes, sensuals; també he intentat, sobretot en el muntatge, combinar diversos punts de vista; jugar amb l’aparició d’un jo que no torna a sortir en tota la novel·la. He mirat de jugar amb tots els recursos que se m’han passat pel cap. Lectors que estiguin interessats en la guerra civil, o que els agradi la narració amb moltes veus, que els agradi la narració tradicional. El meu llegidor ideal podria anar des d’un expert en literatura fins a un llegidor del carrer, o el d’una història d’amor. M’agradaria que n’hi hagués molts.

BN: Jo crec que Un llac en flames té molts de registres literaris, moltes referències. Té una textura distinta d’un capítol a l’altre, però que en certa manera podria venir afavorida per un passat poètic: escriure en versos curts obliga a treballar molt més la frase, i a l’hora de fer narració, no fas poesia, ni prosa poètica, però estàs acostumat a un tractament que pens que fins i tot hi ha una riquesa psicològica en el comportament de les persones. Aquests matisos poden passar per alt a un determinada classe de llegidor, però que es poden entretenir amb la novel·la, i també pot agafar-ne uns que aprofundeixin molt més. La novel·la no és rocosa, ni feixuga. I la història d’amor és senzilla, és una història d’amor que deixa de funcionar com tantes altres.

HdC: He intentat jugar en termes de coherència narrativa. Per exemple, el detall de quan entren els feixistes a casa de l’avi i es veu un quadre. A mitjan narració torna a aparèixer, i al final també. Són detalls txekhovians, en el sentit que Txèkhov deia que si dius que hi ha una tatxa a la paret ha de tenir qualque funció. Si dónes una pista, l’has de tancar. Quan l’home de na Caterina i ella tenen un accident, ella li està fent una fel·lació. Això fa que hagin d’operar del prepuci l’home de na Caterina. I quan conta això, na Caterina menja un tros de carn crua. I quan recorda que l’home l’han operat del fal·lus ella li dóna un bocí de chateaubriand cru amb una punta de sang a la boca. Jo esper un llegidor atent que es fixi en aquestes coses.

 BN: Sí, els llegidors de best-sellers no es fixaran en això, es fixaran en la trajectòria, i en la trajectòria amorosa, una cosa que a mi em crida l’atenció és que els amors solen acabar, i com passa a la novel·la, les amistats i les complicitats duren més que els amors. Al final el protagonista queda en relació amb la segona protagonista, que al principi no tenia gaire presència. Amb els amors que hi sol haver una expectativa alta, acaben i se’n van. Si l’expectativa és més baixa, l’amor dura més perquè no se n’espera tant. M’ho deia un amic que t’ha llegit: moltes vegades les segones parelles tenen molta més estabilitat que les primeres, perquè de la segona no esperes allò tan ideal perquè saps que vas amb un ésser humà que té defectes. Supòs que no ho havies previst…

HdC: No. Aquest personatge de na Clara ha agradat molt al narrador i li donarà un paper important a la segona i a la tercera parts. Com en Woody Allen. És cert que al principi tenia un paper molt secundari.

Tots dos teniu una postura política i ideològica reconeguda amb un recorregut cívic també prou clar. Però tots dos també sou militants d’un distanciament d’aquesta realitat respecte de la literatura que feis. Ens en podríeu fer una reflexió?

HdC: Sartre va dir que l’obligació i el compromís d’un escriptor és escriure bé. I crec que és vàlid. Després els compromisos polítics són una opció personal i pública. No s’ha de fer entendre que la poesia és una arma carregada de futur com volia fer entendre qualque poeta tronat. La literatura és literatura.

Però les idees sí que hi surten.

HdC: Evidentment. Però jo he procurat convertir en Marc en una espècie de personatge passiu perquè difícilment es pot presentar un heroi positiu en aquest món en qualsevol aspecte. I com a estratègia narrativa seria una errada absoluta inventar-te un personatge coherent. Marx enganava la seva dona amb les criades, i quan una filla seva es volia casar amb Lafargue, li va demanar si aquest senyor era ric o no. És a dir, Marx, realment, no deixava de ser un pare de família amb totes les febleses d’un pare de família. O sigui que herois èpics… Sí que es manifesten les idees, però no a través d’un heroi exemplar. L’únic que conec és el Roland, però el Roland el maten.

BN: Jo hi estic bastant d’acord. La meva trajectòria cívica i política ara és més feble que abans, perquè abans era més jove i participava en moltes més coses. Però jo m’he definit sempre com una persona defensora de la nostra identitat, la nostra llengua i la nostra cultura fins a límits extrems, fins al punt que consider que els partits polítics tots són massa condescendents i massa pactistes, fins i tot els que puguin representar de més a prop els meus ideals. Però a l’hora de fer creació prescindeixes d’algunes coses que són del moment, coses, persones, accions, i dónes per descomptat que quan fas un llibre l’ideal és que pugui ser útil d’aquí a vint, trenta o cinquanta anys. Almenys hem de perseguir que sigui així. Petites històries quotidianes no hi tenen cabuda. Hi ha un fons del que pensam que sí que hi és. Ponç Pons em digué sobre un poema d’El vestit vermell que tenia “reminiscències de Miquel Àngel Riera, però tu vas molt més enllà, perquè hi fas crítica social i del poder”, cosa que ell normalment no feia i restava en la literatura més personal. Però això són coses puntuals. Hi ha d’haver tot el que sents i penses, però en el fons la literatura el que ha de ser és bona.

HdC: La idea és que estam creant, en la mesura de les nostres forces, una literatura. Tant de bo d’aquí a vint-i-cinc anys o trenta ens llegissin i els servíssim de referència, no tant per nosaltres, sinó pel prestigi de la mateixa literatura. Si això fos així, la nostra contribució quina hauria estat: escriure bé.

BN: Sí, això és la contribució.

Antoni Riera: Una bona conclusió, per tant.

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: