Sílvia Pérez Cruz, com una tela de seda: tremolosa i natural, fresca i suau


Vaig descobrir Sílvia Pérez Cruz fa una mica més de quatre anys a l’Auditòrium de Palma, en el marc d’un concert col·lectiu organitzat per l’Obra Cultural Balear i l’Associació Memòria de Mallorca. “Música per a l’exili”, ho titularen. La proposta musical era diversa i el fil conductor rondava, tot i les bones intencions, el friquisme. Potser aquell dia el meu eclecticisme no estava receptiu. Per ventura acudia cansat a la cita. Qui sap si l’avorriment de veure per enèsima vegada Maria del Mar Bonet em captenia. Però s’esdevingué la meravella. Una al·lota jove, morena de cabellera llarga i lleugerament onada, surt a l’escenari de l’Auditòrium i s’asseu. L’acompanya Reffree. Sílvia Pérez Cruz ens canta les “Corrandes d’exili” de Pere Quart.  Una veu carregada de força i emoció, les pauses dins la cançó, la gargamella plorosa, amarada de memòria: massa ingredients per a nosaltres. Dibuixaria ara mateix el silenci corprès de la platea. Res que hagi fet ella d’aleshores ençà no m’ha decebut mai.

P1080465

Dissabte la poguérem veure una altra vegada a Mallorca, aquest pic a l’Auditori d’Alcúdia, amb Marc Miralta a la bateria i Albert Sanz al piano, reunits amb i per Javier Colina. Miralta i Sanz acompanyen amb excel·lència els dos monstres de la nit. Colina maneja el contrabaix com aquells músics que saben fer parlar els instruments, i el fa dialogar amb la veu candorosa i politònica de Sílvia Pérez Cruz. Ella, la jove diva, omple l’escenari i, golafre, es menja el pati de butaques. Sílvia Pérez Cruz és un prodigi natural. El seu cos continental, de malucs generosos i cames eternes, de ventre de dona i pits en ufana permanent, balla sota la seda tremolosa del seu vestit de nit. Enfilada damunt uns talons elegants ens esguarda des de la seva mirada de maragdes imantades amb un somriure d’albercocs i cireres decorat per una cabellera infinita de niguls d’atzabeja. La miram i la sentim cantar i no comprenem com la natura pot congriar tanta contundència dins una tendresa tan transparent. Canta amb la veu de seda com la del seu vestit. Tremolosa i natural, fresca i suau. Ha estat Javier Colina que ha tingut la idea d’ajuntar-los i ha estat ell també qui ha seleccionat les peces que formaren part del disc que han editat (“En la imaginación”, Nuba Records) i també del concert que ens regalaren ahir. Tenia el disc de feia temps, i és una delícia, però res comparable amb la força del directe d’aquesta gent.

Boleros i cançons, amor i desamor. Llàgrimes i passió. Lletres per a persones adultes. Cançons per a gent viscuda. Experiència de l’empatia. Pérez Cruz és capaç d’arrabassar alzines de la gargamella amb tota la ràbia, però també fer-nos passar un cor de vellut a prop dels llavis, suaument, com qui no vol la cosa, o arribar a esdevenir gairebé imperceptible per a l’oïda alhora que ens remou l’ànima voluptuosament. Hi ha cantants que canten des del cor, d’altres ho fan des del ventre. Ella, enfila les cançons des de l’ànima. Sílvia Pérez Cruz, mestissatge, exotisme i arrel, s’adapta al bolero descarnat i es mostra versàtil en els registres, capaç d’interpretar amb to divertit altres temes més distesos com “El panquelero” o “Belén”.

La formació juga totes les tàctiques. Els solos de Sanz i Miralta confirmen l’evidència de les seves taules musicals. També Colina s’exhibeix virtuós, tot sol, només amb la companyia del seu contrabaix enorme. I Pérez Cruz i Colina, a duo, tots sols s’acompanyen. Un dels moments màgics de la nit és el duet Colina-Pérez Cruz per cantar-nos que “Las penas que me maltratan son tantas que se atropellan y como de matarme tratan se agolpan unas a otras y por eso no me matan”, que executen amb un exercici de complicitat i solvència vocal ja coneguda de Sílvia i descoberta anit passada de Javier. Acaben la nit amb els bisos, amb el públic dempeus, aplaudint enfervorit i demanant un extra més. El fan i tanquen el concert abraçats, agraïts al públic. Ella, amb la seva mirada oceànica i plena d’una força negra, color de móra madura, és capaç de mirar-nos a tots i fer-nos pensar que ens mira a nosaltres sols. Partesc del concert, certament, amb aquest dubte: és a mi, que em miraves, Sílvia?

PS. Per cert, en acabar el concert, Sílvia Pérez Cruz va voler donar suport explícit a la vaga indefinida dels docents de les Illes i es va posar la camiseta verda de l’embut.

Podeu llegir altres escrits meus a La gafa

Andrea Motis: diveta natural d’ulls melangiosos


Viure és créixer. I els qui fórem ahir a Artà visquérem i creixérem, acudírem a un d’aquells espectacles que, segurament, no oblidarem mai. Joan Chamorro, Andrea Motis i la Glissando Big Band fan música per al creixement, per al gaudi, per a l’aprenentatge. El gran Chamorro, artífex de l’adolescent Sant Andreu Big Band, oficià de mestre de cerimònies, amb el seu català xarnego i simpàtic, pròxim al públic, connectat, directe. I virtuós amb el contrabaix, amb el saxo i amb el clarinet. Per part seva, la Glissando Jazz Band, amb un públic entregat, i amb un Chamorro hiperactiu dirigint-los, demostraren no sols ofici, sinó temperament. Tot sonava bé, perquè damunt l’escenari tots passaven gust, naturalment, sense més artifici que el d’uns papers que giraven frenètics davant els ulls de Chamorro. Al costat, esporàdics i graciosos, Edgard i Teresa donaven vida i presència al ball del swing, moda imparable de l’estiu i realitat incontestable de l’hivern que s’aproxima. Els corbatins dels glissandos prenien el vol a les ordres del carismàtic mestre i esdevenien papallones blanques, voliaines jugant amb corxeres i semicorxeres. Dits prestidigitant música. Sons per al cor. I Ella, la petita Motis, d’aire subtil, diveta d’ulls melangiosos, discreta i elegant, enfilada damunt uns talons innecessaris que miraven de posar anys i estatura a una figura que ja és gegantina. La maduresa d’Andrea no es mesura en centímetres ni en marques d’edat. Motis és immensa damunt l’escenari perquè en ella es dóna l’atzarosa conjunció d’unes cordes vocals, d’un talent, d’una constància i d’una valentia. I això és prou per fer-la natural. Cantà com sap cantar, i sonà la trompeta com la sap sonar. Però així, natural, divina també? Diguem-ne excelsa, capaç d’emocionar des de la tendresa, i també des de la força, des de les coses ben fetes, però sobretot des de les coses sentides. Sí, sentides, que vol dir oïdes, però també experimentades, viscudes, palpades. Molts diran que l’espera un futur incontestable, que madurarà, que creixerà, que no sabem on són els seus límits. Jo m’estim més gaudir-ne ara. La seva grandesa és existir, cantar i fer-ho com ho fa. No li calen anys, li cal, només un escenari.

Sense remei, amb el públic dret, Motis, Chamorro i la Glissando hagueren de repetir, i repetir. Bisos per a l’eternitat. Ai, si poguéssim créixer sempre igual que ahir…

El temps, el nostre còmplice


Tot i que n’havia sentit a parlar feia mesos, vaig descobrir Anna Roig i l’ombre de ton chien a través de la xarxa. Un vídeo amb bona definició, un teclat, un somriure dolç i una cançó minimal i suau em bastaren per deixar-me convençut que es tracta d’una proposta imprescindible en el panorama musical català. I ahir, quines coses, em trobava davant Anna Roig al Teatre Principal de Palma. Roig és poderosa, ella tota sola es menja l’escenari, i el pati de butaques, i el teatre sencer. Damunt l’escenari nu, el grup es col·loca ample. Els músics, de presència més senzilla que gris, més discreta que tímida, es vesteixen amb roba de cada dia: ara uns texans, ara una camisa de quadres, ara unes ulleres de pasta, quan l’atreviment és creixent. Ella se’n situa al bell mig amb un vestit negre amb un farbalà vermell sobre uns legins pirates. Només els braços nus.

“Se’t tanquen els ulls i s’obre el teló dels teus somnis, Comença la funció al teatret del teu cap”. Sí, un teatret molt particular, el del cap d’Anna Roig. La cantant de Sant Sadurní és un animal d’escenari, però se’l guanya amb el cap, amb la veu, amb la boca, amb la mirada. De presència més aviat estàtica damunt les posts del Principal, Roig ens mira amb el fibló dels seus ulls, que poden ser dolços, escrutadors o sorpresos. Ens fon la mantega del cor amb uns “petons entre camions” o ens mena cap a l’humor més negre amb l’assassina Trini Sánchez Mata. Quan parla, sap ser també seductora, però sobretot és irònica, i diu moltes coses sense dir-les. Se sap tan segura de les capacitats del teatret del seu cap, que és capaç de deixar el micròfon al peu i cantar una cançó sencera sense bategar més que els ulls i la boca. I tanmateix a tots se’ns endú el seu llenguatge de somnis, trenat amb una quotidianitat de llocs comuns, com ara per a exemple a “Le portrait de n’importe qui”, on se’ns fa el retrat de qualsevol persona, a partir d’una de les coses que tots tenim en comú: “El temps còmplice, el temps enemic”, és clar, depenent de cada moment. I tot plegat amb una veu dolça sovint, aspra a estones, ben modulada, amb un trèmolo estrany en segons quins passatges. Una veu nostra, Anna Roig.

I tots, també, hauríem volgut ser la seva neboda perquè ens pogués dedicar la valenta “Corre, salta, brinca, vola”, que ens convida a ser sempre nins petits, ingenus, inconscients. I feliços.

Amb “Je t’aime”, acabarà el concert oficial. Acaba la música. S’apaguen els focus com si de sobte s’hagués apagat el corrent elèctric. Adéu al vestit negre. Adéu a tots. Els braços blancs de n’Anna, la darrera visió damunt l’escenari.

Una versió de Sylvie Vartan i les seves Poupettes de salon, encén l’entusiasme entre el públic més granat. Roig i els seus músics han passat de la veu càndida a les guitarres amb distorsió i contundència. Però encara queda la conversió de la Roig en Trini Sánchez Mata, Trini la que mata. En un dels darrers bisos, el tècnic de so du el micròfon cap a les bambalines. Els músics tornen a ser damunt l’escenari. Ella encara resta amagada, i des d’allà darrere ens ho anuncia: “Sóc Trini Sánchez Mata”. I ho és. Llavis vermells i ulleres de pasta. Mirada fuita. I venga a assassinar.

Per si a qualcú encara li queden dubtes, Anna Roig i l’ombre de ton chien davallen de l’escenari i es col·loquen sense micròfons, davant els assistents, massa pocs per a tant de luxe, i fan la darrera cançó amb una proximitat de mirades que ens fa pensar que tenim n’Anna dins el nostre menjador, estimant-nos cantant. Ha passat una hora i mitja i ni ens havíem fixat que al Principal hi hagués un rellotge. Amb ells, i amb ella sobretot, el temps ens ha estat còmplice, aquesta vegada. Gràcies.

El Mikado, “els tenc tots apuntats”


De vegades va molt bé acudir a noves versions de peces teatrals sense haver-ne vistes d’anteriors. El qui signa aquesta crítica coneixia referències d’El Mikado de Dagoll Dagom (òpera còmica en dos actes escrita per Gilbert i Sullivan i estrenada el 1885 a Londres) però mai, ni en directe, ni en vídeo n’havia vist ni que fos un esquit. Ara, els qui han fet El Mikado a Manacor són els membres del cor Ars Antiqua que, reforçats amb alguns fitxatges de tall més dramatúrgic, han envestit una nova aventura dins el camp del musical després de l’èxit de Pirates de fa algunes temporades.

L’inici de l’espectacle, com pertoca a un musical, és cantat i això provoca inicialment una mica de desconcert pel que fa a l’entrada en el fil argumental. Ben aviat, però, l’espectador queda enrampat per la connexió i el dinamisme de la història, conduït amb humor i elegància pels actors-cantors d’Ars Antiqua. Els minuts se succeeixen de manera vertiginosa i el recés minúscul a mitjan espectacle sembla justificar-se més per algun canvi en l’escenari o en l’atrezzo que no per l’improbable cansament del públic que gaudeix tant de les ocurrències i sortides dels protagonistes com del desenvolupament de la història contada. Els actors es mouen amb naturalitat damunt l’escenari i només mostren alguna inseguretat en adreçar massa repetidament la mirada cap al director Xavier Gelabert, molt posat també dins la vis còmica de l’espectacle, fins al punt de simular l’eixida pudenta d’alguna incòmoda flatulència. Els solistes executen amb valentia els seus papers, i són excel·lents les participacions de Ko-Ko (no en podria parlar d’una altra manera ja que el pervers botxí adverteix durant l’espectacle que té tots els noms apuntats, i també el del crític que no en parli bé a les seves crítiques), Nanki-Poo i el Mikado, que destaquen tant per la seva actuació còmica com per la dicció entenedora i clara a l’hora de cantar. Yum-Yum, la protagonista femenina, mostra, en canvi, moltes més virtuts actorals que no cantores, encara que salva amb més que dignitat el seu paper. En altres casos, tot i que musicalment els actors reïxen, no aconsegueixen una dicció neta, fet que dificulta la comprensió dels textos per part del públic. Especialment aconseguides són les aportacions de joves valors, gairebé adolescents, que es mouen sense complexos per damunt un escenari que mostra les febleses escenogràfiques del Teatre de Manacor quan tot el repartiment coincideix damunt la postissada. La direcció artística es mostra detallista i acurada, de manera que els actors arriben a cuidar fins a la mínima expressió gestual. En alguna de les escenes, amb cinc o sis actrius damunt l’escenari, cadascuna presenta una posició de mans diferent, una divergència gens casual.

L’humor i la comicitat són elements claus en el desenvolupament de l’espectacle, i això és acompanyat gràcilment per un vestuari naïf i amb puntes d’exageració volguda en les pomposes muscleres que els coronen en alguns casos. L’escenografia és senzilla i enginyosa alhora. Un arbre a la banda dreta de l’escenari ens indica quan ens trobam en un espai exterior. Especialment reeixides són les banderoles d’acompanyament del Mikado, l’emperador, que, secundat pel seu seguici, arriba al poble de Titipú. Tot i això, Ars Antiqua no sembla voler deslligar-se del seu origen coral primigeni i instal·la dues tarimes decorades amb bambú al fons de l’escenari, on se situa la coral quan surt sencera a actuar. Hom no arriba a capir si la mesura es deu a una manca de valentia escenogràfica per part de la direcció o si, per contra, representa una reivindicació de l’origen cantor de la coral.

L’espectacle d’Ars Antiqua, sota la direcció de Xavier Gelabert i Pep López, en definitiva, excel·leix a l’hora de representar El Mikado, i demostra que amb enginy, il·lusió i ganes de fer feina es poden realitzar muntatges dignes i capaços d’elevar la vida cultural d’un poble i d’un país massa malmès per retallades més pròximes a la mentida que a l’honestedat veritable. És per això que s’agraeixen les sortides de guió amenaçants del temible botxí Ko-Ko: “I també els qui no volen que parlem en català, els tenc tots apuntats”. Art i compromís: com deia aquell tanka japonès, “no és possible que el cor deixi de prendre partit al món que habita”.

“Tots aquests dois”: la revolució del bon gust


“Tots aquests dois” és el títol d’una de les cançons de Guillem d’Efak i és també l’encapçalament que ha triat Pep Tosar per titular el seu nou espectacle, una espècie de biopic dramatúrgic sobre la figura del bruixot manacorí de cafè amb llet. En la gènesi i eclosió d’aquest muntatge hi conflueixen dues sumes, dos afegitons, dues coincidències, si es vol. D’una banda, Tosar afegeix una nova proposta a d’altres que ja havia fet en la mateixa línia, com ara Poemes a Nai (Miquel Àngel Riera), La casa en obres (Blai Bonet), Esquena de ganivet (Damià Huguet) i, més recentment, Poseu-me les ulleres (Vicent Andrés Estellés). Ja ho vaig explicar en una altra ocasió  en aquest mateix blog, però crec que cal reincidir-hi: mai podrem agrair prou la tasca que fa Tosar per fer avinents i reconeguts els nostres poetes, peça indispensable per a la consolidació d’una idea de país creada a partir de l’autoconeixement i l’autoestima. L’altra confluència, l’altra addició, és la que resulta del fet que Tots aquests dois se suma a un reguitzell infinit i de ben segur encara inacabat de muntatges, espectacles, discs, recitals i homenatges dedicats a Guillem d’Efak en els darrers anys.

Tosar entra a l’escenari del Círcol Maldà per la mateixa porta per on ho ha fet el públic i ho fa tot saludant i donant el “bon vespre” i la benvinguda a una renovada Cova del Drac. Però ja no és Tosar, és Guillem d’Efak, el personatge. La màgia de l’actor artanenc li permet de crear una nova ànima, una ficció versemblant sobre un mite real i palpable. Foscament maquillat i amb l’emblemàtica taca negra dels Cremats al front, Tosar no necessita aproximar-se als trets més característics de la dicció manacorina de D’Efak per fer-se creïble. A banda de la magnífica interpretació de Tosar, l’espectacle resulta ser una mostra d’artesania dramatúrgica i teatral. En un exercici acurat de costura i confecció, tot està delicadament cosit i repuntat des de l’alternança: en primer lloc, les intervencions fetes des de la militància, el vitalisme i el sentit de l’humor de D’Efak; seguidament les cançons, on Tosar demostra que no té por de la guitarra ni, molt menys, de cantar, a ritme de jazz suau, amb personalitat, amb força, amb convenciment. Durant la interpretació musical es projecten imatges, ordenades de manera cronològica, de Guillem d’Efak, des de Guinea fins a Palma, passant per Manacor, Barcelona o França. Algunes indecisions i pors s’entrellucaren en les interpretacions musicals de Tosar a la funció que vaig poder veure jo al Maldà, però de ben segur que així com avancin les representacions desapareixeran com una boira matinera en sortir el sol. Tanmateix, Tosar és molt conscient dels registres en què es mou amb més comoditat i per això ens ofereix versions escapçades de les cançons on intercala amb mestria fragments gens cremats de l’obra poètica, potser encara no prou ponderada, de Guillem d’Efak.

Això és el que veuen els espectadors damunt l’escenari del Maldà, però Tots aquests dois és un muntatge multidisciplinari i dins l’alternança ja esmentada hi troben també projeccions d’unes entrevistes realitzades per l’equip de Tosar a familiars i amics de D’Efak. Les entrevistes realitzades són fetes “a bord” d’un autobús, en record del darrer dels oficis que exercí el poeta manacorí, el de guia turístic. Els quatre fills de Guillem d’Efak, mostrant cadascun el pes maternal en la formació dels seus tarannàs, Mònica Pastor, la darrera dona, Tòfol Pastor, Pífol, Bartomeu Mestre, Balutxo, Biel Oliver, Majoral, Josep Anton Codina, Bernat Nadal, i molts d’altres glossen la figura de Guillem d’Efak i n’engrandeixen el mite projectats damunt una superfície transparent rere la qual executa els seus parlaments i cançons Pep Tosar, que s’adreça de tant en tant a un cambrer de la Cova del Drac (Víctor Pi) per reclamar-li ara un Torres 5, ara un Torres 10.

I com que el teatre és vida i, si no, no és teatre, Tosar s’arrisca amb el seu ego i fa parlar al D’Efak fictici d’un “jove actor artanenc” que li va proposar participar a una obra de teatre. A la fi, el que alguns haurien pogut veure com un cant a l’ego de l’artanenc esdevé, sense dubte, una mostra de la veneraició que sent Tosar pel personatge que interpreta, un vertader homenatge.

Poemes, cançons, projeccions, biografia. No hi ha res de nou en la proposta de Tosar, però és igual, perquè està ben feta, i això, en el temps que correm, és una autèntica revolució, com diu el mateix Guillem d’Efak, reivindicant i denunciant en la darrera sentència de l’espectacle: “Allò que és vertaderament revolucionari és tenir bon gust”.

Per a lluitadors àvids de mites.

Sant Antoni, so insistent. La banda sonora.


L’any 2009 vaig aportar aquest escrit al disc Així cantam Sant Antoni a Manacor. Aquí us el reproduesc, ara que vénen dies de sensacions intenses…

Les sensacions són dels sentits. No cal cercar-los una explicació.

Joan Barril

L’aire empebrebonat per la llonganissa torrada. L’aroma del foc i la cendra. L’olfacte. La pell calenta de caliu i flama, la pell dels altres damunt la nostra pell. El tacte. Els foguerons, les espires, la tradició pagesa, la tradició pagana, la gentada. La vista. El gust salat, condimentat, dels botifarrons i la panxeta, el toc aspre, o el dolç, del vi, de la cassalla o de les herbes. El gust. La remor de la gentada, el vent de la banda, el so insistent del bombo i els platerets, la melodia rascada de guitarres i guitarrons, les cançons. L’oïda.

Sant Antoni són sensacions i a les sensacions, diuen, no cal cercar-los explicacions, perquè són dels sentits, i el que neix dels sentits la raó no ho pot ponderar. Tanmateix, baldament no ho sapiguem explicar, sí que, amb paraules o amb poesia, ho podem intentar descriure. Intentarem aquí repassar la litúrgia (sense litúrgia -religiosa o pagana- no hi ha festa popular, i en el nostre cas, sense música tampoc no hi hauria litúrgia) i els preceptes santantoniers a partir de la banda sonora que l’embolcalla.

14:15 h Repiquen les campanes. Fa tres-cents seixanta-quatre dies que el poble, pacient però inquiet, espera. Les campanes avisen que la festa comença, baldament tothom ja ho sàpiga. Les litúrgies sanes són justament aquestes, les que diuen i avisen del que tothom ja sap. Gairebé simultàniament, puntuals com un rellotge, sonadors i dimonis sortiran a fer el primer ball al carrer de Sant Roc, ben davant cal Baciner. Just abans, mamballetes, salutacions, molts d’anys. La turba de gent té la sang espessa de santantonieritat. Canten. Surten primer els sonadors. Després, rabents i nerviosos, els dimonions. Finalment, el dimoni gros s’acota per travessar el portal de ca’n Toni Aleix. Criden les dones, ploren els infants. El ritme ternari i primitiu de la cançó de Sant Antoni se sent aquí per primera vegada cada any de manera oficial. Després, durant tot el dia, el repetiran incansablement. Els sonadors fan un solo (una estrofa dels goigs) o dues cançons. Dependrà del rellotge o dels doblers que rebi el baciner a cada casa.

14.30 h Davant l’Ajuntament, els sonadors, guitarres, guitarrons i violins, repeteixen la tonada que un quart abans havien estrenat davant cal Baciner. Hi ha milers de persones i el so apagat de la guitarra i el guitarró és magnificat aquí, de manera excepcional, per la megafonia de la Sala. Com un eixam d’abelles on tothom sap quina feina té, la gentada manté el ritme amb mamballetes i sap la cançó que cal cantar en cada moment: para lloves, gloriós, va per mar, trenta-u. Cada una té una senya que la identifica.

18.30 h Arriba la Colcada, un dels darrers elements recuperats per a la litúrgia santantoniera. La carrossa està engalanada de flors de paper de mil colors. La comitiva frissa. A les set hi ha Completes. Arriben dimonis i sonadors. La banda municipal espera vestida de gala davant l’Ajuntament. També les autoritats. A ritme de pasdoble s’encaminen cap a l’Església Gran. No van d’addagios, els músics. Amb tres minuts d’Amparito Roca en tenen prou per posar els peus dins l’Església.

19.00 h Hora de Completes. Manacor és l’únic poble de Mallorca on per Sant Antoni es canten Completes. Altres places santantonieres de Mallorca just en conserven el nom, de les Completes. La missa cantada en llatí és un tresor, una relíquia ancestral de gran bellesa plàstica i literària. Els capellans concelebrants guarneixen la festa de solemnitat. Just després vendran els Goigs. El divendres abans, la banda i els santantoniers ja s’havien trobat a la plaça de la Concòrdia per assajar-los. Però dues rondes d’assaig són considerades suficients, davant la impaciència de cantar i d’improvisar de desenes de cantadors arran del fogueró de Fartàritx. A dins l’Església una gentada s’acumula damunt l’Altar. És la baixada de braços més important de l’any. Miquel Bauçà, director de la banda, manté el pols impassible, les mans altes, i aconsegueix el silenci impossible dins el temple. Els ulls espiregen i per l’espinada convulsa hi caminen calfreds. Bauçà, enèrgic, abaixa la batuta amb força i just se senten, inicialment, els vents de fusta i de metall de la banda, la caixa, el bombo, els platerets, però sembla com si les quatre mil persones que estiben l’Església Gran ja cantassin. És la força del cor santantonier, capaç de cantar fins i tot sense obrir la boca. I en haver de posar-s’hi, canten amb la força que dóna la certesa de sentir-se, tots, portaveus de la identitat d’un poble sencer i de l’orgull de ser qui són, manacorins i santantoniers.

20.00 h La banda, encara vestida de gala, s’obre pas enmig del formiguer atapeït. Els dimonis, que han sopat al Cafè Quatre, tenen el camí més fàcil. En Mateu Grimalt, l’escolà, du el gasoil i les torxes. Els dimonis, amos absoluts de la festa, amaren de gasoil la llenya i de música les torxes. Tot pren com caramutxa. S’encén la banda. S’encenen les cançons. S’encenen les mamballetes. S’encén el ritme ternari, una vegada més, solemne i disbauxat alhora.

21.00 h Els músics de la banda van a canviar-se de roba. Els sonadors (guitarres, guitarrons i violins) supleixen els vents per un moment. A la plaça del Mercat, també hi ha ball de bot. Sonen jotes i mateixes. És hora de sopar. Els santantoniers fan paret. Omplen el ventre de pa i llonganissa, i botifarró, i panxeta. O llom. I és des del ventre que, per genètica històrica, des dels ancestres, les cançons surten totes soles. Improvisades. O les de sempre. Venerant el sant. O verdes. I així de fogueró en fogueró. A peu per Manacor. I dins l’autocar fins a Son Macià. Les veus ja esquerdades. I la banda, canviada de roba, oficiosa, composta per una vintena de músics de Manacor i de fora poble, acompanya cada ball i n’és part essencial.

9.00 h El ritme ternari, com de jota o vals, és el mateix. Però n’ha baratat la cadència. Tot és més acompassat, més mesurat, però igualment bell. Tornen els sonadors, tornen els cantadors. Ballen, gairebé només per als familiars, una altra volta davant cal Baciner. El poble comença a llevar-se les lleganyes. On hi havia els foguerons, ara hi ha caliu colgat de cendra. Es muden els grans, es muden els infants. Pausadament, se sent el murmuri de la gent de camí cap a les beneïdes. La comitiva dimonial fa aturada a la Rectoria, on s’ajunta amb la banda, altra volta vestida de gala, i amb les autoritats. Amparito Roca, o un altre pasdoble, marquen el ritme de la comitiva oficial en el camí cap a les Beneïdes.

11.00 h Són les Beneïdes. La banda, de vint-i-un botó, ara estàtica, dreta, marca el ritme de la desfilada amb pasdobles i diferents peces del repertori de la música popular de Mallorca. Sant Antoni i la seva tonada també hi tenen cabuda. El so insistent de la revetla és so permanent durant el dia.

13.00 h El pasdoble és música de festa, d’alegria, d’animació, de ritme, de pauta i de passeig. Per això torna a sorgir en el trànsit que la comitiva fa des de la plaça de Ramon Llull fins a la Rectoria, on els dimonis tornen a ballar davant les autoritats i davant el rector, aquesta vegada, i ja serà així fins al final de la festa, al ritme de la música que executen els sonadors.

15.30 h “Falten cinc minuts. Falta un minut. Autostart.” Els dimonis enceten la volta de l’horabaixa del dia de la festa ballant amb els sonadors a la pista dels cavalls. Allà el dimoni gros fa el lliurament del trofeu al guanyador de la primera cursa del dia. Comença, d’allà, la volta de l’horabaixa, que cada any compta amb més seguidors.

20.00 h Un gran amor s’enyora fins i tot en presència seva, de tant com l’estimam. Sempre més a prop, sempre tocant. Sempre sentint. Sant Antoni és a punt d’acabar. Els sonadors clouran el darrer ball dels dimonis. Les cançons d’avui són les mateixes que les d’anit passada. Ahir vespre traspuaven alegria. Avui, nostàlgia. Ahir, eufòria. Avui, enyor. Encara vivim la festa, però ja començam a enyorar-la, perquè sabem que d’aquí a no res partirà de viatge dins les nostres ments i durant tot l’any ens semblarà sentir un cop de bombo, o el parapapatxim, o un cantador de veu esquerdada o ens veurem caminant a ritme de pasdoble. S’amaguen els violins. Es guarden les guitarres. Si els calfreds fessin renou, aquest dia la Bassa seria la plaça més estruendosa d’Europa. Si les llàgrimes tenguessin so, en ressonaria l’eco fins passat el pont del Caparó. S’acaba la festa i un crit unànime la clou: visca Sant Antoni!

Felius d’haver-te conegut, tenim la ventura de seguir-te la música, i la lletra!


Amor i lluita. Feliu Ventura és el paradigma de cantautor català. Recordam Llach, o Raimon. País i utopia. Pell i passió. Els discs que el cantautor de Xàtiva ens ofereix amb mesurada expressió en són una bona mostra. Alfabets de futur o Estels de tela són àlbums amb títols molt explícits que remeten a la utopia de la construcció d’un món millor o a la llibertat desitjada per al nostre país. Record haver-los escoltat i haver-hi sentit un Feliu que lluitaper mostrar una veu potent, aspra de vegades. Potser era només una sensació, o simplement un efecte de la producció del disc, de la sonoritat dels acabats. No us ho sabria explicar. Ara, en Feliu sembla haver-se despullat de tot artifici artístic i haver-se donat a la naturalitat més pregona. Música i lletra ens arriba cinc anys després del darrer àlbum del xativí. Com que no he comentat mai un disc i no sé exactament per on partir, us l’explicaré cançó a cançó.

No crec que sigui gratuïta la col·locació en primer lloc en el disc d’Història d’un sofà. Un puntejat de guitarra ens indica que cal tenir el llagrimer a punt i els porus preparats per obrir-se. Ventura ens remet amb la història senzilla d’un vell sofà a una època antiga, remota, tot mitificant la infantesa i la joventut, el paradís perdut, la innocència, la necessitat de cantar sense prejudicis del món, i de l’amor. No podem aquí sinó recordar els versos de Rosa Igartúa: “He dat els ulls a un nen per veure una estrella on jo veig una pedra. Seu és el regne del cels i dels seus ulls els meus somnis”. El cantautor valencià ens parla amb tendresa d’un temps passat que no cal que torni, però que és determinant per conformar-nos com som ara. Aquell passat en què podem retrobar “les discussions que edulcoraven amargs cafès sobre el futur i el nostre lloc”, la utopia i el país.

De la candidesa d’aquesta “Història d’un sofà”, a la guitarra rasgada i contundent de Torn de preguntes, que, sense saber com ens remet a la mítica Qui pregunta ja respon del mestre Raimon. Intertextualitat amb Ovidi, referents de país, d’estels, de revoltes i d’utopies. Res és impossible. Sense defallir  en un ritme frenètic de cançó, Ventura apostrofa un tu contra el qual cal revoltar-se. “No ens alimenten molles, volem el pa sencer”. I qui diu pa, aliment coral, diu també país, perquè “no coneixeu el sud que crema per guiar el nord”. Ballarem damunt les vostres tombes, retronaran les nostres preguntes, que “són incendis que les vostres respostes no saben apagar”.

De la contestació, altra volta a la tendresa. “Present” ens retorna a la suavitat de la primera cançó del disc. Ventura juga amb el doble significat del mot (regal i moment d’ara). Hom podria pensar que peca d’ingenu en fer-nos aquesta proposta, però la sensació és la contrària: és una autèntica gosadia, de la qual se’n surt amb prou destresa, proposar una cançó en uns termes tan naïf, tan clarividents i diàfans. És potser la mostra més clara que Feliu Ventura és sobretot sincer, transparent, autèntic. I per això ens arriba i ens fa tornar tremoladissa la cortina dels somnis i els anhels.

Em costa molt parlar del que explica Feliu Ventura en les seves cançons perquè hi veig reflectits els meus valors, les meves cabòries, les meves il·lusions, els meus desitjos. I és clar, pensareu que li faig una ensabonada… “Els guants de la metàfora” ens mostra, enmig d’uns arranjaments deliciosos per a un violoncel que ens fa engronsar dins la recerca de la coherència ideològica, el rebuig al dogmatisme i a les posicions determinades, però alhora la perseverança en uns valors que tots hauríem de compartir: somnis contra doblers, perquè, recordau-ho: “Els nostres somnis, els seus malsons”.

Amb “Finalment”, Ventura torna a apel·lar a la coherència individual per assolir la utopia col·lectiva: “Hem construït sobre un llenguatge proscrit les mil paraules que faran de la remor de moltes veus un sol crit”.

Del conte clàssic d'”El vestit de l’emperador” parteix una versió moderna, “El nus de la corbata”, que Ventura ens ofereix per parlar-nos d’un president valencià avesat a vestir-se amb roba pagada per altri. No hi falten les “grans inauguracions” ni “els senyors de gran bigots”, ni “el cotxe oficial”. Ocurrent i divertida, sarcàstica i contundent.

A “Racó de carretera” torna a agafar el to tendre d’altres cançons ja citades més amunt per instruir-nos en la lluita contra el sistema i contra aquells que “no podran apagar una estrella ni desconnectar el sol”, malgrat “intenin suprimir-te sobre un mapa”.

No hi podia faltar, en un disc de Feliu Ventura, un homenatge particular al mestre, a l’amic , al pare de tots els pares, al company de disc i de gira. Amb “Cor polissó”, creada a partir dels versos de Kavafis i del “Vaixell de Grècia”, el xativí ret vassallatge al mariner de la cançó catalana. Altra volta els arranjaments gairebé minimals ens acompanyen i ens fan ballar al ritme d’un onatge sinuós i la guitarra puntejada, per moments, sembla tenir ganes de partir amb el vaixell grec de Llach.

Membre d’un país oprimit, Ventura també es recorda amb “Lluna de safrà”, del Sàhara Occidental i convida profèticament el país africà a escoltar “de nou, l’alè del mar guardat en la memòria dels teus vells a lloms d’una esperança galopant arena que s’escamparà amb el vent”.

Com tants d’altres poetes i escriptors, el cantautor de Xàtiva sembla cansat també de la ciutat “podrida, entubada i fecal”, tot i saber-hi veure “altres veus, emulant amb els gestos els herois del hip hop, repartint els seus versos missatgers dels teus somnis”. Ventura sap trobar en la vida urbana elements vàlids per forjar la revolta que ens ha de menar a un món més senzill i més sincer.

I acaba la música, acaba la lletra, amb la cançó del comiat amorós, de l’adéu que deixa sempre una porta oberta, del qui estima des de dedins, del qui reca d’un adéu precipitat.

I res pus, amics. Feliu Ventura forma part del meu paisatge musical d’aquests mesos. Les primeres vegades que vaig escoltar Història d’un sofà, gairebé amb els primers acords em sentia espirejar els ulls, o em trobava escurant i cantant “adéééu, adééu, adéu” o tararejant cançons mentre em llevava els “guants de la metàfora”. Cercau-lo, escoltau-lo i deixau-vos dur. Música i lletra no cerca convèncer-vos de res, simplement posa música a la lletra de les vostres vides. Si l’escoltau i us arriba endins, estimareu encara més i sereu més d’on sou i encara voldreu canviar més el món. És a dir, sereu, si es pot, més bones persones.

Mentre resti una petxina


Critica publicada a Cent per Cent (setmana del 18 al 25 de febrer) del doble recital fet al Teatre de Manacor els dies 12 i 13 de febrer de 2011. La tornam a treure ara a rotlo amb motiu de la pròxima publicació del disc Siau qui sou!, que serà presentat a Manacor el pròxim 26 de novembre.

El títol d’aquest escrit remet a la resistència. És possible. Però també a la poesia. I a allò més nostrat. Més pròxim. Sigui com sigui, els qui hi varen ser, ja saben de què parlam. Aquest cap de setmana Manacor ha viscut un dels fets cívics, socials i nacionals més transcendents de la darrera dècada. La Banda de Música, amb Pere Siquier al capdavant, i amb la participació notable i indispensable del solvent Biel Oliver en els arranjaments, presentava dissabte, i també diumenge, amb totes les entrades exhaurides, la rapsòdia musical Siau qui sou!, de Guillem d’Efak trenta anys després de la seva representació, apoteòsica, sensible i engrescadora a la Sala Imperial manacorina. La idea de Guillem d’Efak era que aquell muntatge pogués circular arreu de l’illa, per centres escolars, casals de cultura, etc. El projecte acabà arraconat a un calaix, ignorat per les autoritats del moment.

I què passà dissabte? Tornaren a retronar les paraules del bruixot manacorí, aquesta vegada al Teatre. Bartomeu Mestre exercí de rapsode, demostrant ofici i també capacitat de commoure, d’emocionar, d’exaltar. La rapsòdia, tant en l’aspecte musical com en el literari, presenta un crescendo obvi. Les primeres lectures exercides per Mestre eren seguides amb atenció, però ben pocs havien de sospitar que aquells versos historicistes i documentats ens abocarien a l’èxtasi i a l’apoteosi de la segona part de l’espectacle. Biel Majoral tornà a demostrar carisma i força a l’hora de cantar. Mirada profunda, esguard fendidor, veu rogallosa, i força madura amarada de terra i de país. El mestre de mestres algaidí canta amb el cor, i per això es fa escoltar. Especialment emotiu fou el “Vou-Veri-vou perr a no dormir”, escrit per un Guillem d’Efak ja malalt com a herència per a la Mallorca que deixava.

La vetlada, Defakiana cent per cent, s’havia encetat amb l’audició del començament del cèlebre pregó de Fires i Festes de Guillem d’Efak. Més d’un minut de silenci absolut al pati de butaques escoltant les paraules del poeta i músic demostraven, ja de bon principi, la predisposició dels assistents a viure una nit èpica, en tots els sentits que aquest adjectiu pugui tenir.

La soprano Maria Rosselló excel·lí en totes les seves interpretacions, però acompanyada per la banda, aconseguí commoure un públic entregat davant l’himne “Siau qui sou!” compost per Guillem d’Efak, un cant a la resistència, a la identitat, a l’autoestima i a l’autogovern. Ara només cal esperar que la feina feta per la Banda de Manacor, Bartomeu Mestre, Biel Majoral, Maria Rosselló, Delfí Mulet i Biel Torres no sigui debades. Primer, perquè es pugui tornar a representar arreu de Mallorca en dates pròximes i després perquè els qui hi foren, i els qui no, prenguin consciència que “tot està per fer, i tot és possible”, com deia l’altre.

Em sobren paraules


Dos anys després del seu darrer concert i més de cinc després del seu darrer disc amb cançons noves, Batiscafo Katiuscas, Antònia Font tornava a entrar al Teatre Principal per presentar el seu darrer disc, Lamparetes. Ni una cadira buida a l’emblemàtic teatre palmesà. Les llotges, estibades. El galliner, un desfici. La Mallorca moderna, simpàtica, autòctona es donava cita dilluns passat al Principal per acudir a un esdeveniment històric. L’expectació per tornar a veure el quintet mallorquí dels germans Debon, Jaume Manresa, Joan Roca i l’inefable Joan Miquel Oliver, guanyava per golejada a la tensió que es coïa darrere les bambalines. Surten els músics i, després d’una tímida salutació, enceten el recital. Des del primer acord, baixen de les tramoies desenes de lamparetes enceses que provoquen el segon aplaudiment del vespre. “Me sobren paraules però no tenc res a dir (cadàver, pitufo), me sobren paraules,d’aquí a dos anys me retir. Paraules molt lletges (nyu). Paraules molt guapes (lapislàtzuli)”. Sense saber l’espectador si aquest “no tenc res a dir” o aquest altre més inquietant “d’aquí a dos anys me retir” responen més a una necessitat de la rima i la mètrica de la cançó o a un desig real de la banda, que ha hagut de menester tot un lustre per decidir-se a publicar noves cançons. Els Antònia Font han viscut tot aquest temps enclosos entre la febrada popular pel seu exitós Batiscafo i el Taxi, reconegut unànimement per la crítica però massa sovint ignorat pel gran públic. Escalivats, presenten ara aquest Lamparetes on sembla que Joan Miquel Oliver i la seva banda facin una concessió lletrística, de contingut, als seus seguidors, com si no hi confiassin prou. Històries contades, lletres intel·ligibles, herois de carn i ossos, persones. I en canvi, com si Pau Debon hagués tornat gran, una veu més greu, unes melodies més pausades, un so més fosc, un discurs de cada vegada més tranquil. El concert transcorre amb normalitat. Com si es tractàs gairebé d’una simfonia, el quintet va desgranant, en el mateix ordre del disc, totes les cançons. Són rebudes amb aplaudiments la singular “Islas Baleares”, on Debon canta a l’inrevés com al disc, i “Calgary 88”, la més aferradissa de tot el disc, per bé que no la més tendra, ja que són celebrades les lletres d’”Icebergs i guèisers” i d’”El far de ses Salines”. “Sospitosos”, un altre tema farer, clou la primera part del concert. Per a la segona, calculada apoteosi. Per començar, s’aferren a la tendresa del “Bambú”, però aviat destapen un crescendo que puja d’intensitat a mesura que les emocions fan esdevenir vidriosos els ulls dels assistents. “Tots els mecanismes” s’agermanen amb “Totes ses coses modernes”. Antònia Font fa discos amb l’ànsia de completar una discografia rodona, plena, unitària. De culte. Clouen el concert amb “Tots els motors”. Els bisos, l’homenatge al públic, l’”Wa yeah”, i l’homenatge a la crítica, i a ells mateixos, l’imponderable, l’incomparable “Astronauta rima- dor”. Tres, dos, u, zero, ignició. Parteixen rabents els coets cap a un estiu de glòria.

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: