“Aquella promiscuïtat que no li demanava esforç ni compromís”


És consolidable la passió? Fins quan la podem fer durar? I el desig, quin color té quan es vesteix de quotidianitat? I el compromís, de què té gust? Cansa, viure contra la convenció? O cansa més rabejar-s’hi cofoiament? Els vitalistes neden contracorrent? O es deixen dur torrent avall per aigües revoltoses? Totes són preguntes de resposta oberta i que cadascú podrà contestar segons la seva convicció o conveniència, segons el seu patró moral o social. El cert, però, és que ens agrada que ens en parlin i que ens hi facin pensar.

És el cas de La discordant melodia del desig, la primera, i tardana, novel·la de Càndid Genovard, un d’aquells personatges que caldria reconèixer ençà i enllà i que, per a molts, passen desapercebuts. Genovard és un artanenc d’àmplia formació acadèmica (psicologia, filosofia, art…) i arribà a ser rector a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ara, Edicions Món de Llibres, en un nou encert, li ha publicat aquest llibre deliciós.

La novel·la s’encavalca entre la Mallorca postrural dels anys setanta i la Barcelona universitària efervescent dels darrers anys de dictadura franquista, amb el referent del maig del 68 francès més fresc que mai i amb l’existencialisme de Sartre i de la nouvelle vague d’on brolla el vitalisme i el gust pel plaer sense fre, però també la tristesa, el mal de consciència i els remordiments morals.

No crec que us hagi de contar gaire coses sobre l’argument del llibre, m’estim més que el llegiu i que us immergiu en el seu llac reflexiu. La discordant melodia del desig de vivències amoroses i sexuals protagonitzat per en Jeroni, un mallorquí que viu la seva joventut universitària a Barcelona. En Jeroni s’enamora sense sexe, es desfoga sexualment sense amor, es compromet formalment amb la repressió sexual de rerefons, es casa, és infidel i viu cercant sempre el compàs impossible del desig, que sempre camina descompassat al costat de les convencions i els compromisos.

Una mostra del vitalisme del protagonista: “El seu temps, que era màgic, l’ajudava a distingir el batec de l’efímer. I així, aprengué molt aviat a triar de les coses i les persones, abans que el més visible, l’amagat o el secundari”.

La reflexió proposada per Genovard, però, no es limita al model de vida triat (trien el model de vida, els vitalistes?) per Jeroni, sinó també a les diferents formes de viure l’amor i la sexualitat per part de les dones que l’acompanyaran al llarg de la vida. Així, trobam  la ingenuïtat femenina adolescent, encara inexperta, però no per això mancada d’un desig maldestre: “Puerils i descarades testimoniaven la seva energia amb gesticulació poc agraciada”. Tot plegat amb un gust per l’adjectivació que és una constant encertada durant tota la novel·la: “Els cossos s’exhibien insegurs. L’edat no les tenia preparades per a la millora quotidiana que concedeix l’artifici de la coqueteria. Sorgien de l’adolescència genuïnes, ignorants i renoueres”.

Més pròpia de l’època en què està ambientada la novel·la, i per tant, menys universal i assimilable per als models morals d’avui, és la reflexió sobre la repressió sexual provocada per la moralitat religiosa. Elena, el seu primer compromís seriós, no veu bé el sexe abans del matrimoni. Les seves amigues li ho retreuen: “Què hi has fet tots aquests anys a la Universitat?”. Ai, la universitat, aquella presumpta fàbrica de lliurepensadors, de persones capaces de forjar-se aquell criteri propi, de defugir models i convencions. És així realment? O es tracta simplement d’una acadèmia de l’estúlticia? Com en tot, cadascú en treu finalment el profit que vol, o pot. Davant l’absència de sexe amb la seva al·lota, en Jeroni es lliura a les seves amigues. Primer l’una: “Va ser un moment de fogositat maldestra però desitjat i correspost”. I després l’altra: “Després de fer l’amor, alabada en aquella promiscuïtat que no li demanava esforç ni compromís, s’adormí”.

Genovard, però, també té temps per mostrar-nos com se sent un illenc, un mallorquí, lluny de l’illa que el va veure créixer: “Diuen que les illes són femenines. El cert és que són llocs dels que cal escapar i al mateix temps suportar el corcó del desig de tornar-hi”. O per retratar-nos com eren els turistes d’aquell temps: “Uns pocs turistes, amb les cames a lloure i ulleres de conxa amb mirallets aferrats, anaven amunt i avall superant, abominables, llur caricatura”. I encara més, la visió dels indígenes de l’illa (en aquest cas Eivissa), resclosits, ancestrals, potser retrògrads: “La pagesia, endogàmica i a cops incestuosa, era amagada en cases sense camins, que conservaven costums fascinants, a cops violents”.

Amb precisió inusitada, l’autor ens mostra no sols els racons de l’ardència més primària, sinó també els enrevolts de la seducció, de la suggestió i la subtilesa: “La conversa tenia un timbre excitat i ombrívol, quieta però desitjosa, intrusiva però continguda”, tant que “se sorprenien amb suposades afinitats. Es produïa, pas a pas, la seducció per la paraula, mentre intentaven guanyar l’encaix degut, encara imprecís. Tenien coses a dir-se. No importava quines, les volien compartir i gaudien de la conversa”.

Les sentències vitalistes hi són a cada cap de cantó, a cada gir de full: “La prudència fora de lloc la feia oblidar que el que tenia davant era la vida i no la necessitat de conservar-la”, però també les conseqüències desagradables d’una aital opció de vida, davant les quals hom sempre es planteja l’exili: “Fugir ho empitjorarà. La tranquil·litat que sents quan has escapat t’enforteix la por”.

S’hi repeteixen també les actituds frívoles per part de les al·lotes, que, nedant en la ignorància, cerquen fer-se interessants amb la veu: “Parlava impertorbable de qualsevol tema i si es tractava d’algun pessic de cultura, ho feia com si ho conegués en profunditat. Tot amb la frivolitat que dóna la ignorància”, tot i sabent que és en la mirada el seu presumpte atractiu: “Però tenia els ulls verds i una tendresa envers els moixos que feia suposar que traslladaria als humans”. Mirau, per exemple com descriu el narrador una de les amants d’en Jeroni: “Mentre creixia va entendre que només tenia sentit el present. Un hedonisme obstinat en el qual l’erotisme va ser de seguida l’intèrpret principal. Gaudeix de la gratificació immediata. Per na Irene no té sentit una vida raonable. No l’ha coneguda i tampoc no la desitja”

Superades les etapes inicials, la maduresa mena a una sexualitat encara més desinhibida, potser més fredament calculada, però no per això buida de passió: “Havien d’evitar que el desig es transformés en afecte, més encara, estaven convençuts que ho espatllaria”. I és per això que en acabar, “no es feren promeses ni exageraren l’adéu. No es preguntaren què sentia l’un per l’altre. La passió no els havia deixat temps per a comprovar-ho”. És a dir, “no s’embrancaven en la fal·làcia de si el sexe satisfet porta a l’amor o a la inversa. La contentació sexual era imperativa, gojosa, primitiva”.

A mesura que avança la novel·la, avança també el grau de compromís del protagonista, alhora que prenen força les seves infidelitats i, per tant, els dubtes morals que assetgen les seves amants. Diu una d’elles: “No m’hauria casat si el matrimoni em posés conflictes sobre la meva honestedat o la del meu marit. Ho viurem així com podrem”.

I és a partir d’aquí que la pregunta foixiana emergeix com una Atlàntida poderosa, amagada, però sabuda. Ai, si poguéssim “acordar raó i follia”. Què sustenta l’amor? “La tendresa. Pots incloure l’erotisme. Però l’amor físic no dóna massa de sí quan el cos s’atraca al límit i els sentits substitueixen el pensament”. Per això s’arriba a pensar que l’amor físic és insuficient (“Les parelles que ho confien tot en el sexe no duren”) o fins i tot incompatible amb la convenció, diu tot citant Françoise Sagan: “És un bon exemple de la tristesa de l’amor físic. Els seus personatges, que hi estan enganxats, no tenen alegria, el plaer els fa anar dins un cercle tancat. I a cops fins i tot els fa dolents”.

I és dins aquest ball extern a la convenció que hom s’arriba a plantejar estabilitzar un estadi que ens hauria de semblar sempre fugaç. Per al narrador, viure entre dos amors no és impossible, però ho viuen de manera diferent els homes que les dones. Així, el sector femení considera que “no és impossible viure entre dos homes però ells acostumen a no conformar-se. N’has d’estimar un i deixar-te estimar per l’altre. Fins i tot permet portar una vida sexual normal amb els dos. Però és un embolic poc rendible i tan sols portaun cert grau d’ofec”. En canvi, “els homes es troben bé entre vàries dones i si no els estires s’hi quedarien. Després es tornen conservadors. A partir de llavors són fidels”.

En llegir el llibre de Genovard, el lector es deixa dur per l’ardor i l’aturall absent. Hom creu, també, que el narrador s’hi troba bé, dins aquest ambient frívol i inconscient (per què sempre parlam d’inconsciència quan sortim de la convenció?). En acabar-lo, però, el vaig tornar a fullejar i vaig observar un detall que m’havia passat per malla en obrir-lo per primera vegada. En el frontispici completava el títol aquest afegitó: “Crònica puntual d’una adolescència interminable”. Què vol dir, doncs, créixer? Com maduram en les nostres relacions? És madurar viure dins la convenció?

He començat amb preguntes i hi acab. Llegiu La discordant melodia del desig i mirau si podeu contestar-les.

“És per això, que crides a les nits?”


No m’havia passat mai. Il·lús, cada vegada que me’n vaig de viatge agaf un llibre o dos, per aprofitar les hores mortes. A l’avió m’adorm llegint. Al cotxe, em mareig si llegesc. A les estones en companyia dels viatgers, estàs per ells i pel viatge. En tornar, he llegit tres o quatre pàgines. Aquesta vegada ha estat diferent. M’enduia Un cel de plom, la història novel·lada per Carme Martí de la vida de Neus Català. D’aquesta lluitadora antifeixista en sabia alguna cosa arran del seu pas pel camp d’extermini nazi de Ravensbrück, exclusiu per a dones. Però poca cosa més. He estat una setmana de viatge i he tornat amb el llibre acabat. En les tres hores de vol me’n vaig llegir una tercera part, d’una tirada.

La novel·la, precisament, està tota impregnada per  l’horror dels camps nazis. Ja des de bon començament, fins i tot quan la protagonista ens narra en primera persona la seva infantesa als Guiamets, una petita localitat rural del Priorat, l’espant i el retorn permanent al malson en vida dels camps de la mort ressona constantment. Militant del PSUC i lluitadora antifranquista durant la guerra civil, després del triomf de Franco hagué de travessar la frontera cap a França. En aquest trànsit hagué de fer-se càrrec dels infants orfes de guerra que, com a infermera, ja havia cuidat durant el conflicte a Premià de Dalt, a la colònia Negrín. La relació maternal i protectora de Català amb els infants és d’una tendresa que corprèn i fa vessar més d’una llàgrima al lector.

Carme Martí ha sabut donar el caire just a la narració, de manera que, tot i sabent que es tracta d’una novel·la, comprenem que es tracta d’emocions generades a partir de l’evocació dels records de Neus Català.

Una vegada a França, la protagonista s’implica amb la lluita amb la resistència contra el nazisme i coneix Albert, resistent i primer gran amor de la seva vida. Delatats, són atrapats pels nazis, que, després de mantenir-los empresonats a Llemotges, els deporten. Neus Català passarà per Ravensbrück, on moriren prop de 100.000 dones, i a Flossenburg, on l’obligaren a treballar en la indústria armamentística.

El relat de l’estada al camp sobrepassa els límits d’allò que hauríem d’entendre per valors humans. Hom no pot capir com els humans podem arribar a extrems com els que es visqueren als camps d’extermini nazis. Tractades com a bèsties i en condicions que cap ésser viu hauria de passar mai, aquelles dones visqueren arran del precipici, sempre damunt un fil de vida en un “no-món”, un lloc real i alhora impossible, inimaginable, on arribaren després de cinc dies esgotadors de viatge sense aturades, des de Llemotges fins a Ravensbrück. Vexades, humiliades, mal alimentades, esterilitzades, poques sobrevisqueren. A Un cel de plom, es dóna testimoni de tot el que passà en aquells llocs, amb l’objectiu que no es torni a repetir, i també amb l’objectiu de donar visibilitat a unes víctimes que massa sovint no en tenen. A la dècada dels vuitanta, Montserrat Roig escrigué un llibre clau per comprendre l’horror del feixisme en general i del nazisme en particular: Els catalans als camps nazis. En plena investigació, els testimonis que havien trobat eren tots masculins i negaven la presència de dones en els camps d’extermini. 92.000 en moriren just a Ravensbrück.

De l’estada als camps se’n desprén també l’enorme capacitat de superació dels éssers humans, l’indescriptible coratge per aferrar-se a la vida i contar el que les companyes mortes ja no podran dir a ningú. Explicar l’horror i fer-lo avinent a les generacions futures, aquest ha estat i és encara l’objectiu de Neus Català. Cançons, jocs, solidaritat i humor guaiten com un raig de llum dins la tenebra de Ravensbrück, per demostrar que dins el femer més pudent i pot créixer una flor.

Supervivent, Català coneixerà un altre amor, en Félix, que la farà mare quan ja tot li feia pensar que seria impossible. La seva filla Margarita també és un exemple de lluita per la memòria del que visqué sa mare, no debades, per sempre serà “filla de deportada”. Un dia, mirant el documental per la televisió, tota la família va constatar i conèixer l’horror dels camps nazis. En veure-ho, el fill petit demanà a sa mare: “Mare, és per això que crides a les nits?”.

Però de tot el llibre, més enllà dels detalls escabrosos del tracte inhumà de les SS amb les preses, allò que més en destacaria és la lliçó de coratge i coherència de Neus Català: en primera instància per lluitar contra Franco, després contra els nazis des de la resistència, i finalment per escampar arreu del món la seva vivència i retornar el món a una pau justa i sincera que agermani pobles i persones en igualtat de condicions, amb justícia i amb dignitat.

Us el recoman. Conèixer la història de Neus Català us farà créixer i, malgrat tot, us farà veure que la utopia sempre és possible. Basta creure-hi, com ella. Llegiu-la.

“Fer de cada partit una gesta única”


Una amistat a tres bandes. La mort d’un fill. Un militar antifeixista. Un paisatge de quaranta anys. Kabul. Berlín. El temps que s’escola. Un cronòmetre. Un partit de bàsquet. O molts. La vida. Poca cosa més fa falta que aquesta introducció de sintagmes sense verbs per fer un croquis accelerat de Kabul i Berlín a l’últim segon, la segona novel·la de Joan Mas i Vives, que, a més, li ha merescut aquesta vegada el reconeixement com a finalista del Premi Sant Jordi d’enguany.

A banda d’una veu autèntica i d’una prosa suau amb estones de lirisme continguts i altres d’eixutesa narrativa, el primer mèrit que destaca en la nova proposta de Mas és la seva capacitat d’amalgamar realitats tan diverses com el bàsquet o la mort d’un fill amb paisatges tan distants com Kabul, Berlín o l’Espanya convulsa de la mal anomenada transició.

 Un dels esforços, amb resultat reeixit, més ingents de Mas ha estat la contextualització de l’obra. Perquè vegeu a què em referesc, llegiu sense marejar-vos, si podeu, aquesta tirallonga espectacular de referents: budes de pedra dinamitats pels talibans, burkes, màfies russes i italianes, procés de Burgos, Tierno Galván, Fuerza Nueva i Blas Piñar, Tejero, GAL, Felipe  González, Rodríguez Galindo, José Amedo, Cristian Olaskoaga, Segundo Marey, la immigració multicolor del Raval barceloní, els vols clandestins de la CIA, Lasa i Zabala, hutus i tutsis, el conflicte dels Balcans i la intervenció de l’OTAN, la plaça de Tiananmen, la mort de José Couso a l’hotel Palestine… I he deixat per al final mites esportius com Paula Rattcliffe i, sobretot els jugadors de bàsquet Nikos Galis, Oscar Schmidt o Arvidas Sabonis, que Mas, en un lapsus perdonable, qualifica de  “rus”. Sabonis, lituà, s’enfadava molt quan li deien que era rus just pel fet de competir amb la selecció soviètica…

Com veu l’amic lector, la feinada de recerca per part de Joan Mas ha estat immensa, però més àrdua ha estat encara la tasca de fer-ho lligar tot dins un panorama de ficció…. o no tant de ficció. Si bé és clar que la història dels tres protagonistes és fictícia, també és cert que els referents que la contextualitzen són ben reals. Un servidor s’ha pres el luxe de googlejar algun dels continguts contextualitzadors amb la sorpresa que els trobava a la xarxa referenciats amb la data i l’origen que també n’especifica Mas.

La fusió de tot plegat, ficció i realitat, emoció i narració queda exemplificada en una frase pronunciada per un dels protagonistes de la història: “Com puc comparar el fred d’aquell hivern a Berlín amb la calor que va acabar fent l’estiu de Kabul”. Mas no els compara, sinó que els fa conviure amb harmonia versemblant.

 Per configurar tot aquest panorama, Mas també s’aferra al cinema, com un dels referents cabdals per comprendre la història de la segona meitat del segle XX. Així, hi trobam referències explícites a nombrosos films, com ara Tots els homes del president, El verdugo, La guerra dels móns, El tercer home, El gran dictador, Hotel Rwanda, Running o Poderosa Afrodita.

Però què passa a Kabul i Berlín a l’últim segon? Tres amics en són els protagonistes. A un d’ells, narrador de la història i periodista esportiu, li és encarregat un llibre sobre l’equip de bàsquet que entrena en Guillem, un exjugador de qualitat que ha sobreviscut la mort d’un fill. El tercer dels amics és en Joan, un exmilitar que qüestiona el feixisme i les actuacions dels militars durant la transició espanyola. Mas, com tots els novel·listes, ens parla de la vida d’aquests tres personatges, dels seus episodis vitals, les seves cabòries, els seus maldecaps, els seus disgusts i les ànsies per superar-los.

En Joan, el militar, té una perspectiva del món que difereix prou de l’estereotip que en certs àmbits ens hem format dels membres de l’exèrcit. Sense dubtes, s’oposa frontalment al règim nazi de Hitler: “La vida a Berlín est era molt precària, tot és ple d’edificis socials amb cuines i banys comuns. Les promeses imperials de Hitler eren pitjors. Va estar a punt de fer-se l’amo del món. Creia en el que feia i va dominar Europa. Va cometre moltes aberracions! El que hem vist al camp de concentració de Sachsenhausen posa els pèls de punta”. Però també qüestiona el paper de l’exèrcit en la transició espanyola: “L’exèrcit s’ha de posar al dia, no pot continuar alimentant la llegenda negra que corre per Europa”, i encara més: “És hora que l’exèrcit només faci d’exèrcit i no s’atorgui funcions que no li corresponen”. Tot això, però, no evita que, al cap i a la fi, en Joan sigui un militar i parli de morts en combat com qui parla d’expulsats per targeta vermella en un partit de futbol: “Sabien el que feien i ha stat una operació molt neta. Han eliminat d’un en un la majoria dels homes armats que hi havia llavors hi han entrat i encara hi ha hagut alguna topada a l’interior”.

Però la gran sorpresa de la novel·la la trobam en la presència del bàsquet, esport practicat per en Guillem, l’altre protagonista del llibre. I tanmateix, tot i la profusió desacomplexada de detalls sobre jugades i tàctiques, la presència del bàsquet té sobretot una funció metafòrica, d’identificació amb la vida mateixa. Vet aquí alguns exemples: “A la vida et varen desqualificar i no havies infringit cap norma”. O aquest altre incitador del carpe diem més exaltat: “Fer de cada partit una gesta única, l’experiència més intensa que pots viure, la darrera, la més important”. O la presència permanent de la vida passada en cadascun dels nostres actes d’avui, en cada una de les nostres arrugues, de les nostres cicatrius, de les nostres reaccions i pensaments: “Tot el passat dels jugadors es projecta sobre la pista. Cada una de les seves virtuts i dels seus defectes té la raó de ser en el que han viscut fins ara”. O l’aprofitament de la intel·ligència i l’astúcia per sobre de la capacitat: “Jo era més bo, però ell controlava el partit com més li convenia”.

També és des del bàsquet que Mas ens proposa la reflexió sobre la capacitat humana de regir el seu destí a la vida i també sobre la nostra actitud vital: “Quan passen els anys tothom tendeix a conformar-se i perd interès en la competició o en el que sigui”. És durant tota la novel·la que aquesta balança oscil·la entre el dubte i la certesa, entre la valentia i el conformisme, entre el determinisme i la voluntat: “Deixar que els dies avancin lents i no girar-se d’esquena a la vida, d’això es tracta. Cada minut té sentit mentre el vivim, només mentre el vivim”. O també: “D’això es tracta, que tots ens creguem capaços de tocar la glòria”. I en canvi també és capaç de dir que “es tracta de conviure amb les pròpies limitacions, un aprenentatge que tots els homes haurien de seguir”, com si les utopies i les declaracions d’intencions grandiloqüents fossin vanes o inoperants: “Ara tampoc no m’he de deixar seduir per idees massa grans, que no pugui dur a terme”. I malgrat tot, el dubte sempre retorna: “Tots ens fem com som, però no sé si és per les decisions que prenem o per les que deixam de prendre”.

Un dels punts calents, interessants, de la novel·la és l’aprofundiment psicològic en els efectes emocionals causats per la mort d’un fill. Hom pensa sovint que els fills són una projecció d’un mateix, una petita mort, una herència deixada, la permanència dins el pou del temps que no s’atura i per això “en Guillem havia projectat tota la seva vida sobre la del seu fill, com si no en tingués de pròpia, i estava convençut que això els faria mal, a tots dos”, fins al punt que entén la mort del fill com una nova naixença: “El pare participa en la concepció del fill, i després, el fill, amb la seva mort, participa en la concepció del pare, de l’home que neix del seu traspàs”. Però aquesta buidor per la desaparició física d’una projecció de l’ànima pròpia sembla no poder tenir comparança amb l’amputació que significa per a una mare l’extinció d’una part física d’ella mateixa: “Tu no saps què és patir de veritat, creure’t condemnada a viure. Per conèixer això has d’ahver portat una criatura a les entranyes, l’has d’haver criada amb la llet dels teus pits, has de saber que és una part del teu cos, i has de sentir la mutilació, l’esqueix de perdre’l, veure com et deixa incompleta”.

En Guillem s’aferra al record del fill mitjançant una cinta de vídeo, però, desfet i fora de si, en destrossa el reproductor, per després esdevenir conscient que el record del seu fill ja només podrà perpetuar-lo dins la pròpia ment: “Ja no hi ha reproductors com aquest, no podré veure el partit mai més”. A la fi, assumeix el dolor com un fet quotidià, inherent a la pròpia persona, com un enyor serè, net de culpa i de malestar: “Fa temps que va tocar fons, però s’hi ha adaptat, com si hagués trobat manera d’habitar-hi”.

Cloc aquesta ressenya enumerant-vos alguns dels comentaris que el narrador-protagonista, clara disfressa de l’autor, al cap i a la fi, i que serveixen per comprendre com afronta Mas el fet d’escriure. Hi trobarem anotacions més aviat concretes, com ara “no vull caure en la sensibleria fàcil”, o també, “crees complicitats curioses entre tu i els teus protagonistes. Potser hi poses  massa càrrega moral i t’atorgues un paper de gurú que no et correspon”. I dubtes sobre l’oportunitat d’escriure sobre determinats fets “és pura literatura i no es pot fer literatura amb el dolor que va provocar la mort d’en Pere”. Reflexions, al cap i a la fi, que col·loquen en el seu lloc vida i literatura. El narrador-autor, com els escriptors autèntics, com els lectors autèntics també, arriba a afirmar que “el llibre m’ha fet canviar, no som el mateix que abans”. I això és així perquè “jo escrivia des de la veritat, no la veritat del tema que tractava, relativa i molt discutible, sinó des de la meva veritat”. No hi pot haver millor divisa que aquesta per anar pel món de les lletres. En definitiva, que “cada persona és un món complet”, i per això cada persona pot ser un llibre. O cent.

Post Scriptum

 M’ha fet gràcia el passatge següent, pel que té de profètic i de paral·lel amb una situació viscuda fa pocs dies.

“Aquests dies fa moltes gestions. Viu la seva feina, intensament, i s’apassiona movent les fitxes que té al seu abast. Ens ha confirmat que no vol continuar al club. És tallat d’una peça i quan pren una decisió no torna arrere. La baixa no es farà pública fins que tot acabi, però en el cercle reduït en què es mou tothom coneix la notícia. Encara ue sembli mentida després de tot el que va passar en la darrera eliminatòria, no ha perdut prestigi”.

No hi veis en Guardiola, aquí? Res, misteris de la literatura.

La part freda del llit: “El cos és l’únic camí que porta a l’ànima”


Bernat Nadal forma part del nostre panorama literari des de sempre. Com a mínim des del meu sempre. Fins ara, l’havíem seguit en dues facetes prou diferenciades: els seus articles en premsa i la seva poesia. Ara ens n’arriba, però, una nova proposta: un llibre de narracions que ha titulat La part freda del llit. La majoria d’històries i referents que han generat aquests relats breus procedeixen de la realitat. I tanmateix, realitat i ficció es confonen quan la literatura és bona i sap arribar-nos al viu. En definitiva, quan la literatura esdevé una nova realitat, una realitat paral·lela. Nadal, en el primer dels contes, sembla insinuar-nos aquesta idea de nova realitat: “En alguna lectura s’havia arribat a enamorar bojament d’una dona de ficció per la seva intel·ligència, bellesa i capacitat de seducció”.

L’escriptor manacorí fa literatura, anàlisi de les emocions. Es fa home, s’humanitza i ens humanitza, perquè parla del que ens preocupa a tots: la vida, l’amor, la solitud, la literatura, el país, la mort. No ho pot dir més clar l’autor en una de les seves narracions: “Els escriptors són qui realment conten la història de les emocions”.

No crec que sigui el moment ni el lloc de fer una anàlisi detallada, conte per conte, del llibre de Bernat Nadal. Preneu-vos aquest post com una convidada a endinsar-vos en aquest volum, de conèixer-vos una mica més, de reflexionar sobre el sentit de la nostra existència, sobre la solitud, l’amor, el desamor, el país… i la literatura, per descomptat. És així que us n’oferesc aquesta lectura transversal, dividida en diferents apartats.

La literatura

Són especialment punyents, valentes i ocurrents les consideracions de Nadal (amagat rere la màscara de Julio Cortázar) sobre Maria Antònia Salvà, de la qual diu que escriu “poemes ampul·losos”, que és “ingènua”,  alhora que dubta que hagi “desitjat mai un cos” i es demana si deu ser “una pervertida”. Al vitalisme de Cortázar-Nadal li costa comprendre que darrere aquella “pàmfila” no hi hagi una dona carregada d’amants. En el fons, Salvà esdevé l’excusa per a Nadal per rebutjar el model literari, cívic i moral dels poetes de l’escola mallorquina, qüestionats en més d’un cas per la seva connivència amb el règim franquista. És per això també que  de la literatura vàcua d’aquella generació Nadal no n’espera més que la buidor ja anunciada, perquè “tal escrius, tal ets”.

El país, el poder, les obligacions cíviques, els mallorquins

Sempre m’agrada extreure conclusions morals, ètiques, de postura davant la vida del qui ha escrit el que llegesc. No podem entendre l’escriptura i la lectura com un entreteniment, sinó com una forma més de formar la nostra consciència. Nadal no s’ha amagat de les seves conviccions cíviques ni del seu amor i preocupació pel futur del país, tampoc ara: “Considerava falsa la teoria que els humans són iguals en qualsevol indret del món; el clima i la natura condicionen la cultura i el tarannà de la gent”, i ho rebla afirmant que “l’home és un animal territorial i allò era la seva casa”.

També ha estat una preocupació des de sempre per a Bernat Nadal la guerra civil, el seu resultat i les seves conseqüències. El Cortázar-Nadal del primer conte hi reflexiona: “Potser en aquest país la guerra no havia resultat ser una eina d’alliberament, com a la resta d’Europa”. Una guerra que va menar a unes “conseqüències culturals d’una dictadura sanguinària”. Unes conseqüències culturals que, molt probablement, han acabat determinant el tarannà indolent, passiu i conformat dels mallorquins: “La gent semblava tenir seny i contagiava tranquil·litat, mai no tenia pressa, ni problemes irresolubles”. Uns mallorquins que són vists amb ironia, o sarcasme ja, si es vol, per part de Nadal: “ Fins i tot els problemes més grans els volen resoldre amb ensaïmades. Es una espiral dolça que parteix del centre i va cap a l’infinit”.

Nadal parla dels mallorquins dels anys seixanta, però si canviàvem el temps verbal passat pel present, les afirmacions del poeta i ara narrador serien igualment versemblants: “Tenien aspecte d’haver acceptat des d’abans de néixer totes les rendicions incondicionals que els exigiria la vida”, vaja,”com si fossin portadors d’una humilitat mil·lenària”.

Hi ha, per tant, una preocupació fonda per l’actitud de la col·lectivitat, però també de l’individu davant els avatars proposats al país. Cal lluitar davant les adversitats, i per això de vegades hem de ser autocrítics amb la nostra indolència individual: “Talment un filiprim taciturs amb vocació de millorar el món, això sí, sense massa lluita”, o també, “n’hi ha prou d’interessar-se pel que està passant, la nostra preocupació ja és prou solidària, no podem intervenir-hi”. I per tant, és obvi que “no em puc deixar endur per la mandra d’aquesta illa”.
Hi trobam també referències a la corrupció que hem arribat a pensar que és congènita de la nostra condició: Aquí no hi ha lladres. Ni robatoris ni assassinats, tret d’algun crim passional sempre justificat i dels robatoris institucionals per part dels poderosos, que eren costum absolutament admès per la gent local”. I encara: “Els pobres no poden delinquir impunement, només els poderosos es poden permetre corrompre l’ordre i viure tranquils”.

El paper de la religió i de l’església i la societat també hi és qüestionat sense enrevolts: “Considerava extingida i pagada qualsevol obligació vers la religió, duia molts rosaris avançats”. O també quan parla sobre l’habilitat masturbatòria del profeta cristià: “Jesús de Natzaret? Pel que recordava dels sermons vai no va condemnar aquesta pràctica”, per acabar denunciant amb valentia les massa habituals pedofíliques dins el clero: “També es va fixar que cap frare no li feia moxionies i encara menys el palpava, ni altres coses per l’estil, que hom deia que feien als companys. Triaven al.lots bells, guapets, però no efeminats”.

La vida

La part freda del llit és un llibre d’emocions, de vida, de sentiments. Segons l’estadi vital en què ens trobem en farem una lectura o una altra. I aquest és el seu mèrit, la capacitat d’universalitzar sensacions concretes perquè tots ens hi puguem sentir identificats.

Així parla de la infantesa, com d’un paradís perdut, d’una felicitat ingènua que ja no tornarà: “Va pensar en els seus anys d’infantesa, quan tot era lúcid, elemental i senzill”.

També parla de l’amor i del desamor: “Potser en l’amor també s’ha de tenir decisió, però, quan intervenen els sentiments, es fa costa amunt assolir l’equilibri”.

De l’adolescència, aquella edat en què: “No tenien tanta pressa per arribar a l’edat de la decepció”.

El sexe apassionat, la lascívia

Tot i que la solitud i una certa melangia semblen amarar tot el llibre, hi ha moments on el record d’un temps antic i apassionat sembla sobreposar-se a la lassitud del moment d’ara: “La seva relació al llarg d’una temporada va ser felina, molt sexual, com es donava per sabut que havia de ser entre els jovençans”. I tot plegat, escrit des d’una òptica molt masculina i heterosexual, de meravella davant un cos esplendorós: “Va passar per aquella època que viuen totes les dones quan arriben al màxim de la seva esplendor, quan l’atractiu i la gràcia pugnen per mostrar-se a través d’elles, és el moment que, si no són exactament belles, almenys s’han de considerar irresistiblement captivadores”. Així mateix, també hi ha estones gairebé hilarants, divertides, molt italianes, i mai més ben dit. Bé, més que divertides, estimulants, generadores d’imatges, màgiques, literàriament màgiques, per tal com són capaces de crear aquella nova realitat de què parlàvem al principi: “La Chiara, amb les seves mamelles abundants i tremoloses, ell, tot just de pensar-hi, es decomponia amb ganes de xuclar tota l’alegria del món; i la nuesa del seu tors pàl·lid. El cos, la panxa, el pubis, sinuositats de dona com cal, amb algunes tènues mulles libidinoses, incipients sacsons que la feien més apetitosa que no aquesta mena de dones magres, desnodrides, que es poden veure avui en dia i que no tenen per on agafar”. La Chiara, aquella força de la naturalesa desbocada, eixancada i oferta al gaudi més pregon: “El medalló d’or blanc volant embogit com un estel fugaç”.

No hi ha dubte: “Fer l’amor és tornar a néixer. Es paladeja la sensació de ser més jove i es viu, o almenys un se sent acompanyat”. I és per això que cal prendre-s’ho amb la transcendència que pertoca: “Mai no s’hagués imaginat que podria  accedir al sexe i meditar profundament alhora. Fins aquell dia havia follat precisament per evitar pensar”. Tota aquesta corporeïtat queda resumida  en una sentència prou explícita: “El cos és l’únic camí que porta a l’ànima”.

L’amor

I del sexe apassionat arribam a l’amor tranquil, com una fase més de la vida, com un camí cap a la nostra Ítaca particular, ple de petits detalls que ens farceixen una felicitat que ens va davant com una pastanaga que no podem agafar mai: “Valora petites coses com llegir un bon llibre o escoltar totes les fugues d’en Bach”. L’anècdota, l’instant insignificant, esdevé moment primorós del gaudi: “Parlaven i parlaven sense que interessàs fixar un tema determinat, la conversa s’obria camí per ella mateixa i era fàcil improvisar variacions del tema central. Aconseguien convertir en suculent qualsevol tema, el més superficial si venia al cas”, fins al punt que “estimar és allò de viure conjuntament amb un altre les petites anècdotes de cada dia”. L’amor de les pel·lícules, de les cançons, el model romàntic i turbulent, dóna pas a una visió molt més asserenada de tot plegat: “No consistia a enganyar-se amb promeses, ans a no deixar escapar ni un sol d’aquells instants fugissers que llavors eren quotidians” 

El desamor

Però sigui apassionat o sigui amb serenor, tot amor acabarà en desamor. Tot risc de salt sense xarxa es clou amb l’esclat del desastre: “Passaria la resta de la seva vida eixugant-se les llàgrimes per culpa d’una inclemència del destí?”, o també: “Com si els anys de conviure amb na Chiara s’haguessin convertit en un caramull trist de desmemòria”. I tot això posat en boca del rude i masclista Tomasso, en una demostració de la rodonesa dels personatges de Nadal, que, encara que inicialment puguem pensar que són estereotípics, són sempre salvats per l’autor, que lluny de mostrar-s’hi compassiu hi enarbora una empatia preclara.

El despit, el rancor, el desencís. Les sensacions que poc o molt tots haurem viscut al final de les nostres vides, són també les sensacions que viuen els personatges nadalians: “Mai no es tornarà a comprometre perquè les emocions són el preludi dels grans errors”, o també: “Cadascú porta el pes de la pròpia xarxa de plaers i fracassos que comporta l’existència”.

I tanmateix, després de qualsevol caiguda, comença una nova vida: “S’inicia un procés per emmotllar-se a una nova situació que crea una metamorfosi fisiològica que passarà de restar hores i hores assegut en la seva vella i austera cadira, a destinar gran part del seu temps a l’apassionant quefer de xandocar, ajaçat pels més obscurs racons d’una sala de festes”. És a dir: “Faria una nova conquesta i altrament gaudiria amb fervor la presència efímera d’algú que li pogués oferir dolçor suficient per a recobrar les ganes de viure”.

El pas del temps, la solitud

No tot són flors i violes, però. Els personatges de Nadal, viuen, s’arrisquen, estimen i odien. I acaben sentint-se sols, desemparats davant el fet de viure: “Quan un arriba al punt que sense tenir massa anys comença a sospitar que ja no és jove i que no ha sabut aprofitar el temps passat i viu mig retirat del món, no per delit de concentrar-se, ans perquè no n’obté prou plaer de les persones”.

El pas del temps comença a fer la seva feina: “Envellir era un procés com un corc perillós que no fa mal, però deixa un gran forat clamant dins la soca”. I la vellesa sembla esdevenir sinònim de solitud: “Ara li feia més mal no tenir algú proper que no l’absència de la companya”, i per això ens refugiam en els records: “Quan volia sentir la seguretat de passar una estona agradable, retrocedia a la història remota”. El desig, tan present en altres passatges, esdevé ara pura entelèquia: “La vellesa, en sentit primigeni, era la privació del contacte físic amb éssers humans”.

La mort

I arribam al darrer estadi, el de l’enfrontament amb el moment més temut de les nostres vides: “Només temia allò que veia i la mort no l’albirava”. Tots, en qualque moment, ho hem pensat. Si jo no hi som, no existeix tampoc el meu món: “S’havia atrevit a pensar que sense ell la resta de l’univers no existiria”.

Nadal parla de la mort en termes lluminosos, de descans serè, de bellesa, de plenitud: “Penetrar en una inconeguda magnitud que feia omissió dels temps, per endinsar-se en un sender infinit que travessa totes les mesures i que, a ell, li semblava conèixer des d’alguna existència remota. Com si veiés la divina proporció d’un nou univers i estàs segur de trobar la misteriosa bellesa que condueix a la plenitud”.

Acab amb dues cites més. Una de vitalista, que ens convida a viure la vida amb els sentiments a flor de pell: “La bellesa, les sensacions i les emocions són intransferibles, però fan vibrar el cor de tothom”. I una altra que ens parla de l’enigma profund de ser persona: “Per arribar a conèixer com és una sola persona s’ha d’haver estudiat màgia”.

Amb La part freda del llit, hom podria pensar que coneix una mica millor en Bernat Nadal, però s’errarà. Aquest llibre ens ajuda a descobrir-nos a nosaltres mateixos dins les emocions dels altres. Esperem que no sigui el darrer.

“Quines obligacions, desigs o esperances pot tenir algú que disposa de tot el temps del món per executar-les?”


He rellegit aquests dies Contes des de l’illa Quàntica i Nou llibre de les bèsties, el volum de contes amb què Carles el Saure va guanyar l’any passat el Premi Mallorca de Narrativa. Convé  començar així aquest escrit perquè és de justícia recordar que aquests premis han passat ja a la més insignificant existència després de l’aplicació de les preceptives retallades del nou govern neoliberal que comanda aquesta terra.

Però com que el que ens agrada a nosaltres és llegir, pensar, aprendre, parlar, i sentir-nos privilegiats de ser persones, animals racionals, us explicaré quines han estat les impressions que me n’he duit de la lectura de la primera incursió en narrativa del Saure.

El llibre està dividit en dues parts formalment molt diferenciades, però no tant conceptualment. La primera part, Contes des de l’illa Quàntica, és un recull de narracions més o manco breus escrites a l’ús, amb una dosi important de fantasia, amb un final sorprenent, amb incursions morals o ètiques sobre el sentit de la vida, la preocupació per la recerca de l’alteritat d’un mateix, el pas del temps, la sensualitat, el sexe, l’amor, la ubicació conflictiva de la humanitat en el planeta, la mort, la intertextualitat, la poeticitat, les referències a altres disciplines creatives, etc. En destacaria el primer, L’oniront, un conte en forma de novel·la negra o policíaca, en què un investigador sòmines i perdonavides ha de mirar de trobar l’oniront, un presumpte estafador “emocional”. El misteriós personatge manté trobades amb altres persones a les quals demana que els expliqui algun fet, alguna història, a canvi que després, ell, els contarà la història més bella que hagin sentit mai. Després de complir la primera part del tracte, els interlocutors de l’oniront veuen com aquest desapareix i no compleix la seva. No us resoldré ara l’enigma, però us puc dir que la història té molt de l’Odissea, d’Ulisses, d’Ítaca. Us he explicat que el detectiu-narrador era un perdonavides, però no us he dit que això fos incompatible amb la poesia: “Duia un vestit blau fosc molt escotat que resplendia en la penombra com un cel de nit mesclat amb lluna”.

“L’estructura clàssica del relat” és un altre dels contes, aquesta vegada amb un gust exquisit pel llenguatge, traspassant gairebé la frontera de la prosa poètica, amb una musicalitat que endolceix la lectura i convida a la suspensió del pensament.

El llibre no està exempt del sentit de l’humor i afronta amb ironia, i a voltes sarcasme, determinades qüestions de la vida. A mesura que l’anam llegint hi podem detectar quina és la postura ètica o moral, ideològica si voleu, de l’autor. Vet aquí algunes perles:

* No crec que els llibres contenguin la clau de tots els misteris d’aquesta vida o de cap altra.

* Un home ha de prendre riscos si vol vantar-se d’haver viscut.

* A partir de certa edat les dones tenen una edat incerta.

* Me semblaren bons xicots perquè s’oposen que esglésies i mesquitesacumulin pasta llarga, inconvenient, al seu parer, si es vol trobar Déu.

* Jesucrist era una persona molt especial, però no feia miracles.

* La diferència entre la satisfacció i la frustració respecte a un fet o estat rau sovint en la percepció que en tenim, en la seva interpretació: la gent que segueix Jesucrist amb les butxaques plenes de monedes per comprar miracles no ha entès el seu missatge.

* Era de la classe d’homes més perillosa, d’aquells que la manca total d’escrúpols fa capaços de convertir un vers bellíssim en un consell publicitari fabulós.

* L’avantatge fou que la vida política sovint feia posar cara d’idiota a l’amo, i jo podia imitar•lo tot pensant en el meu amor.

També en un dels contes hi trobam la clàssica dicotomia que ha de superar l’home que camina a la recerca de l’eternitat, de la immortalitat, a través del fet amorós: “Jo era bella, mes vós m’heu fet més bella. Érem el verb fet carn i la carn s’esvairà. Ara som la carn feta verb, aire: la immortalitat respira amb nosaltres. (…) Madame Curie parlava sovint de la immortalitat, i sempre la lligava a l’amor. Per mi anava lligada a la còpula”. I tanmateix, sembla convençut, i molt, que aquesta eternitat va lligada a la intensitat del moment: “Vaig pitjar la cintura dins la seva i un onejar de cos dins l’altre, un llamp interminable al fons de les seves cuixes, la van dur lluny. Vam quedar sobre l’horitzó del bleix i la carn una estona color de sempre”.

És determinant en el llibre, clau, la preocupació pel pas del temps. De vegades ens la mostra de manera explícita, i com a tema central d’un conte: “El canvi d’espai n’importa un de temps. Viceversament també: si l’objecte no recorre cap espai tampoc no recorre cap temps”.

La segona part del llibre és formalment molt diferent de la primera, però ens mostra les mateixes preocupacions. Més que contes, el “Segon llibre de les bèsties” és la narració de l’expedició del Dragonfly, una espècie de Beagle darwinià postmodern i fantàstic, hilarant, fascinat i fascinant. La narració és un riu d’imaginació que flueix pausat i constant, farcint la lectura d’imatges d’una extrema bellesa, cruesa o sensualitat. Sempre, però, des de la fascinació per la natura (“Hem arribat a les delicioses aigües de la badia de Buru per desembarcar a Jaranghir, una petita vila pescadora envoltada de selva verda, cocoters, garballó i platges maragdes d’arena fina on vénen les tortugues marines a pondre els ous: el paradís”) per part dels protagonistes, que són retratats de manera còmica i caricaturesca, de vegades fins i tot cruel, per part de l’autor. Com si ens volgués mostrar una humanitat ridícula davant la grandesa de la natura, que aquí es mostra implacable i dominadora, senyora dels nostres destins. Tot plegat, ens ho mostra Carles el Saure amb un llenguatge volgudament científic i cientifista, però no per això mancat d’esperit i forma poètica, ans al contrari: “A vegades, com en el cas de les intuïcions d’Einstein i Minkowski (“la massa dicta a l’espai-temps com corbar-se, i aquest li dicta a la massa com ha de moure”) la ciència està a l’altura de la poesia”.

Entre les bèsties que ens descriuen els científics una mica tronats del Dragonfly hi trobam per exemple els lleons de llum: “L’existència dels Lleons de Llum inflama el sentit de la vida: són immortals, i la seva única funció és la bellesa” o l’estrella carnívora, que “penetra la víctima per la mirada fins al centre del pit i, talment una àncora, clava aquí els quelícers per injectar verí. La vida de la presa començarà a girar al voltant d’un forat negre com en un embornal, i l’astre anirà adquirint lluminositat, fent-se visible gràcies a la nova entrada d’energia. (…) L’estrella simbolitza la catarsi perquè depura la pesona i n’extreu el més brillant”. No és aquest l’únic cas de depredació que es dóna en l’aventura. En totes les ocasions, però, ens arriba descrita una mort dolça, suau, catàrtica, mai traumàtica, com si l’autor ens volgués mostrar el fet de morir com una passa més dins el nostre trànsit per aquest món.

També hi ha lloc per a la poesia, així, de manera explícita, com ho mostra aquest bell poema:

Esti mar

Dormo damunt tu
com una barca
sobre la seva ombra
en aigües clares.

El llibre, a més, és complementat amb il·lustracions delicioses i generadores d’imaginació per part de Tonina Matamalas.

El viatge del Dragonfly és una mena de viatge iniciàtic per als seus tripulants i investigadors, una odissea, un viatge a la recerca de la felicitat, com la vida mateixa: “No sé si hem vengut a descobrir espècies o a cercar aventures sentimentals”.

També, al llarg del llibre, hi ha un profund gust pel llenguatge, com a font de coneixement, de joc, d’enginy intel·lectual, de manera d’entendre el món en cadascuna de les seves realitzacions concretes: “El verb dels hiperpòtams tenia poder creador i la sola pronuncia d’un mot en la seva llengua implicava la materialització del seu significat”.

I què passa quan el Dragonfly i la seva tripulació contacten amb un poble i una gent que han aconseguit aturar el temps i assolir la tan desitjada immortalitat?: “No parlaven, no menjaven, no cultivaven, no jugaven (no hi havia infants). Excavaven l’aigua tota l’estona, pareixien bojos”. La mort és, a la fi, necessària, perquè és el que dóna sentit a les nostres vides. Cap de les nostres urgències existiria si no fos perquè tenim consciència que el nostre temps aquí és finit: “Quines obligacions, desigs o esperances pot tenir algú que disposa de tot el temps del món per executar-les?”.

No hi ha res més a dir: llegiu-lo. Si ho feis, passareu gust, aprendreu i sereu millors persones: pensareu.

 

Conceptes literaris


Hilari de Cara i Bernat Nadal. Dos poetes. Dos homes de lletres. Dos humanistes. Dos homes lliurats a la noble tasca de desllorigar la condició humana i les seves contradiccions. Heus aquí una entrevista-tertúlia mantinguda fa ja alguns mesos i reproduïda parcialment a les revistes Cent per Cent i Lluc. Gaudiu-ne. 

 

 Podríem començar parlant de la novetat que suposa que Hilari de Cara tregui la seva primera novel·la, quan fins ara només havia publicat poesia. I també podríem parlar d’una possible (o impossible) entrada de Bernat Nadal al món de la novel·la.

Bernat Nadal: Un llac en flames és la primera novel·la d’Hilari, però de cap manera és una primera novel·la. És una història de maduresa, en tant que ell ha esperat a tenir una experiència literària i vital. És una novel·la molt arrodonida que jo interpret que està formada per microrelats, que podrien ser independents. No ho són, però. Crec també que li ha quedat una novel·la molt manacorina. Baldament no surti per res el nom del poble, Manacor sempre està surant a l’ambient, i això és d’agrair, per part dels manacorins. També ha assolit una novel·la que juga entre el dinamisme de parlar en present des d’una ciutat, en un gènere que podríem anomenar novel·la urbana, i la nostàlgia de parlar en passat, quan conta coses de la infantesa del protagonista, o del seu pare o del seu padrí. En definitiva, és una novel·la molt equilibrada.

Hilari de Cara: M’han fet molt aquesta pregunta sobre el fet que sigui la meva primera novel·la, quan fins ara només havia publicat poesia. De fet, a la solapa del llibre, diu que Hilari de Cara “fins ara ha estat poeta”. Jo solc dir que sempre he estat molt més lector de novel·la que no de poesia. Sí que respon a una aproximació primera a la novel·la. De fet, molts dels meus poemes els he pensat sovint com a novel·les.

Tenint en compte que generacionalment sou semblants, el fet que tu, Bernat, també hagis acumulat una experiència literària i vital no et fa pensar en una possible entrada creativa en el món de la novel·la?

BN: Jo he fet incursions en narrativa breu. Tenc un llibre de narracions unitàries. I una mostra d’això, que ve a ser un esborrany, precisament és el que ha sortit en el llibre Mosaic de lletres, que inicialment es deia Memòries del Sant Crist, però encara no sé si es dirà així o Evangeli de fusta. Són unes memòries del Sant Crist de Manacor. Contarà històries que ell ha vist o sentit a Manacor, no com a sant ni com a crist, sinó com a Santcrist, és a dir, com a talla de fusta, un objecte, una imatge.

Quan el podrem llegir?

BN: Tenc el llibre fet, però no acabat, per allò que a partir d’una certa edat no pots frisar, i has de deixar sedimentar les coses. De fet, Hilari fa anys que “passeja Un llac en flames. Estam en un moment que hem de deixar que les coses descansin i continuar fent-hi feina, perquè no ens podem conformar amb una primera escriptura, ni dir-nos “que és de bo això”, sinó que la proposta ha de ser tot al contrari: “Què li manca per ser bo?”. A part, tenc una altra narració, que Hilari ha llegit, que és una història que conta vint-i-quatre hores a la vida d’un home que va ser tinent batle el temps de la guerra, i el varen detenir. Hi cont el que sent a la presó quan es presenta una fuga i ell ha d’estrangular una persona amb les seves mans per poder sortir.

Hilari, quina relació hi ha entre l’autor i el tema?

HdC: Bernat ha parlat de la presència de Manacor (encara que amagada) dins Un llac en flames. En parlar de poesia ho fem com d’un gènere en què l’autor expressa els seus sentiments més íntims, però també en la novel·la sembla indestriable allò que ha viscut l’autor d’allò que a la fi escriu.

AR: Què hi ha d’autobiogràfic en aquests dos llibres darrers que heu publicat? Quina importància hi tenen les vostres vivències?

HdC: A mi m’agradaria aclarir un parell de coses: quan entres en el terreny de la narrativa, com a escriptor, no com a llegidor ni com a escriptor imaginat per tu, és a dir, com escriuries allò, has de canviar completament. És un desbarat dir que no hi ha gèneres. Entre la narrativa i la poesia hi ha moltes coses en comú, però són dos gèneres molt diferents tant des del punt de vista de la producció com des del punt de vista de com et fa arribar un narrador una història. Quant a la producció, ho he dit moltes vegades, els dos o quatre primers versos d’un poema, sigui bo o dolent, et poden arribar en qualsevol situació, al metro de Barcelona o on sigui. Després hi fas feina i et pot sortir un bon poema, però depèn de la il·luminació. Quant a la producció de narració, tens una idea molt estructurada, i hi ha maneres diferents de fer feina. Això és com en el cinema, hi ha directors que tenen tots els fotogrames, un per un. D’altres es dediquen a rodar quilòmetres i quilòmetres de cinta. En qualsevol cas no es depèn d’una il·luminació, sinó d’una feina diària. Has d’escriure quatre pàgines cada dia, o dues, o una, però has d’escriure. Que després de tot això en queden dues retxes? Bé, però la feina està feta. Però vull dir que si deixes la història després és molt difícil tornar-la a agafar. D’altra banda, hi ha la creació de personatges, que en poesia, en general, no s’hi dóna. En aquesta novel·la sí que podríem dir que hi ha un rerefons autobiogràfic, però bona part dels personatges d’aquesta novel·la, m’han crescut. Personatges que no tenien més de quatre retxes, com el de l’avi d’en Marc (el protagonista) han crescut. I no és cert el que diuen alguns il·luminats que els personatges creixen i fan el que volen. El qui els controla ets tu, però sí que és cert que et van proposant un camí. Jo diria que la part autobiogràfica s’ha d’agafar amb matisos. Per exemple, mon pare era un general feixista; el pare d’en Marc era un metge liberal; els meus padrins per les dues bandes eren franquistes a matar; l’avi d’en Marc era un republicà excèntric, francmaçó, agnòstic i fatxendós que fins i tot a Manacor seria difícil de trobar. Jo, literalment, no tenc res a veure ni amb en Marc ni amb els personatges que surten a la novel·la. Ara bé, tant en poesia com en narrativa, si no has viscut, si no has patit, et pots dedicar a fer experiments amb grumers, tigres i “coitus interruptus”, com fan alguns poetes d’avui dia, però és buit. Si no has viscut les coses amb el cor, amb els budells, amb el cap… Evidentment que hi ha coses de Manacor i de Mallorca, però és una Mallorca ficcional, des dels personatges fins a com reflecteixes les teves vivències dins els personatges. I si no, no es pot dir literatura. És a dir, què sabem de Shakespeare? És necessari saber la vida de Shakespeare, que no la sap ningú, per llegir Shakespeare? Què hi ha de personal en la seva obra? Que el seu fill nom Hambet en comptes de Hamlet? Això només ho saben els estudiosos. L’únic que en sabem és que té una obra esplèndida i hi arribam a partir del text, no a partir de la seva vida.

BN: És creació.

HdC: Jo no hi cercaria res més.

BN: Però tu parteixes d’un paisatge geogràfic i social que sí que existeix, perquè el padrí d’en Marc, el republicà, potser no hagi existit, però existeix. Hauria pogut existir. Parteixes d’aquest entorn d’una realitat.

HdC: Sí que hi ha personatges reals que hi surten. Surt un comissari de la guàrdia municipal que duia orelles d’afusellats penjades d’un filferro, el mateix capità Jaume, el mateix Tarongí, que en realitat no té aquest nom. I també hi ha aquest que nomia en Llorenç Mas Gelabert, del qual em va informar en Toni Tugores que el van afusellar dues vegades. I aquest era un senyor, terratinent, i l’afusellaren dues vegades perquè havia fet dos escrits contra l’statu quo. L’avi d’en Marc és un personatge un tant histriònic, però hauria pogut existir, també.

I en el teu cas, Bernat?

BN: Fins al penúltim llibre havia escrit molt una poesia de l’experiència, molt autobiogràfica, amb les llibertats i les llicències que t’agafes en poemes, i aquest llibre, La carn que cruix, és més literari i un poc més independent, si bé, gairebé tot el que cont, també forma part de coses que he vist o he viscut. Vaig anar a una trobada de poetes a Coïmbra, a Portugal. Hi anàrem amb Ponç Pons, i també hi havia com a exalumne Sebastià Sansó. Allà coincidírem amb Seamous Heaney, l’irlandès premi Nobel, a qui nomenaren doctor honoris causa, i ens va fer dues conferències llargues, una de les quals versava sobre la creació i els consells que donava als joves. Digué que el poeta necessita una formació, una sensibilitat, unes ganes, però el fet bàsic és senzill i complex alhora: es tracta de mirar el món, entrar-lo dins nosaltres i traduir-lo a l’idioma poètic. També demanava que no perdéssim el temps fent experiments estranys i rupturistes. Les ruptures literàries surten quan han de sortir, però hi ha massa gent que es preocupa per rompre. Ens estava dient, en definitiva: “No sigueu inventors, sigueu poetes”. Es tracta de veure, processar i expressar. Subscric que la poesia ha de ser lírica, però això no implica que hagi de ser poesia amorosa. La carn que cruix és el llibre més literari que tenc, però també el més extern, però sempre passades a través meu. I diria el mateix del llibre d’Hilari, que són distints, però Hilari de vegades ens presenta paisatges durs, poc agradosos, però això és igualment líric, perquè ho ha processat interiorment. La poesia que és massa narrativa, que no implica el poeta, li falta cosa.

Com concretaries les diferències d’aquest darrer llibre respecte de la línia que seguies anteriorment?

BN: Sí, hi ha un trencament, que es veu sobretot a la primera part del llibre, on procur sortir de les meves vivències per contar coses que he vist, o vivències d’altres persones. Tenc menys necessitat de contar la meva vida i agaf altres coses, però sempre em pos al lloc del qui les diu, naturalment. Estic parlant també de temes diferents, d’un paisatge. O per exemple la trilogia de l’antiheroi que faig a partir de l’Odissea. Explic que Ulisses va a la guerra de Troia, però en realitat el que fa és enviar-hi els soldats perquè es matin i ell en surti com l’heroi; o després diu que se’n va a córrer món i el que fa realment és no afrontar la realitat de tornar a ca seva i arreglar les coses; i que quan torna a ca seva en realitat no és cap heroi, i que haurà de vendre proeses, perquè en realitat no ha fet res especial; en el segon d’aquests poemes veu que, en arribar, no el necessiten per a res, que el poble ha prosperat sense ell, i fins i tot troba la dona vella, quan l’havia deixada jove i amb una esperança; el tercer poema, parla de la dona, que quan ell arriba també el troba vell i esquitarell. El que vull dir és que no són versions d’Homer, sinó que en realitat és canviar tot el sentit de l’heroïcitat. En aquest sentit és que voldria que els poemes continuïn sent lírics. En els altres poemes hi ha la mort d’un jove en accident d’auto, o altres dedicats a amics com en Joan Serra, però procurant no fer una apologia, una oda, dient que eren grans i bons, sinó contar algunes coses seves evitant els elogis.

HdC: Només he pogut fullejar aquest llibre, però em fa ganes llegir-lo amb profunditat per alguns dels poemes que ja hi ha pogut veure. M’agradaria parlar de Bernat com un cas exemplar en tots els sentits que pugui tenir la paraula. És exemplar com a estímul per fer coses diverses i amb ulls diferents i a relacionar coses noves. D’altra banda, podríem dir que és un poeta típic de la tradició recent catalana, i al mateix temps, n’és una excepció, perquè una de les coses que caracteritza la literatura catalana dels darrers cent cinquanta anys és que no hi ha tradició, perquè ens l’han interrompuda una vegada i una altra. Quan duguem cent anys de lectures obligatòries als instituts, tendrem una tradició literària que servirà de punt de referència als escriptors del futur i també la podran transgredir en la mesura que no pots transgredir una tradició si no la coneixes. En aquest sentit Bernat és exemplar amb matisos: en primer lloc perquè les primeres obres viuen dins una tradició, que és la de Blai Bonet i de Miquel Àngel Riera, que és de les poques que hi ha hagut a Mallorca després de la postguerra. Però ha sabut anar més enllà d’aquesta tradició, i transgredir-la, i crear un món poètic propi i autèntic. Té, de cada vegada més, un cos poètic més sòlid. De cada vegada és més ell. L’exemple podrien ser aquests versos que són gairebé una paròdia però que són significatius: “T’has mort, però me’n fot”. És a dir, aprofitar la tradició, i superar-la. També juga més amb elements purament literaris. Es tracta de veure el món d’una manera completament nova. Això és la diferència entre Bernat i els experiments amb gasosa. En la poesia de Bernat persisteix aquella força bonetiana o huguetiana del començament i alhora és ja una reflexió sobre la literatura, que et fa pensar que hi ha un escriptor nou, una planta nova, amb totes les referències que vulguis a la literatura anterior: és un món absolutament nou. I això és tan difícil de trobar en la literatura catalana… Com Martí i Pol, el de la darrera època, amb aquells poemes patètics d’exhibició de les seves mancances, o el cas de Margarit, que fa voltes a un cas excessivament personal. La creació poètica de Bernat no passa per l’exhibició impúdica de les seves misèries.

Bernat Nadal, Damià Huguet i Josep Albertí foren encasellats en una generació poètica. Però tu mateix has manifestat que te’n sents distant des de fa molt de temps. Existeixen les generacions poètiques? O just són un invent per posar als llibres de text?

BN: Els companys de generació em serviren per tenir amistat i també les trobades i diàlegs em serviren d’estímul, però també em serviren per discrepar i per estar una llarga temporada sense escriure. Hi ha un moment que quan ets jove necessites fer coses noves. Damià Huguet va escriure un llibre amb paraules inintel·ligibles. Pep Albertí també predicava els experiments. Compartia la teoria, però la pràctica no m’agradava i això em va dur a una crisi, perquè els de la meva generació propugnaven una cosa que a mi no m’acabava de convèncer i jo tampoc no volia pertànyer a la generació de Blai Bonet i Miquel Àngel Riera, que els apreciava, els estimava i els valorava però no eren de la meva generació. Però això de les generacions ve donat pel temps, perquè també hi ha el temperament de cadascú. Damià Huguet i jo vàrem ser molt bon amics però la poesia d’un i altre no té res a veure. Pep Albertí va deixar de publicar-ne. I som molt diferents. No sé si és una invenció dels crítics. Simplement hi coincideixes en el temps i vas amb ells.

I a la fi, si no existeixen, com ho fa el poeta per orientar-se? Com se sap que ets en el camí bo, si no tens companys de viatge? Diuen que naixem i morim sols. Cream sols, també?

BN: Sí. Pots discutir amb un altre, pots confrontar coses, anar-te’n més o menys d’una xerrada, però al final la creació sempre la fas absolutament tot sol. En Miquel Àngel Riera criticava les tertúlies literàries que es feien per Palma, perquè la gent s’esforçava molt per brillar i per fer frases que es poguessin recordar, ningú no se n’anava el primer per no ser criticat, perquè el primer que se n’anava era el primer que rebia. I deia això, en Miquel Àngel, que aquella gent perdia el temps xerrant i no fent una obra. L’obra la fas tu, tot sol, a ca teva. I és clar que necessites mostrar-la quan en fas esborranys, però l’obra l’has escrita tot sol.

Deien que Un llac en flames constituïa l’aposta forta de Quaderns Crema per al passat Sant Jordi. Et va fer passar pena, això? Quina classe de llegidors són els teus? Creus que l’argument te’n pot limitar el nombre? O al contrari?

HdC: Feia tres anys llargs que Quaderns Crema no publicava un autor català. Jo no ho sabia, i tampoc no sabia que pogués ser aquesta aposta forta per al Sant Jordi. Quan m’ho varen dir em va venir molt de nou, em va caure el món damunt, perquè ho trob una responsabilitat excessiva. Per mi, Quaderns Crema és l’editorial més sòlida del panorama català. Tothom ha volgut publicar a Quaderns Crema, entre els quals molts de crítics. Una cosa és que jo pugui assumir aquest desafiament i l’altre assumir una vendetta de les quals jo no som responsable. Pel que fa als llegidors, és una novel·la molt complexa. Moltes de les coses que queden obertes ara es tancaran a la segona i tercera parts. Però també és una novel·la del segle XXI que té en compte la tradició literària de Joyce ençà. Ja no es poden escriure novel·les com ho feia Balzac o Flaubert. Encara que també hi ha una mica de Flaubert, pel sarcasme. Jo diria que és una novel·la (i odii la paraula) polifònica en el sentit que cada seqüència és descrita i ensamblada d’una manera diferent. Hi ha experiments de simultaneïtat, amb superposicions de converses en un bar amb l’acció; parts molt moroses que recorden la novel·la del segle XIX com la seqüència de l’avi i la repressió a Manacor; seqüències de records proustianes, sensuals; també he intentat, sobretot en el muntatge, combinar diversos punts de vista; jugar amb l’aparició d’un jo que no torna a sortir en tota la novel·la. He mirat de jugar amb tots els recursos que se m’han passat pel cap. Lectors que estiguin interessats en la guerra civil, o que els agradi la narració amb moltes veus, que els agradi la narració tradicional. El meu llegidor ideal podria anar des d’un expert en literatura fins a un llegidor del carrer, o el d’una història d’amor. M’agradaria que n’hi hagués molts.

BN: Jo crec que Un llac en flames té molts de registres literaris, moltes referències. Té una textura distinta d’un capítol a l’altre, però que en certa manera podria venir afavorida per un passat poètic: escriure en versos curts obliga a treballar molt més la frase, i a l’hora de fer narració, no fas poesia, ni prosa poètica, però estàs acostumat a un tractament que pens que fins i tot hi ha una riquesa psicològica en el comportament de les persones. Aquests matisos poden passar per alt a un determinada classe de llegidor, però que es poden entretenir amb la novel·la, i també pot agafar-ne uns que aprofundeixin molt més. La novel·la no és rocosa, ni feixuga. I la història d’amor és senzilla, és una història d’amor que deixa de funcionar com tantes altres.

HdC: He intentat jugar en termes de coherència narrativa. Per exemple, el detall de quan entren els feixistes a casa de l’avi i es veu un quadre. A mitjan narració torna a aparèixer, i al final també. Són detalls txekhovians, en el sentit que Txèkhov deia que si dius que hi ha una tatxa a la paret ha de tenir qualque funció. Si dónes una pista, l’has de tancar. Quan l’home de na Caterina i ella tenen un accident, ella li està fent una fel·lació. Això fa que hagin d’operar del prepuci l’home de na Caterina. I quan conta això, na Caterina menja un tros de carn crua. I quan recorda que l’home l’han operat del fal·lus ella li dóna un bocí de chateaubriand cru amb una punta de sang a la boca. Jo esper un llegidor atent que es fixi en aquestes coses.

 BN: Sí, els llegidors de best-sellers no es fixaran en això, es fixaran en la trajectòria, i en la trajectòria amorosa, una cosa que a mi em crida l’atenció és que els amors solen acabar, i com passa a la novel·la, les amistats i les complicitats duren més que els amors. Al final el protagonista queda en relació amb la segona protagonista, que al principi no tenia gaire presència. Amb els amors que hi sol haver una expectativa alta, acaben i se’n van. Si l’expectativa és més baixa, l’amor dura més perquè no se n’espera tant. M’ho deia un amic que t’ha llegit: moltes vegades les segones parelles tenen molta més estabilitat que les primeres, perquè de la segona no esperes allò tan ideal perquè saps que vas amb un ésser humà que té defectes. Supòs que no ho havies previst…

HdC: No. Aquest personatge de na Clara ha agradat molt al narrador i li donarà un paper important a la segona i a la tercera parts. Com en Woody Allen. És cert que al principi tenia un paper molt secundari.

Tots dos teniu una postura política i ideològica reconeguda amb un recorregut cívic també prou clar. Però tots dos també sou militants d’un distanciament d’aquesta realitat respecte de la literatura que feis. Ens en podríeu fer una reflexió?

HdC: Sartre va dir que l’obligació i el compromís d’un escriptor és escriure bé. I crec que és vàlid. Després els compromisos polítics són una opció personal i pública. No s’ha de fer entendre que la poesia és una arma carregada de futur com volia fer entendre qualque poeta tronat. La literatura és literatura.

Però les idees sí que hi surten.

HdC: Evidentment. Però jo he procurat convertir en Marc en una espècie de personatge passiu perquè difícilment es pot presentar un heroi positiu en aquest món en qualsevol aspecte. I com a estratègia narrativa seria una errada absoluta inventar-te un personatge coherent. Marx enganava la seva dona amb les criades, i quan una filla seva es volia casar amb Lafargue, li va demanar si aquest senyor era ric o no. És a dir, Marx, realment, no deixava de ser un pare de família amb totes les febleses d’un pare de família. O sigui que herois èpics… Sí que es manifesten les idees, però no a través d’un heroi exemplar. L’únic que conec és el Roland, però el Roland el maten.

BN: Jo hi estic bastant d’acord. La meva trajectòria cívica i política ara és més feble que abans, perquè abans era més jove i participava en moltes més coses. Però jo m’he definit sempre com una persona defensora de la nostra identitat, la nostra llengua i la nostra cultura fins a límits extrems, fins al punt que consider que els partits polítics tots són massa condescendents i massa pactistes, fins i tot els que puguin representar de més a prop els meus ideals. Però a l’hora de fer creació prescindeixes d’algunes coses que són del moment, coses, persones, accions, i dónes per descomptat que quan fas un llibre l’ideal és que pugui ser útil d’aquí a vint, trenta o cinquanta anys. Almenys hem de perseguir que sigui així. Petites històries quotidianes no hi tenen cabuda. Hi ha un fons del que pensam que sí que hi és. Ponç Pons em digué sobre un poema d’El vestit vermell que tenia “reminiscències de Miquel Àngel Riera, però tu vas molt més enllà, perquè hi fas crítica social i del poder”, cosa que ell normalment no feia i restava en la literatura més personal. Però això són coses puntuals. Hi ha d’haver tot el que sents i penses, però en el fons la literatura el que ha de ser és bona.

HdC: La idea és que estam creant, en la mesura de les nostres forces, una literatura. Tant de bo d’aquí a vint-i-cinc anys o trenta ens llegissin i els servíssim de referència, no tant per nosaltres, sinó pel prestigi de la mateixa literatura. Si això fos així, la nostra contribució quina hauria estat: escriure bé.

BN: Sí, això és la contribució.

Antoni Riera: Una bona conclusió, per tant.

Maria Antònia Oliver: “En literatura, els homes apliquen la moral del profit, les dones, la moral del plaer”


Maria Antònia Oliver (Manacor, 1946) és escriptora. En un país normal no caldria dir-ho. A casa nostra ho hem de recordar. Primer perquè, parafrasejant l’enyorada Maria Mercè Marçal, pertany a una nació oprimida, segon perquè pertany a la classe treballadora, i tercer perquè és dona. En tot cas l’empara el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. Ara forma part de l’actualitat perquè participarà a l’acte d’homenatge a les dones escriptores que ha organitzat per a dia 26 de març el Col·lectiu de Dones de Llevant. De dones, de lletres, d’escriptores, de la vida, en parlam en aquesta entrevista.
Arribam a Biniali amb n’Antònia Matamalas, la presidenta del Col·lectiu. El dia comença a mancabar. Les darreres llums guaiten tímides darrere els niguls del llogaret senceller. Ca na Maria Antònia és una casa plena de vida, de llibres i de records. De mobles arreplegats i restaurats amb gust, amb prestatges de literatura, i amb capses de llibres pendents de recol·locar o de regalar. Ens rep escandalosa, na Mel, la cocker que viu amb ella, i amb els moixos… Ens asseim, i amb na Mel ja calmada, començam la conversa…

Què creus que representa un acte com l’homenatge a les dones escriptores de dia 26?

Primer de tot voldria dir que el Col·lectiu de Dones de Llevant em sembla fantàstic, perquè feis moltes coses, i supòs que sou molt poquetes les que feis les coses, però feis coses molt guapes. I és molt important que hi hagi dones que facin coses. I que a més es faci a Manacor , que és el meu poble, encara em posa més contenta que s’hi facin coses ben fetes, com l’acte de la plaça de les Perleres, que per cert vaig llegir l’altre dia que estava molt abandonades, perquè sé que l’Ajuntament no us ajuda gens…

I que l’homenatge sigui a les escriptores?

És un gran honor que faceu un homenatge a les escriptores i especialment a mi. N’estic molt satisfeta. Les dones encara som molt invisibles, arreu del món. Fixa’t, per exemple, en això que hi ha hagut ara a Tunísia i Egipte, i que gràcies al cel s’està estenent, que hauria de ser dels joves. Sembla que a Egipte ho comença a ser… Però us heu fixat que hi ha poques dones. Però ja se n’hi veuen… Si això hagués passat fa cinc anys en aquests països no s’hauria vist ni una dona. Tot i que se n’hi han vistes moltes de tapades. Jo sempre dic una cosa que va dir na Marguerite Duras, “mentre hi hagi dones mediocres que no puguin arribar als mateixos llocs on són els homes mediocres, el feminisme serà vigent”. En diguem “feminisme” o en diguem el que en diguem. Jo en dic “feminisme” perquè és el que n’hem dit sempre. Mentre hi hagi una dona a qui tallin el clítoris, o una dona que cobri menys que un home per la mateixa feina, o una dona invisible, el feminisme serà vigent. Jo voldria que no ho fos, però encara queden massa coses pendents.

Hi ha una tendència anomenada masculinisme, que cerca una nova masculinitat construïda a partir dels mateixos valors que el feminisme. Penses que hi ha hagut una evolució en el sector masculí?

Pens que sí, i em sembla molt bé. Tot i que en els instituts, tant aquí com a la resta dels Països Catalans, perquè jo vaig a instituts dels Països Catalans, no m’han convidat mai a cap institut de Madrid, i si em convidassin hi aniria… Bé, deia que als instituts sempre trobes un grup d’al·lots que es diuen “masclistes”. Això abans no ho hauries trobat, perquè quan el feminisme estava en el seu apogeu no gosaven dir-ho. Ara hi ha moltes al·lotes i al·lots a qui no interessa això del feminisme. Encara queda molt per lluitar. Però sí, això del masculinisme m’agrada… Els homes, en general, ara cerquen la seva ubicació en aquest nou model de societat que ens hem inventat les feministes. No fa gaire vaig anar a un dinar amb gent molt d’esquerres. Un dels assistents va fer el sermó de sempre i a mi em va semblar el sermó que jo feia els anys setanta, em va semblar molt antic. Li vaig dir: “T’has oblidat de dues coses, el feminisme, que és tan important com la lluita de classes i l’ecologisme, són dues revolucions que s’estan fent encara, i que tenen molts de defectes, i que s’han de tenir en compte quan vols explicar una societat”. No basta que expliquis el proletariat i la lluita de classes, perquè això ja està passat. També hi ha lluita de classes, i esquerres i dretes, però dins l’ecologisme també i dins el feminisme també. Em va donar la raó.

El feminisme ha d’estar sempre relacionat amb la lluita d’esquerres? Són uns valors semblants?

Jo crec que no. Darrerament he vist moltes dones de dretes que són ben feministes i quan senten un home cridar li diuen que calli perquè a ca seva no es crida. I són dones de dretes, i això és molt bo.

Aquestes revolucions que esmentaves, amb el temps esdevenen allò que anomenam “políticament correcte”…

Sí, sí, però jo pens que al feminisme i a l’ecologisme ens queda molt de camí per recórrer per poder continuar sent encara políticament incorrectes. Tot i que està molt bé que una persona de dretes sigui feminista, o recicli.

Antònia Matamalas: En tot cas, és més bo de fer que els de dretes reciclin que no que siguin feministes.

Però per exemple aquí a Biniali veig dones més joves que jo, casades i amb fills, que són fins i tot més de dretes que el PP, que, en canvi, no vull dir que siguin feministes, però tenen coses que defensam les feministes. Els anys setanta i vuitanta això no ho trobaves. Sí que es va donar això el temps de les repúbliques, moltes de les dones que començaren a sortir al carrer a Anglaterra, les sufragistes, eren de dretes, perquè les d’esquerres feien feina i no tenien temps. Varen ser les dones de dretes les que varen reivindicar el vot.

Parlem de literatura. Existeix una escriptura de gènere, femenina? I si és així, la practiques? Te’n sents part?

Jo crec que sí. I per una raó molt senzilla: les dones no tenim la moral del profit. Les dones agafam un llibre per passar gust, per tenir un plaer mentre llegim, sense mirar de treure’n un profit. De vegades en treim un profit, de vegades no. En canvi, els homes, en general, tenen una moral de profit. Si pensen que llegir un llibre determinat no els serveix per a res, no l’agafaran. I això es veu en tota casta de professionals, per exemple, metges, arquitectes, llanterners… Les dones que escrivim tenim més la moral del plaer que no la moral del profit que no els homes. Es pot veure si allò està escrit per una dona o per un home. La normativització de totes les llengües la varen fer homes. Per exemple, al diccionari de l’Institut encara no hi ha “detectiva” i jo sempre faig posar a la meva Lònia Guiu que és una “detectiva”. Per què no ho varen posar? Perquè ho feien homes i aleshores no n’hi havia, de “detectives”, ni n’hi podia haver, segons la seva visió, consideraven que era una feina d’homes. És molt difícil saber si la literatura és escrita per un home o per una dona, però si et fixes bé en la moral del profit i la moral del plaer i en la literatura escrita sense els defectes d’una normativització mascle crec que sí que hi ha una diferència, que darrerament ja no hi és tant, perquè hi ha molts d’homes escriptors que reivindiquen la seva part femenina. Les dones avui som molt més impúdiques, i no només sexualment, sinó a l’hora d’explicar una història. Els homes són molt més pudorosos. I això es nota molt. Les dones sempre hem estat objecte de la literatura, i no subjecte. En canvi els homes han agafat moltes de dones com a protagonistes. Una dona tractada per una dona escriptora no és igual que una dona tractada per un home escriptor. I viceversa.

Quina visió tens del llenguatge no sexista en totes les seves explicacions?

Sé que hi ha moltes dones que treballen en aquest sentit. No estic gaire assabentada del treball d’algunes d’aquestes dones, però de vegades trob que s’exagera. Hi ha una escriptora catalana que fa novel·la negra en castellà que ho escriu tot en femení. Això em fa gràcia. Jo no m’hi atreviria, però m’agrada. Però és clar, no saps exactament on t’has d’aturar. Ara, si no hi ha formes femenines i jo les necessit, me les invent i no hi ha corrector que m’ho faci llevar. Ara bé, jo no posaria “ells i elles”, posaria “la gent”, per exemple.

Un temps es va intentar posar la literatura escrita per dones i per a dones en un gènere concret, al costat de la novel·la negra o la novel·la juvenil. Penses que s’ha superat aquell moment?

Víctor Català va presentar un conte, La infanticida, a un concurs, i ho va fer amb el pseudònim masculí en comptes de fer-ho amb el seu nom de Caterina Albert. Va guanyar el concurs i quan els membres del jurat varen saber que era una dona es varen horroritzar perquè La infanticida conta la història d’una mare que mata la seva filla, que la tira dins un molí. Ella ho havia escrit amb tota naturalitat, com ho va fer Mercè Rodoreda. Però no eren rebudes amb naturalitat. Les que eren rebudes amb naturalitat eren les novel·les de Corín Tellado, que les podien desjectar perquè eren fetes per dones i per a dones. La bona literatura feta per dones no agradava, això ha canviat molt però encara… Mira, jo he tengut problemes amb les meves editorials, em pensava que no en tenia, però sí, el que passa és que no els veia. Per ser dona no ens han de fer més cas que a un home, sinó igual.

Molt sovint, en l’àmbit escolar, moltes d’al·lotes a les seves redaccions creen personatges masculins en primera persona. Com ho expliques?

El meu primer llibre el vaig escriure amb un protagonista masculí. Per dos motius: el primer, que a un hotel tenguessin una botones no era normal en aquell temps, i l’altre, per amagar-me. Jo no m’atrevia a fer sortir una dona perquè la gent no es pensàs que era jo. Ara ja m’és igual. Igual que un temps al DNI et demanaven una professió, i jo no gosava posar escriptora, i posava traductora. En el cas d’aquestes al·lotes… també s’amaguen i potser perquè el feminisme no els ha arribat.

El cas contrari no passa mai.

No, no passa mai.

I aquesta necessitat d’amagar el jo personal afecta més les dones que els homes? Tanmateix, la literatura és vida. El que escriviu no us ho inventau, és simplement una recreació de la realitat…

Clar. La meva literatura està feta de coses que m’han passat a mi, coses que m’he inventat i coses que m’han contat altres persones. I quan acab una novel·la no sé què és el meu, què m’he inventat i què m’havien contat. No sé de qui és cada cosa. No sé si tots els escriptors tenen aquestes tres fonts per a les seves novel·les. No sé si es volen amagar fent protagonistes persones de l’altre sexe.

Antònia Matamalas: I no t’influeixen les teves vivències de dona?

Evidentment. Jo no mir la televisió com la mirava en Jaume, per exemple. I això passa en tot. Les pròpies influències marquen molt una novel·la. Potser les dones ens deixam influir més per les coses que ens han passat que no els homes.

Sou més vitals, les dones…

No ho sé. He trobat de tot. Homes molt vitals, i homes molt sòmines…

Com a escriptora sé que tens un projecte pendent…

Hi faig feina. He estat molt de temps per fer aquest llibre i no sé quan l’acabaré. Però ara he trobat una manera de fer-lo. Primer havia de ser amb la Lònia Guiu, després no, i ara finalment he decidit que sigui així. La Lònia Guiu investiga amb altres detectius si aquí es fan transplantaments il·legals. Amb aquesta investigació troba moltes persones relacionades amb trasplantaments i lateralment a la investigació vaig contant les coses que jo vaig passar amb el meu trasplantament, el que em va passar quan va morir el meu home i el que m’ha passat ara darrerament, que el setembre passat vaig estar a punt de morir, m’havien operada d’un braç i vaig tenir un xoc sèptic, que és una septisèmia, amb una fallada multiorgànica. Vaig estar cinc dies que els metges no donaven res de mi. Tot el que vaig passar, les coses bones i les dolentes, també les explic. I així faré la novel·la.

Tens altres coses en marxa?

Enguany he fet una traducció de Dickens, Un conte de nadal, que ja hem publicat. També he fet un recull de les cartes que en Jaume i jo ens vàrem enviar quan ell estava exilat a Cabrera. Hi va estar perquè els militars es pensaven un grup d’amics mallorquins i catalans volien fer la revolució a Mallorca i els enviaren durant sis mesos a Cabrera. N’he fet un recull i això està per publicar.

Quina sensació et queda en publicar unes coses tan personals?

No ho sé… Ho he fet per iniciativa pròpia. M’ho havien demanat una altra vegada, devers el 2003, Editorial 62 em va demanar aquestes cartes. Vaig dir que no ho podia preparar, però que m’agradaria molt publicar-les. Em digueren que a l’editorial hi hauria una persona que faria una primera selecció, llevarà les coses que jo li digui que no hi han de ser, i després jo hi havia de donar el punt final. Abans de signar contracte vaig donar a llegir unes quantes cartes a dos amics meus. Tots dos varen estar d’acord a dir-me que la visió de Jaume no era la mateixa que la gent tenia a l’actualitat, perquè en Jaume abans era molt dogmàtic, d’esquerres i d’un dogmatisme que feia cagar. Una vegada casats va reconèixer que era molt dogmàtic. A les cartes li sortia el dogmatisme. Em digueren que pel bé d’en Jaume no convenia que les publicàs, i no les vaig publicar. Però darrerament n’havia estat mirant unes quantes i vaig dir-me “això es pot arreglar”, perquè són unes cartes molt bonigues, unes cartes d’amor i d’exili. I n’he fet un llibre.

L’evolució natural del dogmatisme és el pragmatisme?

No. Pot ser la bogeria, si vols… Jo no he vist cap dels meus amics dogmàtics dels anys setanta que hagi esdevingut pragmàtic. S’han decantat més per la imaginació. El dogmatisme feia que no poguessis ser ni imaginativa ni sentimental. Sense sentiments una persona és molt trista. I també el pragmatisme és necessari, hi ha d’haver una barreja de tot…

Escrius cartes, encara?

No. Només escric mails, i molt ràpids.

El gènere epistolar està molt tocat…

Sí. Però per exemple avui he rebut de l’Àlex Broch sobre aquestes cartes i m’ha enviat un mail… buf… Hi ha gent que té més facilitat per escriure. Jo no tenc facilitat per escriure. Si vull explicar una cosa l’explic i l’explic en dues paraules. Per a mi, escriure és una altra cosa. Aquelles cartes sí que eren literatura, però ara per correu electrònic no sé fer literatura. Però hi ha persones que escriuen correus electrònics molt guapos.

T’has cartejat amb altres escriptors?

Amb alguns.

Les cartes formaven part de l’activitat literària de molts escriptors…

Exacte. Per exemple, na Maria Antònia Salvà i en Josep Carner s’escrivien unes cartes tan precioses… Jo crec que en Carner estava enamoriscat de na Maria Antònia Salvà, tot i que era més gran i era lesbiana, encara que ella no ho sabés, que crec que sí que ho sabia…

Quina opinió tens de Maria Antònia Salvà?

Que és una molt bona escriptora.

Independentment de les seves vinculacions ideològiques.

Independentment. I això han estat les dones que ho han descobert. Una dona que ha estat molt fan de Maria Antònia Salvà era Maria Mercè Marçal (i ens miram una fotografia de la poetessa al pinte de la xemeneia).

La conegueres, a na Maria Mercè Marçal?

Sí. Tenc un record molt bonic d’ella. Quan va guanyar el premi dels Jocs Florals ella duia la seva filla, n’Heura, i me la va deixar a mi (ens interrompen els lladrucs de na Mel, alterada per la vinguda de moixos externs a la casa), que encara era una nina d’uè. I es va posar a plorar, i no sabia on m’havia de ficar, amb aquella criatura que plorava… Mel! Vols fer el favor! No pots pujar aquí damunt, em fas mal! Un altre record molt punyent és que na Maria Mercè Marçal i l’Heura vengueren a veure en Jaume al tanatori quan ja era mort. Al cap de dos mesos la Maria Mercè Marçal també moria.

Va ser una dona cabdal, també.

Sí. Dins la literatura i dins el feminisme. Una vegada ens barallàrem, perquè ella era més feminista que jo. Estàvem en el mateix partit aleshores i en sortírem al mateix temps…

Antònia Matamalas: Els partits eren molt masclistes…

Sí, sí, era una cosa tremenda. Ella ha fet molt pel feminisme i per la literatura, perquè com a poeta era extraordinària, trobes tantes coses a la seva poesia… Encara que com a novel·lista a mi no m’agrada tant… En canvi, la poesia… llegeixes mig poema i hi trobes tantes coses…

Antònia Matamalas: I no t’agradaria que hi hagués un carrer amb el teu nom a Manacor?

Clar que m’agradaria!

Antònia Matamalas: Nosaltres ho reivindicarem.

Una vegada vengueren un regidor i una regidora del PSM de Manacor per demanar-me de posar el meu nom al nou institut. Ho havien demanat i la resposta va ser “no”.

Què hi ha a Manacor, que els governs municipals tenen tanta de por de la gent que escriu? A altres pobles amb estructures molt més tancades i caciquils no han tengut inconvenient a reconèixer els seus literats…

Ni tan sols en Miquel Àngel Riera, que era més pròxim a les seves idees. Ni d’en Guillem d’Efak, que li han dedicat mig carrer…

Sí, i després s’omple el teatre per fer el Siau qui sou, i dues vegades!

Sí. I hi era el batle?

El dia que hi vaig anar jo no.

Jo no el conec al batle. I l’he vist, però trob que és ell que m’ha de saludar a mi i no jo a ell. Una vegada, a un acte de l’escola d’adults, el vaig veure. El director del teatre em va dir, “el coneixes? Vés-lo a saludar”. I jo vaig dir que no, “no som jo que l’he d’anar a saludar, és ell que ha de venir”. Això és el protocol, són les autoritats les que saluden els qui no som autoritats. No pots saludar el rei si ell no et saluda abans. Ell no va venir a saludar-me. Ni acompanyat ni sol

L’illa d’Antígona: un credo vital, d’art, d’humanitat, de plaer i de passió, que a la fi, és la vida mateixa


Fa dues setmanes es presentava en aquesta mateixa sala el darrer llibre de Jaume Santandreu, Llobacarda, confessions d’un capellà terrol. No es tracta de fer la competència ara a Tomeu Matamalas, però acudesc a aquell moment, perquè a l’hora de parlar del seu llibre davant l’auditori manacorí, el capellà Collet sentencià que “aquest llibre ja és vostre”. Santandreu, per tant, acudia a un lloc comú de la creació literària i artística. El pintor, el compositor, el dibuixant, l’escriptor, viuen durant el procés creatiu una relació d’amor-odi amb la criatura que pretenen dur al món, sovint amb resultats catàrtics, de redempció, de reparació anímica o emocional. Però una vegada creat i lliurat al gaudi del públic congènere, aquell engendre artístic pren nova forma i nova vida i comença a créixer talment infant d’ulls espolsats. És per això que tot el que sentireu sortir de la meva boca avui vespre no són res més que les primeres tentines, el primer passeig de quatre grapes que aquest infant anomenat “L’illa d’Antígona” ha començat a fer dins el meu cervell en llegir-lo durant aquestes setmanes prèvies a la presentació que feim avui.
El primer que us vull dir és que en Tomeu Matamalas és el pare de la criatura i no crec que sigui gens gratuït que l’ofici del nostre protagonista, Alexis Stravos, sigui el de pintor i, que, a més, sigui de l’època del renaixement, i pertanyi geogràficament a una cruïlla de cultures com va ser en aquella època Constantinoble. En Tomeu, el coneixeu tots, sent admiració profunda per aquells homes del renaixement, capaços d’excel·lir en totes les arts, interessats per la creació artística en la seva completesa, en la seva totalitat. Mirau-lo a ell, si no, l’hem conegut com a dibuixant, com a músic i ara com a escriptor, i encara no hem acabat, així que no us vengui de nou que en poc temps envestesqui nous projectes engrescat per una altra disciplina artística.

Però parlem de la criatura. Quan fa devers un mes i mig en Tomeu em va suggerir la possibilitat de participar en aquest presentació i li vaig haver dit que sí em va confessar, amb aquella humilitat sincera de la qual sempre ha fet gala, que “no passis pena, que és una novel·leta d’aventures, una cosa senzilla”. L’endemà d’aquella conversa ja tenia l’original a la safata d’entrades del meu correu electrònic. I una setmana més tard, el vaig imprimir i el vaig començar a llegir, intrigat pel que hauria escrit en Tomeu, i endarrer, també, de veure com podria enfocar la presentació aquella “novel·leta d’aventures”. Perdonau-me si som egoista, però jo us parlaré de la meva “Illa d’Antígona”, de la que jo he llegit. No som un lector voraç de novel·les, i per això no tenc excessives experiències prèvies on agafar-me per parlar i analitzar una obra. Però sí que quan llegesc procur cercar-hi entre línies, veure quin és el missatge ètic, moral, artístic que mira de transmetre’m el qui ho ha escrit, i òbviament, sempre mir de conduir-ho cap al terreny que a mi m’interessa. És per això que en aquesta presentació no us contaré l’argument de l’obra, sinó les sensacions i les reflexions que m’han vengut al cap en llegir-la, allò que ha fet que em convertís en transformador i educador de l’infant “L’illa d’Antígona”. Alexis Stravos, el protagonista, és un pintor d’ètnia grega natural de Constantinoble que per circumstàncies de la vida, entra en contacte amb el pintor venecià Gentile Bellini i amb el seu germà Giovanni. I jo, perdonau-me el simplisme, però veig darrere l’heroi Alexis, un altre nom, un altre home, els ideals d’un altre home, els valors d’un altre home de nom Tomeu Matamalas. I no ho dic jo, ens ho diu ell a la novel·la: “Em queda admetre la vanitat i la presumpció que implica contar la pròpia vida. És obvi que, en unes memòries, l’autor apareix sempre com l’heroi. Ja vaig advertir-te al principi que, tot i que és veritat que aquest escrit va dirigit a tu, és innnegable que també va dirigit a mi amb l’esperança d’aclarir tot aquest devessall de sensacions confuses”. Per tant, a la novel·la jo hi cerc sempre aquells valors que ens transmet l’autor, de manera volguda o sense voler, perquè en escriure, tothom, ens conta les seves dèries, les seves passions, els seus traumes i el seu model de vida, en definitiva.

Així com diuen que hi ha literatura femenina, jo us diré que “L’illa d’Antígona” és un llibre masculí. Perquè el protagonista és un home i perquè l’autor també ho és. La prova és la profusió de detalls que fa servir per descriure la bellesa sublim dels diferents amors que va trobant i perdent a la vida: “Un cosset amb un escot pronunciat adornat amb brodats daurats estrenyia els seus pits esplèndids i li deixava a lloure el ventre, llis i turgent, amb l’encantador melic amb una perla engastada. Uns pantalons amples de seda transparent, subjectats al turmell amb cintes de colors, deixaven entreveure unes cames llargues i perfectes. Una tela a joc amb el cosset s’ajustava a un cinturó amb marqueteria de marfil i li creuava l’entrecuix de davant a darrere cobrint-li el pubis però no les natges, que es destriaven nítides entre les transparències del pantaló. La tenia just enfront de mi i veia el modador que li recollia els cabells subjectat al front amb una cadena d’or i perles, i el vel de seda que li cobria el rostre deixant al descobert uns ulls grossos i negríssims encerclats amb khol. Tot i que encara no li veia la cara completa, en conjunt em va semblar la cosa més extraordinàriament bella que havia vist en la vida”. I heus aquí ara, la descripció escueta i directa d’un home bellíssim: “Paolo era un home espectacular, alt, ben format, guapo, amb els cabells rossos, llargs i ondultats i els ulls més penetrants que havia vist mai”. El que dèiem: un llibre masculí.

En l’entrevista que vaig fer a en Tomeu quan va haver guanyat el premi que ha permès ara aquesta publicació, em digué que no hi havia res de Mallorca, cap referència, ni tan sols implícita, a l’ètnia catalana, tot i el pes que en aquella època teníem els catalans a la Mediterrània. Em sap greu contradir-lo. En Tomeu fa servir un llenguatge genuí, de categoria literària, català i mallorquí. De vegades diria que manacorí, encara que no cau mai en el localisme innecessari. Els personatges de L’illa d’Antígona “bravegen”, “compareixen”, tenen “ventrades d’emocions”, i “braços convertits en mordales de cranc”, “reblaneixen l’ànima”, se’ls fiquen “estarrancs”, i coneixen “les tresques” del “pinte de la foganya”. Miren per “les retxilleres” i “entrunyellen” els anys de la vida.

Però hi ha més Tomeus dins L’illa d’Antígona: hi ha el Tomeu fascinat per la pintura, capaç de mostrar-nos de manera novel·lada com pensaven aquells homes que descobrien una nova manera d’afrontar l’art i la vida. Els humanistes, com en Tomeu mateix, aquells que creien en la força de l’home, que feien equilibris per no ofendre la totpoderosa església catòlica d’aquell moment, alhora que enaltien l’home com a centre de totes les coses. Així, Nicandre, el germà de Melina, “amb l’esguard fix en la pintura, començà a plorar, primer fluixet i després fort i xuclant aire pel nas, com un nin petit”. L’emoció, el sentiment primari de l’emoció estètica. I Alexis li explicava que “els colors tenen vida pròpia, llum, bellesa i harmonia per si sols. Ells mateixos s’expliquen i es justifiquen. Junts, bens complementats, representen l’equilibri”. O la instrucció bàsica que “un fresc sempre s’ha de començar d’amunt cap avall”. O aquelles paraules de fra Santino: “Els pintors millorau el món, sempre m’ha fascinat el poder que teniu de treure bellesa del no res i fixar-la en un quadre o en una paret”. I és que per Alexis-Tomeu “les persones tenim l’instint de cercar la bellesa, un instint que funciona independentment de l’estatus social i de la cultura adquirida. La cultura, en tot cas, refina el gust, però no l’inventa”. És a dir, que per ric que un sigui, si no té gust per la pintura, ja pot pagar, que no en cobrarà. Però Alexis, instruït en la pintura, sap reconèixer també les seves mancances i acceptar les novetats que li mostra l’avançat Gentile Bellini quan arriba a Constantinoble: “Tractava bé les ombres, imprescindibles per a donar volum, però em fallava la perspectiva, va dir. Se m’escapava el punt de fuga”. I en canvi Bellini reconeixia que “Feia temps que volia pintar Venècia i havia hagut de venir a Constantinoble per a trobar-se amb un pintor que s’havia atrevit a fer el mateix amb la seva ciutat. Ni a Florència s’havien atrevit a tant”. O també “ningú mai no pinta la pobresa; o un paisatge com a tema central, tu sí que ho fas”, diu Bellini admirat per la peculiar manera d’afrontar la pintura a Constantinoble. Hi ha declaracions sobre l’ofici, sobre què significa pintar, i quin és el procés mental que se seguia en aquella època per fe-ho: “Allò que l’il·lustrador passa al paper no és l’objecte que esta veient, sinó el record d’allò que acaba de veure”. Matamalas, Alexis, ens mostra la relativitat de tot plegat, en analitzar primer les pintures de Giovanni Bellini que rebia les crítiques “dels clergues més estrictes, que l’acusaven de pintar la Verge amb un punt de lascívia”, i alhora ens mostre la gelosia que aquest sent davant el jove talentós Giorgione que “més que la bellesa, que és objectiva i està basada en proporcions que qualsevol pintor pot aprendre, cercava la gràcia, que és una cosa espiritual, subjectiva i impossible de definir, que neix de regles misterioses que no són als llibres i que no pot ser reduïda a fórmules”. És l’arribada de la subjectivitat a l’art, fins aleshores sotmès a cànons i tradicions? És allò que només podem explicar d’una manera un tant etèria, molt personal, com aquells retrats de Giorgione, que tenen “una singular vibració, una força espiritual que es projecta en la mirada i en qualsevol detall de l’expressió”, “una visió poètica de la realitat i una sensibilitat fins aleshores desconeguda”. Però Alexis, i Matamalas, saben que per molt que entrin noves sensibilitats i noves formes d’art, sempre són hereves de la tradició, que és la que marca el camí que s’ha de seguir, o els viaranys que no són convenients, tant se val.

També hi podem llegir el Matamalas nacionalment conscient, preocupat per la pervivència dels pobles i les cultures. De fet, a mi, quan parla del perill que corren els grecs que han restat sota domini turc a Constantinoble, em recorda, i molt, situacions com la nostra: “Només una política de manteniment de la nostra consciència nacional i religiosa ens pot salvar de desaparèixer com a poble”. O també: “Els grecs, a qui els turcs ens deien rumis, acceptàvem el paper secundari que ens havien atorgat aquelles noves classes dominants amb una vergonyosa submissió”. I tot això ho fa sense perjudici de no fer perdre l’objectivitat ni de caure en un maniqueisme simplista. Venècia, aquella terra delicada, culta i evolucionada també s’exhibeix com un monstre de poder quan les coses van maldades, com quan Alexis és arrestat i està molt a prop de ser torturat acusat d’un fals espionatge. Al mateix temps, Gentile Bellini també veu que els turcs no són tan dolents com se’ls havia pintat. Ja he dit al principi que no em semblava gratuïta l’elecció d’aquella Constantinoble, bressol i amalgama de cultures que fascina Bellini i el mateix Matamalas, admirats tots dos per la capacitat de convivència de cultures diferents.

També hi trobam el Matamalas novel·lísticament coherent i cohesionat, versemblant. Capaç de situar-nos sempre en el moment just de la novel·la, de canviar el narrador de manera que sapiguem en tot moment qui ens parla amb continus apòstrofes al seu interlocutor, que majoritàriament és un misteriós Nícies, però també pot ser el mateix Alexis, donant veu als altres personatges. Cohesionat perquè Matamalas no fa aparèixer els elements gratuïtament a la novel·la, sinó perquè hi tenen un sentit que en un moment o l’altre ens dóna a entendre, i versemblant perquè l’autor ha fet també una feina rigorosa de recerca històrica que ens situa en tot moment ara a la Constantinoble grega, ara a la turca, ara a Venècia o a la mateixa illa d’Antígona que dóna nom a la novel·la. I ho fa amb tot luxe de detalls històrics sobre el menjar, la decoració o els grans esdeveniments històrics de cada moment, amb la rivalitat d’un occident dominat per les grans ciutats comerciants com Venècia o Florència, que s’enfronten al poder dels temuts turcs.

I a banda del Matamalas home, del Matamalas humanista, del Matamalas fascinat per la pintura, també hi ha el Matamalas filosòfic, el que pensa, el que reflexiona sobre l’home i el sentit de la vida, sobre el pas del temps, sobre les diferents maneres d’afrontar-lo i de passar les penes i les alegries que ens esperen al llarg d’aquest trànsit cap a l’illa d’Ítaca, o l’illa d’Antígona, on sempre sembla que tenim la necessitat de retornar per tenir la consciència tranquil·la, per asserenar l’esperit i dir-nos: “He rigut, he plorat. I ha valgut la pena”. Ja de bon principi trobam una divisa que parla gairebé com una paràbola bíblica: “T’has fixat que a aquests cans els emociona molt més la imminència del menjar que el propi fet de menjar? Idò aquest és el motiu per al qual Déu no se’ns manifesta de manera clara; ens vol expectants, perquè en l’expectativa radica la major part de la felicitat”. I parlant de filosofia, i de religió, també diu “consideren que les passions són la part detestable de l’ésser humà. L’argument perfecte per a les religions, obstinades a prohibir i censurar les reaccions bàsiques dels homes”. Però confrontant amb aquesta ànsia de gaudir del present es mostra la visió més tràgica aportada per l’estimada primera, Irene, que fa caure la ingenuïtat d’Alexis dient que “el destí de qualsevol passió és esbravar-se, com un vi bo o un perfum exquisit”. I ens mostra la part més cruel de la vida quan l’amant enamorat explica resignat i indignat alhora que “sap que pitjor que la mort és el dolor de perdre la persona que estimes”, o més endavant quan el pare es lamenta de la mort del fill “que és més definitiva que la mort, perquè és l’extinció”. En aquest sentit, L’illa d’Antígona és una novel·la optimista, humanistament optimista. Capaç de creure en l’espècie humana malgrat les atrocitats que és capaç de cometre, la destrucció de l’art, de les cultures, de la vida humana mateixa, que tanmateix és derrotada sempre per l’ànsia creativa de les persones. I així com va cloent el llibre, Matamalas es mostra capaç d’emocionar-nos, de manera poètica com quan diu “A fora plovia. Vaig pregar als déus que la pluja fes créixer de pressa el blat i els oblits. Després vaig plorar fins i tot amb la calavera”. Un Alexis-Matamalas que sap distingir entre la llei i la moral: “Cap llei humana no em pot condemnar , però jo m’he sentit sempre el responsable moral de la seva mort”. I tanmateix, tot plegat, per haver viscut, per haver conegut, per haver plorat, per haver patit, però amb la certesa final que, en paraules d’un Alexis vell, “les persones no naixem per a sofrir, sinó per a gaudir de la bellesa terrenal que ens envolta. Senzilles sensacions quotidianes de baix preu i altíssim vaor que justifiquen per si soles l’existència”. Una existència la d’Alexis, que va molt més enllà de tot això. Llegiu-la i gaudiu-ne i veureu que en Tomeu Matamales, fa un mes i mig em va enganar. No és una simple novel·leta d’aventures, sinó tot un credo vital, d’art, d’humanitat, de plaer i de passió, que a la fi, és la vida mateixa.

Gabriel Bertotti: escriure, una altra manera de respirar


L’espècie humana és una espècie animal i com a tal, neix, creix, es reprodueix i mor. Però també és, i aquesta és la seva joia, animal racional, animal que pensa, que reflexiona, que s’alegra i es traumatitza, que riu i que plora. Gabriel Bertotti és, justament, un exemplar d’aquesta espècie que resumeix totes aquestes qualitats i les expressa en els seus relats. Ara n’ha publicat un recull a Edicions Móndellibres sota el títol de La aventura ausente, que és, també, un dels contes que componen el volum. Bertotti té aquell deix inconfusible dels autors sud-americans, aquell accent imperceptible i indescriptible capaç de donar pas a imatges sorprenents i a esquitxos d’un realisme màgic peculiar. Però Bertotti va molt més enllà dels tòpics i es mostra, sobretot com un animal literari, embolicat per l’alè fantàstic de Borges, i ho fa de manera explícita situant el jo narrador en un dels contes, com a escrivà del cèlebre Rimbaud, a qui ha caracteritzat com a traficant d’armes afectat greument de malalties de transmissió sexual. El títol del conte, “El barco ebrio”, és una clara referència al poema del turmentat mestre de la poesia francesa. Bertotti beu seguit seguit dels seus referents literaris, però és capaç de donar cos als seus relats sense necessitat que el seu lector els conegui de prim compte. Ans al contrari, els pren com a pretextos literaris, com a referents reals per abocar damunt el paper les seves inquietuds personals, les seves preocupacions més humanes, els seus traumes més animals, com ho fa en referir-se als darrers dies del narrador Horacio Quiroga. El llibre, volent o sense voler, s’endinsa pels camins més poc agradables de la vida: el desamor, la mort, la dificultat de les relacions entre les persones. Però ho fa d’una manera sencera i serena, afrontant amb racionalitat però sense conformisme els avatars que ens han de modular al llarg de la nostra vida. I així i tot, quan aquesta racionalitat es mostra més mancada d’esperança i d’explicacions és justament quan són els homes, els humans, els qui tenim l’opció de resoldre els nostres temors. Davant la mort, la serenor més racional (“La muerte es el fin de la ilusión del tiempo”). Davant la solitud, el drama (“Te quiero”, dijo. La respuesta fue el tono monocorde del teléfono), o aquell home que just abans de morir confessa (“No fuiste el amor de mi vida”). I davant el destí de la vida, un conformisme disfressat d’irracionalitat: “Basta aceptar, no hay que pensar”. Aquest desencís vers les relacions humanes, el desamor, la solitud: “He descubierto la belleza. La belleza es puro horror. Podría haber escrito “azar””, és compensat adesiara i més d’una vegada, amb el retorn als illots escadussers i cada cop més llunyans de la infantesa, on Bertotti mira de refugiar-se per recobrar alè davant els embats voluptuosos i alhora turmentats de la vida. És així que també el llibre traspua un desencant profund vers la figura femenina fins i tot en els casos en què la darrera desenganada és una dona, que rep el cop més dur de la seva vida per culpa d’un desamor amagat durant dècades per part del seu company; la dona, altra volta, vista com a ambaixadora de la temptació, “siempre la culpable es una misteriosa mujer”. Tot a la fi, és vida, i tot, literatura. El dubte, per a l’escriptor, i per a la persona, si allò que hem viscut és un record en forma d’holograma o són només les paraules que ens ha generat la nostra odissea: “La mujer que escribió el mensaje en el espejo del baño redujo lo que me pasa a simples palabras”. L’amor i el desamor, la solitud; la mort i el pas del temps; i la literatura, la metaliteratura, esdevé, tanmateix, la tercera pota sobre la qual se sustenten les lletres de Bertotti: “La única manera que conozco de sobrevivir es escribiendo”, com si fos una altra manera de respirar. Respirar davant el desencís de viure, perquè, si no es respira escrivint et pot passar com a aquell home que “busca desesperadamente el amor, pero que se da cuenta demasiado tarde y el amor es inalcanzable y sólo queda la muerte”. Molt més ens estimam això que no trobar-nos fent balanç del que hem viscut, al llindar de travessar la darrera tanca de la vida i haver de dir, com Horacio Quiroga en boca de Gabriel Bertotti, o viceversa: “Se vive para nada, se escribe para nadie”.

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: