#HolaBiel


P1070911Hola, Biel,

No teníem quinze anys, però en teníem vint. Dúiem els cabells llargs, bé, tu no els hi duies. Et vaig conèixer a la facultat. Eres company d’estudis d’alguns companys meus de pis. Férem qualque soparet, qualque partit de futbol, també. Un al·lot xalest, eres. Felanitxer, i per tant, per a nosaltres manacorins, personatge singular. Mallorquí com nosaltres. D’aquí, de la terra. Passaren els anys i et vaig perdre la pista, fins que un dia vaig veure al diari que eres regidor del teu poble. No deien de quin partit, però aviat ho vaig destriar. Deu ser un d’aquests peperos diferents, vaig pensar. Mallorquí, arrelat al seu poble, que accepta estar dins el partit, però va a la seva. Aviat foren cèlebres les teves trifulques amb na Carraixeta. I més aviat encara et feren batle. Mira que bé, vaig pensar. Un batle del PP, però amb sentit comú, amb sentit de país (de país nostre, ja m’entens), amb personalitat i temperament propis. Millor això que res, pensava jo.

Però Biel, els pobres s’engaten de suc, i els rics s’engaten de poder. Tocares velluts i fustes nobles i et deixares manipular per qui diuen que et manipula. Passares de ser un batle simpàtic a ser un pobre d’esperit que acota el cap davant el peix gros i alça la barra al petit que li fa la contra. Fa dos anys de tot allò, ja. I jo hi era. Hi hagué nirvis, davall el pal·li. Com sempre n’hi havia hagut. El poble contestatari, el que fa créixer l’esperit crític i la maduresa ciutadana, el que grata dins les nafres del poder, el poble viu va estamenejar-vos les poltrones. Rèieu forçats dins la festa. Na Maria Salom en sortí esquitxada, com en sortíreu tots els altres. Suc, beure. Res que no haguéssim vist els altres anys. Un missatge directe del descontentament del poble. Sí que passà una cosa que no havíem vist mai. Un policia vostre, un policia local, Biel, d’esquena al pal·li, es girà cap al públic i començà a flitar, incomprensiblement, d’una manera freda, arbitrària, sense sentit. Les autoritats ja havíeu fet la desfilada per davall la insigne tela, i aquell home vénga a flitar.

Els pobres, Biel, s’engaten de suc, i els rics, de poder. Li hauries pogut obrir un expedient. Reconèixer que dins una festa una actuació com aquella era desproporcionada i fora de lloc i de temps. Extemporània. Desubicada. Com la repressió quan és repressió. Però en comptes d’obrir-li un expedient denunciares el poble, el que fa créixer l’esperit crític i la maduresa ciutadana, l’ànima de la festa, el poble sobirà. Multes, judicis, fiscals i advocats. Quina covardia, quina hipocresia, Biel, quan digueres que els causants de tot allò “eren gent de fora poble”. Gat de poder, negares cap local a Felanitx als encausats per fer un acte per arreplegar doblers per pagar les multes del poder contra el poble. El batlet simpàtic ara ja crispava, encenia estopa, cremava la decència, socarrava la justícia. Ja se sap de quina banda, estàs, ara, Biel. Ja ho sabem. De carisma, poc. De personalitat, gens. Acotares el cap davant Palma i l’alçares com un Neró incendiari contra el teu poble. L’any passat, el Cosso et donà l’esquena. Passares amb la cara descomposta per davall el pal·li desert. Enguany, ni això. Deixares el poble en mans de la guàrdia civil. Tu, que hauries de ser el representant del poble sobirà, el qui hauria d’escoltar la massa crítica per fer créixer el poble en valors, reteres el teu poble a un cos militar. La plaça del Convent tancada de barreres grogues, tapada de guàrdies civils i cordons de seguretat. T’insultaren. I no passares per davall el pal·li, perquè el poble te’l retirà. Rigueres forçat, nirviós, insegur del teu paper de batle simpàtic. Reberes qualque esquitx d’entre el públic i em passares per davant i, amb un pessic afectuós a la panxa, em saludares com sempre has fet, com fan els batles simpàtics.

Ni la guàrdia civil reconeixia la necessitat d’aquell desplegament absurd. Biel, hola? Teníem vint anys, i dúiem els cabells llargs. Bé, tu no els hi duies. Ahir ja en teníem quaranta i un parell, d’anys. Tu passares mudat de poder. Jo et vaig veure passar amb la meva camisa estampada de flors i de festa. Jo era dins el poble. Tu caminaves empresonat pels teus actes, enrevoltat de guàrdies civils. Jo mirava amb tristesa el que t’has volgut carregar. I tu, amb la mirada perduda, només veies taques a la teva consciència bruta.

Va acabar la festa i me’n vaig anar cap a Manacor. Tu, Biel, podries rectificar, tornar enrere alguna cosa, demanar disculpes, asseure’t a parlar amb el teu poble. Però els rics s’engaten de poder, i el poder no deixa rectificar mai. Vaig parlar amb gent molt trista, amb gent felanitxera que ni tan sols volgué venir davant el Convent. Eren gent de la festa. Avui no entenen què vols. Vés-te’n. Tens altra sortida més digna, dins aquest espiral de despropòsits que t’entestes a eternitzar? Dimiteix, Biel. Hola?

Podeu llegir altres escrits meus a La gafa

Un poeta murgonat al cor del país


Americana, pantalons i guardapits. Amb el seu vestit impecable, entra a l’aula 3 de l’edifici Ramon Llull enfilat dalt d’un hola afable i simpàtic, lleument foteta, somrient per sota del nas amb l’alegria d’entrar a un lloc per ensenyar una gent que vol aprendre. Àvids de tot, l’escoltam. La tarima de fusta n’engrandeix la figura de poeta elegant i senyorívol. La seva veu fonda, dita en mallorquí de Palma, catalaníssima, ens recita Joan Alcover. Ens parla de Pons i Gallarza, de Costa i Llobera, d’Aribau o de Guimerà. El seguim. El llegim. Compensa la closca pelada pels anys amb una barba blanca frondosa de cappare de tot, completada amb les ulleres de lector voraç. Recita a L’Havana. Llegeix al Cafetí. Presenta Spiritual a Sa Nostra. Rapsode d’altura. Mocadors de randa. Magnòlies. Antònia i Agnès corren amb les mans agafades allà deçà Jerusalem. Adolescent de casa bona, es banya a Mondragó esperant no haver d’entrar mai a la capella dels dolors. Pren beuratges de mandràgola, tot escoltant Bach o Stravinsky. El somiam cridant a la plaça Major, “català!, català!, català!!!”, renunciant a la urbanitat i a la cortesia que l’embolcallen ara i adés. Ens empelta la coherència, i el sentit comú, al nostre cor de devuit anys. La passió pel país, per la terra d’Argensa, referent nacional, pare de poetes, fabricant de pròlegs. Prolífic en tot. Mesurat en la poesia, exquisit.

Al sòtil, s’esgrogueeixen els apunts que preníem a les seves classes. Al carrer, creixen les sarments que va murgonar al cor del país. No defallim, ans al contrari, florim noves primaveres a cada nou incendi.

A casa seva, es perfà el prodigi. Vint anys després de la seva mort, Cèlia Riba, neboda seva, ens n’obre les portes. En aparença, una casa com una altra. Vaixelles i cristal·leries. Mobles antics. Corral amb arbres. Però és Palma. Una inusual troballa en una ciutat venuda i retuda a l’especulació urbanística. Galetes d’inca, olives trencades i llimonada. Natural, cal dir-ho? Feim una rotlada de deu o dotze. Fartdart comenta Spiritual, el darrer llibre del mestre.

El llibre està dedicat a Antònia Vicens, a qui visitava amb freqüència els darrers anys de la seva vida, tot passejant pels carrers del barri antic de Palma, amb el seu vestit i el seu paraigua, com un gentleman britànic que volgués trepitjar fort la seva ciutat, el seu país. Visitava Vicens, que aleshores regentava una botigueta per aquell redol.

Jerusalem havia estat una peça per a orgue, solemne i densa. Spiritual havia de ser pres com una composició per a acordió, més lleugera però amb totes les imatges acumulades pel poeta al llarg del seu trajecte vital.

El primer que crida l’atenció del llibre és el títol. Conscients de la preocupació del poeta per la mort, podríem pensar que es tracta d’un assaig de cant espiritual, a l’estil dels que haguessin pogut fer Maragall, Palau i Fabre o Ausiàs March. Però cal recordar el gust per la música pel nostre poeta, que es permet amb aquest títol un homenatge als spirituals negres americans.

Spiritual, tanmateix, té la mort com a tema central, però tractada de manera molt particular. Per començar, la divisió en tres parts absolutament simètriques. 27 poemes a la primera. 27 poemes a la tercera. 7 a la part central. La suma de tots, 61. La suma d’aquestes dues xifres, altra vegada, 7. El nombre màgic. Simètric. El nombre primer. En Joanet i els set missatges. La setmana. El canelobre de set braços. Les set meravelles del món. Els set pecats capitals. I els set colors de l’arc de Sant Martí. El set, el nombre indivisible. Com la vida i com el temps. El poeta s’acosta al fet de morir-se des de la infantesa, des del record marcit i, no obstant això, vivíssim, dels seus anys càndids. Amor, mort, record. El retorn als anys primers, mal que sigui recordant-los en el mite i en la fantasia, és un retorn també als seus morts, arrenglerats, esperant-lo, vetlant-lo, sentint-s’hi amb un parentiu encara més pròxim.

El capvespre, un amor de setembre persistent (al final, “duràs sols, al butxacó, aquell amor de setembre”), magnòlies, tisores, vidres, ganivets, aritges, una apòstrofe continuada a la mort, a qui, més que desafiar, es convida. Tant la primera part, com la darrera, duen el mateix títol “Morsamor”, una altra aclucada d’ull al tarannà cíclic del llibre, que també s’observa amb facilitat en un bon grapat de poemes.

Antònia, simbolitza possiblement la mort: “Et fan mal a la pell de la memòria els llavis de l’infant, perfil i somni. Ets sol. Fa fred. Tremoles de dolcesa”. El referent? Una amiga d’infantesa desaparegut dins el sac dels anys. Agnès, en canvi, remet a aquesta infantesa que, paradoxalment, acosta el poeta a la mort, als seus morts. En aquest cas, la referència real, és una teta que es cuidà de l’infant “de casa bona” quan era petit: “Agnès, la rosa a la boca, espera a la cantonada”. Agnès, per tant, és també qui el guardarà en traspassar la blancor extasiant de les magnòlies.

Res no hi és gratuït: “Mira la vida en el granet d’arena, el cobricel de llengos”. I el veiérem, el cobricel, majestuós, alçat sobre les columnes entorsillades del llit de matrimoni. Allà, prosaic esdevenint poesia dins una casa plena de llibres. O també l'”Endevinalla en forma de saga familiar” on equipara el paper dels germans Guillem i Eduard al dels personatges de la tragèdia de Hamlet Guildenstern i Rosencrantz. Dos personatges que vigilen les actuacions del príncep Hamlet per informar-ne el seu oncle. El mateix paper vigilant que tenien els germans Eduard i Guillem, vigilants i hereus de la moral i la correcció política familiar. Guillem, no debades, metge de professió, va ser un feixista convençut.

La part central del poemari, “Cambra de bany”, sembla un traspàs momentani a l’altre costat de la ratlla, dit en forma de poemes en prosa. Les primeres línies ja ho presagien: “A la cambra de bany llambreja la claror dels morts”. Ell mateix ho diu: “Just un instant m’he escapolit”, un instant fugaç per visitar “arrenglerats en el prestatge, dins flascons de vidre, tots aquells cors. Ja només hi manca el teu, talment una poma macada”. Acompanyat per Agnès, l’eternal teta, diu, “deixaràs en el vent la forma del teu buit. Ja només, invasora, la blancor de les magnòlies”.

Però no és sols contingut greu la poesia, sinó també forma acurada, música dita amb paraules. Brota la melomania del poeta, que titula gran part dels poemes de la tercera part del llibre amb noms de músiques diferents: soleà, tango, spiritual, slow-fox o martinete. Aquest darrer ens permet un dels moments màgics de la vetlada. Seguim el ritme flamenc del martinete amb un martell de la casa del poeta percudint una bombona de butà: “Un cor novell martellejava. A l’altra banda del mur l’ombra dels pares”.

Cada paraula és mesura d’ella mateixa. Personatge cívic, poeta conscient del seu paper, el mestre ens serva també les paraules. N’hi haurà d’urbanes, però també hi floreixen els mots estranys a la ciutat, com el “banyarriquer”, o un carrer que “saünyava” fragàncies o el cel que “s’esboldregava”. Ens crida l’atenció el verb “murgonar”. Vaig descobrir el mot de mans de Toni Gomila, un dia que afirmà que aprengué la paraula de son pare feinejant per fora vila: “Cada paraula ens costa un jornal de feina”, digué.

(Per als qui no ho sapigueu, segons el DCVB “murgonar” és “colgar sarments perquè produeixin ceps nous”. És a dir, agafar vida i colgar-la de terra per fer vida nova)

La suavitat, la blancor, la flor marcida, els coloms, el mocador brodat… Un tacte suau sembla menar el poeta al traspàs del mur: “Vela, carícia, embat, ocelleria a la branca, el sol cap a la carena. La mort a nivell de bes en la seva mà dreta”. I es clou el llibre amb un lema de Milan Rúfus: “Només de front la mort fa por. Per la banda de darrere de cop tot és bell i innocent”. Com la infantesa.

I a la fi, la sorpresa final, la seva veu afable i un xic foteta, embolcallada per la corbata i el guardapits, imponent i solemne, irònica quan vol, ressona des d’un vell casset cap al pati de ca seva. Guaitam des de les cadires l’habitació del corral on escrivia. Les llimoneres tinten de cítric l’aire de ca seva. Amb els peus tocant el trespol reconeixem altra volta el seu mestratge: Josep Maria Llompart, poeta murgonat al cor del país.

Independència i Països Catalans


He pogut llegir un article de Salvador Cardús publicat al diari Ara sota el títol “Independència i Països Catalans”. Heus ací unes quantes consideracions al respecte de l’opinió expressada pel mestre Cardús.

Primer punt: efectivament no és una qüestió menor. Per dir-ho en paraules més aclaridores: el que passarà amb la resta de Països Catalans una vegada que el Principat hagi assolit la independència és una de les qüestions cabdals de tot aquest procés. I jo, com els amics i coneguts de Salvador Cardús, també ho visc amb preocupació. En primer lloc, perquè compartesc el temor envers l’accentuació d’aquesta política “econòmicament depredadora i culturalment inclement” una vegada que el Principat sigui independent, i en segon lloc, perquè pas pena que les Illes Balears i el País Valencià esdevinguem moneda de canvi en una negociació amb Madrid sobre els termes en què s’ha d’assolir la independència. Imaginau: “D’acord, Mas, feu-vos independents, però no toqueu, per a res, ni les Balears ni València”. Resposta d’en Mas: “On he de signar?”. És un temor que esper no haver de veure com es fa real.

Segon punt: La divisió política que vivim és la que ens ve donada per l’administració espanyola. Per tant, estic completament d’acord amb Cardús quan diu que “els 30 anys d’autonomisme ens han estat nefastos i ens han distanciat en tots els terrenys. L’actual model autonòmic ha estat utilitzat per exasperar els recels entre nosaltres”. Per tant, no ens hi recreem. No cal que continuem aplicant models que, en molt poc temps deixaran de ser vàlids. I sí, nosaltres també tenim molt clar quin és “l’abast de la nostra nació de llengua i cultura”. Però, i l’abast polític? L’hauríem de tenir clar, i veig que no l’hi tenim.

Tercer punt: “Un desig expressat des del respecte més escrupolós a les dinàmiques polítiques democràtiques de cadascú”. Són respectables les dinàmiques polítiques sense escrúpols que la democràcia ens ha atorgat? La democràcia no ho és tot, i les majories no sempre tenen raó. Comprenc que en el cas del Principat, les majories, precisament, són les que poden ajudar-nos a assolir el nostre anhel de llibertat. Però de respecte envers les polítiques d’extermini de la nostra llengua i la nostra cultura i de submissió sense complexos a l’espoli econòmic de Madrid que practiquen els nostres governants, crec que no n’hem de tenir gens. Ni nosaltres, ni els catalans del Principat. Cal que es tengui clar qui són els interlocutors vàlids amb el catalanisme. José Ramón Bauzà? No em faceu riure.

Quart punt: també compartesc amb Cardús la idea que “la independència de Catalunya hauria de ser bona, si no molt bona, per a valencians, mallorquins, menorquins, eivissencs, formenterencs, i per a la Franja, la Catalunya Nord o l’Alguer”.

Cinquè punt: tenc dubtes, molts, pel que fa al terme “connacionals”. És connacional un figuerenc respecte d’un olotí? O un mataroní respecte d’un berguedà? Quan a més de “connacionals” ens tracta de “veïns”, els dubtes, molt a desgrat meu, s’esvaeixen.

Sisè punt: a banda de la proposta de confederalisme, que puc compartir amb matisos, el que em sembla indispensable és que el Principat faci de pal de paller de la nació catalana (de la nació cultural, sí; de la lingüística, també; però sobretot de la política, perquè sense la nació política cap de les altres dues podran sobreviure arreu del territori). En aquest sentit, consider primordial que els catalans de fora del Principat puguem accedir a la futura nacionalitat catalana de manera automàtica si així ho demanam. No vull ni pensar en l’aberració que el Principat no ens accepti com a conciutadans i, mentrestant, haguem de continuar sota el jou secular d’Espanya. Jo no vull ser espanyol. No ho sóc. I només faltaria que, tenint una part del meu país lliure, no pogués accedir a la meva nacionalitat natural (o adquirida, tant és!): la catalana. D’aquesta manera, s’enfortiria la consciència de país a la resta de territoris i es plantarien les bases per a l’adhesió de la resta del país a la futura república catalana.

Setè punt: és indispensable, ja, una mobilització de la societat civil de la resta de Països Catalans per forjar una posició conjunta, clara i contundent, pel que fa a la relació amb el procés d’independència de Catalunya. I que quedi clar que aquesta posició no pot ser forjada, en cap cas, ni des de la por ni des de la prudència covarda. Mirau qui ens governa: no tenim res a perdre! La història ens espera.

Cinc anys sense Tomeu Ferrer


Fa poc més de deu anys que vaig conèixer en Tomeu Ferrer. El vaig cercar perquè col·laboràs a la revista Cent per Cent cada setmana. Jo sabia que ell escrivia i investigava. I també sabia de quin peu calçava. Sense condicions, desinteressadament, alegre, em va dir que sí davant una xispeta a Ca sa Capitana. Avui fa cinc anys que l’enyoram. Per recordar-lo, heus aquí el text que vaig llegir a Son Coletes per presentar Vint dies de guerra, la seva crònica apassionada i autèntica dels fets que envoltaren el desembarcament de les tropes de Bayo a la costa del llevant de Mallorca.

Aprengueren a matar, en milloraren la tècnica; tant que disposaren una metralladora que tenien a una cotxera propera al cementeri, la cotxera de can Vencís. Eren tres que la transportaven cada nit amb un furgó per metrallar a discreció.

N’aprengueren i a algun li agradava molt matar. Un de Porto Cristo digué a un conegut:

– Saps que pas de gust en veure’ls morir, aquests rojos. Ferits, s’enravanen i tremolen cames i braços talment una gallina quan li has ficat la ganiveta. Jo disfrut.

A aquest que tant gaudia li violaren la germana embarassada a mig camí de Son Carrió a Manacor, vora el pont del tren. Na Magdalena, quan l’anaren a cercar, ja era vídua del batlle de Son cArrió i quan la dugueren a matar a Son Coletes li digueren el que deien als qui morien en solitari:

– Camina cap endavant i no et giris a darrere.

Però na Magdalena digué:

– Jo vull veure la cara dels qui m’han de disparar.

Es va girar i veié el seu germà que l’apuntava. Era aquell que deia que tant fruïa. Al poble de Son Carrió es diu que ell la va matar, però també diuen que no és veritat, que va caure acubat en topar-se amb la mirada de la seva germana.

Tot i el silenci emporuguit de la gent del poble, que durant quaranta anys va saber que d’aquestes coses no se’n podia parlar, aquesta història que ens conta Tomeu Ferrer a Vint dies de guerra, jo, que vaig néixer trenta-cinc anys després del desastre, ja la sabia. Me l’havia contada ma mare, que tampoc era nada quan esclatà la guerra. Vaig tenir pell de gallina, i m’espirejaren els ulls. Com ahir quan la tornava a llegir en el llibre d’en Tomeu. En Tomeu Ferrer fa anys que fa feina i investiga i s’emociona en sentir el testimoniatge de persones que, encara avui, tenen por de recordar, perquè durant molts d’anys han hagut de tenir por de plorar pels seus morts. I són aquests els tres pilars en què se sustenta Vint dies de guerra. La feina, perquè de la feina surt el profit, diuen. En Tomeu ha deixat, incansable, hores i hores de la seva vida per córrer darrere la memòria, una memòria que ens fuig irremissiblement, perquè els qui la mantenen encara avui són els darrers que ho varen viure. Per això ha frissat, en Tomeu, perquè sap que en deixar-nos aquestes persones, s’acabaran els darrers testimonis directes, els que s’han cuidat durant anys de servar la memòria i la dignitat dels seus éssers estimats. La investigació, el segon pilar. La investigació rigorosa, contrastada. En Tomeu ha viscut amb passió aquesta investigació, se sap de cap a peus, de memòria, fil per randa, cada una de les històries. I les sap perquè les ha contades de viva veu mil vegades, perquè ara ell també és portador d’aquest testimoniatge, com ho serem nosaltres en haver llegit el seu llibre. Però també les sap perquè les ha sentides contar, cada una, a persones diverses. I sap on són les coincidències de les versions. I també on són les contradiccions. Vint dies de guerra és una crònica rigorosa dels fets ocorreguts entre el 16 d’agost i el 4 de setembre del 1936, els dies del desembarc de les milícies del capità Bayo a la costa manacorina. Hi trobareu les circumstàncies militars i polítiques que envoltaren aquella breu però intensa incursió republicana a Mallorca. Veureu, per exemple, que les tropes de Bayo es retiraren per ordres arribades de Madrid i no perquè hagués fracassat l’operació, perquè els colpistes de Mallorca no estaven preparats militarment per fer front a una invasió d’aquella envergadura. De vegades, però, ens sembla que la investigació, el rigor i la veritat han d’anar vestides de fredor. I aquí és on s’alça el tercer pilar del llibre d’en Tomeu: l’emoció. En Tomeu ha ajuntat les seves llàgrimes amb les dels testimonis que, encoratjats per una necessitat de justícia, de dignitat i sobretot, de memòria, treien forces de flaquesa per explicar com visqueren i què visqueren aquells dies de l’estiu del 1936. Les llàgrimes i les escarrufades es traspuen en aquest llibre, que, a banda d’investigar els fets històrics, les anècdotes, les macabres morts de centenars de persones en un poble que amb prou feines arribava als 10.000 habitants, investiga també els sentiments:

Es va fer tard i la gent se n’anà i l’amo en Biel tornava a demanar:
–       I n’Agustí? No ha vingut?
–       Pararen taula per sopar. Hi eren tots. No posaren plat ni coberts per a n’Agustí. L’amo en Biel calà el cap i no digué res més. L’endemà matí a trencar d’alba, l’amo en Biel pujà al sòtil. Anà al colomer del seu fill major: era colomista el fill. Obrí la porta del colomer i una filla el sentí que deia:
–       Fugiu, volau, a partir d’ara en aquesta casa mai més ningú no estarà tancat!
Els coloms de n’Agustí volaren cap a la llibertat, cap al cel.

Tots ens ho demanam. Què devia passar pel cap de l’amo en Biel? Com devien quedar els familiars de tots aquells qui moriren pel sol fet de defensar unes idees sense haver comès cap delicte mai? Estic per dir que cap idea val una vida humana. I dic també que ploraren igual les morts dels seus fills les mares dels dos bàndols. El drama humà es visqué a flor de pell a banda i banda del conflicte. Però darrere aquella barbàrie hi havia unes motivacions polítiques. Diuen que la nostra memòria s’alimenta de flaixos, de petits fragments de vida que queden insertats talment mites a les nostres ments. Us explic un d’aquests flaixos: en un debat televisiu sobre la república, l’amo n’Andreu Pascual Frau, en una mostra més de la seva dignitat, del seu coratge i de la seva senzillesa, rebatia els arguments del bàndol contrari explicant que, uns entraren per les urnes, els altres ho feren per les armes. És clar idò qui ha de demanar perdó a qui. És clar qui ha d’acotar el cap penedit i qui, a la fi, l’ha de poder alçar amb dignitat.

Llibres com el d’en Tomeu, actes com el d’avui, o com la Ruta de la Vergonya d’ahir o com l’esperat esbucament dels monuments feixistes que s’alcen encara desvergonyits a Porto Cristo, és ara que s’han de fer. Ara que encara queda gent que ha hagut de plorar per dedins perquè tenia por de mostrar el seu dolor. Ara que encara queda gent ferida directament per aquells fets.

No es fa res per rancor, ni per ràbia. Nosaltres, els qui cada any venim aquí, no volem remoure res. Simplement no volem oblidar. Ahir, durant la Ruta de la Vergonya per Manacor, un matrimoni es mirava els fets de drets al portal de ca seva.

–       I ara què fan aquests?, digué la dona
–       Res, volen recordar lo de sa guerra…
–       I ja mos ne recordam, no hi importa facin res.

Sí que hi importa, madona. Veniu aquí i ho veureu, com hi importa. Però repetesc, no es tracta de remoure res, sinó simplement de no oblidar perquè no torni a passar. Una bona mostra d’això, és que en Tomeu Ferrer en el seu llibre diu amb tot luxe de detalls noms, llinatges i malnoms dels qui moriren per la llibertat. Mai, però, surten els noms dels botxins. I en Tomeu, com els familiars de les víctimes, els sap aquests noms. Però no ens interessen. No els volem saber, perquè no els volem retreure res, simplement volem saber què va passar, com va passar i per què va passar.

Conec en Tomeu i sé que estarà d’acord amb mi en això que ara diré: no fa falta que compreu el llibre, però llegiu-lo, encara que sigui fent fotocòpies. Us estremirà, us farà plorar, us dirà coses que no sabeu, i d’altres que heu sentit contar mil vegades. Hi veureu la memòria del poble, d’un poble que no oblida, perquè no vol repetir aquella història.

I una darrera cosa, nosaltres els joves no vàrem viure aquella barbàrie, ni tan sols els quaranta anys de nit i fosca que la seguiren. Per això nosaltres no podem tenir rancor, ni ràbia, ni tan sols la profunda tristesa dels familiars de la gent que morí aquells anys. Nosaltres ja no hem de perdonar ningú. A nosaltres ja ningú no ens ha de parlar de reconciliació, perquè res d’allò vàrem viure. I no tenim por. La por, la presó més traïdora. Nosaltres ja no tenim por. Per això, que ningú passi pena. Servarem la memòria del que va passar i, sobretot, retrem el millor homenatge als qui moriren per la llibertat l’any 36: lluitar, amb la força de la paraula i la convicció del sentiment, per les mateixes idees que ells moriren.

Jordi Pujol: “Continuar com fins ara és l’extinció”


No solem anar gaire ben servits de grans estadistes. I ens costa, també, d’elevar-los a la categoria de mite. En el cas del Principat de Catalunya, Macià, Companys i Tarradellas, cadascun per motius diferents, però amb el vincle comú d’haver estat presidents de la Generalitat, són valorats avui amb respecte i esdevenen de manera continuada referents per al catalanisme d’avui. En la proximitat, i quan el personatge és viu, és més complicat. Montilla, pel que fa a mi, no deixa de ser un polític gris, sense carisma i amb una acció de govern mediocre. Maragall sí que en tingué, de carisma, i superà, o no, amb dificultats el repte de governar amb dos companys més de travessia. I Pujol? Des de la distància ideològica, s’hi destrien sense dificultat carisma, llarga acció de govern, sentit de país, europeisme, sentit d’estat, pragmatisme, oratòria, proximitat, encaix, peix al cove, sentit de l’oportunitat… I lucidesa, molta lucidesa, als seus vuitanta-dos anys.

El president Pujol, convidat per l’Obra Cultural Balear, va ser a Palma dimarts passat per presentar el darrer volum de les seves memòries, que ha titulat “De la bonança a un repte nou”, encara que ell mateix Pujol admet que ben bé podria haver estat “De la bonança a la gran tempesta”.

Va fer de mestre de cerimònies de la presentació Jaume Mateu, mesurat, correcte i formal. Els presentadors de Pujol foren Josep Melià, que lloà les bondats de l’expresident de CiU i cità alguns fragments del llibre, i l’expresident del Govern de les Illes Balears, Cristòfol Soler, que llegí un discurs institucional, ferm, formal i on s’insinuaven simpaties amb la formació d’una nova força política arrelada a la terra i ocupant el ventall del centredreta ideològic. Acabà el discurs amb un contundent “visca Mallorca i visca Catalunya”, llargament ovacionat pels assistents.

Pujol, per part seva, es mostrà com el que és, un homenot de la política catalana i europea, amb temperament, amb un do innat per comunicar i per interactuar de manera directa amb els qui l’escoltaven i amb un recorregut vital que li permet abastar amb una perspectiva privilegiada tot l’espectre polític català, espanyol i europeu. Com a exemple, la seva capacitat d’elevar una conversa amb el propietari d’una fàbrica d’embotits de Vic i una altra amb un ramader de Lleida, a una reflexió amb sentit transcendent d’estat.

Després de repassar els dos primers volums (del primer en destacà les referències a la seva formació europea i als seus anys de militància abans d’entrar en política; del segon, dedicat als seus anys com a president de la Generalitat, destacà que “el temps de construir és un temps feliç per a mi, res no em pot donar més satisfacció que construir”), Pujol entrà de ple en el tercer, que presentava dimarts i que ens fica de ple dins la crisi actual.

Tot i recordar més d’una vegada el seu pragmatisme (“Les realitats no permeten els radicalisme”), els intents d’aproximació i encaix amb Espanya (“Fins ara, tots els polítics catalanistes hem esperat que Catalunya fos respectada com a nació en un marc ibèric”) i també la conjuntura europea de crisi, Pujol reconegué que “Ja no tinc arguments contra els independentistes, teniu raó”. Però no passem l’arada davant el bou. Per explicar la situació actual cal primer saber d’on venim, “i no parlo de l’11 de setembre, ni de l’arribada del rei en Jaume a Santa Ponça, parlo del que hem fet les darreres dècades”. El molt honorable, així, encetà un circumloqui sobre els motius de la crisi actual que el menaren a la conclusió final que ja hem explicitat.

Després de la constitució europea, de la creació de l’euro, del tractat de Lisboa, semblava que Europa (un projecte en el qual Pujol sempre ha cregut: “Sóc un patriota europeu des dels setze anys”, digué) havia de ser imparable, però entre el 2000 i el 2010, confirmà Pujol, “hem perdut pistonada, com a Catalunya, com a Espanya i com a Europa”, i explicà que “patim una crisi profundíssima l’estat del benestar està amenaçat, i és una de les grans conquestes d’Europa”. Pujol recordà que, llevat dels americans, que tenen un model tremendament basat en la responsabilitat individual, tothom vol ser com Europa, fins i tot els xinesos. Per a Pujol, durant els anys de bonança, Espanya “va perdre el sentit de la realitat, perquè és arrogant i fàcilment cau en els excessos”, i això és el que ara, en part, pagam, perquè “partim d’una conjunció d’una crisi general, d’un sistema de finançament  molt dolent, i de la negació a reconèixer que és una estafa”.

Així, Pujol aclarí que “l’ofec no és només de la Generalitat, és l’ofec social de Catalunya, el que petarà serà el nostre estat del benestar”, i concretà: “Continuant com fins ara, Catalunya no és viable, perquè ens desfan un país cohesionat, perquè ens desfan l’estat del benestar, i ens desfaran la llengua. No podrem desenvolupar el nostre projecte exterior, ni potenciar la recerca a les universitats, ni mantenir TV3 com a peça bàsica de la defensa de la llengua i la identitat, ni integrar la immigració, perquè l’immigrant que vingui ha de trobar que aquest país val la pena”. La conclusió és palmària: “Continuar com fins ara és l’extinció”, perquè “negant-nos tot això, ens condemnen”.

I un consell final per caminar cap al “nou repte”: “No tingueu tanta por, perquè tenim país, n’hi ha”.

Una altra mateixa a Tortova


Eren els primers anys vuitanta. Jo no devia tenir més de dotze anys. Enfilàvem el carrer de Colom per amunt per amunt, per arribar on el poble es confon amb el conró. Ma mare, la meva germana i jo. Amb el temps els records s’entremesclen, es difuminen, i de tot el conjunt en conservam un trempó substanciós i poc definit que acolorim amb la forma robusta del mite. Allà, a una portassa fartaritxola que sempre recordaré gegantina ens hi reuníem una gentada (pensau què pot ser una gentada per a un nin del Manacor d’aquells anys) per aprendre de ballar de bot. Ni boleros, ni tan sols ball de pagès. Ball de bot: jotes i mateixes. Dels records confusos, mirau quina cosa, no sé per què m’ha vengut que durant una temporada ma mare no va ballar perquè s’havia fet mal a un genoll. Va anar a en Gotza, el mític curandero manacorí, que no li va trobar el mal. Dies més tard, un conco que també pretenia de saber trobar les vetes girades del cos li va fer una malada, però la va compondre. I va tornar a ballar. Jotes i mateixes, allà, en aquella cotxeria de trespol i bloquets amb taulons a les voreres per fer de bancs per descansar de la ballada frenètica. Allà, per exemple, hi vaig viure també la primera glosada. Els combats de picat anaven de rota batuda, i es llanguien dins un món que es resistia al canvi. Als meus dotze anys ingenus, vaig veure aquella gent improvisant, al·lucinat, astorat que allò fos possible. A les darreres gloses, però, qualcú va veure que duien un paper, i que el miraven abans de dir cada cançó. La mangarrufa es descobrí perquè una de les glosadores era curta de vista i havia deixat les ulleres…

Tot això, però, surt a rotlo, perquè en aquella cotxeria de Fartàritx hi ensenyaven de ballar de bot, i ho feien una gent agrupada que es deia “Així balla Manacor”. No us en sabré donar gaires entresenyes, però sí un parell. Eren un grapat de matrimonis, que aleshores devien rondar la cinquantena: madò Margalida i el seu home, els Pipius, en Tomàs Sacos i na Maria Fonta, els de Poca Farina, i en Tomeu de Tortova i la seva dona, na Bel. Ensenyaren de ballar tota una generació de manacorins. Ball de bot: passetes curtes, braços en l’alçada justa i esclafits amb els dits. Però la cosa no quedà a la cotxeria. Els balls sortiren a les places. Els primers anys vuitanta, ho feien amb una demostració inicial, amb vestits d’època, un recurs que també explotaren als hotels. I participaren també a Gente Joven, un concurs de música, dansa i altres qüestions escèniques de Televisió Espanyola. A les places, el costum de la demostració amb vestits de pagès morí naturalment. El ball es recuperà definitivament i deixà de ser folklore estancat per esdevenir cultura viva del poble, una manera de fer que continua avui encara.

Un dels puntals que afermaren aquest edifici va ser en Tomeu de Tortova. D’ulls petits i fondos, lluminosos i intensos a parts iguals, amb la pell colrada pels anys i el sol, sense cabells, però vivaretxo com un infant polissó de deu anys. Brincava amb el nervi d’un adolescent i seguia el compàs del ball amb els esclafits que, per a un qui no ho sabia, semblaven com una espècie de tic nerviós. Ballava amb aquelles cames tortes seves, com aquells homes d’un temps que sempre pareix que han de caure però guarden un equilibri meravellós. Ensenyava amb entusiasme i s’esforçava per transmetre el ball com l’hi havien ensenyat a ell. Amb els anys he après que el que ens ensenyaren en aquella cotxeria no té preu. Ens mostraven un ball de segles, apreníem que comandava la dona i vèiem també el joc subtil de la seducció. Però sobretot apreníem que érem mallorquins i que allò era nostre i ens feia ser “nosaltres”. Ara, en recordar-ho, pens molt en Acorar, ja esdevenguda una obra de referència per entendre què vol dir “ser mallorquí”. Pens en aquella Mallorca moribunda, que es retroalimenta en la seva ofuscació de poble tancat i ignorant, de poble poruc i acomplexat. Pens que per continuar sent mallorquins hem de deixar de ser-ho. Però el ball de bot així com ens ha arribat gràcies a en Tomeu de Tortova i els seus amics és una bella manera de reconvertir alguna cosa que moria i que, d’alguna manera, vàrem saber reconduir.

El vaig veure per Sant Antoni, xalest com sempre, amb gaiato, home de vuitanta anys, i li vaig fer el retrat que il·lustra aquest post. Més endavant fa un parell de mesos el vaig veure a sa Bassa. Em digué que venia d’un funeral. No record qui era el mort, però ell fou capaç de desllorigar-ne tot l’arbre genealògic per dir-me que sí, que el mort i jo érem família. Aquell Manacor, aquell poble de quinze mil persones dins una ciutat (Toni Gomila dixit) sempre torna a sortir. Em demanà per mon pare, si estaven bons, i tot això. Ell, ara ho he sabut, ja no hi estava.

En Tomeu de Tortova ballarà sempre. No sé si hi ha cel. Si n’hi ha, segur que també hi trobaran Tortova. Allà, a la carrera, davant les cases, tornarà a sonar una altra mateixa: la de la secular, eterna i magistral rossegueta d’en Tomeu. Al cel sia, idò. I al cel balli.

Per favor, canviau el món!


L’IES Mossèn Alcover és el meu institut. Hi vaig fer els meus anys de  batxiller i anys més tard també hi vaig fer classe. Ara estic a l’IES Porto Cristo, i encantat, també.

En el meu temps coneixíem el centre com “s’estitut”, per diferenciar-lo de “s’industrial”. Avui tothom ja li diu “es Mossèn” per diferenciar-lo de l’IES Manacor. Per a molts de nosaltres ha estat un referent, una baula resistent, forta, gairebé paternal, en la nostra cadena de formació. Un d’aquells indrets que conformen la fesomia de Manacor i que, passats els anys, sabem que ens han ajudat una mica a ser com som. No debades és a l’institut on tenim aquella edat d’esponja xucladora, de primera consciència vertadera, on s’endevinen les primeres sospites que, al cap de molt poc temps, serem nosaltres els qui durem les regnes del món i de la vida. 

Ara, les coses no són com eren. Sembla com si qualque esperit malèfic picàs amb una maça gegantina a les columnes que sostenen l’edifici. Tremola tot. I tanmateix, el claustre no amolla, ni amollarà. No per res: per dignitat. Les actituds tiràniques no menen enlloc i estan condemnades al fracàs i a la desaparició. A un institut els qui duen el capdavant han de sentir-se representants de tot el col·lectiu escolar, dels alumnes, dels pares i mares, i també dels professors. Cal que sàpiguen dialogar, atendre, entendre i comprendre. Cal que es desfacin perquè la comunitat educativa estigui satisfeta i perquè l’activitat que s’hi dugui a terme estigui en consonància amb la transmissió de valors i amb un sentiment de poble i de país. Cal que lluitin contra l’assepticisme de l’ensenyament i que impulsin l’ensenyament de cor, humà i formador de lliurepensadors, lúcids i crítics, actors de la societat. Per les notícies que en tenc, l’equip directiu actua justament en sentit contrari de les premisses que us acab d’enumerar. La intenció de l’equip directiu d’impulsar el pla trilingüe (que retalla encara més la presència del català als centres) sense passar per l’aprovació del claustre és d’una baixesa moral indigna. Des d’aquestes línies: tot el meu suport al claustre de professors i al col·lectiu d’alumnes, pares i mares. 

Juntament amb Antoni Galmés, Antoni Llull, Maribel Servera i Joan Toni Sunyer vaig ser convidat a fer de padrí dels graduats de segon de batxillerat. Em vaig sentir orgullós i emocionat de poder-hi participar. Agraesc des d’aquí la convidada i l’acollida a antics companys de claustre com en Pep Bagué, na Pi, na Joana Massanet, en Tomeu Carrió, na Maria Àngels Mifsud, n’Agnès Oliver, i tants d’altres. 

A l’acte hi vaig veure el que hi ha a tots els instituts: molta vida. Molta alegria. Moltes ganes de viure. Però també molta indignació. Reivindicació sana, però contundent. Quan un grup d’alumnes ha de dir que se’n va amb un regust amarg d’una etapa de la seva vida tan important és que alguna cosa va malament. Com diria Ramon lo Foll: “E haja’n consciència qui ho ha afollat”

Aquí us transmet les dècimes que vaig llegir dijous passat. Supòs que pròximament les podreu llegir juntament amb les dels altres padrins a la web de l’IES Mossèn Alcover. Per si de cas, aquí teniu les meves. Salut i moltes gràcies!

1

Accent, complement directe,
polinomi, arrel quadrada,
la paraula declinada
i un poliedre perfecte
Heu après de forma recta
la cultura general
i una cosa principal:
la defensa d’uns valors
que vos puc dir orgullós:
tendreu per credo vital
Viure, riure i no fer mal.

2
Espai dividit per temps
igual a velocitat.
També vos hem ensenyat
a anomenar els vuit vents.
Heu demanat insolents:
“I això, per què serveix?”
Per a un jove adolescent
i que ha de començar a viure
la font d’allò que coneix,
del pensar i de l’escriure
li servirà per ser lliure.

3
Faig un plany pels professors,
savis administradors
que vos maten la peresa
amb vacunes de saviesa
i injeccions de valors.
Nines de formes rodones
i reis del mambo amb corones:
voleu que us digui què passa?
És molt difícil fer classe
dins una festa d’hormones.

4
Matemàtiques, anglès
alemany i castellà
filosofia i francès
física i català.
Tot això haureu après.
Química, biologia,
història i geografia,
plàstica i dibuix tècnic.
Tot dins el món pirotècnic
de l’hormona amb harmonia

5
Qualsevol rosa té pues,
tota virtut una tara:
de pòlisses, més de dues
vos ho puc dir a la cara
perquè he vist moltes de fues.
També hi ha qualque badall,
d’amonestacions, qualcuna.
De xuletes, tantes mai,
i el mestre que diu: “carai
Voltros sou tallats de lluna!”.

6
Lluitau per un món millor
no faceu la torniola
defensau la vostra escola
la pública, la de tots
la que vos ha fet com sou.
I amb les mans desplegades
amb les veus fareu un ram
de mil roses indignades
que plegades cantaran
Un NO a les retallades!

7
Manacorins, artanencs,
llorencins, felanitxers,
petrers i vilafranquers
alumnes dels més vitencs
i mallorquins ben ferrenys.
Nats aquí o mar enllà
la llengua vos ha unit.
Acceptau aquest envit:
parlau sempre en català
perquè és natural delit!

8
Perdonau-me que us avisi
que sigui alliçonador
però és tasca d’un professor
que en l’ofici és realitzi:
Crisi, al·lots? Quina crisi?
Encetau aquest viatge
i sigueu emprenedors
en veureu de tots colors
i qualque mal arrambatge
però davant tot: coratge!

9
Heu hagut de venir a aprendre
dins unes barreres tancades
emperò heu de comprendre
que això no era debades
car no teníeu formades
per poder volar unes ales.
Éreu crancs sense mordales
dins un mar d’aigua bullent
i heu ‘cabat l’entrenament:
Volau, sigau bona gent!

10
Escoltau les instruccions:
rauxa, seny i persistència,
de vegades paciència,
per anar per aquests mons
i pau, i no violència.
I encara no he ‘cabat:
Justícia, solidaritat,
i ja en podeu pegar de bots
el més important de tots:
ànsies de llibertat.

11
Transgrediu, sigau valents!
sense faltar, ni ofendre
provau de ser conseqüents
mai no vos deixareu vendre:
no es compren els sentiments.
Com que sou éssers humans
la raó no vos confon.
Vos ho havia dit abans?
Ara ho teniu a les mans:
per favor, canviau el món!

“Poder ser feliços és un dels nostres reptes individuals i col·lectius”


La vida és triar. Avui havia d’optar entre acudir a un curs formatiu per poder avaluar els coneixements orals de les persones que volen acreditar coneixement de la llengua catalana o assistir a les I Jornades de Blocs i Literatura que se celebraven a la Fundació ACA de Búger. M’he decidit per la segona opció. Com sempre, hi he arribat amb el temps just, però d’hora per poder sentir el primer ponent de la taula rodona que duia el mateix títol de les jornades, homenatge diàfan a l’escriptora pollencina Xesca Ensenyat i al seu blog L’hidroavió apagafocs.

Encara em trob atordit de la forta impressió, que em mena com si rodolàs pels carrers costeruts del petit Búger. A ACA hi he trobat sinceritat, amistat, amor, universalitat, país, contundència, modernitat, avantguarda: persones bones. Qualsevol cosa que us pugui explicar jo serà, per tant, sobrera. Us faig cinc cèntims de les paraules que més m’han impactat de la intensa jornada bujarrona. En negreta, els participants, entre parèntesis, els seus blogs, que us convid a visitar:

Ricard Garcia (Cupressus sempervirens)

“El blog va ser una manera d’obrir les portes i llençar-te al carrer”.

“Em va fer començar a escriure d’una altra manera, no fer-ho per un mateix, sinó com una veu amb un eco que tornarà”

“El blog m’ha permès la participació en antologies i actes diversos com el d’avui”

“He deixat de ser invisible”

Carme-Laura Gil (Coc ràpid)

“Amb els blogs hem descobert molta gent que escriu bé però que romania amagada”

“Els blogs demanen una lectura única, als llibres hi pots tornar, pots rellegir, pots subratllar. Però els blogs et permeten el comentari i el contacte entre el creador i el lector. Unes opinions, al cap i a la fi, que realimenten l’autor i el text”.

“L’autor és una cosa, el narrador és una altra, i molt possiblement, el blogaire una altra. Quan em responen un comentari no sé quin dels tres em parla”.

“Amb el bit hem retornat als orígens de l’escriptura: rodona i palet”.

Biel Mesquida (Plagueta de bord)

Citant Henry James: “Feim el que podem, donam el que tenim, el nostre dubte és la nostra passió, la nostra passió és la nostra tasca. La resta, és la bogeria de l’art”.

“L’escriptura del blog la consider provisional”

“L’escriptura del blog em demana disciplina”

Benjamí Villoslada (Bitassa a lloure)

“Internet ha revolucionat el món de la música a la darrera dècada. Encara no ho ha fet amb la literatura, però tot arribarà”.

“L’ordinador era molt incòmode per llegir i per crear. Les tablets i els lectors de llibres digitals han resolt aquest problema”.

Sebastià Perelló (sense blog, encara)

“El blog és un mitjà heterogeni, massiu i polifònic, arborescent i creatiu”

“El blog és una taula de mescla”

“Amb els blogs ens han arribat els autors sense autoritat. No t’hi posen, t’hi poses. Et fas lloc”.

“També hi ha lloc per a l’anonimat, o l’heteronímia”.

“Què passa quan un blog desapareix? Qui l’arxiva? I on?”

“Des d’on s’exerceix la crítica literària als blogs?”

Vicent Partal (Mails per a Hipàtia)

En referència als cinquanta anys de la publicació de Nosaltres els valencians, de Joan Fuster: “M’hauria agradat ser pintor per pintar la llum que entrava per la finestra de ma casa quan llegia Nosaltres els valencians”.

“La literatura ha creat realitats. Hi ha un país sencer que neix d’un llibre: l’ateneu del meu poble, els cantants, els partits polítics…”

“Antigament, no n’hi havia prou escrivint bé. Si volies publicar havies de passar pels mandarins de la literatura. Ara no hi ha mandarins. Si escrius bé, escrius”

“Hom no escriu mai el llibre que vol, però sí el blog que vol”.

Marc Cerdó ha parlat d’Inclemències, el diari secret i inèdit de Xesca Ensenyat. Vet aquí un tast de la seva ponència:

Citant les respostes de Xesca Ensenyat a una enquesta que li feren a l’escola:

  • Qué és un hombre para ti?
  • Satanás, induce al pecado.
  • Tienes novio?
  • Tengo una amanta.
  • Estás satisfecha con el Régimen?
  • No, porque de pequeñita siempre me ha gustado comer lo que quiero.
  • Quién crees que promocionó a Juan Carlos?
  • La marca de coñac Terry, porque no és veterano, no és fundador ni soberano.

“Inclemències és el dietari d’un estiu tumultuós a la vida de Xesca Ensenyat i fou escrit entre el 7 de juny de 1993 i el 21 de setembre del mateix any”.

“Hi ha un avís escrit a llapis: tots els noms són reals”.

“El marmessor literari no pot sempre complir al peu de la lletra la voluntat de l’autor”.

Citant Xesca Ensenyat: “Si el preu de l’èxit és no tenir temps per escriure, no estic disposada a pagar-lo”.

“Inclemències va ser un banc de proves, un obrador de l’artista, amb els seus retrets, el seu dolor, les seves obsessions i angoixes”.

Citant Xesca Ensenyat: “La família és una fàbrica de bales perdudes”.

“Xesca Ensenyat fou una novel·lista de geni, però no és una dietarista primorosa”.

“Als dietaris, s’agafa a l’esriptura amb desesperació, es deixar dur massa pels esdeveniments”.

Per cloure el matí, d’una esponjositat densa i amarada, han parlat set blogaires vinguts d’arreu del país. Set amics de Xesca Ensenyat. Set apassionats de les lletres i de la terra.

Joan Alcaraz (A la brasa i al caliu)

Sobre Xesca Ensenyat: “En destaco la recerca estilística, la ironia, l’humor i fins el sarcasme i la consciència pancatalana”.

“Em sento genuïnament local i vocacionalment global, perquè vull somoure el món ni que sigui fent-li petites pessigolles”.

“Fem blogs perquè no ens resignem a ser ovelles del ramat”.

“Vilaweb és un espai lliure d’insults i maledicències”.

Citant Xesca Ensenyat: “Poder ser feliços és un dels nostres reptes individuals i col·lectius”.

Josep Selva (Cafè en gra)
“El blog no enganya, hi pots conèixer les persones”

Josep Blesa (Notices from nowhere)

Sobre Xesca Ensenyat: “Ella diu que no s’ho ha llegit tot, però jo ho dubte”.

“Reivindicava Bauçà perquè era un outsider, com ella”.

“Gràcies a persones com Xesca, aquest país agafa consistència”.

David Figueres (Els dies i les dones)

Citant Xesca Ensenyat: “David, pensa que el temps queda enredat en les paraules i les paraules, en el temps”

“Xesca tenia la capacitat de diluir les fronteres entre la vida i l’escriptura”.

“Prefereixo no haver-la conegut. L’hauria trobada molt a faltar”.

“Escrivia tal com era ella”.

Enric Marco (Pols d’estels)

“M’agrada observar les relacions de l’astronomia amb l’art”.

“Vull transmetre que vivim en un brevíssim estadi de temps i que el nostre planeta és petit i bell i fràgil”.

“Som pols d’estels”.

“La literatura crea vincles entre persones, i per això és important per a la supervivència de l’espècie humana”.

Belén Murillo (Boira de Madrid.cat)

“Sóc mandrosa i compulsiva, per això tot el que comence o acabe”.

“Quan veus els comentaris al blog, et penses que aquella persona hi serà sempre. I un dia veus que no hi és”.

“Fem comunitat, fem amics, fem pinya, fem país”.

Joan Carles Ortega (Anotacions rizomàtiques)

“Hi ha comentaris i raonaments que t’omplent de vida el blog, com els de Xesca”

“Xesca és un exemble moral i estilístic”.

“Ser civilitzats implica un cert grau d’hipocresia”.

Roser Giner (Chào ông Viêt Nam)

“Xesca va escriure el meu viatge somiat”

Maria Folch (El meu país d’Itàlia)

“Cada vegada que cuine lleve la punteta del llorer, perquè Xesca deia que era verinosa”.

He retratat els blogaires, però m’he estimat més deixar-los així, sense cara, amb les seves paraules. Estels infinits de la memòria. Persones bones.

Renou de motors a Bahía Grande


Qualsevol semblança amb la ficció és pura realitat.

Any 2013. 15 de maig. Telenotícies Migdia. Presenta: Ramon Pellicer.

Ramon Pellicer: I ara connectem en directe amb el circuit de Bahía Grande per saber com es desenvolupen els prolegòmens del Gran Premi del Brasil de Fórmula 1. Francesc Rosés, com estan les coses? Hi ha possibilitats que pugi al podi Bernat Driver, la nova sensació de l’automobilisme mundial?

Francesc Rosés: Efectivament, Ramon, ens trobem al Circuit de Bahía Grande, però no som al Brasil, sinó a Mallorca, a l’indret que els aborígens de l’illa anomenaven antigament Marina de Llucmajor. L’ambient és fantààààstic i els apassionats del motor agraïm profundament la possibilitat de sentir bramular els motors d’aquestes màquines precioses entre estepes i romanins. Tot està a punt perquè comenci aquest Gran Premi d’Europa i l’organització és perfecta. Però un segon! Tenim a peu de pista Josep Lluís Merlos amb novetats! Endavant, Josep Lluís!

Josep Lluís Merlos: Efeeeeeectivament, Francesc! Tot està preparat per encetar un dels grans premis més apassionants de la temporada i per parlar-ne tenim amb nosaltres el seu gran impulsor, el president José Ramón Bauzà. President, amb quines motivacions vau tirar endavant la idea de dur el Gran Premi a Mallorca?

José Ramón Bauzà: Pues mira, nóltros nos interéza promozionà s’iya per tot es món, perquè nóltros sempre hem dit tassó i no hem dit mai gót. Y es por eso que antes del gran premio vamos a poder observar unos bailes regionales que muestren nuestra indiosincracia y para que el mundo sepa quiénes somos y qué queremos. De hecho hemos planteado al señor Bernie Ecclestone el cambio de nombre del Gran Premio, que pasaría de denominarse “de Europa” a “del Mundo”, en tanto que nos sentimos ciudadanos del mundo. Y como hemos dicho que íbamos a hacer lo que queríamos hacer, vamos a hacer lo que hemos dicho que íbamos a hacer, aunque haya algunos que no quieran que hagamos lo que hemos dicho que íbamos a hacer.

Josep Lluís Merlos: Muchas gràcies, president-e. Ja ho veus, Francesc, els mallorquins volen mantenir intacta la seva identitat i volen aprofitar l’aparador mundial de la Fórmula 1 per fer-ho.

Francesc Rosés: És realment extraooordinari, Josep Lluís. L’exquisidesa de l’organització demostra el nivell europeu d’aquest Govern i de tots els promotors d’aquest gran premi. Només a tall d’exemple, senyors telespectadors, al pàddock del circuit de Bahía Grande es pot visitar un estand on els aficionats podran trobar tot tipus de productes relacionats amb l’illa: sobrassades, ensaïmades, herbes, les típiques sopes mallorquines, però no sols gastronomia, sinó també literatura, i de la bona, des d’Eduardo Jordà a José Carlos Llop, passant per Román Piña. Lletres d’alt nivell! És l’anomenat “Espai Mallorca”, un indret muntat amb gust, amb disseny, modern i alternatiu, vertaderament extraordinari, no ho trobarem a cap altre circuit del món!

Josep Lluís Merlos: Impressionant, certament, Francesc. Però la cosa no acaba aquí. El Govern de José Ramón Bauzà ha fet mans i mànigues perquè aquest gran premi, en contra de les prerrogatives de la Federació Internacional de Motociclisme, es pogués disputar en dia feiner, per tal de fer-lo coincidir amb la festivitat de San Isidro, tan celebrada a Madrid. De fet, el vertader objectiu no és tant la coincidència amb aquesta festa, sinó el fet que els escolars puguin acudir al gran premi acompanyats dels seus professors per veure com és un gran premi per dintre i entendre, a la fi, com funciona el món! Aquí, per exemple, podran veure en una exposició com eren antigament els llibres de text, podran parlar amb logopedes, psicòlegs i altres professionals de l’ensenyament i podran passar unes hores en una sala condicionada amb calefacció!

Francesc Rosés: Absolutament espectacular, Josep Lluís. De tothom és sabut que el model escolar balear s’ha sabut sobreposar a les retallades obligades per la situació econòmica i n’és una bona mostra l’assistència massiva d’escolars a aquest gran premi.

Josep Lluís Merlos: Una altra de les novetats és l’aprofitament de recursos. La infermeria del pàddock roman oberta per a tots aquells qui necessitin assistència mèdica. De fet, per anar-hi no caldrà ni tan sols pagar l’entrada al circuit, sinó que simplement mostrant la targeta sanitària i pagant la mòdica quantitat de, atenció!, un euro!!!… es podrà gaudir d’un servei mèdic de reconeixement mundial!

Francesc Rosés: Ja veus, Ramon, que Mallorca ha sabut organitzar un Gran Premi de Fórmula 1 diferent, original i apassionaaaant. Tornem la connexió a Sant Joan Despí i ens acomiadem fins a l’hora del començament del Gran Premi.

Ramon Pellicer: Moltes gràcies, Francesc! I disculpin el lapsus, com han vist no era amb Brasil, la connexió, sinó amb Mallorca. Però bé, els guapos també ens equivoquem.

Que no hi falti ningú: crits i renou per l’Espai Mallorca!

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: