Roc Casagran: “Tot és política”


Aquest estiu Roc Casagran i Cesk Freixas han estat a Manacor, convidats per Xítxeros amb Empenta, i ens han mostrat lírica i enginy, llestres d’amor i de batalla. Cap a la llibertat dels Països Catalans. Cap a l’amor permanent i fresc. D’aquella trobada, en va sortir aquesta entrevista, que avui compartesc a L’estenedor per tancar aquest mes de setembre de color verd.

roc-casagran

Amb Cesk Freixas feis un concert-recital molt integrat, en què les cançons i els poemes es mesclen no sols temàticament sinó també formalment. Com va néixer la idea? I com l’heu gestada i feta créixer?

Tenim una manera d’entendre la vida i la cultura molt semblant i ha estat força fàcil. Un dia ens vam trobar i de seguida ens van entrar ganes de tirar endavant un projecte com aquest. La resta ha anat arribant sol.

T’agrada jugar amb les paraules, fer-les sonar, fer-les riure, fer-les protestar. Salvant les distàncies, estaries d’acord que ets més a prop de Pere Quart que de Salvador Espriu, en aquest sentit?

Gràcies, és una floreta. M’agrada molt l’Espriu, però Pere Quart és el referent, sens dubte. M’agrada no prendre’m res gaire seriosament, riure’m del mort i de qui el vetlla, i sí, entre els sentiments i la revolta sempre hem de deixar un petit espai per l’humor.

Transcendència o ironia?

Les dues coses. Però sense ironia no em crec cap transcendència.

Et consideres un poeta líric o de batalla?

M’agrada el mar i la muntanya.

Dónes molt de pes a l’oralitat dels teus versos. Els darrers anys ha canviat, tot això. Durant dècades la poesia s’havia tancat dins ella mateixa, ara surt al carrer…

Fa anys que la poesia està sortint de la torre d’ivori, i això és bo. Cal trencar parets, sortir del ghetto, i com més siguem… millor. Una de les intencions d’aquest espectacle que fem amb el Cesk és justament aquesta.

Heu fet una setmaneta a Mallorca i rodau amb el vostre concert recital per tot el país. Com vius, i com creus que heu de viure des del Principat, l’agressió continuada dels governants d’aquí i del País Valencià contra la nostra llengua i la nostra cultura?

Tinc la sensació que el govern espanyol ja dóna per perdut el Principat, i que està començant a treballar el terreny per eradicar la catalanitat dels territoris que, en un primer moment, continuaran sent dins l’estat espanyol. M’agradaria que els catalans de TOT el país es sentissin aquests gestos com a agressions pròpies.

En un altre nivell, hi ha també el difícil encaix del País Valencià i les Illes Balears dins el marc de Països Catalans. Sense anar més lluny, una entitat tan marcada políticament i nacionalment com l’ANC, va rebutjar, des de la base, la constitució de l’ANC a Mallorca. Com ho veus?

A la meva nació hi ha unes quantes illes, d’això no en tinc cap dubte. És un tacticisme que no comprenc en absolut. És evident que el procés d’independència serà per fases i que cada territori té el seu ritme, però claudicar a les primeres de canvi em sembla un error.

Què passarà amb els mallorquins, i sobretot amb els mallorquins nacionalment conscients, quan el Principat sigui independent?

Em llenço a la piscina: abans de vint anys les Illes Balears demanaran de confederar-se amb Catalunya.

Les teves lletres són de batalla. Creus en la literatura social, activista políticament, o és que la política és indestriable de la vida mateixa?

Tot és política. I m’agrada que en els meus textos s’hi noti aquesta consciència.

Ets molt actiu a les xarxes socials, sobretot amb el Twitter, però també al Facebook. Hi ha postures més esnobs que les rebutgen. D’altres de més pragmàtiques, les veneren. Per què hi prens part, tu? La xarxa ens pot prendre la vida real? O simplement la complementa?

Per a mi les xarxes socials tenen diverses funcions: divertiment, informació i autobombo. Sense les xarxes socials, als que no som mediàtics ens costaria molt més arribar al públic.

Podeu llegir altres escrits meus a La gafa

Josep Pedrals: “La poesia és un autèntic luxe, el millor que tenim a la vida”


Sincer, transparent, torrencial, apassionat, directe. Així és Josep Pedrals (Barcelona, 1979) quan parla de poesia. L’hiperactivista poètic per excel·lència ens parla de les seves motivacions i les seves dèries, dels seus camins poètics, de les seves dreceres i dels seus llacs de tranquil·litat.

pedrals

El llibre de poesia és minoritari, poc llegit. Però sí que hi ha molta gent que cerca la poesia dita, cantada, amanida amb altres ingredients. Hi estàs d’acord?

És que igualment penso que la poesia no és que sigui tan minoritària. I de fet, ha de ser minoritària. Si fos molt majoritària, vaja merda… La poesia exageradament majoritària té una qualitat més popular que poètica. Que està molt bé, a mi m’agrada. No és pas res dolent que sigui minoritària. Les coses més luxoses de la vida són totalment minoritàries, i la poesia és un autèntic luxe. És el millor que tenim a la vida. Ha de ser per a pocs. Jo els meus poemes els vendria caríssims, perquè sigui un luxe de veritat, i ja veuries quants s’hi barallarien per tenir-los, si fossin molt cars.

Però tu fas molts d’esforços per divulgar aquesta poesia, i per fer-la arribar a un públic més ampli…

No és gaire esforç, m’ho passo molt bé fent-ho.

I encara que sigui natural, sí que fas feina per eixamplar allò que no abastaria el llibre estricte.

Són móns diferents. El llibre et permet anar endavant i endarrere com tu vols i quan tu vols, i tens una intimitat amb el llibre. En el recital no pots anar endavant i endarrere com tu vols, vas segons el qui parla. És un acte efímer, és art efímer, és una altra història.

El públic és diferent?

Sí. Potser de vegades coincideixen, però sovint no. Hi ha gent que va a recitals sovint, però que llegir poesia se’ls fa una muntanya. De fet, a vegades poden acabar llegint alguna cosa de poesia si prèviament ho han sentit i els ha quallat. I hi ha gent que fa a l’inrevés… que no suporten els recitals i en canvi són grans lectors de poesia. I també n’hi ha que només llegeixen teoria poètica, que també és divertit. N’hi ha per a tothom. El fet del recital passa més de pressa, potser, que el poema llegit. El poema llegit si se’t fa una muntanya, se’t fa una muntanya per sempre. Per contra, en el recital, no t’entrebanques, passes al següent. Això facilita les coses, perquè t’és molt més fàcil quedar-te amb la part musical de la poesia. És com quan vas a un concert, hi ha molt poca gent que escolti un concert llegint la partitura. Això sí que és minoritari. El meu pare de vegades escoltava les simfonies mirant la partitura, però això són coses seves. Hi ha gent que mentre li reciten llegeix el poema, i penso que no s’ha de fer, escolta el que et diuen!

La poesia que es tria per recitar ha de ser diferent? Ha de ser menys críptica, menys densa, menys hermètica?

Si el qui diu el poema no recita bé, ja no hi ha res a fer. I encara que sigui molt complex, si t’ho reciten bé potser no l’acabaràs d’entendre, però déu n’hi do. De totes maneres, hi ha un determinat tipus de poesia que no l’has d’entendre… escolta-la, cony! Jo vaig a molts recitals internacionals, i la meitat de poetes que reciten no els entenc. Alguns sí perquè domines més o menys una llengua… I sentir recitar en ioruba o en catxiquela fa molta gràcia, perquè vulguis que no vas interioritzant l’actitud, l’entonació, la musicalitat d’una determinada llengua, i això és molt potent. I igualment, sí que penso que hi ha alguns poemes que val més no recitar-los, perquè t’estàs complicant la vida. N’hi ha alguna que es presta més de sortir a l’escenari. I també depèn del públic que t’escolti. A una universitat pots dir determinades coses sense por. I si vas a una taverna en diràs unes altres. En definitiva, no és tant una qüestió de si hi ha una poesia millor per recitar, sinó que hi ha ocasions per a tot.

Dónes molta importància a la forma, a la mètrica, a la rima. No fa gaire vaig llegir que algú havia dit que la poesia de l’experiència havia fet molt de mal a la poesia perquè s’havia deixat de banda el joc lingüístic.

La diferenciació de la poesia respecte d’altres coses és que és un llenguatge treballat, triat i arranjat per causar una resposta emotiva. Però coi, si el llenguatge no està ni treballat ni triat, no cal que ens hi posem… No vull dir que no pugui ser un poema, però és molt avorrit de llegir, depèn de què. Llegir els diaris de les nenes adolescents no té cap mena d’interès. Llegir certa poesia de l’experiència és com llegir diaris de nenes adolescents. Enhorabona, però no té més transcendència que la que pugui tenir per a tu i per a la teva neteja espiritual. Que sí que la poesia ha de ser catàrtica, però que hagi de ser catàrtica no vol dir que tots ens haguem de menjar les catarsis dels altres i que una bona catarsi sigui millor poema, o que hagis trobat un lligam entre la teva experiència no sé què… bah! a prendre pel sac! I tampoc no vull dir que s’hagi de fer un gran treball de rima i de mètrica, que cadascú faci el que vulgui, però em sembla que un mínim de sentit del ritme s’ha d’exigir a la poesia.

Francesc Garriga diu que ell no mira ni rima ni mètrica, però sí un sentit del ritme.

Sí. Els poemes d’en Garriga tenen molt ritme. I a vegades el ritme està en les pauses, perquè ell juga molt bé amb les pauses i els talls de veu. Determinat tipus de mètrica arriba a un punt que no té més secret, els pots fer a tirallongues, i arriba que tard o d’hora et sortirà alguna cosa que mínimament soni bé. El ritme, però, a més, crea un problema perquè ningú no sap ben bé definir-lo. Hi ha un debat llarguíssim entre musicòlegs, teòrics de la literatura, filòsofs… Aristòtil deia que era l’ordenació del moviment. Hi ha 250 definicions de ritme.

Sí, sí, en Garriga no compta síl·labes però hi troba un ritme.

En el cas d’en Garriga fins i tot és calculable, perquè no hi ha mètrica però hi ha uns accents claríssims i uns jocs de sintaxi molt ben trobats. Ell es fa el desmenjat, però déu n’hi do.

I en canvi ell té claríssim que escriu poesia per treure els seus dimonis interiors, pors, manies. És una poesia catàrtica que parla d’ell o de la seva circumstància. Això no és poesia de l’experiència?

És més la manera com ho exposes que la manera com ho dius. Jo també explico els meus dimonis. El problema de la poesia de l’experiència és si només és de l’experiència. No ha de ser només l’experiència el que compti, sinó també la consciència de l’experiència.

Però passada per un sedàs.

Sí, és el que dèiem abans. S’ha de purificar, s’ha de fer salubre. I has de tenir en compte que ha de tenir un punt d’universalització, un grau d’abstracció fins a cert punt.

Diuen que els mals imitadors de Ferrater han fet molt de mal a la poesia catalana… precisament perquè no universalitzen.

El que passa que de vegades també és una qüestió de com t’ho miris. No ho sé. No hi entenc gaire.

Però tu per què escrius poesia?

Perquè em surt de puta mare. És el que sé fer millor. Si no, a què vols que em dediqui? A arreglar cotxes?

Però escrius per treure dimonis, per catarsi, per diversió, per canviar el món?

Per tot. Depèn del moment. No escric només per una cosa. De fet, escric molt sovint per encàrrec. I a vegades la gent et diu “ai, per encàrrec no hi ha sentiment”. No hi ha sentiment, ta puta mare! Per què no hi ha sentiment? Si els encàrrecs me’ls faig meus, ja veuràs si no hi ha sentiment. És més, hi ha sentiment perquè cobro. Hi ha dies que sí que escric coses perquè em vull queixar, i hi ha dies que escric coses perquè sóc feliç, i hi ha dies que escric coses perquè vull provar una cosa raríssima, a veure si em surt un exercici molt complex de rítmica. Hi ha dies que escric, simplement, perquè porto dies sense fer-ho, perquè em sento més bé quan escric. I després tot això m’ho quedo jo. I el que em sembla que és potable o mostrable, ho retoco o ho treballo.

Tornant a Garriga, ell deia que els poetes del joc formal no l’interessen, per exemple Foix. Tens por de caure dins el pur joc formal?

És que a mi m’encanta! Que de fet el pur joc formal és molt més interessant que les mamonades de palles mentals que es fa la gent amb els seus sentiments. Els sentiments de no sé qui poden estar molt bé, però si estan mal escrits, me la rebufen. En canvi, un joc formal, si és pur realment, és boníssim, és una meravella. Saps quins són els llibres més importants de la història i més cars? Els que tenen unes miniatures més boniques: pur joc formal, i ens importa un rave si estan explicant la vida de Jesús o si expliquen els sentiments de Catul. Ens importa un rave. Oi que un artesà és molt més bo si fa una peça ben feta que si fa una peça que porta un sentiment brutal? Pot portar molt de sentiment, però si és una merda com un piano, és una merda com un piano, i punt. No em fa cap mena de por caure en el pur joc formal. És més, de vegades me’l provoco perquè així aquests em diuen pallasso i s’ho passen molt bé, i jo també m’ho passo molt bé.

Has parlat d’artesania. Podries trobar algú que et digués que el joc formal és artesania i la transcendència és art…

Bach, que té una de les obres musicals més transcendentals de la història, és pur joc formal. De fet, fins al segle XIX no va ser mirat amb bons ulls, perquè els semblava un quadriculat. Que la gent pensi el que els surti dels collons. A mi m’interessa quasi tota la poesia, fins i tot la més dolenta, perquè així sé el que no vull fer. I m’interessa igual. Triar és molt difícil. Hi ha dies que m’agrada una cosa, i dies que me n’agrada una altra.

La poesia social també t’interessa?

Sí, també.

Pot ser poesia, sent social?

Sí, i tant. Fins i tot fer poesia fent un anunci, i això que la publicitat és la cosa més antipàtica del món.

D’on creus que neix aquesta obsessió per enaltir poetes com a gurús de la pàtria. Guimerà, Maragall, Riba, Martí i Pol, Margarit? Per què triam gurús poetes i no d’un altre tipus?

Qui ho tria això?

No ho sé… Però ho triam… Pensa en els funerals de Guimerà, o de Verdaguer…

No sóc sociòleg ni antropòleg, desconec el rerefons de tot plegat. És curiós, però fins a cert punt, perquè això deu passar a tot arreu.  Aquests funerals, sí, això és molt maco. Està bé.

Però què tenen els poetes que fan que els triem com a cappares de la pàtria?

Tenen els poemes. I un poema t’ajuda a viure. I altres coses no t’ajuden a res. Un poema té una força de fons que et pot ajudar. Si hi ha un artista o un escriptor que en un moment donat entra bé a la sensibilitat de la gent i crea un quòrum és lògic que passi això.

Això ens retorna al principi de l’entrevista. Dèiem que la poesia era una art minoritària, però crida l’atenció que qualcú que practica una art minoritària aconsegueix mobilitzar la societat civil. I això pot ser entès com un contrasentit, no?

No, perquè el fet que una cosa sigui minoritària en general no vol dir que no pugui deixar-ho de ser en casos concrets. És més, mola que passin aquestes coses. Que algú tingui un èxit a nivell de vendes… és collonut. A mi m’agradaria molt vendre de cop 100.000 llibres de cop, més que res perquè no hauria de fer algunes feines que faig.

Margarit ha dit que si per llegir un poema seu necessites un diccionari és que el poema no està ben fet.

Perquè en Margarit pretén fer això.

Sense voler-vos confrontar, ni molt menys, teniu una manera d’acostar-vos a la poesia molt diferent. Estau a les antípodes.

No pretenc que la gent vagi al diccionari, però hi acabaran anant, però perquè jo busco una altra cosa que la que busca en Margarit. Ell pretén trobar una essència d’un llenguatge molt d’avui, i a mi el llenguatge d’avui m’interessa tant com el d’ahir, el d’abans-d’ahir i el de demà passat. El meu joc lèxic és un altre completament, genera un altre nivell de llenguatge. No és ni millor ni pitjor, senzillament és un altre tipus de joc. Com si un diu: tu per què fas música pop? I en canvi l’altre fa contemporània rebuscadíssima. No és que estiguem a les antípodes, es que busquem fer coses diferents, i tipus de comunicació diferents. I el tipus de comunicació també fa això, que també a nivell rítmic hi hagi diferències: en Margarit sempre juga al mateix tipus de vers, té una mètrica molt quadrada. Constantment va amb aquesta mena de decasíl·labs… Jo vaig canviant perquè m’ho passo bé. Ara bé, el vers d’en Margarit és molt fluït i això és el que pretén, fer un vers que tiri molt fàcilment, que entri, que no t’hagis de complicar gaire. I li surt. I si el que vols fer et surt, enhorabona, això està molt bé!

Avui participes en un acte conjunt de poetes i glosadors. Com veus la relació entre la poesia improvisada i la glosa.

En realitat, la glosa improvisa, però ho fa sobre uns patrons, i la poesia també improvisa sobre aquest patrons i el que fa també és dir-ho. Uns improvisen una cosa i els altres n’improvisen una altra. El glosador no ha de buscar una entonació determinada, perquè ja li ve donada. En canvi, el poeta té les síl·labes emplenades ja, però el que ha de buscar és l’entonació. Tot és un joc de nivells lingüístics, de falques. És veritat que el glosador improvisa més, tot i que segur que hi ha glosadors que glosen sense sentit… És un art molt divertit, aquest de la glosa.

Què trobes d’aquesta trobada de poetes i glosadors? Ho trobes forçat?

No, al contrari. Em semblen dues arts que van en paral·lel. Em sembla lògic. No es fa sovint, això.

No. La glosa té una connotació molt més popular, i fins fa molt poc havia estat associada a l’àmbit festiu. Ara recupera tots els àmbits.

Doncs encara té molt més sentit que fem això. De vegades els poetes som molt estrets. Hi ha un cert “estatus” de la poesia, aquella sacralització del fet poètic, que sembla que hagi de ser la cosa més intocable. Aquell poema tal com està al llibre… que és com ha de ser in aeternum. Jo a vegades quan recito poemes d’altri els canvio perquè no m’agraden. Si hi ha algun tros que m’agrada i l’altre no, me’l salto.

“Recordar és com posar el puny en l’aigua d’un riu”


El poeta Francesc Garriga (Sabadell, 1932) ha passat recentment uns dies a Mallorca. A L’estenedor aprofitàrem per fer-li aquesta entrevista. Eloqüent, perspicaç, àgil, el mestre Garriga parla amb la llibertat que sempre l’ha caracteritzat. Si en voleu conèixer alguna cosa més trobareu també a L’estenedor dues crítiques de llibres seus (La nit dels peixos i Ragtime), per anar fent boca. Ara és molt damunt fulla perquè amb Tornar és lluny, el seu darrer llibre, ha guanyat el Premi Carles Riba de Poesia. Un premi que li arriba tard, diu ell…

P1070557Miquel Àngel Riera afirmava que potser la poesia és un gènere més adequat per a joves, i en canvi la novel·la, que requereix més disciplina, més constància, més maduresa, es cultivava a partir d’una certa edat. En canvi, vós heu publicat la meitat dels vostres llibres els darrers deu anys. No deveu estar d’acord amb Riera, doncs…

No, no. Hi ha diferents formes de poesia. Hi ha una poesia que canta a la lluna i al sol, i que a mi no m’interessa. Hi ha també la poesia que tracta només de dir paraules, i paraules que sonin bé, i cercar imatges i coses… Al començament sí que m’interessava més aquest tipus de poesia que creava climes i que creava ambient, però a mesura que et fas gran, que vol dir a mesura que llegeixes i que escoltes i que mires i que penses, doncs les coses si no agafen un pes específic, malament. I jo crec que als joves els falta aquesta cosa de vida, tant a favor com en contra. La vida és un cúmul de coses, bones, dolentes, regulars, i el pas dels anys ho clarifica i dóna pes a tot això. D’altra banda, a mi Miquel Àngel Riera com a poeta no m’agrada gaire. M’agrada més com a prosista.

Per què heu publicat sis llibres en tretze anys i set en tota la resta de la vostra vida.

Perquè durant molts anys vaig estar fent classe. Sóc d’aquella època que no miràvem gaire les hores de feina. Entràvem a les vuit del dematí, fèiem la primera classe i encara de vegades a les nou del vespre érem allà. És per això que vaig deixar una mica de banda la cosa d’escriure, que per a mi ve a través de moments de reflexió. I quan vas atavalat, amb alumnes amunt i avall i papers…

Història de l’art, llatí, literatura… sou un humanista. Ja no s’estila gaire això…

Sóc una persona que treballava a l’escola privada i en aquells moments s’havia de fer de tot. Durant la carrera vaig estudiar llatí, i hi tenia bones notes, i m’agradava. És una cosa que l’he anada conservant i llegeixo els clàssics llatins amb molta més alegria que no els clàssics moderns…

Així com estan les coses avui, però, sembla que aquesta manera de fer està en perill d’extinció.

No em preocupa gaire. Si acaba una manera de fer en començarà una altra. Crec molt en els joves i en la seva força. N’he coneguts molts, en segueixo freqüentant alguns, assisteixo a recitals, i van donant cops a una banda i una altra, que és el que hem fet tots sempre. No hi ha res d’especial. Jo vaig tornant més reflexiu perquè cada vegada miro més cap endintre que no cap enfora. De vegades per necessitat, i de vegades per coincidència. Hi ha moltes coses a fora que em cansen i les deixo. Però crec molt en els joves.

Passàreu anys de la vostra joventut a l’Amazonia…

La meva adolescència la vaig passar amb Franco i el nacionalcatolicisme. Jo era una persona dòcil en aquest aspecte. Vaig estudiar amb els caputxins, i hi vaig estar una llarga temporada. Vaig estar malalt dels pulmons i em van enviar a l’Amazones, una mica més amunt, perquè allà hi havia més menjar… i aquí passàvem una època de misèria.

I què hi fèieu?

Estudiar i cuidar la salut.

Però no hi éreu com a religiós.

Hi era com a estudiant religiós. No vaig acabar la carrera, en tornar d’Amèrica ho vaig deixar. Però sí, estudiava filosofia i teologia, que és el que s’estudiava en aquells moments.

Quin solam vital o poètic us ha deixat aquesta relació vostra amb la religió? No l’hi sé veure, en els vostres versos…

És que no… Els caputxins em van donar una cultura bàsica bastant fonamental. Els caputxins a Catalunya han estat sempre una orde religiosa molt cultivada i amb gent important. Eren gent de tradició catalanista, filosòfica, franciscana… Aquestes són les coses que jo vaig aprendre… La meva evolució personal va per una altra banda. Vaig ser tan crèdul durant tants anys, que en el moment que un s’adona que hi ha més coses, això provoca un allunyament, un rebuig, una distància. I jo poso distància entre la religió i la vida personal. Ara no m’interessa massa.

Però de vegades sembla que l’evolució ha de ser a la inversa… Com més gran et fas més a prop de la mort ets, més temors, més dubtes… I molts, aquí, s’aferren a la religió…

A mi la mort no em preocupa gaire. Comprenc que seria terrible viure 150 anys o 200. Comprenc que la vida comença, segueix i arriba un moment que s’acaba. El que em pot fer por és la malaltia, el dolor, el llit d’hospital. Però la mort no em preocupa gaire.

En els vostres llibres hi ha sempre una lluita entre passió i record, entre desig i mort, entre Eros i Thanatos. Pot encabir res més la poesia? És això la poesia pura?

Jo no ho sé. Aquesta és la meva realitat. Jo era una persona dòcil, per tant sóc d’aquella època que tot era pecat. Tot estava regit per la por, pel càstig… I a mi, per venir d’una família més aviat religiosa, i en un lloc com Sabadell, una ciutat relativament petita en aquell moment, tot això em va impactar. Fins que ve la rebel·lió personal. És inútil dir que amb els anys desapareix el desig. Els desitjos de la bellesa, del sexe… segueixen vius, el que passa és que hi ha diferents maneres de respondre-hi. I amb els anys, o et fas a la idea de tot això, o plegues. I de més joves, el plaer de gaudir de les coses que t’agraden, ens causa el dolor de no tenir-ne mai prou.

L’escriptura serveix per treure els dimonis interiors, les nostres pors, les nostres dèries, o per mantenir una permanència d’un record, d’una vivència?

Ahir vaig ser a Santanyí i van passar un reportatge fotogràfic d’un fotògraf local. Les imatges anaven quaranta anys enrere. Ho vaig passar molt malament. No m’agradava.

Per què?

Perquè mirar endarrere em posa molt nerviós. Vaig veure aquelles processons, aquella gent que vivien amb pobresa, però amb dignitat… i em vaig sentir malament. Per a mi escriure és una reflexió en veu alta. És treure fora els fantasmes, objectivar-los, i no és res més.

Sovint posau en dubte la utilitat o la fermesa de les paraules…

És que les paraules són enganyoses, perquè amb la mateixa paraula pots dir una cosa que és veritat i que també és mentida. Més enllà de les paraules, hi ha una altra cosa diferent, que és la que informa la paraula. Les paraules són un conjunt de lletres que posades d’una manera diuen una cosa i posades d’una altra en diuen una altra.

Per tant, el que cercam amb la poesia és aquesta veritat darrere les paraules.

Diria que sí. Per això en la meva poesia hi ha moltes preguntes, perquè un es pregunta el perquè… En un dels poemes em sembla que dic: “L’única resposta és la mateixa pregunta”. La resposta se l’ha de fer cadascú, no hi ha una resposta fixa.

Heu dit que mirar enrere us posa nerviós, però la vostra poesia està farcida de records, de vivències, escriviu sobre el que heu viscut, encara que aquesta vivència sigui immediata, radicalment recent. Què és per a vós el record? Un invent, una ficció, una realitat esvaïda?

Recordar és dolent, perquè no som capaços de recordar exactament què és el que va passar en el passat, perquè no som capaços de construir el clima que va envoltar aquell acte, aquella paraula. És com posar el puny en l’aigua d’un riu, que mai és la mateixa aigua. Creure que ens podem refugiar en els records és mentida, perquè els records són en el nostre cervell…

Però escrivim de records…

Escrivim com podem…

Allò que ha passat fa un minut ja és un record.

Sí. No hi ha passat, no hi ha futur. Tot és present. El passat és una suma de presents, i el futur també.

Hi ha una altra paraula molt repetida en la vostra poesia: la paraula mentida. Us heu sentit enganyat, desenganyat, a la vida, o per algú? O es tracta d’una qüestió més filosòfica?

Sí, és més filosòfica. Quan ets més grans t’adones que moltes coses són només el farciment, i molta de gent té molt bones paraules, però darrere no hi ha res. O uns actes esplendorosos, entorn del catolicisme, o a l’escola, i a darrere no hi ha res més que unes ganes de quedar bé. La mentida també com a part de la vida. Ja quan estudies et diuen que hi ha moltes classes de mentides: la mentida pietosa… Però la veritat i la mentida són dues parts d’una mateixa cosa.

L’evocació del record també pot ser una mentida?

Sí. És que normalment els records que recordem són mentida, perquè si no ens agraden ens els arreglem una mica.

Com us neix el poema? A partir d’un fet, d’una vivència, d’una paraula?

Pot ser d’una paraula, d’un vers, d’una lectura, pot ser de moltes coses… Però normalment es passen èpoques, en què un està més capficat en una cosa o en l’altra… Pots estar mesos sense escriure, i no passa res. És molt difícil dir on comença i on acaba la cosa. Jo escric i puc tardar dos anys a publicar-ho. Vol dir que cada vegada que me la miro, la corregeixo. El primer esborrany el faig a mà. Després el passo a l’ordinador, perquè és més bo de fer fer-hi les correccions, que sempre retallen, intento no dir el que no necessito dir. Les correccions també van a precisar els verbs i els adjectius… No m’avergonyeix dir que a vegades faig servir el diccionari de sinònims.

Sou d’aquells qui pensen que un poema s’ha de deixar reposar.

Això ho diu Horaci: “Quan hagis escrit un poema, deixa’l cinc anys al calaix”. Jo sempre critico als joves que escriguin massa, que tinguin massa pressa a publicar. És comprensible, perquè volen fer sortir el seu nom. A més, la societat no premia l’esforç continuat, sinó que premia les novetats. Si un nano està cinc anys per escriure un llibre, és més fàcil que valgui alguna cosa… Hauríem prou llestos per saber que hem de premiar aquests que són fruit de la meditació i d’haver estat madurant…

Miquel Mestre ens deia en una entrevista recent que hi ha un seguit de trucs que ajuden a conformar l’ofici de poeta. Hi estau d’acord?

No. Si algú fa servir trucs és el seu problema. El que m’interessa és dir el que vull dir i que són el màxim de bé possible. És clar que si una paraula surt repetida tres vegades m’hi esmerçaré… Els meus poemes no tenen rima, perquè la rima m’obligava a dir coses que no volia dir, però sí que tenen ritme, sonen bé, perquè estan construïts amb ritme, i el ritme és una cosa que la tens o no la tens. Hi ha gent que va a la discoteca i és incapaç de ballar.

Com es fa per escriure amb ritme en versos lliures?

Primer trec tots els gerundis, perquè és una cosa fàcil d’utilitzar. Els trec i hi poso el substantiu o el verb corresponent. El ritme… sona.

És intuïtiu?

És una mica intuïtiu, bàsicament t’ha de sonar a tu interiorment. A Catalunya ens ha passat que hem estat molt temps amb autors bons com Carles Riba i després un temps una mica més neutre, en què hem mirat de posar-nos al dia amb la literatura europea, o nord-americana. Però com que som un país que no sabem idiomes, la gent ha accedit als poetes bons d’Europa o d’Amèrica del Nord a través de traduccions i els ha semblat que l’autor realment escrivia com havia estat traduït. I això ha fet molt mal, perquè quan llegeixes l’original veus que hi havia una música, unes pautes que s’han perdut en la traducció. Keats no escrivia tal com el tradueixen…

Heu dit que aquest Premi Carles Riba us ha arribat tard.

No em queixo. Em queixo que no es reconegui la gent quan li serveix d’alguna cosa. A mi el premi no em serveix de res, ara. Fa quaranta anys hauria estat una empenta important. Reclamo que els premis es donin a gent en edat de poder-los animar a fer alguna cosa de profit. A mi que em posin una medalla. Els premis, fins i tot els premis en metàl·lic, són per als joves, no són per a mi. Tot i que agraeixo el premi. I hi ha gent que diu, “com és que diu això del premi si hi ha enviat un poemari?”.  Li he enviat perquè era molt amic de l’Isidor Cònsul i del fundador del premi, i com a testimoni d’agraïment de tant en tant hi envio algun llibre.

Heu estat un poeta social? Heu circulat? Us heu mogut? O pensau que aquesta manca de reconeixement ve perquè us heu estimat més quedar a banda de la cultura oficial?

Jo he estat una persona incòmoda, perquè m’agrada dir el que penso. I això no es perdona gaire. Al començament no te n’adones, i després quan ho veus, dius “m’és igual”. Si alguna cosa no està prou bé jo ho dic i ja està.

Per què tenim aquesta necessitat de posar un poeta com a gurú del poble? Carles Riba, Joan Maragall, Martí i Pol, ara Joan Margarit…

El poeta és una persona que s’expressa amb paraules i amb ritme, però la poesia és una altra cosa, va molt més enllà d’això. Sempre he pensat que com a tòtems no cal posar sempre gent de lletra, podem posar gent que no sigui de lletres. Tothom fa la seva poesia amb els elements que té a la mà i que ha anat aprenent al llarg de la seva vida. Hi ha jardiners que retallen bé el jardí. Un moble ben acabat és una poesia… I una obra ben escrita, també…

En el seu moment, no us acostàreu a la poesia social.

No em sortia. En aquella època pensava més a crear climes, interiors… Pensa en la meva educació espiritual. La cosa social, tot i que socialment m’importen molt les coses, no la trobava objecte de poesia. El mal és que fem literatura de qualsevol cosa. No es pot fer literatura d’un home que no guanya res i ha de cuidar una família.

Un poeta ho ha de llegir tot? Sou un home molt llegit?

No. Sóc un home que ha llegit molt a través dels anys, d’una manera molt desordenada. Molta gent s’escandalitza quan els dic que si un llibre em cansa el deixo. No cal que te’l llegeixis tot… Hem fet un mite de la lectura… La lectura va ser molt important al segle XIX i a començament del segle XX perquè no hi havia res més. Tenim una sobreabundància de lectura, no sols en llibres, sinó en televisió, internet… Això t’obliga a anar seleccionant i a anar guardant. Quan em pregunten sobre les meves influències dic: “No ho sé, molts”.

La poesia per ser poesia ha de ser sobre un mateix. Hi ha poetes que diuen que la vida d’un mateix no interessa als altres…

Fins i tot els que diuen això saben que és mentida. En Costa i Llobera quan parla de l’arbre està parlant d’una altra cosa que porta a dintre, no parla del pi. Sempre parles de tu mateix, de com veus les coses tu. Si un vol fer una cosa artificial, és el seu problema. Tothom té dret a tot i tens més audiència o en tens menys.

Parlant d’audiència, quina relació teniu amb el lector. El poema torna a començar quan hi arriba?

No és que torni a començar. El poema acaba quan arriba al lector. El poema té dues parts: la meva i la del lector. Marcial diu: “Non scribit cuius carmina nemo legit” (‘No escriu aquell els poemes del qual no llegeix ningú’). Que no es pensi que escriu, perquè no el llegeix ningú. El mateix Umberto Eco en la seva tesi doctoral sobre l’any 1.000 diu que “entre les paraules hi ha la societat, i la societat col·loca coses entre les paraules, de manera que aquell text a mesura que passen els anys es va transformant, i el transforma el lector, la societat, la història, el temps. El que jo llegeixo ara d’Horaci segurament no era llegit amb els mateixos ulls en el seu moment.

El joc dels poetes

Palau i Fabre: el trobo pobre, com a poeta. El trobo molt interessant com a biògraf de Picasso, i també quant a la seva vida personal de contacte amb una realitat que envegem molts.

Salvador Espriu: Espriu bé. L’he estimat moltes vegades i vaig haver de deixar de llegir-lo perquè no m’influís massa.

Pere Quart: érem parents. És un dels grans oblidats en aquests moments, i em sap molt greu, perquè té una visió irònica de la realitat, però enfotent-se de la realitat mostra les seves preocupacions interiors. Era un home molt inquiet, però tenia el que tenen els grans senyors, la capacitat de posar distància amb la realitat.

Blai Bonet: m’interessa. El vaig conèixer a través de Comèdia. He de dir que de vegades no l’entenc massa. Però dintre d’un estàndard de qualitat, ja m’agradaria tenir la seva.

Joan Brossa. Bé, només bé. De Brossa m’interessa la seva postura enfront de la realitat, més que la seva obra en concret, que trobo que són una mica facècies de la vida. M’interessa la postura de col·locar les coses en el seu lloc. No agafaré mai un llibre de Brossa per passar una estona llegint.

Enric Casasses: és un dels grans animadors de la poesia moderna. Té molts deixebles. Hi ha molts joves que segueixen el seu camí. No ha tingut vergonya ni por de sortir a escena. El trobo molt intel·ligent.

Carles Riba: és el que m’agrada més. Clàssic, responsable.

Màrius Sampere: el conec. Molt bé. És un home decidit, molt fort amb ell mateix, molt autoexigent, es castiga molt a si mateix, però per a mi dels actuals grans és el millor.

Miquel Martí i Pol: m’agradaven més els primers llibres que no els últims. No m’ha causat una sensació gaire fonda. Els primers llibres són els més socials i són bons. Al final… pobre, li va costar molt, ja no sabia gaire què dir.

Joan Margarit: (silenci). Escrivim molt diferent. Un poeta és molt difícil que pugui criticar un altre poeta. O escriu com jo i perfecte, o… El trobo un poeta interessant, és un home de cultura, però xerra massa. Però per a mi, eh? Que quedi clar que un poeta és un mal crític per a un altre poeta.

JV Foix: joc verbal. A mi em diverteix llegir-lo, però no m’emociona, no em diu gran cosa.

Vicent Andrés Estellés: perfecte. M’agrada molt. És un mestre, en alguns llibres concrets com Corall romput o Estació de França…

En aquesta llista no hi ha cap dona… Per què?

No ho sé… La Montserrat Abelló escriu molt bé. L’altra dia vaig recitar amb una noia jove, la Teresa Colom, que també escriu molt bé.

Dolors Miquel: Sí, molt femenina, molt maca, amb una poesia molt punyent. M’agrada.

Maria Antònia Salvà: quan era jove m’agradava molt, després la vaig trobar molt carrinclona, amb perdó. Ara torno a llegir-la amb una mica més de serenitat.

El joc dels versos

De Camins de serp: “Que em tornin les paraules que havia d’haver dit i no vaig dir”. Li recordava aquests dies a un jove: “Ara que hi ets a temps, digues sempre el que vols dir”, que no se’t faci tard per parlar amb la gent. És això. De vegades se’t fa tard. I no estic parlant de poesia, sinó de relacions entre les persones. A mesura que et fas gran se’t van morint persones de prop i penses: “Li hauries d’haver dit que l’apreciaves, que l’estimaves, que ho havia fet bé”. Tothom hauria de dir les coses sense vergonya quan les ha de dir.

D’Ombres: “La sega ja ha acabat i encara resta l’espectre de les flors entre nosaltres”. La feina grossa està feta, però queda aquella cosa difuminada que et diu “no ho has fet tot”.

De Temps en blanc: “Si teniu por deixeu el temps en blanc”. La por és un paralitzador. No s’ha de tenir por. Avui no hauríem de tenir por de res.

De La nit dels peixos: “Les pedres dormen el neguit dels justos”. És un vers per lluir. Sonava bé, què vols que et digui. Ara no el posaria. No sé què passa amb els justos, perquè no em són simpàtics, la justícia sí, però els justos… Res, que el vers sonava bé.

De Ragtime: “Què més pots desitjar sinó saber-te”. Què més es pot desitjar que conèixer-te a tu mateix, i saber com van les coses, com han anat, com aniran. No sols conèixer-te, sinó estimar, saber-te estimar…

De Tornar és lluny: “Recull la llum si encara és clar”. Aprofita, viu el moment, si encara pots.

 

Podeu llegir altres escrits meus a La gafa

“Els meus llavis assedegats pels teus pits eterns i solidaris”


Imaginau-vos unes gavines amb el seu vol blanc d’alba a les ales planant sobre l’alè d’una aigua metàl·lica. Suggerent no? Doncs aquesta fou la causa que acabàs a les meves mans el darrer llibre de Ricard Ripoll, Aquelles gavines sobre l’aigua que respira. Certament, un títol que estira i que convida a fullejar per decidir-se: el llibre ja és a ca nostra, i ja està llegit.

Aquelles gavines és, com li agrada de dir al seu autor, una autoficció poètica, on tot és mentida i tot és ver. On res és ficció i res és real. El bessó de la reflexió poètica de Ripoll és la batalla constant entre la passió i la calma, el sexe i l’amor, el costum i el foc, l’ardència i la desídia. El llibre està dividit de forma simètrica en cinc parts, que Ripoll, molt musicalment, anomena moviments. El primer d’aquests moviments, amb l’explícit títol de “Pre-dir” és una declaració d’intencions, una exposició de motius del que podrem llegir en els altres quatre. Ja se’ns hi mostren els efectes del pas del temps i també els de les històries viscudes: “Aquesta pell cansada sobre la qual s’eixuguen sense pressa llàgrimes transparents”. I tot i això, sempre amb una porta oberta a l’esperança i a la utopia possible: “Què em facis tremolar tota la pell, com una brisa suau que permet somiar amb illes necessàries, més enllà dels mars coneguts”.

El segon moviment és un llarg poema en prosa on Ripoll ens explicita ja les seves preocupacions vitals. El crit i el xiscle (“Tot és diluvi en aquestes hores prèvies al crit”) hi tenen una presència insistent, anunci d’una mort petita, sexual, i d’una de més gran, sentimental: “Com si res no fos possible més enllà del xiscle”. El crit d’espant davant la pèrdua de la innocència, davant la necessitat de l’autoengany per continuar vivint dins la passió: “De qualsevol mentida, de les que són necessàries, imprescindibles, per continuar el somni dels primers anys, aquelles imatges nítides, franques, blanques, gairebé transparents de tanta puresa, o inexistents, tant creïbles com llunyanes”.

I tanmateix, la presència, o el record, qui ho sap, d’una passió aparentment inacabable es fa imatge vertadera: “El cabell esbulladís, i la mirada brillant, oceans del somni, com si haguessis creat a l’altra banda dels miralls tot un món de noves sensacions, tot un paradís de mirades”. Els miralls, un símbol permanent on el poeta cerca el reflex d’una realitat irrecuperable i potser ja irreal. A la recerca del passat feliç que no tornarà, el poeta guaita al fons del mirall la imatge de la seva passió desdibuixada: “Res no té sentit més enllà dels miralls que et recorden”.

L’est, el llevant, l’illa, són els elements que podem enllaçar amb la persona estimada, i amb els moments de gaudi més pregons: “L’est encara porta les meravelles de la infantesa”. De la felicitat ingènua a la passió que tot ho arrasarà, Ripoll ens mostra la controvèrsia permanent entre calma i passió: “Les emocions ens solquen la pell, deixant un galop esgarrifós arran dels ulls, una petja profunda que assenyala els hiverns temibles”, perquè “any rere any, el dolor és més intens”.

L’amor vertader, la passió, el desig, l’anhel de l’altre més autèntic és el que assoleix la transformació del món, la capacitat transmutadora, la voluntat de canvi: “Tu, que neixes a mi, com jo he nascut a tu, en un intercanvi de líquids, en una recerca d’absoluts, en una ferma voluntat de transformar el món, de crear nous cants”. Una passió que, inevitablement esdevé parasitària, absorbent, potser alienant?, capaç de relativitzar el pas del temps, d’accelerar-lo encara més, com si el desig fos una nova dimensió: “Tu, com una sangonera, plena de la meva saba, arrapada al meu coll, vampir que em xucla el temps, com si no fossin suficients les busques clavades al cor”.

Però arriba el dia que tot es trenca. Més que d’un trencament, però, hem de parlar d’un tot que s’esfilagarsa, que es llangueix i es dissol dins el marasme del temps: “Ja no ets la mateixa, qualsevol dia, engendrarà la bifurcació de tots els dolors, el punt suprem on s’anorreen les realitats antitètiques; i tu, plural, eco d’ecos, heterogènia i polifònica, forçaràs l’eixida del sol”.

Així acaba el segon moviment, per donar entrada al tercer, el central, on les paraules de Ripoll s’ajusten a la convenció del vers i esdevenen poemes amb ritme per cantar el desencís d’allò quotidià: “Aquest amor que es mor, marcit per mil silencis”, és a dir, “Aquest amor que expira i porta amargs records, i dolors i ferides”.

Tot i que hi ha una voluntat manifesta i permanent de lluitar per salvar la història del seu amor (“Res no és inamovible, sempre caldrà salpar cap a noves marees, i mars desconeguts, com una altra experiència on poder retrobar infanteses robades i tot d’amors perduts”), el poeta reconeix que “tots tenim restes de fondes ferides, somnis violents que no ens deixen viure, tot un món de pors i d’indiferència”. Ens enganam, perquè creiem que sempre podrem viure fent salts endavant: “Però tanquem els ulls i tirem avant, creiem que l’ahir no ens atraparà, que tot el que fou no tornarà a ser, que el dolor viscut no ens aturarà, amb el mateix crit, el mateix infern”. I tanmateix, “ens equivoquem, és clar, avancem anant cap enrere, i repetint els errors, els plors, tots aquells silencis que ens havíem jurat foragitar, tota la misèria enganxada al cos”. Què ens en queda, de tot plegat, d’aquest solatge que anam acumulant al fons de la bóta vital?: “De solatge en solatge, les ferides fan una pell dura i un cor desert”.

Abandonat definitivament, el poeta es plany: “Sento tot un futur que no viuré amb tu”, i cerca en la immediatesa fútil el consol ineficaç de noves pells efímeres que li fan perdre la fe en l’amor: “He oblidat l’amor en milers d’aventures”. I ho explica: “Cada cos era brasa, el meu cor es moria de passió desviada, seguia esperant la teva arribada per la banda de l’est, com un ocell sagrat que sap crear el temps”. L’ardència finita només deixa cendres i arrasa la vida que ha de venir: “Les flames han cremat la dolcesa dels ulls i, ara, la mirada ja no porta il·lusions, només la voluntat de no desesperar, un fort desig de viure en la imaginació tot allò que un dia tu em vas prometre”.

El desencís per l’amor perdut s’apodera del poeta, que es veu incapaç de tornar arrere, ferit com es troba del combat perdut: “No vull trobar-te, perquè no sabria perdre’t”. Com ho farà per tornar a caminar, si ja no hi ha ànsia de moviment?: “Sense tu res no batega, res no es mou”

El silenci és una altra de les marques permanents que anuncien la fi de la passió. De manera constant, com el crit anunciador del punt d’inflexió que tot ho canviarà, retorna allò no dit: “El silenci és assassí de passions”.

I mentrestant, el retorn d’aquella passió emmirallada és constant, i esfereïdor: “T’observaré mentre esbufegues, els cabells embogits, i els meus llavis assedegats pels teus pits eterns i solidaris. M’aproximaré a la teva existència perquè des del passat tu puguis comprovar l’eco de la passió, continu i terrible”. Aquella passió que va cedir davant l’embat persistent i invencible del costum anodí: “Ens amenaça la quietud, els anys passen i el gest esdevé cada matí més esquerp”, és a dir, “parlem, fem l’amor, i ens mirem, però ja no sentim el tremolor, ni l’angoixa al ventre, de les primeres trobades. Ens amenaça la indiferència”.

El poeta es plany per la passió perduda, però sap que això forma part del fet de lliurar-se a l’amor, que és el delme que li toca pagar i que, a més, s’autoimposa, és ell mateix, qui no vol viure sense passió: “Et diré, sens dubte, que jo t’he estimat i que potser -és segur- encara t’estimo, però que no sé viure sense passió” perquè ” vols més presència de la pell, estimar amb follia, amb el cos. T’espanta la mar sense lluna i la taula sense flors”.

Però, tanmateix, sempre el contrapunt de la passió, del cos recordat, de les sensacions primerenques: “Els teus llavis, amb gust d’oceà; la teva mirada, de sirena esmaperduda; el teu somrís, delicat. La teva pell que espera la primera escuma, quan les busques marquen el lloc de l’esperança”. Tota la bellesa, i tota la mentida: “El cos que vibra amb l’eco de la memòria com si hagués existit la felicitat”.

Malgrat tot, aquesta tercera part es clou altra volta amb un cant positiu, una porta oberta a l’esdevenidor, ple de vida, ple de somnis: “Tot és possible car tot és esperança, els meus somnis creaven cantells en la fugida les paraules porten futurs que multipliquen la vida”.

En el quart moviment, de manera pausada i progressiva, Ripoll retorna a la forma prosaica de l’inici, però sense perdre en cap moment l’alè poètic. No obstant això, en les dues darreres parts, el poeta sembla cercar altres motivacions, sense abandonar, això sí, el fil que uneix tot el llibre. Així, en el primer poema d’aquesta part, titulat “Record de Rimbaud”, diu: “Oh que la meva quilla fatigada vagi a espetegar contra les roques! Que se m’obrin les escletxes per on puugi endinsar-se el dolor!”, en el que sembla més un homenatge a Maiakovski (“S’ha trencat la barca de l’amor contra la vida quotidiana”). I per això, sense càrregues, lliure de tot, sense més fermalls que la fidelitat a un mateix, diu: “Només vull seguir caminant, sense cap maleta”, recordem aquí Blai Bonet (“un home és lliure si pot posar tot el que té dins una maleta; i és encara més lliure, si pot llençar- la al riu”). I amb maleta o sense, “marxar, pensar i estimar. Fugir sempre, eternament”.

És en aquesta part on Ripoll ens parla dels seus referents poètics, com ara Cortázar, Serra, Brossa, Girondo, Villon, Ducasse, Bartra, Palau i Fabre, Artaud… I reflexiona també sobre el fet d’escriure. Què és un poema, Ricard? “Un poema és una abraçada, un tremolor de vida, una altra línia a la mà que ens mostra una eternitat d’aflicció”. Perquè el poeta transcendeix fins a noves dimensions, perquè “somia l’espai dels impossibles. És un funàmbul, avança sobre una corda, calculant distàncies” i “escriu colors sobre la paleta d’una vida encara per inventar”. El que escrivim és vida o és ficció? En el fons, poc importa. L’interessant del fet d’escriure és la capacitat de crear una nova realitat, versemblant, paral·lela si es vol, però veritable: “La poesia és mentida. I per això diu veritats. Escriure, ja és ser un altre”, és a dir, “cada gra de sorra és un tros de platja. Cada fragment poètic és un bocí de la meva vida”.

També hi ha un lloc per a la reflexió i la denúncia social: “Els llavis cansats de les prostitutes encara creen l’espai d’una solitud tremenda” o “els immigrants s’amaguen. No corren temps de comprensió, ni de respecte”. O la capacitat de revolta dels estudiants, que “han aixecat les barricades de l’esperança”.

I en el tercer poema d’aquest penúltim moviment, torna el segon, trescant pels territoris de la simetria, donant sentit als referents i símbols sorgits de bell antuvi, fent un llibre txekhovià on res no hi és gratuït. I per això torna el crit: “Tot és diluvi en aquestes hores prèvies al crit”.

El deambular poètic es transforma en devessell de mots en el darrer moviment. El poeta acaba prescindint de la puntuació i àdhuc de la sintaxi per teletransportar-nos a la seva infantesa i, de retruc, a la joventut del seu avi “allitat amb els ulls espantats de la vellesa i la veu llunyana que no portava més històries la guerra havia acabat però el cor encara li sagnava de tanta humiliació de tant silenci forçat tants anys sense dir res oblidar-se de tot oblidar-se d’un mateix dels cops i dels crits de les bales que s’oferien als cossos més rebels els llibres cremats el silenci com a menja l’odi que respeira en totes les aigües que es beuen”.

A la fi, la poesia és una eina per posar fre a l’irrefenable. El pas del temps, la fuga de la passió, tot se’ns en va de les mans, però roman en les paraules, i per això, Ripoll, amb una certa esperança ens diu: “Ara tens un cos on inscriure el temps aquesta escriptura de la pell que neix de la pedra i tu ets la pedra i saps que la poesia sempre serà resistència”. Resistència, que significa esperança, qui resisteix sense esperar-ne alguna cosa?: “La mar és aquí a banda i banda de l’horta amb la seva penya dreçada com un clítoris d’esperança enmig de la badia o un fal·lus pacient dominat per les onades”

I el llibre es clou en la simetria. Acaba amb el títol amb què l’havíem conegut, perquè hi ha un cos, perquè hi ha una passió, perquè hi ha un amor, perquè hi ha esperança, i sobretot, perquè hi ha poesia, que “s’amaga sota les llambordes de dia a dia i després de tots els anys de tempesta la mar calmada i la dona adormida que respira amb records que pesen i les gavines que es posen sobre l’aigua que respira i altre cop encara i sempre les gavines sobre l’aigua que respira”.

Per a desenganats irredempts.

Un poeta murgonat al cor del país


Americana, pantalons i guardapits. Amb el seu vestit impecable, entra a l’aula 3 de l’edifici Ramon Llull enfilat dalt d’un hola afable i simpàtic, lleument foteta, somrient per sota del nas amb l’alegria d’entrar a un lloc per ensenyar una gent que vol aprendre. Àvids de tot, l’escoltam. La tarima de fusta n’engrandeix la figura de poeta elegant i senyorívol. La seva veu fonda, dita en mallorquí de Palma, catalaníssima, ens recita Joan Alcover. Ens parla de Pons i Gallarza, de Costa i Llobera, d’Aribau o de Guimerà. El seguim. El llegim. Compensa la closca pelada pels anys amb una barba blanca frondosa de cappare de tot, completada amb les ulleres de lector voraç. Recita a L’Havana. Llegeix al Cafetí. Presenta Spiritual a Sa Nostra. Rapsode d’altura. Mocadors de randa. Magnòlies. Antònia i Agnès corren amb les mans agafades allà deçà Jerusalem. Adolescent de casa bona, es banya a Mondragó esperant no haver d’entrar mai a la capella dels dolors. Pren beuratges de mandràgola, tot escoltant Bach o Stravinsky. El somiam cridant a la plaça Major, “català!, català!, català!!!”, renunciant a la urbanitat i a la cortesia que l’embolcallen ara i adés. Ens empelta la coherència, i el sentit comú, al nostre cor de devuit anys. La passió pel país, per la terra d’Argensa, referent nacional, pare de poetes, fabricant de pròlegs. Prolífic en tot. Mesurat en la poesia, exquisit.

Al sòtil, s’esgrogueeixen els apunts que preníem a les seves classes. Al carrer, creixen les sarments que va murgonar al cor del país. No defallim, ans al contrari, florim noves primaveres a cada nou incendi.

A casa seva, es perfà el prodigi. Vint anys després de la seva mort, Cèlia Riba, neboda seva, ens n’obre les portes. En aparença, una casa com una altra. Vaixelles i cristal·leries. Mobles antics. Corral amb arbres. Però és Palma. Una inusual troballa en una ciutat venuda i retuda a l’especulació urbanística. Galetes d’inca, olives trencades i llimonada. Natural, cal dir-ho? Feim una rotlada de deu o dotze. Fartdart comenta Spiritual, el darrer llibre del mestre.

El llibre està dedicat a Antònia Vicens, a qui visitava amb freqüència els darrers anys de la seva vida, tot passejant pels carrers del barri antic de Palma, amb el seu vestit i el seu paraigua, com un gentleman britànic que volgués trepitjar fort la seva ciutat, el seu país. Visitava Vicens, que aleshores regentava una botigueta per aquell redol.

Jerusalem havia estat una peça per a orgue, solemne i densa. Spiritual havia de ser pres com una composició per a acordió, més lleugera però amb totes les imatges acumulades pel poeta al llarg del seu trajecte vital.

El primer que crida l’atenció del llibre és el títol. Conscients de la preocupació del poeta per la mort, podríem pensar que es tracta d’un assaig de cant espiritual, a l’estil dels que haguessin pogut fer Maragall, Palau i Fabre o Ausiàs March. Però cal recordar el gust per la música pel nostre poeta, que es permet amb aquest títol un homenatge als spirituals negres americans.

Spiritual, tanmateix, té la mort com a tema central, però tractada de manera molt particular. Per començar, la divisió en tres parts absolutament simètriques. 27 poemes a la primera. 27 poemes a la tercera. 7 a la part central. La suma de tots, 61. La suma d’aquestes dues xifres, altra vegada, 7. El nombre màgic. Simètric. El nombre primer. En Joanet i els set missatges. La setmana. El canelobre de set braços. Les set meravelles del món. Els set pecats capitals. I els set colors de l’arc de Sant Martí. El set, el nombre indivisible. Com la vida i com el temps. El poeta s’acosta al fet de morir-se des de la infantesa, des del record marcit i, no obstant això, vivíssim, dels seus anys càndids. Amor, mort, record. El retorn als anys primers, mal que sigui recordant-los en el mite i en la fantasia, és un retorn també als seus morts, arrenglerats, esperant-lo, vetlant-lo, sentint-s’hi amb un parentiu encara més pròxim.

El capvespre, un amor de setembre persistent (al final, “duràs sols, al butxacó, aquell amor de setembre”), magnòlies, tisores, vidres, ganivets, aritges, una apòstrofe continuada a la mort, a qui, més que desafiar, es convida. Tant la primera part, com la darrera, duen el mateix títol “Morsamor”, una altra aclucada d’ull al tarannà cíclic del llibre, que també s’observa amb facilitat en un bon grapat de poemes.

Antònia, simbolitza possiblement la mort: “Et fan mal a la pell de la memòria els llavis de l’infant, perfil i somni. Ets sol. Fa fred. Tremoles de dolcesa”. El referent? Una amiga d’infantesa desaparegut dins el sac dels anys. Agnès, en canvi, remet a aquesta infantesa que, paradoxalment, acosta el poeta a la mort, als seus morts. En aquest cas, la referència real, és una teta que es cuidà de l’infant “de casa bona” quan era petit: “Agnès, la rosa a la boca, espera a la cantonada”. Agnès, per tant, és també qui el guardarà en traspassar la blancor extasiant de les magnòlies.

Res no hi és gratuït: “Mira la vida en el granet d’arena, el cobricel de llengos”. I el veiérem, el cobricel, majestuós, alçat sobre les columnes entorsillades del llit de matrimoni. Allà, prosaic esdevenint poesia dins una casa plena de llibres. O també l'”Endevinalla en forma de saga familiar” on equipara el paper dels germans Guillem i Eduard al dels personatges de la tragèdia de Hamlet Guildenstern i Rosencrantz. Dos personatges que vigilen les actuacions del príncep Hamlet per informar-ne el seu oncle. El mateix paper vigilant que tenien els germans Eduard i Guillem, vigilants i hereus de la moral i la correcció política familiar. Guillem, no debades, metge de professió, va ser un feixista convençut.

La part central del poemari, “Cambra de bany”, sembla un traspàs momentani a l’altre costat de la ratlla, dit en forma de poemes en prosa. Les primeres línies ja ho presagien: “A la cambra de bany llambreja la claror dels morts”. Ell mateix ho diu: “Just un instant m’he escapolit”, un instant fugaç per visitar “arrenglerats en el prestatge, dins flascons de vidre, tots aquells cors. Ja només hi manca el teu, talment una poma macada”. Acompanyat per Agnès, l’eternal teta, diu, “deixaràs en el vent la forma del teu buit. Ja només, invasora, la blancor de les magnòlies”.

Però no és sols contingut greu la poesia, sinó també forma acurada, música dita amb paraules. Brota la melomania del poeta, que titula gran part dels poemes de la tercera part del llibre amb noms de músiques diferents: soleà, tango, spiritual, slow-fox o martinete. Aquest darrer ens permet un dels moments màgics de la vetlada. Seguim el ritme flamenc del martinete amb un martell de la casa del poeta percudint una bombona de butà: “Un cor novell martellejava. A l’altra banda del mur l’ombra dels pares”.

Cada paraula és mesura d’ella mateixa. Personatge cívic, poeta conscient del seu paper, el mestre ens serva també les paraules. N’hi haurà d’urbanes, però també hi floreixen els mots estranys a la ciutat, com el “banyarriquer”, o un carrer que “saünyava” fragàncies o el cel que “s’esboldregava”. Ens crida l’atenció el verb “murgonar”. Vaig descobrir el mot de mans de Toni Gomila, un dia que afirmà que aprengué la paraula de son pare feinejant per fora vila: “Cada paraula ens costa un jornal de feina”, digué.

(Per als qui no ho sapigueu, segons el DCVB “murgonar” és “colgar sarments perquè produeixin ceps nous”. És a dir, agafar vida i colgar-la de terra per fer vida nova)

La suavitat, la blancor, la flor marcida, els coloms, el mocador brodat… Un tacte suau sembla menar el poeta al traspàs del mur: “Vela, carícia, embat, ocelleria a la branca, el sol cap a la carena. La mort a nivell de bes en la seva mà dreta”. I es clou el llibre amb un lema de Milan Rúfus: “Només de front la mort fa por. Per la banda de darrere de cop tot és bell i innocent”. Com la infantesa.

I a la fi, la sorpresa final, la seva veu afable i un xic foteta, embolcallada per la corbata i el guardapits, imponent i solemne, irònica quan vol, ressona des d’un vell casset cap al pati de ca seva. Guaitam des de les cadires l’habitació del corral on escrivia. Les llimoneres tinten de cítric l’aire de ca seva. Amb els peus tocant el trespol reconeixem altra volta el seu mestratge: Josep Maria Llompart, poeta murgonat al cor del país.

“Sapigueu-ho: s’estimen perquè, separats, saben restar plegats”


“No rastregeu”, ens deia ma mare quan érem petits i al sòtil de cals padrins ens endinsàvem dins calaixos misteriosos i màgics, plens de rosaris, botons i fotografies arnades. Retrats de gent morta. Familiars inconeguts, ancestres. No he perdut el malvici, malgrat el llunyà toc d’atenció matern. Ara, però, rastreig i rebosteig entre llibres vells. Fou així que màgicament un dematí a la Fundació Deixalles va caure a les meves mans La fosca arrel del crit, de Joan Antoni Cerrato, poeta manacorí de qui ja vaig escriure un altre post temps ha arran del seu deliciós Cants de Balafi.

“A Genoveva Pomar, ‘Ella’, experta en inquietuds i amistat. Gràcies per ser com ets”. Aquesta és la dedicatòria que l’autor fa de l’exemplar que ara és meu a la seva antiga propietària. Evidentment, ni sé qui és ni m’interessa, però sí que trob graciós que aquesta “Ella”, sigui també la destinatària d’un dels poemes dedicats del llibre: “Cap home no l’estimava, massa aviat es lliurava”, diu un dels seus versos.

Més enllà d’aquest fet anècdòtic, però, ens trobam davant un altre llibre de Cerrato, que també va merèixer un premi, en aquest cas el Marià Manent de l’any 2000. L’aplec va precedit per un pròleg d’Hilari de Cara, que ja ens vaticina una de les temàtiques del llibre: “Què perdem quan ens deixen? Només l’altre? No, la pèrdua és molt més abassegadora. Està ficada al moll de l’os de la memòria, a la memòria preverbal, als racons més mercurials”.

L’abandó, el desengany, la frustració. La pèrdua de la innocència, en definitiva, esdevé tema central de la primera part del llibre, que, gens gratuïtament, es titula “El pes del teu record”. El poeta hi mostra les conseqüències de l’abandonament de la persona estimada: “I jo què en sé, si no és seguir el teu rastre sense olors per barrancs de cacera i llunes mortes?”. Un referent amorós que haurà d’enyorar sense remei: “Per un pic en la vida, deixa’m dir-te que t’hauré d’enyorar, quan no hi seràs, com el record d’un pare mort”. La ingenuïtat perduda hi és, també, una constant: “Creix dins meu la follia de ser gran, d’haver après la lliçó massa aviat”.

Ens trobam davant un amor incondicional i irracional (“T’estim per causes de còsmica certesa”), i per això molt més dolorós quan resulta interromput o fracassat: “De tot el món, per què només ets tu? Serà potser perquè aixeques palaus de serenitat dins aquest cos meu, tan retut de batalles ben perdudes”.

La mort és present en tot el llibre com a revers de l’amor: “Els braços de la mort ja no em retenen, aferrat al teu cor com estaré d’ençà d’aquests moments de calma i joia”. L’amor és vist com a element sublimador de la realitat, capaç de donar valor transcendent a les coses de cada dia: “Que fàcil, contemplar-te quan no hi ets, a través de les sendes de l’ensomni, en les petites coses que veig ara, tan diferents de quan no em deien res perquè tu no les veies, lluny de mi”.

Però aquest amor s’ha esvaït, es troba en suspensió i el nostre poeta no renuncia a recuperar-lo: “Una i altra vegada, invocaré perquè tornis amb mi, sense lligams que enterboleixin ombres de cartó”, perquè no abandona mai el seu vitalisme exacerbat, arrelat en la carn i en els banys de pell: “Només els besos salven els amants, i jo t’estim naïvement, dins l’ambit que sempre juga a flendi amb els teus ulls”.

Aquest viure exacerbat, aquest gust pel plaer, s’impulsen com a antídots capaços d’invocar una espera per al moment de morir: “No vull tastar els llavis de la mort mentre pugui conèixer aquests àmbits, gloriosos de carn, dins el meu hort de fruites saboroses amb ulls fits”. El vitalisme, com en tants d’altres poetes que ja hem llegit, és identificat amb la mirada ingènua de l’infant: “Tens un infant a la nineta dels ulls. I jo tan vell que no sabré el teu somrís maliciós d’oriol cansat”.

I tanmateix, el temor de la mort només arriba amb la plenitud de l’amor: “Com puc mai témer la mort si no sé què és estimar?”

L’amor sublim, irrenunciable, perenne, vertader, també pot ser oblidat, és clar que sí, però només quan el poeta desnonat sigui capaç d’entendre les ales i tornar a prendre el vol: “T’oblidaré… quan m’inundi el desig de volar”, però… “quan em parlis d’amor sens parar, retornaré”.

A la tercera part, “Cloenda tripartida”, hi trobam diferents provatures més o menys arriscades i amb una marcada intertextualitat.

Així, en el poema “Tot l’amor”, hom no hi pot deixar de veure la influència transparent del “Llibre de les benaventurances” de Miquel Àngel Riera, tant per la forma, com pels mots triats, com també pel cant als plaers del cos: “Bonvaventura per a aquell que es deixar endur pel més baix dels instints. És ell perquè no es traeix a si mateix. No mesura els actes: toca perquè en sent pungent urgència”. El poema es clou amb una referència al “S’estimaren, saberen”, de Llompart, i per tant, al “Se querían sabedlo” d’Aleixandre: “Sapigueu-ho: S’estimen perquè, separats, saben restar plegats”.

El càntic a la diferència també remet, en certa manera a versos de Riera, o també de Blai Bonet: “Negres, xuetes, hispans, malalts, gitanos, indis, homosexuals, duis un estigma estampat. Aferrau-vos-hi”.

El llibre es clou certificant la totpoderosa força de l’amor, capaços de vèncer l’energia dels astres: “Els planetes resten immòbils davant l’empenta dels amants, que han tornat a ser déus”, i amb la invencible voluntat de ser feliç malgrat tot i tothom: “Sempre feliç davant els ulls confusos dels homes”.

Per a vitalistes desenganats amb ganes de tornar a volar.

Nota: la imatge que il·lustra el post és de Toni Catany.

“La teva mort em mata, papallona meva, i la teva mort m’allibera”


Papallona, infantesa, cos, silenci, eternitat, anells, dolor, dolcesa, solitud, temps, final, mort. Esperança. Però mort. Aquests són els mots de Tomba de Lou, el descarnat relat de la mort de l’amiga de l’ànima de la poeta quebequesa Denise Desautels. Vaig arribar al llibre després d’assistir al lliurament, fa uns mesos, dels premis Cavall Verd de poesia, que atorga anualment l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Antoni Clapés, va endur-se’n el de traducció gràcies a la versió catalana d’aquest llibre colpidor.

La mort, aquesta acompanyant absent, que ens sotja i que no volem veure. En la nostra vida forçadament feliç, pretesament ingènua, miram d’amagar l’inevitable. I mai, ens sembla, acabam d’estar preparats per a la pròpia mort, ni per a la dels éssers que més estimam.

El volum que avui comentam, pren la forma de la prosa poètica, però no per això abandona un cert rigor formal propi de les propostes versificades. Així, cadascuna de les pàgines del llibre és composta per vuit línies (en podríem dir versos?). En total, el volum està dividit en onze poemes que deambulen per la malaltia i mort de l’amiga estimada i pel dol posterior que se’n deriva.

El pas del temps és present de manera continuada en tots els poemes i s’hi vivifica en els noms dels mesos, des del juliol (“el teu cos de juliol sorprès en la seva tranquil·litat”), en què es diagnostica la malaltia, fins al desembre, data del decés. Des de bon començament, l’esperança, gairebé inversemblant, impossible, però imprescindible, s’erigeix en el ferro roent per aferrar-se a l’endemà: “La mort existeix, ho saps prou bé, però fas anar la teva esperança com un ganivet”, perquè “el futur t’interessa”, perquè la vida que t’han dit que s’ha d’acabar no és, encara completa, perquè sempre, sempre, sempre, et quedaran mil coses encara per fer. És així que davant la notícia del temps comptat, neix el desig d'”una gran porció d’eternitat, un segle concret, per atrapar aquest demà”. Sempre l’esperança, encara que ferida: “Fins i tot la teva esperança, eco tèrbol que sobrevola el llit, rebota damunt els llençols, s’esmicola contra la teva espatlla, el polze, les parpelles, i en cada rebrot, s’atenua, s’alleugeix finalment, com pols suspesa en la humitat d’una cambra amb la finestra cega”.

Però, davant l’amargor i la certesa crua, “de vegades passa la dolçor i la retens”, encara que “es mor arreu, ja ho saps, i el sofriment és prolífic arreu”. I mentre el mal va rosegant per dins, el viatger indomable, acabat el viatge, ja l’espera: “Ulisses balla a casa teva, traslladat en el temps”.

Altres referents clàssics com Sísif, condemnat a pujar eternament la roca rodona a la muntanya i tornar a caure (“en cada temptativa el teu cos, deshabitat de sobte, tornarà a caure”), o referents pictòrics com Caravaggio o Magritte són habituals en el llibre. En el procés del dolor cap al final dels dies, l’amiga, la papallona, l’alter ego de l’autora “voldria comprendre tantes coses” que “es faria artista si calgués”, en un intent de copsar la realitat d’una altra manera, de cercar una nova mirada que donàs explicació o consol al que, per a la raó, no en té. Obscenitat i arrogància, esdevenen substantius tacats d’adjectivació per qualificar una situació que mena a la desraó, tot i ser real, palpable, irrefutable: “Travessada per l’obscenitat de la realitat, esdevindràs il·legible”, mentre la malaltia avança: “El mal ja ha fet niu, el mal insisteix, et rosega”. L’amiga s’aferra a la vida amb la dignitat que dóna la certitud de les coses: “‘Viure, viure’, dius, sospesant els mots”, o també, “que se t’alliberi el cos d’aquest rosegador voraç, que s’interrompi l’acceleració de la catàstrofe i et retornin naturalment el teu aire de dona viva, l’esplendor, els impulsos”.

És interessant el retorn a la innocència de la infantesa, cercant el recer dels dies càndids, l’aixopluc de la memòria mitificada: “La infantesa s’estén rere teu”. No sols l’amiga, sinó també l’autora, es rabeja plaent dins l’aigua mansa d’aquells records comuns, dins la remembrança de l’origen d’un amor que mai s’haurà d’esvair: “Duien un trofeu: la infantesa als dits, com els seus anells. Voluptat o subterfugi contra els efectes a llarg termini de l’erosió”. Sí, la infantesa com a escut etern davant l’instant massa fugaç.

L’agonia també és escenificada per Desautels, en una mostra de la fortalesa de la consciència humana, de la seva dignitat, i del seu coratge, cercant viure, encara que sigui amb dolor: “Vius, inventes, t’estremeixes, sofreixes cada segon teu esculpit pel dolor”. I per això, “a unes hores de la teva fi, papallona meva, això no s’assembla gens a una mort”, malgrat la presència abassegadora de la dalla, que fa néixer l’atenció de la malalta: “T’inquietes, em dius que em cuidi, m’interrogues molt, vols saber què passa al món de fora”. L’autora es refereix a l’amiga com a papallona, i no crec que aquest fet sigui gratuït: la papallona que vola, lleugera, que fuig inabastable, i també la papallona fruit de la metamorfosi, que deixa de ser cuc (tan vinculat a la mort) per esdevenir bellesa etèria.

I malgrat que “vols negar fins a la desraó, fins al final, l’estrangeritat absoluta dels fets”, com dira Pavese, “vindrà la mort i tindrà els teus ulls”. Amb una bellesa tendríssima, Desautels ens desgrana l’instant potser més cinematogràfic, el que marca la fi física de l’amiga, el de la mort, la blancor i l’escalfor d’un cos que l’autora no es resigna a perdre: “Les puntes dels dits enfonsades en el pèl-roig emotiu de la teva nuca, allí on se t’ha concentrat tota l’escalfor del cos. Darrera sensació de tu, viva”. I la ploren, i la viuen, i la perviuen, en uns instants de comprensió impossible: “S’ha hacabat’, diem per tu, clamem en lloc teu, ens esforcem a omplir de sons el buit de tu en aquesta realitat sense cap ni peus”. “Brollen onades de llàgrimes, la desmesura, els furors i vertígens, una assemblea entorn teu, la inconcebible absent, immòbil al fons del llit i de la cambra”.

S’ha acabat. La certesa ja és una realitat i ara caldrà caminar amb el dol a l’esquena: “I després? Tanmateix hi haurà un després? Un endemà? Una estació següent? Altres octubres?”. Els qui queden, la qui queda, viu amb la mort a dins i ara li costa comprendre com els altres en poden ser tan aliens: “Per les voreres, la gent anava i venia com si el gènere humà hagués de ser immortal”.

I ara que l’amiga ja no hi és, queden, com sempre, tantes coses a l’aire… La primera, l’amor, “el trencaclosques no resolt entre l’una i l’altra, unides des de l’origen per les seves mirades d’infants perduts”. L’absència física, però, penetra els dies de dol, des de l’arrel fins a la darrera fulla de l’arbre del temps, i és compensada pel record, per la presència permanent en cadascun dels gests, de les coses, de les petites coses, i de les grans: “Tu vigorosament dreta, el teu cos als quatre vents, les teves ales, i una corrua de primaveres i gestos elementals que tornen a prendre vida entre objectes domèstics, en el desenvolupament ininterromput dels segons”, o també “els meus ulls veuen els teus objectes com perden el nom. Coses desconsolades que roden per l’interior de la meva casa buida -malgrat els calaixos plens, les parets, la teva veu, les teves restes”

El cel esdevé arrogant, fals, inversemblant, el lloc on no-viu l’amiga robada: “Aquest vespre no m’allargues la mà, restes a distància, morta intocable, encimbellada al capdamunt del teu fals cel”. Aquest paradís que ens havien explicat diàfan ara és un erm ombrívol: “En un cel mal il·luminat, giravolten encara ales de corb, quan caus, tu, per darrera vegada”. La desesperació davant aital solitud esdevé desconsol despullat: “Per mi, papallona meva, res ja no és possible: ni desenllaç ni clariana a l’horitzó, i la meva ombra, avui separada de la teva, vacil·la sola entorn el teu record”. El desempar esdevé irracional i reclama el retorn, malgrat saber que no serà possible: “Torna, papallona meva, abaixa lesales, vine més a prop, a frec, i auxilia’m”. El record de l’amiga esdevé, doncs, únic motiu de viure, talment l’arbre d’Alcover, que sols viu “per plànyer lo que de mi s’és mort”:  “Jo encara existeixo, perquè et crido”. Sense l’amiga, l’autora mor, però reviu, també, alliberada, encara que arrabassada, desarrelada d’allò que donava llecor al seu viure: “La teva mort em mata, papallona meva, i la teva mort m’allibera, i la teva mort m’arrabassa”.

El llibre, doncs, és concebut com una catarsi, com una teràpia per fer sortir del pot el monstre agre de la mort i poder-lo omplir de dolçor: “Que surtin d’una vegada les meves frases més autèntiques, més carregades d’emocions fortes, tanmateix soles enfront del teu silenci”. L’autora descobreix, a la fi, que és en el seu record que perviurà l’amiga estimada, que és en la seva memòria, i en les seves paraules, dites i escrites, que podrà conferir continuïtat a la qui ja no hi és. Com en una fotografia que marca la mortalitat de l’instant: “El nostre futur, al cap i a la fi, és immòbil, els nostres gestos perduraran”. Però també en una actitud vital ferma i conscient: “Ets allà i jo ens continuo”, i ho fa perquè així s’hi sent obligada: “T’inclines vers el meu cor, l’estrenys i plores, violent, fortissimo, i reclames eternitat, reclames compassió, quan tot cau com mosques”.

Us transcric aquest fragment, extens, però bellíssim, del retorn al record, de la perseverància de la presència, de la mort inacabada: “Arribes sense avisar, t’infiltres pertot, et mous, lleugera, de vegades fent ziga-zaga per entre els meus objectes, els fregues, deixes que els dits hi llisquin, els dits polze i cor coincidint en el llom d’un llibre o damunt l’esquena del gat gris-ferro, amb un brot d’api a les dents, et bellugues somrient, et bellugues trista, les pupil·les ben obertes a la nit, fuges a l’ombra, encuriosida, atreta per les olors d’alfàbrega, de tomàquet i d’all, amb la dringadissa dels teus anells i el frec perfumant del teu vestit de seda per sobre les cassoles. Ensumes la salsa pebrada, tastes, rosegues, tritures el julivert amb les dents, et mous, golafre, et mous aèria, de vegades corres, ovles, t’esmunys entre plantes i leixes, els rínxols pèl-roig dels teus cabells caient dolçament damunt d’un esquelet esprimatxat”.

Ja ho sap, l’autora, que el cop ha estat dur: “Envelleixo sola, cada vegada més de pressa des de la teva mort”, i tot i que hi és molt present “aquesta imatge nostra que sura, falsa, amb un buit a dins, desembre, pany tancat a doble volta”, a mi m’agrada pensar que hi haurà encara un espai per a la dolçor, una fotografia acolorida, un record suau: “Les teves mans rodones, plenes a vessar d’albercocs”.

“Somniant que no pares de néixer”


Una de les coses que més m’agrada de perdre’m en una llibreria és descobrir-hi un llibre que no m’esperava. Llegeixes les seccions culturals dels diaris, les crítiques literàries dels suplements dominicals, les novetats que s’hi cataloguen, segueixes l’actualitat literària per internet, i adesiara també per ràdio. Però, sense saber com, aquell dia entres a una llibreria i, plaf!, davant la cara se’t planta una novetat de la qual no tenies constància, i que et fa una il·lusió fora mida. En el cas d’avui, la novetat és Juny, la darrera proposta d’Amadeu Vidal i Bonafont, de qui ja heu pogut llegir dues crítiques a obres seves en aquest blog: “Enmig de tanta rutina, un oasi: el teu somriure lasciu per l’escot dels dies” i Crònica de la banyera: “Convé no enamorar-se d’un cos concret”. Si les llegiu ja veureu de quin peu calça la poètica de Vidal i Bonafont, i també observareu com de molt s’hi reflecteix el moment vital que li toca passar en cada moment. Si dels dos títols que us acab de mostrar es pot deduir un erotisme mesurat i una intrèpida lluita per assolir l’eternitat, ara, amb aquest Juny, Vidal i Bonafont ens endinsa dins el món aquós de la neopaternitat.

El llibre, com ja s’explica en el pròleg, parteix del pretext del naixement prematur del primer fill de l’autor, i de la seva lluita per la supervivència. Podríem pensar que es tracta d’una poesia vivencial, i molts, en sentir l’adjectiu, se n’allunyarien a la recerca d’altres versos pretensiosament intel·lectuals. S’errarien. Res del que s’escriu, en el fons, és ficcional. La imaginació, quan es deixa circular, no és més que una recreació infinita del que ja coneixem, del que hem viscut, del que hem après. Amb Juny ens passa que l’autor ens explica com és l’arribada al món d’una nova vida, però amb l’encert de saber-la fer transcendir i universalitzar. En llegir els versos de Vidal, tots som pares, tots patim, tots vivim una nova vida pendents d’una altra de novíssima.

Juny, que és el mes en què va néixer el protagonista de l’obra, comença pel principi, en aquest cas, la confirmació d’un projecte dins un predictor: “Dues ratlles roents, de color sí. El crit encès d’una flor subterrània, com sentir un gol des de fora l’estadi”. I després, l’embaràs, i el consegüent canvi en el cos de l’estimada: “Jo era un expert en el teu cos. I, de sobte, cada vespre n’he d’aprendre la mesura”. Sí, de sobte. Perquè és de sobte que passen les coses i arriba el moment del naixement prematur, de la infantesa primerenca, incerta, feblíssima, tendríssima, que provoca la formulació de l’interrogant tòpic (per què a mi?): “Sento el cop sec de maça que fa un jutge en dir la sentència d’un judici on m’han dut per equivocació”. El lector podria entretenir-se en la lluita dramàtica per la vida de l’infant prematur (“No et refredis més, batega, respira, satura’t d’oxigen, viu, salva’ns”), però, a parer meu, on excel·leix el poeta Vidal és en la poetització d’aquest fet, en la reflexió fonda sobre aquesta lluita i les seves conseqüències: “Dels teus pulmons depèn que les properes hores envelleixi brutalment o no. Respira, sigues la bomba que no esclata al fons del mar”. Els pares enrevoltant la incubadora i la reacció afectiva, miracle humà, frapen qualsevol lector: “Somnolent, acaronat a quatre mans, ens correspons disminuint el ritme cardíac a la gràfica del monitor, saturant oxigen a la sang, somiant que no pares de néixer”. I el clam per la vida s’hi explicita nu, engronsant-se entre realitat i poesia: “Com si t’hi anés la vida, respira, respira”.

El nou pare s’imagina com serà l’infant en la seva creixença i en el seu desenvolupament, per exemple a l’escola:  “Hi haurà papers per terra, xiclets enganxats al revers de les taules, noms i cors a les portes dels armaris, petjades de vamba a les parets, rebombori de cadires, vestigis d’huracans, insults a la pissarra, caricatures, obscenitats, guerra de guixos com una pluja d’estels fugaços, anarquia, caos a la vora dels cossos, interacció, tacte”. D’aquesta recreació de la crueltat adolescent, però, en sorgeix la lliçó en forma d’epigrama, de sentència definitiva, de lliçó paterna: “Hauràs après com el desig corromp l’ordre. No paris mai de sacsejar-ho tot”. Conscient, el pare, que el temps li ha rosegat l’esma per la lluita, passa el relleu al seu hereu; el relleu de la capacitat innocent de ser feliç, de ser ingenu per sobreposar-se a les adversitats amb un somriure d’aprenent: Després de la certesa de la salvació del nadó, el descans, l’alegria familiar, la tendresa permanent: “Has sobreviscut i fas del cansament el sinònim exacte de l’alegria”, perquè, ara ja sí, l’arribada definitiva de Juny a la vida ha estat com “ensopegar amb una flor i caure en un tou de gramínies”. I arriben les passejades pel parc, amb el pare orgullós, obnubilat, absort de tanta nova vida dins un cos tan petit, però capaç de fer desaparèixer de la percepció del progenitor qualsevol altre element de l’entorn que no sigui ell: “Només el respirar d’un nadó al cotxet, com en un búnquer de tendresa”.

Especialment graciosa i colpidora alhora és la forma com explica Vidal i Bonafont el paper del nou pare, en comparació al de la principal actora d’aquesta nova situació: “En sentir la mare que posa la clau al pany, t’atures en sec”. Discret, davant tot plegat, el pare es retira, ara ignorat absolutament davant l’aparició de la mamella alimentària: “S’encenen llums cap a la nostra penombra, s’apuja la calefacció, desaparec i no te n’adones”. L’home, davant tanta “discreció”, mira de consolar-se amb el seu paper tòpicament masculí: “En mi tindràs un nen secret per jugar a bàsquet amb pinyols d’oliva i el cubell d’escombraries situat en un racó estratègic de la cuina”. Però on vertaderament sembla sentir-se còmode el poeta-pare-Vidal és en el paper de passejador-de-cotxet-al-parc, vetlant temptacions sinuoses mentre s’entretén amb un sudoku: “Els pares gestem els fills sense cordó umbilical, a l’aire lliure, sota l’eternitat finita del sol, llegint de reüll el diari, espiant l’escot de les cangurs, creient-nos més atractius que mai entre impactes de pilota i bretolades que enyoràvem”.

Ja havíem parlat més amunt de les lliçons epigramàtiques i vitalistes del poeta al protagonista de vida incipient dels seus versos. Cal reincidir-hi i enumerar-ne unes quantes:

“Ara ets feliç i és lògic que ho siguis: ser el més jove és una assegurança d’amor, sense prima”.

“La felicitat és així d’absurda i despistada: no es recorda d’aturar els rellotges, crema com una bombeta en una cambra buida, desfigura el rostre d’un nadó fins a descatalogar-lo del paradís”.

“El temps, gaudeix-lo perquè no podràs conservar-lo”.

“Devasta l’alegria el més lentament possible”.

Però també hi ha la por del pare, la lliçó que alerta dels perills, de l’experimentació adolescent, de les drogues… i per això convida la criatura nouvinguda a viure, a riure i a tocar pells: “Accepta, només, el gust d’uns llavis, la veu nua, de menta, a l’orella, plaers evanescents que vinguin del tacte. Que tornis a casa a l’hora que vulguis. Que tornis”.

Tot plegat, suposa una contraposició amb la forma resignada de viure que ja tenen els seus pares, conformats al futur de veure’s créixer en una nova persona: “Només tu encara no has après a resignar-te. I és amb aquest combustible que ens encalces”. I és per això que mostra molt sovint una enveja sana per la innocència que, tanmateix, sap que un dia també el seu fill haurà de perdre: “Somriu, somriu ara que no et costa”. Somriu, ara que ja ets “còmplice de les coses pures”.

L’arribada d’una nova vida a la família sembla, també, provocar un canvi radical en la distribució del temps i el seu aprofitament. El nou pare ha posat el temps present dins una capsa i el lliura a la nova criatura, àvida de viure, llépola de temps. El pare-poeta ja no escriu, simplement ensenya a viure: “Versos que no escric mentre m’esborres el present amb pinzells de bava”. La nova criatura ha fet canviar el paper d’aquest jo poètic, fins ara avesat a fer de fill, d’amant, de marit, però no de pare, amb plena consciència de formar part d’una generació condemnada a cedir espai davant la flor esponerosa de la nova vida: “Vora teu sóc un fòssil que recobra la carn, el batec, la por de petrificar-me” perquè com més viurà el nou filló, menys vida li quedarà a son pare: “Et miro en blanc perquè la teva vida sigui goma d’esborrar damunt la meva”. I tanmateix, s’imagina el pare els propis ulls com els miralls on guaita l’infant indagador: “Ni que els omplis de ditades, cap mirall no t’estimarà tant”.

Però tot té un preu, i tant d’amor invencible, també ha d’implicar qualque feblesa: “Tu, només existint, m’has empeltat un taló d’Aquil·les, un segon cos on ferir-me després de mort”. El llibre es clou amb una referència al camí invertit que potegen pare i fill: “Jugant amb tu creixo enrere. En creuar-nos què passarà?” i un convit final a jugar “a visitar els llocs inexistents on tantes vegades s’han creuat pares i fills sense trobar-se”. No hi pot haver res de més bell, ni de més cert. Sense el joc de l’autoengany no serien possibles els junys del món.

Per als fascinats del viure.

“No vull que em compadeixis mai”


Vetlla és el títol d’una novel·la en vers, d’una història lírica contada amb la forma de l’èpica. Una narració en versos octosíl·labs, molt sovint encavallats. El darrer llibre de Jordi Llavina és una vida contada a partir d’un episodi fugaç però determinant. Em costa parlar-ne ordenadament ara que ja fa dies que el vaig acabar. I per això encet aquest escrit amb els dos primers versos: “L’amiga em va regalar un llibre / que sempre més m’ha acompanyat”. Aquest punt de partida aparentment senzill, escuet i nu ens mostra tres elements primordials en la història de Vetlla: el primer, i més important de tots, l’amiga. El segon, el llibre. I el tercer, el temps, vast i gairebé insondable, que ha passat des que tot allò va trastocar la vida del jo poètic. Tot plegat, per recordar-se, per fer memòria, per conèixer-se: “Ara que aplego brins de llum / amb una mà i bocins d’amiga / amb l’altra mà per poder entendre / el que he estat jo quan era jove”.

I per què el títol de Vetlla? A la primera pàgina del llibre protagonista, llegit, anotat, comentat, subratllat, hi ha unes paraules que acompanyen la rúbrica que l’amiga hi va deixar: “Jo no hi seré, i tu em vetllaràs”. La jove amiga, ja quan ho escrigué, coneixia el caràcter efímer de la seva història d’amor i hi deixà els mots misteriosos que avui i sempre han percudit la consciència del narrador, que no ho pot dir més clar: “En el meu llibre s’hi va viure”.

Però que se n’ha fet, de l’amiga?: “Ella, no hi és?. I jo, què vetllo? / Ignoro si s’ha anat marcint / lluny del país que ens acollia, / o si algun dia va morir / i va deixar de ser del temps”. El narrador vesteix de quotidianitat els dies que visqueren amb l’amiga, s’entretén en els detalls que avui són petits cristalls que configuren el vidre translúcid del mite: “Duia l’abric de llana negra / i una bufanda verda (he fet / bandera d’aquests dos colors!). / Em sembla que va demanar / anís amb gel i foc. / “Va aspirar el fum com feia sempre / tancant els ulls, tirant el cap / enrere, somiosa i bella”. O també: “Ella jugava sempre amb coses: / la cullereta del cafè, / que doblegava; el quadradet / de la bosseta del seu te, / que alliberava de la grapa; / un tap estrella, que pelava”. I encara: “Si mai escric un llibre -deia- / durà per títol Les butxaques./ Les seves eren sempre plenes / de coses insignificants”.

L’amiga és un ésser llibertari, enemic de les cadenes, allunyat de la convenció. Hom no sap, igualment, si l’amiga és realment així, o si aquesta és la visió que en té el narrador, ara que les dècades han conferit una pàtina fossilitzant i estàtica a aquell amor generós. Digué ella: “No vull que em compadeixis mai”, i aquest fou segurament l’anunci insospitat de la seva posterior partença. Em recorda aquells versos de Kavafis en què, passats els anys, els amants separats en plena joventut es recorden bells, altius (sí, sí, altius. Què seria la joventut sense l’altivesa i el desafiament?) i esvelts:

Es van entristir molt en la separació.
Ells no la volien. Eren les circumstàncies.
Necessitats vitals van fer que l’un
se n’anés lluny —a Nova York o Canadà.
L’amor llur no era ben segur el mateix d’abans:
havia disminuït l’atracció gradualment,
havia disminuït la seva atracció en gran manera.
Però separar-se, ells no ho volien.
Eren les circumstàncies. La Fortuna, potser,
va mostrar-se artista, separant-los ara,
abans que s’apagués el sentiment, abans que els canviés el temps.

Així l’un per a l’altre restarà per sempre
el jove bell de vint-i-quatre anys.

Qui sap quina vida ha duit l’amiga absent? Tal volta la mateixa del nostre protagonista, que així i tot insisteix a recordar-la talment com la va conèixer, sense fermalls, natural, potser ingènua?:  “Descalça com les salvatgines, / descalça com l’isard i el cérvol; / o com un tronc decorticat / que espera la serra domèstica / i que l’aigua nocturna gela”. I tanmateix el nostre narrador és conscient avui que “ella encarnava un personatge: / el de la noia que es desviu / per viure intensament la vida / i, alhora, es mor per fer-se absent”, perquè tots, ella també, “posem tants vels davant la cara / que no volem que ens descobreixin”. Així i tot, el nostre amic narrador reconeix l’admiració profunda pels esperits lliures com el de l’amiga: “Admiro tant aquells, com ella, que han fugit / sense haver-se deixat ajustada la porta! / Tanquen, desapareixen. Noblesa d’esperit: / no et fan ni un sol retret, se’n van amb dignitat, / no es giren per mirar-te; la sang freda els irriga”. Per concloure, encara que sigui paralant d’una altra dona literària, que l’amiga “envellirà / sense ser mai del tot d’un home”. Perquè no li agraden les submissions absurdes, ni les convencions tronades, per això li deia, ella: “‘Si mai em veus fer servir bolso, / faries bé de no parlar-me / de retirar-me l’amistat”. I li ho deia perquè “veia en les bosses de les dones / ‘un signe de coqueteria / humiliant, de servitud: / l’esposa i mare, entre les claus, / el dècim de la rifa antic, / compreses i xocolatines / hi du guardades les pastilles / per l’àcid úric del marit”.

El protagonista reconeix els seus anys d’ostracisme afectuós: “Un cos que es va sentir massa anys / encaixonat, lluny del desig d’un altre cos (del d’una dona). / Si va arribar a hivernar; la pell!: era l’agulla de la por / que la peixia amb anestèsia / que no païa mai del tot-“. Ai, la joventut, anys d’indecisions, de pors, d’accions irreflexives i belles alhora. Sí, el nostre amic narrador, ho reconeix: “Jo era dos anys més jove que ella, / i no sabia gaire cosa / de satisfer el desig del cos”. Viure l’amor, quin gran què. La consciència d’un foc que, just pel fet de cremar ardent, també, massa aviat, s’apagarà: “Què pesa més: / l’amor que sents o el munt de cendres / en què comença a convertir-se?”. I així i tot, el narrador és conscient també que “temps a venir hauria d’entendre / que de la mort en neix la vida”.

Dos fets, però, semblen expulsar del paradís de la innocència els joves amants. L’ún ja el sabem tots (la separació inevitable), l’altre, la mort. En aquest cas els morts són dos joves cosins, víctimes de la sida: “Ja no podríem tornar enrere: el lloc que en dèiem paradís / -bosc calcinat, dos morts tan joves- / va esdevenir un jardí arrasat”.

Vetlla és també un compendi d’intertextualitat amb cites explícites d’autors molt diversos que han anat influint l’autor i que ara formen part de l’obra seva per explicar la història dels joves amants: Mann, Auden, Shakespeare, Alcover, Pavese, Manent o Hesse són només alguns dels noms de grans literats citats al llibre de Llavina, que també aprofita per reflexionar sobre els ressorts poètics de la llengua: “El jove sol enamorar-se / de la bellesa de la llengua. / Però es fa gran, i desconfia / de les paraules més boniques; i quan és vell, ve que abomina / el vers que imita l’art floral”.

Per què escrivim? Per què escriu Llavina? Per què escriu el narrador de Vetlla? Quina força reparadora tenen els seus versos?: “Escric / per salvar què? No pas els mots, / per descomptat / Potser / salvar-me jo? No, estic perdut./ He embarrancat en mi mateix. / Drama del cor d’un home: el peix / fora de l’aigua, que boqueja”. La conclusió, un allargar dins el temps inexorable allò que hem viscut, res més, pus transcendència: “No hi ha res a salvar amb un vers. / Només hi deixo el que conec”, és a dir, transmissió de sabers, memòria col·lectiva. Vida. Encara que el protagonista defuig els fracassos i les patacades com a insufladors d’experiència i maduresa: “I quin valor tran menyspreable / el que en diem experiència. / Quan ens creiem mestres de viure / i no hem tingut prou temps encara / de preparar la lliçó u”.

 A la fi, de l’escriptura, en queda només aquesta permanència en el temps, més enllà dels homes. Allò que queda escrit esdevé una nova realitat, ja separada i independent dels seus protagonistes, universal per tant: “Un llibre sobreviu a l’home, / que ahir l’obria i avui és mort”, i per això “s’escampa la biblioteca / d’un home quan traspassa, i tan- / mateix un llibre és un bé immoble.”

Aquesta voluntat de permanència més enllà de la mort és reflectida en la reproducció dels versos de The pillow book, el llibre que l’amiga i el narrador convertiren en marmessor del seu amor: “M’agradaria / quan jo no hi sigui, / que apleguessis / paraules com qui aplega llenya, / paraules meves, que estimava / les que de sempre preferia: / casa, ombra, cor, espelma, cos, / rosada, ànima, gos, planeta, / espera, i que hi calessis foc./Lentes cremant, en pujaria / un fum que , abans que t’encengués; / duria encara un darrer cop / la meva veu, de lleu quequeig, / al teu cor i a la teva orella. / Llegeix, quan mori, aquest poema. / Torna, llavors, a aquesta pàgina. / El teu son vetllaré, et seré / llibre fidel de capçalera”. I tanmateix en la distància els joves amants també intentaren salvar el seu amor invencible i ja derrotat alhora: “Uns anys fets de correspondència: / l’amiga lluny, absent l’amiga, / sentia que, escrivint-li, res / se n’acabava d’anar mai”. Esforç inútil: “No és veritat, les coses moren”.

El pas del temps no perdona i “tanta certesa esfereeix”. El narrador, passats els anys, constata que “el que era ferm, ara es doblega; / el que era esvelt, s’ha colltorçat” i recorda “massa el temps que l’erm / era un bosc gerd”. Un fet mal de creure per al narrador, que recorda l’època en què “ens arborava / la sensualitat i no érem / gens conscients del temps, encara”. No obstant això, el déu Cronos no s’atura de fer feina malgrat que sempre hi ha un temps “per creure que la vida durarà molt, i que a nosaltres / no ens caldrà pas endurar gaire / la gelosia ni el dolor, / ni humiliants privacions / de feina, de diners, de casa, / ni les hostilitats del cònjuge / o molt pitjor, l’avorriment / que, des de fa un munt d’anys, ens causa / haver-hi de conviure, haver / de compartir-hi una hipoteca, / l’àrtic desert de la nevera / i les arrugues del llençol”

Ell, que “no tenia disposats / els ulls ni el cor per la bellesa”, es demana si sabrem “respondre a l’amargor / quan vingui, si és que un dia arriba?”, com a ell li va arribar el dia que ella, “deliciosa de tan rara”, va sentir “el pany que va fer el so / de tancar bé, i ella es va perdre”. Quin sentiment amarg, de buidor! Quin dolor tan estrany: “No era pas ira, era la llum / del desencant”. L’arribada al món dels adults, dels qui viuen sabent tantes coses que no caldria: “Vaig viure el meu bateig de foc real, l’absència. / Jo, un bou ferit i trist; i ella, un peix que s’esmuny”. De què va servir, fins i tot mentre durava, voler fer d’aquell amor imbatible un amor perdurable?: “Quin estèril excés de transcendència / solem posar en les coses quan som joves, / i quin fervent treball amb estructures / que al cap d’uns anys es desconjuntaran”. No en quedaran més que records, versos potser: “I ara, ¿què més me’n queda, sinó versos i llum? / Uns quants records segurs. I tots aquells que el llibre / restaura de l’oblit. És molt, i alhora, és fum”, i avui, en la distància dels anys el nostre narrador es demana “si mai vaig estimar la noia / o si només vaig admirar-la / perquè era, en tot, tan diferent”.

No és fins al final del llibre que el narrador aconsegueix capir aquell vers desassossegant, aquella ratlladura sobre el pronom em, allò que durant tants d’anys l’ha mantingut inquiet. Vetllaria, què vetllaria, si no la vetllava a ella, l’amor immortal? Ara ja ho sap. Ha vetllat els cossos que li han trescat la pell: “He vetllat cossos adormits de dona (dones que no m’interessaven gaire) / i he vetllat cossos que desitjava i que vaig estimar, i elles dormien com si jo no hi fos / eren els anys del cor desalenat / i el cos malalt, sobreexcitat de nervis”. Però refet, també ha hagut de vetllar “per la salut i la vida dels fills / i em tocarà aviat vetllar, també, / pel benestar dels pares, que envelleixen”. La vetlla que també s’estén cap a la poesia, com un altre dels puntals vitals del narrador: “I vetllo, des de fa molts anys, les armes / del meu particular combat poètic”.
I així, en la vetlla constant, es clou el llibre, sabent que sempre podrem tornar al record de l’amor invencible: “Tants anys després, llegeixo encara el llibre / i ja no espero el que no ha de tornar”.
Recomanable per als qui s’agraden de recordar, tot rabejant-s’hi, amors de joventut.

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: