Una altra mateixa a Tortova


Eren els primers anys vuitanta. Jo no devia tenir més de dotze anys. Enfilàvem el carrer de Colom per amunt per amunt, per arribar on el poble es confon amb el conró. Ma mare, la meva germana i jo. Amb el temps els records s’entremesclen, es difuminen, i de tot el conjunt en conservam un trempó substanciós i poc definit que acolorim amb la forma robusta del mite. Allà, a una portassa fartaritxola que sempre recordaré gegantina ens hi reuníem una gentada (pensau què pot ser una gentada per a un nin del Manacor d’aquells anys) per aprendre de ballar de bot. Ni boleros, ni tan sols ball de pagès. Ball de bot: jotes i mateixes. Dels records confusos, mirau quina cosa, no sé per què m’ha vengut que durant una temporada ma mare no va ballar perquè s’havia fet mal a un genoll. Va anar a en Gotza, el mític curandero manacorí, que no li va trobar el mal. Dies més tard, un conco que també pretenia de saber trobar les vetes girades del cos li va fer una malada, però la va compondre. I va tornar a ballar. Jotes i mateixes, allà, en aquella cotxeria de trespol i bloquets amb taulons a les voreres per fer de bancs per descansar de la ballada frenètica. Allà, per exemple, hi vaig viure també la primera glosada. Els combats de picat anaven de rota batuda, i es llanguien dins un món que es resistia al canvi. Als meus dotze anys ingenus, vaig veure aquella gent improvisant, al·lucinat, astorat que allò fos possible. A les darreres gloses, però, qualcú va veure que duien un paper, i que el miraven abans de dir cada cançó. La mangarrufa es descobrí perquè una de les glosadores era curta de vista i havia deixat les ulleres…

Tot això, però, surt a rotlo, perquè en aquella cotxeria de Fartàritx hi ensenyaven de ballar de bot, i ho feien una gent agrupada que es deia “Així balla Manacor”. No us en sabré donar gaires entresenyes, però sí un parell. Eren un grapat de matrimonis, que aleshores devien rondar la cinquantena: madò Margalida i el seu home, els Pipius, en Tomàs Sacos i na Maria Fonta, els de Poca Farina, i en Tomeu de Tortova i la seva dona, na Bel. Ensenyaren de ballar tota una generació de manacorins. Ball de bot: passetes curtes, braços en l’alçada justa i esclafits amb els dits. Però la cosa no quedà a la cotxeria. Els balls sortiren a les places. Els primers anys vuitanta, ho feien amb una demostració inicial, amb vestits d’època, un recurs que també explotaren als hotels. I participaren també a Gente Joven, un concurs de música, dansa i altres qüestions escèniques de Televisió Espanyola. A les places, el costum de la demostració amb vestits de pagès morí naturalment. El ball es recuperà definitivament i deixà de ser folklore estancat per esdevenir cultura viva del poble, una manera de fer que continua avui encara.

Un dels puntals que afermaren aquest edifici va ser en Tomeu de Tortova. D’ulls petits i fondos, lluminosos i intensos a parts iguals, amb la pell colrada pels anys i el sol, sense cabells, però vivaretxo com un infant polissó de deu anys. Brincava amb el nervi d’un adolescent i seguia el compàs del ball amb els esclafits que, per a un qui no ho sabia, semblaven com una espècie de tic nerviós. Ballava amb aquelles cames tortes seves, com aquells homes d’un temps que sempre pareix que han de caure però guarden un equilibri meravellós. Ensenyava amb entusiasme i s’esforçava per transmetre el ball com l’hi havien ensenyat a ell. Amb els anys he après que el que ens ensenyaren en aquella cotxeria no té preu. Ens mostraven un ball de segles, apreníem que comandava la dona i vèiem també el joc subtil de la seducció. Però sobretot apreníem que érem mallorquins i que allò era nostre i ens feia ser “nosaltres”. Ara, en recordar-ho, pens molt en Acorar, ja esdevenguda una obra de referència per entendre què vol dir “ser mallorquí”. Pens en aquella Mallorca moribunda, que es retroalimenta en la seva ofuscació de poble tancat i ignorant, de poble poruc i acomplexat. Pens que per continuar sent mallorquins hem de deixar de ser-ho. Però el ball de bot així com ens ha arribat gràcies a en Tomeu de Tortova i els seus amics és una bella manera de reconvertir alguna cosa que moria i que, d’alguna manera, vàrem saber reconduir.

El vaig veure per Sant Antoni, xalest com sempre, amb gaiato, home de vuitanta anys, i li vaig fer el retrat que il·lustra aquest post. Més endavant fa un parell de mesos el vaig veure a sa Bassa. Em digué que venia d’un funeral. No record qui era el mort, però ell fou capaç de desllorigar-ne tot l’arbre genealògic per dir-me que sí, que el mort i jo érem família. Aquell Manacor, aquell poble de quinze mil persones dins una ciutat (Toni Gomila dixit) sempre torna a sortir. Em demanà per mon pare, si estaven bons, i tot això. Ell, ara ho he sabut, ja no hi estava.

En Tomeu de Tortova ballarà sempre. No sé si hi ha cel. Si n’hi ha, segur que també hi trobaran Tortova. Allà, a la carrera, davant les cases, tornarà a sonar una altra mateixa: la de la secular, eterna i magistral rossegueta d’en Tomeu. Al cel sia, idò. I al cel balli.

Sant Antoni, so insistent. La banda sonora.


L’any 2009 vaig aportar aquest escrit al disc Així cantam Sant Antoni a Manacor. Aquí us el reproduesc, ara que vénen dies de sensacions intenses…

Les sensacions són dels sentits. No cal cercar-los una explicació.

Joan Barril

L’aire empebrebonat per la llonganissa torrada. L’aroma del foc i la cendra. L’olfacte. La pell calenta de caliu i flama, la pell dels altres damunt la nostra pell. El tacte. Els foguerons, les espires, la tradició pagesa, la tradició pagana, la gentada. La vista. El gust salat, condimentat, dels botifarrons i la panxeta, el toc aspre, o el dolç, del vi, de la cassalla o de les herbes. El gust. La remor de la gentada, el vent de la banda, el so insistent del bombo i els platerets, la melodia rascada de guitarres i guitarrons, les cançons. L’oïda.

Sant Antoni són sensacions i a les sensacions, diuen, no cal cercar-los explicacions, perquè són dels sentits, i el que neix dels sentits la raó no ho pot ponderar. Tanmateix, baldament no ho sapiguem explicar, sí que, amb paraules o amb poesia, ho podem intentar descriure. Intentarem aquí repassar la litúrgia (sense litúrgia -religiosa o pagana- no hi ha festa popular, i en el nostre cas, sense música tampoc no hi hauria litúrgia) i els preceptes santantoniers a partir de la banda sonora que l’embolcalla.

14:15 h Repiquen les campanes. Fa tres-cents seixanta-quatre dies que el poble, pacient però inquiet, espera. Les campanes avisen que la festa comença, baldament tothom ja ho sàpiga. Les litúrgies sanes són justament aquestes, les que diuen i avisen del que tothom ja sap. Gairebé simultàniament, puntuals com un rellotge, sonadors i dimonis sortiran a fer el primer ball al carrer de Sant Roc, ben davant cal Baciner. Just abans, mamballetes, salutacions, molts d’anys. La turba de gent té la sang espessa de santantonieritat. Canten. Surten primer els sonadors. Després, rabents i nerviosos, els dimonions. Finalment, el dimoni gros s’acota per travessar el portal de ca’n Toni Aleix. Criden les dones, ploren els infants. El ritme ternari i primitiu de la cançó de Sant Antoni se sent aquí per primera vegada cada any de manera oficial. Després, durant tot el dia, el repetiran incansablement. Els sonadors fan un solo (una estrofa dels goigs) o dues cançons. Dependrà del rellotge o dels doblers que rebi el baciner a cada casa.

14.30 h Davant l’Ajuntament, els sonadors, guitarres, guitarrons i violins, repeteixen la tonada que un quart abans havien estrenat davant cal Baciner. Hi ha milers de persones i el so apagat de la guitarra i el guitarró és magnificat aquí, de manera excepcional, per la megafonia de la Sala. Com un eixam d’abelles on tothom sap quina feina té, la gentada manté el ritme amb mamballetes i sap la cançó que cal cantar en cada moment: para lloves, gloriós, va per mar, trenta-u. Cada una té una senya que la identifica.

18.30 h Arriba la Colcada, un dels darrers elements recuperats per a la litúrgia santantoniera. La carrossa està engalanada de flors de paper de mil colors. La comitiva frissa. A les set hi ha Completes. Arriben dimonis i sonadors. La banda municipal espera vestida de gala davant l’Ajuntament. També les autoritats. A ritme de pasdoble s’encaminen cap a l’Església Gran. No van d’addagios, els músics. Amb tres minuts d’Amparito Roca en tenen prou per posar els peus dins l’Església.

19.00 h Hora de Completes. Manacor és l’únic poble de Mallorca on per Sant Antoni es canten Completes. Altres places santantonieres de Mallorca just en conserven el nom, de les Completes. La missa cantada en llatí és un tresor, una relíquia ancestral de gran bellesa plàstica i literària. Els capellans concelebrants guarneixen la festa de solemnitat. Just després vendran els Goigs. El divendres abans, la banda i els santantoniers ja s’havien trobat a la plaça de la Concòrdia per assajar-los. Però dues rondes d’assaig són considerades suficients, davant la impaciència de cantar i d’improvisar de desenes de cantadors arran del fogueró de Fartàritx. A dins l’Església una gentada s’acumula damunt l’Altar. És la baixada de braços més important de l’any. Miquel Bauçà, director de la banda, manté el pols impassible, les mans altes, i aconsegueix el silenci impossible dins el temple. Els ulls espiregen i per l’espinada convulsa hi caminen calfreds. Bauçà, enèrgic, abaixa la batuta amb força i just se senten, inicialment, els vents de fusta i de metall de la banda, la caixa, el bombo, els platerets, però sembla com si les quatre mil persones que estiben l’Església Gran ja cantassin. És la força del cor santantonier, capaç de cantar fins i tot sense obrir la boca. I en haver de posar-s’hi, canten amb la força que dóna la certesa de sentir-se, tots, portaveus de la identitat d’un poble sencer i de l’orgull de ser qui són, manacorins i santantoniers.

20.00 h La banda, encara vestida de gala, s’obre pas enmig del formiguer atapeït. Els dimonis, que han sopat al Cafè Quatre, tenen el camí més fàcil. En Mateu Grimalt, l’escolà, du el gasoil i les torxes. Els dimonis, amos absoluts de la festa, amaren de gasoil la llenya i de música les torxes. Tot pren com caramutxa. S’encén la banda. S’encenen les cançons. S’encenen les mamballetes. S’encén el ritme ternari, una vegada més, solemne i disbauxat alhora.

21.00 h Els músics de la banda van a canviar-se de roba. Els sonadors (guitarres, guitarrons i violins) supleixen els vents per un moment. A la plaça del Mercat, també hi ha ball de bot. Sonen jotes i mateixes. És hora de sopar. Els santantoniers fan paret. Omplen el ventre de pa i llonganissa, i botifarró, i panxeta. O llom. I és des del ventre que, per genètica històrica, des dels ancestres, les cançons surten totes soles. Improvisades. O les de sempre. Venerant el sant. O verdes. I així de fogueró en fogueró. A peu per Manacor. I dins l’autocar fins a Son Macià. Les veus ja esquerdades. I la banda, canviada de roba, oficiosa, composta per una vintena de músics de Manacor i de fora poble, acompanya cada ball i n’és part essencial.

9.00 h El ritme ternari, com de jota o vals, és el mateix. Però n’ha baratat la cadència. Tot és més acompassat, més mesurat, però igualment bell. Tornen els sonadors, tornen els cantadors. Ballen, gairebé només per als familiars, una altra volta davant cal Baciner. El poble comença a llevar-se les lleganyes. On hi havia els foguerons, ara hi ha caliu colgat de cendra. Es muden els grans, es muden els infants. Pausadament, se sent el murmuri de la gent de camí cap a les beneïdes. La comitiva dimonial fa aturada a la Rectoria, on s’ajunta amb la banda, altra volta vestida de gala, i amb les autoritats. Amparito Roca, o un altre pasdoble, marquen el ritme de la comitiva oficial en el camí cap a les Beneïdes.

11.00 h Són les Beneïdes. La banda, de vint-i-un botó, ara estàtica, dreta, marca el ritme de la desfilada amb pasdobles i diferents peces del repertori de la música popular de Mallorca. Sant Antoni i la seva tonada també hi tenen cabuda. El so insistent de la revetla és so permanent durant el dia.

13.00 h El pasdoble és música de festa, d’alegria, d’animació, de ritme, de pauta i de passeig. Per això torna a sorgir en el trànsit que la comitiva fa des de la plaça de Ramon Llull fins a la Rectoria, on els dimonis tornen a ballar davant les autoritats i davant el rector, aquesta vegada, i ja serà així fins al final de la festa, al ritme de la música que executen els sonadors.

15.30 h “Falten cinc minuts. Falta un minut. Autostart.” Els dimonis enceten la volta de l’horabaixa del dia de la festa ballant amb els sonadors a la pista dels cavalls. Allà el dimoni gros fa el lliurament del trofeu al guanyador de la primera cursa del dia. Comença, d’allà, la volta de l’horabaixa, que cada any compta amb més seguidors.

20.00 h Un gran amor s’enyora fins i tot en presència seva, de tant com l’estimam. Sempre més a prop, sempre tocant. Sempre sentint. Sant Antoni és a punt d’acabar. Els sonadors clouran el darrer ball dels dimonis. Les cançons d’avui són les mateixes que les d’anit passada. Ahir vespre traspuaven alegria. Avui, nostàlgia. Ahir, eufòria. Avui, enyor. Encara vivim la festa, però ja començam a enyorar-la, perquè sabem que d’aquí a no res partirà de viatge dins les nostres ments i durant tot l’any ens semblarà sentir un cop de bombo, o el parapapatxim, o un cantador de veu esquerdada o ens veurem caminant a ritme de pasdoble. S’amaguen els violins. Es guarden les guitarres. Si els calfreds fessin renou, aquest dia la Bassa seria la plaça més estruendosa d’Europa. Si les llàgrimes tenguessin so, en ressonaria l’eco fins passat el pont del Caparó. S’acaba la festa i un crit unànime la clou: visca Sant Antoni!

“Amb Sant Antoni, si no ets de caramutxa, t’has d’emocionar”


Fa un parell de mesos em telefonà en Pere Sansó demanant-me si tendria inconvenient a fer una entrevista a tres santantoniers perquè sortís publicada al programa de Sant Antoni d’enguany. Evidentment, li vaig dir que sí. Conversàrem amb l’amo n’Alberto, l’amo en Toni i l’amo en Tomàs una hora llarga. Per qüestions d’espai, l’entrevista no va poder sortir sencera damunt el programa. Aquí la teniu completa.

Alberto Pol Rosselló (APR), nascut a l’Havana, fa 77 anys que viu a Mallorca. Inicialment visqueren a Palma, després passaren a Vilafranca, perquè sa mare morí sent ell molt petit i son pare es casà amb una vilafranquera. En el moment d’aprendre un poc de lletra, li digueren: “Tu has d’anar a fer feina si vols menjar” i diu que tot el que sap “ho duc de bufetades i qualque sempenta”. El coneixen com n’Alberto.

Antoni Juan Morey (AJM), nascut al carrer de la Verònica, a Manacor, el 1932, a una casa que ara és propietat seva. Aleix de malnom, és conegut avui com el Baciner Vell, atès que durant algunes dècades dugué la bacina de Sant Antoni, fins que la va cedir per motius de salut al seu fill, en Mateu.

Tomàs Nicolau Barceló (TNB) va néixer a Manacor el 1939. Ha fet 42 anys de fuster. Ara està jubilat, i ha enviudat recentment. Va viure durant 14 anys a Son Macià, on va ser membre fundador del grup de sonadors S’Estol des Picot, sota el tutelatge de mossèn Pere Orpí. Li diuen “de la Mola”, perquè durant anys a ca seva hi estigueren.

Com us arriba el moment de ser sonador amb la colla de dimonis de Manacor?

APR: No em recorda de quan va ser. Va venir en Toni (Aleix) per demanar-m’ho. A mi ja m’ho havia dit l’amo n’Andreu Cornet, el baciner anterior, però com que jo he estat molt de ca nostra sempre, li vaig dir que no. Però quan vengué en Toni sí que li vaig dir que sí, i crec que hi vaig fer de sis a set anys.

Si no teníeu gaire lletra, com aprenguéreu de sonar la guitarra?

APR: De sentit. Tenc un llaüt i una guitarra, i puntejava, i ningú mai em va dir “has de fer això o això altre”. M’explicaré: tenia quinze anys i em deixaren una guitarra al Rafalet de Rotana. Hi vaig estar vuit anys fins que em vaig casar. Em record que em varen donar en solfa, en números, per ventura en Tomàs l’ha vista, “Mi abuelito tenía un reloj de pared”, per tocar puntejat. Al Rafalet de Rotana, passàvem el rosari cada vespre i tocàvem la guitarra.

I vós, l’amo en Toni, com l’anàreu a cercar?

AJM: Ens coneixíem. Jo sabia que tocava la guitarra i que era un bon element. Li vaig dir: “Has de venir amb nosaltres”, perquè sempre falla qualcú. I de vegades, n’hi ha massa, de sonadors, com passa ara mateix… Perquè ara el temps que entren i surten de cada lloc, ja serien a l’altre bar.

I vós, l’amo en Tomàs?

TNB: Primer vaig començar amb l’amo n’Andreu Cornet. Pensa que jo a set anys ja vaig començar a sonar el violí. Amb els dimonis hi vaig anar una partida de vegades quan encara duien aquells dos ciris alts, amb llums de carburo, perquè li faltaven violins. Més tard, un dia, com que ens coneixíem de bon de veres amb en Toni,  em va dir “em falten violiners i has de venir”, i m’hi vaig afegir, i tampoc no puc dir quants d’anys hi vaig anar, però molts!

Com n’aprenguéreu, de sonar el violí?

TNB: Tenia un company que fins i tot el va fer ell, el violí. Era molt enginyós, però molt. Va fer un violí i em va demanar que aprengués a tocar-lo. Me’l va regalar, però jo li vaig dir que no el volia, que en tenir doblers ja me’n compraria un. Vaig començar a poc a poc, i sempre de sentit. He anat a solfeig un parell de vegades, però no l’he seguit. D’edat de vuit anys he sonat de ball de pagès. I d’aquell moment vaig anar augmentant, i per aprendre’n m’hi pegava fins a les deu o les onze cada vespre.

Quina diferència hi veis amb els joves d’avui, en la manera de sonar?

TNB: Quasi tots els qui hi van ara, van amb solfeig, i això fa que tothom soni igual. Primer que no anàvem amb solfeig, anàvem per uns altres camins.

Us falta el dit gros. Us afecta per sonar?

TNB: Sí. Ja no puc sonar. Fa sis anys em detectaren un tumor davall l’ungla. Els metges de Barcelona em digueren que s’havia de tallar el dit, perquè si no ja havien de tallar aquí (i assenyala el braç). I vaig dir: “No podré sonar pus”. I el metge em digué: “Fillet, paciència”. L’any 2005 vaig fer la darrera tocada dins l’església del Convent de Manacor.

Del temps més antic que començàreu a sonar recordau què cobràveu?

APR: Jo et diré una paraula: jo normalment sempre vaig anar de balls de fora vila i si topaves una casa molt bé et convidaven a sopar si era per les matances, i si no et donaven les gràcies en haver acabat.

I anant amb els dimonis?

APR: Amb els dimonis en Toni sempre ens va fer contents. En Toni… no m’interessa el que donava als altres, em feia content a mi i estàvem contents jo i ell. Cada any, en haver passat les festes, venia a ca nostra i em donava el sobret i mil gràcies. No fèiem tracte de res, ni jo et vull cobrar deu ni jo et vull donar sis. Veina i deia: “Això ens toca a cada un i així ens ho hem repartit”. Sopàvem, dinàvem,  berenàvem, i ningú ens preocupàvem de res.

Vós, l’amo en Tomàs, igual?

TNB: Ben igual. Sense fer cap tracte mai, en aquest tema. Jo no hi anava pels doblers.

Perquè aquesta era la feina del baciner…

AJM: Arreplegar tot el que pots. La bacinera es cuidava del menjar i en haver acabat feia el compte i es repartien els doblers. Pagava els dimonis i els sonadors i el que sobrava anava cap al Patronat. Això quan jo duia la bacina, perquè abans anava vestit de dimoni i duia la bacina i el baciner vell, perquè a la darreria l’havies d’aguantar.

APR: Tu feres de dimoni, abans de fer de baciner?

AJM: Sí. Quan vaig néixer mon pare ja ballava els dimonis.

El vostre pare va ser el primer de la família que va ballar, o el vostre padrí ja ballava?

AJM: No, mon pare.

Com era la festa els anys seixanta?

AJM: A Manacor els anys seixanta feien una festada per Sant Jaume, verbenes, venien orquestres de bon de veres… I ara avui no fan res a Manacor. Si llevaven Sant Antoni, Manacor no tendria festa, perquè Sant Antoni ha agafat una marxa…

Com era aquella festa de Sant Antoni?

AJM: Molt magra. Aleshores fèiem tot el poble carrer per carrer. Ballaven el dissabte de Sant Antoni, el dia de Sant Antoni i el dia de Sant Sebastià.

Per què teníeu aquesta fe en la festa si tanta de gent us donava l’esquena?

APR: Perdonau una pregunta, abans d’agafar-ho don Mateu, no va fer una baixada molt grossa, Sant Antoni? Tu, Toni, ja ho tenies abans de don Mateu o ho agafares amb ell?

AJM: No. Jo ho vaig agafar amb don Mateu, que va ser quan es va fundar el Patronat de Sant Antoni, perquè abans no hi havia Patronat.

Com funcionava la festa en temps de l’amo n’Andreu Cornet, com era?

AJM: Era magret, perquè aquell home duia una mania, perquè si ara per exemple aquí li donaven cent pessetes, en aquell temps, per ventura partia a aquelles cent pessetes. I jo de vegades li deia: “L’amo n’Andreu, per què no us aturau aquí?”. “Hem d’anar allà”, deia. Fèiem quatre cases de senyors, on per ventura hi trobàvem un banquet amb ensaïmades, pastissos i de tot.

TNB: I havíem de córrer una hora per anar a dues cases o tres.

AJM: I a cada missa anava a passar “Sant Antoni fa la capta”, a cada missa. El dia de Sant Antoni els dimonis sortíem a les nou. Ell se n’anava a la missa de les nou i nosaltres allà vestits esperant perquè vengués… I els doblers no li bastaven mai… pobre home, tallava allà on era.

Quan ell es va morir, la festa era molt a baix.

APR: Estava molt deteriorada.

Després agafàreu vós la bacina.

AJM: La culpa que jo agafàs la bacina va ser d’en Jaume Melis, que era el dimoni gros. Don Mateu li va dir: “I ara no tendrem baciner”. En Jaume li va dir: “Si ha de cercar un baciner, el té dins el grup nostre”. “I qui és?”. “En Toni és el millor baciner que pot posar perquè és honrat i sap de què va, amb això. Perquè fa dos o tres anys que arrossega l’amo n’Andreu i la bacina”.  Els seus fills no ho volgueren agafar i ell ja no podia.

Quines diferències feis entre la vostra manera de fer de baciner i la del vostre fill, en Mateu?

AJM:  Més o manco igual. Ell ha agafat el mateix camí. Jo li vaig dir: “Ho has de fer així, així i així”. Li vaig entregar la bacina l’any 2004 i feia vint-i-un any que jo feia de baciner, i li vaig dir “parteix”.

APR: El teu fill ja fa set anys que fa de baciner? No és estrany si tornam vells.

Per què us aturàreu de sonar?

APR: Et diré un motiu: la meva dona està molt malalta des de fa catorze anys. No pot ni pelar una patata. Ha caigut tres vegades  en quinze dies. En una paraula: no la puc deixar. No m’he de bravejar gens: som una persona que som molt conscient del que hi ha al meu càrrec, que és la meva dona. I he de cuidar la meva dona fins que la tengui.

Vós ho deixàreu pel mal del dit, o ja ho havíeu deixat?

TNB: Ja feia un any que ho havia deixat. No podia deixar la meva dona de cap de les maneres.

Quina era la fe que us estirava per fer aquella festa que anava tan al baix en aquells anys seixanta?

APR: El gust que passàvem de cantar i sonar i divertir la gent. Jo sempre he tengut en ment una cosa: diverteix-te molt,  gasta poc i no agraviïs ningú. El projecte nostre era divertir la gent i al mateix temps passar gust nosaltres. Ni hi anàvem pels doblers, ni pel que diran, ni perquè diguessin “ara aquell sona o ara aquell balla”. Tot el temps que vaig anar per fora vila, per exemple, no vaig guanyar ni vaig demanar res mai. L’impuls gros d’això és perquè ens agradava.

AJM: Mon pare quan es va morir li deien n’Aleix dels Balls, perquè era el revetler dels balls. Ningú feia ball de bot més que ell.

TNB: Encara encataven els balls?

AJM: Sí… Per ballar la primera havien de pagar uns doblers, una pesseta o dues o tres, segons com s’encalentien els joves.

AJM: Quan jo vaig néixer, mon pare ja ballava els dimonis. Jo ja ho duia dins la sang.

TNB: Ho vaig començar sense una pesseta. I hem anat pertot, ho vaig seguir, i muntàrem un grup. En el lloc que ens han donat més ha estat a Barcelona, que ens donaren cent euros per una actuació, però sense anar enlloc a demanar ni cinquanta ni cent.

TNB: Per a mi la festa de Sant Antoni tenia molta d’importància, perquè m’agradava molt aquesta classe de tradició. Quan vaig començar no anàvem ni a to de música, anàvem estil pagès. Fins que vaig estar ben concentrat no em vaig aturar, i vaig dir “no ho he de deixar”, i ho vaig seguir tot el temps que vaig poder. Quan ho vaig haver de deixar, en Toni no trobava violiner enlloc, i a la fi en va trobar un de Vilafranca. Però llavors en Joan Sagrera, que no havia tocat cap violí mai, va venir un dia a ca nostra i em demanà que l’ensenyàs de tocar el violí. I n’hi vaig ensenyar tot el que vaig saber.

Què heu transmès al vostre relleu?

APR: El meu relleu va ser en Llorenç Pancuit i era un sonador i un ballador com jo i no li vaig haver d’ensenyar res.

Els sonadors de guitarra pagesos fan el batut. Els joves ja no el fan.

APR: Cosa que a mi no m’agrada. Però cada qual és cadascú.

L’haurien de fer, els joves?

TNB: Jo dic que sí, perquè des que era ben petit he sentit a dir sempre que el batut és el que fa el ball pagès.

APR: És el que fa el compàs.

AJM: Un sonador de guiterra, ha de tenir bon sentit, ha de saber remenar els dits, de la mà dreta i l’esquerra.

APR: Però ara parlam del batut, que és molt diferent. El batut a mi em fa molta de falta. Un ballador, quan s’escolta el so, quan sent el batut sap que és un punt de mudança. I si només rasques, sempre li dónes el mateix… Cosa que no comprenc. El batut és l’important…

AJM: És el que du el to, els dimonis mateixos si no senten el batut es perden.

TNB: Nosaltres, per dir una cosa més que no és de Sant Antoni, ensenyàrem quatre joves quan ens retiràvem perquè ens deien que no ens podíem retirar… perquè érem els darrers que tocàvem ball pagès autèntic. Ensenyàrem quatre joves, dos de l’Alqueria i dos de Cala d’Or. Pensau si estimen el ball de pagès que fa més de dos anys que han cercat pertot per poder fer un llibre de la mateixa pagesa de la banda de llevant, però tot documentat. La mateixa més antiga que han trobat documentada és de l’any 1314. Hi ha molta gent que està meravellada que la festa pagesa no s’aturi.

Sant Antoni és una festa d’origen pagès. Com explicaríeu que ara que la pagesia va tan al baix la festa estigui tan en reure?

APR: És mal d’explicar. Primer venien els pagesos de fora vila amb els muls, amb els cavalls, passaven de galop pel poble, passaven a les beneïdes. I avui qui ve de fora vila? Quatre tractors, quatre cans… Fora vila ha vengut a baix de tot i la festa ha augmentat molt. I avui que hi ha a fora vila, reis meus?

AJM: Molta d’herba seca.

APR: Molta misèria i molt d’abandó.

TNB: Fins i tot el senyor del Fangar volia que anassin el dia de Sant Antoni al Fangar, i treia ovelles, tots els animals, les bísties més guapes…

Heu anat a beneïdes a qualque lloquet de Manacor?

APR: Jo he anat a Son Sureda.

Com era aquesta festa?

APR: Hi anava un capellà a beneir. Hi anaven els pagesos de la barriada i de fora de la barriada. Jo estava al Rafalet de Rotana i fins a Son Sureda hi havia una hora. També n’hi havia a les Cabanasses…

TNB: A Can Ros, a Son Proens

APR: A Son Sureda, de capellà per mi hi venia don Baltasar.

A l’Espinagar també en devien fer?

TNB: Sí. I a l’Hospitalet, que també he estat.

Quina època pensau que ha estat la daurada del Sant Antoni que heu viscut?

APR: Si ho hem de dir per l’ambient, quan feien les beneïdes a Son Sureda, a Son Mesquida, a Son Valls… Avui es fa un Sant Antoni de festa que és una aglomeració de jovent, però una festa així com toca de Sant Antoni és el que fèiem primer.

TNB: Perquè han dit: “Hem de fer un dia de festa”, i han triat aquest dia.

Primer es donava molta més importància a les beneïdes que no a la vetlada.

APR: Sí, senyor! De molt. Avui es dóna la importància a la multitud de gent, i joves, i joves, i joves, i festa de Sant Antoni…

AJM: I engatar-se.

APR: I engatar-se i cançons ridícules.

Però qualque poc de suc ja hi devia haver en el vostre temps.

APR: Jo crec que sí, però com que jo estava a fora vila… cada qual se n’anava a ca seva.

AJM: Ja n’hi havia de gats.

TNB: Era una manera més honrada cap al pagès, cap a la humanitat. Ara s’ha desbordat.

APR: Si demanaves a qualque jove d’avui per què fan això, més d’un i més de dos, crec que no sabrien què haurien de contestar: “Perquè hi ha molta gent”.

La vetlada s’allargava fins a les tres o les quatre del dematí com ara?

AJM: En aquell temps feien la colcada, entrada de fosca. Trèiem el carro que tenim ara ben engalanat amb dos muls de bon de veres. Per ventura hi anaven deu o vint o trenta muls muntats sense muntura, perquè no hi havia muntures en aquell temps, amb la botella de suc pegant al mul… On ara hi ha el forn de Can Ribot, fa devers quaranta anys, en aquell temps que jo et dic, hi havia un cafè que es deia Ca na Curta. Els muls davallaven pel carrer del Teatre Principal a tota pastilla i entraven dins el cafè, i vidres romputs… anaven darrere la colcada. La botella, rap-a-rap-a-rap, i tocs al mul.

APR: Et contaré una anècdota contada de l’amo n’Andreu Cornet. Ell duia palla a Palma i justament no va poder vendre la palla fins molt tard, i havia de ser a les tres a Manacor, que era la sortida de la colcada. Va pegar al mul, que va córrer de trot i de galop fins que va arribar d’hora a Manacor. Això és contat seu. El desenganxa del carro, l’enganxa a la galera i va fer la colcada, però el va tenir vuit dies que no el podia treure de la pallissa, perquè l’endemà el mul no s’aguantava.

TNB: Ell cercava totes les maneres perquè Sant Antoni anàs en raure.

Els dimonis mai s’aturaren de sortir, però.

APR: Mai. Tot acabava. No sé com don Mateu es va ficar amb això… no devia poder consentir que una cosa tan antiga s’acabàs.

TNB: Va veure que aquesta tradició s’anava acabant de tot i ell va tenir coratge per tornar-ho a elevar.

Si no hagués estat per vosaltres que mantenguéreu la festa molt possiblement avui hauria desaparegut…

APR: Faria envant a haver-se’n anat a pegar a baix de tot.

Pensau que hi ha una manera de recuperar aquella autenticitat d’un temps?

APR: Jo crec que no, perquè llavors era una fe que tenien, una creença, i avui qui és qui creu? Qui és qui té fe en aquestes coses? Ni sants, ni santes, ni puríssimes, ni verges. Qui és qui té fe? És un altre món. Creu-me que si llevaven aquesta miqueta de joventut, de luxe, de fer lulea i d’engatar-se, la festa faria ben envant a tornar a pegar a baix.

TNB: Si aturaven això, faria net, perquè la gent de la nostra edat és la que participava de bon de veres a Sant Antoni.

Però igualment us emocionau cada any, tant si hi ha gent com si no n’hi ha?

APR: Per què, però? Perquè és una cosa que li agrada, perquè tota la vida ho ha viscut, i ho ha vist viure als seus.

AJM: Quan surts a ca nostra i veus aquella gentada… una hora abans guaites i hi ha dues-centes persones.

APR: Si no ets de caramutxa, t’has d’emocionar.

No us ho podíeu pensar mai, que arribaríeu aquí…

TNB: Un temps érem una vintena, entre sonadors i públic.

APR: Fa trenta o quaranta anys, també hem de dir que a Manacor hi havia vint mil persones i ara n’hi ha el doble.

TNB: I ara la joventut no ha de menester son pare ni sa mare, i llavors sí que anaven amb l’al·lotet a cal baciner.

APR: I avui amb dotze o tretze anys ja estan desmamats i es pensen que ja saben fer el que han de fer… A nosaltres no ens pareix ver… perquè jo amb les meves nétes de vegades discutim perquè o molt beneits érem nosaltres o molt vius són els al·lots d’avui, massa i tot.

I quin paper feien els dimonis d’un temps? Feien la mateixa por?

AJM: Una vegada férem perdre l’alè a una nina. Fèiem les travessies de Na Camel·la al carrer d’Artà. Darrere nosaltres venia aqueixa al·lota, però guardava distàncies. Vaig dir a en Toni Leu, que també era dimoni, “veus aquella rossa? Jo entraré dins una escala d’aquestes l’hem d’acorralar i hem de mirar si té por o si és botxor que té”.  Vaig entrar dins una escala, ella va passar i quan va haver passat, vaig pegar una remenada al picarol, es gira, em va veure i va quedar en terra estesa, va caure redona.

TNB: Com si la veiés…

AJM: Vaig dir a un parell de jovenelles, cuidau-vos d’aquesta nina…

APR: Llavors tenien una por al dimoni… Ara no, perquè la gent ha estudiat molt, ha vist molt, ha après molt, i veu que no hi ha el perquè tenir tanta de feredat a un vestit que davall hi ha un home. Llavors era el dimoni… Llavors hi havia infern, purgatori i glòria, i avui què hi ha, si estàs bé en aquest món?

AJM: Herba seca.

APR: Nosaltres hem viscut una època que, de vegades ho dic a les meves nétes, “vosaltres no podeu creure el que nosaltres hem viscut”. Hem vist una època tan diferent de la d’avui.

TNB: Ens hem divertit molt sense doblers.

APR: Hem vist una època tan diferent, que ens hem vist a no tenir espardenyes per dur i ara tenim una caseta, un cotxe, un bocí a fora vila. Allò era un altre món.

APR: A edat de deu anys em llogaren de porqueret a la Torre de Porreres. Hi havia el senyor més estrany que  he vist en la meva vida. Jo, com qui guardava els porcs, vaig veure un picapedrer que per posar un escaló de pedra per davallar a la pleta, el senyor assegut davant, i això m’agrada i això no, hi va posar tota la setmana. El dissabte li va dir: “Ara està bé”. Després em llogaren a l’hort de Sant Martí, que hi vaig estar dos anys. Després vaig venir a Son Perotí i després al Rafalet de Rotana, que hi vaig estar vuit anys, fins que em vaig casar. Als vint-i-tres anys em vaig casar, vaig anar a estar a les Pedreres, i fins que la meva dona va poder. Don Joan Sans em va dir: “Si no lleves la teva dona de fora vila, de les vaques, l’enterraràs abans d’hora”. Em vaig fer el carnet de xofer, vaig venir a Manacor, vaig fer nou anys de feina amb en Pep Galmés, un any amb l’amo en Tomeu Perot, i amb els germans Sansó tretze anys. Fa setze anys que em vaig retirar, i si voleu res de n’Alberto, carrer de Covadonga, 38, ca nostra, ca vostra, en coses que us puguem servir.

I vós?

AJM: Jo vaig començar molt jove a fer putades. Va passar en Toni Banya, al cel sia, i em va dir “que vols venir a estar amb nosaltres”. I dic: “Sí”. Vaig entrar dins ca nostra i dic “si ara li deman per anar-me’n em dirà que no”. I vaig partir.

Quants d’anys teníeu?

AJM: Set. L’al·lot a l’hora del dinar no va comparèixer i ningú no sabia on era l’al·lot. En Toni Banya estava a veïnat de cals Perduts. Va passar sa mare dels Perduts: “Uep, Toniet, què fas per aquí?”. “Estic llogat de porqueret aquí amb l’amo en Toni Banya”.

I on era això?

AJM: A Son Rector, allà deçà Son Talent. Aquella dona va partir cap a la vila i quan va ser a ca nostra, que estàvem al carrer de la Verònica, va veure un remolí de dones plorinyant i diu “què passa, que hi ha res de nou?”. Li contestaren: “El nin d’aquesta és mort”. “I quin és?” va dir ella, i es va posar a riure. “I això et fa rialles?”, li digueren. “Qui és que l’ha vist mort? Perquè es viu, està llogat a can Toni Banya de porqueret i fins dissabte no vendrà”. El dissabte vaig partir cap a la vila i quan vaig ser a l’endret d’aquí on hi ha la pista dels cavalls ja feia les passes curtes. Vaig dir diu “vatuadell aquí es rifa un esbart de mamballetes i jo tenc totes les paperetes”. Vaig entrar dins ca nostra, hi havia la padrina i em diu aferrada per mi “fill meu, per què te’n vas sense dir res?”. Va passar mig any o un poc més. Anava amb els porcs enfora, i vaig pegar al Rafalet. Hi havia en Llorenç, en Miquel, en Joan i na Francisca. En Llorenç em diu: “On estàs llogat de porqueret?”. “A can Banya”, vaig dir. “Vols venir a estar amb nosaltres?”. “Si ens entenem”. “Què guanyes cada mes?”. “Cinc duros”. “Idoi si vols venir a estar amb nosaltres et donarem cinc duros cada mes i cinc quilos de farina”. I això era el temps de la fam, i vaig dir dic “dilluns vendré de cap aquí”, i en lloc d’anar cap a can Toni Banya vaig partir cap a l’altra part. I el dimarts, en Toni Banya s’atura a ca nostra i diu “i el nin que no està bo?”. I ma mare diu: “Que no és a ca vostra?”. “No”. “Què vol dir no?”. “Es va aixecar més dematí i quan havia sortit vaig guaitar defora i ja no el vaig veure”. Jo havia voltat per la via del tren per anar a agafar el camí cap a la Vall. Dissabte vaig dir “l’amo en Llorenç, per què no em donau la farina avui?”. I aquell home tenia cinc o sis sacs de farina en aquell temps de la fam a dins una cotxeria. Va agafar un lliurador d’això de botiguer, em va omplir un saquet, el va fermar ben fermat, me’l pos davall el braç i cap a la vila. I quan arribava aquí on hi ha el quarter de la guàrdia civil em vaig dir “a mi em convé sortir del camí perquè per aquí la gent em fotrà una mamballeta i em prendrà la farina”, i vaig anar camp a través cap al molí d’en Beió i ja vaig ser a ca nostra. I ma mare em diu: “Que es pot saber d’on véns?”. Dic “sí”. “I què dus?”. “Farina”. I diu: “Àngela”, a la germana gran al cel sia, “vés a comprar dues arengades”. I en un moment va tenir la pasteta en marxa i ja vàrem tenir per sopar. La possessió del Rafalet de la Vall era del metge petit que estava devora ca les monges franciscanes, era metge d’al·lots, ara no em record què li deien…

APR: No era dels Beions aquesta possessió del Rafalet de la Vall? De na Beiona…

AJM: No… jo dic el Rafalet i no és al Rafalet, era als Coscolls, que havia estat.

I llavors continuàreu a fora vila?

AJM: No. Llavors vaig venir i em vaig posar a fer de fuster, i un any de molta crisi ens varen treure defora a tots. Ens volien indemnitzar amb dos quilos de fideus. I jo li vaig dir: “Els dos quilos de fideus seran poca cosa”.

APR: Imagina’t, el canvi tan gros que hem viscut.

AJM: Vaig anar a cercar feina per fora vila. I em varen dir “a Aubedellet cerquen un missatge”. I dic: “Bones tardes”. “Bones tardes”. “M’han dit que necessitau un missatge”. Diu: “Tu que saps llaurar?”. “Sí, què vol dir si sé llaurar? Qui és que no sap llaurar?”, li vaig dir jo. “No, i n’hi ha que no en saben”.

Aquí quants d’anys teníeu?

AJM: Devuit. Em vaig posar a llaurar i arribàvem a una figuera. L’amo venia devora jo i quan som a la figuera diu “ou!”. “Com ou?”, dic jo, “erri!”. I vaig agafar l’arada i quan anava a pegar a la soca de la figuera, la vaig estirar, l’arada es va tombar i quan havia passat diu, “vatuadell, i és ver que en saps de llaurar”. “Idò, jo us ho havia dit que en sabia”. Res, només quedava parlar dels doblers. Diu: “Què vols guanyar?”. “Vós que em voleu donar, perquè no hauria de fer baix, jo?”. Diu: “300 pessetes cada mes”. “Jo venia amb la idea de cent duros”. “No te’ls puc donar”. “Idò no farem barrina. Bones tardes”. Vaig agafar la bicicleta, i cap a la vila. I no sé qui vaig veure i em va dir diu “a l’hort d’en Salvador Beió en necessiten un per regar”. I cap a l’hort d’en Salvador Beió. I em diu: “Tu que saps regar això?”. “Clar que sé regar. Donau-me el càvec”. Em va donar el càvec i vaig pegar quatre tocs al tap. “Pots venir aquests tres dies a prova i si t’agrada farem barrina”. Ho férem així. Tenia jo a les mans els dematins quan agafava el càvec no el podia estrènyer de rampa. “M’haurien de dir que no servesc, vatuadell”. I em diu: “Què has pensat?”. Dic: “Cent duros cada mes, mantengut i la roba me la renta ma mare”. “Va bé, segueix!”. I vaig fer l’estiu regant, tot lo dia amb els peus en remull.

I vós?

TNB: Jo, la meva història és molt bona de contar. Em diuen en Tomàs de la Mola o en Tomàs de Son Llodrà Nou, perquè vàrem estar set anys a cada lloc. De Manacor, als quatre anys, ens n’anàrem a Son Macià. Vaig fer de conrador fins als denou anys. Als denou anys me’n vaig anar al servici voluntari. I tot d’una que vaig venir del servici ja me’n vaig anar de fuster a can Pipado, a Manacor. Venia amb la bicicleta de Son Macià. I d’aquí ja no m’he mogut. Vaig comprar un solar un poc abans de casar-nos, hi vaig fer una casa. Me’n vaig anar a un taller, que ja no m’he mogut fins que m’he jubilat.

APR: Tu t’imagines que del Rafalet me’n vaig anar a peu un any i mig a Vilafranca i de Son Perotí tres anys. Són quatre anys i mig a peu de Manacor a Vilafranca cada dissabte. Del Rafalet no em bastava una hora. Prenia cap als Bessons, sortia al pont del Caparó, i més d’una hora. Llavors, no sé com, vaig poder comprar una bicicleta, que no oblidaré mai el que em va costar: 47 duros. Hi anàrem amb en Llocii, en Sebastià Llocii. Jo devia tenir quinze o desset anys. “Allà hi ha un caramull de màquines, per aquests doblers munta-n’hi una”. El meu cunyat me’n va muntar una tot el diumenge, fins l’horabaixa de tot, un pedal d’aquí, una roda d’allà, el seient d’aquí deçà. Amb el fre de darrere, més content que un pasco. El primer diumenge que la vaig treure vaig anar a un ball de Son Boga, estrenava calçons i bicicleta. M’agafa de darrere una altra bicicleta, em toma i els calçons nous quedaren amb un esqueix i aquest genoll… per espai de sis o set anys no vaig anar enlloc, cada vegada que el temps es canviava o que feia una aigüeta un poc més feixuga, tuadell… Així és que la vida nostra és molt difícil de creure i de donar a entendre…

Però si feis balanç, n’estau orgullosos.

APR: Jo sí, perquè no teníem res. Ens casàrem amb la meva dona. Anàrem un dia per Palma i ens sobraren 400 pessetes. M’has d’escoltar bé. Estàvem a les Pedreres a mitges. El primer mes cobràrem 1.730 pessetes, a mitges. I amb aquestes 400 pessetes ens sobraren…

Un borrelló de cotó poden ser milions d’estrelles


Els manacorins que comencen a ser granats recorden dels seus anys d’infantesa en Miquel Amer, Llorencí, amb el seu tractoret i el seu remolc repartint llenya. Recorden també l’enginy d’aquell homenet més aviat petit, que per resguardar-se del fred va saldar els darreres d’un renault 5 al tractoret. Ara, l’amo en Miquel ja no fa feina i ha estat delicat de salut, però s’ha refet i ja torna a circular, gràcies, en part, al ioga, “que m’ha ensenyat a tornar a caminar”. Ens veim a ca seva, una casa humil del centre de Manacor i ens refugiam dins una cuina petita on pengen calendaris antics de dones en pèl, entre pols i teranyines.

L’amo en Miquel, vós quants d’anys teniu, ara?

Jo en tenc setanta-nou, faig els vuitanta pel juliol.

Això vol dir que nasquéreu l’any que es va proclamar la república.

Sí.

Visquéreu el moviment, idò.

Sí, però era molt nin i no me’n record, a més que no tenguérem problemes perquè mon pare era un home que mai es va posar en política i no li va passar mai res, i això que quan la cosa bullia estàvem a Son Mas a una barraca que hi teníem, per fugir de les bombes, perquè bombejaven el poble, i nosaltres vivíem a la vila, en aquesta casa que som ara. Per allà passava molt en Joan de Son Perot, que n’hi havia que li deien “es Maton” dels desastres que va fer, i sí, passava per allà, però mai es va posar amb mon pare. Passava i el saludàvem, però res pus. I jo en la política mai m’hi he volgut embrutar, perquè si vengués un moment com el de l’any 36, si entren les dretes lleven les esquerres i si entren les esquerres lleven les dretes. Ara, que s’ha de dir que aquí a Manacor pitjaren fort, perquè tenien els rojos a sa Coma i tenien por que els haguessin envestit. Si els d’en Bayo hagués estat una tropa disciplinada s’hagués menjat Mallorca en un dia.

La Mallorca nacional no estava preparat, per això.

No, per cada soldat de dretes hi havia quatre o cinc rojos.

Heu llegit sobre aquest tema?

Sí, al Perlas y Cuevas, adesiara hi han tret informació.

Coneguéreu en Rafel Ferrer Massanet?

Sí, coincidírem a escola. Ell anava amb en Tomeu Perotí, amb en Femenias que estava a Llodrà.

Fins a quina edat estudiàreu?

Fins al tercer de batxiller, tenia tretze anys. Primer vaig anar a la Salle i després vaig fer l’ingrés per fer el batxiller a sa Torre.

Ha canviat molt, l’educació. Com vos duien, als al·lots?

Tot lo dia hi havia escola. De les nou a la una i de les tres a les set. I els dissabtes també. Hi havia la sala d’estudis, ens guardava don Toni Servera, el director de la música. En Nadal, el padrí del tennista va ser el director que li va anar darrere. Per cert que en Nadal per mi també anava a escola amb en Massanet. Cada assignatura tenia el seu mestre, en aquell temps un mestre guanyava poc. Eren els anys de la postguerra i no hi havia doblers per enmig. De les vuit a les onze feien escola a sa Graduada i llavors venien a sa Torre. A mi a l’escola sempre em va bastar el temps per aprendre la lliçó i fer la tasca que ens donaven.

Vos duien a retxa?

Sí. Que has sentit a parlar d’en Vandellós?

No.

Era el director de l’institut, i veiès si ens duia a retxa. En Vandellós era molt feixista i cada setmana ens feia jurar bandera igual que els soldats i cantar el Cara al sol. Una vegada amb en Toni Senteno no ens havíem de fer rialles un amb l’altre… Les rialles ens escapaven i ell ens mirava de coa d’ull i quan va haver acabat la cerimònia ens digué: “Amer y Binimelis, diez puntos abajo!”. Eren punts de conducta, si et fotien cinquanta punts per mala conducta t’engegaven per dolent, i ens en va davallar deu d’una vegada.

Però no vos pegaren mai?

No. Qui pegava era don Toni quan hi havia molt de trull a la sala d’estudis.

Qualque clatellada?

No. Amb la batuta de la música, un toc a damunt el cap. I qualcun parava el cop amb la mà i el rebia damunt la mà i llavors damunt el cap.

Quan acabàreu els estudis començàreu a fer feina?

Sí, a fora vila. Però en aquell temps no era com ara, deixava. Si tenies set o vuit quarterades ja eres un bon pagès i vivies bé.

I en teníeu?

Sí. Encara la tenc. En vaig vendre un poc per fer aquesta casa nova. Però avui si no tens cent quarterades no hi viuràs. Avui un pagès tot sol conra una possessió. Un temps a una possessió de cent quarterades hi havia cent homes que hi feien feina. Hi havia el pastor, si hi havia egües hi havia l’oguer, si hi havia truges hi havia el porquer, si hi havia quatre o cinc parells que llauraven hi havia quatre o cinc parellers, i el temps d’arrabassar herba, dones a arrabassar herba per dins el gra, i el temps d’aixecar ametles i figues també llogaven gent…

Vós anàreu llogat a qualque banda o fèieu feina a ca vostra?

No, sempre a ca meva. He fet qualque jornal a una altra part. Sempre he fet feinetes, vaig començar a fer cases netes, vaig anar de tares d’olivera… Vaig dur llenya a Can Ribot fins que posaren el gasoil, ara fa devers deu anys.

Cotitzàveu d’autònom?

Cotitzava de foraviler. I feia feinetes d’aquestes. Vaig començar amb el mul a anar de llenya, i llavors vaig posar el tractor. Em vaig haver de treure el permís de conduir, perquè ja s’havia posat sever, però no tant com ara.

Havien de menester permís, per menar tractor?

Sí, el de tractorista, però el qui em va ensenyar, que era en Biel Fil, em digué “et convé treure’l de cotxe, perquè amb el de cotxe podràs menar tractor, però amb el de tractor no podràs menar cotxe”, i va tenir raó. De totes maneres, vaig anar molts d’anys amb bicicleta, fins devers els cinquanta-cinc anys, que vaig començar a trobar les costes feixugues. En bicicleta he estat per tot Mallorca, anava amb son pare de na Fullana, la ciclista, amb en Jaume Bala, vaja, amb llorencins.

Perquè a vós vos diuen en Miquel Llorencí, per què?

Ma mare era llorencina, encara que jo sempre he viscut a Manacor.

Hi ha gent que vos diu en Miquel Circula.

En Joan Batlet era el qui em va ensenyar de glosar. Ell me’n feia, i jo li contestava i així com practicava em sortia més ferest i més aviat, i va arribar que hi dúiem la conversa, glosant, jo i ell. En Joan tenia un germà, en Toni, que també glosava, però era més lent, havia de cavil·lar més per fer-la, però tenia més bona veu. Aquest Toni sempre començava amb el mateix mot: “I jo t’he de contestar ben prompte llampant i clar”. I jo li vaig arribar a posar en Toni Llampant. I com que jo al mul, per fer-lo partir li deia “circula” ell em va posar en Miquel Circula. I per fer-lo aturar li deia “alto”, perquè l’stop encara no s’usava. Als soldats els deien “marxen” i quan s’havien d’aturar “alto”.

El féreu, el servici?

No, em tragueren per fill de viuda.

El vostre pare va morir jove.

Sí, tenia cinquanta-dos anys, i tanmateix també m’hauria tret per seixantí, mon pare.

I en Batlet com vos va ensenyar de glosar?

Ca, i amb això basta practicar. És com en qualsevol cosa, si allò te tira hi tendràs paciència per practicar-ho. Un home que no li tira el glosar no hi tendrà paciència allà cavil·lant a veure si li surten aquells mots o no. A Manacor, n’hi ha molts de glosadors, però per sortir a un públic no pots ser lent.

M’han dit que no fa gaire anàreu al Port, a glosar.

Sí.

I que vàreu agradar molt i glosàreu amb els bons, amb els professionals.

El professional avui dins Mallorca és en Campantes, que ja està a punt de retirar-se, perquè té vuitanta-dos anys. El millor avui és en Mateu Xurí, que els és superior, als altres, que el segueixen perquè ha de menester un contrari, però ell els du un avantatge. Li surten tot d’una i té molt bona entonació. Amb na Pipiu ens en vàrem dir un parell, però de granades, de pornografia, em va dir que tenia la perdiu morta.

Heu estat sempre fadrí.

Sí, i sense compromís.

Com així, un home que ha anat tan per enmig com vós?

No m’ha interessat, avesat a viure tot sol com estava. No és que no hagi tengut ocasions… Ca, i un home quan es vol casar basta fer una mamballeta i te’n compareixen més que mosques davant un plat de mel.

D’on vos neix l’interès per l’astronomia?

De nin ja m’interessava. Mon pare ja em deia: “Tu seràs astrònom”. A ell li agradava, parlava del cometa Halley.

De noms mallorquins d’estels, en deveu saber…

En sé un parell: les Tres Maries, que són el cinturó del gegant d’Orió. També hi ha els Deiols, que són els Bessons. Hi ha les Cabrelles i l’Estel de l’Alba, que és Venus, que surt una temporada quan el sol surt, això depèn de si està a un costat o a l’altre del sol.

Quina és la raó d’aquest interès que teniu?

Quan ho has provat, quan veus aquesta immensitat, tens curiositat per anar a desxifrar aquest misteris que hi ha allà dalt. Veuràs una nebulosa com la d’Andròmeda i veuràs un borrelló de cotó, però si et fas a la idea que just és un borrelló de cotó no hi perdràs temps, però si penses que allò són cent milions d’estrelles ja t’hi atures una estona. És com si veus una serralada d’enfora, que et pensaràs que només és una pedra. Si mires els estels amb un telescopi al cap d’una estona veus més detalls que de tot d’una, i així com agafes afició n’aprens més detalls.

Amb el telescopi, què feis, descobriu o remirau?

Remir, perquè el que puc veure ja està descobert.

També mirau el sol. Voleu dir que canvia d’un dia per l’altre?

I tant, veus taques, flamarades, protuberàncies. Les flamarades que guaiten part damunt el disc solar es diu protuberància. Les flamarades de dins el disc les veus negres i es diuen filaments. Això passa perquè cada onze anys el sol té la particularitat de canviar les polaritats magnètiques, que es giren. Quan hi ha aquest canvi hi ha més incidència de taques.

Hi ha hagut aquest canvi de polaritat ara fa poc?

Escolta… aquests dies he vist una taca molt grossa i moltes protuberàncies.

En preneu nota, de tot això?

De les taques, així mateix sí. Els faig una foto amb el telescopi, i apunt el dia. Però de la fotosfera. El que veim amb la vista, és la fotosfera, que és la part més il·luminada. Part damunt la fotosfera hi ha la cromosfera, que no la podem veure perquè la fotosfera ens enlluerna. I part damunt el limb, que són les voreres del disc del sol, hi ha la cromosfera, que té deu o dotze mil quilòmetres de gruixa. I això ho has de mirar amb uns filtres especials que deixen passar la claror de l’hidogen i aturen les altres.

Els teniu, aquests filtres?

Sí, i molt que em varen costar. Si mires la fotosfera, necessites un objectiu de qualitat que tregui el cromatisme, que passin els set colors de l’espectre lluminós, el vermell, el groc, el verd, el blau, l’anyil… Ara bé, per mirar amb el filtre d’hidrogen, no hi ha cromatisme, perquè només en passa un, de color.

Aquest filtre deu protegir la vista, també.

No. N’hi ha dos. És un filtre com el dels saldadors. I per mirar la cromosfera a davant has de tenir un reductor d’infrarojos i a darrera un d’hidrogen, que és el que val molt, i és petit, perquè només fa devers tres centímetres d’ample, i el d’infrarojos en fa devuit.

La lluna, no la mirau tant.

Sí, també la mir. Tenc qualque foto bona. En pots veure molts de detalls. Si ho haguessis de dibuixar tot ben granat no et bastaria tota la nit. Hi ha qualque cràter que hi veus muntanyes, serralades. Quan la lluna dóna molts de detalls és quan hi surt el sol. Amb la lluna plena no hi ha ombres, la llum és massa frontal i no hi veus gaire detalls. Veus unes retxes lluminoses als cràters de Copèrnic i de Tycho, perquè són de formació més recent, i el que s’ha escampat amb l’explosió de qualque meteorit encara no ha agafat el color de vell, encara és lluent. En canvi hi ha cràters que fa tres mil milions d’anys, que estan fets.

Vós pensau que nosaltres som molt fràgils i que ens podria pegar un meteorit i fer-nos desaparèixer?

Ens podria pegar, emperò si repasses la història tampoc no peguen tan arreu com ara això.

Els planetes del sistema solar i els seus satèl·lits també els observau?

Sí, perquè els tenim molt a prop. Mires Júpiter i li veus les bandes, a Mart li veus els pols. Mirar Mart és igual que mirar la lluna a simple vista, o la meitat més gros si trobes un vespre que pots donar augments. Ara bé, els telescopis a damunt la Terra tenen un límit, perquè l’atmosfera produeix turbulència.

Heu estat a Costitx? Us agrada com està muntat?

Sí, hi he estat. Però allà no miren, allà està tot robotitzat, va tot per ordinador.

Amb el Club Newton feis observacions conjuntes?

Cada mes.

Com ho feis? Els vostres telescopis són portàtils?

En tenc dos de dedicats al Sol, per no haver de baratar filtres, per llevar feina i perquè no em caiguin, perquè l’òptica no es pot tocar mai amb la mà. En tenc quatre que funcionen, un dels quals pesa quatre o cinc quilos i és portable.

No heu pensat mai d’escriure el que sabeu?

Així mateix em feren preguntes sobre això. En tenc un llibret. El que he escrit sobre astronomia ha estat sempre sobre cometes, el Halley, el Hale-Bopp o el Hyakutake.

Pensau que la posició dels astres pot tenir incidència damunt les nostres reaccions?

Jo crec que sí. Hi ha atracció i repulsió. La gravetat és una atracció. Si ens mires a nosaltres, som un microcosmos en miniatura, perquè l’àtom és un sistema solar en miniatura, i sí, així mateix ens poden influir, els astres.

Molta de gent se n’ha aprofitat, falsos astròlegs… Però qualque cosa de comprovable hi deu haver.

Clar que hi ha qualque cosa. Jo d’astrologia no en sé perquè no n’he estudiada. Però si ara mires la lluna i el sol… quan és lluna nova, no veim res de lluna, i és perquè la lluna està entre la terra i el sol. Això vol dir que la lluna i el sol estiren del mateix costat, i això provoca les marees, i als grans oceans com l’Atlàntic la mar s’arriba a alçar un metre. I quan és lluna plena, la terra està entre el sol i la lluna, cada un estira per cada banda. I això que passa amb la lluna també passa amb les dotze constel·lacions de l’equador celeste. L’astrologia estudia això i diuen que això ens influeix.

Totes les tradicions de la pagesia sobre la lluna també deuen tenir part de ver…

Podria ser. Mira, hi ha hagut temps que la ciència anava més avançada. Qui ha duit el puta retrocés de la ciència sempre han estat les religions. Ja abans de Crist, Eratòstenes, un filòsof d’Alexandria, ja va veure que la Terra era rodona. Va posar un pal a Alexandria, i un ajudant seu, vuit-cents quilòmetres més al sud, cap a l’equador. Miraren quina ombra feien a la mateixa hora i el que no estava tant a l’equador va fer més ombra que l’altre. Però les religions no ho deixaven publicar, com va passar amb Galileu, que va ser el que va emprar el primer telescopi. Va veure que la terra era rodona, i que no era el centre de l’univers i va dir que era la terra que voltava el sol i no a l’inrevés. Tot això li feren desdir en públic. No el mataren perquè era un savi que tenia molta fama dins tot Europa. El passaren per malalt, li posaren dues infermeres, que eren dues monges que li feien d’espia perquè no pogués dir el que li havien fet desdir. Així i tot va poder filtrar els seus papers cap a Holanda perquè es divulgassin els seus coneixements.

Què en pensau de les religions?

Sempre han duit endarreriment. Totes, tant la catòlica, com la dels moros, com les paganes precristianes.

No us considerau creient.

No. Ara bé, no et neg un possible esperit universal. Però no em demanis com és perquè per comprendre un altre déu seria necessari ser un altre deu. Els nostres sentits no estan preparats per entrar dins la ressonància espiritual. El que veuen els místics, que estan tan espirittualitzats, està dins el pla material però crec que veuen la matèria amb una freqüència molt més alta que nosaltres. I aquesta pregunta de si crec en déu, no es pot contestar amb un sí o un no. Crec en déu, en el que no crec és en el pallasso que les religions han fet de déu.

Sou materialista? O més espiritual?

Ni una cosa ni l’altra. La bíblia té els seus errors però també dóna bones ensenyances. Però és igual que menjar un peix: has de saber triar la polpa i tirar l’espina. Un home que no està preparat per llegir aquests llibres, o queda fanatitzat o no creu.

L’església ha duit les regnes de la societat. I ara sembla que les ha perdudes i pareix que tot va deixat de la mà de déu. Ens falta una espiritualitat…

El que és necessari és que hi hagi consciència social. Els maoistes et diuen que el que no vulguis per a tu no ho vulguis per a ningú, i jo també dic el que no vulguis per a ningú no ho vulguis per a tu.

Acabam la conversa i pujam al sòtil de can Miquel. Pujam una escala que mena al primer pis. D’allà, pujam una altra escala de fusta (“puja per aquí alerta a pegar a damunt si ets més gran, jo no hi peg perquè som més baix, però un gran hi ha d’anar alerta”) i sortim a un sotilet amb tres telescopis i un sostre retràctil. El forat de l’escala és el més reduït possible, per tenir més espai a dalt. En Miquel ha manipulat els telescopis per poder-los manejar amb més facilitat. A mà dreta del sotilet, un portalet mena al terrat, on s’hi va construir una cúpula “per protegir el telescopi de la rosada”. El vespre està tapadot i no miram estels ni lluna, però quedam que un dia que estigui més clar ens tornarem a trobar per observar protuberàncies al sol, cràters a la lluna, nebuloses, planetes… Serem una busca dins la immensitat, serem un estel dins un borrelló de cotó.

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: