#HolaBiel


P1070911Hola, Biel,

No teníem quinze anys, però en teníem vint. Dúiem els cabells llargs, bé, tu no els hi duies. Et vaig conèixer a la facultat. Eres company d’estudis d’alguns companys meus de pis. Férem qualque soparet, qualque partit de futbol, també. Un al·lot xalest, eres. Felanitxer, i per tant, per a nosaltres manacorins, personatge singular. Mallorquí com nosaltres. D’aquí, de la terra. Passaren els anys i et vaig perdre la pista, fins que un dia vaig veure al diari que eres regidor del teu poble. No deien de quin partit, però aviat ho vaig destriar. Deu ser un d’aquests peperos diferents, vaig pensar. Mallorquí, arrelat al seu poble, que accepta estar dins el partit, però va a la seva. Aviat foren cèlebres les teves trifulques amb na Carraixeta. I més aviat encara et feren batle. Mira que bé, vaig pensar. Un batle del PP, però amb sentit comú, amb sentit de país (de país nostre, ja m’entens), amb personalitat i temperament propis. Millor això que res, pensava jo.

Però Biel, els pobres s’engaten de suc, i els rics s’engaten de poder. Tocares velluts i fustes nobles i et deixares manipular per qui diuen que et manipula. Passares de ser un batle simpàtic a ser un pobre d’esperit que acota el cap davant el peix gros i alça la barra al petit que li fa la contra. Fa dos anys de tot allò, ja. I jo hi era. Hi hagué nirvis, davall el pal·li. Com sempre n’hi havia hagut. El poble contestatari, el que fa créixer l’esperit crític i la maduresa ciutadana, el que grata dins les nafres del poder, el poble viu va estamenejar-vos les poltrones. Rèieu forçats dins la festa. Na Maria Salom en sortí esquitxada, com en sortíreu tots els altres. Suc, beure. Res que no haguéssim vist els altres anys. Un missatge directe del descontentament del poble. Sí que passà una cosa que no havíem vist mai. Un policia vostre, un policia local, Biel, d’esquena al pal·li, es girà cap al públic i començà a flitar, incomprensiblement, d’una manera freda, arbitrària, sense sentit. Les autoritats ja havíeu fet la desfilada per davall la insigne tela, i aquell home vénga a flitar.

Els pobres, Biel, s’engaten de suc, i els rics, de poder. Li hauries pogut obrir un expedient. Reconèixer que dins una festa una actuació com aquella era desproporcionada i fora de lloc i de temps. Extemporània. Desubicada. Com la repressió quan és repressió. Però en comptes d’obrir-li un expedient denunciares el poble, el que fa créixer l’esperit crític i la maduresa ciutadana, l’ànima de la festa, el poble sobirà. Multes, judicis, fiscals i advocats. Quina covardia, quina hipocresia, Biel, quan digueres que els causants de tot allò “eren gent de fora poble”. Gat de poder, negares cap local a Felanitx als encausats per fer un acte per arreplegar doblers per pagar les multes del poder contra el poble. El batlet simpàtic ara ja crispava, encenia estopa, cremava la decència, socarrava la justícia. Ja se sap de quina banda, estàs, ara, Biel. Ja ho sabem. De carisma, poc. De personalitat, gens. Acotares el cap davant Palma i l’alçares com un Neró incendiari contra el teu poble. L’any passat, el Cosso et donà l’esquena. Passares amb la cara descomposta per davall el pal·li desert. Enguany, ni això. Deixares el poble en mans de la guàrdia civil. Tu, que hauries de ser el representant del poble sobirà, el qui hauria d’escoltar la massa crítica per fer créixer el poble en valors, reteres el teu poble a un cos militar. La plaça del Convent tancada de barreres grogues, tapada de guàrdies civils i cordons de seguretat. T’insultaren. I no passares per davall el pal·li, perquè el poble te’l retirà. Rigueres forçat, nirviós, insegur del teu paper de batle simpàtic. Reberes qualque esquitx d’entre el públic i em passares per davant i, amb un pessic afectuós a la panxa, em saludares com sempre has fet, com fan els batles simpàtics.

Ni la guàrdia civil reconeixia la necessitat d’aquell desplegament absurd. Biel, hola? Teníem vint anys, i dúiem els cabells llargs. Bé, tu no els hi duies. Ahir ja en teníem quaranta i un parell, d’anys. Tu passares mudat de poder. Jo et vaig veure passar amb la meva camisa estampada de flors i de festa. Jo era dins el poble. Tu caminaves empresonat pels teus actes, enrevoltat de guàrdies civils. Jo mirava amb tristesa el que t’has volgut carregar. I tu, amb la mirada perduda, només veies taques a la teva consciència bruta.

Va acabar la festa i me’n vaig anar cap a Manacor. Tu, Biel, podries rectificar, tornar enrere alguna cosa, demanar disculpes, asseure’t a parlar amb el teu poble. Però els rics s’engaten de poder, i el poder no deixa rectificar mai. Vaig parlar amb gent molt trista, amb gent felanitxera que ni tan sols volgué venir davant el Convent. Eren gent de la festa. Avui no entenen què vols. Vés-te’n. Tens altra sortida més digna, dins aquest espiral de despropòsits que t’entestes a eternitzar? Dimiteix, Biel. Hola?

Podeu llegir altres escrits meus a La gafa

Cinc anys sense Tomeu Ferrer


Fa poc més de deu anys que vaig conèixer en Tomeu Ferrer. El vaig cercar perquè col·laboràs a la revista Cent per Cent cada setmana. Jo sabia que ell escrivia i investigava. I també sabia de quin peu calçava. Sense condicions, desinteressadament, alegre, em va dir que sí davant una xispeta a Ca sa Capitana. Avui fa cinc anys que l’enyoram. Per recordar-lo, heus aquí el text que vaig llegir a Son Coletes per presentar Vint dies de guerra, la seva crònica apassionada i autèntica dels fets que envoltaren el desembarcament de les tropes de Bayo a la costa del llevant de Mallorca.

Aprengueren a matar, en milloraren la tècnica; tant que disposaren una metralladora que tenien a una cotxera propera al cementeri, la cotxera de can Vencís. Eren tres que la transportaven cada nit amb un furgó per metrallar a discreció.

N’aprengueren i a algun li agradava molt matar. Un de Porto Cristo digué a un conegut:

– Saps que pas de gust en veure’ls morir, aquests rojos. Ferits, s’enravanen i tremolen cames i braços talment una gallina quan li has ficat la ganiveta. Jo disfrut.

A aquest que tant gaudia li violaren la germana embarassada a mig camí de Son Carrió a Manacor, vora el pont del tren. Na Magdalena, quan l’anaren a cercar, ja era vídua del batlle de Son cArrió i quan la dugueren a matar a Son Coletes li digueren el que deien als qui morien en solitari:

– Camina cap endavant i no et giris a darrere.

Però na Magdalena digué:

– Jo vull veure la cara dels qui m’han de disparar.

Es va girar i veié el seu germà que l’apuntava. Era aquell que deia que tant fruïa. Al poble de Son Carrió es diu que ell la va matar, però també diuen que no és veritat, que va caure acubat en topar-se amb la mirada de la seva germana.

Tot i el silenci emporuguit de la gent del poble, que durant quaranta anys va saber que d’aquestes coses no se’n podia parlar, aquesta història que ens conta Tomeu Ferrer a Vint dies de guerra, jo, que vaig néixer trenta-cinc anys després del desastre, ja la sabia. Me l’havia contada ma mare, que tampoc era nada quan esclatà la guerra. Vaig tenir pell de gallina, i m’espirejaren els ulls. Com ahir quan la tornava a llegir en el llibre d’en Tomeu. En Tomeu Ferrer fa anys que fa feina i investiga i s’emociona en sentir el testimoniatge de persones que, encara avui, tenen por de recordar, perquè durant molts d’anys han hagut de tenir por de plorar pels seus morts. I són aquests els tres pilars en què se sustenta Vint dies de guerra. La feina, perquè de la feina surt el profit, diuen. En Tomeu ha deixat, incansable, hores i hores de la seva vida per córrer darrere la memòria, una memòria que ens fuig irremissiblement, perquè els qui la mantenen encara avui són els darrers que ho varen viure. Per això ha frissat, en Tomeu, perquè sap que en deixar-nos aquestes persones, s’acabaran els darrers testimonis directes, els que s’han cuidat durant anys de servar la memòria i la dignitat dels seus éssers estimats. La investigació, el segon pilar. La investigació rigorosa, contrastada. En Tomeu ha viscut amb passió aquesta investigació, se sap de cap a peus, de memòria, fil per randa, cada una de les històries. I les sap perquè les ha contades de viva veu mil vegades, perquè ara ell també és portador d’aquest testimoniatge, com ho serem nosaltres en haver llegit el seu llibre. Però també les sap perquè les ha sentides contar, cada una, a persones diverses. I sap on són les coincidències de les versions. I també on són les contradiccions. Vint dies de guerra és una crònica rigorosa dels fets ocorreguts entre el 16 d’agost i el 4 de setembre del 1936, els dies del desembarc de les milícies del capità Bayo a la costa manacorina. Hi trobareu les circumstàncies militars i polítiques que envoltaren aquella breu però intensa incursió republicana a Mallorca. Veureu, per exemple, que les tropes de Bayo es retiraren per ordres arribades de Madrid i no perquè hagués fracassat l’operació, perquè els colpistes de Mallorca no estaven preparats militarment per fer front a una invasió d’aquella envergadura. De vegades, però, ens sembla que la investigació, el rigor i la veritat han d’anar vestides de fredor. I aquí és on s’alça el tercer pilar del llibre d’en Tomeu: l’emoció. En Tomeu ha ajuntat les seves llàgrimes amb les dels testimonis que, encoratjats per una necessitat de justícia, de dignitat i sobretot, de memòria, treien forces de flaquesa per explicar com visqueren i què visqueren aquells dies de l’estiu del 1936. Les llàgrimes i les escarrufades es traspuen en aquest llibre, que, a banda d’investigar els fets històrics, les anècdotes, les macabres morts de centenars de persones en un poble que amb prou feines arribava als 10.000 habitants, investiga també els sentiments:

Es va fer tard i la gent se n’anà i l’amo en Biel tornava a demanar:
–       I n’Agustí? No ha vingut?
–       Pararen taula per sopar. Hi eren tots. No posaren plat ni coberts per a n’Agustí. L’amo en Biel calà el cap i no digué res més. L’endemà matí a trencar d’alba, l’amo en Biel pujà al sòtil. Anà al colomer del seu fill major: era colomista el fill. Obrí la porta del colomer i una filla el sentí que deia:
–       Fugiu, volau, a partir d’ara en aquesta casa mai més ningú no estarà tancat!
Els coloms de n’Agustí volaren cap a la llibertat, cap al cel.

Tots ens ho demanam. Què devia passar pel cap de l’amo en Biel? Com devien quedar els familiars de tots aquells qui moriren pel sol fet de defensar unes idees sense haver comès cap delicte mai? Estic per dir que cap idea val una vida humana. I dic també que ploraren igual les morts dels seus fills les mares dels dos bàndols. El drama humà es visqué a flor de pell a banda i banda del conflicte. Però darrere aquella barbàrie hi havia unes motivacions polítiques. Diuen que la nostra memòria s’alimenta de flaixos, de petits fragments de vida que queden insertats talment mites a les nostres ments. Us explic un d’aquests flaixos: en un debat televisiu sobre la república, l’amo n’Andreu Pascual Frau, en una mostra més de la seva dignitat, del seu coratge i de la seva senzillesa, rebatia els arguments del bàndol contrari explicant que, uns entraren per les urnes, els altres ho feren per les armes. És clar idò qui ha de demanar perdó a qui. És clar qui ha d’acotar el cap penedit i qui, a la fi, l’ha de poder alçar amb dignitat.

Llibres com el d’en Tomeu, actes com el d’avui, o com la Ruta de la Vergonya d’ahir o com l’esperat esbucament dels monuments feixistes que s’alcen encara desvergonyits a Porto Cristo, és ara que s’han de fer. Ara que encara queda gent que ha hagut de plorar per dedins perquè tenia por de mostrar el seu dolor. Ara que encara queda gent ferida directament per aquells fets.

No es fa res per rancor, ni per ràbia. Nosaltres, els qui cada any venim aquí, no volem remoure res. Simplement no volem oblidar. Ahir, durant la Ruta de la Vergonya per Manacor, un matrimoni es mirava els fets de drets al portal de ca seva.

–       I ara què fan aquests?, digué la dona
–       Res, volen recordar lo de sa guerra…
–       I ja mos ne recordam, no hi importa facin res.

Sí que hi importa, madona. Veniu aquí i ho veureu, com hi importa. Però repetesc, no es tracta de remoure res, sinó simplement de no oblidar perquè no torni a passar. Una bona mostra d’això, és que en Tomeu Ferrer en el seu llibre diu amb tot luxe de detalls noms, llinatges i malnoms dels qui moriren per la llibertat. Mai, però, surten els noms dels botxins. I en Tomeu, com els familiars de les víctimes, els sap aquests noms. Però no ens interessen. No els volem saber, perquè no els volem retreure res, simplement volem saber què va passar, com va passar i per què va passar.

Conec en Tomeu i sé que estarà d’acord amb mi en això que ara diré: no fa falta que compreu el llibre, però llegiu-lo, encara que sigui fent fotocòpies. Us estremirà, us farà plorar, us dirà coses que no sabeu, i d’altres que heu sentit contar mil vegades. Hi veureu la memòria del poble, d’un poble que no oblida, perquè no vol repetir aquella història.

I una darrera cosa, nosaltres els joves no vàrem viure aquella barbàrie, ni tan sols els quaranta anys de nit i fosca que la seguiren. Per això nosaltres no podem tenir rancor, ni ràbia, ni tan sols la profunda tristesa dels familiars de la gent que morí aquells anys. Nosaltres ja no hem de perdonar ningú. A nosaltres ja ningú no ens ha de parlar de reconciliació, perquè res d’allò vàrem viure. I no tenim por. La por, la presó més traïdora. Nosaltres ja no tenim por. Per això, que ningú passi pena. Servarem la memòria del que va passar i, sobretot, retrem el millor homenatge als qui moriren per la llibertat l’any 36: lluitar, amb la força de la paraula i la convicció del sentiment, per les mateixes idees que ells moriren.

Jordi Pujol: “Continuar com fins ara és l’extinció”


No solem anar gaire ben servits de grans estadistes. I ens costa, també, d’elevar-los a la categoria de mite. En el cas del Principat de Catalunya, Macià, Companys i Tarradellas, cadascun per motius diferents, però amb el vincle comú d’haver estat presidents de la Generalitat, són valorats avui amb respecte i esdevenen de manera continuada referents per al catalanisme d’avui. En la proximitat, i quan el personatge és viu, és més complicat. Montilla, pel que fa a mi, no deixa de ser un polític gris, sense carisma i amb una acció de govern mediocre. Maragall sí que en tingué, de carisma, i superà, o no, amb dificultats el repte de governar amb dos companys més de travessia. I Pujol? Des de la distància ideològica, s’hi destrien sense dificultat carisma, llarga acció de govern, sentit de país, europeisme, sentit d’estat, pragmatisme, oratòria, proximitat, encaix, peix al cove, sentit de l’oportunitat… I lucidesa, molta lucidesa, als seus vuitanta-dos anys.

El president Pujol, convidat per l’Obra Cultural Balear, va ser a Palma dimarts passat per presentar el darrer volum de les seves memòries, que ha titulat “De la bonança a un repte nou”, encara que ell mateix Pujol admet que ben bé podria haver estat “De la bonança a la gran tempesta”.

Va fer de mestre de cerimònies de la presentació Jaume Mateu, mesurat, correcte i formal. Els presentadors de Pujol foren Josep Melià, que lloà les bondats de l’expresident de CiU i cità alguns fragments del llibre, i l’expresident del Govern de les Illes Balears, Cristòfol Soler, que llegí un discurs institucional, ferm, formal i on s’insinuaven simpaties amb la formació d’una nova força política arrelada a la terra i ocupant el ventall del centredreta ideològic. Acabà el discurs amb un contundent “visca Mallorca i visca Catalunya”, llargament ovacionat pels assistents.

Pujol, per part seva, es mostrà com el que és, un homenot de la política catalana i europea, amb temperament, amb un do innat per comunicar i per interactuar de manera directa amb els qui l’escoltaven i amb un recorregut vital que li permet abastar amb una perspectiva privilegiada tot l’espectre polític català, espanyol i europeu. Com a exemple, la seva capacitat d’elevar una conversa amb el propietari d’una fàbrica d’embotits de Vic i una altra amb un ramader de Lleida, a una reflexió amb sentit transcendent d’estat.

Després de repassar els dos primers volums (del primer en destacà les referències a la seva formació europea i als seus anys de militància abans d’entrar en política; del segon, dedicat als seus anys com a president de la Generalitat, destacà que “el temps de construir és un temps feliç per a mi, res no em pot donar més satisfacció que construir”), Pujol entrà de ple en el tercer, que presentava dimarts i que ens fica de ple dins la crisi actual.

Tot i recordar més d’una vegada el seu pragmatisme (“Les realitats no permeten els radicalisme”), els intents d’aproximació i encaix amb Espanya (“Fins ara, tots els polítics catalanistes hem esperat que Catalunya fos respectada com a nació en un marc ibèric”) i també la conjuntura europea de crisi, Pujol reconegué que “Ja no tinc arguments contra els independentistes, teniu raó”. Però no passem l’arada davant el bou. Per explicar la situació actual cal primer saber d’on venim, “i no parlo de l’11 de setembre, ni de l’arribada del rei en Jaume a Santa Ponça, parlo del que hem fet les darreres dècades”. El molt honorable, així, encetà un circumloqui sobre els motius de la crisi actual que el menaren a la conclusió final que ja hem explicitat.

Després de la constitució europea, de la creació de l’euro, del tractat de Lisboa, semblava que Europa (un projecte en el qual Pujol sempre ha cregut: “Sóc un patriota europeu des dels setze anys”, digué) havia de ser imparable, però entre el 2000 i el 2010, confirmà Pujol, “hem perdut pistonada, com a Catalunya, com a Espanya i com a Europa”, i explicà que “patim una crisi profundíssima l’estat del benestar està amenaçat, i és una de les grans conquestes d’Europa”. Pujol recordà que, llevat dels americans, que tenen un model tremendament basat en la responsabilitat individual, tothom vol ser com Europa, fins i tot els xinesos. Per a Pujol, durant els anys de bonança, Espanya “va perdre el sentit de la realitat, perquè és arrogant i fàcilment cau en els excessos”, i això és el que ara, en part, pagam, perquè “partim d’una conjunció d’una crisi general, d’un sistema de finançament  molt dolent, i de la negació a reconèixer que és una estafa”.

Així, Pujol aclarí que “l’ofec no és només de la Generalitat, és l’ofec social de Catalunya, el que petarà serà el nostre estat del benestar”, i concretà: “Continuant com fins ara, Catalunya no és viable, perquè ens desfan un país cohesionat, perquè ens desfan l’estat del benestar, i ens desfaran la llengua. No podrem desenvolupar el nostre projecte exterior, ni potenciar la recerca a les universitats, ni mantenir TV3 com a peça bàsica de la defensa de la llengua i la identitat, ni integrar la immigració, perquè l’immigrant que vingui ha de trobar que aquest país val la pena”. La conclusió és palmària: “Continuar com fins ara és l’extinció”, perquè “negant-nos tot això, ens condemnen”.

I un consell final per caminar cap al “nou repte”: “No tingueu tanta por, perquè tenim país, n’hi ha”.

Per favor, canviau el món!


L’IES Mossèn Alcover és el meu institut. Hi vaig fer els meus anys de  batxiller i anys més tard també hi vaig fer classe. Ara estic a l’IES Porto Cristo, i encantat, també.

En el meu temps coneixíem el centre com “s’estitut”, per diferenciar-lo de “s’industrial”. Avui tothom ja li diu “es Mossèn” per diferenciar-lo de l’IES Manacor. Per a molts de nosaltres ha estat un referent, una baula resistent, forta, gairebé paternal, en la nostra cadena de formació. Un d’aquells indrets que conformen la fesomia de Manacor i que, passats els anys, sabem que ens han ajudat una mica a ser com som. No debades és a l’institut on tenim aquella edat d’esponja xucladora, de primera consciència vertadera, on s’endevinen les primeres sospites que, al cap de molt poc temps, serem nosaltres els qui durem les regnes del món i de la vida. 

Ara, les coses no són com eren. Sembla com si qualque esperit malèfic picàs amb una maça gegantina a les columnes que sostenen l’edifici. Tremola tot. I tanmateix, el claustre no amolla, ni amollarà. No per res: per dignitat. Les actituds tiràniques no menen enlloc i estan condemnades al fracàs i a la desaparició. A un institut els qui duen el capdavant han de sentir-se representants de tot el col·lectiu escolar, dels alumnes, dels pares i mares, i també dels professors. Cal que sàpiguen dialogar, atendre, entendre i comprendre. Cal que es desfacin perquè la comunitat educativa estigui satisfeta i perquè l’activitat que s’hi dugui a terme estigui en consonància amb la transmissió de valors i amb un sentiment de poble i de país. Cal que lluitin contra l’assepticisme de l’ensenyament i que impulsin l’ensenyament de cor, humà i formador de lliurepensadors, lúcids i crítics, actors de la societat. Per les notícies que en tenc, l’equip directiu actua justament en sentit contrari de les premisses que us acab d’enumerar. La intenció de l’equip directiu d’impulsar el pla trilingüe (que retalla encara més la presència del català als centres) sense passar per l’aprovació del claustre és d’una baixesa moral indigna. Des d’aquestes línies: tot el meu suport al claustre de professors i al col·lectiu d’alumnes, pares i mares. 

Juntament amb Antoni Galmés, Antoni Llull, Maribel Servera i Joan Toni Sunyer vaig ser convidat a fer de padrí dels graduats de segon de batxillerat. Em vaig sentir orgullós i emocionat de poder-hi participar. Agraesc des d’aquí la convidada i l’acollida a antics companys de claustre com en Pep Bagué, na Pi, na Joana Massanet, en Tomeu Carrió, na Maria Àngels Mifsud, n’Agnès Oliver, i tants d’altres. 

A l’acte hi vaig veure el que hi ha a tots els instituts: molta vida. Molta alegria. Moltes ganes de viure. Però també molta indignació. Reivindicació sana, però contundent. Quan un grup d’alumnes ha de dir que se’n va amb un regust amarg d’una etapa de la seva vida tan important és que alguna cosa va malament. Com diria Ramon lo Foll: “E haja’n consciència qui ho ha afollat”

Aquí us transmet les dècimes que vaig llegir dijous passat. Supòs que pròximament les podreu llegir juntament amb les dels altres padrins a la web de l’IES Mossèn Alcover. Per si de cas, aquí teniu les meves. Salut i moltes gràcies!

1

Accent, complement directe,
polinomi, arrel quadrada,
la paraula declinada
i un poliedre perfecte
Heu après de forma recta
la cultura general
i una cosa principal:
la defensa d’uns valors
que vos puc dir orgullós:
tendreu per credo vital
Viure, riure i no fer mal.

2
Espai dividit per temps
igual a velocitat.
També vos hem ensenyat
a anomenar els vuit vents.
Heu demanat insolents:
“I això, per què serveix?”
Per a un jove adolescent
i que ha de començar a viure
la font d’allò que coneix,
del pensar i de l’escriure
li servirà per ser lliure.

3
Faig un plany pels professors,
savis administradors
que vos maten la peresa
amb vacunes de saviesa
i injeccions de valors.
Nines de formes rodones
i reis del mambo amb corones:
voleu que us digui què passa?
És molt difícil fer classe
dins una festa d’hormones.

4
Matemàtiques, anglès
alemany i castellà
filosofia i francès
física i català.
Tot això haureu après.
Química, biologia,
història i geografia,
plàstica i dibuix tècnic.
Tot dins el món pirotècnic
de l’hormona amb harmonia

5
Qualsevol rosa té pues,
tota virtut una tara:
de pòlisses, més de dues
vos ho puc dir a la cara
perquè he vist moltes de fues.
També hi ha qualque badall,
d’amonestacions, qualcuna.
De xuletes, tantes mai,
i el mestre que diu: “carai
Voltros sou tallats de lluna!”.

6
Lluitau per un món millor
no faceu la torniola
defensau la vostra escola
la pública, la de tots
la que vos ha fet com sou.
I amb les mans desplegades
amb les veus fareu un ram
de mil roses indignades
que plegades cantaran
Un NO a les retallades!

7
Manacorins, artanencs,
llorencins, felanitxers,
petrers i vilafranquers
alumnes dels més vitencs
i mallorquins ben ferrenys.
Nats aquí o mar enllà
la llengua vos ha unit.
Acceptau aquest envit:
parlau sempre en català
perquè és natural delit!

8
Perdonau-me que us avisi
que sigui alliçonador
però és tasca d’un professor
que en l’ofici és realitzi:
Crisi, al·lots? Quina crisi?
Encetau aquest viatge
i sigueu emprenedors
en veureu de tots colors
i qualque mal arrambatge
però davant tot: coratge!

9
Heu hagut de venir a aprendre
dins unes barreres tancades
emperò heu de comprendre
que això no era debades
car no teníeu formades
per poder volar unes ales.
Éreu crancs sense mordales
dins un mar d’aigua bullent
i heu ‘cabat l’entrenament:
Volau, sigau bona gent!

10
Escoltau les instruccions:
rauxa, seny i persistència,
de vegades paciència,
per anar per aquests mons
i pau, i no violència.
I encara no he ‘cabat:
Justícia, solidaritat,
i ja en podeu pegar de bots
el més important de tots:
ànsies de llibertat.

11
Transgrediu, sigau valents!
sense faltar, ni ofendre
provau de ser conseqüents
mai no vos deixareu vendre:
no es compren els sentiments.
Com que sou éssers humans
la raó no vos confon.
Vos ho havia dit abans?
Ara ho teniu a les mans:
per favor, canviau el món!

Renou de motors a Bahía Grande


Qualsevol semblança amb la ficció és pura realitat.

Any 2013. 15 de maig. Telenotícies Migdia. Presenta: Ramon Pellicer.

Ramon Pellicer: I ara connectem en directe amb el circuit de Bahía Grande per saber com es desenvolupen els prolegòmens del Gran Premi del Brasil de Fórmula 1. Francesc Rosés, com estan les coses? Hi ha possibilitats que pugi al podi Bernat Driver, la nova sensació de l’automobilisme mundial?

Francesc Rosés: Efectivament, Ramon, ens trobem al Circuit de Bahía Grande, però no som al Brasil, sinó a Mallorca, a l’indret que els aborígens de l’illa anomenaven antigament Marina de Llucmajor. L’ambient és fantààààstic i els apassionats del motor agraïm profundament la possibilitat de sentir bramular els motors d’aquestes màquines precioses entre estepes i romanins. Tot està a punt perquè comenci aquest Gran Premi d’Europa i l’organització és perfecta. Però un segon! Tenim a peu de pista Josep Lluís Merlos amb novetats! Endavant, Josep Lluís!

Josep Lluís Merlos: Efeeeeeectivament, Francesc! Tot està preparat per encetar un dels grans premis més apassionants de la temporada i per parlar-ne tenim amb nosaltres el seu gran impulsor, el president José Ramón Bauzà. President, amb quines motivacions vau tirar endavant la idea de dur el Gran Premi a Mallorca?

José Ramón Bauzà: Pues mira, nóltros nos interéza promozionà s’iya per tot es món, perquè nóltros sempre hem dit tassó i no hem dit mai gót. Y es por eso que antes del gran premio vamos a poder observar unos bailes regionales que muestren nuestra indiosincracia y para que el mundo sepa quiénes somos y qué queremos. De hecho hemos planteado al señor Bernie Ecclestone el cambio de nombre del Gran Premio, que pasaría de denominarse “de Europa” a “del Mundo”, en tanto que nos sentimos ciudadanos del mundo. Y como hemos dicho que íbamos a hacer lo que queríamos hacer, vamos a hacer lo que hemos dicho que íbamos a hacer, aunque haya algunos que no quieran que hagamos lo que hemos dicho que íbamos a hacer.

Josep Lluís Merlos: Muchas gràcies, president-e. Ja ho veus, Francesc, els mallorquins volen mantenir intacta la seva identitat i volen aprofitar l’aparador mundial de la Fórmula 1 per fer-ho.

Francesc Rosés: És realment extraooordinari, Josep Lluís. L’exquisidesa de l’organització demostra el nivell europeu d’aquest Govern i de tots els promotors d’aquest gran premi. Només a tall d’exemple, senyors telespectadors, al pàddock del circuit de Bahía Grande es pot visitar un estand on els aficionats podran trobar tot tipus de productes relacionats amb l’illa: sobrassades, ensaïmades, herbes, les típiques sopes mallorquines, però no sols gastronomia, sinó també literatura, i de la bona, des d’Eduardo Jordà a José Carlos Llop, passant per Román Piña. Lletres d’alt nivell! És l’anomenat “Espai Mallorca”, un indret muntat amb gust, amb disseny, modern i alternatiu, vertaderament extraordinari, no ho trobarem a cap altre circuit del món!

Josep Lluís Merlos: Impressionant, certament, Francesc. Però la cosa no acaba aquí. El Govern de José Ramón Bauzà ha fet mans i mànigues perquè aquest gran premi, en contra de les prerrogatives de la Federació Internacional de Motociclisme, es pogués disputar en dia feiner, per tal de fer-lo coincidir amb la festivitat de San Isidro, tan celebrada a Madrid. De fet, el vertader objectiu no és tant la coincidència amb aquesta festa, sinó el fet que els escolars puguin acudir al gran premi acompanyats dels seus professors per veure com és un gran premi per dintre i entendre, a la fi, com funciona el món! Aquí, per exemple, podran veure en una exposició com eren antigament els llibres de text, podran parlar amb logopedes, psicòlegs i altres professionals de l’ensenyament i podran passar unes hores en una sala condicionada amb calefacció!

Francesc Rosés: Absolutament espectacular, Josep Lluís. De tothom és sabut que el model escolar balear s’ha sabut sobreposar a les retallades obligades per la situació econòmica i n’és una bona mostra l’assistència massiva d’escolars a aquest gran premi.

Josep Lluís Merlos: Una altra de les novetats és l’aprofitament de recursos. La infermeria del pàddock roman oberta per a tots aquells qui necessitin assistència mèdica. De fet, per anar-hi no caldrà ni tan sols pagar l’entrada al circuit, sinó que simplement mostrant la targeta sanitària i pagant la mòdica quantitat de, atenció!, un euro!!!… es podrà gaudir d’un servei mèdic de reconeixement mundial!

Francesc Rosés: Ja veus, Ramon, que Mallorca ha sabut organitzar un Gran Premi de Fórmula 1 diferent, original i apassionaaaant. Tornem la connexió a Sant Joan Despí i ens acomiadem fins a l’hora del començament del Gran Premi.

Ramon Pellicer: Moltes gràcies, Francesc! I disculpin el lapsus, com han vist no era amb Brasil, la connexió, sinó amb Mallorca. Però bé, els guapos també ens equivoquem.

Que no hi falti ningú: crits i renou per l’Espai Mallorca!

Però, i dilluns?


Anit passada va ser el ple de la lluna. Els darrers mesos havia agafat el costum de sortir cap a fora vila o cap a vorera de mar per fer fotos. Ahir no en va ser una excepció. Vaig agafar les dues màquines de retratar que tenc les vaig emmotxillar, em vaig calçar ritualment les botes de muntanya amb uns calçons esportius curts, una camiseta i un polar per tapar la previsible serena de maig. Vaig baixar amb una bossa de paper per reciclar a cada mà i vaig pujar al saxo. Feia dos mesos havia intentat de fer unes fotos amb la lluna sortint de darrere la mar per dins l’ull de la cova esbucada que hi ha a prop de cala Varques. Vaig calcular malament les distàncies, i quan ja era fosca negra vaig descobrir que feia vint minuts que la lluna guaitava tota tranquil·la darrere les penyes. Res, el cas és que ahir em vaig proposar un nou intent. Amb el cotxe, horabaixando de tot, vaig enfilar la carretera de Son Fortesa. Una llum calidíssima m’entrava pel retrovisor.
A davant, el verd madur, granat, esgrogueït dels camps s’intensificava amb els darrers raigs del dia. Les guardes d’ovelles pareixien transportades d’un betlem, estàtiques rere els vidres del saxo. Una colla de tudons alegres em travessaren per davant amb prou temps de corregir la seva trajectòria. Al cap de pocs quilòmetres un somriure em tacà la cara en veure el vol basculant d’un puput. cresta arreplegada, ales esteses, ara blanc, ara negre, ara roig. A cada instant em sobrevenia la temptació d’aturar-me i fotografiar-ho tot. Com si no confiàs prou en les memòria de les meves retines. Com si els efímers canvis de llums i clarors provocassin també un canvi no sols en el temps, sinó també en la matèria. Com si allò que veia de la manera que ho veia, fos impossible que tornàs ser davant els meus ulls l’endemà.

Aprofitant un revolt i molt a prop ja del creuer de Son Fortesa vaig girar-me a un costat. No us sé descriure amb paraules el que vaig veure. El puig de So na Moixa s’alçava imperial (tot l’imperial que pugui ser el puig de So na Moixa) i darrere esclatava un incendi de llum iridiscent. La claror ofegada i explosiva alhora d’un sol que semblava tenir por de no poder sortir a l’alba vinent. A Son Fortesa vaig fer l’estop pertinent i amb un quatre ràpid em vaig ficar a la camada que mena a cala Varques. Molts de sotracs. Pols. “Tu i jo representàvem Espanya a s’olimpiada d’hivern del Canadà”. Un clot més i bota el cedé d’Antònia Font. Canvii de recurs i pos Catalunya Ràdio. A l’informatiu del vespre parlen de la detenció de Dominique Strauss-Kahn. Als esports, preparen l’ambient per a la segona final de Wembley. “Stòitxkov, Bakero, Koemaaaaaan, goooool”.

Amb l’estrèpit del cotxe una llebre ajocada al costat del camí s’alça falaguera cercant un enforinyai per retornar al conró. Amb dos llongos ben dirigits s’enfila damunt la paret seca i desapareix entre el gra. Dins un sementer llaurat de fresc veig córrer una perdiu amb la seva llocada. Ja no hi ha sol resplendent, just una claror diàfana que mostra els primers símptomes de la bella hora blava. Aparc el cotxe arran de les barreres. Només dues furgonetes ocupen el costat de la camada. Carreg la motxilla i partesc, daixo-daixo, camí de cala Varques. La terra sembla parlar-me. Les botes de muntanya en deixen passar l’alè, la força. Em sent petit dins els racons de la garriga. Davall els peus, sent un cos masculí. Els braons són les pedres. Les arrels revescoses dels ullastres travessen el camí de banda a banda. Són els nervis de l’escalador, del grimpaire musculós, superposats al múscul vigorós. I tot plegat tapat per una fina capa de pols, de terra eixuta, de pell seca i segura. Em sent orgullós de ser d’aquí. De viure-hi. I, sobretot, de saber-ho estimar.

Els camps de blat, d’ordi, de civada, comencen a granar. Som a mitjan maig. Em deman què en deu cobrar un pagès d’un grapat de quarterades de gra. A la garriga, les flors de les estepes ja han donat pas al verd uniforme. Romaní, pi, ullastre, estepa. De sobte, em distreu el cant d’una mèrlera despistada, que bota, negríssima, enmig del camí. Quina cosa, jo que em pensava que ja només n’hi havia a la vila. Través el pinar encara amb claror i davant mi, esplendorosa i solitària, encara estimada per la darrera claror del dia, cala Varques. No hi ha campistes, ni escaladors. No hi ha fems. Al lluny, a l’altre costat de platja, recolzada a una soca tombada una parella dóna l’esquena a la posta de sol davant l’aigua que lluita per mantenir els tons de la pedra turquesa.

El camí rústec de pinar i garriga havia estat un home. Ara, les formes sinuoses de l’arena em condueixen a la imatge femenina. M’acot i n’agaf una embosta. La pols voluble i sensual de la platja a les mans, com una sina tremolosa, com unes anques imponents, com una cintura gràcil. Cada revolt d’arena em sembla una dona. Els pins que voregen la platja em semblen ara pubis immensos on acomodaria la galta. I a davant, gates del seu aroma, mogudes al ritme de lentes ones, canten les sirenes d’una aigua cristal·lina, que em fan sentir com un ulisses aperduat a la recerca d’una ítaca impossible. Hi faria un bany, però som fredoler. Vendran dies més càlids i farem la còpula perfecta, humida, tapada amb els cristalls de llum de la nostra suor.

No tenc temps d’entretenir-m’hi més. He de partir cap a l’odissea de la meva cova esbucada. Els minuts no són sobrers. Ran-ran vorera, per damunt les penyes seguesc el camí marcat per banyistes, excursionistes, escaladors, caçadors i el garriguer de la finca. En poc temps, cinc minuts escassos, arrib a la cova. Ho he consultat a internet i sé que m’he de col·locar tan a la dreta com em sigui possible per veure guaitar la lluna per l’ull de la cova. He vengut amb més claror que l’altre dia per tenir més bon davallar. Sense dubte, avanç més ràpidament que l’altra vegada. Estam fets per aprendre de les experiències passades. No cometem errors. Simplement feim intents. I a cada passa, aprenem una cosa nova, que queda gravada a la memòria del cos.

Gairebé sense pensar com, m’enfil a un cúmul fàl·lic que s’alça voluminós ben enmig de la cova. Estenc el trípode. Trec la càmera i la hi col·loc. Hi connect el cable disparador. Tremp el diafragma, la velocitat d’obturació, l’ISO i… clic. Deix passar una estona. Encara fa aquella mica de claror. Em sent una picada a la cuixa. Compareixen els moscards. Deix passar cinc minuts més, però m’impacient. I si surt la lluna darrere aquella paret? Enfilat allà dalt, destrii una roca que em sembla accessible, més a la dreta encara, però anar-hi implica desmuntar càmera i trípode, tornar-ho a col·locar tot a la motxilla, trobar el camí correcte per arribar a la roca i tornar a muntar trípode i càmera. Minuts valuosos durant els quals podria, perfectament, sortir la lluna per l’horitzó. Però no hi cavil pus. Desfaig la parada fotogràfica i torn a baixar. Amb molta rapidesa em trob a un metre i mig de la roca. Per arribar-hi he de travessar per damunt unes penyes molsudes on l’aigua puja i baixa al ritme de les ones. Podré provar el goretex, em dic a mi mateix, pensant en les botes noves que duc. Faig un primer intent, però una ona que encara no ha arribat a dalt de tot em frega els turmells. Decidesc descalçar-me. Través per damunt les penyes i ja amb mitja fosca trec el frontal per tornar a encetar el ritual de trípode i càmera.

Als dos minuts, veig una cella de llum dins un cel blau marí. Se succeeixen els clics. Trob la lluna molt petita, llunyana, com si estigués empegueïda. Canviï l’objectiu. Ara sí. La fosca augmenta. No em queda més remei que apujar els ISO per davallar el temps d’obturació. La lluna és veloç i un segon d’exposició la deixa moguda dins la instantània. Els moscards em fiblen, a la closca, als braços. Em pos el polar per caputxa. No puc consentir deixar perdre tanta bellesa. Alç la vista i destrii ja el cel fosc il·luminat per la tènue claror lunar. A contrallum, els arbres són formes misterioses, reixes de branques fan una teranyina negra i espessa. Em don per satisfet i, reblanit pels moscards, desfaig el camí. Amb les botes penjades al coll torn a pujar. Sent les roques amorosir-se davall els meus calls urbans. Les arestes, humides per la serena i la saladina, em donen consol i m’aplanen el traçat. En poc temps som a dalt. Els moscards han desaparegut. La lluna ja és part damunt la cova. Dins l’ull del pont, el seu reflex. M’assec. Col·loc la càmera damunt una pedra i faig una llarga exposició. Sent la remor de les ones, llunyana (he trobat que no feia falta posar-me l’audiòfon, avui). Així assegut damunt una pedra, he comprès el valor de la solitud, però també el significat de la companyia. Faria una altra foto. Però m’atur. Sent l’emoció de la terra a les cames. El país em xucla. La història m’absorbeix. M’arriba la riquesa de sentir-me humà i lliure. Català dins ca meva. Pens “adesiara”, “turmell”, “coleu”. Pens “país”. Em cau una llàgrima i sent un calfred. Em torn a aixecar. Duc el frontal apagat. La claror de la lluna, suau com un mocador de seda, estimulant com una pell de melicotó, m’agafa per l’espatla i em mena de retorn a la platja. D’allà desfaig el camí cap al cotxe i torn a travessar el pinar. Tot i no dur el sonotone, dins el silenci de la nit, sent claríssim el cant d’un sebel·lí i em deman per què deu fer els ous en terra. Un altre ocell que no sé destriar canta com si fos en de dia, potser desvetlat per la clarorada llunàtica.

Arrib al cotxe i torn a posar la ràdio. De retorn cap a Manacor, pens si haurà sortit cap foto potable i em deman si tots som conscients del que tenim, del que som i del que volem ser. Conduesc tranquil per dins la nit i la lluna em guaita adesiara dins el retrovisor. Men d’esma i amb els ulls absorts em passen per davant les imatges de les tres darreres hores: tudons, puputs, romanins, sementers, saladines, pins, ones, vent, llum. Don gràcies a la vida. Demà és dimecres, pens. Tornaré a la feina per fer el que faig cada dia: viure com m’han ensenyat i ensenyar a estimar el que enseny. La terra és negra amb pinzellades de llum. Demà tornarà l’alba. I dijous. I divendres. I dissabte. I diumenge. Però, i dilluns?

Pensau-hi. I no faceu beneitures.

Cercant la revolució del segle XXI


Félix Rodrigo Mora ha estat a Manacor aquests dies per presentar el seu nou llibre: “La democracia y el triunfo del estado”. Ho ha fet en el marc de les Jornades Llibertàries organitzades per l’Ateneu Llibertari L’estel Negre. Mora parlà durant més de tres hores, prop de quatre, davant un auditori que l’escoltà amb atenció i no es bategà de les seves cadires. El debat fou intens i enriquidor, animat pel vessant polèmic de Mora, defensor del model d’organització de la societat rural tradicional i preindustrial. Aquí en teniu només un extracte. És extens, però llegiu-ho. Ja sabeu que la peresa mata els valents i per fer la revolució necessitam els valents vius.

Cercant la nova revolució

“La meva reflexió s’allunya una mica del discurs obrerista clàssic però només per entrar de ple en el discurs de la revolució, el que ha de ser la revolució en les societats de la modernitat. I com es pot arribar a la destrucció del capitalisme i de l’estat en les noves condicions del segle XXI? Quina ideologia, quin programa, quina cosmovisió, quin sistema de pensament podia obrir ara el camí de la revolució?”

El fracàs de les revolucions

“Les revolucions del passat han estat experiències tràgigues. Una vegada un jove de Ponferrada em va dir que havia llegit el meu llibre i em digué que “jo viatg pel tercer món i les tres pàgines que dediques a la catàstrofe que han estat les revolucions antiimperialistes, i ho he viscut dia a dia en els meus viatges, i crec que és dels pocs textos que gosen posar damunt la taula com ha fracassat el Front Sandinista, la lluita a El Salvador, la lluita a Guinea Bissau”. Sí, darrere tenim un cementeri de revolucions. Em declar també contrari a la revolució francesa, perquè no suposa més que una nova expansió de l’estat. I en canvi s’han venut uns mites al públic que no tenen res a veure amb la realitat. També arrib a les revolucions antiimperialistes: s’ha vessat una gran quantitat de sang a Vietnam per construir què? I a la Xina per construir què? Les revolucions han acabat en un desastre, en règims ultradespòtics, ineficients, violents… Si hi ha una revolució violenta, d’horror i de malson és l’algeriana, que és el model que segueix encara avui l’esquerra abertzale al País Basc. Conclusió: necessitam una redefinició dels models revolucionaris.”

El gir estatolàtric

“Ara mateix assistim al que jo anomèn el “gir estatolàtric”, que significa que els moviments dels darrers cinquanta anys han girat cap a posicions d’integració dins les institucions. Això és molt clar en el cas de gairebé tot l’ecologisme, gairebé tot el pacifisme, gairebé tot el feminisme, gairebé tot el moviment de gais i lesbianes, això s’ha produït sota el govern del PSOE. Eren ja uns moviments que arribaven molt febles en els seus continguts, ja tenien un peu en la revolució i un altre en el sistema. Aquesta integració també s’ha donat en altres bandes, Obama, per exemple, ha fet el mateix als EUA. Són moviments que, tot i que seria exagerat definir-los com a revolucionaris, feien renou al carrer. Això incrementa la nostra solitud. Un fet molt clar és la resistència a la guerra de l’Afganistan. És la primera vegada des de la guerra de Corea que als EUA no hi ha grans mobilitzacions de masses en contra de la guerra de torn. I aquí tampoc. Així i tot, no hem de renunciar a la possibilitat de la transformació integral.”

La caiguda dels valors

“Els valors constitueixen els éssers humans. Si alguna cosa han ensenyat els processos revolucionaris fracassats fins ara és que l’element humà és decisiu, és més important que les institucions i que les organitzacions. No desvaloritz les organitzacions, perquè són necessàries quan es construeixen des de la base, però en definitiva allò important és l’àtom últim, l’individu. Per a mi els valors fonamentals són el criteri de veritat, el de llibertat, la noció de sociabilitat i convivència, la categoria d’esforç, la versió de servei desinteressat i també la noció de virtut, que prenc del coneixement clàssic. I jo pens, mentre existeixi l’estat no veig que hi pugui haver una societat amb valors, excepte els valors dels doblers i de la borsa.”

Contingut ateòric

“El meu llibre és ateòric, en el sentit que no prenc cap teoria prèvia com a referència. En la meva joventut jo havia estat marxista, i vinculat en la lluita del moviment obrer de l’època. Però hi vaig tenir una relació amarga. Vaig fer esforços molt grans per manejar el material al marge de qualsevol criteri doctrinari. La conclusió que en vaig treure és la centralitat de l’estat com a element negatiu. El marxisme no insisteix tant en l’estat com en l’aspecte econòmic.”

Contra les revolucions liberals

“El llibre té una part històrica molt gran. Els orígens de l’estat actual és la revolució liberal, que comença el 1812. El capitalisme és una creació, essencialment, de l’estat. Si ens situam en el moment de la proclamació de la constitució de 1812, el capitalisme existia com una realitat molt feble, i qui fa el procés revolucionari és la revolució liberal i l’estat. Jovellanos és decisiu per entendre la societat actual, ell és qui la projecta i la planifica. Estic en contra de l’economicisme i crec que la batalla política ha de ser directa: el sistema actual no és democràtic, no és ni tan sols participatiu, és un sistema vulgar de dictadura on la gent és manejada des de dalt per uns mecanismes que són el parlament, els partits polítics, els ministeris o el sistema educatiu. Això és un xoc directe amb el que el sistema de dominació defensa: que ells són representatius, que són democràtics. I això és mentida, així de senzill.”

Història falsejadora

“La versió que se’ns dóna de la història dels darrers dos-cents anys és falsa. Els llibres d’història són fems, vertadera propaganda política. A les escoles s’inventen pseudodolents, pseudoperversos, quan el vertader dolent és l’estat. Hi ha un adoctrinament de la classe intel·lectual, que és l’enemic principal immediat. Moltes de les desgràcies que hem viscut són degudes als sistemes de pensament que han anat modelant els ideòlegs i els intel·lectuals. Aquesta vehiculació d’idees ens instrodueix conviccions que són molt difícils de prescindir-ne. La idea, ara mateix, que el sistema representatiu és democràtic està molt ficada en les conviccions de la gent. I no obstant això, és un contrasentit, perquè si és representatiu ja no pot ser democràtic, perquè si governen els representants del poble ja no governa el poble, i ja hi ha estudiosos que ho admeten. Per a mi l’element més negatiu de tot aquest sistema és la universitat: és tremend el nivell de mentida i d’ocultació. Són funcionaris de l’estat.”

Un estat que creix

“Fa cent anys l’estat absorbia el quinze per cent del PIB, ara arriba al cinquanta. L’estat creix contínuament, és molt dinàmic. Antigament això no era així.”

Revolució ideològica

“La revolucionarització dels sectors populars es pot fer sense crisi econòmica a partir d’un alt grau de consciència política, ideològica, personal, pot dur a un enfrontament amb l’estat sense necessitat d’una crisi econòmica oberta. Els grans reeiximents de l’estat vénen de les victòries, batalla rere batalla, en el terreny de la consciència: han modelat com ens hem de divertit, com hem de treballar, també en la ideologia, i en els valors, han guanyat la ideal que això és una democràcia. Això em mena a un voluntarisme de les idees: si aconseguim elaborar idees suficientment correctes, vertaderes i complexes podem guanyar sectors decisius de la població per a la idea d’un canvi revolucionari. No és el capitalisme que fa la revolució liberal sinó la revolució liberal la que crea el capitalisme.”

L’estat i el capital

“El que ha passat en la crisi actual no fa res més que confirmar les meves tesis. El capitalisme sobretot és una creació de l’estat i per això l’estat ha acudit al rescat del capitalisme en un moment de crisi. I no hi ha hagut crack perquè l’estat ho ha impedit. Els sis bancs dels EUA, els més importants del món, estan intervinguts per l’estat. De totes les grans empreses d’automoció dels EUA, totes menys la Ford estan intervingudes per l’estat. Això mateix ha passat a Espanya, a França, a Holanda…”

L’estat contra la llibertat

“I si l’estat s’ha hiperextès, la crisi principal que tenim ha de ser la de llibertat. Si tenim un estat tan poderós que pot fer de teta del capitalisme i impedir que es desplomi el que tenim és una crisi de la llibertat. I per què se’ns parla tant de la crisi econòmica i no de la de la llibertat? La destrucció de l’individu és una realitat del capitalisme actual ben clara, no solament la destrucció mental, sinó la física. L’alimentació i la vida sedentària està destruint l’ésser humà com a estructura física. Ja hi ha estudis que estableixen que hi ha nins amb un sistema circulatori com el d’una persona de vuitanta anys, amb les artèries obstruïdes per greixos. Què passa amb l’ésser humà com a tal? L’estat no pot permetre que ens reafirmem en la nostra humanitat, perquè aquesta és antagònica amb l’estat. Què passa amb les qualitat específicament humanes, com la intel·ligència, la sensibilitat, la convivència i la voluntat? Si acceptam que aquelles qualitats de l’ésser humà que no són usades s’atrofien, estam perdent la voluntat, i la intel·ligència, perquè no la usam, perquè som objectes i no subjectes pensants. En la societat de la informació i el coneixement, aquesta beneitura que s’han inventat, som receptors passius d’informació, de reflexions, d’anàlisis. Si l’individu no pensa, tot el que li donen no li serveix de res. La reflexió ha de ser alguna cosa interior, personal i col·lectiva, no pot ser donada. La veritat no pot ser donada. Ens han buidat de totes les funcions i capacitats. Deixarem de ser humans per ser subhumans. La convivència és fonamental. És una funció humana que crea l’amistat. Ens han fet asocials els darrers anys. O recuperam la convivència o no hi ha transformació social possible. En l’atomització de l’individu troba l’estat la seva principal font de supervivència. Creen una subhumanitat funcional per produir i consumir, però incapaç de complir funcions.”

No hi ha utopia

“La llibertat no pot ser una donació, ha de ser un esforç permanent. No hi haurà mai un moment de no ruptura. Critic per això la noció d’utopies gojoses. Les nocions d’utopia s’han de substituir per una idea de lluita permanent per la realització de la llibertat.”

L’estat és vulnerable

“L’estat actual té esquerdes: la tecnologia crea un entabanament universal que afecta els rendiments del treball. El desenvolupament tecnològic induït per l’estat, que són aplicacions de la tecnologia militar, crea un entabanament pel seu caràcter parcial, monòton, repetitiu, descervellat que crea un col·lapse del subjecte fins i tot en l’acte productiu mateix. El treballador ha estat despullat de les seves capacitats reflexiva, i això afecta la productivitat. Això és una errada de l’estat, que en destruir l’essència concreta humana destrueix també l’eficàcia del treballador. Tots els sistemes de dominació degraden el dominat. Però si nosaltres som dominats però ens mantenim com a subjectes de qualitat no degradats podrem fer front a l’estat. I quan podria passar això: posem-hi cent cinquanta anys.”

La falsa riquesa

“Les societats actuals aparentment riques en realitat no ho són. En realitat viuen perquè s’expolia brutalment el tercer món. Som tan pobres en realitat que ni tan sols podem tenir fills suficientment i hem de dur treballadors de fora, de països molt més pobres, no ens podem permetre les despeses dels fills i de la seva criança. Un altre exemple: un temps les cases tenien les parets d’un metre de gruixa. Ara les cases, fins i tot les relativament cares, tenen parets de deu centímetres. El sistema actual lluny de ser productiu sobreviu a partir de mangarrufes, perquè hi ha hagut un col·lapse de l’essència concreta humana que afecta la seva productivitat. A partir d’aquí podem reproduir el que passà a l’alta edat mitjana. L’imperi romà s’esbuca per les seves contradiccions internes, i és substituït pels pobles germànics, que també, en el seu moment també s’esbuquen, a partir de nuclis on es manté una qualitat del subjecte i una disposició per viure sense estat: en el cas d’aquí, els càntabres, els asturs i bascons, més certs pobles pirenaics, que donen origen al renaixement dels factors de la civilització en societats sense estat, o amb estat molt feble.”

Contra Lula, contra Evo, contra Chávez

“El que ha fet Lula da Silva al Brasil ha estat desenvolupar l’exèrcit i l’estat a partir d’un desenvolupament capitalista molt fort. Una altra cosa semblant és el que fa Evo Morales, que a la gent li pareix estupend, i fa la mateixa política que va fer aquí el franquisme per destruir el món rural, sota el discurset de “jo sóc indígena i m’opòs als conquistador”. I ja no diré res del cas de Chávez a Veneçuela, que és patètic, que fa un desenvolupament ràpid del capitalisme en un moment de feblesa dels Estats Units. També a l’Àfrica desapareixen ràpidament els pobles que vivien sense estat. Diuen que queden unes quatre-centes comunitats sense estat arreu del món, a l’Amazones, a Àfrica… però això canvia molt aviat. Evo Morales està intentant incorporar els indígenes a l’estat, que treballin, que produeixin… i això era un dels problemes de l’estat bolivià. I es continua amb la demagògia contra els conquistadors, quan ell realment és un agent de l’estat, que és una continuació del dels conquistadors espanyols. Ell ha estat elegit pel poble bolivià? No, ell ha estat elegit per l’oligarquia per dur a terme la política que l’interessa a l’oligarquia. No siguem ingenus. I d’aquí en sortirà una societat totalment homogeneïtzada a nivell mundial.”

Política monolítica


Poc o molt, hom sempre té qualque contacte o conversa amb personatges del món de la política, un univers apassionant, d’altra banda. A molta de gent ens agrada seguir les facècies, ocurrències i sermons de la guarda de la cosa pública.
Però un s’arriba a cansar. Vist des de defora es coneixen molt poc els progressos que es fan tant en la recuperació de la identitat nacional com en la justícia social quan governen els qui precisament haurien de promoure aquests canvis. Els ciutadans estam massa avesats a veure governar partits autoanomenats d’esquerres o nacionalistes, sense que es conegui el seu efecte més enllà d’una subvencioneta aquí o una subvencioneta allà.

La idea dels qui militen o simpatitzen amb el que avui coneixem com a progressisme sembla que és canviar el món. Fer-lo millor. Més just. Més equitatiu. Més lliure. Al cap i a la fi, però, el resultat de les alternances en els governs és decebedor. En tenim una bona mostra amb el que passa en aquesta comunitat autònoma. Si governa el PP (nacionalisme espanyol neoliberal) amb el suport d’UM (regionalisme neoliberal) el resultat és: suport manifest (que no vol dir incondicional) als grans empresaris (hotelers i constructors), profusió de carreteres i autopistes, massacre lingüística i cultural, etc. I què passa quan governa el PSOE (nacionalisme espanyol socialdemòcrata) amb el suport de PSM (sobiranisme escapçat amb esquitxos d’ecologisme i socialdemocràcia), EU (nacionalisme espanyol que renega dels seus orígens comunistes per adaptar-se al sistema capitalista) i EV (ecologisme de vocació planetària de vegades disposat a renunciar als seus propòsits o a no renunciar-hi mai)? Presumpta retirada de suport al sector empresarial, minva en la construcció de carreteres i passivitat en la recuperació de la identitat lingüïstica i cultural del país. El mot “passivitat” explica molt bé el que vull dir. Les esquerres, quan governen, no desfan res del que hagin fet les dretes. Simplement deixen de fer-ho. No es desfan autopistes, no es nacionalitzen béns que podrien ser de tots els ciutadans i que ara són privats, etc.
Davant aquesta situació és obvi que el votant “progressista” vertaderament conscienciat va a votar com un mal menor, sabent que s’evitaran desastres que els neoliberals tenen en ment de dur endavant.

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: