Ja no hi ha mosques, només l’home sense esma


IMG_8337b&n (1024x683) (1)No és un home. Ivànov és l’home. L’home del seu temps, i també el del nostre. El protagonista del desencís, del desengany, no de la tristesa, sinó de la desídia i la desesma. Ivànov, l’antiheroi de la primera obra de teatre de Txèkhov ens mostra les misèries del nostre temps, els dubtes morals, la manca d’expectativa, l’acceptació d’un rol anodí, incapaç d’assumir amb dignitat els camins escollits per a la vida. Ivànov pot ser el cínic, però també el desgraciat. No tria els seus sentiments, però tampoc no fa res per combatre’ls. No lluita contra el destí. No s’apassiona, tampoc.

És, Ivànov (Rodo Gener), el protagonista del muntatge que El Somni Produccions va presentar aquest cap de setmana a Manacor en el marc de la XVIII Fira de Teatre. L’espectacle, però, proposava una novetat si més no interessant: es representava a la seu de la Institució Pública Antoni Maria Alcover i ho feia en quatre espais diferents. Ivànov, ja no hi ha mosques, que així es titula la proposta d’El Somni, està dividit en quatre actes, com l’obra original del genial escriptor rus, però adaptada i reduïda a set personatges. Sergi Baos ha estat l’encarregat de dur a terme aquesta adaptació i ha proposat com a transició entre acte i acte la lectura de fragments de cartes del mateix Txèkhov i de la seva dona per part dels intèrprets.

L’Ivànov de Baos començà a Manacor al pati de la Institució Pública, davant un públic reduït que no sobrepassava la cinquantena de persones i que rebé instruccions sobre la forma com s’hauria de desplaçar d’un espai a l’altre entre acte i acte. Els personatges es presenten amb humor, seguint el ritme d’una música moderna, però amb els peus clavats a terra. Com si volguessin volar i només poguessin estendre les ales. Dels set, quatre són clarament histriònics (especialment Xim Vidal en el paper de Misha, i també Marga López i Pedro Mas, com a matrimoni Korx), volgudament sobreactuats, cridaners, irascibles, passats de rosca. En canvi, Ivànov, el personatge central, es mostra rude, eixut, poc amable de l’empatia i el joc. Turmentades per la situació, Ània, la seva dona, i Saixa, la seva amant, presenten un paper seriós, preocupat, malalt en un cas, incert en l’altre. Són dues belleses matisades. Ània (Alícia Garau), la bellesa gastada, madura, malalta, tendra i sensual. Saixa (Neus Cortès), la bellesa ingènua, la de la il·lusió que s’esbuca, la de la joventut precipitada als mals de la vida adulta. El metge, interpretat per Albert Mèlich, ha de ser més contingut, el personatge políticament correcte, el que pretén servar els valors en una societat que s’esbuca.

És sempre el mateix personatge, el metge d’Ània, qui indica al públic que és hora de canviar d’escenari i de pati de butaques. L’entrada de l’edifici, una habitació al primer pis i el celler són els indrets triats per continuar al representació. A cada canvi d’acte, continua el ball de peus clavats a terra, però de cada vegada més forçat, més poc somrient, més de mala gana. L’histrionisme inicial s’accentua per aproximar-se de manera irremeiable cap a la tragèdia.

Les escenes són d’una proximitat aclaparadora. Els crits dels actors se senten arran d’orella. Els moviments bruscos i les bregues han de ser modulats més d’una vegada pel públic que ha de retirar el peu per evitar que els actors hi ensopeguin o posar la mà per avisar que són darrere. Els actors miren, escruten, indaguen amb força descomunalment directa, els ulls dels espectadors, que viuen dins l’argument i són part de la festa. Ivànov, ja no hi ha mosques, pren el referent del microteatre però l’amplia a una producció extensa i sòlida, a un clàssic que se’n va dels escenaris per aterrar a la casa on s’hauria pogut esdevenir. En definitiva, molt més que un canvi de lloc: una altra manera de representar els dubtes de l’home modern i fer-los pròxims i assequibles a l’espectador.

Podeu llegir altres escrits meus a La gafa

Tant si es vol com si no es vol, som i serem: memòria, país, orgull i resistència


P1080785La Fira de Teatre de Manacor estrenà ahir la seva devuitena edició amb una obertura de gala. S’hi representava Barcelona, un muntatge del Teatre Nacional de Catalunya escrit i dirigit per Pere Riera i ubicat a la Barcelona del 1938 sacsejada i atemorida pels bombardejos de l’aviació alemanya i italiana i que hi deixaren més d’un miler de morts.

L’obra està concebuda en tres actes i es desenvolupa de manera lineal. Frega les tres hores de durada. El primer acte, el del matí, el del plantejament s’allargassa dins el temps, com volent insinuar el que s’ha d’esdevenir, com volent-nos mostrar una dolçor agrejada amb gotes de vinagre aquí i allà. El contrast entre la quotidianitat d’una família burgesa industrial de Barcelona i el trasbals i el drama que suposen les bombes i la guerra és una constant dins l’obra.

Les dues caps de cartell són Míriam Iscla, en el paper de Núria, una vídua d’un industrial mort pels anarquistes. I Emma Vilarasau, que és Elena, una diva aparentment tronada. La dona, durant la guerra, és la que sustenta la família, esdevé el pal de paller, la guia i la força, amb l’home mort, i al fill al front, amb l’avi vell i malalt, la dona esdevé referent: “Una dona sola pot fer girar el món”, arriba a dir Núria.

El muntatge, de gran format, presenta una escenografia imponent, amb una gran escala de fusta i el piano més bell de Barcelona, la ciutat modernista, rica, desvetllada i feliç. La capital de tots els catalans, el referent nacional i cultural, la porta d’entrada de les llibertats d’Europa, “una urbs plena i diversa, canalla i burgesa, feréstega i mestissa, i per damunt de tot, era el cap i casal de les essències d’una terra catalana promesa i encesa des de temps immemorials”, com diu el text de Pere Riera al programa de mà.

La realitat i la il·lusió, l’orgull del present i l’esperança en el futur s’esquincen com un llac d’aigua teba sota un punyal de foc. El piano i les cançons, el ball i l’alegria familiar, són trencats una vegada i una altra per l’estruend de les bombes, amb una insistència cada vegada més claustrofòbica. Míriam Iscla es mou amb mestria dins la contenció del seu dol, mentre que Emma Vilarasau se sent còmoda en el camí que li tracen, des de l’histrionisme a la tragèdia, dins el seu registre habitual. Jaume Banacolocha, l’avi que pateix del cor, el padrinet entranyable, el pare que ha perdut el fill i viu de l’alegria dels néts, l’home que sap que morirà amb el cor destrossat per la guerra, clama contra el desastre i es rebel·la a la injustícia amb una tristesa velada. Anna Moliner, la néta Victòria, vol vèncer la por amb les cançons, ella que només pensa a cantar i a compondre mentre cauen les bombes. De Victòria, d’Anna Moliner, és precisament el primer moment per a la llàgrima que guaita furtiva, en dedicar, plorosa, una cançó al seu germà Tinet, malalt de la pleura, en edat i amb voluntat de partir cap al front a defensar Catalunya. “Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol!”. Una desesperada i descarnada Santa Espina serveix per cloure el segon acte, que promet un èxtasi fora mida per al tercer.

P1080776Les expectatives es compleixen. Els fets s’acceleren i la trama es desfà com una boira de matí davant el sol imponent del dia que avança. Els personatges es destapen sense complexos i el debat sobre la guerra i sobre el país s’obre com una magrana de tardor. Vivim “en un país de paraules i profetes”, on dubtam “entre l’ètica i l’estètica” i una gent externa “ens vol fer creure que somiam”. Vivim en guerra i aquesta és la nostra data de caducitat: “O s’acabarà la guerra o ens acabarem nosaltres”. Vivim en una terra bruta i maltractada, trista i desolada, però que és la nostra, i dubtam entre quedar i resistir o partir per no patir-la des de dins. Al cap i a la fi, dubtam també de la nostra capacitat de canviar el destí, que se’ns imposa cruel, o que se’ns bada com una flor quan surt el sol: “Tots tenim el que ens mereixem: persones i països”. Vivim en una terra cremada, però que és la nostra: “Això és casa meva i no me’n vull anar!”, crida la Núria.

El tango final executat per Iscla i Vilarasau és un exercici de lluita, de passió, de dignitat, de reafirmació i de plany. De silenci aclaparador a les butaques i d’efectisme en l’emoció dels espectadors.

“No me’n vull anar”, crida la Núria. “No me’n vull anar”, diu Elena, “perquè tu ets casa meva!”. Albellons de llàgrimes solquen els ulls de vuit-centes persones i s’abaixa el teló en negre. S’hi projecten unes frases i el públic aplaudeix assegut a les butaques, en una ovació tancada i silenciosa, reflexiva i compungida, sabent que ells també són i viuen la història que acaben de sentir. S’alça el teló i s’alcen els espectadors de les seves butaques. Ballen el tango Elena i Núria entre els aplaudiments ara ja desfermats d’uns ulls banyats de sal. Agraïment i emoció. Saluden els actors, i se’n tornen. Els bravos omplen la sala. La funció ha acabat, però l’espectacle continua i creix en la comunió entre actors i públic. Tornen els artistes ara vestits de verd i una cridòria de vuit-centes veus clama amb agraïment i una sola veu que, tant si es vol com si no es vol, som i serem. Som memòria i serem memòria. Som llengua i serem llengua. Som país i serem país. Som història i serem història. Tant si es vol com si no es vol.

“No hay caridad para las rojas”


Vola pensament amb ales daurades,
atura’t en els prats i els cims,
on s’olora la dolça fragància
de l’aire dolç de la terra natal

Així, amb tres actrius joves i belles, vestides de negre, amb vetes als ulls i a la boca, cegues, mudes, però cantant a la llibertat amb el Va pensiero de Verdi, comença el muntatge “Les llargues nits a Can Sales”. Ideat i dirigit per Antoni Galmés, i interpretat per Francesca Vadell, Mercè Sancho i Rosa Serra, va ser presentat ahir en forma de lectura dramatitzada al pati, estibat, del bar Xarop de Manacor, sota els auspicis de l’Associació Memòria de Mallorca.

L’espectacle pren alè i embranzida i se sustenta en el testimoni real de tres dones que hagueren de viure recloses a la presó de dones de Can Sales, a Palma. La història de Matilde Landa serveix de fil conductor. Els testimonis i les veus reals foren interpretats per la manacorina Francesca Vadell, esplèndida i encara mai prou ponderada, i per Rosa Serra, plena de força a la veu i ràbia a la mirada, colpidora cantant “A la ciutat de Nàpols” amb els ulls espirejant. Mercè Sancho, per part seva, executava amb delicadesa el paper de la investigadora jove que tresca dins la memòria malmesa de les heroïnes de Can Sales. La tasca d’historiadors com Margalida Capellà, David Ginard o Antoni Tugores ha estat clau en la recerca de Galmés per retre homenatge a la memòria de Matilde Landa i de les preses que hi convisqueren.

El primer testimoni el dóna, transportat per la veu de Francesca Vadell, Isabel Coll. Només la vaig veure una vegada, ara deu fer cinc o sis anys, o potser més: davant Can Sales, menuda, durant la ruta de la vergonya de Palma, amb una mirada nítida i amb un sentit de l’humor i una frescor que la protegien de les ferides d’aquells anys d’ignomínia. Per ella, Matilde Landa, presa comunista no batiada, va ser assassinada a la presó.

El segon l’aporta Francesca Llopis, tancada perquè es va negar a signar una declaració acusatòria contra el seu estimat, en Tomeu: “Jo no he signat res”, digué Llopis mentre retronaven immemorials els versos de la història de Mariana Pineda, l’heroïna liberal del segle XIX espanyol:

“¡Oh, qué día triste en Granada,
que a las piedras hacía llorar,
al ver que Marianita se muere
en cadalso por no declarar!”

“No hay caridad para las rojas”, deien les monges a les preses, que hagueren d’escoltar del capellà obscenitats com “vosotras las rojas sois como sepulcros blancos, que por fuera son bonitos y por dentro guardais la podredumbre”. De la seva vivència, Llopis en va guardar la malaltia permanent: “Tota la vida he estat malalta, he de prendre pastilles”. El coratge d’aquelles dones que visqueren la repressió tengué el preu de la por, de la humiliació i d’una vida interrompuda pel dolor i la barbàrie. Per Llopis, Matilde Landa se suïcidà, acorralada per les monges i els militars, que l’amenaçaren de retirar els beneficis que ella mateixa havia aconseguit per a les preses si no es deixava batiar.

La tercera de les dones, Francesca Pizà, na Pisqueta, era considerada pel comandament militar com una dona “d’esquerra extrema, desvergonyida i anticatòlica”. Li feren donar tot l’or, i a canvi li retornaren una creu de llautó amb el lema “Amo a España”. Pizà recordava les darreres paraules que adreçà a les preses Aurora Picornell: “Compañeras, no me dan la libertad, me llevan a la tumba”. Pizà recorda amb menyspreu sor Úrsula i també don Valentín Herrero. Recorda el tracte repressor que varen proferir a Matilde Landa, que es tirà pel mompeller de Can Sales. No morí a l’acte. Agonitzà durant quaranta minuts. El capellà, conta na Pisqueta, li demanà llavors que si es volia batiar estrenyés el puny. Ell mateix li va cloure la mà. I la batiaren.

La lectura dramatitzada es clogué amb una lliçó editorial i moral per part de l’autor potser massa explícita, mentre les tres actrius anaven trenant una bandera republicana que es contraposava a les vetes de la rojigualda inicial. I una darrera pregunta rebotant insistent pels escalons de la memòria: “Qui ensenya la història dels vençuts?”

Paraules, mirades, símbols. Sentiments a flor de pell. Memòria. Emoció. Veritat. I màgia. El misteri del teatre s’esdevingué una vegada més. Gràcies.

El Gran Oz


Fa més d’una dècada vaig preparar aquestes lletres per a la representació del musical El Gran Oz a Manacor per part de la companyia In-fusió. La música la hi posà Bàrbara Duran. Esper que us agradi!

Dorothy

Vull deixar la lluna enrere
viatjar molt més enllà
pujar sense fer replà
al país de la quimera.

Aquí és tot tan estantís
i m’hi sent tan tota sola,
només en Totó em consola
dins el món de color gris.

Blau, verd, cel per caminar,
el vermell i el groc per viure,
el negre per escriure
i el lila per cantar.

Són els colors de la vida
un camí per començar
un país per retrobar
l’alegria més sentida.

Correrem per dins el mar
nedarem cap a n’el cel
i es fondrà tota la gel
que no em deixa caminar.

Cercarem la llibertat
de viure a un món de color
calent com el gran fogó
que és el sol en ser estrellat.

L’home de palla

Recordar allò que he viscut
el futur veure ben clar
no sentir-me decebut
per no poder imaginar.

Cames i braços de palla,
flonjo el cos i buit el cap,
com guanyaré la batalla
als ocells si som un drap

Sense cervell dins el cap
ni tenc por ni en puc fer
sense idees tothom sap
que els ocells no espantaré.

Desafiaria el foc
només per imaginar
els colors d’aquell pinar
sense veure’l gens ni poc.

Pensar els colors de la vida,
el camí poder encetar
del país que ens ha de dar
l’alegria més sentida.

Vull conèixer el Gran Oz,
vull enginy, idees, desig!
Vull sentir-me delitós
vull ser sencer en lloc de mig.

L’home de llauna

Tenir cor per estimar,
saber riure en ser feliç
i plorar quan estic trist:
és tot quant vull demanar.

L’oli és la meva sang
i si no em vull rovellar
amb el cor m’hauré d’untar
per no perdre tot el tranc.

Anar sempre ben lluent
i tots els colors reflectir
del gran Arc de Sant Martí:
això em faria content.

Són els colors de la vida
un camí per començar
un país per retrobar
l’alegria més sentida.

No penseu que era romàtic
el que no em deixava a lloure
fora rovell em puc moure
no estaré pus mai estàtic.

Deixau-me venir amb vosaltres,
veurem plegats el Gran Oz,
la Ciutat de les Maragdes
ansiosa ens espera a tots.

Lleó

Veig passar un ratolí
i m’enfil a una cadira,
el meu cor tot se regira,
som molt bo d’acovardir.

Just de sentir siular el vent,
tot jo som un tremolor,
he perdut tot el valor,
si és que mai he estat valent.

Tenc el cos molt poderós,
imperial la cabellera,
per no fer-me mai enrere
necessit trobar el Gran Oz.

Emprendrem un gran viatge
vers un món de fantasia
per poder cobrar coratge
amb els colors de la vida.

No fugiré a correcuita
sense la negra recança
i amb el verd de l’esperança
trobaré el vermelll de lluita.

Són colors per fer un camí
on tots hi tenim cabuda.
Ja és ben hora de partir
al país que tot ho muda.

El Mikado, “els tenc tots apuntats”


De vegades va molt bé acudir a noves versions de peces teatrals sense haver-ne vistes d’anteriors. El qui signa aquesta crítica coneixia referències d’El Mikado de Dagoll Dagom (òpera còmica en dos actes escrita per Gilbert i Sullivan i estrenada el 1885 a Londres) però mai, ni en directe, ni en vídeo n’havia vist ni que fos un esquit. Ara, els qui han fet El Mikado a Manacor són els membres del cor Ars Antiqua que, reforçats amb alguns fitxatges de tall més dramatúrgic, han envestit una nova aventura dins el camp del musical després de l’èxit de Pirates de fa algunes temporades.

L’inici de l’espectacle, com pertoca a un musical, és cantat i això provoca inicialment una mica de desconcert pel que fa a l’entrada en el fil argumental. Ben aviat, però, l’espectador queda enrampat per la connexió i el dinamisme de la història, conduït amb humor i elegància pels actors-cantors d’Ars Antiqua. Els minuts se succeeixen de manera vertiginosa i el recés minúscul a mitjan espectacle sembla justificar-se més per algun canvi en l’escenari o en l’atrezzo que no per l’improbable cansament del públic que gaudeix tant de les ocurrències i sortides dels protagonistes com del desenvolupament de la història contada. Els actors es mouen amb naturalitat damunt l’escenari i només mostren alguna inseguretat en adreçar massa repetidament la mirada cap al director Xavier Gelabert, molt posat també dins la vis còmica de l’espectacle, fins al punt de simular l’eixida pudenta d’alguna incòmoda flatulència. Els solistes executen amb valentia els seus papers, i són excel·lents les participacions de Ko-Ko (no en podria parlar d’una altra manera ja que el pervers botxí adverteix durant l’espectacle que té tots els noms apuntats, i també el del crític que no en parli bé a les seves crítiques), Nanki-Poo i el Mikado, que destaquen tant per la seva actuació còmica com per la dicció entenedora i clara a l’hora de cantar. Yum-Yum, la protagonista femenina, mostra, en canvi, moltes més virtuts actorals que no cantores, encara que salva amb més que dignitat el seu paper. En altres casos, tot i que musicalment els actors reïxen, no aconsegueixen una dicció neta, fet que dificulta la comprensió dels textos per part del públic. Especialment aconseguides són les aportacions de joves valors, gairebé adolescents, que es mouen sense complexos per damunt un escenari que mostra les febleses escenogràfiques del Teatre de Manacor quan tot el repartiment coincideix damunt la postissada. La direcció artística es mostra detallista i acurada, de manera que els actors arriben a cuidar fins a la mínima expressió gestual. En alguna de les escenes, amb cinc o sis actrius damunt l’escenari, cadascuna presenta una posició de mans diferent, una divergència gens casual.

L’humor i la comicitat són elements claus en el desenvolupament de l’espectacle, i això és acompanyat gràcilment per un vestuari naïf i amb puntes d’exageració volguda en les pomposes muscleres que els coronen en alguns casos. L’escenografia és senzilla i enginyosa alhora. Un arbre a la banda dreta de l’escenari ens indica quan ens trobam en un espai exterior. Especialment reeixides són les banderoles d’acompanyament del Mikado, l’emperador, que, secundat pel seu seguici, arriba al poble de Titipú. Tot i això, Ars Antiqua no sembla voler deslligar-se del seu origen coral primigeni i instal·la dues tarimes decorades amb bambú al fons de l’escenari, on se situa la coral quan surt sencera a actuar. Hom no arriba a capir si la mesura es deu a una manca de valentia escenogràfica per part de la direcció o si, per contra, representa una reivindicació de l’origen cantor de la coral.

L’espectacle d’Ars Antiqua, sota la direcció de Xavier Gelabert i Pep López, en definitiva, excel·leix a l’hora de representar El Mikado, i demostra que amb enginy, il·lusió i ganes de fer feina es poden realitzar muntatges dignes i capaços d’elevar la vida cultural d’un poble i d’un país massa malmès per retallades més pròximes a la mentida que a l’honestedat veritable. És per això que s’agraeixen les sortides de guió amenaçants del temible botxí Ko-Ko: “I també els qui no volen que parlem en català, els tenc tots apuntats”. Art i compromís: com deia aquell tanka japonès, “no és possible que el cor deixi de prendre partit al món que habita”.

“Tots aquests dois”: la revolució del bon gust


“Tots aquests dois” és el títol d’una de les cançons de Guillem d’Efak i és també l’encapçalament que ha triat Pep Tosar per titular el seu nou espectacle, una espècie de biopic dramatúrgic sobre la figura del bruixot manacorí de cafè amb llet. En la gènesi i eclosió d’aquest muntatge hi conflueixen dues sumes, dos afegitons, dues coincidències, si es vol. D’una banda, Tosar afegeix una nova proposta a d’altres que ja havia fet en la mateixa línia, com ara Poemes a Nai (Miquel Àngel Riera), La casa en obres (Blai Bonet), Esquena de ganivet (Damià Huguet) i, més recentment, Poseu-me les ulleres (Vicent Andrés Estellés). Ja ho vaig explicar en una altra ocasió  en aquest mateix blog, però crec que cal reincidir-hi: mai podrem agrair prou la tasca que fa Tosar per fer avinents i reconeguts els nostres poetes, peça indispensable per a la consolidació d’una idea de país creada a partir de l’autoconeixement i l’autoestima. L’altra confluència, l’altra addició, és la que resulta del fet que Tots aquests dois se suma a un reguitzell infinit i de ben segur encara inacabat de muntatges, espectacles, discs, recitals i homenatges dedicats a Guillem d’Efak en els darrers anys.

Tosar entra a l’escenari del Círcol Maldà per la mateixa porta per on ho ha fet el públic i ho fa tot saludant i donant el “bon vespre” i la benvinguda a una renovada Cova del Drac. Però ja no és Tosar, és Guillem d’Efak, el personatge. La màgia de l’actor artanenc li permet de crear una nova ànima, una ficció versemblant sobre un mite real i palpable. Foscament maquillat i amb l’emblemàtica taca negra dels Cremats al front, Tosar no necessita aproximar-se als trets més característics de la dicció manacorina de D’Efak per fer-se creïble. A banda de la magnífica interpretació de Tosar, l’espectacle resulta ser una mostra d’artesania dramatúrgica i teatral. En un exercici acurat de costura i confecció, tot està delicadament cosit i repuntat des de l’alternança: en primer lloc, les intervencions fetes des de la militància, el vitalisme i el sentit de l’humor de D’Efak; seguidament les cançons, on Tosar demostra que no té por de la guitarra ni, molt menys, de cantar, a ritme de jazz suau, amb personalitat, amb força, amb convenciment. Durant la interpretació musical es projecten imatges, ordenades de manera cronològica, de Guillem d’Efak, des de Guinea fins a Palma, passant per Manacor, Barcelona o França. Algunes indecisions i pors s’entrellucaren en les interpretacions musicals de Tosar a la funció que vaig poder veure jo al Maldà, però de ben segur que així com avancin les representacions desapareixeran com una boira matinera en sortir el sol. Tanmateix, Tosar és molt conscient dels registres en què es mou amb més comoditat i per això ens ofereix versions escapçades de les cançons on intercala amb mestria fragments gens cremats de l’obra poètica, potser encara no prou ponderada, de Guillem d’Efak.

Això és el que veuen els espectadors damunt l’escenari del Maldà, però Tots aquests dois és un muntatge multidisciplinari i dins l’alternança ja esmentada hi troben també projeccions d’unes entrevistes realitzades per l’equip de Tosar a familiars i amics de D’Efak. Les entrevistes realitzades són fetes “a bord” d’un autobús, en record del darrer dels oficis que exercí el poeta manacorí, el de guia turístic. Els quatre fills de Guillem d’Efak, mostrant cadascun el pes maternal en la formació dels seus tarannàs, Mònica Pastor, la darrera dona, Tòfol Pastor, Pífol, Bartomeu Mestre, Balutxo, Biel Oliver, Majoral, Josep Anton Codina, Bernat Nadal, i molts d’altres glossen la figura de Guillem d’Efak i n’engrandeixen el mite projectats damunt una superfície transparent rere la qual executa els seus parlaments i cançons Pep Tosar, que s’adreça de tant en tant a un cambrer de la Cova del Drac (Víctor Pi) per reclamar-li ara un Torres 5, ara un Torres 10.

I com que el teatre és vida i, si no, no és teatre, Tosar s’arrisca amb el seu ego i fa parlar al D’Efak fictici d’un “jove actor artanenc” que li va proposar participar a una obra de teatre. A la fi, el que alguns haurien pogut veure com un cant a l’ego de l’artanenc esdevé, sense dubte, una mostra de la veneraició que sent Tosar pel personatge que interpreta, un vertader homenatge.

Poemes, cançons, projeccions, biografia. No hi ha res de nou en la proposta de Tosar, però és igual, perquè està ben feta, i això, en el temps que correm, és una autèntica revolució, com diu el mateix Guillem d’Efak, reivindicant i denunciant en la darrera sentència de l’espectacle: “Allò que és vertaderament revolucionari és tenir bon gust”.

Per a lluitadors àvids de mites.

“Acorar”, les matances com a excusa


Antoni Gomila és un bon actor. Té vocació i la desenvolupa tan bé com sap. Creu en el que fa. I això, fins ara, ho ha sabut veure el seu públic i també la indústria audiovisual mallorquina, que l’ha inclòs tot sovint en el repartiment de les seves produccions. Ara, però, s’imposa un parèntesi en l’anàlisi de la seva tasca actoral. Gomila ha elaborat un text per ser dit i interpretat. Ha estat, també, l’autor de l’obra que interpretava. Acorar, li ha posat de títol. És una obra valenta i fonda, que arriba endins, que diu, perquè és pensada, i que fa pensar perquè diu.

Acorar és un text que es mou entre la reflexió i la temeritat, o potser entre la valentia i la nostàlgia, o qui sap si entre l’anàlisi i la revolta. O, molt segurament entre tot sis paràmetres. La valentia, amb un punt d’audàcia i fins i tot de temeritat, d’Acorar rau en el fet de presentar una reflexió acurada (acorada) sobre els perquès de la involució de la identitat mallorquina des d’un lloc comú costumista i sentimental. El títol del text de Gomila no és, en absolut, gratuït. “Acorar” significa “ficar una cosa fins al cor”, en sentit físic. Però també en sentit metafòric. L’actor/autor manacorí ens vol acorar el ganivet de la consciència identitària. Una identitat feble, tremoladissa, tènue, incapaç de sobreviure als embats globalitzadors i, tampoc, a l’agressió permanent de la veïna Espanya. Així doncs, no és perquè sí que “acorar” també significa “aniquilar, fer desaparèixer del tot”. Tornem on érem: un dels grans mèrits de Gomila es presentar-nos aquesta reflexió profundíssima des de la darrera de les realitzacions essencials de la nostra identitat: les matances. Gomila no té por de fer-ho des d’una escenificació costumista, tot i el risc que això comporta. No dubtam que aquesta escenificació és volguda i pensada pel mateix autor. No estaria gens malament que en sortir de l’espectacle es fes una demoscòpia entre l’univers d’espectadors d’Acorar. Què han pensat? Com han llegit les paraules de Gomila? Els és igual si els mallorquins som, o no som? Han vist un espectacle nostàlgic de record de “lo nostro”? Si és així, potser caldria també, en sortir de l’obra, una colonoscòpia a l’univers de culs sodomitzats de l’estirp mallorquina, conformada a parar, a rebre i a callar.

Acorar corre aquest risc, però se’n surt, perquè tresca en els ancestres més fondos per mirar de trobar una explicació de tot plegat. Els talaiots, els romans, la tradició judeocristiana o la vinculació atàvica amb Déu, ésser superior i senyor de totes les coses, serveixen a Gomila per desgranar els tòpics i els estereotips d’una societat que no s’estima.

El text té tanta força i la interpretació de Gomila és tan natural, sincera i fonda que l’espectador surt (o hauria de sortir) amarat d’un sentiment d’indignació i revolta tan profund que no li permet de valorar el muntatge com a espectacle teatral. Les projeccions i les aportacions sonores s’han d’entendre més com una mostra de modèstia o de pudor del mateix Gomila que no com una aportació necessària a l’espectacle. El monòleg és un dels grans colossos del món dramatúrgic. L’actor s’enfronta tot sol al text, a l’escenari i al públic. Tot i que no hi desdiuen les aportacions escenogràfiques, Gomila està capacitat per enfrontar-s’hi de manera encara més despullada. El terra enrajolat de diaris, notaris de l’acorament del nostre poble com ho és també el mateix Gomila durant tota l’obra, és omplit de manera descomunal per la capacitat interpretativa d’un actor total. Hom, en veure’l, entén el que ha de ser el teatre i el que ha de fer un actor. Comunicar, ser capaç de convertir en vida la ficció que interpreta, parlar amb pulcritud i puresa fonètiques, mostrar-se com es mostra el seu poble, escarnir, trobar l’expressió transcendent, criticar, mirar, moure’s i, sobretot, fer pensar. És a dir, transformar. Gomila no fa una obra d’entreteniment, sinó un assaig, o un poema èpic que reclama, amb tots els artificis de què disposa, un cop damunt la taula, un “ja està bé” que contrasti amb l’ancestral, submís i passiu “tanmateix”.

Reflexions de caire filosòfic sobre la vida (anestèsica) i la mort (el que dóna sentit, a la fi, a la nostra existència), enfilalls infinits de mots emmidonats extrets de la part fonda de la caixa, llenguatge puríssim que traspua autenticitat, contrast de registres entre els moments més editorials (periodísticament parlant) i els instants que es mostren com a mirall d’una tradició moribunda però encara viva, consciència dels esforços més o menys inútils per afrontar els nostres dies de manera sostenible i globalitzada amb eufemismes (ecològic, biològic, biodinàmic) per no anomenar les maneres de fer tradicionals pel seu nom. La visió de la Mallorca tancada, rància, poruga, ignorant, aquella que no coneix més món (ni el vol conèixer) que la Península, París, Bones Aires i terra de moros. Un convit a pensar per què avui sabem els noms de les andròmines caduques que ens han fet creure que són essencials (els cotxes, els mòbils, els ordinadors) i en canvi anomenam genèricament els elements perennes, els eterns, els que sempre hi són, un convit a pensar per què hem canviat el paisatge i per què hem baratat de paisatge. Tot això, i més, té lloc a Acorar.

Per això, si qualcú ha sortit de l’obra amb els ulls humits de tant de riure i amb la cara desencaixada, és que no ha entès res. Si un altre n’ix amb els ulls plorosos recordant les matances que feia amb els padrins, també s’equivoca de sentiment. Acorar és un plany profund per un poble que no sap existir, una crítica mordaç a una manera d’entendre la vida que, alhora que podem recordar-la amb nostàlgia, ens ha menat a l’autodestrucció. Un atac furibund a la ignorància i a la curtor de mires. O a la curtor, i punt. Un convit a la revolta, fet des d’una concepció tel·lúrica, filosòfica, filològica i sentimental de la nostra identitat.

Per veure-la dues vegades. O les que facin falta. 

La casa en obres: “Feis-vos completament vius!”


Deu fer deu anys que es va estrenar La casa en obres. O potser quinze. O potser més. Els anys fan via a passar. Pep Tosar glossava la figura de Blai Bonet de manera polièdrica: el Blai persona, el Blai poeta il·luminat, el Blai humanista i el Blai home. No era la primera vegada que Tosar s’endinsava en les entranyes d’un poeta per mostrar-nos-el desmuntat, per dedins. Varen ser cèlebres els Poemes a Nai de Miquel Àngel Riera, que Tosar va escenificar en companyia de Joan Bibiloni i Lluís Massanet. No tan reeixida ha estat la incursió valenciana, més recent, en la vida i l’obra de Vicent Andrés Estellés, de la mà de la companyia del Micalet. Sigui com sigui, és del tot necessària i plausible la iniciativa de Tosar, perquè són, els poetes, els que configuren el paisatge d’un país, els que ens mostren l’essència de la condició humana, tant per la seva relació amb l’entorn com per la tasca d’introspecció i autoconeixement, com també, i finalment, per la capacitat de sentir i d’apreciar el valor profund i insubstituïble del fet de viure.

Ara, més d’una dècada després, Tosar reposa La casa en obres. I ho va fer dimecres passat al Teatre de Lloseta. El conductor del fil és un Tosar sobri i espectacular alhora. Capaç de fer-nos sentir que qui ens parla és el mateix Blai Bonet, amb la seva particular dicció i el seu posat entravessat de transcendència i pura lògica quotidiana. Magistral en la caracterització i en l’actitud, en Blai-Tosar s’adreça sempre que parla a en Bielet, un jove discapacitat que escolta sense semblar-ho i que sap de què li parlen quan li anomenen la novena simfonia de Beethoven.

L’escena es presenta despullada. Només dues cadires baixes de bova, una a cada extrem de la part davantera de l’escena i un domàs vermell penjat d’una canya volent figurar que és la cortina d’un teló teatral. Sis actors (tres homes i tres dones) surten a rotlo per escenificar amb els mínims efectes especials i amb un vestuari humil que de qualque manera vol remetre a l’afamegada postguerra mallorquina dels anys quaranta. Roba prima, vestits de fil i espardenyes porqueres confereixen als intèrprets la modesta manera d’esser dels mallorquins d’un temps. Però , tanmateix, darrere el context i la història sempre hi trobam Blai Bonet. El Blai sentenciós, aquell que dóna, sense voler-ho, lliçons de l’existència, de la vida més pura, de l’home. El que diu: “La joventut és la casa de la persona”. O bé, “un home és lliure si tot el que té cap dins una maleta”. O també, en un retorn al vitalisme exacerbat del qual sempre va fer gala: “No importa l’edat que tenguin les persones sinó la manera com hi han arribat”. O l’escriptor que afirma “si una obra s’entén tot d’una, mal senyal”, aclarint tot d’una que per això “els altres em consideren un extraterrestre”, en referència a la seva condició d’il·luminat  (“sempre he anat més avançat que els altres”), alhora que incideix en el fet que “un poema no es pot explicar perquè neix de la intel·ligència que tenim, i això és la perfecta soledat”. També el Blai-Tosar ens parla de la seva relació amb l’escriptura, de les notes que prengué convalescent a Caubet i que li serviren per encetar la redacció d’El mar, o de com hagué d’escriure tot sol Nova York, un dels seus darrers poemaris, perquè ja havia mort sa mare, que un dia li va demanar si per fer-li companyia podia escriure devora ella, i així ho va fer “més de vint anys”, perquè “ma mare era un diccionari vivent, i quan es mor ta mare perds la font del llenguatge”. Sí, el llenguatge, molt segurament l’arrel i el motiu del particular univers bonetià. I ho té present també Tosar en el seu muntatge, en mostrar-nos de manera explícita, a l’inici de l’obra, la fascinació per les coses de la natura i els noms que les designen, l’aprenentatge inconscient però assedegat de la mà de son pare un dia qualsevol de guardar cavalls al Rafal dels Porcs.

Blai Bonet, recercador de “lo pus bell catalanesc del món”, és un home de la terra i de la mar. Dels blaus turqueses i de la llum mediterrània. Un home del país i del paisatge, que a la fi acaba essent el mateix perquè  “l’home ha de tenir la forma que realment té, que li ha donat el lloc on viu”. Aquestes són les paraules que Blai-Tosar fa servir per explicar el seu retorn de Barcelona a Mallorca, a Santanyí, d’on segurament “no me n’havia anat mai”.

Bonet-Tosar també parla dels clàssics, d’Homer i de Virgili, dels grecs i dels llatins, potser els primers dels quals tenim constància que es fixassin vertaderament en allò que per sempre i des de sempre va interessar Blai Bonet: l’home, la persona. Bonet era, sobretot, un humanista, en el sentit renaixentista del terme, però també en el sentit de la creença inequívoca en l’home com a animal racional i capaç de copsar i crear bellesa. Poesia, al cap i a la fi. Escrita en lletra majúscula. La poesia en minúscula, aquella més de societat, de contactes amb altres lletraferits, de reconeixements mutus i de crítiques favorables i desfavorables, també té lloc en el muntatge de Tosar. Carles Riba, Clementina Arderiu, Gabriel Ferrater, surten a escena per recordar l’estada de Bonet a Barcelona.

La transcendència en Blai Bonet és tan quotidiana que no hi desdiu el sentit de l’humor més lúcid, com quan, parlant de la seva estada al seminari, explica que, si no hagués estat per la malaltia, potser Joan Pau II no hauria arribat a papa. I de fet, tot això, ho explicà al papa mateix un dia que anà a ca seva a dinar d’un arròs brut dels que feia sa mare, que fumaven amb pipa. Blaiades.

Malaltia, poesia, sexe, mort, guerra. Tots aquests elements van succeint-se al llarg del muntatge, que es vesteix amb uns mínims efectes sonors executats pels actors mateixos, amb una il·luminació tènue sobre Blai-Tosar i Bielet que s’apaga quan surten la resta d’actors, que fan feina amb una il·luminació més intensa. Només al final, quan s’acosta la mort del poeta, Blai Bonet s’aixeca de la cadira i, tot sol damunt l’escenari, s’adreça al públic sota una llum zenital blanca i molt més intensa per predicar-los el llegat amb què ell ha viscut i amb què creu que cal viure: “L’enorme meravella és ser viu” i rebla: “Feis-vos completament vius!”, mentre sis cossos joves, tersos, esvelts, plens d’arestes i revolts dibuixen el cercle de la vida en pèl damunt tres bicicletes. La llibertat, la bellesa, la poesia, els cossos. I Blai Bonet, l’home que “considera” les coses, que vol dir, etimològicament, “mirar les estrelles”.

Benaventurats, el risc contra el tedi


Xesca Vadell, Toni Vallès i Marcel Cranc, dirigits per Joan Fullana en una producció de Corcada Teatre actuaren aquest cap de setmana passat a Vilafranca, per competir com a finalistes dels premis Bòtil, en el marc de la Fira de Teatre Infantil i Juvenil. No guanyaren. Hom podria intentar aquí cercar-ne les raons, però no ho farà perquè no ha vist la funció dels guanyadors Cavallet de cartró. Sí, però, que ens interessa parlar d’aquest muntatge sobre poemes de Miquel Àngel Riera, un autor, d’altra banda, ja força versionat i duit als escenaris en diferents ocasions. Es recorden amb estima i nostàlgia aquell jocós i sentit A doble espai de Gom Teatre, on els versos de Riera compartien escenari amb els de Damià Huguet, i sobretot el Poemes a Nai de Teatre de Ciutat, amb el magistral Pep Tosar acompanyat per Lluís Massanet i Joan Bibiloni. Un espectacle màgic que, un dia o l’altre hauria de poder ser reeditat. També, més recentment, Les Judites representaren Gabriela, un muntatge agosarat i de tall més modern on els versos de Riera s’amalgamaven amb fragments de la seva narrativa. Amb aquests precedents no és fàcil fer un nou muntatge sobre versos de Riera. Primer de tot perquè els poemes estan molt mastegats i qui més qui menys en conserva, encara que sigui en l’inconscient, una dicció, una proposta de recitació. I també perquè, al cap i a la fi, es tendeix a parlar sempre dels mateixos versos. Corcada Teatre venien de representar una primera proposta a Porreres. Allà, davant els dipòsits lluentíssims i immensos del celler Jaume Mesquida, amb la proximitat del públic i a la fresca de l’estiu, representaren un muntatge amb potencial, amb mancances, però amb ànima, pròxim, sentit, agosarat i modern. Arribàvem, per tant, amb expectació a la funció de Vilafranca, intrigats per copsar les millores introduïdes. Conceptualment, poques coses canviaren de la proposta feta a Porreres. Sí, però, que hi hagué canvis en la forma. Així, Marcel Cranc passà a tenir un paper estrictament musical, agotzonat dins una banyera. També s’hi percebé un cert canvi d’ordre en algunes de les intervencions dels actors. L’espectacle conservà la força de la coreografia, amb una feina acurada i conduïda per la ballarina i coreògrafa Eulàlia Bergadà, executada amb mestria sorprenent pels dos actors, sensuals i coratjuts, comunicatius, damunt l’escenari en una disciplina que no és la seva prioritària. Una altra cosa són els poemes. L’obra de Miquel Àngel Riera és limitada en quantitat, i molt més si l’acotació la feim a un sol llibre, el de Benaventurances, en aquest cas. Els poemes recitats, per tant, són ja un lloc comú de la rapsòdia catalana. Així i tot, tant Vadell com Vallès, aconsegueixen un estil propi i no fan remembrar els antecedents assenyalats més amunt. Versos, dansa, bases musicals, aigua. Tot plegat suposa per al muntatge un revestiment d’elegància i finesa impropis massa sovint del teatre fet aquí. Tanmateix, els actors acusaren a Vilafranca la fredor de l’escenari convencional, allunyat del públic i es trobaren mancats a l’hora de dir els poemes d’aquella màgia que no se sap on neix ni com es crea però que sí que es va poder percebre a Porreres. Muntatge òptim per mostrar en petit format, per a qualsevol públic amb fam poètica.

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: