Els poetes sou vosaltres

Avui ha estat el Dia Mundial de la Poesia. En la quarta edició del Correvers manacorí, un esdeveniment pioner en la celebració d’aquesta efemèride, m’ha tocat a mi llegir el manifest. M’ha estat impossible abstreure’m de la vergonya de la Vella Europa i la seva política envers els refugiats sirians i d’altres països en guerra. No us dic res més. Llegiu l’escrit i ja direu què en trobau, si voleu. 

Per endavant, quatre versets meus, adients en dies com avui, en dies com els de sempre:

Rebel·lar-se contra tot,
contra els déus de cada dia,
contra els amos, revoltar-se.
No callar, i redreçar-se.
Alçurar-se és poesia.

Amb la mà clivellada pel fred, blava, s’aferra al fil de ferro com si s’aferràs al fil de vida que li permetrà de travessar el riu. Al braç, la filla petita plora reblida de por, buida, tan petita, d’esperança. No hi hauria d’haver versos, per a l’Europa de la vergonya. No la bellesa, ni la frívola malaptesa de les retòriques buides. No les paraules, ni els compassius pensaments dels nostres dies abúlics. Sí la vergonya. Sí l’empegueïment en carn viva. Hi pot haver, encara, poesia, veient les cares del desconsol i la desemparança? S’ho va demanar, potser ho va negar directament, Theodor Adorno després d’haver passat i sobreviscut a l’infern d’Auschwitz: “Escriure poesia després d’Auschwitz és una barbàrie”.

Però no, contra la barbàrie de cada dia. Contraataquem-lo. Contradiguem-lo. Contravinguem les cares d’espant amb la paraula. Vencem l’horror, o pintem-lo, donem-li forma. Convertim en bellesa, en emoció o en trasbals allò que ens vessi per les venes, per la boca, pels engonals. Rebel·lem-nos contra la puresa d’allò que en diuen políticament correcte. Alcem-nos imperiosos com una necessitat indestorbable a vindicar la victòria del pensament d’aquesta espècie que alguns anomenen humana.

Però, amics, cosa és poesia? Poesia és pensament transformat, poesia és coneixement, poesia és cultura, poesia és llenguatge, poesia és emoció, poesia és sentiment, poesia és valentia, poesia és desig, poesia és trasbals, poesia és poder, poesia és catarsi, poesia és força, poesia és amor, poesia és llibertat, poesia és bellesa. La poesia, al cap i a la fi, és tota forma de sublimació de la veritat, tota transposició del jo, i el nosaltres, en art: la pintura és poesia visual, el teatre és poesia escènica, la cuina és poesia del gust… Poesia som nosaltres essent nosaltres. De defora cap a dedins. I de dedins cap a defora.

De l’úter universal on s’agombola l’esperma fecund de la creació cap al món de néixer, així:

“Faci’s la vostra voluntat al nostre úter
sobre la terra.
El nostre dia de cada dia doneu-nos avui.
I no permeteu que els fills de puta
avortin l’amor, facin la guerra,
ans deslliureu-nos d’ells
pels segles dels segles.
Vagina.
Anem”.

En quin món devem viure, amadors de la poesia aquí reunits, que no puguem llegir ni viure tranquils les paraules de la llibertat, les de l’alliberament. Coratge, Dolors Miquel! Coratge poetes del món que us tanquen i us torturen i us maten fins i tot la vida! Món de llibres? Quin món! Quin puta món! Quin món és aquest, tan liberal, tan postmodern, tan asèptic, tan sintètic, que s’escandalitza per l’expressió diàfana d’una imatge, d’una paraula, d’una necessitat, d’una veritat nova, diferent de l’oficial, de la imposada, de la impostada. En quin estrany paisatge ens han col·locat que, avui, també hi ha tanta gent que s’estranya de la diferència, que l’abomina i la desjecta?

No dubteu que és aquí on rau la raó de tot. La diversitat personal, cultural, sexual, lingüística, nacional, natural és el secret de la nostra felicitat, de l’alegria que voldríem cada dia, per fer una trempa que ens amorosís l’ensalada tan amarga del dolor de cada dia, del mal de viure que adquirim com un passaport que ens donen el dia de néixer.

I és per tot això, amics, que mola, la poesia. Que agrada, que entendreix, i que revolta. És per això, amics, que volem ser aigua que empengui les moles d’aquests molins que premsin la verda oliva de la paraula; és per això, amics, que volem ser sang per fer rodar les moles que converteixin la vida en energia per canviar el món; és per això, amics, que volem ser vent que impulsi les aspes del viure cap a convertir el blat de la vida en la farina de la paraula, i aquesta en el pa de la poesia que menjam cada dia. Aigua, sang, vent. Plorem, glatim, bufem. I deixem-nos viure, deixem-nos escriure, deixem-nos brollar la paraula, perquè només així serem el que ens han dit que som. I a vosaltres, que escoltau amb paciència amorosa, un darrer consell: deixau-vos amarar de la màgia dels mots perquè no hi ha cap vers complet, si no ha estat llegit, aferrau-vos a la paraula com l’home que s’aferrava amb la seva filla a la dignitat d’un fil de ferro per no ser endut pel riu de la maldat i la vergonya. Escoltau la paraula veritable que hauria d’estar pintada per les parets de tots els pobles:

“Els poetes sou vosaltres, els qui llegiu”.