L’ull de la mèrlera

Un any més, un conte per a Binifaldó, el lloc on la màgia de les paraules esdevé cançó.

Del color dels ulls més clars, una mica més amunt de les darreres fulles dels arbres més alts, hi ha un cel diàfan que habiten les ales i els becs del món, les cançons que adrecen espinades i les plomes més acolorides. És just suallà on la lluentor més resplendent del sol s’entremescla amb les notes de la melodia última, l’estremidora, la definitiva. D’aquesta barreja imperfecta i sinestètica en neix un magma disforjo i inexplicable, palpable i al·lucinant, lleugeríssim i dens, que els ocells anomenen Donifalbi.

És, aquest cel, el dipòsit sagrat de les cançons del món, l’indret d’on surt cada timbre, cada melodia, cada to que configurarà el cant de cada ocell. Damunt un nigul, dins un niu gegantí fet de branques d’ametler i fullaca d’alzina, hi descansava l’àliga, reina de les aus. Els ulls eren del color més suau de les maragdes, les plomes, de dos tons, enceses com el foc, negres com el carbó. Feia anys que no cantava, l’àliga. Ella, que un temps havia entonat amb mestria polifonies inimitables, bellíssimes i corprenedores, penjada als penya-segats d’arreu del món, ara, més fruit de la melangia que no de la inspiració, amb prou feines podia emetre uns giscos desolats i estridents que feien tremolar les fulles dels arbres esveltíssims.

L’àliga es determinà a recuperar el cant perdut i va fer unes crides perquè hi acudissin totes les aus de Donifalbi. Venguts de tots els niguls, de totes les cuculles dels arbres, dels nius més remots, i de les valls més fondes, hi comparegueren els ocells i les aus del món. Amb els ulls vermells de no dormir, el nocturn mussol; amb la coa arreplegada i exhausta, el vanitós paó; amb un dit escapçat per un garballet, el simpàtic ropit; amb les plomes ensangonades del darrer pollet al bec, l’elegant milana; amb la cristiana taca de sang al coll, la melòdica cadernera; amb l’esquena pelada per les picades del gall, la casolana gallina.

“Sou aquí perquè la reina us demana, amics ocells”, digué amb to solemne, lleument escanyada, l’Àliga, reina de les aus. “Sabeu que el meu cant s’ha esvaït i que avui del meu bec només en surten plany i tenebra”. Un esbart de canaris cantaven presumptuosos de la gàbia comunitària estant. El colibrí, remor d’ales, volatejava alegre ran d’una flor, al costat del rossinyol, que refilava simfonies emocionants.

“Ara cantau com voleu, i el vostre cant surt lliure i arbitrari de l’aire del cel de Donifalbi, perquè no recordau que hi hagué un temps que el nostre so era rústec i aspre, valent, amb gust de terra, amarat amb la saó de les pluges d’abril, quan encara plovia. Recorda sempre, rossinyol, que dins el teu refilar s’hi engronsa sense que ho sàpigues una veu de segles. Cadernera, de la teva gorga surten notes tornasolades, riques, diferents, originals… coneixes, però, de devora quin gavatx s’enlairaren per primera vegada?”.

Greu i majestuosa, l’àliga elevà la testa emplomada i estengué les ales immenses, i tornà a parlar: “Només podreu tornar a sentir el meu cant primigeni si puc beure tres gotes de la llàgrima rimsil·làbica.”

– Àliga, reina de les aus, i on s’amaga la llàgrima rimsil·làbica? -demanà el kiwi australià.

– Més enllà del nostre cel hi ha un altre món d’arbres baixos on la cançó és viva i canviant, on les aus es mostren sinceres i transparents, ferestes i voraces, i actuen sense filtres, amb totes les seves virtuts… i tots els seus defectes. S’apleguen els caps de setmana i canten un dia enfilats dalt d’un arbre, un altre dia dins un pinar mallorquí, o arremolinats dins la soca infinita d’una olivera eterna. Hi regna la concòrdia, però també hi pesa la petulància i la supèrbia. Vosaltres seguiu el vostre camí, no us deixeu endur pel cant misteriós del sebel·lí, ni per la veu fosca de l’òliba. Després del darrer alzinar i de sentir les darreres cançons dels estornells, davallareu de penya en penya, verticalíssims, fins a la mar de les cançons perdudes, l’infern dels ocells. Trobareu l’aigua teba, però nedareu endins fins que les ones prenguin la forma d’un embut. Hi entrareu, i sentireu l’aigua a punt del conglaç, les plomes ja seran escates, i al cul de l’embut, hi colombrareu un ull de mèrlera, que us sotjarà des de l’arrel universal de les cançons del món. D’aquest ull últim que tot ho veu i tot ho plora en prendreu tres gotes del llagrimer”. D’allà és d’on haureu de tornar i pel camí que desfareu no podreu mai badar el bec per cantar. Qui no cregui aquest principi, romandrà enclòs dins la llova del temps, embalsamat com el company xoric i com l’enemiga geneta.

Xetxeixec, xetxeixec, s’hi acostà en corredissa la perdiu:

– Partiré avui mateix, reina Àliga, si vossa alada majestat vol el meu vol.

Tit-tit-tit-tirurit, tit-tit-tit-tirurit, amb dos bots i quatre xecalines, diu el pinsà:

– Aniré darrere la germana perdiu i l’aidaré en el seu vol feixuc, si vossa alada majestat vol el meu vol.

Iaaaaaa, iaaaaa, bramà el pinguí com un ase:

– Oh, àliga, reina de les aus, les meves ales no són per volar ni els meus peus per caminar. Acompanyaré la germana perdiu i el germà pinsà, si vossa alada majestat vol el meu dol.

– Jau aquest potet i no torneu fins que hi hagueu guardat les tres gotes de llàgrima rimsil·làbica. Partiu tots tres, amics ocells. Que us agomboli en el camí la serena de la nit i que les ales del vent reblesquin d’aire alegre les vostres ales.

I partiren. I passaren per on l’Àliga, reina de les aus, els havia dit que passarien. I entre les branques dels arbres baixos sentiren els cants ufans de concòrdia, i travessaren el pinar mallorquí, estruendós i feliç, i cap ocell ni cap cançó no els va distreure del seu sender cap a la Llàgrima Rimsil·làbica. Aviat afinaren l’alzinar. El pingüí trepitjava aglans a cada passa, amb torpesa, darrere la perdiu, que transitava més fresca. El pinsà, d’alzina en alzina, anava envant i enrere esperant els companys d’expedició.

Tot d’una toparen el cadenat de penyes, amarades de saladina, lluents i empinades. De bot en bot, en una exhalació foren dins la mar. Quan va fer un dia i una nit sencera que volaven aigua endins, arribaren al primer cercle de l’embut i entraren dins aquell infern paorós d’aigua. Les plomes tornaren escates. Voltant voltant el primer cercle, dels ulls de mil ocells embalsamats sortia un cant llastimós:

Plora la llàgrima,

escolta’n el so.

Guaita dins l’ànima,

cerca el teu to.

Es miraren astorats de fit a fit, sens desviar el rumb, però temorosos de sentir aquell lament fondo de tons sebel·liners.

Aviat foren al segon cercle, on vivien embalsamats els ocells més presumits, els millors cantors, els de plomatge més vistós, que repetien insistents i plorosos el mateix res:

Plora la llàgrima,

bullent com foc.

Guaita dins l’ànima,

cerca el teu lloc.

Continuaren el camí i aviat sentiren que l’aigua és conglaçava. Les escates es cobriren de gebre. La mar, saladíssima, era tota feta de llàgrimes.

Som la mèrlera pigada

vaig ser l’enveja del món.

La meva vista es confon

perquè negra som tornada.

Rere el forat de l’embut pipellejava llàgrimes l’ull de la mèrlera pigada.

– Si t’hi fixes bé, el nostre univers és dins l’ull d’aquesta mèrlera -digué molt seriós i un xic pedant el pingüí.

Estranyat, respongué el pinsà: – Però això no és un tord?

– Ens hem equivocat d’embut -digué la perdiu.

Giraren coa i continuaren nedant amb les ales, perduts per sempre dins la mar de les cançons perdudes.

L’infern no és el silenci. L’infern és no poder cantar.

“Així com hi ha la ruta d’anar a veure foguerons, també hi ha la d’anar a veure frontis enramellats”

• Jesús Nicolau (Manacor, 1965) i Guillem Parera (1977) són dos santantoniers de pro. Participen activament en la festa des de fa molts d’anys i d’ells dos va sortir la idea d’enramellar un frontis per Sant Antoni, una iniciativa que avui és seguida per centenars de cases i famílies de la vila.

Com s’enllaça la iniciativa d’enramellar frontis amb la tradició? Hi ha constància que es fes per les festes de Sant Antoni en temps antic? O vinculada, tal vegada, a altres festes que se celebrassin?

Guillem Parera: En algunes pel·lícules antigues enramellaven el carrer, em sembla recordar que es podia veure a Bienvenido Mister Marshall.

Jesús Nicolau: A Manacor hi havia molts de fusters, i per qualsevol acte que es fes es construïen estructures de fusta que decoraven després amb motius vegetals. Per exemple, per la festa de la inauguració de l’electricitat, eel 1909, a sa Bassa, o també a una celebració dedicada al rector Rubí, al carrer d’Artà. 

És una tradició que podem veure també en altres indrets.

JN: Sí, a qualsevol part de Mallorca, i fins i tot a la Península. A València es feia servir molt a les festes patronals, i ho referencia l’Alcover-Moll com a “entrada de la murta”. Fins i tot hi ha un pas doble amb aquest títol. A Palma podem veure el pal de l’estendard el 31 de desembre, també emmurtat. 

GP: La murta desprèn una olor com de llimona, molt fresca. 

I per què murta, que és més mala de trobar, i no mata o altres plantes?

GP: Potser precisament un dels objectius originals de fer servir aquesta planta més aromàtica podria ser llevar l’olor. Les bísties feien les seves necessitats enmig del carrer, i també la presència humana desprèn olors.

Com comença aquesta tradició tan nova vinculada a la festa de Sant Antoni?

GP: Un dia ja acabava la festa, encara estàvem amb l’eufòria damunt i ja pensàvem projectes per l’any vinent. Vàrem pensar de recuperar els enramellats que surten a les fotos antigues. Record que en el seu moment vaig punyir la delegada de Festes en aquell temps, per veure si es podria fer una proposta de recuperació, i va parèixer que em deia “deixa’m fer, no em molestis”.

JN: Nosaltres no sabíem ni com es feia la corda per enramellar. A ca nostra sí que sabíem fer les flors, això sí. Ho vaig demanar a en Bernat de s’Hort i em va dir que havíem d’agafar cimals, brots tendres llargs, per fer l’ànima de la corda de murta, i després anar fermant. 

On i quan començàreu?

JN: A una casa concreta. Pensàrem que havia de ser un lloc per on els dimonis passassin i que la cosa quedàs lluïda. Ho demanàrem a can Llorenç Gelabert i na Montse Miquel, que eren santantoniers de tota la vida. Els dimonis sempre ballen davant ca seva. 

GP: A més, en Llorenç sempre convidava tots els santantoniers que passaven per davant ca seva a contemplar el betlem i a visitar aquell esplet de neules que tenia penjades, que era impressionant. Els ho vàrem proposar i en Llorenç tot d’una s’hi va engrescar. Ho vàrem fer entre tots. Era l’any 2009.

Fa molt poc temps!

JN: Sí. I al principi va costar que la gent ho fes. 

GP: Record que jo els vaig deixar fent la feina bruta perquè també feia fogueró a la plaça, i no podia ser pertot.

JN: Aquell primer any, a part d’enramellar a can Llorenç i na Montse, també proposàrem de forma més modesta i com a cosa simbòlica a cal Baciner. Com que sobrava fullaca, l’escampàrem també davant l’Ajuntament.

Després tot allò va anar creixent de forma espontània o hi hagué una intenció volguda que tothom s’hi sumàs?

JN: Va créixer d’una forma espontània, basta veure com està avui el carrer de n’Olesa. Ningú els va dir que ho fessin.

GP: També hi ha el carrer d’en Ballester, a na Camel·la. La gent ho fa per gust. 

JN: Jo he enramellat sempre ca nostra i no m’he presentat mai a cap concurs. 

Hi ha un cànon per enramellar? Quines condicions creis que ha de complir un frontis enramellat santantonier?

GP: Sempre haurien de ser elements vegetals, paper, i coses molt naturals. En cap cas plàstic.

JN: Jo no tenc cap estampa per posar-hi, però hi col·loc fotografies enrevoltades de mata i de fulles de garballó, i també qualque domàs.

GP: Jo era molt endomassador, tot això fa festa i és integrador. Teles, banderes, sempre vesteix.

Creis que el centre s’endú l’avantatge amb tot això d’enramellar? O també hi ha frontis enramellats per les foranes?

JN: Més que pel centre jo diria que el que marca això és per on passen els dimonis. A totes les barriades de Manacor n’hi trobes. Un dimoni penjat al balcó, un balconet amb un poquet de mata, una estampa…

GP: Sí, està escampat per tot arreu. I al centre justament hi ha molts de casals que no decoren i es limiten a obrir les portes.

Parlam molt de murta… però pareix més mala de trobar que la mata.

JN: Diuen que està protegida.

GP: S’ha d’anar alerta. Es poden agafar coses del bosc, però sense abusar. Jo el que faria seria convidar tota aquesta gent que enramella a fer planter de mata i de murta als seus corrals o a fora vila. Perquè al Principat, per exemple, ja tenen problemes amb el llentiscle, que s’ha convertit en una planta ornamental molt valorada.

A banda de la mata, recomanau qualque altre vegetal per enramellar?

JN: Fulles de fasser.

GP: Record que les primeres fulles de garballó que férem servir les vàrem manllevar a la plaça del Mercat davant el Xarop.

JN: Sant Antoni era egipci… i devia menjar dàtils!

La transmissió d’enramellar frontis serà natural, o caldrà cuidar-la?

JN: Joan Febrer, de Sa Bresca, ja em va dir una vegada per fer un taller…

GP: Jo he sentit a dir que hi ha floristeries que si els ho comanes, et fan una enramellada.

JN: Sí. A Sa Bresca per exemple venen flors de paper fetes seves, també. 

Quants de frontis creis que s’enramellen?

JN: Molts. Ten en compte que les escoles enramellen totes, tant si hi passen els dimonis com si no.

GP: Segur que hi ha més de 100 frontis enramellats, que també és una manera d’estirar la festa cap al teu carrer.JN: Sí, així com hi ha la ruta d’anar a veure foguerons, també hi ha la d’anar a veure frontis. Aquest dia, Manacor és l’enveja de Mallorca.

Entrevista publicada al programa de festes de Sant Antoni de Manacor de l’any 2024.

Adeu a les coses que ens pensàvem que hi serien sempre

Quan som joves hi ha coses que ens sembla que no han de canviar mai. En els anys més tendres dels qui ja som cinquantins, la televisió única i espanyolíssima ens trepanava el cervell i l’univers simbòlic amb personatges i referents uniformitzadors i colonials. Ens pensàvem que el món que ens mostraven havia estat sempre així, i que hi continuaria pels segles dels segles. El rei d’Espanya era Joan Carles. El papa de Roma, Joan Pau II. La més gran, Lola Flores. I Julio Iglesias, el més senyor, i el més truà. Als camps de futbol, Maradona guanyava el mundial de Mèxic amb la mà de déu. I a Los Angeles Michael Jordan guanyava el seu primer or olímpic davant l’etern Juan Antonio San Epifanio, Epi. 

A la tele, Un, dos, tres i Mayra Gómez Kemp reunien les famílies a les vetlades. I a les papereries hi arribaven els grans diaris d’àmbit estatal i, fins i tot, europeu i mundial. Hi havia, en els llunyans anys vuitanta, un espai amplíssim per a les publicacions de paper, també per a les locals. A ca nostra estàvem subscrits al Manacor Comarcal, i més endavant al 7/Setmanari. Llegir aquella premsa ens aferrava al coneixement del que passava al nostre poble i ens acostava a un star-system de gent molt manacorina que anava del batle Llorenç Mas a mestre Rafel Nadal, passant per la soprano Paula Rosselló o un jove lateral del Manacor anomenat Antoni Pastor.

Això llegíem, i això érem. I quan hi ha diversitat i quantitat sempre hi ha espai per a un outsider, per a qualcú que fa un periodisme diferent, per a una publicació peculiar. Sense conèixer-la de prim compte, sense tenir-ne més notícia que la d’un nom en espanyol que era capaç de resumir, amb un toc entre ranci i costumista, entre provincià i xovinista, els dos principals pulmons econòmics del terme, la meva aproximació inicial a la revista Perlas y Cuevas es feia des del prejudici més absolut. Cert és que quan vaig començar a anar per Palma molta de gent me’n demanava noves i es coneixia que sí, que era una publicació amb un cert prestigi entre el gremi historiador Manacor enllà. I ho dic amb franquesa, em venia de nou, perquè poca cosa en sabia, de la publicació que dirigia aleshores encara Rafel Ferrer Massanet. 

El Perlas y Cuevas que sí que puc jutjar amb coneixement de causa és el que ha dirigit l’hereu de la casa, l’entranyable col·lega Antoni Ferrer Vallespir. Atent com ell tot sol, tot i ser conscients que en termes ideològics transitam per camins divergents, Antoni Ferrer sempre ha tengut tengut una ditada de mel per a la revista Cent per Cent. Ens hem trobat peus davall taula sempre que hi havia teca, en actes de campanyes electorals, presentacions de candidatures, presentacions de llibres… o a peu de carrer, on hem mantengut llarguíssimes i edificants converses sobre la nostra passió principal: la política manacorina. 

I com que aquests són jornals que es tornen, i com que és de justícia que tombi els prejudicis juvenils amb què em vaig aproximar a Perlas y Cuevas, vull que aquest escrit de comiat prengui el to i el color de la redempció. Fa anys que la llegim cada mes. Són impagables els dossiers centrals de color sèpia, sovint de caire històric. En extingir-se la publicació s’extingiran unes pàgines on els historiadors locals trobaven una finestra rigorosa per orejar les seves investigacions. També és una constant la preocupació per la demografia, amb els números anuals especials dedicats a l’evolució de la població, l’origen i nacionalitat de les persones nouvingudes i una anàlisi acurada i comentada als editorials, que gairebé sempre proposen lectures posicionades, però no polèmiques.

Enganxen, d’una manera addictiva, les dues pàgines de protagonistes manacorins, a manera de pastilletes sobre els conciutadans que han tengut presència mediàtica durant aquell mes. Ja voldríem nosaltres a Cent per Cent tenir el temps i el gust per heretar una secció com aquesta. I de fet, ens ho hem proposat més d’una vegada a la redacció. 

Finalment, Perlas y Cuevas ha d’estar orgullós del floret de col·laboradors fidels que sempre ha tengut i que sembla que ara perdran el portal des d’on mostrar les seves reflexions i inquietuds. Seria una llàstima que s’emmudissin les seves veus.

M’agrada pensar que si Perlas y Cuevas hagués continuat ho hauria pogut fer tenint com a llengua franca la nostra i no l’espanyola, que ha estat sempre l’idioma principal de la publicació, en una anomalia per a mi difícil de capir. Cert és també que Antoni Ferrer ha respectat sempre la llengua original dels col·laboradors i que la presència de la llengua catalana a la publicació que ara s’acomiada ha estat creixent els darrers anys a la revista.

I ara que som un poc més vells, les coses que pareixia que hi havien de ser sempre, ja no hi són. Ja no hi ha Joan Pau II, ni Lola Flores, ni el mestre Nadal. Sort de Julio Iglesias i de l’emèrit Joan Carles, que aguanten com a campions als seus exilis eroticohedonistes a Miami i a Dubai.

I ara, tampoc no hi serà Perlas y Cuevas. 

Encara no ha partit i jo ja l’enyor. Sempre m’ho ha dit, Antoni Ferrer: “Ehhh, Toni, tu i jo som dos romàntics”. I té raó. En Toni ha estat un pal de paller imprescindible perquè suràs aquesta empresa i traspassàs l’estratosfèrica fita de les sis dècades. L’enhorabona (amb un xic de tristesa) a tot l’equip que ha fet possible aquesta aventura informativa sense la qual Manacor hauria estat un poc més pobre, un poc més tot sol i un poc més ignorant. Gràcies per la feinada.

Cosidors i cosidores…

Aquest cap de setmana passat ha tengut lloc una nova trobada glosadora a Binifaldó. He perdut el compte de quantes se nhi han fetes, ja. Enguany, com tants d’altres anys, hi he posat el meu granet d’arena amb aquest conte d’uns cosidors molt particulars… La trobada, com sempre, va ser un compendi de germanor, creativitat, formació i emoció. Aqui el teniu. Esper que vagi de gust.

Em diuen Munar. Mateu Munar. De malnom, en Mateu Cusí. Tota la vida he fet de sastre. De fet, al poble, em coneixen com el sastre Munar. Ara deu fer deu anys que no he agafat una agulla. D’ençà que he tornat vell hi veig molt malament, i ja ho diuen, que un sastre sense vista és com un glosador sense veu.

Vaig fer el servici als sementals de Manacor. Com que teníem moltes d’hores buides, vaig aprofitar per aprendre l’ofici amb un sastre del poble, l’amo en Rafel Calitgeta. Cosia bé, l’amo en Rafel. Amb ofici, amb discreció, i amb gràcia. Havia arribat un moment, però, que només cosia pantalons per als homes de la seva edat. De la roba de dona, més colorida, més entallada, se’n cuidaven les modistes, sempre més imaginatives que els homes. L’amo en Rafel em va ensenyar de prendre mides, d’emprovar, de tallar, d’embastar, de cosir, de repuntar. I quan tenia la peça acabada, em va mostrar com es planxava perquè aquell cotó semblàs el que era, una peça nova i impecable per estrenar.

Acabat el servici, i també el mossatge amb l’amo en Rafel, vaig obrir un portal a un quartet d’una casa que havia estat del meu padrí. No el vaig arribar a conèixer, però sé que també quan tenia una estona, li agradava cosir, qualque dia.

Va ser generós, l’amo en Rafel, i em va regalar els patrons: “Tateix no els faré servir, jo, ja”. Jove com era jo, a la flor de la vida, carregat d’amistats i de coneixences, vaig començar a tenir molts de clients. I mal m’està el dir-ho, però la feina sortia ben feta. Aviat vaig haver de dir a un amic que m’ajudàs a treure fils, perquè no em bastaven les hores del dia. En Macià Carnisser, però, no es va limitar a treure fils, i aviat ja va proposar de baratar els patrons de l’amo en Rafel. Els pantalons ens sortien més moderns, més atrevits. Els clients estaven contents, el boca a boca funcionava. I passàrem de fer tres o quatre peces cada setmana a cosir-ne més de cinquanta. Havíem de menester més mans. Ho diguérem a una al·lota, na Bet Calafat. Ella es cuidava de tallar a partir dels patrons nous. Diversificàrem l’oferta. Ja no fèiem pantalons, només. Vàrem esser valents i oferíem també americanes, camises, i fins i tot roba interior. I encetàrem una línia de roba de dona, faldes, vestits, bruses… Va arribar un moment que fèiem roba fins i tot per a les festes familiars, un cap de setmana aquí, un cap de setmana allà. Ens arribaven comandes de pertot. També fèiem roba de dol, per als funerals. I tant ens era fer un xandall per jugar a futbol com cosir uns calçons per anar a fer feina, o una camisa per anar arreglat, però informal. Incorporàrem també nous materials, i darrere el cotó i la llana, arribaren el tergal i la viscosa.

Tanta era la fal·lera i tanta era la demanda, no sols de clients, sinó de gent que volia aprendre de cosir, que agafàrem una antiga fàbrica de teixits abandonada per fer-hi una escola de formació professional. D’allò se’n cuidava n’Andreu Cus, un alcudienc amb molta vida a l’esquena i una capacitat de lideratge i entusiasme que escarrufaven. Ell es va cuidar de cercar el local, la maquinària i el material. I els mestres, que no era fàcil. A més a més, entre setmana fèiem minitallers per poder ampliar la plantilla de cosidors, perquè no donàvem a l’abast.

Amb tanta de gent que ja sabia cosir, ampliàrem la sastreria a tota la casa de cal padrí. I contractàrem més gent. A l’aiguavés de davant hi havia els embastadors, que eren en Pau Campante i en Biel Àngel Descalç. A na Bet Calafat s’hi va afegir na Susanna Manzanares, i es cuidaven de tallar, a l’aiguavés d’enmig. On havia estat la cuina, hi havia els repuntadors: n’Ana Eva Teulera i en Llovís de Santanyí. N’Andreu Cus i en Tomeu Artaner es cuidaven de les planxes. Entre nosaltres cosir era una festa, ens donàvem corda un amb l’altre. La gent ens demanava que tenguéssim roba feta encara que no l’haguessin comanada. Haguérem de contractar models per assajar-los la roba. I sí, és ver, tots érem mallorquins, si ho eren els cosidors, també ho eren els maniquins. Teníem dies bons, i d’altres de més feixucs. La feina de cosir és agraïda, perquè veus créixer el producte que fas dins les mans, però també és ver que cansa molt la vista, i que les verticals, els ossos del coll, sempre pateixen. A estones, encara que cosíssim per altri, com que sempre érem dins cal padrí, pareixia que fèiem la feina per a nosaltres mateixos. Ens ajudàvem, comentàvem els problemes que teníem ara per fer aquella puntada, suara per fer aquell doblec o per cosir bé aquella cremallera. Sobretot els caps de setmana cosíem fins ben passada la mitjanit, de tanta feina que teníem. Els dies de cada dia, era com si els clients no existissin. La rutina té aquestes coses. Les cares repetides, els mateixos patrons que ens havia dissenyat en Macià Carnisser, les mateixes agulles, les mateixes màquines de cosir… Més d’un dia sentíem que ens estancàvem, com si, efectivament, ens cansàssim de rebre els mateixos consells, els mateixos advertiments i les mateixes alabances de les mateixes persones de cada dia. És la rutina, que té aquestes coses.

En arribar el maig, però, tot canviava. Arribava el bon temps i era l’època dels combregaments i dels casaments. Tothom havia de menester roba i cal padrí estava obert de sortida de sol fins al vespre. El degotís de gent era constant. Si els havíem d’atendre, no teníem temps de cosir. Per això, ampliàrem la planta cosidora al sòtil i decidírem concentrar les visites en un sol dia al mes de maig: “El raig del maig a cal padrí”, li diguérem. Els primers anys va ser preciós. La gent venia a comanar els vestits, els pantalons i les camises. Els més agosarats comanaven fins i tot qualque guardapits. Molts, en veure l’ambient de feina quedaven a mirar-nos cosir, i ens emocionava veure com els més valents arribaven fins i tot a agafar l’agulla o a planxar uns pantalons acabats de fer. Tothom era benvingut. Aviat, però, va parèixer que allò sortia de mare. Cal padrí era una casa antiga i humil, les dependències eren petites i estretes, tot i que tenia un bon corral. Els cosidors anaven nitos, perquè tot eren colzades, i quan et toquen els braços ja et pots imaginar que fa mal planxar i tallar, i ja no et dic si a més vols fer una feina tan delicada com cosir. A estones es punxien els dits. Amb tanta de gent dins la casa, no hi havia didals que hi valguessin. N’hi havia que deien: “Jo així, no cus”, d’altres s’aturaren de venir. Així i tot, sense saber com, el Raig del Maig no s’aturava de créixer i hi va arribar a venir fins i tot gent de fora de Mallorca, a veure com cosíem. Alguns cosidors es plantejaren de treure les taules i les màquines de cosir defora, al corral, perquè tothom ho pogués veure. Jo, recordant com l’amo en Rafel Calitgeta va acabar cosint pantalons només per als homes de la seva edat, sempre vaig trobar que no. Entre els clients, molta de gent ho demanava. Si fèiem la millor roba de l’illa, estaria molt bé que la gent pogués veure com la cosíem, deien. Tothom volia veure els cosidors de cal sastre Munar, i més d’un ens va arribar a acusar d’elitistes per no voler obrir aquella cosida col·lectiva a tothom. Ens arribaren a proposar de dur càmeres i posar pantalles al carrer, ben davant cal padrí, perquè tothom qui hi venia pogués veure com cosíem. No ho volguérem.

Avui queda molta de gent que cus, tot i que és ver que els cosidors d’ara han de batallar amb la roba que ja ve feta i, sobretot, amb la que envien per correu amb unes furgonetes blaves.

Avui vespre m’he espaiat, amics. Disculpau la gosadia. No me passa cada dia, que me deixin gratar els fics.

Escoltau sense escoltar, la veu d’aquest pobre sastre, per salvar-vos del desastre, vos hi haureu d’aplicar. Tant si és per nin com per nina, no compreu mai uns texans, no comaneu a la Xina, la roba per als infants. Feis-ho com en Calitgeta, seguiu el costum d’abans, i perdeu-hi una estoneta: ho paga cosir amb les mans.

Un paradís de caos i llibertat

Com molts de vosaltres ja deveu saber, s’ha publicat recentment un recull d’articles i escrits per commemorar els 50 anys de l’IES Mossèn Alcover. Jo hi he col·laborat amb aquesta aportació. Que vagi de gust!

Cròniques d’un institut de secundària acabat d’estrenar en temps de la “transició”

• Octubre del 1970, inici del primer curs de l’IES Mossèn Alcover, a l’antic quarter dels sementals.
• Desembre del 1973, assassinat a mans d’ETA del president del govern feixista espanyol Luis Carrero Blanco
• Març del 1974, execució al garrot vil del militant anarquista Salvador Puig Antich.
• Novembre del 1975, restauració de la monarquia borbònica i nomenament de Joan Carles I com a rei d’Espanya.
• Setembre del 1975, execució dels militants d’ETA Político Militar Jon Paredes Manot i Ángel Otaegi i dels del FRAP José Luis Sánchez Bravo, Ramón García Sanz i Humberto Baena
• Setembre del 1975, trasllat de l’IES Mossèn Alcover  a la ubicació actual a la ronda de l’Institut.
• Novembre del 1975, mort al llit del dictador feixista Francisco Franco. 
• Març del 1976, matança de cinc treballadors en vaga a l’església de San Frantzisko de Gasteiz per ordres del Ministeri de l’Interior comandat per Manuel Fraga Iribarne. Hi hagué 42 ferits de bala. 
• Juliol del 1976, dimissió el president del govern feixista espanyol Carlos Arias Navarro.
• Juny del 1977, primeres eleccions generals espanyoles. 
• Octubre del 1977, retorn de l’exili del president Josep Tarradellas.
• Desembre del 1978, aprovació de la Constitució espanyola.
• Abril del 1979, constitució dels primers ajuntaments democràtics. A Manacor és batle Llorenç Mas, de la CDI, una candidatura independent de caire progressista.
• Desembre del 1979, recuperació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i el País Basc.
• Gener del 1981, dimiteix el president del govern espanyol Adolfo Suárez
• Febrer del 1981, intent de cop d’estat militar a Espanya amb Jaime Milans del Bosch, Alfonso Armada i Antonio Tejero al capdavant.

Són només, aquesta dotzena llarga de fets ocorreguts entre els anys 1970 i 1981, alguns dels més representatius dels que se succeïren vertiginosament durant aquesta dècada que el discurs oficial ha volgut anomenar com a “Transició”. 

Tot i que s’ha venut durant dècades un “endolciment” de la dictadura franquista els darrers anys, el cert és que a l’estat espanyol no hi havia ni llibertat de militància política, ni llibertat d’expressió, ni llibertat de premsa, ni llibertat de reunió, per esmentar només alguns dels drets fonamentals de les persones. La pena de mort era vigent i s’aplicava sense miraments als qui discutien l’statu quo imperant de forma “massa contundent”. 

Amb la mort de Franco a la darreria del 1975 l’Estat espanyol entra en una voràgine d’accions i successos que sembla que s’acaba amb l’intent de cop d’estat de militars com Antonio Tejero o Alfonso Armada i la posterior victòria socialista a les eleccions del 1982. 

Entre la població hi ha una explosió general d’alegria i il·lusió, però també d’incertesa. Joves treballadors i intel·lectuals veuen obertes les portes de la llibertat i senten a flor de pell l’oportunitat d’agafar el timó d’una societat que camina desorientada entre el feixisme que no es resigna a desaparèixer del poder i les forces democràtiques oficials, que esdevenen ens pragmàtics disposats a abaratir el somni de tanta de gent per garantir l’adveniment d’un nou stablishment que comandi el rumb de l’estat.

Entre tot això, naixia a Manacor l’IES Mossèn Alcover, primer, el 1970, a l’antic quarter dels sementals, i cinc anys més tard a la ubicació actual de la ronda de l’Institut. Els centres educatius solen ser sempre reflex del context i de l’entorn en que se situen. Al grenyal IES Mossèn Alcover hi convivien vells professors “del règim”, amb joves docents manacorins i també molts de venguts de la península, atès que les competències educatives encara eren gestionades directament des del Ministeri d’Educació espanyol. Aquell professorat jove es trobava davant l’oportunitat no sols d’expressar-se i ensenyar i educar en llibertat, sinó també, i sobretot, de convidar l’alumnat a esdevenir protagonista de la seva vida i del seu esdevenidor, i a convertir-se en lliurepensadors i lliurevividors d’una manera que ells, en la seva joventut estudiantil no havien pogut experimentar. 

Aquells estudiants de nova fornada, tendríssims i càndids púbers i adolescents, procedien majoritàriament d’institucions religioses concertades. Educats en la infantesa des del rigor moral i fins i tot ideològic, arribaven a un ensenyament secundari que, tant per l’edat seva com pel context d’una llibertat que aprenia a fer les primeres passes, va suposar un trasbals definitiu per a les seves consciències i va posar les bases del Manacor que hem conegut a les dècades posteriors. 

Hem conversat d’aquell moment amb dos exalumnes rellevants. Avui són un home i una dona ben entrats dins la cinquantena, que anomenarem Andreu i Margalida. 

“Ma liberté”

“La paraula que ho definia tot era llibertat: llibertat sexual, llibertat ideològica…I gairebé ens feia com a por, perquè nosaltres només havíem conegut l’educació catòlica, apostòlica i romana”. Na Margalida, nascuda el 1965 diu que tot i que hi havia entrat un parell d’anys abans “no va ser fins al 1981 que vaig ser conscient del que era i de què significava l’institut”. 

De fet, quan hi arribaren es trobaren un institut “pràcticament nou, molt modern, i a més teníem l’al·licient que compartíem les aules al·lots i al·lotes, cosa que no ens havia passat a primària. No hi havia mai una porta tancada”. La descoberta va ser total: “Sí, vàrem descobrir el que era un home i el que era una dona”. Ho visqueren, recorda na Margalida, com “una llibertat descontroladíssima, perquè veníem del que veníem, i teníem fins i tot un poc de por, perquè no en sabíem, de ser lliures” i ara, a l’institut, arribaven a un lloc “on ens ho deixaven fer tot, no hi havia ni control d’assistència. Trobar-nos amb aquesta llibertat ens venia de nou i no sabíem com l’havíem d’aprofitar”.

“Era un autèntic caos, no hi havia línia pedagògica, ni cap intenció que n’hi hagués per part, sobretot, dels professors que més ens atreien”, diu n’Andreu, que recorda alguns professors de la “vella guàrdia” i manacorins, com Salvador Bauçà o Pedro Galmés, que feien educació física. També hi havia, però “un sector de professorat espanyol molt atractiu per a molta de gent. Eren uns professors amb una línia molt àcrata”. En aquell temps recorda n’Andreu, “no hi havia català a l’institut, i de fet s’hi va començar a introduir en la nostra època com a assignatura voluntària”. 

“Descobrírem el sexe en aquella època, al pati i als banys hi havia morrejos i hi havia de tot, i si no fumaves eres beneit. Havíem de gestionar una llibertat que gairebé ens imposaven”, recorda amb una nostàlgia una mica espantada. “La llibertat d’expressió era explosiva, tan immensa que fregava la grosseria. Ho podies dir tot i ho podies fer tot i ningú no et jutjava. Els professors no ens qüestionaven, ens podien donar un consell, però mai no ens varen imposar res. ‘Si us embolicau i quedes embarassada ets lliure de fer el que vulguis. Si dus porros, ho fas perquè vols’, ens deien”. “Jo vaig veure gent menjar tripis dins l’institut”, afegeix na Margalida.

De fet, per als adults de l’institut, els professors, aquella llibertat també era nova: “Ells també començaven a experimentar coses al mateix temps que nosaltres. I n’hi havia alguns que fins i tot pareixia que t’animaven a la trangressió: ‘No véns a escola? Idò passa-t’ho bé’, això arribàrem a sentir”,  diu na Margalida.

“El 1981, COU era un caos divertídíssim, hi havia alumnes que s’enrotllaven amb professors i professores, ens trobàvem a l’Aigorràs i ens engatàvem amb els professors”, recorda n’Andreu. I no sols no ho nega, que hi hagués drogues a l’institut, sinó que ho pot contar de primera mà: “Dissimuladament, s’hi fumaven porros. Recordem que en aquella època es podia fumar dins les aules. Jo he vist passar un porro de mà en mà d’un extrem a l’altre de la classe”. Ara bé, matisa, “de ionquis no n’hi havia, a l’institut”. I de fet n’Andreu comenta que “no record ni embarassos no desitjats ni problemes seriosos amb les drogues. I si hi havia problemes amb l’alcohol era més per part dels professors que dels alumnes”.

No obstant això, n’Andreu reconeix que en aquell temps, “la gent es moria per les drogues. Eren els anys de més esplendor dels Esperits, del Catòlic, de l’Aigorràs al Port. Però la gent que venia a l’institut no es picava, més aviat fumaven porros. I feien cerveses al Pop, fent qualque pòlissa o havent sortit de classe els horabaixes”. 

No és fàcil, gestionar la llibertat. I molt manco si hi ets un nouvingut. No és fàcil prendre decisions en edats encara massa tendres. Qui sap si més d’un embaràs no desitjat o més d’un problema d’addicció a les drogues, o fins i tot un contagi de la sida, podia tenir relació amb aquell ambient alliberat d’uns fermalls que ens havien tengut engrillonats quaranta anys. Na Margalida creu que “hi havia moments que érem un poc víctimes d’aquesta llibertat, perquè estàvem totalment desinformats. Perquè ni els mateixos professors havien viscut allò que intentaven ara que visquéssim nosaltres. Dins l’institut hi havia drogues i sexe, i qui digui el contrari diu mentides”. Com ho podien saber, ells? Com podien esdevenir adults a una edat tan primerenca? “Teníem tan ple de viure que no analitzàvem el que ens passava. És evident que aquella llibertat també ens va fer viure coses dolentes, perquè de vegades ens trobàvem dins un ambient tèrbol. De fet, jo, per fer segons quines coses, havia d’enganar mon pare i ma mare. Si eres un nin obedient, no vivies tot això”. 

“És ver que jo venia d’una escola religiosa concertada, però La Salle en aquell moment devia ser el centre més interclassista que hi havia a Manacor. Ens feien formar, sí, però no vaig cantar mai el Cara al sol, jo, per exemple. Supòs que les escoles de nines devien ser més rígides”. L’arribada a l’institut, però, també va suposar una revolució per a ell: “El simple fet d’estar amb nines ja suposava un canvi”. Un canvi, tanmateix, que, segons explica n’Andreu, “devia ser fill del context, no era teòric ni directe. El canvi ens arribava amb l’actitud, amb la manera de viure, amb les provocacions”. 

En aquest sentit, n’Andreu recorda una vegada que dugueren el Bisbe a fer una conferència a l’institut. Un dels professors, quan va acabar arribar el torn de les preguntes, va voler intervenir, però ho va fer “amb una actitud absolutament provocativa”. És més o menys el mateix que podia fer Hilari de Cara quan “duia xampany el dia que feia anys de la mort de Franco, però sense anomenar el dictador”, o quan ens passava una llista d’autors per llegir i resultava que la darrera de la llista era Patty Smith.

Per tot això, continua n’Andreu, “no diria que hi hagués un adoctrinament, era més l’observació d’una actitud, que no t’esperaves, i que et cridava l’atenció, perquè segurament esperaves un mestre molt sever i molt auster com els que havies deixat a l’escola”.

El naixement d’una capital

En aquell temps no hi havia un institut de secundària a cada poble, com gairebé passa ara. A l’institut (a Manacor hi havia llavors “s’Estitut” i “s’Industrial”, ningú deia “es Mossèn”), hi arribava gent de Cala Millor, de Son Servera, de Sant Joan, de Petra, de Vilafranca… Manacor capitalejava. “I era gent jove, amb moltes ganes, i amb tot el que implica ser jove ben ficat dins el cos. Tot ens venia a favor”, diu na Margalida, alhora que afegeix que “érem moltíssims, record que a 1r de BUP arribàvem fins a la classe G, érem set grups!”. La llibertat era tal que fins i tot “podies sortir a mitjan classe i no passava res. També és ver que els professors ens advertien i evidentment no ens deixaven fer renou a classe”. 

“Venia gent de per tota la comarca, Sant Joan, Porto Cristo, Petra… Només l’arribada dels autocars davant l’institut ja era una cosa grossa. I per ells, aquella moguda éra més grossa que per a nosaltres. De fet, eren els externs els que ho tenien més bo de fer no anar a classe i trescar durant els dematins pels bars de Manacor”, recorda n’Andreu.

Per na Margalida, a l’institut, hi havia tres castes d’alumnat: “Els pijos, que venien amb les idees més antigues; els progres, que veníem amb les idees dels nostres germans o amics més grans, que seguíem els Setze Jutges, o la Nova Cançó… Tothom escrivia poesia, o traduïa cançons del francès, ens vestíem amb roba de la padrina… Tothom era de tothom, era tot molt lliure. No hi havia ‘novios’ ni al·lotes”. Quedava un tercer grup, “el dels punquis. Aquests eren més anarquistes. Com més potent eres, millor. Molts acabaren malament, perquè va ser una època d’accés a les drogues barates i a peu de portal”.

Una petita universitat: aprendre d’ensenyar, ensenyar de viure

La sensació de llibertat i l’entusiasme adolescent s’entremesclaven amb l’ànsia d’aprendre dels alumnes i amb l’eufòria ensenyant dels professors: “Apreníem moltíssim, fèiem una feinada. Els professors més joves ens varen inculcar molt la idea que érem uns privilegiats per poder triar”, diu na Margalida.

“Estàvem bastant enlluernats pels nostres professors joves. Vàrem tenir uns professors que ens varen enamorar, que ens varen il·luminar. Ens tractaven com a persones més grans. I tenies aquella sensació de ser com dins una petita universitat. Es preocupaven molt que escriguéssim bé i ens expresàssim bé, que sabéssim parlar, que fóssim educats, que respectàssim el torn. Fins i tot també els professors de ciències o de matemàtiques es mostraven entusiasmats d’explicar els seus coneixements, i els alumnes que els tenien també s’hi abocaven, enlluernats, a aprendre d’ells”. No podia ser d’una altra manera perquè: “Era la primera vegada que obertament podien expressar el que creien i el que pensaven. I en canvi, els que venien de la repressió no gosaven adoctrinar cap a una ideologia o una altra. I molts d’alumnes tenien una contradicció molt grossa entre ca seva i l’escola. Però érem purs, no teníem prejudicis. Aquesta era la nostra força”. 

“Entre el professorat hi havia actituds molt distintes. N’hi havia que feien classes serioses. A alguns altres, les classes se’ls escapaven de les mans, de tan serioses que volien ser. En qualsevol cas, jo en tenc molt bons records. No em sabia greu que em fessin la classe magistral”, diu n’Andreu, que recorda també professors que “intentaven fer les seves classes amb un paper més actiu per part de l’alumnat, i fèiem feina en grup”. Però el que està clar, recalca, és que “no hi havia una línia, cadascú tirava a la seva manera”. 

Hi havia, però, un adoctrinament polític? Unes instruccions? Volien aquells professors que tastaven per primera vegada la llibertat de càtedra i la llibertat d’expressió convertir els seus alumnes en uns militants a imatge i semblança seva? Na Margalida és clara: “Nosaltres joves, als quinze anys, no estàvem definits políticament, tot i que a molts ens agradava el discurs d’esquerres. Vèiem com els adults ja podien dir: ‘Jo som comunista’, i no passava res. Vèiem també com entre ells podien tenir diferències, però ja no les havien d’expressar amb la boca petita. Tenguérem professors molt oberts i amb moltes de ganes d’ensenyar-nos des d’aquest punt de vista, i no des de l’obligació i el càstig, sinó des de l’amistat”.  Aquesta exalumna de l’IES Mossèn Alcover més primerenc ho recorda amb clarividència: “Ens ho dien moltes vegades: ‘Vosaltres sou la generació que haureu viscut aquesta explosió i aquest inici de la llibertat’. Ens ajudaven a convèncer els nostres pares de moltes de coses. En definitiva, els teníem de la nostra part”.  

Aquell caos, aquell entorn llibertari, però veié la seva fi quan també al comandament de l’institut “entraren els primers socialistes… que varen voler posar un ordre d’esquerres”, diu n’Andreu, que recorda com “hi hagué uns altres professors que s’indignaren perquè veien que s’imposava un control, una disciplina, i ells estaven molt bé dins el desordre, però no era viable”. “No em diguis el que he de fer”, deien…

Les dones, entre la invisibilitat i el respecte

En les nostres converses surten molts de noms. Molts de líders. Molts de professors. Molts d’alumnes creatius i molts de contestataris. Però eren tot homes? “Tenguérem una professora de francès que ens va enlluernar a totes”, diu na Margalida, que des de la distància dels anys afirma amb contundència que “els nostres companys no eren masclistes. Ho eren els nostres pares. En aquell moment, ser masclista era ser fatxa. I els fatxes eren masclistes. Els progres, no”. 

En percebre que la gran majoria de referents d’aquell moment eren homes, n’Andreu reflexiona: “És possible, però no hi havia cap plantejament en aquest sentit. Crec que respectàvem les al·lotes. I molt. No record actituds masclistes. També és possible que actituds i comentaris que es veuen avui en un centre escolar jo no les veiés en aquell moment”. En qualsevol cas, afegeix, “no hi eren dins el meu ambient, que era molt més llibertari que tot això”. A més, recalca, d’aleshores ençà, d’aquella generació nostra hi ha hagut una batlessa, i també un cas com el de Bàrbara Duran, que ha destacat en la seva carrera com a musicòloga”.

La contestació i les balandrines

El pas per l’institut de secundària, aquells anys primers de BUP i COU, era fugaç. I intensíssim. “Hi entràvem molt tard i en sortíem molt prest. Érem esponges, i l’explosió era enorme. No hi havia alarmes, no hi havia alertes i de vegades aquelles poalades de llibertat ens col·lapsaven una mica, perquè érem un poc inconscients, no teníem aquesta sensació que ens poguessin passar coses dolentes”.

“Era com si ens haguessin legalitzat ser lliures”, diu na Margalida, i és des d’aquesta llibertat que, imitant el que veien fer als adults que tenien a prop, organitzaven també els seus propis moviments i organitzacions. “Quan sonava el timibre no el sentien i els professors decidiren posar una sirena que arribàs a tots els racons del centre per avisar dels canvis d’hora”, diu na Margalida i afegeix que “nosaltres no volíem que ens tractassin amb una sirena com si fóssim soldats o obrers. Més que a un quarter o a una fàbrica, nosaltres pensàvem que el nostre institut s’assemblava a una àgora de l’antiga Grècia”.  

Va ser així que va néixer el CCAS (Comitè Clandestí AntiSirena). “Vàrem fer pasquins perquè la gent es manifestàs, férem manifestacions dins l’institut, hi havia un activisme dins la cantina, dins les aules… Férem un segell amb les nostres sigles i l’encunyàvem per tot. Arribàrem a tallar els cables perquè no sonàs”. Eren, aquells joves adolescents i contestaris, una còpia del que feien els grans: “Això sí, sempre d’amagat dels nostres pares”. Per a na Margalida, “és cert que copiàvem, però els professors no impulsaven res, les idees eren nostres”.

“I hi havia moments en què les coses et fugien de les mans. I no era per fer la revolució, que si la fèiem la fèiem sense voler”, diu n’Andreu, en recordar la guerra dels sifons. “La gent del nostre curs dúiem un trull històric amb els que eren un poc més grans que nosaltres. Trobàvem que aquell grup d’aire afrancesat amb Pep Tosar, Lluís Massanet o Gabriel Galmés eren una colla d’arrogants amb nosaltres, que, per contra, teníem una actitud més de bandarres britànics. Quedàrem que els atacaríem en un canvi de classe, i els esperàrem darrere un passadís per atacar-los amb sifons. Ells no quedaren enrere i ens contraatacaren. Hi va haver aigua pertot”. Evidentment, la cosa acabà amb “sermons i cridades a l’ordre” per part dels professors.

“L’actitud era molt més lúdica que no política. Ens dèiem: ‘Passem-nos-ho bé, i ho fèiem tenir ve. Era una cosa molt més hippie, o punqui. No ho qualificaria les nostres accions d’ideològiques o ideologitzades”. I ho explica, n’Andreu, amb una anècdota divertida: “Record que Miquel Bosch feia classe un pis més avall que el de la nostra classe. Férem un cartell i hi posàrem una pedra perquè pesàs, i el férem davallar amb una corda per la finestra. Al cartell hi deia: “Hola Quelet, Cou C, te saluda”. 

Però n’Andreu, que havia començat el 1977 a l’institut, sí que veia amb ulls més ideològics els alumnes que eren una mica més grans que ells: “Aquells sí que tenien unes actituds més ideologitzades, més pretensioses, fins i tot més afrancesades, et diria”.

La militància i l’organització

L’any 1983, passat el cop d’estat de Tejero i passada també la victòria del PSOE i Felipe González a les eleccions espanyoles, Guillem Roman, un jove exalumne de l’IES Mossèn Alcover, es va presentar com a cap de llista del PSM amb només 19 anys. Roman encapçalava un elenc de gent joveníssima, tan inexperta com entusiasta, tan contestària com avançada al seu temps. Quatre anys abans, el progressisme manacorí benestant havia entrat amb força al consistori de la mà de la Candidatura Democràtica Independent, un partit de gent relativament jove que havia assumit la batlia de la mà de Llorenç Mas, que aviat presentà la dimissió, i que va ser succeït per Jaume Llull. El PSM de Guillem Roman es presentava a l’esquerra de tot això en una aventura que semblava que no podia tenir més recorregut que el d’una breu campanya electoral.

I tanmateix, tragueren faves d’olla i Roman, líder polític d’aquella revolta juvenil contra el pragmatisme i el possibilisme de l’esquerra imperant, entrà com a regidor a la Sala. Na Margalida ho recorda: “Guillem Roman era una persona especial, intel·ligent, activa i amb molt de carisma. I sobretot molt protestador. He sentit a dir que perquè el progressisme pugui avançar, dins el grup sempre hi ha d’haver una persona que ens faci el contrari, perquè això enriqueix. I ell era aquesta persona”. Avui sembla impensable que un jove que encara no tengui vint anys pugui liderar una opció política amb possibilitats d’obtenir representació institucional: “Nosaltres érem joves, i només per ser joves ja teníem aquestes ganes d’experimentar. Els joves d’avui voler ser els protagonistes ells. El que els agrada és fer-se fotos, mostrar-se. Nosaltres, en canvi, tendíem a la idealització i la mitificació dels altres. Els idealitzàvem, i els mitificàvem, com ho fèiem, per exemple, amb els alumnes que eren una mica més grans que nosaltres, com Lluís Massanet, Pep Tosar, Gabriel Galmés… Ells eren els il·lustrats i tenien una relació especial amb els professors, que de qualque manera eren els seus mentors”. “Aquesta gent que teníem idealitzada”, continua na Margalida, “eren persones que no s’amagaven, no eren discrets, es mostraven. I tothom dins el seu grup tenia la seva manera de ser i de pensar, amb influències molt diverses, com la Nueva Ola, la Movida madrilenya, els catalans, els nacionalistes, els punquis, i cadascú dins el seu ambient era lliure”.

“Que es presentàs el PSM a l’Ajuntament va ser vist per segons qui com una certa irreverència. I això alarmava la CDI. És molt probable que l’entrada del PSM a la Sala fos conseqüència d’aquells anys a l’institut, d’aquella efervescència… I nosaltres, en el fons, l’únic que fèiem era viure el moment, que no teníem consciència que fos un moment… Eren els mateixos professors els qui ho provocaven”, recorda n’Andreu.

La forja d’un poble

Sense l’ebullició social, cultural, sexual, emocional, cívica i política d’aquells anys irrecuperables a l’IES Mossèn Alcover, res no seria explicable del Manacor d’avui. La sensibilitat artística, l’ànsia de contestació permanent, el progressisme dominant dins els sectors més culturals, l’esperit transgressor, l’aura creativa, la capacitat d’organització, l’associacionisme, i el lideratge cultural i civic com a capital cultural, i gairebé nacional, del Llevant mallorquí, no s’haurien acabat esdevenint sense aquella forma àcrata i sincera de viure l’ensenyament. És un temps que no tornarà. L’IES Mossèn Alcover, en canvi, perdura i es transforma dins el cicle dels cursos. I que sigui per molts d’anys.

Llibre primer del Gènesi glosador

Al principi, fou el primer dia, i Déu va crear el silenci i el renou. El renou era caòtic i desolat, el silenci cobria la superfície d’aquell estruend, i l’esperit de Déu planava sobre aquell sense sentit.

Déu digué:

– Que existeixi la paraula.

I la paraula va existir. Déu veié que la paraula era bona, i separà la paraula del silenci. Car només lluny del silenci es podia fer sentir, la paraula. Déu va donar a la paraula el nom de mot, i al silenci li digué pau. Hi hagué la calma i hi hagué el pensament, i fou així que se sentí dins l’aire transparent del cel la primera paraula plena.

Déu digué:

– Que hi hagi un sentit per a cada paraula, i que hi hagi, d’aquesta manera, una forma de discernir l’aigua neta de l’aigua bruta, l’aigua vera de l’aigua falsa.

I existí el sentit per a cada paraula i serví per anomenar les coses i els éssers del món.

Hi hagué un vespre i un matí, i fou el segon dia.

Déu digué:

– Que dins l’aigua dels sintagmes hi nodresquin com peixos els vincles de les paraules, i que per la terra dels fonemes hi brostin talment sementers d’ordi, de blat i de civada, els accents i les entonacions, perquè qui siga que ho vulga doni forma al pensament i ho puga fer amb la paraula.

I va ser així, i de l’aigua dels mots brostà el llambre dels vincles i dins la terra de les paraules lluiren els accents i les entonacions, i les dones i els homes, que havien viscut fins aleshores en silenci, parlaren, i s’entengueren, i comprengueren per a si mateixos el significat primer de les paraules que deien. I comprengueren de llurs congèneres també el missatge final de cada mot que sentien.

Hi hagué un vespre i un matí, i fou el tercer dia.

I Déu digué:

– Que hi hagi dins el gran sementer de paraules una figuera solitària, de garangola neta i sense bordalls, i que cada dona i cada home hi puguen penjar, talment figues per madurar, la paraula que més s’estimin perquè la dotin així d’un nou sentit, d’una novella intenció, d’una connotació inusitada.

I va ser així que els homes i les dones descobriren que ells mateixos, només acudint a l’arbre màgic, podien dotar cada paraula de tants de significats com volguessen. I veieren així mateix que la nova fantasia de les paraules no els allunyava mai de la realitat, ni de la veritat, que era el nom que Déu havia donat a l’arbre de les paraules connotades: la figuera de la Veritat.

Hi hagué un vespre i un matí, i fou el quart dia.

Déu digué:

– Que les dones i els homes que estimin l’aigua de les paraules s’hi rabegin de cos sencer, i que en sentir la frescor dels significats, i de les formes, i del ressò de cada mot a les pipelles, badin encara dins l’aigua els ulls i que així, en emergir de la pica plena de lletres, siguin ja per sempre glosadors.

I va ser així que Déu va crear plens de llum i veritat els glosadors i els digué: sigueu fecunds, i multiplicau les paraules que us he donat, rimau-les i distribuïu-les en trinxes de set síl·labes, feis tallers, organitzau vetlades, acudiu a glosades. Cantau amb alegria, glosau de festa, planyeu-vos amb la cançó, i glosau de dol. Diversificau la glosa perquè d’aquesta riquesa en sortirà la vida del vostre poble. Déu veié que tot això era bo, i els beneí dient-los: glosau cada dia i sempre que en tengueu delit. Jo us daré foganyes i rotlades i camilles i taulades. Feis-ho de boca, o per escrit, no menystingueu mai l’ànsia de compondre amb art les paraules.

Hi hagué un vespre, i hi hagué un nou dia, que va ser el cinquè.

I Déu digué:

-Que existeixi el divendres i que sigui dia de glosada.

I existí el divendres, que va ser per a sempre dia de glosada. Però Déu alçà el dit cap als glosadors, que l’escoltaven d’asseguts damunt pilonets com cadires baixes al voltant d’una foganya de buscalls de sintagmes i estelles de paraules:

– Sigueu sincers i veritables. Sigueu autèntics a cada glosa, a cada cançó i a cada mot. Us he dat la llibertat de recrear cada paraula i reinventar-la i així serà fins a la fi dels dies i el llenguatge. Glosareu sense pensar, i us maduraran les rimes naturals com codonys a la tardor. Sereu éssers heptasil·làbics sense dolor i us cantaran les gargamelles sempre a to com els pinsans dins un pi ver. I la gent us escoltarà, naturalment ensensada, perquè sereu profetes originadors de la paraula.

I va ser així que els glosadors visqueren per sempre dins la certesa de les paraules, que collien amb llibertat de la figuera de la veritat, esponerosa i humil alhora. I aquelles figues en forma de paraules eren tan gustoses que els glosadors volgueren allargar les glosades al sisè dia, que anomenaren dissabte.

Hi hagué un vespre i hi hagué un matí. I per al setè dia, abans de descansar del treball, Déu creà encara la darrera de les paraules, i la més dolorosa, i en digué… ressaca. I els glosadors la volgueren adornar i la penjaren a la figuera de la Veritat, i en digueren… ressaca de dos dies.

Quan tots hagueren descansat Déu s’alçà altra vegada cap als glosadors, i amb el dit alt els advertí:

– Podreu fer sempre gloses i rimar, podreu jugar amb les paraules de la figuera i podreu recrear-les tantes vegades com volgueu. Sereu poetes de la improvisació i riureu i plorareu en llibertat perquè ho fareu sempre des de la veritat. Però no gloseu mai des de la mentida, des de la impostura, ni des del mal ni des de la vanitat. El dia que no prengueu les paraules de la figuera de la veritat, tingueu per cert que aquest arbre serà cendra i cendra seran les paraules connotades que us ha dat.

Hi hagué un vespre i hi hagué un matí, i dos, i tres i quatre. I vengué un nou divendres, i vengué una altra glosada. Cantaven alegres els glosadors enrevoltant el foc i alegres es giraven per prendre de la figuera les paraules que hi havien penjat a madurar, i s’enorgullien de cada nou sentit, de cada nova gràcia, de cada sorprenent significat.

D’entre tots, però, un n’hi hagué que se sentí temptat de vanitat i de mentida, mentre pensava:

– I què, si es fa cendra la figuera. I què si no la tenim per recrear les paraules des de la veritat? O no les tendrem per sempre ja nosaltres, les paraules? Quina necessitat hi ha, de ser sempre veritables i autèntics si ja som nosaltres mateixos qui glosam?

I va ser així que s’alçà del taburet i vanitós cantà per ofendre, i prengué al vol cada paraula, sense ni esguardar l’arbre sagrat i ja veieren els altres que els mots no li sortien del cor i ploraren en colombrar que la figuera de la Veritat s’esdevenia cendra polsosa i que les paraules connotades es fonien amb l’aire castigat del cel i amb la terra cremada i el rostoll.

I Déu digué:

– Ni has estat autèntic, ni has estat sincer. Ni veritable has estat. Has ofès amb maldat per la teva vanitat. I ja que has fet això, i per tu i pel teu mal cap, a tu i a la teva estirp glosadora us faré patir les grans fatigues de les rimes cegues, de les difícils i de les planeres, i hauràs d’entrenar-te per parir els heptasil·làbics, i no sempre et naixeran. Les normes del llenguatge et seran una trava a l’hora de glosar. Voldràs cantar i tan sovint ni el to sabràs prendre. Desitjaràs la perfecció de la glosa, i ella et voldrà sotmetre. I vosaltres, glosadores i glosadors, tengueu per cert que qui d’ara endavant no canti des de la veritat, des de la sinceritat i des de l’autenticitat no podrà arribar mai al cel de la glosa.

Veié, Déu, que amb aire greu l’escoltaven penedits i amb el reflex del foc a la cara, els glosadors. S’alçà del tron de paraules des d’on els havia parlat i estengué les mans amb magnanimitat:

– I us dic, en veritat, homes i dones de la paraula, que aquest cel existirà i en direu d’ara i per sempre Binifaldó, i que per anar-hi també haureu hagut de glosar al Mallorquí.

El trasplantament

Ai, les paraules! N’hi ha tantes que ens evoquen tantes coses! I tantes que ens salven una glosa! I tantes que les deim cada dia tantes vegades! Però segur que tots en tenim qualcuna de preferida, que l’aprenguérem de la padrina, que és intraduïble, que la sentírem per primera vegada dins un bar, o a una conversa familiar, una paraula especial que no tothom coneix, però que sona molt nostra, molt del nostre poble, del nostre país. Si no et ve tot d’una al cap, pensa-hi una estona… I tria’n una. Quina és la teva paraula?

Amb aquesta pregunta demanàvem a cadascun dels participants a la trobada glosadora-amical de Binifaldó una paraula. Ells no sabien quin ús se’n faria. De les trenta-tres paraules donades, va sortir aquest conte. I d’aquest conte, un missatge entorn de la importància de la llengua en el món glosador. La narració, a més, va servir de fil conductor per a la mostra dels resultats de la feina feta durant tot el cap de setmana. Tot plegat va ser ben emocionant! Que vagi de gust!

Dins la boca se sentí la punxada decidida del bisturí. L’infermer xiuxiuejava al costat de la cirurgiana paraules incomprensibles. Potser parlaven de futbol, del coronavirus, d’Estefanía i Cristofer o del sopar d’anit passada. Potser es deien furtives paraules d’amor mentre li feien el tall. Anestèsia local, li havien dit, però el punxó assèptic li blaïa la llengua, o la hi acaronava. No ho sabria dir. Recordava poca cosa, d’aquell vespre. Havien glosat, i n’estava contenta. No havia estotjat cap cervesa de les que li havien oferit, ni havia guardat cap paraula per a llavor. Totes, les havia dites. Una cançó a l’estrúmbol que li feia jutipiris des del fons del bar, una insinuació intel·ligent i valenta sobre el poder térbol de l’apotecari dins l’Ajuntament per fer destralejar la concurrència una estona, una glosa coenta que va fer esclatar la disbauxa. I estava satisfeta, perquè havia passat per l’enrocador de les rimes més difícils, i havia superat amb nota cada embat dels seus companys de cadafal.

Només una vegada va restar atxul·lada davant una cançó adversària. Acotà el cap. Se sentia derrotada. La vermellor i l’empegueïment li salsien la cara com un sol d’agost i de migdia. I abandonà per un moment la lluita. Se n’anà cap al bany i entrà sense tenir gaire esment d’on posava els peus. Hi ha catxull a les tavernes els dies de gresca grenyal. Sentí un xic-xic davall els peus. Ben davant, el mirall, amb un aire retro, li evocava el pentinador de la padrina, i l’escalfapanxes amb el cossi, i l’arcada de marès que separava els dos aigovessos, i el binerbo el dia de les matances, ben davant les cases… els rentells surant dins el vinagre, els espiadimonis fent batrala sigilós ran de l’aigua verdosa del safareig, on feia navegar, talment llaüts blanquíssims, barquetes fetes d’escorça de pi emblanquinades amb calç. La pàtria és la infantesa.

Alçà l’esguard cap al mirall, altra vegada, treballadora incansable de la paraula, trescadora de mots i paisatges, indagadora d’ànimes i persones, i seguí amb els ulls dins el vidre el camí dels xaragalls que els anys li havien traçat al rostre. Les arrugues ja no eren de riure. I en tenia una tracalada, tantes com tavelles a les cuixes quan era nina d’uè. Saps que hi anava, de bona.

De cop i resposta, amarada de nostàlgia, s’esbucà. Una mà per darrere l’engospà i mentre perdia el món de vista sentia l’olor del cloroform a la boca. I d’allà, a la pedra on ara, sense esma, provava d’avisar que no. Que la llengua no. Però el gatzoll quirúrgic havia acabat la seva feina gairebé a tall de campaneta. Amb prou feines podia moure el cap, però girà la mirada cap a la tauleta auxiliar, i la va veure allà, com un aixovar de carn, vermellíssima, glatint com un cor ple de vida, dins una safata d’or blanc talment un present per a una Salomé de bata blanca. La llengua. Pensava en els ulls foscs de l’apotecari, llosc com un talp, viu com una geneta, rancorós i perdonavides. Devia ser ell qui havia ordit aquella venjança? Com havia sabut que n’havia malparlat a la glosada? Per què la privava de parlar només per haver dit? Per què li feia tallar l’eina sense tenir present que li tallava l’ànima? Entre pampallugues, dins el quiròfan, s’imaginava aquell gorà marratxiner amb els ulls plens d’uixols i mosques vironeres succionant llengües de porc, però ara era ella la que colombrava un esdevenidor negre, amb aquella boca buidada d’ànima. On anirien, les paraules? Què se’n faria de la sonoritat? Qui donaria ara a cada mot el to, la cadència i la pausa? Qui recordaria dins cada conversa, dins cada cançó, dins cada vers les paraules que havia anat acaramullant a cop de memòria i amor? Podrien, els qui li venien darrere, servar com ella havia servat el gust de la terra, el so de l’aigua, l’olor de l’aire, l’ardència del foc en cada paraula? Sabrien reconstruir la pàtria de la seva infantesa? Canviaria el paisatge si canviaven els mots amb què l’havia dibuixat sempre? Canviaria la gent, si canviaven les cançons? Canviaria el poble, si canviava la llengua?

Amb aire compungit, l’infermer la convidà a alçar-se per pujar cap a planta. “Et convé descansar i estar tranquil·la. Serà demà, el trasplantament”.

A Rafel Crespí, in memoriam

Aquestes són les paraules proposades pels assistents a Binifaldó per confeccionar aquest conte:

Estrúmbol, jutipiri, binerbo, destralejar, embat, apotecari, aixovar, pampalluga, xiuxiuejar, enrocador, catxull, salsir, llaüt, llosco, tavella, acaronar, engospar, uixol, pentinador, rentell, tracalada, safareig, espiadimonis, grenyal, atxul·lar, batrala, cervesa, guarà, amarar, esbucar.

I si hagués xutat un altre?

Aquest cap de setmana he viscut en carn i ànima pròpies la tercera edició de Binifaldó, una convivència ludicoformativa emocionant i transcendent. Ara mateix no tenc més paraules per parlar-vos-en. De moment, us deix aquí el conte que em comanaren perquè servís de base a l’apoteòsica i inspiradora sessió dominical. Us en podria explicar moltes coses, del conte, però crec que és prou entenedor. Esper que us agradi.

Cau la gota de suor, regalima des del front, i pega esclat damunt l’herba. I s’irisa l’aire encès. El cor et glateix, bum, bum, bum. Tot el camp diu el teu nom, el canten com si fos seu. Sents que t’estimen, t’ho diuen. Mires al cel i somrius. Escups en terra amb menyspreu. Et calen la ràbia i l’odi per concentrar-te en el gest. Ja col·loques la pilota. Ja divises la barrera. Dus l’amor del teu equip carregat damunt l’esquena. La seva força és la teva, però el peu que xuta és teu. Els objectius, com pistoles ufanes i transcendents, t’apunten a tu, estrella incandescent, astre impúdic d’aquesta vana galàxia.

En sentir xiular la falta has corregut a cercar-la. L’acarones i la beses. La pilota, tan rodona. I què et fa estimar-la tant? Xutes per la teva glòria? O per fermar la victòria? Has pensat qui guanyarà? El triomf va cap a tu, perquè ets tu qui l’ha cercat. I no penses en res pus. Ara tot depèn de tu, però sou onze en el camp i cent mil a dins l’estadi. Xutes encara per tu? Et fermaràs bé la bota, assentaràs ferms els tacs sobre la gespa regada. Poses els braços en gerra, eixanques un xic les cames, que ara et tremolen lleument, el cor et glateix, bum, bum, bum. Pegues alenada fonda i no saps si és un sospir o la ferma convicció que et mereixes xutar tu. Fa massa anys que ja hi fas feina, lluites per esser el millor. Cau la gota de suor. Et calen, la ràbia, i l’odi? Només guanyen els taurons, cal esser un depredador, cal humiliar el contrari, aixafaràs l’adversari i ho hauràs fet tu tot sol perquè ets tu qui pega el xut, perquè has fet feina tants d’anys per poder-lo xutar avui.

Darrere tu, ran de l’àrea, amb el físic esbucat, cops i nafres per les cames, samarretes esqueixades, orgull de feina ben feta, t’esguarden els teus companys, una mica agotzonats, amb les mans en els genolls, gladiadors dins el camp gran, lluitadors de feina sorda, sents que són un farciment, un lleu acompanyament, una nosa necessària. Però series aquí, sense el buf del seu alè? Hauries fet tenir ver, el teu triomf absolut, sense la feina abnegada, humil i asserenada, per tants poc reconeguda, dels teus companys de bancada?

Però el peu que xuta és teu. Sents que t’estimen, t’ho diuen. Cent mil veus canten a cor, i si cantes, canten elles. I quan rius, riuen amb tu, perquè te veuen segur. Els arengues amb els braços, però arriba que no saps si els cent mil són tu mateix, cent mil cors dins el teu pit, un batec monumental, perquè ja no són cent mil, perquè ara ja és un de sol, tot es concentra dins tu, perquè el peu que xuta és teu, i el cor et glateix, bum, bum, bum.

I l’àrbitre eleva el braç, i l’àrbitre vol xiular, perquè tu puguis xutar, perquè s’alci la barrera, i perquè voli el porter, perquè la bimba viatgi més aviat que la llum i en més poc temps que un segon certifiqui que tu ets el millor dins aquest món. Es fa el silenci a l’estadi i ja penses com serà: l’estruend dels hooligans, els abraços dels companys, els mil flaixos a la cara, l’espíquer fent venerar el teu nom a la pantalla. T’alçaràs la camiseta, mostraràs abdominals i faràs el crit de guerra.

El silenci es pot tallar, se sent nítid el xiulet. Ja no penses, ni somies, corrs les passes necessàries per abastar la pilota, que a cada passa es fa grossa i aleshores tot s’atura: i si fossis tu tot sol? I si l’estadi fos buit? I si el teu cor fos petit? I si el batec fos minúscul? I si per molt mala sort no pegues bé a la pilota? I si el pal escup la bimba? I si el porter de davant t’endevina la intenció? I si falles i no hi ha qui et sàpiga consolar?

El peu ja és a la pilota, has xutat molt convincent, ho has fet bé, intel·ligent, i la pilota ja vola, però no saps si entrarà. El porter encara no es mou. Aleshores te’n recordes d’aquells dies a l’escola, que et varen deixar xutar, aquella primera vegada que havies volgut jugar. No en sabies, i et volien, per fer créixer aquell equip, perquè creien que tots junts estaríeu condemnats a ser més forts i més bons i estaríeu destinats a guanyar l’equip dels grans. Et varen deixar xutar i després d’haver fallat t’assegueres a plorar, abraçat pels teus companys. Pensares com penses ara, que estàs segur de marcar, que havies de xutar tu, però aquell dubte d’antany sempre revé a cada xut: i si hagués xutat un altre, quants n’hi hauria ara com tu?

Jesús Independent és nat!

 

– Aquí no, Josep! T’he dit que aquí no. La marededéu Junquera parla amb vehemència. Sap perfectament en quines condicions no vol parir.

– Junqui, estimada, on vols que anem, si no? Ens han destrossat el sistema sanitari. No hi ha hospitals. Ni escoles, tendrem aviat, si van així, li deia Sant Josep Puigdemont, presumpte pare i pastisser gironí.

La marededéu Junquera està en estat de bona esperança, però ho sap tothom, perquè és profecia, que Jesús Independent, el filló que ha de tenir, l’ha concebut després d’una relació libidinosa amb l’Esperit Sant del Poble. El Poble que branda, enervat, enèrgic i entusiasta, un gran fal·lus encès d’esperança capaç de beneir encabronat la vella Europa de seminal indignació.

De sobte una gran claror profètica encega els ulls dels dos pelegrins. És l’arcàngel Gabriel, cupaire irreverent: “Oh, Putxi, hereu dels pares de la pàtria, del nostre pare Abraham Pujol, que acceptà el sacrifici dels fills per salvar-se ell; i del nostre líder magnífic Artur Moisès, que va morir als peus de la terra promesa; oh Junqui, marededéu sens màcula ni pecat, pariràs amb dolor un infant independent i republicà damunt un llit de cols de Brussel·les. De molt a prop, rebrà l’escalf del bou major Trapero. D’un poc més lluny, li arribarà l’alè amorós de la somera Colau, sempre equidistant. Haureu de fugir amb el vostre infant. Us havia de dir que fugísseu cap a Egipte, però us convé més Bèlgica, creis-me. No tot el flamenc és dolent. I allà no hi ha toros.

– Jo a Bèlgica no hi vaig! I si te n’hi vas tu, ja m’has vist! Nosaltres parim, nosaltres decidim -avisa revoltada la marededéu Junquera.

– Però Junqui, no et posis així…

– La pitjor manera de protegir Jesús Independent és separar-vos, el poble no us ho perdonaria. Sense desobediència, no hi ha independència, diu l’Arcàngel Gabriel.

Mentrestant, a palau, Felip Herodes talla claus.

-M’han dit que a Betlemona ha nascut un nou rei, un ésser repugnant i malèfic, violent, pervers. I diuen que s’autoproclama fill del poble i que vol esser lliure.

– Majestat, Jesús Independent, es fa dir, i Betlemona i Catajudea completa ja són partits a adorar-lo. Li duen paperetes. Han enrevoltat el seu bres d’urnes. I voten! -qui l’avisa tot rentant-se’n les mans és el primer ministre Pilats Rajoy (sí, Pilats hauria de sortir més endavant, en aquest cas seríem davant una profecia anacrònica).

– Independent? Independent de què? De mi? Independent del meu imperi romà infal·lible? Pilats Rajoy, requisau totes les urnes. Vull el cap de tots aquests pastors que voten. Prepara 4.000 remers i amarra un Piolín al port de Betlemona.

– Però majestat, els agents portuaris també adoren Jesús Independent -a Pilats Rajoy, avui, que és diumenge i va abillat amb el xandall de caminar aviat, li cau la goteta.

– M’és igual! Si vàrem ser capaços de guanyar un mundial, també podem guanyar un país! A por ellos!

– Majestat, no és un país!

– Ah, no? Idò que són? Dos milions i mig de pastors rebels? No em vengueu amb històries, són un país, i els hem de sotmetre! A les bones, o per la força! Antidisturbis, porres i pilotes de goma, si cal!

Simultàniament, a Betlemona, comença a córrer la notícia. Els pastorets Jordis ho criden als vuit vents:

– Tothom cap a la Ciutadella, va, tothom! Que a cal Pastisser hi ha novetat! Jesús Independent és nat!

Pocs dies després, arribats de milers de quilòmetres de distància ideològica, ja són aquí els tres Virreis Màgics de Ponent. Guiats per l’estel de milions d’estelades, i encegats per una ràbia irracional, vénen amb els camells del 155. Duen dins tres cofres els tres tresors més preuats: el virrei Albiol, alt com un sant Pau (Gasol), du la Por; la virreina Inés, vestida de salvapàtries, porta la Presó; i el virrei Miquel (sí, Miquel Iceta), els acompanya amb l’Exili (i qualque ball).

S’entenen, els tres virreis, i ella, Inés, voldria per a ella la custòdia d’aquest Jesús Independent, per adoctrinar-lo en els valors de l’obediència, la submissió i el sotmetiment. Però sap que sense el suport dels pastorets equidistants i de la batlessa de Betlemona poc hi té a pelar.

Els pastorets esperarem. Sant Josep Puigdemont és a Brussel·les amb el present del virrei Iceta. La marededéu Junquera roman cada nit a Estremera, tot patint la presó de la virreina Inés. Com són també, a Soto del Real, els pastorets Jordis. Però i el present del virrei Albiol? On és la por? Qui és que en té? O no volem tots, un Jesús Independent?