“A mi no m’han mort”


Em varen encomanar d’escriure la història d’en Miquel Palmer, Simonet, perquè fos una de les narracions que formassin part de la nit de Misteri al parc, emmarcada dins el pioner i exitós festival de l’oralitat Emparaular. La representació va tenir lloc ahir, a càrrec de Pere Bonet, que ens va saber transportar màgicament a l’estiu de 1936. Avui, malauradament, vivim moments en què les llibertats i els drets fonamentals dels ciutadans tornen a ser vulnerats impunement. No ens dobleguem davant el feixisme.

(Surt l’actor a escena saludant suposades persones que passen a prop d’ell, tot ignorant-lo)

– Ei, hola!

– Pssst!

– Tomeu, com anam?

– Ei, Miquel!

– Magí! Magí?

(S’atura, entristit, i acluca els ulls. Al cap de pocs segons els torna a obrir)

Si acluc els ulls, veig cares. Us passa, a vosaltres? Sempre n’he vistes, quan els tanc. Quan dic sempre, vull dir en aquesta curta vida meva. Tenc devuit anys. Som un al·lot. Ai, perdonau, (es disculpa per no haver-se presentat) Miquel Palmer, em diuen, però tothom em coneix com en Simonet. Per mon pare, que és Simó. I clar, jo som en Simó petit, en Simonet.

Sempre he dibuixat. I quan dic sempre, ja sabeu què vull dir. Un dia passejàvem per na Camel·la amb la padrina. I ens escometé l’amo en Miquel Meu. Bé, Meu és el malnom. L’amo en Miquel Duran era el director de la revista Nosotros. D’al·lot l’amo en Miquel havia pretès ma mare, al cel sia, si és que hi ha cel, i havia fet els passos per ca nostra més d’un dia. L’amo en Miquel em mirà de dalt a baix i, girat cap a la padrina, diu amb un somriure:

– Ca, i menau un bon pollastre, ja, vós. Això és un nét vostre?

– Sí. I si sabessis la mà que té!

– Així que a banda d’anar més estirat que un fus, aquest jove té una virtut…

– Talment, Miquel. Hauries de veure la gràcia que té per dibuixar. Mira que li he dit de vegades! Meam si no pintaràs la teva germaneta petita! I encara és l’hora!

– Padrina! És que n’Aina es mou tot el temps, i així no hi ha qui dibuixi! Els models han d’estar quiets!

– No ha de menester ningú que li digui el que ha de fer, en Miquelet nostre. Ha après de sonar el clarinet i hauries de veure quines melodies… I per pintar, agafa els pasquins del cine i en sap treure les cares talment. Tot lo dia hi està ficat. Ja no sabem on hem de penjar tants de quadres. Voldria els veiessis, és que són de veure! Sobretot, si vas al local d’Unió Republicana veuràs el retrat que hi tenen penjat de n’Azaña, pintat d’en Miquelet nostre. I tot això de la seva mà. No n’hi ha hagut d’ensenyar ningú. I ja no te dic els dibuixos. Tant li és treure la cara exacta de qualsevol, com fer-ne una caricatura que quan la mir és que no me puc aturar de riure…

– Padrina!

– I no te convendria més, al·lot, posar-te a fer feina de fuster o de manobre i no perdre el temps amb dibuixets?

(En Miquel es treu un mocador per tapar-se la boca mentre, tímid, estossega)

– Sí, l’amo en Miquel, he fet feina a can Mola, al carrer de n’Olesa, de mosset de fuster, però no he estat gaire fi, darrerament. Estic delicat dels pulmons, i segons quins esforços no els puc fer. M’és igual si no em pagau. Passaré gust de fer dibuixos i que els manacorins els puguin veure.

Fa un poc més d’un any, d’això. I de llavors ençà no m’he aturat de dibuixar mai.

(Torna a aclucar els ulls)

Ja torn veure cares. Diantre de cares! Quan dibuix, la mà va tota sola. És com si una rampa m’anàs dels ulls al cervell i del cervell a la mà. I així com veig la cara, així la dibuix, tan ràpida és aquesta rampa.

El primer dia que vaig comparèixer per la redacció del Nosotros ja vaig collar de bon de veres amb en Tolito. Bé, tots li deim en Tolito perquè és petitoi, i tan bon al·lot, però si va dir ver en Tomeu Blanquer ja frega la quarantena i té dos infants que ben aviat començaran a roncar qualque fadrina. Li vaig mostrar qualque dibuix meu. N’hi vaig fer qualcun just davant:

– Fotre, sí que ho ets graciós, tu, Simonet. Farem una cosa: jo tenc molt bona mà amb els cossos, perquè vaig anar molts d’anys a dibuix d’anatomia humana. Però les cares sempre m’han costat. D’això te’n cuidaràs tu.

– I com ho hem de firmar? Amb el nostre nom?

– Ah, això ho tria l’artista. Has de ser tu, Simonet, qui decidesqui com vol signar les seves obres.

– Vull firmar Verax. En llatí vol dir “veraç”, “que diu la veritat”, perquè els meus dibuixos no menten mai. En tot cas, exageren les veritats que hi ha damunt cada cara, davall cada cervellera. Podem fer vinyetes crítiques, sarcàstiques, Tomeu, però jo, de mentides, no en vull dir mai.

Encara me’n record de la primera vinyeta que publicàrem. Tot d’una que va sortir el Nosotros el vaig anar a cercar al local per dur-lo a mostrar a ca nostra:

– Padrina, padrina! Mira quina cara que hem posat a en Mabutí! Hahaha! Ja hi tornarà, aquest fatxa! Eh! I mira en Verga, quina carota que li hem deixat! Quin estafador, quin mafiós!

Ella no reia, però. -Anau alerta, Miquelet. No importuneu segons qui, Miquelet, si no hi importa. Anau alerta.

Dibuixàrem amb en Tolito, tot allò que ningú mai no havia gosat dibuixar. Els dèiem els “intocables”. Però nosaltres els tocàvem cada setmana. Sempre, i quan dic sempre ja sabeu què vull dir, sempre m’ha indignat la injustícia. Contra el privilegi dels rics, la dignitat dels qui no tenen. Contra la supèrbia dels poderosos, la humilitat dels més febles. Contra la injustícia, el crit. Però és clar, delicat com estava, jo no podia cridar i dibuixava, dibuixava les cares que veia, les que veig avui encara, les cares dels qui s’aferren als privilegis que han rebut d’avior o que han obtingut de fa poc.

Dibuixàrem en Mitja Bota, i n’Arrom, don Toni Maria de la Música, en Guillem de la Torre. Ens revoltava la relació tan estreta que tenien les dretes amb l’església i els capellans i les monges eren uns habituals de les nostres vinyetes. O el totpoderós Joan Verga. No teníem por de res. I de què n’havíem de tenir? Joves com érem, abrandats, apassionats! Qui ens havia de fer por? Escrivien, debatien, protestaven, les dretes. No toleraven els canvis en les contribucions que havia aprovat l’Ajuntament del batle Garanya. No comprenien aquella fal·lera per fer escoles. Ni podien sofrir que no volgués anar a missa, el batle. Fariseus! Darrere aquella cara de beatos falsos s’hi amagava el feixisme. Ja ens havien arribat noves de Hitler a Alemanya, de Mussolini a Itàlia, i sabíem que aquella dreta feia feina i s’organitzava per implantar-se també aquí. No ho podíem deixar passar. No podíem consentir-ho.

Ens agradava especialment caricaturitzar un historiador local, advocat de professió, i de malnom en Mabutí, li deien.

Més tard vaig saber que el poble li dedicaria una plaça. M’han dit que en aquest temps vostre, entre Rosselló i Còrsega, a la barriada de sa Torre, li retem aquests honors. En Mabutí… que va ser tan xerec, que va ser l’ideòleg de la dreta més estantissa i agressiva de Manacor… ah sí? Idò jas un carrer!

Les actituds de la dreta es radicalitzaren. A S’Agrícola anaven amb el pèl arreveixinat i la cresta dreta. Els pagesos, com polls entrats en pastura, eren els qui tenien els privilegis més gelosos. Al cafè dels senyors, a sa Bassa mateix, tot es duia sempre amb més pausa. Una pausa que no era gaire de fiar, tanmateix… Però, ai, els pagesos. Ai, els nous rics. Ai, la figurera i la beateria falsa.

Hi havia nirvis. I les notícies que arribaven de Madrid no eren gens esperançadores per a la república. Els militars no estaven disposats a consentir que es canviàs l’statu quo. I les dretes, molt menys. Esclatà la guerra.

No vaig perdre mai el coratge, jo. Ca!! Els primers dies els carabiners feren front als feixistes. El batle Garanya s’amagà, i l’amo n’Andreu Ravanell quedà al capdavant del consistori per defensar l’estat de dret, perquè no podia ser que ens prenguessin per les armes allò que havíem guanyat per les urnes. Però no hi va haver manera. Les dretes enviaren reforços de Palma i en tres dies es feren seu l’Ajuntament i el comandament de la vila. Molts de rojos s’amagaren. D’altres trobaren que no hi importava, “tanmateix no hem fet res, noltros”, pensaven. I els trobaven a ca seva, que dinaven, que sopaven, que dormien:

– Joan, vendràs amb noltros.

– Tomeu, mos hauràs d’acompanyar.

– Toni, aixeca’t i passa-mos davant.

Sinistres camises blaves! Hi estaven a caramull, els nostres, a la presó. Què els devien voler fer? Tancats per les seves idees. Homes condrets, sense cap delicte de sang. Sense altra “taca” a la seva vida que haver volgut dur la cultura a tot el poble perquè tot el poble tengués les mateixes oportunitats. Sense altre mal que prendre als rics per donar-ho als pobres. Sense altre corc que creure profundament en un sentit de la responsabilitat pública per gestionar el bé comú en bé de tothom. I ara els tenien allà, tancats com a bísties.

Els rojos anàvem coa baixa, aquells dies. Les pistoles fan por. I els fusells. Però en fan sobretot aquelles cares, les cares que veig encara ara si acluc els ulls.

Però vet aquí que aquelles ombres mortes reviscolen com reviscola amb el cel molt net un dia d’hivern després de la tempesta.

Un vespre se presenta en Guillem Pipado a ca nostra:

– Miquel, diuen que els rojos han desembarcat al Port, i a sa Coma, i a cala Anguila. Que són dos mil, quatre mil, què sé jo! Que la mar és plena de barques i vaixells de guerra. Que duen camions. Que vénen a salvar-nos!

No hi cabia de goig. No sabia on m’havia de posar d’alegria. Déu meu, si és que hi ha déu, quins dies tan intensos! Vaig pensar que no podia quedar mans aplegades, que jo ho havia de veure, que havia de viure el triomf de la llibertat per damunt el feixisme. L’endemà dematí partiríem cap al Port. Em vaig aixecar fosca negra, encara, ben prou alerta a despertar la padrina. Vaig agafar un poc de pa, un tascó de formatge i una mica d’aigua i vaig partir a cercar en Magí, un cosí meu afectat de la cosa política, també.

(En Miquel tira maquets a la persiana, per despertar en Magí, i siula fluixet).

– Sssst! Ssst! Magí! (amb veu fluixa dins la nit)

(Silenci)

– Magí.

(S’obren les persianes)

– Qui és? (també amb veu fluixa).

– Som en Miquel cosí.

– Què putes vols? No són les sis, encara!

– Magí, han desembarcat els rojos al Port. Hem de partir. Diuen que són més de quatre mil. Que hi ha barques i vaixells de guerra, i camions. Que ens salvaran, que salvaran la república! Agafa menjar i beure i treu les bicicletes, que partim cap a la mar.

Emparats per la fosca, guiats per aquella mitja lluna d’agost, pedalàrem amb l’ànima encesa per la carretera polsosa i pujàrem a les muntanyes de Son Josep. El sol guaitava darrere la calitja agostenca. Els galls de Son Forteza saludaven el nou dia. Se sentia lladruc de cans. La mar anava plana. Atalaiats damunt un pi vàrem veure com ens naixia davant el prodigi:

– Tu, tu! (en Miquel toca el colze repetidament a en Magí, perquè es giri) Eh, mira això! Els teus collons! Homes i homes, camions, hidroavions, fusells, munició, no acaba mai, això, mira’ls com desembarquen. Vénen contents, alegres, combatius! No els sents cantar? (canta fluixet, ell)

Viva la quince brigada
Rúmbala, rúmbala, rúmbala

Que se ha cubierto de gloria
Ay, Carmela, ay, Carmela!

Luchamos contra los moros
Rúmbala, rúmbala, rúmbala

Mercenarios y fascistas
Ay, Carmela, ay, Carmela!

– Hahaha! Magí! Les esquerres unides per derrotar el feixisme! No podem perdre mai, Magí! Ho tenim guanyat! Ho tenim guanyat!

Davallàrem el puig amb foc a les sabates, com si ens encalçassin, com si aquella alegria ens hagués revestit de coratge i energia. Però no tenguérem temps d’arribar a baix. Al peu del turó, arran de carretera, ja amb el sol alt i enmig del so insistent de les xigales, sentírem aquella veu:

– Qui hi ha aquí?

– En Miquel Palmer i en Magí Duran, senyor.

– I què hi fèieu aquí dalt, al·lots? Que vos volíeu afegir a la tropa de rojos que ha desembarcat? Que els fèieu senyes?

– Senyor, noltros no…

– Al·lots, mos haureu d’acompanyar. Soldats! Pujau-los al camió!

Ens dugueren a la presó. No havia vist mai tantes d’ànimes esbucades. Els homes que havien reblit d’il·lusió tot un poble, els qui s’havien cuidat durant els darrers anys d’aplicar els valors de la república a tots els racons de la vida manacorina, tancats. I en Magí i jo tancats amb ells.

Avui ha entrat un soldat. Encara feia fosca. Ha quedat dret enmig de la porta i ha cridat:

– Queden en llibertat!

S’ha posat a dir noms. Ni sé què deia. Ni qui s’aixecava. Fa cinc dies i cinc nits que em tenen aquí tancat. He dormit poc, cada nit. I jo enyor la padrina. I mon pare. I els meus germans. I n’Aineta. Petitona meva, germaneta dolça! En arribar a ca nostra la dibuixaré!

– Miquel Palmer.

Ha dit Miquel Palmer. I m’he aixecat d’esma. M’he aixecat com qui s’alça de la taula en haver acabat de dinar, com qui surt del casino en acabar el tuti, com qui parteix de ca seva per anar a festejar. M’he aixecat com un al·lot per una llepolia, i he passat pel portal com un home que no sap quin temps li queda de ser home. M’he posat darrere aquella teringa d’homes i hem partit a caminar cap a defora. Quan hem estat al carrer ens han esperat un escamot de falangistes amb fusells. Una dotzena devien ser. A cops de culata ens han fet pujar a un camió. He vist homes que ploraven. Joves que cridaven sa mare. He aclucat els ulls. I he vist cares. M’he sentit aquella rampa a la mà. “Si tengués un llapis, ara, un carbonet”… Però duc les mans fermades amb un fil de ferro, com aquests homes que ploren, com aquests joves que criden sa mare.

Ens han fet seure dins el camió. Dos falangistes també hi han pujat. Anaven drets, amb els fusells a l’espatla. Els dos més joves, eren. Els dos més fanfarrons: el Sord i el Forneret. Darrere, a un altre camió, hi han pujat els altres deu i un capellà. He mirat les cares d’aquells homes que havien sortit amb mi de la presó. Cares com la meva, trepanades de silenci i de por.

– On ens duis? -ha demanat a un falangista un dels més granats, dels més valents, que no s’ha aturat en cap moment de mirar-lo a la cara.

– Calla, roig! Ara te donarem una bona medecina, meam si te cures! -li ha dit el Forneret empenyent-lo amb la culata.

De cop i resposta, els camions s’han aturat. Ens han obert el portelló.

– Au, baixau!

Hem davallat. Aquí, aquí on em veis, just darrere el cementeri. Aquí, amb aquesta olor estranya de carn cremada. Amb aquesta fosca més negra que els corbs que hi ha damunt les figueres, paint la carronya podrida del mal. Aquí, devora les tres figueres, curulles d’un esplet de figues generós. Aquí, devora aquesta paret barrinada, foradada com un cel negre d’estels lluents.

Mentre venia cap a nosaltres, el capellà es cordava una cartutxera amb una pistola part damunt la sotana. No clarejava encara, quan ens ha volgut confessar. Jo li he dit que no tenia res a dir-li. Que sempre, i quan dic sempre ja sabeu què vull dir, he fet bonda i que sempre he estat veraç, que he dit sempre la veritat, i que si hi ha déu, poca cosa deu tenir a veure amb el seu, tan vestit de negre, tan poca cosa aquest déu seu, que els seus pastors necessiten pistoles…

– Camina -m’han dit. Ets lliure. I no et giris a darrere. I no m’he girat jo. No m’he girat, perquè som un al·lot, perquè som un home. I perquè tenia por. He corregut. I he sentit trons. I he sentit veus que em contaven que la padrineta es va morir d’un disgust. Què li degueren fer, per disgustar-la tant? He sentit veus que em parlaven de n’Aineta, la meva germanona petita, la de les rialles més tendres, reclosa primer a l’Hospici, més tard a les Minyones de Palma. He sentit veus que em deien que encara avui els militants més vells d’Unió Republicana es recorden del quadre de n’Azaña penjat al local del carrer de n’Amer. He sentit veus que repetien les veritats de la guerra. M’han dit que mataren l’amo en Miquel Meu, i en Tolito. I que mataren el cosinet Magí. He sabut que trobaren el batle Garanya, que li esclafaren les ulleres. Que el mataren, també. Que els rojos es reembarcaren. Que el poble es va convertir en una clova d’odi i de por. He sabut que acabada la guerra feren prendre oli de ricí a les viudes. I m’han dit que a S’Agrícola hi feien les llistes de la gent que feia nosa. I que en Mabutí encara ara té una plaça a Manacor.

A mi no m’han mort. Som aquí encara. Però ja no sent les veus. Som jo la veu, som jo la rampa que em parteix del cervell i m’arriba a la mà. Si em donau un llapis, dibuixaré dins aquest silenci tota la veritat podrida que m’han contat aquestes veus.

Som en Miquel Palmer. Simonet de malnom, per mon pare, que és Simó, i clar, jo som en Simó Petit. Som en Miquel Palmer, mosset de fuster. Som en Miquel Palmer, clarinet virtuós. Som en Miquel Palmer, dibuixant de Nosotros. Som en Miquel Palmer, i avui som viu per tots els qui mataren en nom de l’ordre, en nom de déu, en nom de la pàtria. Ja no em fan mal, els pulmons, i crid: som en Miquel Palmer!

He aclucat els ulls i he tornat veure totes aquelles cares dibuixades. Perquè si acluc els ulls, veig cares, encara.

(En Miquel Palmer es gira, dóna l’esquena al públic i mostra l’esquena ensangonada, i la jaqueta esqueixada per forats de bala. Desapareix dins la fosca)

Heus ací un petit moment de la representació d’anit:

Anuncis

Els externs


Aquesta setmana he escrit per a l’especial de la Patrona de la revista Punt Informatiu de Pollença. Jo, un extern de la festa. Aquí en teniu el resultat.

He estat dues vegades a l’Alborada. I una més a la festa de Moros i Cristians del dia de la Patrona. És poc bagatge per a mi, que sempre m’ha abellit de rondar festes aquí i allà.

De la primera vegada que hi vaig venir, per ventura fa quinze anys, per ventura en fa vint, tenc nítida una imatge que encara mai no havia descobert enlloc, aleshores. Mentre cercàvem aparcament vèiem a la forana del poble desenes de cotxes amb el maleter obert i joves que bevien per “posar-se a to” abans d’entrar a plaça com ho fan els bous esperitats abans de ser executats a cop d’espasa.

Hi vaig acudir sense suport local, com un extern-extern. Em vaig amollar dins la plaça sense entendre què hi fèiem i veient que el vertader interès dels qui hi havien anat com jo no era tant veure com era la festa, sinó beure com era la festa, i en estar en dansa, mirar de plegar qualque bocinet de carn fresca per arrodonir el vespre.

En vaig quedar escalivat. Com que els humans travelam sempre dues vegades amb la mateixa pedra, encara hi vaig tornar un altre pic. Amb resultats semblants.

Més recentment, no deu fer deu anys encara, vaig acudir a la festa de Moros i Cristians, ara sí, però, albergat per una pollencina, que em va saber col·locar a bon lloc per veure començar la festa. Vaig sentir l’amenaça metàl·lica de la simitarra que arrossegava, imponent, en Dragut. Vaig veure les al·lotes amb la camisa de dormir. Vaig veure els cristians, blanquíssims, armats de rems i garrots i falçs. I vaig veure guaitar en Joan Mas per la finestra baixa de ca seva. El vaig sentir cridar, braços enlaire, apel·lant coratge i assistència a la Mare de Déu dels Àngels. I tot esclafí. Potser perquè avui la pollencina que m’albergava ja no hi és, potser perquè record com si fossin fotografies descolorides però molt nítides aquell dia, ara quan ho escric sent els ulls humits i calfreds per l’espinada.

No som qui per donar consells a ningú. Però hi ha algunes reflexions importants entorn de la festa de la Patrona de Pollença, que són del tot equiparables a d’altres manifestacions festives com Sant Joan de Ciutadella, el Firó de Sóller, o el Sant Antoni de la Pobla, Artà o Manacor, que em toca, aquest darrer, de més a prop.

La primera parla dels joves. No pens, en absolut, que s’hagi de bandejar l’alcohol de la festa. N’és part indestriable. Ni tampoc pens que la carn i el goig dels cossos no hi hagin de tenir un espai. Tots recordam els besos robats de matinada, o l’apassionat xoc dels cossos desitjant-se més que mai després de l’eufòria de la festa. De fet, l’assistència a les festes dels pobles del costat, ha servit durant molts d’anys per forjar parelles que ajudassin a combatre l’endogàmia entre els joves del poble. I després hi ha el beure. Tots recordam una gatera, si els amics ens l’han contada. Tots sabem que l’alegria es multiplica amb unes gotes, o unes copes, de mesclat. Que la conversa flueix. Que socialitzam desinhibits. Aquests elements són els que criden els joves a la festa. I els joves són els qui fan que la festa sigui viva, que no sigui un fòssil, que camini, i que evolucioni.

La segona parla de la massificació. La primera afluència massiva a la festa ha de ser la dels locals. El prestigi i el renom de qualsevol celebració popular rau, primer de tot, en el zel que hi posen els vilans (i els pagesos, i els mariners) de la contrada. Cal, és necessària, indispensable, aquesta massificació, perquè és la que dóna cos i tarannà a la festa. És, en definitiva, la que la protegeix d’aigualir-se dins el brou del temps.

La tercera parla dels externs. Després de la vivència personal, del sentiment, de l’emoció, allò que dóna forma definitiva a l’orgull de poble i a l’orgull d’una festa és la valoració que en fan els externs, que hi acudeixen, encuriosits i cridats pel boca a boca. L’orgull creix en justa proporció al ressò extern de la festa. Hi són, també, necessaris, els externs. Però alerta. L’extern desinformat, el jove del botellot, el que cerca brega, el qui cerca bauxa o el qui no cerca res, aquests han de ser entesos com a danys col·laterals, i com a tals, cal que siguin minimitzats. No és dolent, un esquit de xovinisme, en aquest cas. L’extern acollit, el que socialitza amb els festers locals, el que s’informa i s’interessa, el que viu, veu, mira i beu i estima la festa amb ulls apassionats, aquest és l’extern que hem de voler.

I la darrera: potser no cal, segur que no cal, de fet, segur que és contraproduent, voler ser extern d’una festa cada any. Podem visitar, conèixer i gaudir les festes de cada lloc, però sense embafar. Preocupem-nos tots, sobretot, de mantenir la de ca nostra, que prou feina en tenim.

 

“Fantasmas” i bubotes


Ahir vàrem fer la festa de graduació dels meus tutorands de 2n de batxillerat. 25 pollastrells que surten del nieró i se’n van a córrer món. No ha estat un any senzill. Al final, com sospitàvem tots, ens han brollat les emocions, i fa devers un mes que ho vivim apassionadament, que se’ns trenca la veu quan en parlam, que ploram en públic i d’amagat i que estam molt nerviosos. Ahir, encara pendents de les notes de selectivitat, férem la festeta al Turó de ses Alzines, amb ells, els grans protagonistes, les seves famílies i els professors del seu equip educatiu. Va ser un gust i un plaer emocionant. Aquí teniu el discurset glosat de final de curs que els vaig fer.

“Los fantasmas ya me atacan”
ja començ a passar pena
i me dic mecagondena…
“Estos chicos no lo sacan”,
em deia n’Ana d’anglès,
jo dic “tocaran la glòria”.
I na Marina d’Història:
“No sé si podrem fer res”.
“Dels teus no aprova ningú”,
plora na Fina de Mates,
i jo dic “ja estau empates
perquè ho diu tot el comú”.

Jo per tot ja veig bubotes
i per més que rem i rem
no veig on arribarem
si treuen aquestes notes.
“Si no muden de color
Toni, crec que no ho trauran”
me deia en Joan Simó.
“I no tots aprovaran”,
na Laura de Geografia…
M’heu dit més d’una vegada:
“La classe ja està enfadada,
Toni, mos tenen mania”.
Amb la mirada cansada,
he mirat de posar pau,
cridant “al·lots estudiau
que vos vendrà la glopada”.

I a la fi, quin resum feim?
que hem ‘cabat batxillerat
quasi tots hem aprovat
i encara no mos ho creim.
I els qui heu acabat plorant
perquè duis qualque suspesa
cercau àvids la proesa
d’un setembre triomfant.

Tots heu estat molt valents
heu sabut pegar una estreta,
noltros qualque rebaixeta
per deixar-vos més contents.
I a tots els qui heu copiat
l’enhorabona sincera
ni estant ‘seguts a darrere
enguany vos hi han plegat.
Els qui heu estudiat de veres
sense trampes ni enganys
veureu que passats els anys
sereu persones senceres.
Que punyetes, si ja ho sou,
tots els que anit sou aquí!
No importa fer tant de xou
per poder-ho discernir.

Tanmateix, per si no ho veis
permeteu-me l’ocasió
per tornar a fer de tutor
amb un parell de consells:
No faceu carregar els feixos
als vostres companys de niu.
Si heu de ser competitius
sigau-ho amb voltros mateixos.
Sigau personatges mítics
joves de mil i un colors
sigau lliurepensadors,
ciutadans lliures i crítics.
I correu risc i ventura,
riureu molt i plorareu
i sempre recordareu
on s’encetà l’aventura.
Sereu tots gent de cor noble
i sabreu on heu crescut:
agraïts a l’institut,
l’institut del vostre poble.

I ara per ordre de llista
com un equip de futbol
jo que no som futbolista
dic els vostres noms al vol:

Jose Mari i Margalida
quanta pau i quanta vida.
i Ainara i David
quina feina i quin profit.
Nayara i Caterina,
ja sou la gent que camina.
Rafa Delgado, Adrián,
fa estona que sou gent gran.
Aina Duran, Joan Fons,
m’agraden els vostres tons.
Andreu i Víctor Herreros
sou molt bons, i punyeteros.
Nadia Iglesias i Kai Liu
heu de triomfar, segur.
I Cuca i Mariona,
la victòria per corona.
Pep Xavier, Xavi Navarro,
ja teniu un nivellarro.
Lluïsa i Javi Palmer,
artistes, ell el primer.
Marc Ramis i Mar Panyella,
quin camí de vida bella.
Àngela i Arianna
el coratge vos comanda.
Tu Manu, ets el darrer
i per mi, sempre el primer.

És un vespre d’emocions
i de bones companyies,
jo tancaré aquests dies
cantant les vostres cançons:

Aniràs a Ciutadella
o a fer un viatge gran
faràs el que els altres fan
perquè vius l’edat més bella.
Cavalcaràs sense sella,
p’rò també estudiaràs
en les llargues nits al ras
perquè la feina no cansa:
un setembre d’esperança
per volar com volaràs.

Ja ve l’hora de partir
amb la rialla a la cara
i amb molta gent que t’empara
com càlid vent de garbí.
Que et sigui planer el camí
i si plores com en néixer
vacil·lant davant la reixa
recorda-te’n per favor,
del consell d’aquell tutor:
no t’aturis mai de créixer.

“Llavorim i polsim de serradís”


Carlota Oliva es posà en contacte amb mi perquè dugués el guiatge de la ruta WoW per Manacor. Ens hi acompanyà Martha Zein, creativa i entusiasta, que va ser l’encarregada de guiar el quadern de bitàcola de la jornada. Gràcies a tots els assistents i a elles dues. Va ser un gust. Aquí teniu els textos que hi vàrem llegir i les breus introduccions a cada un dels autors. 

  1. Institució Pública Antoni Maria Alcover. Carrer de Pare Andreu Fernández

Presentació i inici de la ruta Walking on Words a Manacor

maria antònia oliver

  1. Maria Antònia Oliver. Figues d’un altre paner (1985). Carrer del Centre

Maria Antònia Oliver (Manacor, 1946) forma part de la generació literària dels 70. S’inicia en la literatura amb novel·les centrades en les transformacions de la societat mallorquina amb una base rondallística, fantàstica i onírica.

Preocupada també amb el seu marit Jaume Fuster per la plena normalitat de la narrativa catalana, conrea gèneres i subgèneres molt diversos, com la novel·la negra, o la narrativa eròtica. És en aquest sentit que forma part del col·lectiu Ofèlia Dracs, que neix a mitjan dècada dels setanta per promoure la literatura de gènere. La seva narrativa dóna un protagonisme especial a la dona. Així en la seva sèrie de novel·la negra (Estudi en lila, Antípodes…) la protagonista és la detectiva Lònia Guiu.

Recentment, després de prop de cinquanta anys d’ofici literari, ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Especialment celebrades han estat també les seves novel·les Joana E i Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà. Precisament Montcarrà representa el món mític de Manacor que podem veure en aquest fragment extret de Coordenades espai-temps per guardar les ensaïmades, on l’autora denuncia els canvis en els noms de carrers després de la guerra civil.

“Donya Maria s’acostava, trec-trec-trec, s’acostava el ventall que no feia vent però que omplia la mà d’arbres de fulles grosses, grogues, daurades, dolces, omplien la mà de donya Maria que s’acostava pel carrer Antonio Duran efa e, de Montcarrà… S’acostava amb un pas compassat de cames tortes i un ventall de veu reboua trec-trec-trec, damunt el pit de donya Maria, trrrrrrrrsssssst es tancava amb la llatinesa de ventall bo, de senyora, fi, fina, grossa, gros, transparent de tan fi, de tan lleuger, no com el meu d’anar a missa els estius, petit, petita, de fusta sense envernissar que intentava manejar-lo com feia donya Maria (que tenia les cames tortes i un caminar molt senyor, senyora, i venia de missa amb el vel senyor, de senyora, damunt els cabells blancs, pentinats de perruquera de cada dia i el ventall de fulles de tardor brodades feia trec-trec-trec-trrrrrrrssssst) feia crec-crec-crec damunt el meu pit pla i, sacsejat per les meves mans que volien imitar les de donya Maria (que el tancava amb un gest imperceptible), s’encallava a la meitat i les barnilles espetegaven… no era el finíssim, lleugeríssim trrrrrrrisssssst-trec-trec-trec-trrrrrrrrsssst de donya Maria, que venia de Ciutat a Montcarrà, al casal de ca l’Hereu de davant cal padrí Pere de can Mariano del carrer Antonio Duran efa e, ¿del carrer del Centre?, no, del carrer Antonio Duran efa e, és el mateix carrer, idò… canviaren tots els noms… ah! El carrer del Bon Jesús és el carrer José López efa e… ah!”

  1. Llorenç Femenias. Cròniques malastres (1999). Plaça de sa Bassa.

Llorenç Femenias (Manacor, 1924). Mestre d’escola i advocat, estudià a Barcelona, Múrcia i Salamanca. Després d’un primer llibre en castellà, publicà sempre en català, amb una reeixida primera novel·la Homilia a Guillem Parpal, seguida d’altres com Mala pell o Cròniques Malastres. Col·laborà a les revistes Arriba, 7Setmanari i, en una darrera etapa, Cent per Cent (totes tres revistes locals).

Amb una literatura que sovint frega el costumisme, tot i que amb un punt de vista crític, àcid i divertit, Femenias es preocupà també per la guerra civil, que marcà fondament la seva generació. Precisament Cròniques malastres treu a llum amb tres realts curts records i vivències en forma de novel·la, que considera una “confessió necessària”.

“I Cormana, cap del municipi de Carrotja, també tenia una plaça anomenada de ses Tavernes, tot i que de major no en tenia res. Era cap del tornall -amb una andana grossa- de set carrers, envoltada de tavernes, on hi havia la Prefectura de la Falange local i res més, però que, per la cosa de la guerra de Carrotja, l’havien feta l’expositor, el mostruari de fira, el lloc on s’exhibien els fets que alhora es consideraven gloriosos, com eren principalment, la mostra de presoners de guerra, els mítings enardits, el lloc de festa de tot quant aleshores se n’havia d’estar avergonyits:

– Has vist quina cara de matons que tenien, els que ens mostraven abans d’afusellar-los -deien uns.

– Era hora de fer net de comunistes -deien altres.

– Vergonya, cavallers, vergonya és el que vos falta duent-nos a mostrar els vostros trofeus de caça, deien els que no hi estaven d’acord.

Però el fet important era que Cormana tenia el mostrador més macabre, més funest, més vil de tots els pobles de l’Illa. Mentre la guerra seguia, amb més o menys dignitat, tot i que fou una guerra que Mallorca no la va anar a cercar, sinó que la hi dugueren de fora per fer-nos la guitza. Cormana se sentia patriotera, orgullosa”.

jaume vidal

  1. Jaume Vidal Alcover. Dues rondalles farcides i altres narracions (1980). Església dels Dolors.

Jaume Vidal Alcover (Manacor, 1923 – Barcelona, 1991) és autor d’una extensa i variadíssima obra literària i d’assaig. Forma part de la generació de poetes mallorquins de postguerra juntament amb Josep Maria Llompart, Blai Bonet o Llorenç Moyà. Va ser company vital de Maria Aurèlia Capmany, amb qui treballaren traduccions i també lletres per a grups com La Trinca. Influí poderosament la generació manacorina immediatament posterior (Guillem d’Efak, Miquel Àngel Riera, Jaume Santandreu…)

Gran assagista, va ser també un fervorós polemista, fet que li reportà més d’una enemistat amb intel·lectuals i escriptors de la seva època. El 1970 rebé el Carles Riba per Terra negra. I és precisament en el camp de la poesia on excel·lí, amb creacions de gran sensualitat, amb ressonàncies populars però també altament cultes, amb un acurat treball amb els sonets clàssics. El 1988 rebé també la Creu de Sant Jordi. En el camp de la traducció és especialment cèlebre la d’A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust. Com a assagista publicà Estudis de literatura medieval i moderna o la Síntesi d’Història de la literatura catalana, entre molts d’altres.

En poesia destaquen el seu primer llibre, L’hora verda, i d’altres com El dolor de cada dia o El fill pròdig.

També conreà la novel·la, el teatre i la narrativa breu. Precisament d’aquest darrer gènere agafam un fragment del llibre Dues rondalles farcides i altres narracions, on fa referència a la intercessió miraculosa del Sant Crist de Manacor per desactivar les pèrfides bombes roges que queien l’estiu del 36 sobre la vila de les perles.

“Però de moment no vèiem més avions que els que arribaven de la Península -els avions de la Generalitat, els ha anomenat qualcú- i llençaven damunt Manacor bombes miraculoses. Dic miraculoses perquè no explotaven mai, o amb tan poca força, que no feien més forat que el d’un clot de figuera. La pietat de la vila deia que era el Sant Crist que les emparava amb les mans poderoses, i avui podeu veure, al cambril de la santa, bruna i cabelluda imatge, dues bombes pintades de vermell i negre -els colors del falangisme- convertides en canelobres. Una vegada, una d’aquelles bombes va caure damunt l’hospital de sang de l’Escola Graduada, a baix de Na Camel·la, on hi havia la meva germana gran que hi feia d’infermera. (Quin esglai per la meva mare quan li dugueren la notícia, que va esser ben aviat!). Va travessar la teulada i va anar a passar per l’entremig de les cames d’un malalt, que, com que era a les cames on havia rebut les ferides, les tenia eixancades. Però la bomba no va explotar. El ferit, de l’esglai, va pegar bot, i el trobaren, que hi havia arribat a peu, devers el Pont d’Inca, a cinquanta quilòmetres de Manacor”.

d'efak

  1. Guillem d’Efak. Tampoc el foc (1995). Carrer de n’Olesa.

Guillem d’Efak (Río Muni, 1930 – Palma, 1995) va ser cantant, escriptor i actor. Nasqué a Guinea Equatorial, essent encara aquest país africà colònia espanyola, fill d’un guàrdia colonial manacorí i una princesa pàmue. Son pare, en veure-li al front la taca característica de la seva família, els Cremats, el dugué amb tres anys cap a Manacor.

Els anys seixanta, de la mà de Josep Maria Llompart i altres intel·lectuals, entrà a formar part de la nova cançó, amb un èxit notable. Seves són composicions com ara “La cançó de Son Coletes”, “La balada d’en Jordi Roca” o “Cavallet de serp”.

Publicà també la novel·la La ponentada gran, o la rapsòdia teatral Gimnèsies i pitiüses.

Deia sempre que l’efervescència literària, creativa i cultural manacorina és deguda a les ones magnètiques emeses per la mítica Roca del Castellet, que sortirà més endavant avui.

En la seva poesia destaquen Madona i l’arbre (premi Carles riba 1969) i Erosfera, ambdós de caire amorós. Els seus versos també suposen una mitificació constant de la infantesa, de la seva infantesa manacorina, com ho són aquests que hem triat del darrer llibre que publicà en vida, Tampoc el foc.

“Fa claroreta,
un darrere l’altre
s’encenen els galls,
s’apaguen els grills.
Un darrere l’altre

s’encenen els ciris
a dalt de l’altar.
Una rere l’altra
se’n van les velletes
a missa primera.
Mentre els altres junyen,
ja ha sortit un carro
cap a foravila.
Ja fa claroreta.
El mul sap les tresques
que menen al tros.

Llavorim
i polsim
de serradís.
La lluita
amb l’aiguacuita
i amb el tornavís.
El mar li ha
fet la clenxa i
l’ha pentinat
-massa aigua potser-.
Plantat al bell mig del somriure
porta el cigarret
primer de la vida.
Vol ésser fuster
i comença avui el mosset.
Camina i fa via
de cap al taller.
Camina i somia
la roda del carro
que un jorn
sabrà fer.

La trinxa d’herba verda entre les ginyes
que els carros han marcat a la camada.
L’olor de les enagos de la mare.
El poble, com un peix a dins la pols
on rabeja ses escates de teulades.
L’esquella de l’ermita proclamant-se
germana gran de test de les ovelles.
El pacífic fumet del plat a taula.
Les figueres de moro i la llocada.
L’hivern que, dels nius secs, n’ha fet perruques.
Els mobles fregats d’oli i el cadàver,
barres lligades, de l’avi dins la caixa.
Les arestes de palla a les faldetes
i al cambuix del jovent que ha pres formes.
L’àvia que tot ho sent fingint becaina.
Els convidats a noces i matances
barrejant gaudi i treball el mateix dia.
Besllums que es tornen mares dins la fosca
i llàgrimes que cauen solitàries.
El fumeral torçadet de la fàbrica.
Escampa el tren, coix-coix, renous de ferros
per fer-nos creure que no és de jugueta.
Remors de caragola a la boval
fet com el bram tacat de fems de vaques.

I pertot el miracle
escàs i exquisit
de l’aigua
fet degotís
i corregudes
avall pendís
i cavant roca
a davall terra
que s’ha fet gerra
plena d’encants
i de miralls.
La set antiga,
la terra triga
de la garriga
i del sementer
i el vent que llèpol
seca la soca
i fa palla
de les cerres serretes,
càrritx, fenars.
Pebre coent
i l’albergínia
feta tumbet
vengut de Grècia
obrint-se solc
xarxa parada.

Les llenegadores
del Pinar de sa Coma
de la pols fan fanguet
i uns crits esquifits
que els surten dels llavis
i dels dits petits.

garbriel gamés

  1. Gabriel Galmés. El rei de la selva (1996). Torre de Ses Puntes.

Gabriel Galmés (Manacor, 1962-2001), dedicat a la docència, va ser un articulista lúcid, irònic i mordaç, dotat d’un sentit de l’humor prodigiós. Per tenir-ne notícia, del tot recomanable és el recull Vull una estàtua eqüestre.

Però on de veres destacà va ser en el camp de la novel·la, on radiografià i universalitzà el Manacor del seu temps amb un humor de ressonàncies britàniques. Especialment celebrades foren El rei de la casa, El rei de la selva i Una cara manllevada. La seva mort prematura ens ha privat d’un escriptor destinat a liderar la seva generació (Quim Monzó, Sergi Pàmies, Empar Moliner) a Mallorca.

D’El rei de la selva extreim el fragment d’aquesta hilarant inauguració pictòrica a càrrec de Catalina Bibiloni.

“A l’exposició de Catalina Bibiloni hi assistia la millor gent de Palma. Un Conseller del Govern Balear hi havia anat a extasiar-se davant els seus paisatges amb nens. Una corrua de cotxes oficials esperaven que els seus ocupants s’hi tornassin a instal·lar per fugir corrents. Catalina Bibiloni rebia felicitacions sinceres d’altres ignorants feliços, i es congratulava d’haver reunit tants d’Alts Càrrecs. Una rotlana d’escriptors locals criticava despietadament les manifestacions d’intel·lecte pueril dels qui no hi eren presents. Pugnaven amb una rotllana de pintors, barallats amb els escriptors i entre ells. Aprofitaven aquell dia per fer front comú contra la ingenuïtat de qui es pensava haver inventat el naïf.

Tant Catalina Bibiloni com Francesc serra rebien enhorabones càlides. La Torre de Ses Puntes era un edifici gòtic salvat miraculosament dels apetits d’una ciutat malèvola.”

Antoni-Maria-Alcover_2

  1. Antoni Maria Alcover. Rondalles mallorquines. Tom IV. Claustre de Sant Vicenç Ferrer.

Antoni Maria Alcover (Manacor, 1862 – Palma, 1932) va ser un heroi romàntic. Un personatge singular i gegantí. Un amador incansable i impenitent de la llengua catalana. Nat a la possessió de Santa Cirga, d’on els seus pares eren pagesos, va ordenar-se prevere i va arribar a ser vicari general.

En l’àmbit de la lingüística va ser president de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, i fou l’impulsor del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

La seva obra magna fou el Diccionari català-valencià-balear, que no pogué veure acabat i que continuà Francesc de Borja Moll.

A banda de la seva tasca com a lingüista, destacà també com a folklorista, amb l’aplec de les rondalles mallorquines, d’on extreim aquest divertit passatge sobre la vida de sant Vicenç Ferrer.

Pareix que sant Vicenç feia miracles a raig i roi, per pa i per sal; i de tanta de gent que compareixia an es convent demanant-li adjutori, no hi havia qui hi paràs ni qui s’hi oís, fins que ets altres frares se presenten an el pare prior, dient-li:

-Pare prior, això de fra Vicenç de fer tants de miracles no pot anar pus. Aquest convent és pitjor que una fira; sa gent no mos deixen estar amb sossec: ni porem resar ni fer oració ni un sant remei. Se fa precís que vossa paternidat hi pos retgit.

– Res -diu el pare prior-. Privarem fra Vicenç de fer-ne pus sense ordre meua!

Dit i fet, crida fra Vicenç i li diu:

– Ja n’heu fet massa, de miracles! Fora fer-ne pus sense orde meua!

– No pas ànsia, pare prior -diu sant Vicenç-. Som fii d’obediència i prou!

Sant Vicenç estigué a l’obediència, i a tots es qui anaven a demanar-li que else fes un miracle, else deia:

– Fiets meus, el pare prior me té privat de fer-ne.

Passaren uns quants dies així, fins que Déu compongué que an aquell convent hagueren d’adobar ses teulades. Hi pugen es picapedrers i hala a posar bé teules descarabutades d’es vent i a mudar ses rompudes o cruiades.

I heu de creure i pensar que assetsuaixí un picapedrer que anava i venia per dalt sa teulada mudant teules d’ací i d’allà travela, cau i redola rost avall, arriba an es cap d’abaix de sa teulada i pren sa fua per avall.

Ets altres picapedrers ja el veien mort i fet benes tot d’una que pegaria en terra. Afinen sant Vicenç que guaitava per una finestra i tots li criden:

– Fra Vicenç!!! Feis un miracle per amor de Déu!!!

– Atura’t una mica, i aniré a demanar d’orde an el pare prior!

Es picapedrer, que casi ja arribava en terra, s’atura a l’aire, i sant Vicenç corrents an el pare prior a demanar-li l’orde per fer aquell miracle!

El pare prior, com sent allò, se’n va corrents allà on era es picapedrer a l’aire. Romangué amb sos cabeis drets, com és natural, i s’exclamà:

– Fra Vicenç, es miracle ja l’heu fet! Ja que hi sou, acabau-lo!

Aquí sant Vicenç diu an es picapedrer que davallàs a poc a poc.

Aquest ho va fer així; i com tocà amb sos peus en terra, se tira de genoions an es peus de sant Vicenç fent-li mils de gràcies d’haver-li salvada la vida.

Aquí el pare prior digué a sant Vicenç:

– Fra Vicenç, vos decant s’orde que vos havia dada de no fer pus miracles. Feis-ne tants com vulga el Bon Jesús.

I sant Vicenç tornà fer miracles, tai tirat.

Això contava, com érem al·lots, fra Antonio, un fraret llec que qeudava a Manacor dels frares del convent de Sant Vicenç Ferrer d’allà.

antoni mus

  1. Antoni Mus. Vida i miracles de n’Aineta dels Matalassos (1976). Via Majòrica

Antoni Mus (Felanitx, 1926 – Manacor, 1982) s’inicia en el món literari a través del teatre tradicional i costumista. És fundador i director de la companyia manacorina El farol. El 1968 dirigeix la companyia Artis i l’orienta cap a un teatre més culte. És autor de peces com Jo me vull casar, Teranyines, o Mal bocí.

En l’àmbit de la narrativa excel·leix amb obres com La lloriguera, Bubotes o La senyora, amb la qual guanyà el premi Sant Jordi de novel·la, i que va ser duita al cinema en una versió protagonitzada per Fernando Rey i Sílvia Tortosa. Autor de ressonàncies costumistes, mostra una visió crítica de la societat, amb històries fosques sovint entroncades amb la realitat, que mostren el costat més negre de l’ésser humà.

Recentment s’han tornat a representar Vida i miracles de n’Aineta dels Matalassos i Por, ambdós muntatges altament recomanables.

Professionalment va ser director industrial de Perlas Majorica i és aquí on podem ubicar aquesta narració extreta del recull Vida i miracles de n’Aineta dels Matalassos.

Feia una mesada, poc més poc menys, que havia arribada de Guadix. Allà a Guadix, suposam, s’hi havia deixat l’alegria que, diuen, és patrimoni dels andalusos, de tots.

Perquè la dona anava més trista que una butxaca buida.

Morena sí que ho era, això sí.

I tenia els ulls negres, ben negres. Aleshores, una micona irritats de plorar enyorances, però negres, ben negres.

I també era negre el vestit i negres les sabates. D’un negre ala de mosca, és ver, un negre més tost postís, que en pegar-li el sol no acabava de decidir-se a ésser marró-brut o verd-fosc iridiscent…

Les arracades també eren negres.

I més de dues dents.

I una miqueta, el cap de les ungles, endolades com tota ella.

No és que dugués dol de fresc de qualcú: duia un dol antic de tot, de tothom, històric.

Clar que ella no ho sabia.

Arribà i s’instal·la a la casa d’uns parents que, feia dos anys, també havien vingut de Guadix.

Una casa, un piset, on cabien, pitjant, quatre o cinc persones i en vivien dotze.

Ella va esser la qui va fer tretze: ai, Verge de les Angústies, quin nombre, el tretze, per a ella, andalusa i carregada de supersticions!

Però no, no va tenir gaire mala sort.

L’endemà d’haver arribat, sense perdre més temps, acompanyada d’una cosineta que coneixia ben bé el camí, anà al Sindicat.

Quina feina sabia fer?

Totes i cap.

Especialitat?

No, especialitat, no, allà, a Gaudix, no hi havia especialistes, a Guadix tothom sabia fer de tot, i a la vegada, no sabia fer de res, ho entén?

No. Com és això?

Li ho aclariré: em referesc al Guadix dels meus, dels com jo, dels qui des que vinguérem al món anàrem cul a l’aire fins que el cul ja no era mostrador en públic. I, des de llavors, des que ens tapàrem el cul, vàrem començar a aprendre de fer de tot i de no fer de res.

Ja l’avisarem.

Quan? Digui quan, sap? Miri, no tenc un cèntim, ni una perra gorda… Li dic que ja l’avisarem.

I l’avisaren quan feia una mesada, poc més poc menys, que havia arribada de Guadix, s’havia instal·lada en aquella casa on, ni fent oli, no hi cabien -tenien organitzats uns torns de dormir: el seu era de la una de la tarda a les set de l’horabaixa, i els vespres, en acabar de veure la televisió, asseure’s a un balancí i pegar becadetes fins a rompre l’alba; de dia, a passejar amb la cosineta, a veure coses i a visitar el cementiri que sempre és entretingut i reconfortant… -, i havia anat al Sindicat.

L’avisaren perquè a una fàbrica sol·licitaven personal i no era mester cap especialització, car els productes que frabicava aquella empresa eren poc corrents, gairebé únics. La qual cosa, suposava que no podia haver-hi personal lliure que hagués fet un aprenentatge previ a qualque altra fàbrica similar. I hi havia molta feina, aleshores: feines auxiliars, sobretot, que reclamaven gent feinera i amb ganes de millorar i complir.

Anà a la fàbrica tot d’una.

Efectivament, cercaven personal i segurament l’admetrien:

Pugi a les oficines. En ésser dalt, ja li indicaran quin és el senyor que s’encarrega dels contractes.

El senyor que li indicaren, no era simpàtic ni sull: era un senyor d’edat indefinida, gestos indefinits i veu indefinida, que estenia contractes, feia les nòmines, s’encarregava de les qüestions socials i tenia una lletra i feia uns nombres cal·ligràficament perfectes. Estava al dia, sempre, de tot quant sortís en els Butlletins Oficials de la Província. L’honorava un sentit de l’exactitud que hauria d’envejar el millor rellotge suís: set n’han entrades, set n’han de sortir. Aquestes són les normes de l’empresa. Això diu la llei. La casa no és un hospici ni es dedica a la beneficiència. Són les sis i mitja en punt, és hora de plegar.

Bon dia, senyor.

Què nom?

Beatriz.

Beatriz què més?

De la Rosa y Coronado. ¿Bonito, verdad usted?

D’on és?

De Guadix, de Guadix de la meva ànima!

Quin dia va néixer?

Un dia d’hivern: mumare sempre contava que no havia passat tant de fred mai! Vaig néixer a Guadix, eh? a Guadix de les meves amors.

Família?

Caramulls! Els pares i quasi tots els germans, tret dels quatre que són a Alemanya, estan a Guadix, a Guadix de les meves entranyes.

Tant de Guadix, tant de Guadix! Si l’estima tant, per què ha venguda aquí?

Ai, perquè la señora me se murió!

La senyora?

És que la senyora era muy buena, però molt!: jo no tenia altra responsabilitat que la de procurar tenir el jardí net de fulles mortes, de flors seques: de regar els cossiols: d’enfilar pels filferros les enredaderas; de treure l’herba dolenta… I venia la senyora, cap al tard, mirava el redol que havia endreçat jo, ¿sabe usted? aquell dia i, si el trobava polit i endreçat tal i com volia, em deia, hala, hija mía, a sopar. I quin sopar més abundós!

I el dinar?

Ah, no, seria un abús: una menjada al dia.

I de jornal?

Oh, no, de cobrar, res: ja em mantenia.

Dormia a la casa, almenys?…

Ca, no, anava a ca una tia meva, germana del meu pare ¿entiende usted? que només era a uns quatre quilòmetres del palau de la senyora. Ca nostra, en canvi, era nou quilòmetres lluny, bastante, verdad usted? per anar i venir a peu cada dia.

Vol dir que el sopar era tot?

I ho troba poc? Endemés la senyora no era massa exigent: perdonava qualque gerani esfullat, qualque brot caigut… Ah, sí, era molt bona dona, molt. Pero me se murió! Déu la tengui a la Glòria.

No ho sé…

I com que de senyores d’aquestes no n’hi sol haver moltes, ja em té sense feina i sense sopar. I com que unos primos que teníem per aquí ens deien que per aquí sempre hi ha qualque feina i tothom sopa, doncs, mire usted, cap aquí s’ha dit! Perquè endemés, per aquí, també, hi ha… ¿Como se lo explicaría a usted? Hi ha un jove de Guadix que, a Guadix, abans de venir per aquí, em tenia el cor robat… cosas ¿verdad usted? A vostè no li ha robat el cor cap mallorquina?

Per aquí no robam cors: en convenir mos casam i ja està. Anem per feina: sap llegir?

Poc, poquito…

I escriure?

Menys, casi na…

Nom del pare?

Ai, sí, això sí que sí! A Guadix de la meva vida, d’això sí que en sabem molt. Miri:

I la dona féu lo senyal de la creu!

– En nombre del Padre y del Hijo y del Espíritu Santo, amén.

Li demanava son pare què nomia i no que se senyàs!

Ai, perdò, ho havia mal entès, perdóneme usted. És que jo som molt religiosa ¿sabe usted? i amb motiu, perquè Dios no m’ha desemparada mai, ¡jamás!

Qui no s’aconhorta és perquè no vol… 

  1. Dinar. Nou Gran Sol. Avinguda de Fra Juníper Serra.

unamuno

10 . Miguel de Unamuno. Andanzas y visiones españolas (1922). Ronda de l’Institut.

Miguel de Unamuno (Bilbao, 1864 – Salamanca, 1936) és un escriptor i filòsof pertanyent a la generació espanyola del 98. Conreà gran varietat de gèneres literaris, com la novel·la, l’assaig, el teatre i la poesia. En novel·la destaquen Niebla, La tía Tula o San Manuel Bueno mártir. 

A Andanzas y visiones españolas (1922) explicà les experiències viscudes en els seus viatges i eixides, talment un llibre de viatges on expressa les emocions experimentades entorn del paisatge, una preocupació temàtica de la seva generació.

Una d’aquestes vivències va ser a Mallorca, concretament l’estiu del 1916. Unamuno va ser a Manacor entre els dies 14 i 28 de juny. Arribà al moll de Palma a bord del Jaume I, segons relatava el diari La Última Hora d’aquells dies. Unamuno passà a Mallorca un mes llarg, i va ser acollit per uns familiars seus. El notari Gurmensindo Solís vivia al número 24 del carrer del Centre i era casat Zoila de Echénarro, cosina de Concha Lizarra, esposa d’Unamuno.

És curiosa la referència que fa l’escriptor bilbaí de la Roca del Castellet i la seva llegenda.

Esta parte de la isla en que desde hace once días me encuentro pasa, no sé bien por qué, por ser la menos pintoresca de ella. Acaso por ser la más llana. Llámanla la llanura. Me escribe desde Barcelona un amigo que los suyos de Palma se sienten aterrados—tal es su expresión—de que vaya yo a juzgar a todo Mallorca por esta parte en que estoy ahora descansando. Ignoran que las llanuras me encantan tanto como las montañas, y que si éstas me tientan a treparlas para descubrir desde su cumbre más amplios horizontes gozo de éstos sosegadamente desde el llano. Y que es hermoso aquí ver ponerse el sol tras de la sierra del Norte, la más elevada de la isla, que se alza allá, a lo lejos, destacándose sobre las verdes ondulaciones del terreno! Porque la llamada llanura no es una pampa o una estepa, no es como la llanura de la Mancha o el páramo de entre León y Palencia, sino que es un terreno ondulado cubierto todo él de árboles de cultivo. Desde el castillete de la roca—«es castellot de sa roca»—o desde la roca del castillete—«sa roca des castellot»—que es un peñasco a modo de torreón que se alza aquí cerca sobre una dulce colina, ¡qué grato es contemplar tumbado allí arriba los quietos rebaños de almendros, de higueras, de algarrobos, de vides, de pinos, que arraigan en las mansas oleadas petrificadas de la tierra de la roqueta! Y a lo lejos el mar. Cuenta que este peñasco, este castillo rocoso, es una guija que se sacó del zapato y dejó sobre esta colina un gigante que venía de Felanitx a Manacor” 

riera

  1. Miquel Àngel Riera. Biografia (1974). Via Portugal.

Miquel Àngel Riera (Manacor, 1930-1996) va viure una infantesa marcada fondament per la guerra civil, i una joventut en ple apogeu de la dictadura franquista. Company de generació de Guillem d’Efak o Jaume Santandreu, va ser influït també per Jaume Vidal, alguns anys major. Cursà estudis de dret a Barcelona i exercí de gestor a Manacor.

En el camp literari destacà sobretot per la seva novel·lística, reconeguda amb nombrosos premis, entre els quals destaquen el Sant Jordi, per Morir quan cal i el Josep Pla, per Illa Flaubert. Les seves quatre primeres novel·les constitueixen una tetralogia sobre la guerra civil. De sintaxi complexa i lèxic riquíssim, Riera treballà la novel·la psicològica, fondament influït per Proust.

També destacà com a poeta, amb un inicial i sorprenent Poemes a Nai, que aviat esdevingué referent poètic del seu moment, fins i tot abans de ser publicat. Poemes a Nai guanyà el Premi Ciutat de Palma, que mai no va arribar a rebre, atès que un membre del jurat l’impugnà per immoral.

La seva poesia, d’una sensualitat i una imatgeria que recorda alguns poetes del vint-i-set com Lorca, Aleixandre o Salinas, s’insereix de forma primerenca en el realisme social, amb títols com Biografia o Paràbola i clam de la cosa humana. El seu darrer llibre de versos, El pis de la badia, va ser un dels més venuts de l’època.

Reproduïm aquí un dels poemes de biografia, on Riera evoca la descoberta del sexe en la seva pubertat.

Ara record, com tan sovint me passa,

la tarda aquella, aquella, aquella tarda.

La vida era neta i grenyal, a la sortida del poble.

La vinya, ampla i litúrgica,

cantava noces pròpies, abraçant-se amb els pàmpols.

Aquí, la caseta

clucada, de color de test,

el pou fidel i casolà

amb l’aigua fada i quadrada,

i la figuera solemne

que tot d’una amb tothom emparentava.

Sullà, les pruneres de frare

s’estenien quaresmals per la tanca amb maresos

lliurats ja a assumir el color,

el malnom

i els òxids particulars de la meva família.

Era hora d’anar a vida

al pati interior de la meva infantesa

on la indolència me feia escola

d’aprendre definitivament a mai no entendre

el misteri d’aquella ardenta correntia

que tan bé me sabia totes les tresques del cos.

Ah, entranyable record,

fresc i concret com una gerra d’aigua!

Fou tan senzill i bell com mirar una soca

i deixar-hi gravat, amb l’ull, el nom que estimam.

La mirada es perdé enllà de les pruneres,

i al centre exacte del món,

acorades a l’estricta biografia del paisatge,

aparegueren formes!,

i en resultà, d’aquelles formes,

que la vida les havia posat al davant meu

perquè jo hi fos, allà, com mai no havia estat enlloc

i em fes desesperar aquell sentir-me,

amb elles,

humà,

auroralment humà tot per mor d’elles,

i jo, que des d’aquell instant

assolia la noblesa de ser panorama

ja no en vaig voler saber, del món,

més que la seva complexió de tenir formes,

formes com aquelles

que feien tenir el primer pantaix a totes les meves:

vaig restar ennuegat ja de per vida

perquè havia ocorregut

la màgia decisiva de començar a no entendre’m.

Ja res no fou igual,

la sort era triada:

un crit sentit ben endins de la sang

(ningú no el va sentir)

i l’home, així convocat, anant cap a l’home

sentint per les cames una formigor d’urgències.

Com ho record, ara mateix, amb quina gola,

com m’arriba, des de tan lluny,

travessant les parets del temps,

fet quelcom més viu

que un abellerol burinyant pels vidres:

era el gran èxtasi, l’augusta obediència,

i el camí precipitat cap al temple solitari,

aquell no vacil·lar,

aquell transcendent travessar la cortina de sac

rere la qual m’esperava un sagrament novíssim

que em deixaria ungit ja per a sempre.

Les mosques remugaven un saltiri

per l’aire incandescent

dins el qual jo era flama. Pujaven

per la meva espinada processons de fred

portant, sota pal·li, tremolors genitrícies

cap a les meves mans.

Ah, les mans,

les mans despertes, les deixondides mans,

les mans cruixents, acabades de treure

de taller de disseny,

graponejant pel cos com qui no troba la porta

per la qual evadir-se irreversiblement

des de si mateix

cap a si mateix,

les astorades mans, multiplicades,

les mans, l’esbart de mans,

les bicicletes mans,

les salvadores mans,

cercant-te,

Nai,

per la llunyania exultant del meu ventre, estremit i proper

cercant-te allà deçà de tot,

tan mancades de temps i alhora

tan sobrades de temps per a trencar minuciosament,

al vol,

una a una, totes les ametlles,

les creadores mans

enrampades de goig, enrampadores,

definitivament

san-

ti-

fi-

ca-

des.

Donaria una mà, Nai,

per poder altra volta cercar-te

pel meu cos

la primera vegada.

Heus aquí l’amor

estrenyent l’infant dins el seu puny:

com prendre el pols a la tarda.

La tarda,

que record ben clar

amb la clau al pany,

oberta

i

plana.

Hilari-Cara-Refraccions-que-del_1315678442_1652806_1233x826

  1. Hilari de Cara. Carrer d’Artà (2014). Carrer d’Artà

Hilari de Cara (Melilla, 1945) viu a Manacor des de 1967 i és doctor en filologia catalana amb una tesi sobre la narrativa de Quim Monzó. Va ser professor de secundària a l’IES Mossèn Alcover i marcà una de les generacions més fructíferes (cívicament i literàriament) de Manacor. Entre el 1995 i el 2002 residí als Estats Units, on desenvolupà una intensa activitat cultural. Després de dos poemaris inicials marcats pel paisatge i la joventut més madura (L’espai del senglar i Quaderns d’Es Llombards). Després de l’eròtic Bolero, arriben llibres de maduresa inquietants com Absalom. El 2014 va rebre el Carles Riba de poesia per Refraccions.

Ha publicat també una novel·la, Un llac en flames, primera part d’una trilogia que espera encara poder ser publicada de forma completa.

Reproduïm aquí un poema de Carrer d’Artà, un dels seus darrers llibres, que referencia el vial manacorí per on eren conduïts els presos republicans cap a l’execució al cementeri vell.

Carrer d’ombra angosta, mai no vaig viure

la teva plenitud de pols, ni el teu

inici, quan des del no res d’ovelles,

serps i ocells eres un erm ni a mi

ni als meus amors tudats, no coneixies

les paraules que et nomien,

ni passes ni cavalls, ni el nom dels morts;

la sang bavava, devia ser fosca

com les nits silents que t’embolcallen

a l’hivern, com aquest fred de sal fonda

que puja de la mar. Per les voreres

que t’acompanyen han estimat vagues

ombres de dones en follia

que em deixaven per parets nues,

per paties secrets, per corrals esflorats,

per certeses comptables, per homes

d’ombra llarga amb cap nafra a la pell.

Creia en tu, com qui creu que el Sant Crist

surava damunt les ones del Port

crucificat a posta per esser nafrat

mil vegades més, penjat sota un arc,

remorejat de llavis closos, plens

de besos de sang pintada, de boques

tèrboles de via agre i aiguardent,

d’ulls enrogits de saladina i calç.

 

Mai no he plorat per tu, lent carrer

d’angostura. D’infant no et coneixia,

no m’has vist jugar, no he sentit mai

els crits dels que duien a rebre un tro

al clatell, una escopinada als ulls,

una rialla suada damunt

de la gasolina que els cremava,

tampoc no he fet curses al llarg d’aquest

quilòmetre estret que corres descalç

en bicicletes negres, ni amb pilotes

de goma, la meva infantesa

no et pertany. Ens vam conèixer fa poc,

un parell de dotzenes llargues d’anys

i abans jo jugava molt enfora,

i quan encara no existia jo,

era l’ull blau del pare

que et sobrevolava amb hidroavions

amb bombes al costat

camí de Barcelona o de València,

aquell creim, aquella carnisseria

ens ferma en la culpa coagulada

de la sang, la resta ets tu, taronges

virtuals, marcides, llavis i rialla encara

vivíssima, gravada al cor per sempre

estotjada al marès de safrà

de l’ocàs i alhora

de la vida de totes les vesprades.

  1. Guillem Vidal. Jocs d’infantesa (1998). Carrer de l’Amargura.

Guillem Vidal (Manacor, 1945-1992) es va donar a conèixer amb Els Sagraments, llibre de relats breus publicat el 1967. Aquest fou l’únic llibre seu publicat en vida.

Amb una literatura molt arrelada al poble de la seva vida, Manacor, amb tocs de costumisme, però sobretot amb una tendència a la ironia i fins i tot al sarcasme, va relatar els malvicis d’una societat tancada i religiosa com era la del manacor dels anys cinquanta i seixanta.

A Jocs d’infantesa, publicat el 1998 evoca els seus records més tendres relacionats amb els estius familiars a Porto Cristo. Aquí en destacam una part del primer capítol, que fa referència a les darreries d’un curs qualsevol a l’escola de La Salle.

“Tampoc no acabava d’entendre la peremptòria necessitat de saber llegir i escriure, que, tanmateix, ja en sabia, i més m’hauria estimat vagar tot el dia pel carrer, darrere els carros que anaven i venien de foravila, anar a badar als oficis de mort o als casaments, esperar el tren sota l’ombra dels pollancres de l’estació o anar darrere el saig per tot el poble, escoltant els bans amb què, cada instant, es despenjava, per no res, el senyor batle.

Més que no sentir-me enclaustrat entre les parets humides de l’escola dels frares, m’hauria agradat escapar-me fins a la Torre dels Enagistes i inventar-me històries de moros i cristians o fins a sa Roca per a conjurar la por que em feia el gegant. Ja sabeu que la roca no és més que un macolí que el gegant es va treure un bon dia de l’espardenya i el va deixar damunt el turó, prop de Son Coletes. O fugir fins al Port entre horts, garrigues i sementers i trobar alguna fada que em deslliuràs, definitivament, de l’autoritat, que jutjava malèvola, de l’hermano Ambrosio”.

  1. Mary Stuart Boyd. Les illes venturoses (1911). Plaça de Weyler.

Mary Stuart Boyd (Glasgow, 1861 – Nova Zelanda, 1937) és el model de novel·lista britànica de l’època victoriana. Va dur a terme nombrosos viatges, que va publicar de forma novel·lada. Entre aquests viatges hi ha el que va fer a Mallorca, Menorca i Eivissa, i que va publicar en l’ampli volum Les illes venturoses, una edició que va gaudir d’un ampli ressò a la premsa illenca de l’època. Documenta Balear l’ha recuperada amb una traducció de l’any 2008.

Els seus llibres eren il·lustrats pel seu marit Alexander Stuart Boyd

Stuart Boyd va ser a Manacor, també, i ho conta a Les illes venturoses. Visitaren les coves del Drach i s’hostatjaren a la Fonda Femenias, des d’on contemplaren amb estupefacció la destrucció de l’antiga església gòtica de la vila.

“Per allotjar-nos a Manacor, els nostres amics ens recomanaren la Fonda Femenias, i cap allà naàrem en arribar per gaudir d’un àpat mariner i per reservar habitacions per quan tornàssim.

La fonda, d’una arquitectura molt peculiar, es troba just en el centre de la ciutat. Una gran balconada coberta, a la qual s’accedeix des de la major part de les habitacions, té vistes sobre la bella església que és l’orgull de Manacor. La meva habitacio, ubicada un pis més avall, disposava d’una curiosa saleta. En faig menció perquè la manca de sales d’estar és habitualment el punt feble de les fondes de les Balears. El prreu, acordat en arribar, fou de quatre pessetes per dia, i incloïa un berenar frugal.

Se’ns serví ràpidament el dinar en un gran menjador que era tan pintoresc i original com la resta de la casa. Tenia deu portes, quatre cantoneres i cap finestra. La llum entrava a través de dues petites claraboies en forma de cúpula en el sostre.

(…)

Una esplèndida posta de sol banyava el cel acolorit mentre tornàvem fent sotracs cap a Manacor per la carretera desastrosa. Les torres altes de l’església de la vila del pla sobresortien ombrívoles i imponents contrastant amb els grups brillants de niguls rosats.

Havíem estat discutint l’aspecte desconcertant de l’edifici, el qual tenia una certa semblança a l’estil de l’arquitectura eclesiàstica russa, i cap ni un a qualsevol altra escola coneguda. Una bastida encara envoltava l’alta torre del campanar, i en passar pel costat de l’església ens semblà que s’hi estaven fent unes operacions importants. Un grup d’homes, joves i nins, que sortien apressadament empenyent o estirant carretes carregades de blocs de pedra que apilaven en l’exterior de l’església, s’obrien pas a empentes entre un constant torrent de persones que accedia a l’edifici.

Una norma molt útil quan es viatja és seguir la multitud si es vol saber què està passant. Movent-nos amb la massa cap a l’església, ens aturàrem perplexos davant l’escena de destrucció que hi vérem a dins.

L’interior del majestuós edifici era un desgavell d’agitació salvatge. L’aire era ple de polsina. Gràcies a la llum de les llànties que permetien veure tènuement a través de la foscor, poguérem veure la gran cúpula blanca elevant-se cap al cel; i davall, en terra, dues enormes piràmides de pedra rompuda i argamassa.

En el cim dels munts es veien vagament unes figures que treballaven amb una energia gairebé febril per eliminar aquella gran muntanya d’enderrocs. L’ambient era renouer, però amb el renou indispensable d’una activitat violenta i coordinada al mateix temps. I l’estridència de les rodes voltant per damunt del sòl de pedra, mentre una quadrilla de voluntariosos empenyien cada carretó carregat fora de l’església, s’afegia a la confusió profana.

Aquella escena ens resultà tan inesperada, tan aliena als hàbits del segle XX, que a les nostres desconcertades ments els semblava gairebé com si haguéssim retrocedit en el temps i fóssim els espectadors del saqueig de l’església per part d’una turba iconoclasta.

Resultava tranquil·litzador veure que la feina estava essent supervisada per uns capellans, els quals contremplaven amb una benèfola aprovació els frenètics esforços dels treballadors.

Un d’ells, veient que érem estrangers i probablement endevinant el nostre desconcert, s’acostà amablement i, amb una expressió de plàcid orgull il·luminant la seva cara vella, ens donà voluntàriament una explicació de l’emocionant escena que estàvem presenciant.

El clergat de Manacor, veient la necessitat d’ampliar la seva església ja important, havia apel·lat al poble. Aquest tot d’una estigué d’acord a ajudar i ben aviat s’iniciaren els treballs d’ampliació, de caràcter enterament local, incloses les estàtues que adornaven els nínxos, les quals havien estat tallades per un dels capellans.

Les parets de la nova església, elevant-se d’una manera gradual, tancaren l’antic edifici, dins el qual es continuaren celebrant serveis religiosos sense cap variació. En completar-se les parets noves, el sòl de l’edifici es cobrí amb una gruixada capa de branques de pi; i després de la missa que s’havia celebrat el mateix matí de la nostra arribada a Manacor, s’havia iniciat l’enderrocament de les antigues parets que fins en aquell instant havien servit tan bé el seu propòsit”.

Glodissea


Aquest cap de setmana he tengut el gust de participar a la segona trobada que Glosadors de Mallorca ha organitzat a les cases de Binifaldó. A banda d’assistir a tots els tallers proposats i fer totes les menjades pertintents, també hi he pres part amb aquest conte que em varen comanar els organitzadors i que va servir per encetar una vetlada literària intensa i creativa emocionalment, preludi, en definitiva, del que havia de succeir els dos dies posteriors… Que vagi de gust la lectura!

Aquesta és la història extraordinària d’un home extraordinari, l’heroi, el guerrer i el navegant que va fer mil viatges fabulosos mentre l’esperava l’esposa fidel. És la història d’Iglosa, un petit regne enmig del mar que pot restar sense dinastia pels excessos dels pretendents de Penèglosa, esposa pacient d’Uglosis, el nostre protagonista absent després de no saber tornar d’una nit troiana. És una història humaníssima, el decurs de la qual depèn més de la perseverància dels seus protagonistes que dels capricis arbitraris d’uns déus massa sovint inconscients i eglòsatres.

Quan es mostrà, amb dits de rosa, -ai, de glosa!-, l’Aurora, filla de l’alba, Uglosis s’alçava del llit exhaust pel combat troià del dia anterior. Al punt comparegueren els peus forçats d’Herbes, déu de la nit, per anunciar-li, vehement, que el rumb que havia ordenat la darrera nit menava la nau cap a la mar de les Sinalefes. Uglosis, encuriosit per la llegenda sinalefiana, ordenà als seus homes que es tapassin amb cera les orelles i que el fermassin a ell al pal major del vaixell i que, sobretot, per molt que els ho demanàs, no li afluixassin els vencills amb què l’hi haurien lligat. Les Sinalefes, misterioses i ocultes, heptasil·labaven amb profusió indòmita de vocals, fet que conferia un efecte encisador al seu cant, esdevingut a la fi una xarxa invencible de mots i metàfores a la qual cap home nat no podria escapar. Avançà la nau, a cop de rem i de vela, cap a la mar vocàlica de les Sinalefes i aviat Uglosis se sentí meravellat pel cant de les heptasil·labadores. Els seus homes no es descuidaven de les tasques de tripulació mentre ell tesava els braons com pedres per afluixar els vencills del pal major. En no poder més, cantà ell també en heptasíl·labs als tripulants, que no es desmandaren de la feina, obedients a les ordres primigènies del seu rei, el qual, retut, s’adormí plàcidament mentre encadenava mots de set farcits de moltes vocals.

Quan, l’endemà, amb dits de rosa -ai, de glosa!-, l’Aurora, filla de l’Alba, es tornà a mostrar, Uglosis va poder ser deslligat del pal major pels seus homes. Aviat veieren senya de terra. Avançà la nau, a cop de rem i de vela, cap a la platja gran d’aigües pausades, a l’illa de la bellíssima deessa Coma, capaç d’heptasil·labar amb el sol gest de la pausa, tot i sabent que a cada mot li mancaven cops de veu. Amb veu de mel i roses, convidà Uglosis i els seus homes a un gran banquet, on no hi faltaren gustoses burballes de carn salvatgina, llongues llonganisses i saborosos botifarrons torrats, llesques de papa, cardenals i bisbes farcits de riques viandes. Embriac de vi i licor, sadoll de tan bona menja, Uglosis cedí sense remei a la calma amorosa de Coma que com més pauses feia, més heptasil·labava. Al punt, la bella Coma havia convertit la tripulació d’Uglosis en trugetes faixades sols capaces de cantar a cor tornades ridícules d’acompanyament.

Coma, pausada en la dicció, fugaç en el relat mental, afalagava amb paraules reposades Uglosis, que no trobava rèplica per explicar el pas veloç de les hores d’aquell dia com si fossin mesos, o potser anys. Un dia, mentre folgaven amb alegria reposada sobre un llit de diftongs, comparegueren als ulls d’Uglosis els peus forçats d’Herbes, déu de la nit, que li lliurà un xarop de metàfores amb el qual podria desfer l’encanteri de la maga Coma i així deixar l’illa reposada. Uglosis aprofità la distracció en una de les pauses de Coma per posar a la xicra de vi dues gotes de la preuada metàfora. Al punt les trugetes faixades es tornaren novament homes i improvisaren la fugida amb el seu rei, el seu dòmine incorrupte, capaç altra volta d’assolir les tonades més inusitades, lluny de Sinalefes, lluny de Comes, lluny de tants de perills com la Mare Glosum li oferia. Un cop a la nau caigueren en un son profund, assotats per tants de dies de calma.

Mentrestant, a l’illa d’Iglosa, Penèglosa esperava amorosa el retorn d’Uglosis. Hi creia, Penèglosa, malgrat la temptació impertinent dels barons veïns de l’illa, que pretenien usurpar el tron deixat per Uglosis feia tant de temps ja. El rei de l’illa d’Antònia mirava de seduir-la amb la immediatesa massiva de la festa. El de la Península dels Darrers Dies entonava tristes cançons de ximbomba, pretenent que la malenconia s’apoderàs de la reina solitària i la fes més feble i potser més assequible. El monarca de l’illa dels Cadafals pagava un exèrcit de cantors cada vetlada. I el príncep de la Terra Camilla li escrivia nit i dia dècimes perfectíssimes. Però Penèglosa els avisava a tots que per casar-se li calia tenir acabada la caixada, per a la qual teixia de dia una vànova amb els mots d’una codolada interminable, car en ser de nit la desteixia vers a vers fins a perdre el fil de la conversa.

Quan amb dits rosa -ai, de glosa!-, l’Aurora, filla de l’Alba, es tornà a mostrar, Uglosis s’alçà del llit sabent que aquell dia que havia durat anys potser avui tocaria a la seva fi. Mot a mot, desà al mocador de bolic de la memòria totes les rimes, i hi guardà diftongs, i sinalefes, metàfores i dècimes, paraules i emocions. Havia tengut sempre al cor la idea d’Iglosa, havia d’arribar-hi, era el seu destí. Sí, sense forçar gens la travessia, arribà a ports que els seus ulls ignoraven, però cap com aquell, on Penèglosa l’esperava entonant la infinita codolada de l’enyor, teixint i desteixint paraules d’esper i desesper, mentre el seu rei, exhaust pel combat del dia anterior, es feia coneixedor, marcat per les cicatrius de tantes de nits, de tants de dies, i sabent que essent rei d’Iglosa ho era també de l’illa d’Antònia, de la Península dels Darrers Dies, de l’Illa dels Cadafals i de la Terra Camilla. Savi com s’havia fet, havia comprès que sense ella no hauria sortit, que les Igloses no enganen, que són fresques, indolents, discretes, eufòriques, tràgiques, còmiques, transcendents, profundes, elegants, alegres, distretes, rotundes, compromeses, estrafolàries, transparents, però, sobretot, necessàries.

Glomer

 

IES Porto Cristo: som deu anys


Sempre dic que el meu institut, el meu centre de referència professional i personal és on ara faig feina, l’IES Porto Cristo. Dels meus tretze anys com a professor de secundària n’hi he fets set. Set anys, dels deu de vida que té l’institut, han estat, per bé o per mal, amb la meva presència. M’hi sent com a casa. És casa meva. Hi conec els professors, hi conec tota la gent que hi fa feina i hi conec els alumnes i . Els que em toquen cada any en el bombo de grups i nivells, i els que veig el temps del pati o a la sortida de la dura jornada docent. Els conec, i conèixer és la més bella forma d’estimar. Heus aquí unes decimetes que vaig fer amb motiu de la gimcana que va tenir lloc dijous passat, el darrer dia d’escola abans de posar punt.

postal_definitiva

Som tradició

Per Nadal ens decoram,
feim fresses els Darrers Dies
cercam bones companyies
quan volem ficar el barram
a tot allò que torram
al voltant d’un fogueró
contra el fred amb l’escalfor
de saber que som essència
davant qualsevol audiència
perquè som tradició

Som solidaris

Tenim el cor que s’inflama
ho saben tots els contorns
que hem corregut aquatlons
per una gent africana
que la dignitat reclama.
Ho mostren els anuaris
i ho marcam als calendaris
que som persones cabals
que si ens donen uns pedals
també som molt solidaris.

Som IES

Som un grup cohesionat,
una gran comunitat,
som alumnes, professors
pares, mares i tutors,
som la gent que hem estimat.
Som allò que haurem sabut,
els lluitadors de l’embut,
som el que volem aprendre,
i sempre ens caldrà comprendre
que també som institut.

Som convivència

Perquè ens trobam cada dia
ho deim sense cap mania
que el conflicte quotidià
si és que qualque pic n’hi ha
es resol amb empatia.
Ens ho mostra l’experiència
que ens ha fet prendre consciència
que escalar en l’enfrontament
fa tornar pobra la gent
i empobreix la convivència.

Som cultura

És si aprens que t’emociones
i és ensenyant que corones
el cap dels millors llorers,
és vivint que creixem més
i que som millors persones.
És gaudint de la lectura
que cream infrastructura,
construcció i ordre mental,
humanitat natural,
educada en la cultura.

Som patrimoni

Saps que les pedres són vives,
i que solen ser els escrives
que conserven la memòria
dels anys de la nostra història
malgrat ser tan inactives?
Saps que són el testimoni
de tot allò que consoni
amb el temps que ara vivim
i el futur que construïm,
perquè sí: som patrimoni.

Som poble

Navegam amb la quimera
de no perdre la sendera
que un dia ens varen traçar
homes i dones de mar,
raça d’estirp marinera.
I avui que tot es dispersa
trescam amb fets i amb conversa
encetar un camí noble
perquè sabem que som poble
amb alegria diversa.

Som medi ambient

Si pescam, ho feim amb ham,
i la llum, l’estalviam.
Perquè en el món tot s’acaba,
perquè del futur som saba:
fins els somnis reciclam.
Volem esser referent
que uneix passat amb present,
gent que sap cuidar l’entorn
perquè a més de ser del món
també serem medi ambient.

Som llengua

Alçam la realitat
amb ponts de diversitat
a cop d’amor i de paraules
al carrer i a dins les aules
rallant com sempre hem rallat.
I així feim les rels endins
pels nostres redols marins,
sense odis, sense retrets:
que també parlin els néts
com parlaven els padrins.

Som vivència

Animals fets de raó,
de seny, rauxa i emoció,
sabem que créixer és aprendre
i que per poder comprendre
més que l’encert val l’error.
Per això tenim la ciència
que ens aporta l’experiència
d’assimilar que el que feim
és aixecar-nos quan queim,
i això és sobretot vivència.

Som deu anys

Ara ja t’has pres les mides
com una de tantes vides
que creixen aquí i allà,
ara ja podràs cantar
que el que hi ha aquí no ho oblides,
perquè aquí no hi ha enganys,
tots tenim dubtes i afanys,
som un grup de gent sincera
d’una vila marinera
i ho som des de fa deu anys!

A Manacor, potser més que enlloc, tenguérem la guerra a casa


Saber que les pedres que tenim davant són les mateixes pedres que fa vuitanta anys foren testimoni mut de la pàgina més negra de la història manacorina, escarrufa. Gràcies a la feina d’investigadors apassionats i rigorosos com Tomeu Ferrer i, sobretot, Antoni Tugores, podem tenir accés a gran part de la veritat d’uns fets que durant dècades varen ser vilment amagats.

Que Xítxeros amb Empenta, l’associació juvenil més juvenil i abrandada de Manacor, hagi organitzat un cicle com el de La guerra a casa, amb conferències, exposicions, lectures dramatitzades i taules rodones a mi, què voleu que us digui, m’emociona d’una forma que em costa d’explicar i que alhora m’enorgulleix.

A mi, per convidada seva, em va tocar posar la cloenda a aquesta setmana dedicada a la memòria històrica per part dels més joves del poble amb una ruta guiada pels llocs més destacats d’aquell conflicte a Manacor. Aquí en teniu el resum textual i gràfic.

img_3555L’Ajuntament, defensor de la legalitat republicana

Aquest era l’Ajuntament de la república, i aquest era també l’Ajuntament el dia que va esclatar la guerra.

L’Ajuntament republicà havia canviat les coses: havia creat una oficina de col·locació obrera, situada dins mateix del claustre, com també un dispensari de prevenció de malalties venèries, havia fet construir les escoles Graduada i de Sa Torre, havia canviat el sistema impositiu, gravant les rendes més riques en benefici de les més pobres…

L’alçament feixista va ser el 18 de juliol. El batle d’aquell moment, Antoni Amer, Garanya, era a Palma. El 20 de juliol havia estat nomenat batle Jaume Jaume Rosselló, conegut com el Capità Jaume, militar cap de la rebel·lió a Manacor. El mateix dia, Andreu Estelrich, Ravanell, que havia quedat com a regidor responsable de la Sala davant l’absència d’Amer feia tancar les portes de l’Ajuntament i hi hissava la bandera republicana. Els carrabiners hi disposaven els parapets defensius. La guàrdia civil, que tenia el quarter a escassos metres es posicionava a favor del cop.

La matinada del dimarts 21 arribava una companyia de soldats de Palma i instal·lava un canó davant l’Ajuntament i diverses metralladores en punts estratègics del poble. Els defensors de la legalitat vigent s’hagueren de rendir i foren detinguts, processats i jutjats a Palma, fet que possiblement els salvà la vida.

La Sala de Plens va ser durant la guerra, emprada per a dur-hi a terme els consellls de guerra, que sovint acabaren en pena de mort.

Passar per la presó podia significar salvar la vida

En aquest punt hi havia la presó. Cal dir que no se n’ha conservat el llibre, però sí que n’hi ha còpies a Palma, que ens permeten saber quina era L’ocupació que tenia.

Hi arribaren a estar detingudes prop de 200 persones. Moltes foren afusellades, d’altres salvaren la vida. Atès que, una vegada detingudes, si eren a la presó, podien tenir la “sort” de passar per un consell de guerra que establís una pena més lleu que la de mort, que sovint, també, era commutada.

L’historiador Antoni Tugores explica que, en contra del que molts creuen, la presó no va ser buidada els dies 16 i 17 d’agost. De fet, hi entrà més gent. El dia 16 hi havia 135 persones. Dia 17, 160. Sí que hi hagué una gran matança aquell dia, però els afusellats eren duits directament de ca seva al cementeri, sense passar per la presó. Varen ser uns dies de repressió descontrolada, per la qual mai hagueren de passar comptes amb la justícia els qui la dugueren a terme.

Carme Pérez Ferrari, empresonada amb 15 anys

En aquest carrer, al número 8, hi vivia la família dels Esmoladors. D’aquesta família era membre el regidor socialista Antoni Pérez Ferrari, que morí assassinat, com també són pare, Rogelio, i els seus germans Roger i Manuel. Antoni Pérez Ferrari intressà a la presó de Manacor el 12 d’agost i morí assassinat a Son Coletes el 7 de setembre de 1936. Els germans Antoni i Roger eren firaires, també, i tenien paradetes i cavallets de fira, que aquell dia romangueren abandonades, molt a prop de l’antiga pista dels cavalls, no gaire lluny del cementeri vell.

El pare, d’origen gallec, era esmolador, un ofici que també compartia amb el seu fill Antoni.

La filla petita, Carme Pérez Ferrari, també va estar empresonada, amb només quinze anys. Carme va morir tot just l’any passat.

Es dóna la circumstància que aquest carrer va ser dedicat fins fa molt pocs anys a Antoni Pascual, un dels soldats que moriren al front de Porto Cristo.

José López, carrer dedicat pel feixisme a un jove comunista

fullsizerender-2José López era un jove natural d’Almeria. Tenia devuit anys. Havia arribat a Manacor, on tenia un germà que feia feina per l’Ajuntament, per fer de jornaler. En el moment del desembarcament de les tropes republicanes comandades pel capità Bayo, va ser cridat a files per anar al front de guerra que s’establí a la costa dels Hams. Es diu que va ser reclutat per ocupar el lloc del fill d’un falangista, que hauria obligat Amador, el seu germà, a lliurar-lo sota risc de ser depurat. José orí en combat. Com a tots els qui moriren en el bàndol nacional, li va ser dedicat un carrer, precisament aquest on vivia. La seva neboda, Magdalena López, ha vengut repetides vegades a Manacor a reivindicar la memòria del seu oncle. Segons explica Magdalena, José López era d’idees esquerranes, comunistes. Per poder-li dedicar el carrer,l’hagueren d’inscriure al llibre de la vella guàrdia de Falange, amb el número 138. La neboda va reclamar sempre que es retiràs la placa d’aquest carrer amb el nom del seu oncle, perquè José López no era falangista. Avui, després del darrer canvi de noms de carrers, aquest carrer ha tornat al seu nom original: carrer del Bonjesús.

Els Birombos, martiri familiar

En aquest carrer conflueixen dues històries de macabra semblança. Ja hem parlat abans de la tragèdia familiar dels Pérez Ferrari. Aquí, al número 30, hi vivia la família Valls Brindis, els Birombos. Ventura, de 26 anys, casat i amb un fill; i Josep, el seu germà, de 19, varen ser assassinats el 22 d’agost al cementeri de Manacor. Son pare, que es dedicava a cordar olles també en aquesta casa, en saber que s’enduien els fills va demanar de partir amb ells cap a Ciutat. No hi arribaren. Els dugueren tots tres al cementeri, on moriren afusellats, sense que n’hagi transcendit cap motivació política. Diuen que sa mare, després dels fets, cridava embogida pels carrers de Manacor, demanant justícia. Poc cas li feren.

En aquest mateix carrer, al número 8 hi vivia la família Lliteres Cardell, coneguts amb el malnom de Rave. En Bernat, picapedrer de 26 anys; en Jaume, també picapedrer, de 28; i en Joan, jornaler de 21, eren naturals de Llucmajor. Tots tres eren comunistes i tenien vincles i responsabilitats dins el partit, dins Radio Comunista i dins Socorro Rojo internacional. Moriren el 15 d’octubre a Son Coletes. Es diu que un dels personatges més sanguinaris de la guerra civil a Manacor tenia deutes amb els germans Rave. Son pare perdé el nord i el senderi i es passejava esmaperdut i foll per fora vila. El mataren a un poble del pla de Mallorca.

El local d’Unió Republicana, confiscat i mai retornat

img_3547Carrer de n’Amer. Aquest edifici ha estat conegut per molts dels nostres coetanis com la comissaria de la policia nacional. Abans de la guerra, però, havia estat la seu, en propietat, d’Unió Republicana, que era el partit republicà fort a Manacor, més que no Esquerra Republicana. De fet, els propietaris eren els mateixos militants, que en tenien accions. Tanmateix, l’Estat no ha retornat mai el local confiscat i no fa gaires anys que el va subhastar. Avui és propietat privada.

En aquest local també hi tenia la seu la redacció de la revista Nosotros, de clara tendència republicana. Durà 67 números, del 13 d’abril del 1935 al 18 de juliol del 1936. Avui és gairebé introbable cap exemplar d’aquella publicació. El seu director, Miquel Duran Rosselló, va ser detingut i assassinat el 4 de setembre de 1936. Quinze dies abans, havia estat interrogat torturat i assassinat el seu germà Tomeu, a qui demanaven per l’amagatall del seu germà Miquel. També foren afusellats Bartomeu Blanquer, Tolito, de 38 anys, i Miquel Palmer, Simonet, de devuit, els dibuixants, un feia la cara i l’altre feia el cos. Moriren també, entorn del 20 d’agost.

El Capità Jaume, batle repressor

Jaume Jaume Rosselló era conegut per tothom, i encara avui a Manacor, com el capità Jaume. Cap de la Falange, va ser nomenat batle pel nou governador civil, Luis García Ruiz. Pel fet de ser el cap de Falange i batle de la repressió, per als manacorins ha estat sempre el màxim responsable de la sagnant repressió a la vila. Addictes al Moviment sempre culparen de tot el capità Jaume i el Conde Rossi. Cal tenir present que Jaume morí relativament prest, el 1949, i que Rossi, acabada la guerra fugí per no tornar. En el fons, atribuir-los la responsabilitat de la mortandat a Manacor a ells era una manera de preservar el bon nom dels qui feien les llistes.

Cal saber també que el capità Jaume va ser batle molt poc temps, concretament, del 20 de juliol a l’1 d’octubre del 1936, quan va ser destituït del càrrec. Per què? Per massa sanguinari o per massa poc? Potser perquè no havia estat capaç de trobar el batle Garanya? De fet, sabem que li va ser obert un expedient, una vegada destituït perquè essent batle havia ordenat que amollassin Miquel Oleo, un terratinent liberal d’Artà que havia estat detingut i que tanmateix, finalment, acabaria afusellat.

Sa Bassa, lloc de concentració i exhibició

guerra civil 37.jpgHo mostren totes les fotografies. Sa Bassa era el centre de les grans manifestacions del feixisme, de les grans concentracions, i també de l’exhibició de presos del front o de rojos detinguts per dur a afusellar. Des d’aquí, des del centre podem abastar amb una sola mirada el Rosari, antic local de la CEDA, l’organització política dretana. Aquest local va esdevenir la seu de la Falange i el centre d’Estat Major de la lluita al Port, s’hi duien els presoners. Es diu que va ser aquí, en el soterrani, on les cinc infermeres varen ser torturades i vexades abans de ser duites al cementeri per ser afusellades.

A l’altre costat tenim intacte el balcó des d’on el conde Rossi proclamava les seves arengues sobreactuades i des d’on acompanyat dels capitosts del moment i del bisbe Miralles cridava sense compassió aquell terrible “Tutti i rossi fucilati”, que els falangistes procuraren fer tenir ver.

Al costat d’aquest balcó hi ha el local de S’Agrícola i una mica més enllà, al capdecantó l’antic Cafè dels Senyors, on avui hi ha una joieria. Aquests dos locals posaven cara, de forma simbòlica, però també de facto, a la separació dels estaments de l’antic règim. Els senyors, propietaris de les terres i amb una visió paternalista dels seus súbdits, dels seus menestrals, dels seus jornalers, no veien amb bons ulls el Moviment. Una vegada en una capta de tabac per dur al front de la península, al Cafè dels Senyors sols hi posaren cendra, fet que va ser referenciat a la premsa del règim. capita jaume. reforma fiscal, protegir la indústria, aquests donaven riquesa, els pagesos se la quedaven ells.

A S’Agrícola, en canvi, l’adhesió a la rebel·lió era total. Aquí els clients i socis eren els amos més benestants de les possessions, addictes a Falange i al feixisme. Aquí és on, sense dubte, els capitosts del feixisme manacorí feien les llistes dels que havien de ser afusellats per les seves idees contràries al Moviment.

Al costat de l’estanc podem veure l’antiga impremta de Can Rotger. Aquí s’imprimia i hi tenia la redacció la revista Voz y voto, que acabaria esdevenint amb el temps la revista Renacer, i més tard Arriba, de clares ressonàncies feixistes.

La Graduada, la darrera imatge viva de les cinc infermeres

guerra civil 17.jpgAquesta escola, com ja hem dit, va ser construïda i projectada per l’Ajuntament republicà d’Antoni Amer, Garanya, de qui podeu veure un bust just davant el portal. La imatge del batle republicà, pocs dies després de ser instal·lada va ser objecte d’actes vandàlics i tacada amb pintura, les restes de la qual encara es poden observar. Conrad Garau, el mestre d’obres contractista responsable de la construcció de l’escola, i membre d’Unió Republicana, també fou afusellat, sense pagar-li la feina feta. Per paga, també mataren son pare.

D’aquí també és la darrera imatge en vida de les cinc infermeres. L’escola durant la guerra va servir de presó. D’aquí són també algunes imatges dels presos republicans del front que quedaren a Mallorca en no témer-se del reembarcament dictat pel capità Bayo per ordre del govern republicà, que perdé l’interès en l’expedició. Tots foren afusellats.

D’Hilari de Cara és aquest poema que recorda les cinc infermeres:

Primer les varen mostrar a Sa Bassa
els senyors de Ciutat i els rics del poble
flastomaven “putes”, “roges”, cafès,
herbes dolces, copes de brandi i qui
podia callava. Els falangistes
les despullaren de creus roges i
de granotes blaves a s’Agrícola,
als cellers, allà on ara l’ou balla,
“les farem mares”, bramaven, deu hores
de cridòria d’esputs i de fleuma
espessa. Al cementeri les clavaren
de nou amb bales d’aram. A l’església
dels Dolors, com a un avió de sang
i nafra i cera verda,
el Sant Crist becava i era setembre.

Els Sales Retxa, un altre cas d’acarnissament

Al número 11 d’aquest carrer hi tenien posada la família Sales Retxa, una família de conradors amb terres pròpies, ben situada. El pare, Llorenç Salas, de 56 anys, era republicà i amic personal del batle Antoni Amer, Garanya. Es diu si, a banda de les seves idees, en la seva mort hi va poder pesar la possibilitat de requisar-li els béns: terres, cases, bestiar i les joies que la dona tenia amagades a la grípia de la païssa. El mataren el 17 d’agost. A la seva dona, Francesca Llull, i a la seva filla, Francesca Sales Llull, empresonen les assassinaren el 8 de gener de 1937. Tot i que en els documents de l’època també figurava que havia desaparegut el fill Joan, aquest pogué salvar la vida gràcies a l’acció de madò Bàrbara Culera, que vivia en el número 28 d’aquest mateix carrer. Amb fama de bruixa, vestia, parlava i vivia de manera poc usual per a l’època. El petit dels Sales era a ca na Culera el dia que s’enduien la mare i la germana cap a la presó. El tengué amagat fent creure que era un moix negre que tenia per la casa. Joan Sales morí el 2003.

Carrer d’Artà, camí de la mort

Alguns dels carrers de Manacor comparteixen el trist honor de ser recordats com a camins de mort. El carrer de na Comtessa o el carrer de Colon, que conduïen cap al cementeri de Son Coletes. Des de darrere les persianes, els veïns d’aquests carrers sentien els crits llastimosos dels qui eren duits a la mort dins els camions, clamant per la vida, clamant per una mà amiga que miràs de fer possible l’impossible.

Na Camel·la o aquest carrer d’Artà eren altres vies per on els botxins menaven les víctimes cap al cementeri. Aquí sovint el via crucis era fet a peu, per escarni i vituperi de les víctimes. En el punt on ens trobam s’acabava el poble i faltaven escassos cinc minuts a peu per arribar fins al cementeri, que significaria el punt i final de les vides d’aquells qui moriren els primers dies de sagnant repressió.

Cementeri: massa tirs, massa pudor de carn cremada

En aquesta paret es dugueren a terme els assassinats dels primers dies de repressió. Nombrosos testimonis orals han deixat constància dels tres caramulls de morts cremant aquells primers dies.

Després de ser cremades, les restes eren tapades en calç viva, per mirar de fer desaparèixer el rastre de la mort.

Els tirs de matinada, que se sentien diàfans dins el poble, i l’olor de carn cremada, que segons com girava el vent també arribava a les primeres cases, varen fer canviar el lloc d’afusellament, que passà a l’actual cementeri de Son Coletes, a partir del dia 25 d’agost.

Les morts incontrolades que hi hagué aquí i a Son Coletes s’acabaren el l8 de gener del 1937, en què l’aparell de l’Estat pren les regnes de la repressió, sense demanar comptes mai, però, pel que es va fer de forma salvatge durant aquell primer mig any llarg de guerra.

Les fonts consultades parlen d’entre 700 i 800 morts, dels quals, entorn de 140 eren manacorins, que moriren aquí, a Son Coletes, a Porreres, a Palma o també per fora vila.

Aquest cementeri va estar actiu entre el 1835 i el 1950. Quan començà la construcció del nou cementeri a Son Coletes els primers cadàvers que trobaren eren precisament els dels afusellats, alguns dels quals identificaren. Els ossos foren duits a l’ossera del cementeri vell, que ocupava la part central d’aquest solar.

En acabar la visita al cementeri vengué a saludar-me Antoni Serra, porrerenc de vuitanta-set anys que va fer la ruta sencera amb nosaltres i em digué: “Aquí mataren mon pare, mon pare era un d’aquests que cremaven en els tres caramulls dia 17 d’agost del 1936”. Vagi per a Antoni Serra i per a la memòria de son pare aquesta visita.

Acabàrem la ruta a la sala SAIM, seu de tots els actes que s’han fet durant aquests dies. És important, molt important, dir, recordar i repetir els noms de totes les persones que moriren aquells dies, i molt adient, hi trob a tot això, aquest poema del manacorí Jaume Mesquida:

Des del dia de la seva mort tots caminen entre nosaltres
duent un cor de préstec,
tots tenen llavis que remuguen fent de captaires de dignitat
per a la seva ànima,
tots tenen mans que sense ànim de revenja estrenyen
fortament el puny
com si amagassin o empresonassin entre els dits ferms
la llum brillant d’Aldebaran
o l’immens tresor de la seva honestedat.

I els que no estrenyen els punys, tenen el palmell de la mà
girat cap amunt
i empenyen el blat o la civdada vers el cel blau,
empenyen la vida futura, i amb quina abrivada força
des de la mort
convertits fins a la medul·la en fèrtil i vermella argila illenca!

Tota la seva indomable fermesa transformada en flor de
taronger,
tota la seva tenacitat transformada en el callat florir
de l’ametller.

Per a ells fa temps que va acabar l’enfrontament,
que es va acabar la guerra, però allà dessota on són,
continuen la seva fosca lluita,
i ja no empunyen el fusell, empunyen una rosa.

I tots els dies decebuts per a ells ja són el mateix dia
des de l’alba fins a la nit,
tots els dies decebuts per a ells ja són el mateix dia
des d’on nosaltres cridam l’esperança.

I així deim.

“Vine, germà, aixeca’t i camina a la fi entre nosaltres,
els vius, com un mort digne”.

El batle de Manacor gonelleja


frontal1

Ha passat. I ha estat aquesta setmana. Però posem-nos en antecedents. Pedro Rosselló va arribar a la batlia després de pactar amb El Pi de Catalina Riera, que havia sortit, expulsada, del Partit Popular juntament amb Antoni Pastor i cinc regidors més, per no claudicar davant el genocidi lingüístic perpetrat per José Ramón Bauzá i el seu govern.

Nofre Ferrer, exdirector general del govern genocida, assumia la presidència del partit a Manacor, acompanyat de Pedro Rosselló a la secretaria general. José Antonio Argiz, que anys enrere havia estat president de les Noves Generacions a Manacor, havia deixat el partit en temps de Pastor i s’havia presentat a la batlia de Manacor per UPyD, amb uns escarransits 153 vots (el primer regidor a Manacor se sol obtenir pam amunt pam avall, amb 800 vots), tornava a treure el cap per dins el Partit Popular, una vegada que n’havien estat expulsats els “catalanistes” Pastor i Riera.
La dreta autèntica, la més espanyolista, la més rància, la més exaltada, a poc a poc tornava cap a un partit que Pastor havia domesticat amb mà de ferro gràcies als seus bons resultats, coronats amb una majoria absoluta la darrera vegada que es va presentar.

Ha estat d’aleshores ençà que el Partit Popular de Manacor, quan no ho ha fet en espanyol, ha emès els seus comunicats de premsa emprant l’article salat. El fet ha estat explicat per diferents mitjans de comunicació. El Partit Popular de Manacor, des de l’arribada a la secretaria general de la junta local per part de Pedro Rosselló, després esdevingut batle de Manacor, escriu en article salat els seus comunicats de premsa. No és casual. Ni ocasional. És sempre així. És intencionat. És sistemàtic. És fruit d’una decisió lingüística i ideològica.

La presència en la premsa d’aquest fet va alertar tot d’una la gonellista Fundació Jaume III, que va remetre un comunicat en què donava suport al batle de Manacor i l’animava “a seguir usant l’article salat en les xarxes socials”. Però l’acció d’aquest grup que insisteix a contravenir la ciència lingüística dels darrers dos segles a Europa no es va limitar a això. Dilluns passat comparegueren tretze persones al ple de l’Ajuntament manacorí. De les tretze, només una era manacorina, la resta hagueren de venir de Palma. Brandaren pancartes amb flamants “Gràcies, batle” i “A Mallorca, en bon mallorquí”.

Molt ràpidament Pedro Rosselló es va voler desmarcar dels manifestants, a qui va dir respectar però amb qui no compartia el discurs. De fet, Rosselló afirmà que “m’havien filtrat que això podia passar, i ho vaig intentar impedir, però aquestes persones estan en tot el seu dret de manifestar-se”. No tan conciliador es va mostrar el regidor republicà Joan Llodrà, que qualificà “d’extrema dreta” algunes de les persones presents a la Sala, i recordà que ell sí que n’havia informat la policia, “perquè avui s’han manifestat de manera pacífica, però no sempre ha estat així”.

Però parlem de Pedro Rosselló. Parlem-ne. Ell afirma que els escrits que signa com a batle són en article literari. I és cert. No ha gosat fer-ho d’una altra manera, perquè sap que l’escàndol seria majúscul i perquè sap que toparia frontalment amb l’oposició, sinó amb tota una tradició secular, amb tot un cos de funcionaris, amb tota la ciència lingüística europea del segle XXI. Sí que permet (o impulsa, no ho sabem) l’ús de l’article salat en els comunicats de premsa del seu partit. Que no siguin oficials no vol dir que no siguin formals, i això sembla que Rosselló no ho acaba de tenir clar.
Creu Pedro Rosselló que si el seu partit fes servir l’estàndard de la llengua catalana per fer els seus comunicats hauria rebut el suport de la gonellista Fundació Jaume III? Segur que no. En tot cas hauria estat el contrari. D’altra banda, caldria estudiar i investigar per on li arribaren aquestes filtracions de què parla. Té línia directa el batle Pedro Rosselló amb la Fundació Jaume III? Quan va dir “m’han filtrat” volia dir “m’han dit”? O qui va fer la filtració va ser el seu cap de premsa al partit? No ho sabrem mai. O potser sí.

El cas, sigui com sigui, és que el batle de Manacor gonelleja i ho fa amb tota la intenció. A marcar territori. El que no pot fer, el que no ha de fer, és voler-ho tenir tot: l’estopa i el cul calent. Si tens l’estopa, tendràs el cul fred. Si la cremes, tendràs el cul calent, però l’estopa ja serà cendra. Que ens vulguin enganar és el que ens sap més greu. Si el PP manacorí escriu en salat ja sap quins amics tendrà, i li arribaran sempre per la dreta, per l’extrema dreta, pels qui fomenten la ignorància i el menyspreu a la llengua del país. Que no facin després la comèdia de fer-nos creure que els ve de nou.

I què hi ha de més bo que allò prohibit?


Per més que hom hi cerqui pocs avantatges trobarà en el fet que el més gran lingüista i folklorista que ha donat aquesta terreta nostra fos estat capellà. Vicari general, per més senyes. O per més inri. Quatre generacions de mallorquins han hagut de llegir de forma esbiaixada el conjunt de la rondallística popular que va arreplegar, diríem que amb voluntat de ser exhaustiu, Antoni Maria Alcover. La picardia amorosa, la dolentia subtil, l’erotisme insinuat o la pornografia més descarnada són termes proscrits en la rondallística popular que ens llegà Alcover, el qual renegà de l’erotisme en els contes que va anar arreplegant, tot argumentant que allò que hem de servar de la nostra antigor ha de ser “només les coses bones”. Com si no fossin bones, déu meu, les llaors de la carn i les referències que els febles humans hi feim, d’acte o de pensament dia sí i dia també.

De la mà de Toni Gomila, Catalina Florit i Joan Miquel Artigues, Produccions de Ferro ha estrenat aquesta setmana Peccatum (un títol, tanmateix, edulcorat, i sobre el qual hi pesa la feixuga llosa del canonge). La proposta és alegre, festiva, enginyosa i ben presentada. És una pornorondalla, un despullament d’allò que Alcover, a l’hora de transcriure, en el millor dels casos, va vestir de càndida metàfora, de manera que el lector, infantil o no, només hi veiés, en aquelles paraules, el sentit recte de l’expressió, i en cap cas, i mai més ben dit, el sentit oblic. En aquest sentit, potser hauria calgut polir altres tries, no tan explícitament eròtiques i que ara sí, es mouen només en sentit recte, com ara l’episodi del repartiment de suc de cervell entre homes i dones, o la dels dotze verdancs presentats com a dotze apòstols, on el muntatge sembla que deixa de banda interpretacions i fantasies i ataca el masclisme o el foment de la violència de gènere per part d’Alcover.

No és, tanmateix, una obra de denúncia de la censura d’Alcover, sinó més aviat una mostra, una constatació. Segurament és per això que l’escenografia circular proposada és també la vasa per a una estructura textual rodona, que comença i acaba amb Alcover, que comença i acaba amb reflexions sobre la cultura popular, que comença i acaba amb la fosca de la sotana per fer més llum al que necessitava més llum.

Però Peccatum enfila perles d’enginy tot interpretant pel cap que crema les paraules transpositores d’Alcover, i pensa que els dits de la jaia Bigalot no tornaren fins dins la boca sinó dins un cony ardent. O que aquells pèls arreveixinats d’aquella fadrina no eren arran de l’orella, sinó que coronaven l’orifici de tots els gusts. A la primera llepada, algun dels assistents més circumspectes adreçarà l’espinada amb gest de sorpresa, però tanmateix acabarà cedint al divertimento de Produccions de Ferro. El públic, a la fi, claudica davant l’evidència que és davant un espectacle bo que indaga en les petites grans coses de la nostra cultura popular. I qui sap, al cap i la fi, si no n’hauríem passat tant de gust, si el vicari pagès de Santa Cirga no ens ho hagués prohibit fa ara més de cent anys…

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: