“Llavorim i polsim de serradís”


Carlota Oliva es posà en contacte amb mi perquè dugués el guiatge de la ruta WoW per Manacor. Ens hi acompanyà Martha Zein, creativa i entusiasta, que va ser l’encarregada de guiar el quadern de bitàcola de la jornada. Gràcies a tots els assistents i a elles dues. Va ser un gust. Aquí teniu els textos que hi vàrem llegir i les breus introduccions a cada un dels autors. 

  1. Institució Pública Antoni Maria Alcover. Carrer de Pare Andreu Fernández

Presentació i inici de la ruta Walking on Words a Manacor

maria antònia oliver

  1. Maria Antònia Oliver. Figues d’un altre paner (1985). Carrer del Centre

Maria Antònia Oliver (Manacor, 1946) forma part de la generació literària dels 70. S’inicia en la literatura amb novel·les centrades en les transformacions de la societat mallorquina amb una base rondallística, fantàstica i onírica.

Preocupada també amb el seu marit Jaume Fuster per la plena normalitat de la narrativa catalana, conrea gèneres i subgèneres molt diversos, com la novel·la negra, o la narrativa eròtica. És en aquest sentit que forma part del col·lectiu Ofèlia Dracs, que neix a mitjan dècada dels setanta per promoure la literatura de gènere. La seva narrativa dóna un protagonisme especial a la dona. Així en la seva sèrie de novel·la negra (Estudi en lila, Antípodes…) la protagonista és la detectiva Lònia Guiu.

Recentment, després de prop de cinquanta anys d’ofici literari, ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Especialment celebrades han estat també les seves novel·les Joana E i Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà. Precisament Montcarrà representa el món mític de Manacor que podem veure en aquest fragment extret de Coordenades espai-temps per guardar les ensaïmades, on l’autora denuncia els canvis en els noms de carrers després de la guerra civil.

“Donya Maria s’acostava, trec-trec-trec, s’acostava el ventall que no feia vent però que omplia la mà d’arbres de fulles grosses, grogues, daurades, dolces, omplien la mà de donya Maria que s’acostava pel carrer Antonio Duran efa e, de Montcarrà… S’acostava amb un pas compassat de cames tortes i un ventall de veu reboua trec-trec-trec, damunt el pit de donya Maria, trrrrrrrrsssssst es tancava amb la llatinesa de ventall bo, de senyora, fi, fina, grossa, gros, transparent de tan fi, de tan lleuger, no com el meu d’anar a missa els estius, petit, petita, de fusta sense envernissar que intentava manejar-lo com feia donya Maria (que tenia les cames tortes i un caminar molt senyor, senyora, i venia de missa amb el vel senyor, de senyora, damunt els cabells blancs, pentinats de perruquera de cada dia i el ventall de fulles de tardor brodades feia trec-trec-trec-trrrrrrrssssst) feia crec-crec-crec damunt el meu pit pla i, sacsejat per les meves mans que volien imitar les de donya Maria (que el tancava amb un gest imperceptible), s’encallava a la meitat i les barnilles espetegaven… no era el finíssim, lleugeríssim trrrrrrrisssssst-trec-trec-trec-trrrrrrrrsssst de donya Maria, que venia de Ciutat a Montcarrà, al casal de ca l’Hereu de davant cal padrí Pere de can Mariano del carrer Antonio Duran efa e, ¿del carrer del Centre?, no, del carrer Antonio Duran efa e, és el mateix carrer, idò… canviaren tots els noms… ah! El carrer del Bon Jesús és el carrer José López efa e… ah!”

  1. Llorenç Femenias. Cròniques malastres (1999). Plaça de sa Bassa.

Llorenç Femenias (Manacor, 1924). Mestre d’escola i advocat, estudià a Barcelona, Múrcia i Salamanca. Després d’un primer llibre en castellà, publicà sempre en català, amb una reeixida primera novel·la Homilia a Guillem Parpal, seguida d’altres com Mala pell o Cròniques Malastres. Col·laborà a les revistes Arriba, 7Setmanari i, en una darrera etapa, Cent per Cent (totes tres revistes locals).

Amb una literatura que sovint frega el costumisme, tot i que amb un punt de vista crític, àcid i divertit, Femenias es preocupà també per la guerra civil, que marcà fondament la seva generació. Precisament Cròniques malastres treu a llum amb tres realts curts records i vivències en forma de novel·la, que considera una “confessió necessària”.

“I Cormana, cap del municipi de Carrotja, també tenia una plaça anomenada de ses Tavernes, tot i que de major no en tenia res. Era cap del tornall -amb una andana grossa- de set carrers, envoltada de tavernes, on hi havia la Prefectura de la Falange local i res més, però que, per la cosa de la guerra de Carrotja, l’havien feta l’expositor, el mostruari de fira, el lloc on s’exhibien els fets que alhora es consideraven gloriosos, com eren principalment, la mostra de presoners de guerra, els mítings enardits, el lloc de festa de tot quant aleshores se n’havia d’estar avergonyits:

– Has vist quina cara de matons que tenien, els que ens mostraven abans d’afusellar-los -deien uns.

– Era hora de fer net de comunistes -deien altres.

– Vergonya, cavallers, vergonya és el que vos falta duent-nos a mostrar els vostros trofeus de caça, deien els que no hi estaven d’acord.

Però el fet important era que Cormana tenia el mostrador més macabre, més funest, més vil de tots els pobles de l’Illa. Mentre la guerra seguia, amb més o menys dignitat, tot i que fou una guerra que Mallorca no la va anar a cercar, sinó que la hi dugueren de fora per fer-nos la guitza. Cormana se sentia patriotera, orgullosa”.

jaume vidal

  1. Jaume Vidal Alcover. Dues rondalles farcides i altres narracions (1980). Església dels Dolors.

Jaume Vidal Alcover (Manacor, 1923 – Barcelona, 1991) és autor d’una extensa i variadíssima obra literària i d’assaig. Forma part de la generació de poetes mallorquins de postguerra juntament amb Josep Maria Llompart, Blai Bonet o Llorenç Moyà. Va ser company vital de Maria Aurèlia Capmany, amb qui treballaren traduccions i també lletres per a grups com La Trinca. Influí poderosament la generació manacorina immediatament posterior (Guillem d’Efak, Miquel Àngel Riera, Jaume Santandreu…)

Gran assagista, va ser també un fervorós polemista, fet que li reportà més d’una enemistat amb intel·lectuals i escriptors de la seva època. El 1970 rebé el Carles Riba per Terra negra. I és precisament en el camp de la poesia on excel·lí, amb creacions de gran sensualitat, amb ressonàncies populars però també altament cultes, amb un acurat treball amb els sonets clàssics. El 1988 rebé també la Creu de Sant Jordi. En el camp de la traducció és especialment cèlebre la d’A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust. Com a assagista publicà Estudis de literatura medieval i moderna o la Síntesi d’Història de la literatura catalana, entre molts d’altres.

En poesia destaquen el seu primer llibre, L’hora verda, i d’altres com El dolor de cada dia o El fill pròdig.

També conreà la novel·la, el teatre i la narrativa breu. Precisament d’aquest darrer gènere agafam un fragment del llibre Dues rondalles farcides i altres narracions, on fa referència a la intercessió miraculosa del Sant Crist de Manacor per desactivar les pèrfides bombes roges que queien l’estiu del 36 sobre la vila de les perles.

“Però de moment no vèiem més avions que els que arribaven de la Península -els avions de la Generalitat, els ha anomenat qualcú- i llençaven damunt Manacor bombes miraculoses. Dic miraculoses perquè no explotaven mai, o amb tan poca força, que no feien més forat que el d’un clot de figuera. La pietat de la vila deia que era el Sant Crist que les emparava amb les mans poderoses, i avui podeu veure, al cambril de la santa, bruna i cabelluda imatge, dues bombes pintades de vermell i negre -els colors del falangisme- convertides en canelobres. Una vegada, una d’aquelles bombes va caure damunt l’hospital de sang de l’Escola Graduada, a baix de Na Camel·la, on hi havia la meva germana gran que hi feia d’infermera. (Quin esglai per la meva mare quan li dugueren la notícia, que va esser ben aviat!). Va travessar la teulada i va anar a passar per l’entremig de les cames d’un malalt, que, com que era a les cames on havia rebut les ferides, les tenia eixancades. Però la bomba no va explotar. El ferit, de l’esglai, va pegar bot, i el trobaren, que hi havia arribat a peu, devers el Pont d’Inca, a cinquanta quilòmetres de Manacor”.

d'efak

  1. Guillem d’Efak. Tampoc el foc (1995). Carrer de n’Olesa.

Guillem d’Efak (Río Muni, 1930 – Palma, 1995) va ser cantant, escriptor i actor. Nasqué a Guinea Equatorial, essent encara aquest país africà colònia espanyola, fill d’un guàrdia colonial manacorí i una princesa pàmue. Son pare, en veure-li al front la taca característica de la seva família, els Cremats, el dugué amb tres anys cap a Manacor.

Els anys seixanta, de la mà de Josep Maria Llompart i altres intel·lectuals, entrà a formar part de la nova cançó, amb un èxit notable. Seves són composicions com ara “La cançó de Son Coletes”, “La balada d’en Jordi Roca” o “Cavallet de serp”.

Publicà també la novel·la La ponentada gran, o la rapsòdia teatral Gimnèsies i pitiüses.

Deia sempre que l’efervescència literària, creativa i cultural manacorina és deguda a les ones magnètiques emeses per la mítica Roca del Castellet, que sortirà més endavant avui.

En la seva poesia destaquen Madona i l’arbre (premi Carles riba 1969) i Erosfera, ambdós de caire amorós. Els seus versos també suposen una mitificació constant de la infantesa, de la seva infantesa manacorina, com ho són aquests que hem triat del darrer llibre que publicà en vida, Tampoc el foc.

“Fa claroreta,
un darrere l’altre
s’encenen els galls,
s’apaguen els grills.
Un darrere l’altre

s’encenen els ciris
a dalt de l’altar.
Una rere l’altra
se’n van les velletes
a missa primera.
Mentre els altres junyen,
ja ha sortit un carro
cap a foravila.
Ja fa claroreta.
El mul sap les tresques
que menen al tros.

Llavorim
i polsim
de serradís.
La lluita
amb l’aiguacuita
i amb el tornavís.
El mar li ha
fet la clenxa i
l’ha pentinat
-massa aigua potser-.
Plantat al bell mig del somriure
porta el cigarret
primer de la vida.
Vol ésser fuster
i comença avui el mosset.
Camina i fa via
de cap al taller.
Camina i somia
la roda del carro
que un jorn
sabrà fer.

La trinxa d’herba verda entre les ginyes
que els carros han marcat a la camada.
L’olor de les enagos de la mare.
El poble, com un peix a dins la pols
on rabeja ses escates de teulades.
L’esquella de l’ermita proclamant-se
germana gran de test de les ovelles.
El pacífic fumet del plat a taula.
Les figueres de moro i la llocada.
L’hivern que, dels nius secs, n’ha fet perruques.
Els mobles fregats d’oli i el cadàver,
barres lligades, de l’avi dins la caixa.
Les arestes de palla a les faldetes
i al cambuix del jovent que ha pres formes.
L’àvia que tot ho sent fingint becaina.
Els convidats a noces i matances
barrejant gaudi i treball el mateix dia.
Besllums que es tornen mares dins la fosca
i llàgrimes que cauen solitàries.
El fumeral torçadet de la fàbrica.
Escampa el tren, coix-coix, renous de ferros
per fer-nos creure que no és de jugueta.
Remors de caragola a la boval
fet com el bram tacat de fems de vaques.

I pertot el miracle
escàs i exquisit
de l’aigua
fet degotís
i corregudes
avall pendís
i cavant roca
a davall terra
que s’ha fet gerra
plena d’encants
i de miralls.
La set antiga,
la terra triga
de la garriga
i del sementer
i el vent que llèpol
seca la soca
i fa palla
de les cerres serretes,
càrritx, fenars.
Pebre coent
i l’albergínia
feta tumbet
vengut de Grècia
obrint-se solc
xarxa parada.

Les llenegadores
del Pinar de sa Coma
de la pols fan fanguet
i uns crits esquifits
que els surten dels llavis
i dels dits petits.

garbriel gamés

  1. Gabriel Galmés. El rei de la selva (1996). Torre de Ses Puntes.

Gabriel Galmés (Manacor, 1962-2001), dedicat a la docència, va ser un articulista lúcid, irònic i mordaç, dotat d’un sentit de l’humor prodigiós. Per tenir-ne notícia, del tot recomanable és el recull Vull una estàtua eqüestre.

Però on de veres destacà va ser en el camp de la novel·la, on radiografià i universalitzà el Manacor del seu temps amb un humor de ressonàncies britàniques. Especialment celebrades foren El rei de la casa, El rei de la selva i Una cara manllevada. La seva mort prematura ens ha privat d’un escriptor destinat a liderar la seva generació (Quim Monzó, Sergi Pàmies, Empar Moliner) a Mallorca.

D’El rei de la selva extreim el fragment d’aquesta hilarant inauguració pictòrica a càrrec de Catalina Bibiloni.

“A l’exposició de Catalina Bibiloni hi assistia la millor gent de Palma. Un Conseller del Govern Balear hi havia anat a extasiar-se davant els seus paisatges amb nens. Una corrua de cotxes oficials esperaven que els seus ocupants s’hi tornassin a instal·lar per fugir corrents. Catalina Bibiloni rebia felicitacions sinceres d’altres ignorants feliços, i es congratulava d’haver reunit tants d’Alts Càrrecs. Una rotlana d’escriptors locals criticava despietadament les manifestacions d’intel·lecte pueril dels qui no hi eren presents. Pugnaven amb una rotllana de pintors, barallats amb els escriptors i entre ells. Aprofitaven aquell dia per fer front comú contra la ingenuïtat de qui es pensava haver inventat el naïf.

Tant Catalina Bibiloni com Francesc serra rebien enhorabones càlides. La Torre de Ses Puntes era un edifici gòtic salvat miraculosament dels apetits d’una ciutat malèvola.”

Antoni-Maria-Alcover_2

  1. Antoni Maria Alcover. Rondalles mallorquines. Tom IV. Claustre de Sant Vicenç Ferrer.

Antoni Maria Alcover (Manacor, 1862 – Palma, 1932) va ser un heroi romàntic. Un personatge singular i gegantí. Un amador incansable i impenitent de la llengua catalana. Nat a la possessió de Santa Cirga, d’on els seus pares eren pagesos, va ordenar-se prevere i va arribar a ser vicari general.

En l’àmbit de la lingüística va ser president de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, i fou l’impulsor del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

La seva obra magna fou el Diccionari català-valencià-balear, que no pogué veure acabat i que continuà Francesc de Borja Moll.

A banda de la seva tasca com a lingüista, destacà també com a folklorista, amb l’aplec de les rondalles mallorquines, d’on extreim aquest divertit passatge sobre la vida de sant Vicenç Ferrer.

Pareix que sant Vicenç feia miracles a raig i roi, per pa i per sal; i de tanta de gent que compareixia an es convent demanant-li adjutori, no hi havia qui hi paràs ni qui s’hi oís, fins que ets altres frares se presenten an el pare prior, dient-li:

-Pare prior, això de fra Vicenç de fer tants de miracles no pot anar pus. Aquest convent és pitjor que una fira; sa gent no mos deixen estar amb sossec: ni porem resar ni fer oració ni un sant remei. Se fa precís que vossa paternidat hi pos retgit.

– Res -diu el pare prior-. Privarem fra Vicenç de fer-ne pus sense ordre meua!

Dit i fet, crida fra Vicenç i li diu:

– Ja n’heu fet massa, de miracles! Fora fer-ne pus sense orde meua!

– No pas ànsia, pare prior -diu sant Vicenç-. Som fii d’obediència i prou!

Sant Vicenç estigué a l’obediència, i a tots es qui anaven a demanar-li que else fes un miracle, else deia:

– Fiets meus, el pare prior me té privat de fer-ne.

Passaren uns quants dies així, fins que Déu compongué que an aquell convent hagueren d’adobar ses teulades. Hi pugen es picapedrers i hala a posar bé teules descarabutades d’es vent i a mudar ses rompudes o cruiades.

I heu de creure i pensar que assetsuaixí un picapedrer que anava i venia per dalt sa teulada mudant teules d’ací i d’allà travela, cau i redola rost avall, arriba an es cap d’abaix de sa teulada i pren sa fua per avall.

Ets altres picapedrers ja el veien mort i fet benes tot d’una que pegaria en terra. Afinen sant Vicenç que guaitava per una finestra i tots li criden:

– Fra Vicenç!!! Feis un miracle per amor de Déu!!!

– Atura’t una mica, i aniré a demanar d’orde an el pare prior!

Es picapedrer, que casi ja arribava en terra, s’atura a l’aire, i sant Vicenç corrents an el pare prior a demanar-li l’orde per fer aquell miracle!

El pare prior, com sent allò, se’n va corrents allà on era es picapedrer a l’aire. Romangué amb sos cabeis drets, com és natural, i s’exclamà:

– Fra Vicenç, es miracle ja l’heu fet! Ja que hi sou, acabau-lo!

Aquí sant Vicenç diu an es picapedrer que davallàs a poc a poc.

Aquest ho va fer així; i com tocà amb sos peus en terra, se tira de genoions an es peus de sant Vicenç fent-li mils de gràcies d’haver-li salvada la vida.

Aquí el pare prior digué a sant Vicenç:

– Fra Vicenç, vos decant s’orde que vos havia dada de no fer pus miracles. Feis-ne tants com vulga el Bon Jesús.

I sant Vicenç tornà fer miracles, tai tirat.

Això contava, com érem al·lots, fra Antonio, un fraret llec que qeudava a Manacor dels frares del convent de Sant Vicenç Ferrer d’allà.

antoni mus

  1. Antoni Mus. Vida i miracles de n’Aineta dels Matalassos (1976). Via Majòrica

Antoni Mus (Felanitx, 1926 – Manacor, 1982) s’inicia en el món literari a través del teatre tradicional i costumista. És fundador i director de la companyia manacorina El farol. El 1968 dirigeix la companyia Artis i l’orienta cap a un teatre més culte. És autor de peces com Jo me vull casar, Teranyines, o Mal bocí.

En l’àmbit de la narrativa excel·leix amb obres com La lloriguera, Bubotes o La senyora, amb la qual guanyà el premi Sant Jordi de novel·la, i que va ser duita al cinema en una versió protagonitzada per Fernando Rey i Sílvia Tortosa. Autor de ressonàncies costumistes, mostra una visió crítica de la societat, amb històries fosques sovint entroncades amb la realitat, que mostren el costat més negre de l’ésser humà.

Recentment s’han tornat a representar Vida i miracles de n’Aineta dels Matalassos i Por, ambdós muntatges altament recomanables.

Professionalment va ser director industrial de Perlas Majorica i és aquí on podem ubicar aquesta narració extreta del recull Vida i miracles de n’Aineta dels Matalassos.

Feia una mesada, poc més poc menys, que havia arribada de Guadix. Allà a Guadix, suposam, s’hi havia deixat l’alegria que, diuen, és patrimoni dels andalusos, de tots.

Perquè la dona anava més trista que una butxaca buida.

Morena sí que ho era, això sí.

I tenia els ulls negres, ben negres. Aleshores, una micona irritats de plorar enyorances, però negres, ben negres.

I també era negre el vestit i negres les sabates. D’un negre ala de mosca, és ver, un negre més tost postís, que en pegar-li el sol no acabava de decidir-se a ésser marró-brut o verd-fosc iridiscent…

Les arracades també eren negres.

I més de dues dents.

I una miqueta, el cap de les ungles, endolades com tota ella.

No és que dugués dol de fresc de qualcú: duia un dol antic de tot, de tothom, històric.

Clar que ella no ho sabia.

Arribà i s’instal·la a la casa d’uns parents que, feia dos anys, també havien vingut de Guadix.

Una casa, un piset, on cabien, pitjant, quatre o cinc persones i en vivien dotze.

Ella va esser la qui va fer tretze: ai, Verge de les Angústies, quin nombre, el tretze, per a ella, andalusa i carregada de supersticions!

Però no, no va tenir gaire mala sort.

L’endemà d’haver arribat, sense perdre més temps, acompanyada d’una cosineta que coneixia ben bé el camí, anà al Sindicat.

Quina feina sabia fer?

Totes i cap.

Especialitat?

No, especialitat, no, allà, a Gaudix, no hi havia especialistes, a Guadix tothom sabia fer de tot, i a la vegada, no sabia fer de res, ho entén?

No. Com és això?

Li ho aclariré: em referesc al Guadix dels meus, dels com jo, dels qui des que vinguérem al món anàrem cul a l’aire fins que el cul ja no era mostrador en públic. I, des de llavors, des que ens tapàrem el cul, vàrem començar a aprendre de fer de tot i de no fer de res.

Ja l’avisarem.

Quan? Digui quan, sap? Miri, no tenc un cèntim, ni una perra gorda… Li dic que ja l’avisarem.

I l’avisaren quan feia una mesada, poc més poc menys, que havia arribada de Guadix, s’havia instal·lada en aquella casa on, ni fent oli, no hi cabien -tenien organitzats uns torns de dormir: el seu era de la una de la tarda a les set de l’horabaixa, i els vespres, en acabar de veure la televisió, asseure’s a un balancí i pegar becadetes fins a rompre l’alba; de dia, a passejar amb la cosineta, a veure coses i a visitar el cementiri que sempre és entretingut i reconfortant… -, i havia anat al Sindicat.

L’avisaren perquè a una fàbrica sol·licitaven personal i no era mester cap especialització, car els productes que frabicava aquella empresa eren poc corrents, gairebé únics. La qual cosa, suposava que no podia haver-hi personal lliure que hagués fet un aprenentatge previ a qualque altra fàbrica similar. I hi havia molta feina, aleshores: feines auxiliars, sobretot, que reclamaven gent feinera i amb ganes de millorar i complir.

Anà a la fàbrica tot d’una.

Efectivament, cercaven personal i segurament l’admetrien:

Pugi a les oficines. En ésser dalt, ja li indicaran quin és el senyor que s’encarrega dels contractes.

El senyor que li indicaren, no era simpàtic ni sull: era un senyor d’edat indefinida, gestos indefinits i veu indefinida, que estenia contractes, feia les nòmines, s’encarregava de les qüestions socials i tenia una lletra i feia uns nombres cal·ligràficament perfectes. Estava al dia, sempre, de tot quant sortís en els Butlletins Oficials de la Província. L’honorava un sentit de l’exactitud que hauria d’envejar el millor rellotge suís: set n’han entrades, set n’han de sortir. Aquestes són les normes de l’empresa. Això diu la llei. La casa no és un hospici ni es dedica a la beneficiència. Són les sis i mitja en punt, és hora de plegar.

Bon dia, senyor.

Què nom?

Beatriz.

Beatriz què més?

De la Rosa y Coronado. ¿Bonito, verdad usted?

D’on és?

De Guadix, de Guadix de la meva ànima!

Quin dia va néixer?

Un dia d’hivern: mumare sempre contava que no havia passat tant de fred mai! Vaig néixer a Guadix, eh? a Guadix de les meves amors.

Família?

Caramulls! Els pares i quasi tots els germans, tret dels quatre que són a Alemanya, estan a Guadix, a Guadix de les meves entranyes.

Tant de Guadix, tant de Guadix! Si l’estima tant, per què ha venguda aquí?

Ai, perquè la señora me se murió!

La senyora?

És que la senyora era muy buena, però molt!: jo no tenia altra responsabilitat que la de procurar tenir el jardí net de fulles mortes, de flors seques: de regar els cossiols: d’enfilar pels filferros les enredaderas; de treure l’herba dolenta… I venia la senyora, cap al tard, mirava el redol que havia endreçat jo, ¿sabe usted? aquell dia i, si el trobava polit i endreçat tal i com volia, em deia, hala, hija mía, a sopar. I quin sopar més abundós!

I el dinar?

Ah, no, seria un abús: una menjada al dia.

I de jornal?

Oh, no, de cobrar, res: ja em mantenia.

Dormia a la casa, almenys?…

Ca, no, anava a ca una tia meva, germana del meu pare ¿entiende usted? que només era a uns quatre quilòmetres del palau de la senyora. Ca nostra, en canvi, era nou quilòmetres lluny, bastante, verdad usted? per anar i venir a peu cada dia.

Vol dir que el sopar era tot?

I ho troba poc? Endemés la senyora no era massa exigent: perdonava qualque gerani esfullat, qualque brot caigut… Ah, sí, era molt bona dona, molt. Pero me se murió! Déu la tengui a la Glòria.

No ho sé…

I com que de senyores d’aquestes no n’hi sol haver moltes, ja em té sense feina i sense sopar. I com que unos primos que teníem per aquí ens deien que per aquí sempre hi ha qualque feina i tothom sopa, doncs, mire usted, cap aquí s’ha dit! Perquè endemés, per aquí, també, hi ha… ¿Como se lo explicaría a usted? Hi ha un jove de Guadix que, a Guadix, abans de venir per aquí, em tenia el cor robat… cosas ¿verdad usted? A vostè no li ha robat el cor cap mallorquina?

Per aquí no robam cors: en convenir mos casam i ja està. Anem per feina: sap llegir?

Poc, poquito…

I escriure?

Menys, casi na…

Nom del pare?

Ai, sí, això sí que sí! A Guadix de la meva vida, d’això sí que en sabem molt. Miri:

I la dona féu lo senyal de la creu!

– En nombre del Padre y del Hijo y del Espíritu Santo, amén.

Li demanava son pare què nomia i no que se senyàs!

Ai, perdò, ho havia mal entès, perdóneme usted. És que jo som molt religiosa ¿sabe usted? i amb motiu, perquè Dios no m’ha desemparada mai, ¡jamás!

Qui no s’aconhorta és perquè no vol… 

  1. Dinar. Nou Gran Sol. Avinguda de Fra Juníper Serra.

unamuno

10 . Miguel de Unamuno. Andanzas y visiones españolas (1922). Ronda de l’Institut.

Miguel de Unamuno (Bilbao, 1864 – Salamanca, 1936) és un escriptor i filòsof pertanyent a la generació espanyola del 98. Conreà gran varietat de gèneres literaris, com la novel·la, l’assaig, el teatre i la poesia. En novel·la destaquen Niebla, La tía Tula o San Manuel Bueno mártir. 

A Andanzas y visiones españolas (1922) explicà les experiències viscudes en els seus viatges i eixides, talment un llibre de viatges on expressa les emocions experimentades entorn del paisatge, una preocupació temàtica de la seva generació.

Una d’aquestes vivències va ser a Mallorca, concretament l’estiu del 1916. Unamuno va ser a Manacor entre els dies 14 i 28 de juny. Arribà al moll de Palma a bord del Jaume I, segons relatava el diari La Última Hora d’aquells dies. Unamuno passà a Mallorca un mes llarg, i va ser acollit per uns familiars seus. El notari Gurmensindo Solís vivia al número 24 del carrer del Centre i era casat Zoila de Echénarro, cosina de Concha Lizarra, esposa d’Unamuno.

És curiosa la referència que fa l’escriptor bilbaí de la Roca del Castellet i la seva llegenda.

Esta parte de la isla en que desde hace once días me encuentro pasa, no sé bien por qué, por ser la menos pintoresca de ella. Acaso por ser la más llana. Llámanla la llanura. Me escribe desde Barcelona un amigo que los suyos de Palma se sienten aterrados—tal es su expresión—de que vaya yo a juzgar a todo Mallorca por esta parte en que estoy ahora descansando. Ignoran que las llanuras me encantan tanto como las montañas, y que si éstas me tientan a treparlas para descubrir desde su cumbre más amplios horizontes gozo de éstos sosegadamente desde el llano. Y que es hermoso aquí ver ponerse el sol tras de la sierra del Norte, la más elevada de la isla, que se alza allá, a lo lejos, destacándose sobre las verdes ondulaciones del terreno! Porque la llamada llanura no es una pampa o una estepa, no es como la llanura de la Mancha o el páramo de entre León y Palencia, sino que es un terreno ondulado cubierto todo él de árboles de cultivo. Desde el castillete de la roca—«es castellot de sa roca»—o desde la roca del castillete—«sa roca des castellot»—que es un peñasco a modo de torreón que se alza aquí cerca sobre una dulce colina, ¡qué grato es contemplar tumbado allí arriba los quietos rebaños de almendros, de higueras, de algarrobos, de vides, de pinos, que arraigan en las mansas oleadas petrificadas de la tierra de la roqueta! Y a lo lejos el mar. Cuenta que este peñasco, este castillo rocoso, es una guija que se sacó del zapato y dejó sobre esta colina un gigante que venía de Felanitx a Manacor” 

riera

  1. Miquel Àngel Riera. Biografia (1974). Via Portugal.

Miquel Àngel Riera (Manacor, 1930-1996) va viure una infantesa marcada fondament per la guerra civil, i una joventut en ple apogeu de la dictadura franquista. Company de generació de Guillem d’Efak o Jaume Santandreu, va ser influït també per Jaume Vidal, alguns anys major. Cursà estudis de dret a Barcelona i exercí de gestor a Manacor.

En el camp literari destacà sobretot per la seva novel·lística, reconeguda amb nombrosos premis, entre els quals destaquen el Sant Jordi, per Morir quan cal i el Josep Pla, per Illa Flaubert. Les seves quatre primeres novel·les constitueixen una tetralogia sobre la guerra civil. De sintaxi complexa i lèxic riquíssim, Riera treballà la novel·la psicològica, fondament influït per Proust.

També destacà com a poeta, amb un inicial i sorprenent Poemes a Nai, que aviat esdevingué referent poètic del seu moment, fins i tot abans de ser publicat. Poemes a Nai guanyà el Premi Ciutat de Palma, que mai no va arribar a rebre, atès que un membre del jurat l’impugnà per immoral.

La seva poesia, d’una sensualitat i una imatgeria que recorda alguns poetes del vint-i-set com Lorca, Aleixandre o Salinas, s’insereix de forma primerenca en el realisme social, amb títols com Biografia o Paràbola i clam de la cosa humana. El seu darrer llibre de versos, El pis de la badia, va ser un dels més venuts de l’època.

Reproduïm aquí un dels poemes de biografia, on Riera evoca la descoberta del sexe en la seva pubertat.

Ara record, com tan sovint me passa,

la tarda aquella, aquella, aquella tarda.

La vida era neta i grenyal, a la sortida del poble.

La vinya, ampla i litúrgica,

cantava noces pròpies, abraçant-se amb els pàmpols.

Aquí, la caseta

clucada, de color de test,

el pou fidel i casolà

amb l’aigua fada i quadrada,

i la figuera solemne

que tot d’una amb tothom emparentava.

Sullà, les pruneres de frare

s’estenien quaresmals per la tanca amb maresos

lliurats ja a assumir el color,

el malnom

i els òxids particulars de la meva família.

Era hora d’anar a vida

al pati interior de la meva infantesa

on la indolència me feia escola

d’aprendre definitivament a mai no entendre

el misteri d’aquella ardenta correntia

que tan bé me sabia totes les tresques del cos.

Ah, entranyable record,

fresc i concret com una gerra d’aigua!

Fou tan senzill i bell com mirar una soca

i deixar-hi gravat, amb l’ull, el nom que estimam.

La mirada es perdé enllà de les pruneres,

i al centre exacte del món,

acorades a l’estricta biografia del paisatge,

aparegueren formes!,

i en resultà, d’aquelles formes,

que la vida les havia posat al davant meu

perquè jo hi fos, allà, com mai no havia estat enlloc

i em fes desesperar aquell sentir-me,

amb elles,

humà,

auroralment humà tot per mor d’elles,

i jo, que des d’aquell instant

assolia la noblesa de ser panorama

ja no en vaig voler saber, del món,

més que la seva complexió de tenir formes,

formes com aquelles

que feien tenir el primer pantaix a totes les meves:

vaig restar ennuegat ja de per vida

perquè havia ocorregut

la màgia decisiva de començar a no entendre’m.

Ja res no fou igual,

la sort era triada:

un crit sentit ben endins de la sang

(ningú no el va sentir)

i l’home, així convocat, anant cap a l’home

sentint per les cames una formigor d’urgències.

Com ho record, ara mateix, amb quina gola,

com m’arriba, des de tan lluny,

travessant les parets del temps,

fet quelcom més viu

que un abellerol burinyant pels vidres:

era el gran èxtasi, l’augusta obediència,

i el camí precipitat cap al temple solitari,

aquell no vacil·lar,

aquell transcendent travessar la cortina de sac

rere la qual m’esperava un sagrament novíssim

que em deixaria ungit ja per a sempre.

Les mosques remugaven un saltiri

per l’aire incandescent

dins el qual jo era flama. Pujaven

per la meva espinada processons de fred

portant, sota pal·li, tremolors genitrícies

cap a les meves mans.

Ah, les mans,

les mans despertes, les deixondides mans,

les mans cruixents, acabades de treure

de taller de disseny,

graponejant pel cos com qui no troba la porta

per la qual evadir-se irreversiblement

des de si mateix

cap a si mateix,

les astorades mans, multiplicades,

les mans, l’esbart de mans,

les bicicletes mans,

les salvadores mans,

cercant-te,

Nai,

per la llunyania exultant del meu ventre, estremit i proper

cercant-te allà deçà de tot,

tan mancades de temps i alhora

tan sobrades de temps per a trencar minuciosament,

al vol,

una a una, totes les ametlles,

les creadores mans

enrampades de goig, enrampadores,

definitivament

san-

ti-

fi-

ca-

des.

Donaria una mà, Nai,

per poder altra volta cercar-te

pel meu cos

la primera vegada.

Heus aquí l’amor

estrenyent l’infant dins el seu puny:

com prendre el pols a la tarda.

La tarda,

que record ben clar

amb la clau al pany,

oberta

i

plana.

Hilari-Cara-Refraccions-que-del_1315678442_1652806_1233x826

  1. Hilari de Cara. Carrer d’Artà (2014). Carrer d’Artà

Hilari de Cara (Melilla, 1945) viu a Manacor des de 1967 i és doctor en filologia catalana amb una tesi sobre la narrativa de Quim Monzó. Va ser professor de secundària a l’IES Mossèn Alcover i marcà una de les generacions més fructíferes (cívicament i literàriament) de Manacor. Entre el 1995 i el 2002 residí als Estats Units, on desenvolupà una intensa activitat cultural. Després de dos poemaris inicials marcats pel paisatge i la joventut més madura (L’espai del senglar i Quaderns d’Es Llombards). Després de l’eròtic Bolero, arriben llibres de maduresa inquietants com Absalom. El 2014 va rebre el Carles Riba de poesia per Refraccions.

Ha publicat també una novel·la, Un llac en flames, primera part d’una trilogia que espera encara poder ser publicada de forma completa.

Reproduïm aquí un poema de Carrer d’Artà, un dels seus darrers llibres, que referencia el vial manacorí per on eren conduïts els presos republicans cap a l’execució al cementeri vell.

Carrer d’ombra angosta, mai no vaig viure

la teva plenitud de pols, ni el teu

inici, quan des del no res d’ovelles,

serps i ocells eres un erm ni a mi

ni als meus amors tudats, no coneixies

les paraules que et nomien,

ni passes ni cavalls, ni el nom dels morts;

la sang bavava, devia ser fosca

com les nits silents que t’embolcallen

a l’hivern, com aquest fred de sal fonda

que puja de la mar. Per les voreres

que t’acompanyen han estimat vagues

ombres de dones en follia

que em deixaven per parets nues,

per paties secrets, per corrals esflorats,

per certeses comptables, per homes

d’ombra llarga amb cap nafra a la pell.

Creia en tu, com qui creu que el Sant Crist

surava damunt les ones del Port

crucificat a posta per esser nafrat

mil vegades més, penjat sota un arc,

remorejat de llavis closos, plens

de besos de sang pintada, de boques

tèrboles de via agre i aiguardent,

d’ulls enrogits de saladina i calç.

 

Mai no he plorat per tu, lent carrer

d’angostura. D’infant no et coneixia,

no m’has vist jugar, no he sentit mai

els crits dels que duien a rebre un tro

al clatell, una escopinada als ulls,

una rialla suada damunt

de la gasolina que els cremava,

tampoc no he fet curses al llarg d’aquest

quilòmetre estret que corres descalç

en bicicletes negres, ni amb pilotes

de goma, la meva infantesa

no et pertany. Ens vam conèixer fa poc,

un parell de dotzenes llargues d’anys

i abans jo jugava molt enfora,

i quan encara no existia jo,

era l’ull blau del pare

que et sobrevolava amb hidroavions

amb bombes al costat

camí de Barcelona o de València,

aquell creim, aquella carnisseria

ens ferma en la culpa coagulada

de la sang, la resta ets tu, taronges

virtuals, marcides, llavis i rialla encara

vivíssima, gravada al cor per sempre

estotjada al marès de safrà

de l’ocàs i alhora

de la vida de totes les vesprades.

  1. Guillem Vidal. Jocs d’infantesa (1998). Carrer de l’Amargura.

Guillem Vidal (Manacor, 1945-1992) es va donar a conèixer amb Els Sagraments, llibre de relats breus publicat el 1967. Aquest fou l’únic llibre seu publicat en vida.

Amb una literatura molt arrelada al poble de la seva vida, Manacor, amb tocs de costumisme, però sobretot amb una tendència a la ironia i fins i tot al sarcasme, va relatar els malvicis d’una societat tancada i religiosa com era la del manacor dels anys cinquanta i seixanta.

A Jocs d’infantesa, publicat el 1998 evoca els seus records més tendres relacionats amb els estius familiars a Porto Cristo. Aquí en destacam una part del primer capítol, que fa referència a les darreries d’un curs qualsevol a l’escola de La Salle.

“Tampoc no acabava d’entendre la peremptòria necessitat de saber llegir i escriure, que, tanmateix, ja en sabia, i més m’hauria estimat vagar tot el dia pel carrer, darrere els carros que anaven i venien de foravila, anar a badar als oficis de mort o als casaments, esperar el tren sota l’ombra dels pollancres de l’estació o anar darrere el saig per tot el poble, escoltant els bans amb què, cada instant, es despenjava, per no res, el senyor batle.

Més que no sentir-me enclaustrat entre les parets humides de l’escola dels frares, m’hauria agradat escapar-me fins a la Torre dels Enagistes i inventar-me històries de moros i cristians o fins a sa Roca per a conjurar la por que em feia el gegant. Ja sabeu que la roca no és més que un macolí que el gegant es va treure un bon dia de l’espardenya i el va deixar damunt el turó, prop de Son Coletes. O fugir fins al Port entre horts, garrigues i sementers i trobar alguna fada que em deslliuràs, definitivament, de l’autoritat, que jutjava malèvola, de l’hermano Ambrosio”.

  1. Mary Stuart Boyd. Les illes venturoses (1911). Plaça de Weyler.

Mary Stuart Boyd (Glasgow, 1861 – Nova Zelanda, 1937) és el model de novel·lista britànica de l’època victoriana. Va dur a terme nombrosos viatges, que va publicar de forma novel·lada. Entre aquests viatges hi ha el que va fer a Mallorca, Menorca i Eivissa, i que va publicar en l’ampli volum Les illes venturoses, una edició que va gaudir d’un ampli ressò a la premsa illenca de l’època. Documenta Balear l’ha recuperada amb una traducció de l’any 2008.

Els seus llibres eren il·lustrats pel seu marit Alexander Stuart Boyd

Stuart Boyd va ser a Manacor, també, i ho conta a Les illes venturoses. Visitaren les coves del Drach i s’hostatjaren a la Fonda Femenias, des d’on contemplaren amb estupefacció la destrucció de l’antiga església gòtica de la vila.

“Per allotjar-nos a Manacor, els nostres amics ens recomanaren la Fonda Femenias, i cap allà naàrem en arribar per gaudir d’un àpat mariner i per reservar habitacions per quan tornàssim.

La fonda, d’una arquitectura molt peculiar, es troba just en el centre de la ciutat. Una gran balconada coberta, a la qual s’accedeix des de la major part de les habitacions, té vistes sobre la bella església que és l’orgull de Manacor. La meva habitacio, ubicada un pis més avall, disposava d’una curiosa saleta. En faig menció perquè la manca de sales d’estar és habitualment el punt feble de les fondes de les Balears. El prreu, acordat en arribar, fou de quatre pessetes per dia, i incloïa un berenar frugal.

Se’ns serví ràpidament el dinar en un gran menjador que era tan pintoresc i original com la resta de la casa. Tenia deu portes, quatre cantoneres i cap finestra. La llum entrava a través de dues petites claraboies en forma de cúpula en el sostre.

(…)

Una esplèndida posta de sol banyava el cel acolorit mentre tornàvem fent sotracs cap a Manacor per la carretera desastrosa. Les torres altes de l’església de la vila del pla sobresortien ombrívoles i imponents contrastant amb els grups brillants de niguls rosats.

Havíem estat discutint l’aspecte desconcertant de l’edifici, el qual tenia una certa semblança a l’estil de l’arquitectura eclesiàstica russa, i cap ni un a qualsevol altra escola coneguda. Una bastida encara envoltava l’alta torre del campanar, i en passar pel costat de l’església ens semblà que s’hi estaven fent unes operacions importants. Un grup d’homes, joves i nins, que sortien apressadament empenyent o estirant carretes carregades de blocs de pedra que apilaven en l’exterior de l’església, s’obrien pas a empentes entre un constant torrent de persones que accedia a l’edifici.

Una norma molt útil quan es viatja és seguir la multitud si es vol saber què està passant. Movent-nos amb la massa cap a l’església, ens aturàrem perplexos davant l’escena de destrucció que hi vérem a dins.

L’interior del majestuós edifici era un desgavell d’agitació salvatge. L’aire era ple de polsina. Gràcies a la llum de les llànties que permetien veure tènuement a través de la foscor, poguérem veure la gran cúpula blanca elevant-se cap al cel; i davall, en terra, dues enormes piràmides de pedra rompuda i argamassa.

En el cim dels munts es veien vagament unes figures que treballaven amb una energia gairebé febril per eliminar aquella gran muntanya d’enderrocs. L’ambient era renouer, però amb el renou indispensable d’una activitat violenta i coordinada al mateix temps. I l’estridència de les rodes voltant per damunt del sòl de pedra, mentre una quadrilla de voluntariosos empenyien cada carretó carregat fora de l’església, s’afegia a la confusió profana.

Aquella escena ens resultà tan inesperada, tan aliena als hàbits del segle XX, que a les nostres desconcertades ments els semblava gairebé com si haguéssim retrocedit en el temps i fóssim els espectadors del saqueig de l’església per part d’una turba iconoclasta.

Resultava tranquil·litzador veure que la feina estava essent supervisada per uns capellans, els quals contremplaven amb una benèfola aprovació els frenètics esforços dels treballadors.

Un d’ells, veient que érem estrangers i probablement endevinant el nostre desconcert, s’acostà amablement i, amb una expressió de plàcid orgull il·luminant la seva cara vella, ens donà voluntàriament una explicació de l’emocionant escena que estàvem presenciant.

El clergat de Manacor, veient la necessitat d’ampliar la seva església ja important, havia apel·lat al poble. Aquest tot d’una estigué d’acord a ajudar i ben aviat s’iniciaren els treballs d’ampliació, de caràcter enterament local, incloses les estàtues que adornaven els nínxos, les quals havien estat tallades per un dels capellans.

Les parets de la nova església, elevant-se d’una manera gradual, tancaren l’antic edifici, dins el qual es continuaren celebrant serveis religiosos sense cap variació. En completar-se les parets noves, el sòl de l’edifici es cobrí amb una gruixada capa de branques de pi; i després de la missa que s’havia celebrat el mateix matí de la nostra arribada a Manacor, s’havia iniciat l’enderrocament de les antigues parets que fins en aquell instant havien servit tan bé el seu propòsit”.

Glodissea


Aquest cap de setmana he tengut el gust de participar a la segona trobada que Glosadors de Mallorca ha organitzat a les cases de Binifaldó. A banda d’assistir a tots els tallers proposats i fer totes les menjades pertintents, també hi he pres part amb aquest conte que em varen comanar els organitzadors i que va servir per encetar una vetlada literària intensa i creativa emocionalment, preludi, en definitiva, del que havia de succeir els dos dies posteriors… Que vagi de gust la lectura!

Aquesta és la història extraordinària d’un home extraordinari, l’heroi, el guerrer i el navegant que va fer mil viatges fabulosos mentre l’esperava l’esposa fidel. És la història d’Iglosa, un petit regne enmig del mar que pot restar sense dinastia pels excessos dels pretendents de Penèglosa, esposa pacient d’Uglosis, el nostre protagonista absent després de no saber tornar d’una nit troiana. És una història humaníssima, el decurs de la qual depèn més de la perseverància dels seus protagonistes que dels capricis arbitraris d’uns déus massa sovint inconscients i eglòsatres.

Quan es mostrà, amb dits de rosa, -ai, de glosa!-, l’Aurora, filla de l’alba, Uglosis s’alçava del llit exhaust pel combat troià del dia anterior. Al punt comparegueren els peus forçats d’Herbes, déu de la nit, per anunciar-li, vehement, que el rumb que havia ordenat la darrera nit menava la nau cap a la mar de les Sinalefes. Uglosis, encuriosit per la llegenda sinalefiana, ordenà als seus homes que es tapassin amb cera les orelles i que el fermassin a ell al pal major del vaixell i que, sobretot, per molt que els ho demanàs, no li afluixassin els vencills amb què l’hi haurien lligat. Les Sinalefes, misterioses i ocultes, heptasil·labaven amb profusió indòmita de vocals, fet que conferia un efecte encisador al seu cant, esdevingut a la fi una xarxa invencible de mots i metàfores a la qual cap home nat no podria escapar. Avançà la nau, a cop de rem i de vela, cap a la mar vocàlica de les Sinalefes i aviat Uglosis se sentí meravellat pel cant de les heptasil·labadores. Els seus homes no es descuidaven de les tasques de tripulació mentre ell tesava els braons com pedres per afluixar els vencills del pal major. En no poder més, cantà ell també en heptasíl·labs als tripulants, que no es desmandaren de la feina, obedients a les ordres primigènies del seu rei, el qual, retut, s’adormí plàcidament mentre encadenava mots de set farcits de moltes vocals.

Quan, l’endemà, amb dits de rosa -ai, de glosa!-, l’Aurora, filla de l’Alba, es tornà a mostrar, Uglosis va poder ser deslligat del pal major pels seus homes. Aviat veieren senya de terra. Avançà la nau, a cop de rem i de vela, cap a la platja gran d’aigües pausades, a l’illa de la bellíssima deessa Coma, capaç d’heptasil·labar amb el sol gest de la pausa, tot i sabent que a cada mot li mancaven cops de veu. Amb veu de mel i roses, convidà Uglosis i els seus homes a un gran banquet, on no hi faltaren gustoses burballes de carn salvatgina, llongues llonganisses i saborosos botifarrons torrats, llesques de papa, cardenals i bisbes farcits de riques viandes. Embriac de vi i licor, sadoll de tan bona menja, Uglosis cedí sense remei a la calma amorosa de Coma que com més pauses feia, més heptasil·labava. Al punt, la bella Coma havia convertit la tripulació d’Uglosis en trugetes faixades sols capaces de cantar a cor tornades ridícules d’acompanyament.

Coma, pausada en la dicció, fugaç en el relat mental, afalagava amb paraules reposades Uglosis, que no trobava rèplica per explicar el pas veloç de les hores d’aquell dia com si fossin mesos, o potser anys. Un dia, mentre folgaven amb alegria reposada sobre un llit de diftongs, comparegueren als ulls d’Uglosis els peus forçats d’Herbes, déu de la nit, que li lliurà un xarop de metàfores amb el qual podria desfer l’encanteri de la maga Coma i així deixar l’illa reposada. Uglosis aprofità la distracció en una de les pauses de Coma per posar a la xicra de vi dues gotes de la preuada metàfora. Al punt les trugetes faixades es tornaren novament homes i improvisaren la fugida amb el seu rei, el seu dòmine incorrupte, capaç altra volta d’assolir les tonades més inusitades, lluny de Sinalefes, lluny de Comes, lluny de tants de perills com la Mare Glosum li oferia. Un cop a la nau caigueren en un son profund, assotats per tants de dies de calma.

Mentrestant, a l’illa d’Iglosa, Penèglosa esperava amorosa el retorn d’Uglosis. Hi creia, Penèglosa, malgrat la temptació impertinent dels barons veïns de l’illa, que pretenien usurpar el tron deixat per Uglosis feia tant de temps ja. El rei de l’illa d’Antònia mirava de seduir-la amb la immediatesa massiva de la festa. El de la Península dels Darrers Dies entonava tristes cançons de ximbomba, pretenent que la malenconia s’apoderàs de la reina solitària i la fes més feble i potser més assequible. El monarca de l’illa dels Cadafals pagava un exèrcit de cantors cada vetlada. I el príncep de la Terra Camilla li escrivia nit i dia dècimes perfectíssimes. Però Penèglosa els avisava a tots que per casar-se li calia tenir acabada la caixada, per a la qual teixia de dia una vànova amb els mots d’una codolada interminable, car en ser de nit la desteixia vers a vers fins a perdre el fil de la conversa.

Quan amb dits rosa -ai, de glosa!-, l’Aurora, filla de l’Alba, es tornà a mostrar, Uglosis s’alçà del llit sabent que aquell dia que havia durat anys potser avui tocaria a la seva fi. Mot a mot, desà al mocador de bolic de la memòria totes les rimes, i hi guardà diftongs, i sinalefes, metàfores i dècimes, paraules i emocions. Havia tengut sempre al cor la idea d’Iglosa, havia d’arribar-hi, era el seu destí. Sí, sense forçar gens la travessia, arribà a ports que els seus ulls ignoraven, però cap com aquell, on Penèglosa l’esperava entonant la infinita codolada de l’enyor, teixint i desteixint paraules d’esper i desesper, mentre el seu rei, exhaust pel combat del dia anterior, es feia coneixedor, marcat per les cicatrius de tantes de nits, de tants de dies, i sabent que essent rei d’Iglosa ho era també de l’illa d’Antònia, de la Península dels Darrers Dies, de l’Illa dels Cadafals i de la Terra Camilla. Savi com s’havia fet, havia comprès que sense ella no hauria sortit, que les Igloses no enganen, que són fresques, indolents, discretes, eufòriques, tràgiques, còmiques, transcendents, profundes, elegants, alegres, distretes, rotundes, compromeses, estrafolàries, transparents, però, sobretot, necessàries.

Glomer

 

IES Porto Cristo: som deu anys


Sempre dic que el meu institut, el meu centre de referència professional i personal és on ara faig feina, l’IES Porto Cristo. Dels meus tretze anys com a professor de secundària n’hi he fets set. Set anys, dels deu de vida que té l’institut, han estat, per bé o per mal, amb la meva presència. M’hi sent com a casa. És casa meva. Hi conec els professors, hi conec tota la gent que hi fa feina i hi conec els alumnes i . Els que em toquen cada any en el bombo de grups i nivells, i els que veig el temps del pati o a la sortida de la dura jornada docent. Els conec, i conèixer és la més bella forma d’estimar. Heus aquí unes decimetes que vaig fer amb motiu de la gimcana que va tenir lloc dijous passat, el darrer dia d’escola abans de posar punt.

postal_definitiva

Som tradició

Per Nadal ens decoram,
feim fresses els Darrers Dies
cercam bones companyies
quan volem ficar el barram
a tot allò que torram
al voltant d’un fogueró
contra el fred amb l’escalfor
de saber que som essència
davant qualsevol audiència
perquè som tradició

Som solidaris

Tenim el cor que s’inflama
ho saben tots els contorns
que hem corregut aquatlons
per una gent africana
que la dignitat reclama.
Ho mostren els anuaris
i ho marcam als calendaris
que som persones cabals
que si ens donen uns pedals
també som molt solidaris.

Som IES

Som un grup cohesionat,
una gran comunitat,
som alumnes, professors
pares, mares i tutors,
som la gent que hem estimat.
Som allò que haurem sabut,
els lluitadors de l’embut,
som el que volem aprendre,
i sempre ens caldrà comprendre
que també som institut.

Som convivència

Perquè ens trobam cada dia
ho deim sense cap mania
que el conflicte quotidià
si és que qualque pic n’hi ha
es resol amb empatia.
Ens ho mostra l’experiència
que ens ha fet prendre consciència
que escalar en l’enfrontament
fa tornar pobra la gent
i empobreix la convivència.

Som cultura

És si aprens que t’emociones
i és ensenyant que corones
el cap dels millors llorers,
és vivint que creixem més
i que som millors persones.
És gaudint de la lectura
que cream infrastructura,
construcció i ordre mental,
humanitat natural,
educada en la cultura.

Som patrimoni

Saps que les pedres són vives,
i que solen ser els escrives
que conserven la memòria
dels anys de la nostra història
malgrat ser tan inactives?
Saps que són el testimoni
de tot allò que consoni
amb el temps que ara vivim
i el futur que construïm,
perquè sí: som patrimoni.

Som poble

Navegam amb la quimera
de no perdre la sendera
que un dia ens varen traçar
homes i dones de mar,
raça d’estirp marinera.
I avui que tot es dispersa
trescam amb fets i amb conversa
encetar un camí noble
perquè sabem que som poble
amb alegria diversa.

Som medi ambient

Si pescam, ho feim amb ham,
i la llum, l’estalviam.
Perquè en el món tot s’acaba,
perquè del futur som saba:
fins els somnis reciclam.
Volem esser referent
que uneix passat amb present,
gent que sap cuidar l’entorn
perquè a més de ser del món
també serem medi ambient.

Som llengua

Alçam la realitat
amb ponts de diversitat
a cop d’amor i de paraules
al carrer i a dins les aules
rallant com sempre hem rallat.
I així feim les rels endins
pels nostres redols marins,
sense odis, sense retrets:
que també parlin els néts
com parlaven els padrins.

Som vivència

Animals fets de raó,
de seny, rauxa i emoció,
sabem que créixer és aprendre
i que per poder comprendre
més que l’encert val l’error.
Per això tenim la ciència
que ens aporta l’experiència
d’assimilar que el que feim
és aixecar-nos quan queim,
i això és sobretot vivència.

Som deu anys

Ara ja t’has pres les mides
com una de tantes vides
que creixen aquí i allà,
ara ja podràs cantar
que el que hi ha aquí no ho oblides,
perquè aquí no hi ha enganys,
tots tenim dubtes i afanys,
som un grup de gent sincera
d’una vila marinera
i ho som des de fa deu anys!

A Manacor, potser més que enlloc, tenguérem la guerra a casa


Saber que les pedres que tenim davant són les mateixes pedres que fa vuitanta anys foren testimoni mut de la pàgina més negra de la història manacorina, escarrufa. Gràcies a la feina d’investigadors apassionats i rigorosos com Tomeu Ferrer i, sobretot, Antoni Tugores, podem tenir accés a gran part de la veritat d’uns fets que durant dècades varen ser vilment amagats.

Que Xítxeros amb Empenta, l’associació juvenil més juvenil i abrandada de Manacor, hagi organitzat un cicle com el de La guerra a casa, amb conferències, exposicions, lectures dramatitzades i taules rodones a mi, què voleu que us digui, m’emociona d’una forma que em costa d’explicar i que alhora m’enorgulleix.

A mi, per convidada seva, em va tocar posar la cloenda a aquesta setmana dedicada a la memòria històrica per part dels més joves del poble amb una ruta guiada pels llocs més destacats d’aquell conflicte a Manacor. Aquí en teniu el resum textual i gràfic.

img_3555L’Ajuntament, defensor de la legalitat republicana

Aquest era l’Ajuntament de la república, i aquest era també l’Ajuntament el dia que va esclatar la guerra.

L’Ajuntament republicà havia canviat les coses: havia creat una oficina de col·locació obrera, situada dins mateix del claustre, com també un dispensari de prevenció de malalties venèries, havia fet construir les escoles Graduada i de Sa Torre, havia canviat el sistema impositiu, gravant les rendes més riques en benefici de les més pobres…

L’alçament feixista va ser el 18 de juliol. El batle d’aquell moment, Antoni Amer, Garanya, era a Palma. El 20 de juliol havia estat nomenat batle Jaume Jaume Rosselló, conegut com el Capità Jaume, militar cap de la rebel·lió a Manacor. El mateix dia, Andreu Estelrich, Ravanell, que havia quedat com a regidor responsable de la Sala davant l’absència d’Amer feia tancar les portes de l’Ajuntament i hi hissava la bandera republicana. Els carrabiners hi disposaven els parapets defensius. La guàrdia civil, que tenia el quarter a escassos metres es posicionava a favor del cop.

La matinada del dimarts 21 arribava una companyia de soldats de Palma i instal·lava un canó davant l’Ajuntament i diverses metralladores en punts estratègics del poble. Els defensors de la legalitat vigent s’hagueren de rendir i foren detinguts, processats i jutjats a Palma, fet que possiblement els salvà la vida.

La Sala de Plens va ser durant la guerra, emprada per a dur-hi a terme els consellls de guerra, que sovint acabaren en pena de mort.

Passar per la presó podia significar salvar la vida

En aquest punt hi havia la presó. Cal dir que no se n’ha conservat el llibre, però sí que n’hi ha còpies a Palma, que ens permeten saber quina era L’ocupació que tenia.

Hi arribaren a estar detingudes prop de 200 persones. Moltes foren afusellades, d’altres salvaren la vida. Atès que, una vegada detingudes, si eren a la presó, podien tenir la “sort” de passar per un consell de guerra que establís una pena més lleu que la de mort, que sovint, també, era commutada.

L’historiador Antoni Tugores explica que, en contra del que molts creuen, la presó no va ser buidada els dies 16 i 17 d’agost. De fet, hi entrà més gent. El dia 16 hi havia 135 persones. Dia 17, 160. Sí que hi hagué una gran matança aquell dia, però els afusellats eren duits directament de ca seva al cementeri, sense passar per la presó. Varen ser uns dies de repressió descontrolada, per la qual mai hagueren de passar comptes amb la justícia els qui la dugueren a terme.

Carme Pérez Ferrari, empresonada amb 15 anys

En aquest carrer, al número 8, hi vivia la família dels Esmoladors. D’aquesta família era membre el regidor socialista Antoni Pérez Ferrari, que morí assassinat, com també són pare, Rogelio, i els seus germans Roger i Manuel. Antoni Pérez Ferrari intressà a la presó de Manacor el 12 d’agost i morí assassinat a Son Coletes el 7 de setembre de 1936. Els germans Antoni i Roger eren firaires, també, i tenien paradetes i cavallets de fira, que aquell dia romangueren abandonades, molt a prop de l’antiga pista dels cavalls, no gaire lluny del cementeri vell.

El pare, d’origen gallec, era esmolador, un ofici que també compartia amb el seu fill Antoni.

La filla petita, Carme Pérez Ferrari, també va estar empresonada, amb només quinze anys. Carme va morir tot just l’any passat.

Es dóna la circumstància que aquest carrer va ser dedicat fins fa molt pocs anys a Antoni Pascual, un dels soldats que moriren al front de Porto Cristo.

José López, carrer dedicat pel feixisme a un jove comunista

fullsizerender-2José López era un jove natural d’Almeria. Tenia devuit anys. Havia arribat a Manacor, on tenia un germà que feia feina per l’Ajuntament, per fer de jornaler. En el moment del desembarcament de les tropes republicanes comandades pel capità Bayo, va ser cridat a files per anar al front de guerra que s’establí a la costa dels Hams. Es diu que va ser reclutat per ocupar el lloc del fill d’un falangista, que hauria obligat Amador, el seu germà, a lliurar-lo sota risc de ser depurat. José orí en combat. Com a tots els qui moriren en el bàndol nacional, li va ser dedicat un carrer, precisament aquest on vivia. La seva neboda, Magdalena López, ha vengut repetides vegades a Manacor a reivindicar la memòria del seu oncle. Segons explica Magdalena, José López era d’idees esquerranes, comunistes. Per poder-li dedicar el carrer,l’hagueren d’inscriure al llibre de la vella guàrdia de Falange, amb el número 138. La neboda va reclamar sempre que es retiràs la placa d’aquest carrer amb el nom del seu oncle, perquè José López no era falangista. Avui, després del darrer canvi de noms de carrers, aquest carrer ha tornat al seu nom original: carrer del Bonjesús.

Els Birombos, martiri familiar

En aquest carrer conflueixen dues històries de macabra semblança. Ja hem parlat abans de la tragèdia familiar dels Pérez Ferrari. Aquí, al número 30, hi vivia la família Valls Brindis, els Birombos. Ventura, de 26 anys, casat i amb un fill; i Josep, el seu germà, de 19, varen ser assassinats el 22 d’agost al cementeri de Manacor. Son pare, que es dedicava a cordar olles també en aquesta casa, en saber que s’enduien els fills va demanar de partir amb ells cap a Ciutat. No hi arribaren. Els dugueren tots tres al cementeri, on moriren afusellats, sense que n’hagi transcendit cap motivació política. Diuen que sa mare, després dels fets, cridava embogida pels carrers de Manacor, demanant justícia. Poc cas li feren.

En aquest mateix carrer, al número 8 hi vivia la família Lliteres Cardell, coneguts amb el malnom de Rave. En Bernat, picapedrer de 26 anys; en Jaume, també picapedrer, de 28; i en Joan, jornaler de 21, eren naturals de Llucmajor. Tots tres eren comunistes i tenien vincles i responsabilitats dins el partit, dins Radio Comunista i dins Socorro Rojo internacional. Moriren el 15 d’octubre a Son Coletes. Es diu que un dels personatges més sanguinaris de la guerra civil a Manacor tenia deutes amb els germans Rave. Son pare perdé el nord i el senderi i es passejava esmaperdut i foll per fora vila. El mataren a un poble del pla de Mallorca.

El local d’Unió Republicana, confiscat i mai retornat

img_3547Carrer de n’Amer. Aquest edifici ha estat conegut per molts dels nostres coetanis com la comissaria de la policia nacional. Abans de la guerra, però, havia estat la seu, en propietat, d’Unió Republicana, que era el partit republicà fort a Manacor, més que no Esquerra Republicana. De fet, els propietaris eren els mateixos militants, que en tenien accions. Tanmateix, l’Estat no ha retornat mai el local confiscat i no fa gaires anys que el va subhastar. Avui és propietat privada.

En aquest local també hi tenia la seu la redacció de la revista Nosotros, de clara tendència republicana. Durà 67 números, del 13 d’abril del 1935 al 18 de juliol del 1936. Avui és gairebé introbable cap exemplar d’aquella publicació. El seu director, Miquel Duran Rosselló, va ser detingut i assassinat el 4 de setembre de 1936. Quinze dies abans, havia estat interrogat torturat i assassinat el seu germà Tomeu, a qui demanaven per l’amagatall del seu germà Miquel. També foren afusellats Bartomeu Blanquer, Tolito, de 38 anys, i Miquel Palmer, Simonet, de devuit, els dibuixants, un feia la cara i l’altre feia el cos. Moriren també, entorn del 20 d’agost.

El Capità Jaume, batle repressor

Jaume Jaume Rosselló era conegut per tothom, i encara avui a Manacor, com el capità Jaume. Cap de la Falange, va ser nomenat batle pel nou governador civil, Luis García Ruiz. Pel fet de ser el cap de Falange i batle de la repressió, per als manacorins ha estat sempre el màxim responsable de la sagnant repressió a la vila. Addictes al Moviment sempre culparen de tot el capità Jaume i el Conde Rossi. Cal tenir present que Jaume morí relativament prest, el 1949, i que Rossi, acabada la guerra fugí per no tornar. En el fons, atribuir-los la responsabilitat de la mortandat a Manacor a ells era una manera de preservar el bon nom dels qui feien les llistes.

Cal saber també que el capità Jaume va ser batle molt poc temps, concretament, del 20 de juliol a l’1 d’octubre del 1936, quan va ser destituït del càrrec. Per què? Per massa sanguinari o per massa poc? Potser perquè no havia estat capaç de trobar el batle Garanya? De fet, sabem que li va ser obert un expedient, una vegada destituït perquè essent batle havia ordenat que amollassin Miquel Oleo, un terratinent liberal d’Artà que havia estat detingut i que tanmateix, finalment, acabaria afusellat.

Sa Bassa, lloc de concentració i exhibició

guerra civil 37.jpgHo mostren totes les fotografies. Sa Bassa era el centre de les grans manifestacions del feixisme, de les grans concentracions, i també de l’exhibició de presos del front o de rojos detinguts per dur a afusellar. Des d’aquí, des del centre podem abastar amb una sola mirada el Rosari, antic local de la CEDA, l’organització política dretana. Aquest local va esdevenir la seu de la Falange i el centre d’Estat Major de la lluita al Port, s’hi duien els presoners. Es diu que va ser aquí, en el soterrani, on les cinc infermeres varen ser torturades i vexades abans de ser duites al cementeri per ser afusellades.

A l’altre costat tenim intacte el balcó des d’on el conde Rossi proclamava les seves arengues sobreactuades i des d’on acompanyat dels capitosts del moment i del bisbe Miralles cridava sense compassió aquell terrible “Tutti i rossi fucilati”, que els falangistes procuraren fer tenir ver.

Al costat d’aquest balcó hi ha el local de S’Agrícola i una mica més enllà, al capdecantó l’antic Cafè dels Senyors, on avui hi ha una joieria. Aquests dos locals posaven cara, de forma simbòlica, però també de facto, a la separació dels estaments de l’antic règim. Els senyors, propietaris de les terres i amb una visió paternalista dels seus súbdits, dels seus menestrals, dels seus jornalers, no veien amb bons ulls el Moviment. Una vegada en una capta de tabac per dur al front de la península, al Cafè dels Senyors sols hi posaren cendra, fet que va ser referenciat a la premsa del règim. capita jaume. reforma fiscal, protegir la indústria, aquests donaven riquesa, els pagesos se la quedaven ells.

A S’Agrícola, en canvi, l’adhesió a la rebel·lió era total. Aquí els clients i socis eren els amos més benestants de les possessions, addictes a Falange i al feixisme. Aquí és on, sense dubte, els capitosts del feixisme manacorí feien les llistes dels que havien de ser afusellats per les seves idees contràries al Moviment.

Al costat de l’estanc podem veure l’antiga impremta de Can Rotger. Aquí s’imprimia i hi tenia la redacció la revista Voz y voto, que acabaria esdevenint amb el temps la revista Renacer, i més tard Arriba, de clares ressonàncies feixistes.

La Graduada, la darrera imatge viva de les cinc infermeres

guerra civil 17.jpgAquesta escola, com ja hem dit, va ser construïda i projectada per l’Ajuntament republicà d’Antoni Amer, Garanya, de qui podeu veure un bust just davant el portal. La imatge del batle republicà, pocs dies després de ser instal·lada va ser objecte d’actes vandàlics i tacada amb pintura, les restes de la qual encara es poden observar. Conrad Garau, el mestre d’obres contractista responsable de la construcció de l’escola, i membre d’Unió Republicana, també fou afusellat, sense pagar-li la feina feta. Per paga, també mataren son pare.

D’aquí també és la darrera imatge en vida de les cinc infermeres. L’escola durant la guerra va servir de presó. D’aquí són també algunes imatges dels presos republicans del front que quedaren a Mallorca en no témer-se del reembarcament dictat pel capità Bayo per ordre del govern republicà, que perdé l’interès en l’expedició. Tots foren afusellats.

D’Hilari de Cara és aquest poema que recorda les cinc infermeres:

Primer les varen mostrar a Sa Bassa
els senyors de Ciutat i els rics del poble
flastomaven “putes”, “roges”, cafès,
herbes dolces, copes de brandi i qui
podia callava. Els falangistes
les despullaren de creus roges i
de granotes blaves a s’Agrícola,
als cellers, allà on ara l’ou balla,
“les farem mares”, bramaven, deu hores
de cridòria d’esputs i de fleuma
espessa. Al cementeri les clavaren
de nou amb bales d’aram. A l’església
dels Dolors, com a un avió de sang
i nafra i cera verda,
el Sant Crist becava i era setembre.

Els Sales Retxa, un altre cas d’acarnissament

Al número 11 d’aquest carrer hi tenien posada la família Sales Retxa, una família de conradors amb terres pròpies, ben situada. El pare, Llorenç Salas, de 56 anys, era republicà i amic personal del batle Antoni Amer, Garanya. Es diu si, a banda de les seves idees, en la seva mort hi va poder pesar la possibilitat de requisar-li els béns: terres, cases, bestiar i les joies que la dona tenia amagades a la grípia de la païssa. El mataren el 17 d’agost. A la seva dona, Francesca Llull, i a la seva filla, Francesca Sales Llull, empresonen les assassinaren el 8 de gener de 1937. Tot i que en els documents de l’època també figurava que havia desaparegut el fill Joan, aquest pogué salvar la vida gràcies a l’acció de madò Bàrbara Culera, que vivia en el número 28 d’aquest mateix carrer. Amb fama de bruixa, vestia, parlava i vivia de manera poc usual per a l’època. El petit dels Sales era a ca na Culera el dia que s’enduien la mare i la germana cap a la presó. El tengué amagat fent creure que era un moix negre que tenia per la casa. Joan Sales morí el 2003.

Carrer d’Artà, camí de la mort

Alguns dels carrers de Manacor comparteixen el trist honor de ser recordats com a camins de mort. El carrer de na Comtessa o el carrer de Colon, que conduïen cap al cementeri de Son Coletes. Des de darrere les persianes, els veïns d’aquests carrers sentien els crits llastimosos dels qui eren duits a la mort dins els camions, clamant per la vida, clamant per una mà amiga que miràs de fer possible l’impossible.

Na Camel·la o aquest carrer d’Artà eren altres vies per on els botxins menaven les víctimes cap al cementeri. Aquí sovint el via crucis era fet a peu, per escarni i vituperi de les víctimes. En el punt on ens trobam s’acabava el poble i faltaven escassos cinc minuts a peu per arribar fins al cementeri, que significaria el punt i final de les vides d’aquells qui moriren els primers dies de sagnant repressió.

Cementeri: massa tirs, massa pudor de carn cremada

En aquesta paret es dugueren a terme els assassinats dels primers dies de repressió. Nombrosos testimonis orals han deixat constància dels tres caramulls de morts cremant aquells primers dies.

Després de ser cremades, les restes eren tapades en calç viva, per mirar de fer desaparèixer el rastre de la mort.

Els tirs de matinada, que se sentien diàfans dins el poble, i l’olor de carn cremada, que segons com girava el vent també arribava a les primeres cases, varen fer canviar el lloc d’afusellament, que passà a l’actual cementeri de Son Coletes, a partir del dia 25 d’agost.

Les morts incontrolades que hi hagué aquí i a Son Coletes s’acabaren el l8 de gener del 1937, en què l’aparell de l’Estat pren les regnes de la repressió, sense demanar comptes mai, però, pel que es va fer de forma salvatge durant aquell primer mig any llarg de guerra.

Les fonts consultades parlen d’entre 700 i 800 morts, dels quals, entorn de 140 eren manacorins, que moriren aquí, a Son Coletes, a Porreres, a Palma o també per fora vila.

Aquest cementeri va estar actiu entre el 1835 i el 1950. Quan començà la construcció del nou cementeri a Son Coletes els primers cadàvers que trobaren eren precisament els dels afusellats, alguns dels quals identificaren. Els ossos foren duits a l’ossera del cementeri vell, que ocupava la part central d’aquest solar.

En acabar la visita al cementeri vengué a saludar-me Antoni Serra, porrerenc de vuitanta-set anys que va fer la ruta sencera amb nosaltres i em digué: “Aquí mataren mon pare, mon pare era un d’aquests que cremaven en els tres caramulls dia 17 d’agost del 1936”. Vagi per a Antoni Serra i per a la memòria de son pare aquesta visita.

Acabàrem la ruta a la sala SAIM, seu de tots els actes que s’han fet durant aquests dies. És important, molt important, dir, recordar i repetir els noms de totes les persones que moriren aquells dies, i molt adient, hi trob a tot això, aquest poema del manacorí Jaume Mesquida:

Des del dia de la seva mort tots caminen entre nosaltres
duent un cor de préstec,
tots tenen llavis que remuguen fent de captaires de dignitat
per a la seva ànima,
tots tenen mans que sense ànim de revenja estrenyen
fortament el puny
com si amagassin o empresonassin entre els dits ferms
la llum brillant d’Aldebaran
o l’immens tresor de la seva honestedat.

I els que no estrenyen els punys, tenen el palmell de la mà
girat cap amunt
i empenyen el blat o la civdada vers el cel blau,
empenyen la vida futura, i amb quina abrivada força
des de la mort
convertits fins a la medul·la en fèrtil i vermella argila illenca!

Tota la seva indomable fermesa transformada en flor de
taronger,
tota la seva tenacitat transformada en el callat florir
de l’ametller.

Per a ells fa temps que va acabar l’enfrontament,
que es va acabar la guerra, però allà dessota on són,
continuen la seva fosca lluita,
i ja no empunyen el fusell, empunyen una rosa.

I tots els dies decebuts per a ells ja són el mateix dia
des de l’alba fins a la nit,
tots els dies decebuts per a ells ja són el mateix dia
des d’on nosaltres cridam l’esperança.

I així deim.

“Vine, germà, aixeca’t i camina a la fi entre nosaltres,
els vius, com un mort digne”.

El batle de Manacor gonelleja


frontal1

Ha passat. I ha estat aquesta setmana. Però posem-nos en antecedents. Pedro Rosselló va arribar a la batlia després de pactar amb El Pi de Catalina Riera, que havia sortit, expulsada, del Partit Popular juntament amb Antoni Pastor i cinc regidors més, per no claudicar davant el genocidi lingüístic perpetrat per José Ramón Bauzá i el seu govern.

Nofre Ferrer, exdirector general del govern genocida, assumia la presidència del partit a Manacor, acompanyat de Pedro Rosselló a la secretaria general. José Antonio Argiz, que anys enrere havia estat president de les Noves Generacions a Manacor, havia deixat el partit en temps de Pastor i s’havia presentat a la batlia de Manacor per UPyD, amb uns escarransits 153 vots (el primer regidor a Manacor se sol obtenir pam amunt pam avall, amb 800 vots), tornava a treure el cap per dins el Partit Popular, una vegada que n’havien estat expulsats els “catalanistes” Pastor i Riera.
La dreta autèntica, la més espanyolista, la més rància, la més exaltada, a poc a poc tornava cap a un partit que Pastor havia domesticat amb mà de ferro gràcies als seus bons resultats, coronats amb una majoria absoluta la darrera vegada que es va presentar.

Ha estat d’aleshores ençà que el Partit Popular de Manacor, quan no ho ha fet en espanyol, ha emès els seus comunicats de premsa emprant l’article salat. El fet ha estat explicat per diferents mitjans de comunicació. El Partit Popular de Manacor, des de l’arribada a la secretaria general de la junta local per part de Pedro Rosselló, després esdevingut batle de Manacor, escriu en article salat els seus comunicats de premsa. No és casual. Ni ocasional. És sempre així. És intencionat. És sistemàtic. És fruit d’una decisió lingüística i ideològica.

La presència en la premsa d’aquest fet va alertar tot d’una la gonellista Fundació Jaume III, que va remetre un comunicat en què donava suport al batle de Manacor i l’animava “a seguir usant l’article salat en les xarxes socials”. Però l’acció d’aquest grup que insisteix a contravenir la ciència lingüística dels darrers dos segles a Europa no es va limitar a això. Dilluns passat comparegueren tretze persones al ple de l’Ajuntament manacorí. De les tretze, només una era manacorina, la resta hagueren de venir de Palma. Brandaren pancartes amb flamants “Gràcies, batle” i “A Mallorca, en bon mallorquí”.

Molt ràpidament Pedro Rosselló es va voler desmarcar dels manifestants, a qui va dir respectar però amb qui no compartia el discurs. De fet, Rosselló afirmà que “m’havien filtrat que això podia passar, i ho vaig intentar impedir, però aquestes persones estan en tot el seu dret de manifestar-se”. No tan conciliador es va mostrar el regidor republicà Joan Llodrà, que qualificà “d’extrema dreta” algunes de les persones presents a la Sala, i recordà que ell sí que n’havia informat la policia, “perquè avui s’han manifestat de manera pacífica, però no sempre ha estat així”.

Però parlem de Pedro Rosselló. Parlem-ne. Ell afirma que els escrits que signa com a batle són en article literari. I és cert. No ha gosat fer-ho d’una altra manera, perquè sap que l’escàndol seria majúscul i perquè sap que toparia frontalment amb l’oposició, sinó amb tota una tradició secular, amb tot un cos de funcionaris, amb tota la ciència lingüística europea del segle XXI. Sí que permet (o impulsa, no ho sabem) l’ús de l’article salat en els comunicats de premsa del seu partit. Que no siguin oficials no vol dir que no siguin formals, i això sembla que Rosselló no ho acaba de tenir clar.
Creu Pedro Rosselló que si el seu partit fes servir l’estàndard de la llengua catalana per fer els seus comunicats hauria rebut el suport de la gonellista Fundació Jaume III? Segur que no. En tot cas hauria estat el contrari. D’altra banda, caldria estudiar i investigar per on li arribaren aquestes filtracions de què parla. Té línia directa el batle Pedro Rosselló amb la Fundació Jaume III? Quan va dir “m’han filtrat” volia dir “m’han dit”? O qui va fer la filtració va ser el seu cap de premsa al partit? No ho sabrem mai. O potser sí.

El cas, sigui com sigui, és que el batle de Manacor gonelleja i ho fa amb tota la intenció. A marcar territori. El que no pot fer, el que no ha de fer, és voler-ho tenir tot: l’estopa i el cul calent. Si tens l’estopa, tendràs el cul fred. Si la cremes, tendràs el cul calent, però l’estopa ja serà cendra. Que ens vulguin enganar és el que ens sap més greu. Si el PP manacorí escriu en salat ja sap quins amics tendrà, i li arribaran sempre per la dreta, per l’extrema dreta, pels qui fomenten la ignorància i el menyspreu a la llengua del país. Que no facin després la comèdia de fer-nos creure que els ve de nou.

I què hi ha de més bo que allò prohibit?


Per més que hom hi cerqui pocs avantatges trobarà en el fet que el més gran lingüista i folklorista que ha donat aquesta terreta nostra fos estat capellà. Vicari general, per més senyes. O per més inri. Quatre generacions de mallorquins han hagut de llegir de forma esbiaixada el conjunt de la rondallística popular que va arreplegar, diríem que amb voluntat de ser exhaustiu, Antoni Maria Alcover. La picardia amorosa, la dolentia subtil, l’erotisme insinuat o la pornografia més descarnada són termes proscrits en la rondallística popular que ens llegà Alcover, el qual renegà de l’erotisme en els contes que va anar arreplegant, tot argumentant que allò que hem de servar de la nostra antigor ha de ser “només les coses bones”. Com si no fossin bones, déu meu, les llaors de la carn i les referències que els febles humans hi feim, d’acte o de pensament dia sí i dia també.

De la mà de Toni Gomila, Catalina Florit i Joan Miquel Artigues, Produccions de Ferro ha estrenat aquesta setmana Peccatum (un títol, tanmateix, edulcorat, i sobre el qual hi pesa la feixuga llosa del canonge). La proposta és alegre, festiva, enginyosa i ben presentada. És una pornorondalla, un despullament d’allò que Alcover, a l’hora de transcriure, en el millor dels casos, va vestir de càndida metàfora, de manera que el lector, infantil o no, només hi veiés, en aquelles paraules, el sentit recte de l’expressió, i en cap cas, i mai més ben dit, el sentit oblic. En aquest sentit, potser hauria calgut polir altres tries, no tan explícitament eròtiques i que ara sí, es mouen només en sentit recte, com ara l’episodi del repartiment de suc de cervell entre homes i dones, o la dels dotze verdancs presentats com a dotze apòstols, on el muntatge sembla que deixa de banda interpretacions i fantasies i ataca el masclisme o el foment de la violència de gènere per part d’Alcover.

No és, tanmateix, una obra de denúncia de la censura d’Alcover, sinó més aviat una mostra, una constatació. Segurament és per això que l’escenografia circular proposada és també la vasa per a una estructura textual rodona, que comença i acaba amb Alcover, que comença i acaba amb reflexions sobre la cultura popular, que comença i acaba amb la fosca de la sotana per fer més llum al que necessitava més llum.

Però Peccatum enfila perles d’enginy tot interpretant pel cap que crema les paraules transpositores d’Alcover, i pensa que els dits de la jaia Bigalot no tornaren fins dins la boca sinó dins un cony ardent. O que aquells pèls arreveixinats d’aquella fadrina no eren arran de l’orella, sinó que coronaven l’orifici de tots els gusts. A la primera llepada, algun dels assistents més circumspectes adreçarà l’espinada amb gest de sorpresa, però tanmateix acabarà cedint al divertimento de Produccions de Ferro. El públic, a la fi, claudica davant l’evidència que és davant un espectacle bo que indaga en les petites grans coses de la nostra cultura popular. I qui sap, al cap i la fi, si no n’hauríem passat tant de gust, si el vicari pagès de Santa Cirga no ens ho hagués prohibit fa ara més de cent anys…

Visca Maria Antònia Oliver


Ahir vaig participar en l’homenatge que el Col·lectiu de Dones de Llevant i la Institució Pública Antoni Maria Alcover dedicaren a Maria Antònia Oliver. Aquí teniu les paraules que vaig dedicar a la més gran escriptora que ha donat Manacor.

P1240795.jpgPoble de Manacor, Maria Antònia Oliver, bon vespre.

Diuen que els grans canvis, per arribar a produir-se, han de passar sempre per tres filtres. El primer, el dels artistes, el de les persones que hi veuen més enllà dels colors i les paraules, el dels qui creuen que les utopies són possibles, el dels qui tenen l’audàcia de confondre els somnis amb la vida; la creació amb la realitat. El segon dels filtres és el dels científics, el dels qui, com Sant Tomàs (disculpau-me el referent judeocristià), necessiten posar el dit a la nafra per certificar la veracitat del somni. Finalment, el filtre tercer és el dels polítics que, porucs, prudentíssims, previnguts, esperaran primer la fantasia i després el certificat possibilista per dur a terme l’anhelat canvi, això si no ens l’aigualeixen amb excuses barates o bregues estèrils.

Queda clar, idò, que un poble que pretengui de ser-ho ha de saber retre homenatge i culte als seus creadors, als seus pintors, als seus escultors, als seus teatrers, als seus cineastes, als seus escriptors, perquè sense ells no hi hauria cap somni possible.

I és per això que som aquí avui. Per dir que estimam amb bogeria manacorina Maria Antònia Oliver, escriptora d’aquí amb ales per volar enllà de sa Bassa. Perquè sí, manacorins, més enllà de sa Bassa hi ha món, i no és només Manacor. Maria Antònia Oliver s’ha guanyat, per mèrits propis, l’honor de ser una escriptora de talla universal, capaç de relatar les glòries i les misèries més humanes des del racó més petit del país. I per això la reconeixen enguany amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Però com es deuen fer, els escriptors? De primer hem de pensar que hi ha el broll. Aquell raig-i-roll imaginari de paraules i d’idees, aquella fantasia desbordant que els aclapara. Aquelles ganes de dir el món de sempre dins un món nou, inventat, i fins i tot, fantàstic de tan real.

Després hauria de venir l’ofici. L’ordre. La disciplina. No hi ha escriptura sense sacrifici. No hi ha novel·la sense autoexigència, ni sentit crític. No hi ha llibre sense papers esqueixats. No hi ha inspiració sense frustració. Sense fe, finalment, no hi ha victòria. Així, després de la llum brollant, neix la voluntat de ser, i de ser escriptora, acomplerta amb desenes de llibres al llarg de cinc dècades

I finalment, la taumatúrgia, aquesta innata capacitat de fer miracles que només tenen els escriptors. La capacitat d’inventar vides i móns, i la capacitat de somiar canviar-los.

Per a mi, un escriptor no és complet si no assumeix la responsabilitat de ser referent cívic, d’anar una passa davant la resta de la poble. Si no en voleu dir líders, digau-ne referents. La primera assumpció de responsabilitat és, per a Maria Antònia Oliver, la d’escriure en la nostra llengua i la d’obrir camps i gèneres inèdits, com el de la novel·la negra o el de la literatura eròtica i fer-ho amb rigor i amb qualitat.

Na Maria Antònia Oliver, per tant, és una escriptora completa: perquè té el broll, perquè té l’ofici, i perquè té la taumatúrgia d’empènyer-nos cap a canvis que alguns creuen impossibles.

Sí, perquè na Maria Antònia Oliver ha escrit llibres i ha somiat la llibertat per a tres països. El primer país és el de les dones alliberades, modernes, les dones-persones, com Lònia Guiu, la primera detectiva dels Països Catalans. O com na Joana E, l’heroïna d’una novel·la impactant i plena de matisos.

El segon país és el de la societat justa i igualitària, sense privilegis per als poderosos, contra el capitalisme. Perquè na Maria Antònia Oliver sap que els doblers són com la por, que no són res si els volem veure. I perquè no sap, com tants d’altres lluitadors d’avui i de sempre, quin nom ha de donar a les seves idees, perquè ens ho posen difícil, perquè els tentacles del sistema són poderosos i envitricollats, però és igual, perquè els qui volem el mateix que ella vol sabem que amb una mirada ens entenem.

I el tercer país per al qual na Maria Antònia anhela la llibertat és el que s’arrela a la terra, el que neix de l’avior per enfilar-se a un horitzó d’emancipació nacional, sense cappares que ens menin de la mà. La nostra escriptora vol la llibertat de la catalana nació, la independència dels Països Catalans. Maria Antònia Oliver vol que les coses d’aquí es decideixin aquí, i sap que des de la llibertat que atorga exercir la pròpia sobirania és molt més fàcil construir móns de justícia i solidaritat que ens permetin ser millors persones i més dignes, i poder-ho fer sense deixar mai de ser qui som.

És per això que el poble de Manacor, avui que l’homenatja, ha de cridar: visca la terra, lliure, justa i feminista! I sobretot: visca Maria Antònia Oliver!

Mallorca profunda? Una mà forta per aferrar-nos al que volem ser


Unknown-4-3

Climent Picornell és d’aquelles persones que coneixes de tant de ser dins el teu panorama personal. Potser per res més. Potser perquè vas a la universitat i ell n’és professor. Potser perquè et crida l’atenció la seva estètica de dandi seixanta-vuitista de barba i cabellera blanca. Potser perquè escriu als diaris que llegeixes. O potser perquè té l’edat dels teus mestres i la saviesa dels teus referents. Però resulta que un dia no saps com fas entrar el panorama dins tu i goses demanar-li parer d’una cosa que has fet. I a partir d’aquí hi mantens un cert vincle personal. I aquesta setmana el vincle s’estreny una mica més quan és ell qui et demana de presentar-li un llibre, un compendi de menudències del qual ell ha fet de notari.

Climent Picornell és, com el veig jo, un humanista dels clàssics. Un savi. Un llegidor. Un home llegit. Un lletrut. Un home que escolta Bach i que llegeix els clàssics i els moderns per mirar de comprendre una mica més el món on viu. Tant li és dir-nos que per als grecs els codonys eren símbol de felicitat, com dir que llegeix Bauman o Manuel Delgado, o que escolta els Peor Imposible i el seu pagès en motorino. Tot això, a l’hora de justificar que l’insigne professor de geografia de la UIB és un humanista podrien semblar arguments fútils, poc consistents. Però si us dic que tenia una moixa que nomia Nefertiti Piaget, aleshores ja no hi haurà discussió possible. Som davant un savi.

El folklòric ploramiques

Un dels recursos més reiterats des del pròleg del llibre fins a molts dels relats és l’autodenominació de l’autor com a folklòric ploramiques. No som davant un concepte menor, sinó davant un dels pilars que expliquen la concepció d’aquest llibre sobre aquesta aparentment inexistent Mallorca profunda.

El “ploramiques” és bo d’escatir. El nostre autor fa anys, i s’enyora, i s’emociona davant un món que s’esvaeix. Davant el món que va ser el dels seus pares i també el de la seva infantesa. És normal. Ens passa a tots. Seria normal, pensa ell, si no fos perquè ell mateix s’havia vist com “un protohippie que s’havia pensat tocar amb un dit en el cel, rompent amb la societat tradicional i pardalejant amb la contracultura”, per acabar retornant “al seu cau, com les ovelles als seus sestadors”.

Per parlar del “folklòric”, del “folklore” caldrà fer-ho abans del concepte de “modernitat líquida” que apunta també en més d’una ocasió Picornell. Vegem què significa, segons el qui va encunyar el terme, Zygmunt Bauman:

Procés pel qual l’individu ha de passar per poder integrar-se en una societat de cada vegada més global, però sense identitat fixa, i en canvi maleable, voluble. La identitat s’ha d’inventar, s’ha de crear, s’ha de fabricar màscares de sobrevivència”. I és així que s’arriba a la “desintegració de les societats col·lectives per donar pas a la individualitat en termes de ciutadania”.

Em recorda, això, també, poc o molt el plany de Jaume Santandreu en parlar dels marginats. A l’antigor, als pobles, els pobres “només” eren pobres, perquè els resguardava del buit la xarxa col·lectiva del veïnatge. Avui, desfeta la xarxa, esqueixada aquella cohesió social que aportava la solidesa col·lectiva del poble, els pobres són miserables, marginats. Dit amb altres paraules, un poble cohesionat tenia uns “serveis socials naturals”, intrínsecs. Una cosa més que hem perdut.

Picornell discuteix el concepte mateix de Mallorca profunda, perquè sap que aquest poble que agombola els darrers representants d’aquell món que s’esvaeix està mestallat de tots els mals de la societat moderna, “estandarditzada per la televisió i les xarxes socials, on circula la cocaïna, les separacions o les unions d’homosexuals, poca gent va a missa, hi ha facebookers a balquena…”.

Però els protagonistes del món que retrata Picornell a Mallorca profunda? Són els darrers representants d’una “antiguitat sòlida”, en contraposició a la modernitat líquida baumaniana. Una gent que a base de memòria i rutina sosté miraculosament un sistema de valors i de vida que, molt probablement morirà amb ells.

Picornell ho sap, i per això els retrata, com feien els folklòrics romàntics decimonònics, amb les manifestacions culturals populars. Ara, però, no guardam una cançó, o una tonada, o una rondalla, sinó tota una manera de viure, tota una filosofia de vida com una barca ancorada en una mar de segles.

Avui el terme “folklore” és emprat sovint en sentit pejoratiu, normalment per referir-nos a l’ús desviat, fossilitzat i desubicat d’elements que, un temps, havien estat populars. Però vegem com en parla el pare Rafel Ginard, santjoaner com el nostre Climent Picornell, i allà on vegeu el verb cantar posau-hi el verb viure, i on vegeu el nom cançó, posau-hi el nom vida:

Els nostres pagesos s’avergonyeixen de cantar davant gent desconeguda. Se troben desplaçats. A foravila, en perfecta tranquil·litat d’esperit, brollen les melodies i les cançons. Però cara a cara amb un senyor foraster diuen que no tenen veu.

El folklore, i sobretot el musical, rebutja els espectadors. Per això, un dels signes més infal·libles que el folklore està agonitzant és que avui s’ofereix en espectacle.

El folklore no és per veure’l o per sentir-lo. És per viure’l. No és per entretenir els espectadors. És per entretenir els actors. El folklore és esquiu igual que els aucells. Els aucells cantaran damunt un arbre. Perquè sí. Perquè la sang els ho demana. Ni pensen que els puguin escoltar. Si us hi acostau i se n’adonen, de seguida callen i fugen. Si avui se capgira l’essencial manera de ser del folklore és perquè està ferit de mort.

Picornell és una baula de gas, vaporosa, entre la liquiditat moderna i la solidesa antiga. Una baula gairebé invisible, amb una presència natural entre els dos móns. No és un folklòric en el sentit pejoratiu perquè ell també forma part, encara que sigui parcialment, d’aquest món que s’esvaeix. Però sí que ho és en tant que en fa de notari, el plasma i el fixa, perquè l’estima i sap que és l’única manera de fer-lo perviure.

Per això, més enllà de l’anecdotari enginyós i divertit, Picornell retrata aquesta Mallorca moribunda a través de les seves rutines cansadíssimes i inconscients, a través d’aquelles coses que es fan perquè “s’han fet sempre així”, a través dels seus menjars, de les seves cites amb el calendari, de les seves festes.

En aquest sentit, és molt interessant, i compartida per mi, la reflexió entorn de les festes inventades arreu dels pobles del pla de Mallorca: el Much de Sineu, l’embala’t de Sencelles, l’ensaïmada gegant de Porreres, la Revolta de Vilafranca… No vaig fer gaire amics devers Manacor el dia que vaig dir que la festa de Sant Antoni d’aquí, al cap i a la fi, compartia molts d’aquests ítems d’invenció amb aquestes altres festes… Ens remet, tot plegat, una altra vegada, a la modernitat líquida de Baumann i a la desemparança que sent el ciutadà en allunyar-se de la identitat col·lectiva:

Unes circumstàncies que generen ansietat, por i inseguretat, un quadre que, segons Bauman, es pretén mitigar amb l’adopció espasmòdica d’identitats col·lectives de caire ètnic o local. Aquestes identitats són moltes vegades inventades a partir del no-res o de mites relacionats amb la tradició i el passat. Tanmateix, això dóna a l’individu una falsa sensació d’acompanyament i una línia de continuïtat imaginària respecte al propi passat.

També m’ha interessat, i molt la reflexió de la revitalització de la cultura popular com a ens viu i autònom i no com a engendre fossilitzat. Tots estam d’acord que el ball de bot o el glosat han aconseguit fer-se un lloc entre les manifestacions culturals espontànies d’avui. No ens cal anar desfressats amb calçons amb bufes i rebosillo per participar-hi i en la majoria de les seves manifestacions, el públic assistent agraeix que no es faci mostra sinó que s’obri l’esdeveniment a qui vulgui participar-hi.

Mallorca profunda, sí o no?

És impossible parlar de Mallorca profunda? sense fer referència al llenguatge que s’hi empra. L’estil de Picornell és refinat, amb tocs d’humor, però també molt poètics o fins i tot filosòfics, tant lèxicament com conceptualment (vegeu si no dues pinzellades de les que col·loca sempre amb un punt de nostàlgia al final dels capítols: “Els focs artificials són la metàfora més espectacular del que som: una bella tudadissa, una espurna de colors dins l’esdevenir del temps”, o també “les atzavares han tret vares enormes, mentre les velles, mortes, bequen, ja no miren per amunt”.). I a més fa una cosa molt ben feta, que és la de distingir els diferents registres del llenguatge, i sap donar una capa de formalitat quan és ell qui parla, i en canvi s’adapta al llenguatge de cada dia quan els qui parlen són els seus protagonistes. Més enllà d’aquestes disquisicions estilístiques, Mallorca profunda? és també un inventari de frases fetes, locucions, refranys i paraules que segurament també se n’aniran amb els seus usuaris quan aquests no hi siguin: els arbres tenen “capçana”, l’aigua fa “xaragall”, els homes “s’ajupen” i tenen “galamó”, amb les figues feim “acops”, els fills únics són “pobils”, un “manat” és més petit que un “feix”, la sang es “pren”, les freixures “s’obren”, si els hiverns són “ploguers” hi ha “moll”, menjar a deshores ens “desana”, els fruits no madurs són “grenyals”, les plantes, primer “brosten”, després “floreixen” i finalment “granen”, al poble quan dos s’”enquantren”, “mormolen”, i no xerren, sinó que “conversen”, i s’”arrapiten” a una paret.

D’acord, riquesa i precisió, un tresor que ens caldrà preservar. Però també consider digna d’anàlisi la incorporació en el text de nombrosos barbarismes. A la Universitat ens ensenyaren que una llengua subordinada, a partir del moment que assumeix aquesta condició perd la creativitat, la capacitat de generar mots nous per designar les coses noves. És per això que tots els invents moderns en la nostra catalana llengua subordinada tenen, popularment noms interferits, adés per l’espanyol, ara per l’anglès. Fixau-vos, si no, en les parts d’un cotxe: l’embrague, el freno, el tubo d’escape. Però en canvi la porta, la roda o fins i tot la botzina.

Dic tot això perquè Picornell incorpora en el seu relat tot un seguit d’hispanismes i els hi manté, però perquè han passat pel sedàs creatiu dels habitants de Mallorca, d’aquells habitants, d’aquells parlants amb prou autonomia lingüística com per recrear els préstecs fins a fer-los paraules pròpies, fins i tot incomprensibles per als parlants de la llengua prestadora, en aquest cas l’espanyola. Pens, per exemple, amb paraules com “lliquero”, “queranios”, “rumbante”. O els usos oblics de mots com “noche”, “tiempo” o d’altres, que quan són usats en aquest sentit ho són sempre en sentit negatiu.

La tribu impenetrable

Els protagonistes de Mallorca profunda? Tenen un sentiment de tribu molt pronunciat. Hi ha una tendència d’exclusió o de rebuig a tota persona que no els pertanyi, que no sigui dels seus, dels nostres. I quan deim els nostres no volem dir els de catalana nació, ni tan sols els mallorquins. Volem dir els de Sant Joan, en aquest cas. (“Com deia madò Dominassa: es dolents des meu poble no em fan gens de por, en canvi ets externs, per bons que sien, tots me’n fan”). Basta que siguis un extern del poble de veïnat perquè et facin el buit o perquè no vénguin a comprar a la teva botiga. Basta que siguis ciutadà perquè se’t queixin de la teva manera de fer… I ja no diguem els militars, que són rebutjats de pla.

Aquest tancament de mires també el trobam en el seguiment de tradicions, convencions i supersticions, només perquè “sempre s’ha fet així”. Només es creuen, aquests protagonistes, allò que poden comprovar empíricament, i empíricament vol dir que ho puguem veure amb els ulls, o que ho puguem tocar amb les mans, com els tords que vengueren de Txernòbil… que pareixien ben sans.

La religió, la mort

Hem anomenat la superstició, però també hi ha la religió, molt més amb referències a la jerarquia i l’estructura eclesiàstica que no al fet transcendent o filosòfic. Així doncs, la religió és vista amb escepticisme pels protagonistes de la història, que se la miren amb distància. Una distància, en canvi, molt més curta quan es tracta d’aproximar-se al fet de morir-nos, de morir-se, tan present en un grup de persones d’edat tan avançada, aquestes persones que apareixen en aquest món fossilitzat i que viuen, potser, com vivien fa seixanta anys. Estan malaltes, pateixen demència, les operen, les ingressen a l’hospital, pateixen situacions de depenència. Saben que tenen la mort darrere les orelles, com aquella mare que demanava quina hora era al seu fill perquè volia saber a quina hora es moriria. Una convivència natural amb la mort que arriba a escarrufar. I al costat, la memòria com a forma de passar els dies, però també d’allargar la lenta agonia d’aquesta Mallorca que desapareixerà en desaparèixer ells.

Ensenyar sense embafar

També és just remarcar un didactisme mesurat de l’autor. Ni massa, ni massa poc. No hi ha condescendència, ni pedanteria, ni ínfules de savi, tot al contrari. Però tampoc no s’entretén a explicar el que se suposa que el lector toca saber. Dependrà de cada un de vosaltres i de quins són els vostres referents i els vostres coneixements, però cada vegada que he hagut de menester una explicació d’algun terme, fos popular o fos científic, que no entenia, l’autor tot d’una s’apressava a donar-me-la. En pos un exemple de cada: ens parla, Picornell, d’un plaça morta. El lector no té temps de demanar-se què deu ser un “plaça morta”, perquè al punt l’autor ens ho explica. Un plaça morta és un toter, un que, a la possessió, feia de tot, ara a fer estelles, ara a guardar porcs…

També si el terme és de caire més científic o culta, l’autor ens l’aclareix. Com quan ens parla de l’obliteració, que és el canvi de significat en determinades tradicions mantingudes, com ara la dels quintos. Les festes de quintos es feien quan els joves s’havien d’entregar al servei militar. Avui els quintos són al·lots i al·lotes que fan els devuit dins aquell any, però la motivació de la seva activitat ja no és l’original. Em deman, per exemple si seria també una obliteració lingüística dir que veim les coses “més negres que un cul d’olla”, avui que, com diu l’autor, els culs d’olla romanen immaculats damunt les vitroceràmiques o els fogons d’inducció.

Un llibre d’autor

A estones, moltes estones, Mallorca profunda? agafa també la forma de dietari, de llibre de memòries, d’apunts personals, amb l’expressió sincera de les opinions pròpies, o dels dubtes que tota persona té a l’hora de valorar determinats fets o situacions. Picornell va des de l’expressió de l’obvietat (com quan recorda que les formes d’aprofitament de la terra avui dites ecològiques no són més que una recuperació de les formes antigues de cultiu sense química); al rebuig (com quan valora de forma negativa la descontextualització, i per tant la folklorització que suposen els sopars interculturals que tant de moda s’han posat com a mètode per afavorir la integració dels immigrants i que potser només aconsegueixen l’efecte contrari); passant pel dubte (com quan valora el text d’Acorar de Toni Gomila i es demana si el seu èxit rau en el fet de ser una opera aperta que fa el gust de qualsevol espectador sense comprometre’s ni prendre partit).

Per anar fent boca

Per acabar, us llegesc tres petits fragments de Mallorca profunda?, perquè aneu fent boca.

L’amo en Toni Feleu va demanar una vegada què era l’ànima i li digueren que era com una puça. Ell respongué: “No m’agradaria morir-me en s’estiu, perquè s’ànima quan volàs per amunt segur que l’agafarien ses falzies, i si les passava, ses oronelles que van encara més amunt la glapirien, m’estimaria més morir-me en s’hivern”.

O aquella dona que parla del seu gendre: “Ni ofici ni benefici. Camisa neta, mantengut i xerra de política. I quan vénen els seus se mengen un cossi d’escaldums… i jo pas per sa beneita, sa de poble, i si aquesta beneita digués basta! En passarien de fam… Ho faig per sa meva néta”.

O, finalment, el fet succeït que ocorregué a madò Miquela Margonxa: “Un vespre es meu cor se va aturar i era ben morta. Es meu cos va sortir des meu cos i estava molt bé, sense gens de mal (sa gent que té por de morir-se no importa en tengui, jo era morta i estava beníssim). En això que vaig partir per un forat que no s’acabava mai, mai, mai. A la fi vaig arribar a una claredat, guapa, però guapa. No vaig trobar cap infern, ni cap purgatori i vaig quedar ben aturada amb sos peus dins sa claredat guapa, allà m’esperaven mon pare i es meu homo. Tots dos són ben morts ja fa estona. Mon pare duia una camia que jo l’havia cremada quan es morí i es meu homo un traje que encara guard dins es ropero. Què fas tu per aquí? No hi tens res a fer, me deien tots dos. I vaig haver de fer es meu viatge a s’enrevés i per enrere una bona estona fins que vaig sentir com es meu cos tornava entrar dins es meu cos. I es meu cor se va tornar posar en marxa”.

Res pus, amics. A llegir s’ha dit. Em qued amb el to elegíac, enyorívol, de folklòric ploramiques del vers de Giovanni que cita Picornell: “Sempre queda dins nostre / una part d’aquell nin que necessita aferrar-se / a una mà forta”. Ton pare, Climent, tan enyorat, va ser la teva mà forta. Aquest Mallorca profunda? tan deliciós serà per a nosaltres que et seguim i que estimam aquesta païssa nostra, la mà forta per sentir-nos aferrats a allò que ens fa diferents, a allò que ens fa ser, que és molt diferent d’existir.

Guillem d’Efak: un poeta de cafè amb llet


A la revista Quadern de les idees, les arts i les lletres de Sabadell, em demanaren un escrit per publicar-hi entorn de la figura de Guillem d’Efak. El bruixot manacorí va passar una temporada en aquesta ciutat tèxtil, i molt més concretament al barri de Can Puigjaner, del qual va deixar un poema escrit, bellament musicat per Joan Martorell i interpretat per Marta Elka. Ja ho havia compartit avui a les xarxes. Ara ho penj tot aquí, perquè hi quedi estès, el poema de Can Puigjaner, i el meu escrit. 

«De mi sempre han dit que som de cafè amb llet. Sí, sí. Ma mare, que era negra, hi va posar el cafè. I mon pare hi va posar la llet.» Així era, així es definia i així parlava Guillem Fullana Hada d’Efak. Entre la boutade i la transcendència va transitar sempre el seu discurs i el seu món creatiu. I així vivia, també, qui es va fer dir en cercles artístics Guillem d’Efak.

Però qui era, realment, Guillem d’Efak? Què hi feia un negre de Guinea al Manacor rural de la postguerra mallorquina? Cal repassar, ni que sigui amb dues pinzellades la joventut de Guillem d’Efak per comprendre l’univers creatiu d’un homenot d’aquells que en neix un cada cent anys i gairebé mai sura.

D’Efak va arribar a Manacor a la primeria dels anys trenta, amb poc més de tres anys d’edat. Son pare, Antoni Fullana, Cremat de malnom, era un militar destinat a Guinea, aleshores colònia espanyola. El petit Guillem va néixer d’una relació de son pare amb una princesa fang. En veure-li al front la taca que distingia la nissaga dels Cremats no va tenir dubte que es tractava d’un fill seu i decidí emportar-se’l cap a Mallorca. La mare es quedà a Guinea, però la seva pèrdua i absència romangueren per sempre més dins el cor esmitjat de Guillem d’Efak.

D’anècdotes i facècies de Guillem d’Efak al Manacor de la postguerra n’hi ha a cabassos. Les mares deien als infants: «No juguis amb en Guillem Cremat, que mascara.»

Qui realment va pujar aquell nin negre dins un món de blancs va ser una germana de son pare, la tia Margalida Cremada. Ella i aquell poble mallorquí dels anys trenta ajudaren a forjar un cabal lingüístic i una mitologia de la infantesa determinant en tota l’obra posterior de Guillem d’Efak.

Té olor la infància?
Tu dius que sí,
jo dic que no.
La nostra infància
sols fa pudor.
Catalina catalana
penja el llum a la paret
i veuràs les milicianes
que ja han fet brut i net.
A la bibilí. A la bibilà.
Tu ets fora i tu ets ca.
Ja els podeu matar
que estan confessats.

Pocs poemes, o potser tots, qui sap, podrien resumir tan bé la mitificació d’aquells anys primerencs, el joc, la memòria, el to popular, el pes incommensurable de la guerra civil i les seves devastadores conseqüències, sobretot a Manacor…

En els seus darrers anys a la vila de les perles i les coves, que eren els seus anys de primera joventut, va formar part de l’Orquestra Guinea, i va ensenyar de llegir i escriure als pagesos de la contrada. Ell els ensenyava lletra i d’ells aprenia l’habilitat d’improvisar, de crear poesia oral des del no-res, des de la facècia més banal i, a més, al punt, de forma immediata.

Guillem d’Efak, però, era una ànima lliure, incapaç de romandre dins la closca de l’ou que l’havia agombolat i li havia donat forma durant els seus anys de creixement. Les mateixes persones, les mateixes converses, els mateixos indrets, serien impossibles de mitificar si no els abandonava per lliurar-se ell mateix a un creixement que no s’aturaria mai. Ell mateix recordava que Guillem d’Efak «no va néixer a Manacor i tampoc ara no hi habita, encara que mai no ha deixat de viure-hi». Partí de Manacor i va fer de miner, de veremador, de guia turístic… Però la via inestroncable del bruixot manacorí ja havia començat a brollar sense aturall: la cançó i la poesia l’acompanyarien durant tota la seva vida.

Guillem d’Efak, a Palma, cantava a La Cubana, un local musical immers dins la Mallorca daurada dels seixanta, la del boom turístic i el dobler fàcil i el sexe desinhibit. Un vespre de bauxa s’hi presentaren els escriptors Josep Maria Llompart, Llorenç Moyà, Miquel Àngel Riera i Jaume Vidal Alcover. Per agrair-los la visita, d’Efak els dedicà una cançó en català. Llompart, admirat, va veure tot d’una una oportunitat única d’incorporar aquell mallorquí negre al moviment de la Nova Cançó catalana.

D’Efak començà a cantar en català als cinemes de Palma i l’any 1963 va comprendre que era el moment de fer el salt al circuit de la cançó catalana. D’aquí vendran vuit discs enregistrats amb Concèntric entre els anys 1965 i 1968, i que tres dècades més tard la discogràfica Blau tengué esment d’arreplegar en un doble CD que compila la seva discografia completa.

«A la sang hi du ritme, swing i sentit musical.» «Un nou estil d’una emotivitat extraordinària.» «No és un mallorquí que imiti un estil exòtic.» «No sé, ni m’importa, si les cançons d’en Guillem es faran populars. M’encanta, però, que les seves poesies esdevenguin cançó.» «Una veu entranyablement mallorquina i popular, una antiga ironia riolera, una alenada d’aire fresc del camp.» «En la moda actual de les cançons en català Guillem d’Efak hi ha entrat com un terratrèmol.» Són aquestes només algunes de les frases que hem triat gairebé a l’atzar entre les crítiques que s’escrigueren arran de l’eclosió del Guillem d’Efak músic.

La cantant Joana Gomila, ànima de Projecte d’Efak, una proposta de revisió, represa i reinvidicació de la música de Guillem d’Efak que va tenir el seu moment de glòria entrat el segle XXI, ho explica amb altres paraules: «Quan Concèntric li va demanar per enregistrar, amb aquella proposta ens arriben els seus discs amb uns arranjaments per a big band que són espectaculars. Avui ens poden sonar antics, però allò és jazz i és molt bèstia que ell, que venia d’una altra cultura popular que no és africana, s’hi avingués tan bé. De cop ell mescla una cosa molt tradicional amb aquell jazz que es feia en aquell moment, amb uns músics extraordinaris i amb uns arranjadors únics. L’explosió és aquesta combinació entre aquesta música popular completament lligada a la paraula com la nostra i aquests arranjaments tan americans, i amb el filtre d’uns músics molt bons.»

I encara afegeix la cantant manacorina: «Ell, com a intèrpret, és el que fa que aquella música sigui així, que tot tengui un to dramàtic, que es mou entre el cant i la interpretació. I això, per exemple, era el que sempre va dir Ovidi Montllor que havia après d’ell.»

A banda, però, dels discs i els concerts, quedava encara una nova aventura musical: La Cova del Drac. Sota el mecenatge d’Ermengol Passola i l’impuls de Josep Maria Espinàs, Guillem d’Efak obrí aquest cafè-teatre al carrer de Tusset de Barcelona, i comptà amb les actuacions dels qui serien primeres figures de la Cançó, com ara Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Marina Rossell o Ovidi Montllor. Guillem d’Efak hi actuà centenars de vegades.

Però ni les cançons, ni els discs, ni les actuacions, ni La Cova del Drac acabaren mai de donar consol a la vertadera i pregona ànsia creativa de Guillem d’Efak: la poesia. Necessitaríem un altre article sencer, o potser un llibre, per parlar-ne. Publicà en vida fins a cinc llibres de poemes, un dels quals, Madona i l’arbre, va merèixer el premi Carles Riba del 1969. Aquest any que ara estam a punt d’encetar sortirà publicada per El Gall Editor, la seva poesia completa, per a qui la vulgui revisar, conèixer o descobrir.

Començàvem amb una facècia, i acabam amb una altra. Li demanaren en una entrevista: «Vós, què us sentiu, blanc o negre?» «Mallorquí», digué. I solia afegir: «Som del Barracar de Manacor, català i europeu i, si entre aquestes coses n’hi ha d’altres, no m’interessen gens!»

Per conèixer la vida i l’obra de Guillem d’Efak es fa imprescindible la consulta deBalada d’en Guillem d’Efak, de Bartomeu Mestre, publicat en segona edició revisada per Edicions Documenta Balear l’any 2010.

La gent de Sabadell ha fet aquest vídeo tan interessant sobre l’estada de D’Efak en aquesta ciutat del Vallès:

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: