Un paradís de caos i llibertat


Com molts de vosaltres ja deveu saber, s’ha publicat recentment un recull d’articles i escrits per commemorar els 50 anys de l’IES Mossèn Alcover. Jo hi he col·laborat amb aquesta aportació. Que vagi de gust!

Cròniques d’un institut de secundària acabat d’estrenar en temps de la “transició”

  • Octubre del 1970, inici del primer curs de l’IES Mossèn Alcover, a l’antic quarter dels sementals.
  • Desembre del 1973, assassinat a mans d’ETA del president del govern feixista espanyol Luis Carrero Blanco
  • Març del 1974, execució al garrot vil del militant anarquista Salvador Puig Antich.
  • Novembre del 1975, restauració de la monarquia borbònica i nomenament de Joan Carles I com a rei d’Espanya.
  • Setembre del 1975, execució dels militants d’ETA Político Militar Jon Paredes Manot i Ángel Otaegi i dels del FRAP José Luis Sánchez Bravo, Ramón García Sanz i Humberto Baena
  • Setembre del 1975, trasllat de l’IES Mossèn Alcover  a la ubicació actual a la ronda de l’Institut.
  • Novembre del 1975, mort al llit del dictador feixista Francisco Franco. 
  • Març del 1976, matança de cinc treballadors en vaga a l’església de San Frantzisko de Gasteiz per ordres del Ministeri de l’Interior comandat per Manuel Fraga Iribarne. Hi hagué 42 ferits de bala. 
  • Juliol del 1976, dimissió el president del govern feixista espanyol Carlos Arias Navarro.
  • Juny del 1977, primeres eleccions generals espanyoles. 
  • Octubre del 1977, retorn de l’exili del president Josep Tarradellas.
  • Desembre del 1978, aprovació de la Constitució espanyola.
  • Abril del 1979, constitució dels primers ajuntaments democràtics. A Manacor és batle Llorenç Mas, de la CDI, una candidatura independent de caire progressista.
  • Desembre del 1979, recuperació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i el País Basc.
  • Gener del 1981, dimiteix el president del govern espanyol Adolfo Suárez
  • Febrer del 1981, intent de cop d’estat militar a Espanya amb Jaime Milans del Bosch, Alfonso Armada i Antonio Tejero al capdavant.

Són només, aquesta dotzena llarga de fets ocorreguts entre els anys 1970 i 1981, alguns dels més representatius dels que se succeïren vertiginosament durant aquesta dècada que el discurs oficial ha volgut anomenar com a “Transició”. 

Tot i que s’ha venut durant dècades un “endolciment” de la dictadura franquista els darrers anys, el cert és que a l’estat espanyol no hi havia ni llibertat de militància política, ni llibertat d’expressió, ni llibertat de premsa, ni llibertat de reunió, per esmentar només alguns dels drets fonamentals de les persones. La pena de mort era vigent i s’aplicava sense miraments als qui discutien l’statu quo imperant de forma “massa contundent”. 

Amb la mort de Franco a la darreria del 1975 l’Estat espanyol entra en una voràgine d’accions i successos que sembla que s’acaba amb l’intent de cop d’estat de militars com Antonio Tejero o Alfonso Armada i la posterior victòria socialista a les eleccions del 1982. 

Entre la població hi ha una explosió general d’alegria i il·lusió, però també d’incertesa. Joves treballadors i intel·lectuals veuen obertes les portes de la llibertat i senten a flor de pell l’oportunitat d’agafar el timó d’una societat que camina desorientada entre el feixisme que no es resigna a desaparèixer del poder i les forces democràtiques oficials, que esdevenen ens pragmàtics disposats a abaratir el somni de tanta de gent per garantir l’adveniment d’un nou stablishment que comandi el rumb de l’estat.

Entre tot això, naixia a Manacor l’IES Mossèn Alcover, primer, el 1970, a l’antic quarter dels sementals, i cinc anys més tard a la ubicació actual de la ronda de l’Institut. Els centres educatius solen ser sempre reflex del context i de l’entorn en que se situen. Al grenyal IES Mossèn Alcover hi convivien vells professors “del règim”, amb joves docents manacorins i també molts de venguts de la península, atès que les competències educatives encara eren gestionades directament des del Ministeri d’Educació espanyol. Aquell professorat jove es trobava davant l’oportunitat no sols d’expressar-se i ensenyar i educar en llibertat, sinó també, i sobretot, de convidar l’alumnat a esdevenir protagonista de la seva vida i del seu esdevenidor, i a convertir-se en lliurepensadors i lliurevividors d’una manera que ells, en la seva joventut estudiantil no havien pogut experimentar. 

Aquells estudiants de nova fornada, tendríssims i càndids púbers i adolescents, procedien majoritàriament d’institucions religioses concertades. Educats en la infantesa des del rigor moral i fins i tot ideològic, arribaven a un ensenyament secundari que, tant per l’edat seva com pel context d’una llibertat que aprenia a fer les primeres passes, va suposar un trasbals definitiu per a les seves consciències i va posar les bases del Manacor que hem conegut a les dècades posteriors. 

Hem conversat d’aquell moment amb dos exalumnes rellevants. Avui són un home i una dona ben entrats dins la cinquantena, que anomenarem Andreu i Margalida. 

“Ma liberté”

“La paraula que ho definia tot era llibertat: llibertat sexual, llibertat ideològica…I gairebé ens feia com a por, perquè nosaltres només havíem conegut l’educació catòlica, apostòlica i romana”. Na Margalida, nascuda el 1965 diu que tot i que hi havia entrat un parell d’anys abans “no va ser fins al 1981 que vaig ser conscient del que era i de què significava l’institut”. 

De fet, quan hi arribaren es trobaren un institut “pràcticament nou, molt modern, i a més teníem l’al·licient que compartíem les aules al·lots i al·lotes, cosa que no ens havia passat a primària. No hi havia mai una porta tancada”. La descoberta va ser total: “Sí, vàrem descobrir el que era un home i el que era una dona”. Ho visqueren, recorda na Margalida, com “una llibertat descontroladíssima, perquè veníem del que veníem, i teníem fins i tot un poc de por, perquè no en sabíem, de ser lliures” i ara, a l’institut, arribaven a un lloc “on ens ho deixaven fer tot, no hi havia ni control d’assistència. Trobar-nos amb aquesta llibertat ens venia de nou i no sabíem com l’havíem d’aprofitar”.

“Era un autèntic caos, no hi havia línia pedagògica, ni cap intenció que n’hi hagués per part, sobretot, dels professors que més ens atreien”, diu n’Andreu, que recorda alguns professors de la “vella guàrdia” i manacorins, com Salvador Bauçà o Pedro Galmés, que feien educació física. També hi havia, però “un sector de professorat espanyol molt atractiu per a molta de gent. Eren uns professors amb una línia molt àcrata”. En aquell temps recorda n’Andreu, “no hi havia català a l’institut, i de fet s’hi va començar a introduir en la nostra època com a assignatura voluntària”. 

“Descobrírem el sexe en aquella època, al pati i als banys hi havia morrejos i hi havia de tot, i si no fumaves eres beneit. Havíem de gestionar una llibertat que gairebé ens imposaven”, recorda amb una nostàlgia una mica espantada. “La llibertat d’expressió era explosiva, tan immensa que fregava la grosseria. Ho podies dir tot i ho podies fer tot i ningú no et jutjava. Els professors no ens qüestionaven, ens podien donar un consell, però mai no ens varen imposar res. ‘Si us embolicau i quedes embarassada ets lliure de fer el que vulguis. Si dus porros, ho fas perquè vols’, ens deien”. “Jo vaig veure gent menjar tripis dins l’institut”, afegeix na Margalida.

De fet, per als adults de l’institut, els professors, aquella llibertat també era nova: “Ells també començaven a experimentar coses al mateix temps que nosaltres. I n’hi havia alguns que fins i tot pareixia que t’animaven a la trangressió: ‘No véns a escola? Idò passa-t’ho bé’, això arribàrem a sentir”,  diu na Margalida.

“El 1981, COU era un caos divertídíssim, hi havia alumnes que s’enrotllaven amb professors i professores, ens trobàvem a l’Aigorràs i ens engatàvem amb els professors”, recorda n’Andreu. I no sols no ho nega, que hi hagués drogues a l’institut, sinó que ho pot contar de primera mà: “Dissimuladament, s’hi fumaven porros. Recordem que en aquella època es podia fumar dins les aules. Jo he vist passar un porro de mà en mà d’un extrem a l’altre de la classe”. Ara bé, matisa, “de ionquis no n’hi havia, a l’institut”. I de fet n’Andreu comenta que “no record ni embarassos no desitjats ni problemes seriosos amb les drogues. I si hi havia problemes amb l’alcohol era més per part dels professors que dels alumnes”.

No obstant això, n’Andreu reconeix que en aquell temps, “la gent es moria per les drogues. Eren els anys de més esplendor dels Esperits, del Catòlic, de l’Aigorràs al Port. Però la gent que venia a l’institut no es picava, més aviat fumaven porros. I feien cerveses al Pop, fent qualque pòlissa o havent sortit de classe els horabaixes”. 

No és fàcil, gestionar la llibertat. I molt manco si hi ets un nouvingut. No és fàcil prendre decisions en edats encara massa tendres. Qui sap si més d’un embaràs no desitjat o més d’un problema d’addicció a les drogues, o fins i tot un contagi de la sida, podia tenir relació amb aquell ambient alliberat d’uns fermalls que ens havien tengut engrillonats quaranta anys. Na Margalida creu que “hi havia moments que érem un poc víctimes d’aquesta llibertat, perquè estàvem totalment desinformats. Perquè ni els mateixos professors havien viscut allò que intentaven ara que visquéssim nosaltres. Dins l’institut hi havia drogues i sexe, i qui digui el contrari diu mentides”. Com ho podien saber, ells? Com podien esdevenir adults a una edat tan primerenca? “Teníem tan ple de viure que no analitzàvem el que ens passava. És evident que aquella llibertat també ens va fer viure coses dolentes, perquè de vegades ens trobàvem dins un ambient tèrbol. De fet, jo, per fer segons quines coses, havia d’enganar mon pare i ma mare. Si eres un nin obedient, no vivies tot això”. 

“És ver que jo venia d’una escola religiosa concertada, però La Salle en aquell moment devia ser el centre més interclassista que hi havia a Manacor. Ens feien formar, sí, però no vaig cantar mai el Cara al sol, jo, per exemple. Supòs que les escoles de nines devien ser més rígides”. L’arribada a l’institut, però, també va suposar una revolució per a ell: “El simple fet d’estar amb nines ja suposava un canvi”. Un canvi, tanmateix, que, segons explica n’Andreu, “devia ser fill del context, no era teòric ni directe. El canvi ens arribava amb l’actitud, amb la manera de viure, amb les provocacions”. 

En aquest sentit, n’Andreu recorda una vegada que dugueren el Bisbe a fer una conferència a l’institut. Un dels professors, quan va acabar arribar el torn de les preguntes, va voler intervenir, però ho va fer “amb una actitud absolutament provocativa”. És més o menys el mateix que podia fer Hilari de Cara quan “duia xampany el dia que feia anys de la mort de Franco, però sense anomenar el dictador”, o quan ens passava una llista d’autors per llegir i resultava que la darrera de la llista era Patty Smith.

Per tot això, continua n’Andreu, “no diria que hi hagués un adoctrinament, era més l’observació d’una actitud, que no t’esperaves, i que et cridava l’atenció, perquè segurament esperaves un mestre molt sever i molt auster com els que havies deixat a l’escola”.

El naixement d’una capital

En aquell temps no hi havia un institut de secundària a cada poble, com gairebé passa ara. A l’institut (a Manacor hi havia llavors “s’Estitut” i “s’Industrial”, ningú deia “es Mossèn”), hi arribava gent de Cala Millor, de Son Servera, de Sant Joan, de Petra, de Vilafranca… Manacor capitalejava. “I era gent jove, amb moltes ganes, i amb tot el que implica ser jove ben ficat dins el cos. Tot ens venia a favor”, diu na Margalida, alhora que afegeix que “érem moltíssims, record que a 1r de BUP arribàvem fins a la classe G, érem set grups!”. La llibertat era tal que fins i tot “podies sortir a mitjan classe i no passava res. També és ver que els professors ens advertien i evidentment no ens deixaven fer renou a classe”. 

“Venia gent de per tota la comarca, Sant Joan, Porto Cristo, Petra… Només l’arribada dels autocars davant l’institut ja era una cosa grossa. I per ells, aquella moguda éra més grossa que per a nosaltres. De fet, eren els externs els que ho tenien més bo de fer no anar a classe i trescar durant els dematins pels bars de Manacor”, recorda n’Andreu.

Per na Margalida, a l’institut, hi havia tres castes d’alumnat: “Els pijos, que venien amb les idees més antigues; els progres, que veníem amb les idees dels nostres germans o amics més grans, que seguíem els Setze Jutges, o la Nova Cançó… Tothom escrivia poesia, o traduïa cançons del francès, ens vestíem amb roba de la padrina… Tothom era de tothom, era tot molt lliure. No hi havia ‘novios’ ni al·lotes”. Quedava un tercer grup, “el dels punquis. Aquests eren més anarquistes. Com més potent eres, millor. Molts acabaren malament, perquè va ser una època d’accés a les drogues barates i a peu de portal”.

Una petita universitat: aprendre d’ensenyar, ensenyar de viure

La sensació de llibertat i l’entusiasme adolescent s’entremesclaven amb l’ànsia d’aprendre dels alumnes i amb l’eufòria ensenyant dels professors: “Apreníem moltíssim, fèiem una feinada. Els professors més joves ens varen inculcar molt la idea que érem uns privilegiats per poder triar”, diu na Margalida.

“Estàvem bastant enlluernats pels nostres professors joves. Vàrem tenir uns professors que ens varen enamorar, que ens varen il·luminar. Ens tractaven com a persones més grans. I tenies aquella sensació de ser com dins una petita universitat. Es preocupaven molt que escriguéssim bé i ens expresàssim bé, que sabéssim parlar, que fóssim educats, que respectàssim el torn. Fins i tot també els professors de ciències o de matemàtiques es mostraven entusiasmats d’explicar els seus coneixements, i els alumnes que els tenien també s’hi abocaven, enlluernats, a aprendre d’ells”. No podia ser d’una altra manera perquè: “Era la primera vegada que obertament podien expressar el que creien i el que pensaven. I en canvi, els que venien de la repressió no gosaven adoctrinar cap a una ideologia o una altra. I molts d’alumnes tenien una contradicció molt grossa entre ca seva i l’escola. Però érem purs, no teníem prejudicis. Aquesta era la nostra força”. 

“Entre el professorat hi havia actituds molt distintes. N’hi havia que feien classes serioses. A alguns altres, les classes se’ls escapaven de les mans, de tan serioses que volien ser. En qualsevol cas, jo en tenc molt bons records. No em sabia greu que em fessin la classe magistral”, diu n’Andreu, que recorda també professors que “intentaven fer les seves classes amb un paper més actiu per part de l’alumnat, i fèiem feina en grup”. Però el que està clar, recalca, és que “no hi havia una línia, cadascú tirava a la seva manera”. 

Hi havia, però, un adoctrinament polític? Unes instruccions? Volien aquells professors que tastaven per primera vegada la llibertat de càtedra i la llibertat d’expressió convertir els seus alumnes en uns militants a imatge i semblança seva? Na Margalida és clara: “Nosaltres joves, als quinze anys, no estàvem definits políticament, tot i que a molts ens agradava el discurs d’esquerres. Vèiem com els adults ja podien dir: ‘Jo som comunista’, i no passava res. Vèiem també com entre ells podien tenir diferències, però ja no les havien d’expressar amb la boca petita. Tenguérem professors molt oberts i amb moltes de ganes d’ensenyar-nos des d’aquest punt de vista, i no des de l’obligació i el càstig, sinó des de l’amistat”.  Aquesta exalumna de l’IES Mossèn Alcover més primerenc ho recorda amb clarividència: “Ens ho dien moltes vegades: ‘Vosaltres sou la generació que haureu viscut aquesta explosió i aquest inici de la llibertat’. Ens ajudaven a convèncer els nostres pares de moltes de coses. En definitiva, els teníem de la nostra part”.  

Aquell caos, aquell entorn llibertari, però veié la seva fi quan també al comandament de l’institut “entraren els primers socialistes… que varen voler posar un ordre d’esquerres”, diu n’Andreu, que recorda com “hi hagué uns altres professors que s’indignaren perquè veien que s’imposava un control, una disciplina, i ells estaven molt bé dins el desordre, però no era viable”. “No em diguis el que he de fer”, deien…

Les dones, entre la invisibilitat i el respecte

En les nostres converses surten molts de noms. Molts de líders. Molts de professors. Molts d’alumnes creatius i molts de contestataris. Però eren tot homes? “Tenguérem una professora de francès que ens va enlluernar a totes”, diu na Margalida, que des de la distància dels anys afirma amb contundència que “els nostres companys no eren masclistes. Ho eren els nostres pares. En aquell moment, ser masclista era ser fatxa. I els fatxes eren masclistes. Els progres, no”. 

En percebre que la gran majoria de referents d’aquell moment eren homes, n’Andreu reflexiona: “És possible, però no hi havia cap plantejament en aquest sentit. Crec que respectàvem les al·lotes. I molt. No record actituds masclistes. També és possible que actituds i comentaris que es veuen avui en un centre escolar jo no les veiés en aquell moment”. En qualsevol cas, afegeix, “no hi eren dins el meu ambient, que era molt més llibertari que tot això”. A més, recalca, d’aleshores ençà, d’aquella generació nostra hi ha hagut una batlessa, i també un cas com el de Bàrbara Duran, que ha destacat en la seva carrera com a musicòloga”.

La contestació i les balandrines

El pas per l’institut de secundària, aquells anys primers de BUP i COU, era fugaç. I intensíssim. “Hi entràvem molt tard i en sortíem molt prest. Érem esponges, i l’explosió era enorme. No hi havia alarmes, no hi havia alertes i de vegades aquelles poalades de llibertat ens col·lapsaven una mica, perquè érem un poc inconscients, no teníem aquesta sensació que ens poguessin passar coses dolentes”.

“Era com si ens haguessin legalitzat ser lliures”, diu na Margalida, i és des d’aquesta llibertat que, imitant el que veien fer als adults que tenien a prop, organitzaven també els seus propis moviments i organitzacions. “Quan sonava el timibre no el sentien i els professors decidiren posar una sirena que arribàs a tots els racons del centre per avisar dels canvis d’hora”, diu na Margalida i afegeix que “nosaltres no volíem que ens tractassin amb una sirena com si fóssim soldats o obrers. Més que a un quarter o a una fàbrica, nosaltres pensàvem que el nostre institut s’assemblava a una àgora de l’antiga Grècia”.  

Va ser així que va néixer el CCAS (Comitè Clandestí AntiSirena). “Vàrem fer pasquins perquè la gent es manifestàs, férem manifestacions dins l’institut, hi havia un activisme dins la cantina, dins les aules… Férem un segell amb les nostres sigles i l’encunyàvem per tot. Arribàrem a tallar els cables perquè no sonàs”. Eren, aquells joves adolescents i contestaris, una còpia del que feien els grans: “Això sí, sempre d’amagat dels nostres pares”. Per a na Margalida, “és cert que copiàvem, però els professors no impulsaven res, les idees eren nostres”.

“I hi havia moments en què les coses et fugien de les mans. I no era per fer la revolució, que si la fèiem la fèiem sense voler”, diu n’Andreu, en recordar la guerra dels sifons. “La gent del nostre curs dúiem un trull històric amb els que eren un poc més grans que nosaltres. Trobàvem que aquell grup d’aire afrancesat amb Pep Tosar, Lluís Massanet o Gabriel Galmés eren una colla d’arrogants amb nosaltres, que, per contra, teníem una actitud més de bandarres britànics. Quedàrem que els atacaríem en un canvi de classe, i els esperàrem darrere un passadís per atacar-los amb sifons. Ells no quedaren enrere i ens contraatacaren. Hi va haver aigua pertot”. Evidentment, la cosa acabà amb “sermons i cridades a l’ordre” per part dels professors.

“L’actitud era molt més lúdica que no política. Ens dèiem: ‘Passem-nos-ho bé, i ho fèiem tenir ve. Era una cosa molt més hippie, o punqui. No ho qualificaria les nostres accions d’ideològiques o ideologitzades”. I ho explica, n’Andreu, amb una anècdota divertida: “Record que Miquel Bosch feia classe un pis més avall que el de la nostra classe. Férem un cartell i hi posàrem una pedra perquè pesàs, i el férem davallar amb una corda per la finestra. Al cartell hi deia: “Hola Quelet, Cou C, te saluda”. 

Però n’Andreu, que havia començat el 1977 a l’institut, sí que veia amb ulls més ideològics els alumnes que eren una mica més grans que ells: “Aquells sí que tenien unes actituds més ideologitzades, més pretensioses, fins i tot més afrancesades, et diria”.

La militància i l’organització

L’any 1983, passat el cop d’estat de Tejero i passada també la victòria del PSOE i Felipe González a les eleccions espanyoles, Guillem Roman, un jove exalumne de l’IES Mossèn Alcover, es va presentar com a cap de llista del PSM amb només 19 anys. Roman encapçalava un elenc de gent joveníssima, tan inexperta com entusiasta, tan contestària com avançada al seu temps. Quatre anys abans, el progressisme manacorí benestant havia entrat amb força al consistori de la mà de la Candidatura Democràtica Independent, un partit de gent relativament jove que havia assumit la batlia de la mà de Llorenç Mas, que aviat presentà la dimissió, i que va ser succeït per Jaume Llull. El PSM de Guillem Roman es presentava a l’esquerra de tot això en una aventura que semblava que no podia tenir més recorregut que el d’una breu campanya electoral.

I tanmateix, tragueren faves d’olla i Roman, líder polític d’aquella revolta juvenil contra el pragmatisme i el possibilisme de l’esquerra imperant, entrà com a regidor a la Sala. Na Margalida ho recorda: “Guillem Roman era una persona especial, intel·ligent, activa i amb molt de carisma. I sobretot molt protestador. He sentit a dir que perquè el progressisme pugui avançar, dins el grup sempre hi ha d’haver una persona que ens faci el contrari, perquè això enriqueix. I ell era aquesta persona”. Avui sembla impensable que un jove que encara no tengui vint anys pugui liderar una opció política amb possibilitats d’obtenir representació institucional: “Nosaltres érem joves, i només per ser joves ja teníem aquestes ganes d’experimentar. Els joves d’avui voler ser els protagonistes ells. El que els agrada és fer-se fotos, mostrar-se. Nosaltres, en canvi, tendíem a la idealització i la mitificació dels altres. Els idealitzàvem, i els mitificàvem, com ho fèiem, per exemple, amb els alumnes que eren una mica més grans que nosaltres, com Lluís Massanet, Pep Tosar, Gabriel Galmés… Ells eren els il·lustrats i tenien una relació especial amb els professors, que de qualque manera eren els seus mentors”. “Aquesta gent que teníem idealitzada”, continua na Margalida, “eren persones que no s’amagaven, no eren discrets, es mostraven. I tothom dins el seu grup tenia la seva manera de ser i de pensar, amb influències molt diverses, com la Nueva Ola, la Movida madrilenya, els catalans, els nacionalistes, els punquis, i cadascú dins el seu ambient era lliure”.

“Que es presentàs el PSM a l’Ajuntament va ser vist per segons qui com una certa irreverència. I això alarmava la CDI. És molt probable que l’entrada del PSM a la Sala fos conseqüència d’aquells anys a l’institut, d’aquella efervescència… I nosaltres, en el fons, l’únic que fèiem era viure el moment, que no teníem consciència que fos un moment… Eren els mateixos professors els qui ho provocaven”, recorda n’Andreu.

La forja d’un poble

Sense l’ebullició social, cultural, sexual, emocional, cívica i política d’aquells anys irrecuperables a l’IES Mossèn Alcover, res no seria explicable del Manacor d’avui. La sensibilitat artística, l’ànsia de contestació permanent, el progressisme dominant dins els sectors més culturals, l’esperit transgressor, l’aura creativa, la capacitat d’organització, l’associacionisme, i el lideratge cultural i civic com a capital cultural, i gairebé nacional, del Llevant mallorquí, no s’haurien acabat esdevenint sense aquella forma àcrata i sincera de viure l’ensenyament. És un temps que no tornarà. L’IES Mossèn Alcover, en canvi, perdura i es transforma dins el cicle dels cursos. I que sigui per molts d’anys.

Llibre primer del Gènesi glosador


Al principi, fou el primer dia, i Déu va crear el silenci i el renou. El renou era caòtic i desolat, el silenci cobria la superfície d’aquell estruend, i l’esperit de Déu planava sobre aquell sense sentit.

Déu digué:

– Que existeixi la paraula.

I la paraula va existir. Déu veié que la paraula era bona, i separà la paraula del silenci. Car només lluny del silenci es podia fer sentir, la paraula. Déu va donar a la paraula el nom de mot, i al silenci li digué pau. Hi hagué la calma i hi hagué el pensament, i fou així que se sentí dins l’aire transparent del cel la primera paraula plena.

Déu digué:

– Que hi hagi un sentit per a cada paraula, i que hi hagi, d’aquesta manera, una forma de discernir l’aigua neta de l’aigua bruta, l’aigua vera de l’aigua falsa.

I existí el sentit per a cada paraula i serví per anomenar les coses i els éssers del món.

Hi hagué un vespre i un matí, i fou el segon dia.

Déu digué:

– Que dins l’aigua dels sintagmes hi nodresquin com peixos els vincles de les paraules, i que per la terra dels fonemes hi brostin talment sementers d’ordi, de blat i de civada, els accents i les entonacions, perquè qui siga que ho vulga doni forma al pensament i ho puga fer amb la paraula.

I va ser així, i de l’aigua dels mots brostà el llambre dels vincles i dins la terra de les paraules lluiren els accents i les entonacions, i les dones i els homes, que havien viscut fins aleshores en silenci, parlaren, i s’entengueren, i comprengueren per a si mateixos el significat primer de les paraules que deien. I comprengueren de llurs congèneres també el missatge final de cada mot que sentien.

Hi hagué un vespre i un matí, i fou el tercer dia.

I Déu digué:

– Que hi hagi dins el gran sementer de paraules una figuera solitària, de garangola neta i sense bordalls, i que cada dona i cada home hi puguen penjar, talment figues per madurar, la paraula que més s’estimin perquè la dotin així d’un nou sentit, d’una novella intenció, d’una connotació inusitada.

I va ser així que els homes i les dones descobriren que ells mateixos, només acudint a l’arbre màgic, podien dotar cada paraula de tants de significats com volguessen. I veieren així mateix que la nova fantasia de les paraules no els allunyava mai de la realitat, ni de la veritat, que era el nom que Déu havia donat a l’arbre de les paraules connotades: la figuera de la Veritat.

Hi hagué un vespre i un matí, i fou el quart dia.

Déu digué:

– Que les dones i els homes que estimin l’aigua de les paraules s’hi rabegin de cos sencer, i que en sentir la frescor dels significats, i de les formes, i del ressò de cada mot a les pipelles, badin encara dins l’aigua els ulls i que així, en emergir de la pica plena de lletres, siguin ja per sempre glosadors.

I va ser així que Déu va crear plens de llum i veritat els glosadors i els digué: sigueu fecunds, i multiplicau les paraules que us he donat, rimau-les i distribuïu-les en trinxes de set síl·labes, feis tallers, organitzau vetlades, acudiu a glosades. Cantau amb alegria, glosau de festa, planyeu-vos amb la cançó, i glosau de dol. Diversificau la glosa perquè d’aquesta riquesa en sortirà la vida del vostre poble. Déu veié que tot això era bo, i els beneí dient-los: glosau cada dia i sempre que en tengueu delit. Jo us daré foganyes i rotlades i camilles i taulades. Feis-ho de boca, o per escrit, no menystingueu mai l’ànsia de compondre amb art les paraules.

Hi hagué un vespre, i hi hagué un nou dia, que va ser el cinquè.

I Déu digué:

-Que existeixi el divendres i que sigui dia de glosada.

I existí el divendres, que va ser per a sempre dia de glosada. Però Déu alçà el dit cap als glosadors, que l’escoltaven d’asseguts damunt pilonets com cadires baixes al voltant d’una foganya de buscalls de sintagmes i estelles de paraules:

– Sigueu sincers i veritables. Sigueu autèntics a cada glosa, a cada cançó i a cada mot. Us he dat la llibertat de recrear cada paraula i reinventar-la i així serà fins a la fi dels dies i el llenguatge. Glosareu sense pensar, i us maduraran les rimes naturals com codonys a la tardor. Sereu éssers heptasil·làbics sense dolor i us cantaran les gargamelles sempre a to com els pinsans dins un pi ver. I la gent us escoltarà, naturalment ensensada, perquè sereu profetes originadors de la paraula.

I va ser així que els glosadors visqueren per sempre dins la certesa de les paraules, que collien amb llibertat de la figuera de la veritat, esponerosa i humil alhora. I aquelles figues en forma de paraules eren tan gustoses que els glosadors volgueren allargar les glosades al sisè dia, que anomenaren dissabte.

Hi hagué un vespre i hi hagué un matí. I per al setè dia, abans de descansar del treball, Déu creà encara la darrera de les paraules, i la més dolorosa, i en digué… ressaca. I els glosadors la volgueren adornar i la penjaren a la figuera de la Veritat, i en digueren… ressaca de dos dies.

Quan tots hagueren descansat Déu s’alçà altra vegada cap als glosadors, i amb el dit alt els advertí:

– Podreu fer sempre gloses i rimar, podreu jugar amb les paraules de la figuera i podreu recrear-les tantes vegades com volgueu. Sereu poetes de la improvisació i riureu i plorareu en llibertat perquè ho fareu sempre des de la veritat. Però no gloseu mai des de la mentida, des de la impostura, ni des del mal ni des de la vanitat. El dia que no prengueu les paraules de la figuera de la veritat, tingueu per cert que aquest arbre serà cendra i cendra seran les paraules connotades que us ha dat.

Hi hagué un vespre i hi hagué un matí, i dos, i tres i quatre. I vengué un nou divendres, i vengué una altra glosada. Cantaven alegres els glosadors enrevoltant el foc i alegres es giraven per prendre de la figuera les paraules que hi havien penjat a madurar, i s’enorgullien de cada nou sentit, de cada nova gràcia, de cada sorprenent significat.

D’entre tots, però, un n’hi hagué que se sentí temptat de vanitat i de mentida, mentre pensava:

– I què, si es fa cendra la figuera. I què si no la tenim per recrear les paraules des de la veritat? O no les tendrem per sempre ja nosaltres, les paraules? Quina necessitat hi ha, de ser sempre veritables i autèntics si ja som nosaltres mateixos qui glosam?

I va ser així que s’alçà del taburet i vanitós cantà per ofendre, i prengué al vol cada paraula, sense ni esguardar l’arbre sagrat i ja veieren els altres que els mots no li sortien del cor i ploraren en colombrar que la figuera de la Veritat s’esdevenia cendra polsosa i que les paraules connotades es fonien amb l’aire castigat del cel i amb la terra cremada i el rostoll.

I Déu digué:

– Ni has estat autèntic, ni has estat sincer. Ni veritable has estat. Has ofès amb maldat per la teva vanitat. I ja que has fet això, i per tu i pel teu mal cap, a tu i a la teva estirp glosadora us faré patir les grans fatigues de les rimes cegues, de les difícils i de les planeres, i hauràs d’entrenar-te per parir els heptasil·làbics, i no sempre et naixeran. Les normes del llenguatge et seran una trava a l’hora de glosar. Voldràs cantar i tan sovint ni el to sabràs prendre. Desitjaràs la perfecció de la glosa, i ella et voldrà sotmetre. I vosaltres, glosadores i glosadors, tengueu per cert que qui d’ara endavant no canti des de la veritat, des de la sinceritat i des de l’autenticitat no podrà arribar mai al cel de la glosa.

Veié, Déu, que amb aire greu l’escoltaven penedits i amb el reflex del foc a la cara, els glosadors. S’alçà del tron de paraules des d’on els havia parlat i estengué les mans amb magnanimitat:

– I us dic, en veritat, homes i dones de la paraula, que aquest cel existirà i en direu d’ara i per sempre Binifaldó, i que per anar-hi també haureu hagut de glosar al Mallorquí.

El trasplantament


Ai, les paraules! N’hi ha tantes que ens evoquen tantes coses! I tantes que ens salven una glosa! I tantes que les deim cada dia tantes vegades! Però segur que tots en tenim qualcuna de preferida, que l’aprenguérem de la padrina, que és intraduïble, que la sentírem per primera vegada dins un bar, o a una conversa familiar, una paraula especial que no tothom coneix, però que sona molt nostra, molt del nostre poble, del nostre país. Si no et ve tot d’una al cap, pensa-hi una estona… I tria’n una. Quina és la teva paraula?

Amb aquesta pregunta demanàvem a cadascun dels participants a la trobada glosadora-amical de Binifaldó una paraula. Ells no sabien quin ús se’n faria. De les trenta-tres paraules donades, va sortir aquest conte. I d’aquest conte, un missatge entorn de la importància de la llengua en el món glosador. La narració, a més, va servir de fil conductor per a la mostra dels resultats de la feina feta durant tot el cap de setmana. Tot plegat va ser ben emocionant! Que vagi de gust!

El trasplantament

Dins la boca se sentí la punxada decidida del bisturí. L’infermer xiuxiuejava al costat de la cirurgiana paraules incomprensibles. Potser parlaven de futbol, del coronavirus, d’Estefanía i Cristofer o del sopar d’anit passada. Potser es deien furtives paraules d’amor mentre li feien el tall. Anestèsia local, li havien dit, però el punxó assèptic li blaïa la llengua, o la hi acaronava. No ho sabria dir. Recordava poca cosa, d’aquell vespre. Havien glosat, i n’estava contenta. No havia estotjat cap cervesa de les que li havien oferit, ni havia guardat cap paraula per a llavor. Totes, les havia dites. Una cançó a l’estrúmbol que li feia jutipiris des del fons del bar, una insinuació intel·ligent i valenta sobre el poder térbol de l’apotecari dins l’Ajuntament per fer destralejar la concurrència una estona, una glosa coenta que va fer esclatar la disbauxa. I estava satisfeta, perquè havia passat per l’enrocador de les rimes més difícils, i havia superat amb nota cada embat dels seus companys de cadafal.

Només una vegada va restar atxul·lada davant una cançó adversària. Acotà el cap. Se sentia derrotada. La vermellor i l’empegueïment li salsien la cara com un sol d’agost i de migdia. I abandonà per un moment la lluita. Se n’anà cap al bany i entrà sense tenir gaire esment d’on posava els peus. Hi ha catxull a les tavernes els dies de gresca grenyal. Sentí un xic-xic davall els peus. Ben davant, el mirall, amb un aire retro, li evocava el pentinador de la padrina, i l’escalfapanxes amb el cossi, i l’arcada de marès que separava els dos aigovessos, i el binerbo el dia de les matances, ben davant les cases… els rentells surant dins el vinagre, els espiadimonis fent batrala sigilós ran de l’aigua verdosa del safareig, on feia navegar, talment llaüts blanquíssims, barquetes fetes d’escorça de pi emblanquinades amb calç. La pàtria és la infantesa.

Alçà l’esguard cap al mirall, altra vegada, treballadora incansable de la paraula, trescadora de mots i paisatges, indagadora d’ànimes i persones, i seguí amb els ulls dins el vidre el camí dels xaragalls que els anys li havien traçat al rostre. Les arrugues ja no eren de riure. I en tenia una tracalada, tantes com tavelles a les cuixes quan era nina d’uè. Saps que hi anava, de bona.

De cop i resposta, amarada de nostàlgia, s’esbucà. Una mà per darrere l’engospà i mentre perdia el món de vista sentia l’olor del cloroform a la boca. I d’allà, a la pedra on ara, sense esma, provava d’avisar que no. Que la llengua no. Però el gatzoll quirúrgic havia acabat la seva feina gairebé a tall de campaneta. Amb prou feines podia moure el cap, però girà la mirada cap a la tauleta auxiliar, i la va veure allà, com un aixovar de carn, vermellíssima, glatint com un cor ple de vida, dins una safata d’or blanc talment un present per a una Salomé de bata blanca. La llengua. Pensava en els ulls foscs de l’apotecari, llosc com un talp, viu com una geneta, rancorós i perdonavides. Devia ser ell qui havia ordit aquella venjança? Com havia sabut que n’havia malparlat a la glosada? Per què la privava de parlar només per haver dit? Per què li feia tallar l’eina sense tenir present que li tallava l’ànima? Entre pampallugues, dins el quiròfan, s’imaginava aquell gorà marratxiner amb els ulls plens d’uixols i mosques vironeres succionant llengües de porc, però ara era ella la que colombrava un esdevenidor negre, amb aquella boca buidada d’ànima. On anirien, les paraules? Què se’n faria de la sonoritat? Qui donaria ara a cada mot el to, la cadència i la pausa? Qui recordaria dins cada conversa, dins cada cançó, dins cada vers les paraules que havia anat acaramullant a cop de memòria i amor? Podrien, els qui li venien darrere, servar com ella havia servat el gust de la terra, el so de l’aigua, l’olor de l’aire, l’ardència del foc en cada paraula? Sabrien reconstruir la pàtria de la seva infantesa? Canviaria el paisatge si canviaven els mots amb què l’havia dibuixat sempre? Canviaria la gent, si canviaven les cançons? Canviaria el poble, si canviava la llengua?

Amb aire compungit, l’infermer la convidà a alçar-se per pujar cap a planta. “Et convé descansar i estar tranquil·la. Serà demà, el trasplantament”.

A Rafel Crespí, in memoriam

Aquestes són les paraules proposades pels assistents a Binifaldó per confeccionar aquest conte:

Estrúmbol, jutipiri, binerbo, destralejar, embat, apotecari, aixovar, pampalluga, xiuxiuejar, enrocador, catxull, salsir, llaüt, llosco, tavella, acaronar, engospar, uixol, pentinador, rentell, tracalada, safareig, espiadimonis, grenyal, atxul·lar, batrala, cervesa, guarà, amarar, esbucar.

I si hagués xutat un altre?


Aquest cap de setmana he viscut en carn i ànima pròpies la tercera edició de Binifaldó, una convivència ludicoformativa emocionant i transcendent. Ara mateix no tenc més paraules per parlar-vos-en. De moment, us deix aquí el conte que em comanaren perquè servís de base a l’apoteòsica i inspiradora sessió dominical. Us en podria explicar moltes coses, del conte, però crec que és prou entenedor. Esper que us agradi.

cristiano

Cau la gota de suor, regalima des del front, i pega esclat damunt l’herba. I s’irisa l’aire encès. El cor et glateix, bum, bum, bum. Tot el camp diu el teu nom, el canten com si fos seu. Sents que t’estimen, t’ho diuen. Mires al cel i somrius. Escups en terra amb menyspreu. Et calen la ràbia i l’odi per concentrar-te en el gest. Ja col·loques la pilota. Ja divises la barrera. Dus l’amor del teu equip carregat damunt l’esquena. La seva força és la teva, però el peu que xuta és teu. Els objectius, com pistoles ufanes i transcendents, t’apunten a tu, estrella incandescent, astre impúdic d’aquesta vana galàxia.

En sentir xiular la falta has corregut a cercar-la. L’acarones i la beses. La pilota, tan rodona. I què et fa estimar-la tant? Xutes per la teva glòria? O per fermar la victòria? Has pensat qui guanyarà? El triomf va cap a tu, perquè ets tu qui l’ha cercat. I no penses en res pus. Ara tot depèn de tu, però sou onze en el camp i cent mil a dins l’estadi. Xutes encara per tu? Et fermaràs bé la bota, assentaràs ferms els tacs sobre la gespa regada. Poses els braços en gerra, eixanques un xic les cames, que ara et tremolen lleument, el cor et glateix, bum, bum, bum. Pegues alenada fonda i no saps si és un sospir o la ferma convicció que et mereixes xutar tu. Fa massa anys que ja hi fas feina, lluites per esser el millor. Cau la gota de suor. Et calen, la ràbia, i l’odi? Només guanyen els taurons, cal esser un depredador, cal humiliar el contrari, aixafaràs l’adversari i ho hauràs fet tu tot sol perquè ets tu qui pega el xut, perquè has fet feina tants d’anys per poder-lo xutar avui.

Darrere tu, ran de l’àrea, amb el físic esbucat, cops i nafres per les cames, samarretes esqueixades, orgull de feina ben feta, t’esguarden els teus companys, una mica agotzonats, amb les mans en els genolls, gladiadors dins el camp gran, lluitadors de feina sorda, sents que són un farciment, un lleu acompanyament, una nosa necessària. Però series aquí, sense el buf del seu alè? Hauries fet tenir ver, el teu triomf absolut, sense la feina abnegada, humil i asserenada, per tants poc reconeguda, dels teus companys de bancada?

Però el peu que xuta és teu. Sents que t’estimen, t’ho diuen. Cent mil veus canten a cor, i si cantes, canten elles. I quan rius, riuen amb tu, perquè te veuen segur. Els arengues amb els braços, però arriba que no saps si els cent mil són tu mateix, cent mil cors dins el teu pit, un batec monumental, perquè ja no són cent mil, perquè ara ja és un de sol, tot es concentra dins tu, perquè el peu que xuta és teu, i el cor et glateix, bum, bum, bum.

I l’àrbitre eleva el braç, i l’àrbitre vol xiular, perquè tu puguis xutar, perquè s’alci la barrera, i perquè voli el porter, perquè la bimba viatgi més aviat que la llum i en més poc temps que un segon certifiqui que tu ets el millor dins aquest món. Es fa el silenci a l’estadi i ja penses com serà: l’estruend dels hooligans, els abraços dels companys, els mil flaixos a la cara, l’espíquer fent venerar el teu nom a la pantalla. T’alçaràs la camiseta, mostraràs abdominals i faràs el crit de guerra.

El silenci es pot tallar, se sent nítid el xiulet. Ja no penses, ni somies, corrs les passes necessàries per abastar la pilota, que a cada passa es fa grossa i aleshores tot s’atura: i si fossis tu tot sol? I si l’estadi fos buit? I si el teu cor fos petit? I si el batec fos minúscul? I si per molt mala sort no pegues bé a la pilota? I si el pal escup la bimba? I si el porter de davant t’endevina la intenció? I si falles i no hi ha qui et sàpiga consolar?

El peu ja és a la pilota, has xutat molt convincent, ho has fet bé, intel·ligent, i la pilota ja vola, però no saps si entrarà. El porter encara no es mou. Aleshores te’n recordes d’aquells dies a l’escola, que et varen deixar xutar, aquella primera vegada que havies volgut jugar. No en sabies, i et volien, per fer créixer aquell equip, perquè creien que tots junts estaríeu condemnats a ser més forts i més bons i estaríeu destinats a guanyar l’equip dels grans. Et varen deixar xutar i després d’haver fallat t’assegueres a plorar, abraçat pels teus companys. Pensares com penses ara, que estàs segur de marcar, que havies de xutar tu, però aquell dubte d’antany sempre revé a cada xut: i si hagués xutat un altre, quants n’hi hauria ara com tu?

Jesús Independent és nat!


 

– Aquí no, Josep! T’he dit que aquí no. La marededéu Junquera parla amb vehemència. Sap perfectament en quines condicions no vol parir.

– Junqui, estimada, on vols que anem, si no? Ens han destrossat el sistema sanitari. No hi ha hospitals. Ni escoles, tendrem aviat, si van així, li deia Sant Josep Puigdemont, presumpte pare i pastisser gironí.

La marededéu Junquera està en estat de bona esperança, però ho sap tothom, perquè és profecia, que Jesús Independent, el filló que ha de tenir, l’ha concebut després d’una relació libidinosa amb l’Esperit Sant del Poble. El Poble que branda, enervat, enèrgic i entusiasta, un gran fal·lus encès d’esperança capaç de beneir encabronat la vella Europa de seminal indignació.

De sobte una gran claror profètica encega els ulls dels dos pelegrins. És l’arcàngel Gabriel, cupaire irreverent: “Oh, Putxi, hereu dels pares de la pàtria, del nostre pare Abraham Pujol, que acceptà el sacrifici dels fills per salvar-se ell; i del nostre líder magnífic Artur Moisès, que va morir als peus de la terra promesa; oh Junqui, marededéu sens màcula ni pecat, pariràs amb dolor un infant independent i republicà damunt un llit de cols de Brussel·les. De molt a prop, rebrà l’escalf del bou major Trapero. D’un poc més lluny, li arribarà l’alè amorós de la somera Colau, sempre equidistant. Haureu de fugir amb el vostre infant. Us havia de dir que fugísseu cap a Egipte, però us convé més Bèlgica, creis-me. No tot el flamenc és dolent. I allà no hi ha toros.

– Jo a Bèlgica no hi vaig! I si te n’hi vas tu, ja m’has vist! Nosaltres parim, nosaltres decidim -avisa revoltada la marededéu Junquera.

– Però Junqui, no et posis així…

– La pitjor manera de protegir Jesús Independent és separar-vos, el poble no us ho perdonaria. Sense desobediència, no hi ha independència, diu l’Arcàngel Gabriel.

Mentrestant, a palau, Felip Herodes talla claus.

-M’han dit que a Betlemona ha nascut un nou rei, un ésser repugnant i malèfic, violent, pervers. I diuen que s’autoproclama fill del poble i que vol esser lliure.

– Majestat, Jesús Independent, es fa dir, i Betlemona i Catajudea completa ja són partits a adorar-lo. Li duen paperetes. Han enrevoltat el seu bres d’urnes. I voten! -qui l’avisa tot rentant-se’n les mans és el primer ministre Pilats Rajoy (sí, Pilats hauria de sortir més endavant, en aquest cas seríem davant una profecia anacrònica).

– Independent? Independent de què? De mi? Independent del meu imperi romà infal·lible? Pilats Rajoy, requisau totes les urnes. Vull el cap de tots aquests pastors que voten. Prepara 4.000 remers i amarra un Piolín al port de Betlemona.

– Però majestat, els agents portuaris també adoren Jesús Independent -a Pilats Rajoy, avui, que és diumenge i va abillat amb el xandall de caminar aviat, li cau la goteta.

– M’és igual! Si vàrem ser capaços de guanyar un mundial, també podem guanyar un país! A por ellos!

– Majestat, no és un país!

– Ah, no? Idò que són? Dos milions i mig de pastors rebels? No em vengueu amb històries, són un país, i els hem de sotmetre! A les bones, o per la força! Antidisturbis, porres i pilotes de goma, si cal!

Simultàniament, a Betlemona, comença a córrer la notícia. Els pastorets Jordis ho criden als vuit vents:

– Tothom cap a la Ciutadella, va, tothom! Que a cal Pastisser hi ha novetat! Jesús Independent és nat!

Pocs dies després, arribats de milers de quilòmetres de distància ideològica, ja són aquí els tres Virreis Màgics de Ponent. Guiats per l’estel de milions d’estelades, i encegats per una ràbia irracional, vénen amb els camells del 155. Duen dins tres cofres els tres tresors més preuats: el virrei Albiol, alt com un sant Pau (Gasol), du la Por; la virreina Inés, vestida de salvapàtries, porta la Presó; i el virrei Miquel (sí, Miquel Iceta), els acompanya amb l’Exili (i qualque ball).

S’entenen, els tres virreis, i ella, Inés, voldria per a ella la custòdia d’aquest Jesús Independent, per adoctrinar-lo en els valors de l’obediència, la submissió i el sotmetiment. Però sap que sense el suport dels pastorets equidistants i de la batlessa de Betlemona poc hi té a pelar.

Els pastorets esperarem. Sant Josep Puigdemont és a Brussel·les amb el present del virrei Iceta. La marededéu Junquera roman cada nit a Estremera, tot patint la presó de la virreina Inés. Com són també, a Soto del Real, els pastorets Jordis. Però i el present del virrei Albiol? On és la por? Qui és que en té? O no volem tots, un Jesús Independent?

“A mi no m’han mort”


Em varen encomanar d’escriure la història d’en Miquel Palmer, Simonet, perquè fos una de les narracions que formassin part de la nit de Misteri al parc, emmarcada dins el pioner i exitós festival de l’oralitat Emparaular. La representació va tenir lloc ahir, a càrrec de Pere Bonet, que ens va saber transportar màgicament a l’estiu de 1936. Avui, malauradament, vivim moments en què les llibertats i els drets fonamentals dels ciutadans tornen a ser vulnerats impunement. No ens dobleguem davant el feixisme.

(Surt l’actor a escena saludant suposades persones que passen a prop d’ell, tot ignorant-lo)

– Ei, hola!

– Pssst!

– Tomeu, com anam?

– Ei, Miquel!

– Magí! Magí?

(S’atura, entristit, i acluca els ulls. Al cap de pocs segons els torna a obrir)

Si acluc els ulls, veig cares. Us passa, a vosaltres? Sempre n’he vistes, quan els tanc. Quan dic sempre, vull dir en aquesta curta vida meva. Tenc devuit anys. Som un al·lot. Ai, perdonau, (es disculpa per no haver-se presentat) Miquel Palmer, em diuen, però tothom em coneix com en Simonet. Per mon pare, que és Simó. I clar, jo som en Simó petit, en Simonet.

Sempre he dibuixat. I quan dic sempre, ja sabeu què vull dir. Un dia passejàvem per na Camel·la amb la padrina. I ens escometé l’amo en Miquel Meu. Bé, Meu és el malnom. L’amo en Miquel Duran era el director de la revista Nosotros. D’al·lot l’amo en Miquel havia pretès ma mare, al cel sia, si és que hi ha cel, i havia fet els passos per ca nostra més d’un dia. L’amo en Miquel em mirà de dalt a baix i, girat cap a la padrina, diu amb un somriure:

– Ca, i menau un bon pollastre, ja, vós. Això és un nét vostre?

– Sí. I si sabessis la mà que té!

– Així que a banda d’anar més estirat que un fus, aquest jove té una virtut…

– Talment, Miquel. Hauries de veure la gràcia que té per dibuixar. Mira que li he dit de vegades! Meam si no pintaràs la teva germaneta petita! I encara és l’hora!

– Padrina! És que n’Aina es mou tot el temps, i així no hi ha qui dibuixi! Els models han d’estar quiets!

– No ha de menester ningú que li digui el que ha de fer, en Miquelet nostre. Ha après de sonar el clarinet i hauries de veure quines melodies… I per pintar, agafa els pasquins del cine i en sap treure les cares talment. Tot lo dia hi està ficat. Ja no sabem on hem de penjar tants de quadres. Voldria els veiessis, és que són de veure! Sobretot, si vas al local d’Unió Republicana veuràs el retrat que hi tenen penjat de n’Azaña, pintat d’en Miquelet nostre. I tot això de la seva mà. No n’hi ha hagut d’ensenyar ningú. I ja no te dic els dibuixos. Tant li és treure la cara exacta de qualsevol, com fer-ne una caricatura que quan la mir és que no me puc aturar de riure…

– Padrina!

– I no te convendria més, al·lot, posar-te a fer feina de fuster o de manobre i no perdre el temps amb dibuixets?

(En Miquel es treu un mocador per tapar-se la boca mentre, tímid, estossega)

– Sí, l’amo en Miquel, he fet feina a can Mola, al carrer de n’Olesa, de mosset de fuster, però no he estat gaire fi, darrerament. Estic delicat dels pulmons, i segons quins esforços no els puc fer. M’és igual si no em pagau. Passaré gust de fer dibuixos i que els manacorins els puguin veure.

Fa un poc més d’un any, d’això. I de llavors ençà no m’he aturat de dibuixar mai.

(Torna a aclucar els ulls)

Ja torn veure cares. Diantre de cares! Quan dibuix, la mà va tota sola. És com si una rampa m’anàs dels ulls al cervell i del cervell a la mà. I així com veig la cara, així la dibuix, tan ràpida és aquesta rampa.

El primer dia que vaig comparèixer per la redacció del Nosotros ja vaig collar de bon de veres amb en Tolito. Bé, tots li deim en Tolito perquè és petitoi, i tan bon al·lot, però si va dir ver en Tomeu Blanquer ja frega la quarantena i té dos infants que ben aviat començaran a roncar qualque fadrina. Li vaig mostrar qualque dibuix meu. N’hi vaig fer qualcun just davant:

– Fotre, sí que ho ets graciós, tu, Simonet. Farem una cosa: jo tenc molt bona mà amb els cossos, perquè vaig anar molts d’anys a dibuix d’anatomia humana. Però les cares sempre m’han costat. D’això te’n cuidaràs tu.

– I com ho hem de firmar? Amb el nostre nom?

– Ah, això ho tria l’artista. Has de ser tu, Simonet, qui decidesqui com vol signar les seves obres.

– Vull firmar Verax. En llatí vol dir “veraç”, “que diu la veritat”, perquè els meus dibuixos no menten mai. En tot cas, exageren les veritats que hi ha damunt cada cara, davall cada cervellera. Podem fer vinyetes crítiques, sarcàstiques, Tomeu, però jo, de mentides, no en vull dir mai.

Encara me’n record de la primera vinyeta que publicàrem. Tot d’una que va sortir el Nosotros el vaig anar a cercar al local per dur-lo a mostrar a ca nostra:

– Padrina, padrina! Mira quina cara que hem posat a en Mabutí! Hahaha! Ja hi tornarà, aquest fatxa! Eh! I mira en Verga, quina carota que li hem deixat! Quin estafador, quin mafiós!

Ella no reia, però. -Anau alerta, Miquelet. No importuneu segons qui, Miquelet, si no hi importa. Anau alerta.

Dibuixàrem amb en Tolito, tot allò que ningú mai no havia gosat dibuixar. Els dèiem els “intocables”. Però nosaltres els tocàvem cada setmana. Sempre, i quan dic sempre ja sabeu què vull dir, sempre m’ha indignat la injustícia. Contra el privilegi dels rics, la dignitat dels qui no tenen. Contra la supèrbia dels poderosos, la humilitat dels més febles. Contra la injustícia, el crit. Però és clar, delicat com estava, jo no podia cridar i dibuixava, dibuixava les cares que veia, les que veig avui encara, les cares dels qui s’aferren als privilegis que han rebut d’avior o que han obtingut de fa poc.

Dibuixàrem en Mitja Bota, i n’Arrom, don Toni Maria de la Música, en Guillem de la Torre. Ens revoltava la relació tan estreta que tenien les dretes amb l’església i els capellans i les monges eren uns habituals de les nostres vinyetes. O el totpoderós Joan Verga. No teníem por de res. I de què n’havíem de tenir? Joves com érem, abrandats, apassionats! Qui ens havia de fer por? Escrivien, debatien, protestaven, les dretes. No toleraven els canvis en les contribucions que havia aprovat l’Ajuntament del batle Garanya. No comprenien aquella fal·lera per fer escoles. Ni podien sofrir que no volgués anar a missa, el batle. Fariseus! Darrere aquella cara de beatos falsos s’hi amagava el feixisme. Ja ens havien arribat noves de Hitler a Alemanya, de Mussolini a Itàlia, i sabíem que aquella dreta feia feina i s’organitzava per implantar-se també aquí. No ho podíem deixar passar. No podíem consentir-ho.

Ens agradava especialment caricaturitzar un historiador local, advocat de professió, i de malnom en Mabutí, li deien.

Més tard vaig saber que el poble li dedicaria una plaça. M’han dit que en aquest temps vostre, entre Rosselló i Còrsega, a la barriada de sa Torre, li retem aquests honors. En Mabutí… que va ser tan xerec, que va ser l’ideòleg de la dreta més estantissa i agressiva de Manacor… ah sí? Idò jas un carrer!

Les actituds de la dreta es radicalitzaren. A S’Agrícola anaven amb el pèl arreveixinat i la cresta dreta. Els pagesos, com polls entrats en pastura, eren els qui tenien els privilegis més gelosos. Al cafè dels senyors, a sa Bassa mateix, tot es duia sempre amb més pausa. Una pausa que no era gaire de fiar, tanmateix… Però, ai, els pagesos. Ai, els nous rics. Ai, la figurera i la beateria falsa.

Hi havia nirvis. I les notícies que arribaven de Madrid no eren gens esperançadores per a la república. Els militars no estaven disposats a consentir que es canviàs l’statu quo. I les dretes, molt menys. Esclatà la guerra.

No vaig perdre mai el coratge, jo. Ca!! Els primers dies els carabiners feren front als feixistes. El batle Garanya s’amagà, i l’amo n’Andreu Ravanell quedà al capdavant del consistori per defensar l’estat de dret, perquè no podia ser que ens prenguessin per les armes allò que havíem guanyat per les urnes. Però no hi va haver manera. Les dretes enviaren reforços de Palma i en tres dies es feren seu l’Ajuntament i el comandament de la vila. Molts de rojos s’amagaren. D’altres trobaren que no hi importava, “tanmateix no hem fet res, noltros”, pensaven. I els trobaven a ca seva, que dinaven, que sopaven, que dormien:

– Joan, vendràs amb noltros.

– Tomeu, mos hauràs d’acompanyar.

– Toni, aixeca’t i passa-mos davant.

Sinistres camises blaves! Hi estaven a caramull, els nostres, a la presó. Què els devien voler fer? Tancats per les seves idees. Homes condrets, sense cap delicte de sang. Sense altra “taca” a la seva vida que haver volgut dur la cultura a tot el poble perquè tot el poble tengués les mateixes oportunitats. Sense altre mal que prendre als rics per donar-ho als pobres. Sense altre corc que creure profundament en un sentit de la responsabilitat pública per gestionar el bé comú en bé de tothom. I ara els tenien allà, tancats com a bísties.

Els rojos anàvem coa baixa, aquells dies. Les pistoles fan por. I els fusells. Però en fan sobretot aquelles cares, les cares que veig encara ara si acluc els ulls.

Però vet aquí que aquelles ombres mortes reviscolen com reviscola amb el cel molt net un dia d’hivern després de la tempesta.

Un vespre se presenta en Guillem Pipado a ca nostra:

– Miquel, diuen que els rojos han desembarcat al Port, i a sa Coma, i a cala Anguila. Que són dos mil, quatre mil, què sé jo! Que la mar és plena de barques i vaixells de guerra. Que duen camions. Que vénen a salvar-nos!

No hi cabia de goig. No sabia on m’havia de posar d’alegria. Déu meu, si és que hi ha déu, quins dies tan intensos! Vaig pensar que no podia quedar mans aplegades, que jo ho havia de veure, que havia de viure el triomf de la llibertat per damunt el feixisme. L’endemà dematí partiríem cap al Port. Em vaig aixecar fosca negra, encara, ben prou alerta a despertar la padrina. Vaig agafar un poc de pa, un tascó de formatge i una mica d’aigua i vaig partir a cercar en Magí, un cosí meu afectat de la cosa política, també.

(En Miquel tira maquets a la persiana, per despertar en Magí, i siula fluixet).

– Sssst! Ssst! Magí! (amb veu fluixa dins la nit)

(Silenci)

– Magí.

(S’obren les persianes)

– Qui és? (també amb veu fluixa).

– Som en Miquel cosí.

– Què putes vols? No són les sis, encara!

– Magí, han desembarcat els rojos al Port. Hem de partir. Diuen que són més de quatre mil. Que hi ha barques i vaixells de guerra, i camions. Que ens salvaran, que salvaran la república! Agafa menjar i beure i treu les bicicletes, que partim cap a la mar.

Emparats per la fosca, guiats per aquella mitja lluna d’agost, pedalàrem amb l’ànima encesa per la carretera polsosa i pujàrem a les muntanyes de Son Josep. El sol guaitava darrere la calitja agostenca. Els galls de Son Forteza saludaven el nou dia. Se sentia lladruc de cans. La mar anava plana. Atalaiats damunt un pi vàrem veure com ens naixia davant el prodigi:

– Tu, tu! (en Miquel toca el colze repetidament a en Magí, perquè es giri) Eh, mira això! Els teus collons! Homes i homes, camions, hidroavions, fusells, munició, no acaba mai, això, mira’ls com desembarquen. Vénen contents, alegres, combatius! No els sents cantar? (canta fluixet, ell)

Viva la quince brigada
Rúmbala, rúmbala, rúmbala

Que se ha cubierto de gloria
Ay, Carmela, ay, Carmela!

Luchamos contra los moros
Rúmbala, rúmbala, rúmbala

Mercenarios y fascistas
Ay, Carmela, ay, Carmela!

– Hahaha! Magí! Les esquerres unides per derrotar el feixisme! No podem perdre mai, Magí! Ho tenim guanyat! Ho tenim guanyat!

Davallàrem el puig amb foc a les sabates, com si ens encalçassin, com si aquella alegria ens hagués revestit de coratge i energia. Però no tenguérem temps d’arribar a baix. Al peu del turó, arran de carretera, ja amb el sol alt i enmig del so insistent de les xigales, sentírem aquella veu:

– Qui hi ha aquí?

– En Miquel Palmer i en Magí Duran, senyor.

– I què hi fèieu aquí dalt, al·lots? Que vos volíeu afegir a la tropa de rojos que ha desembarcat? Que els fèieu senyes?

– Senyor, noltros no…

– Al·lots, mos haureu d’acompanyar. Soldats! Pujau-los al camió!

Ens dugueren a la presó. No havia vist mai tantes d’ànimes esbucades. Els homes que havien reblit d’il·lusió tot un poble, els qui s’havien cuidat durant els darrers anys d’aplicar els valors de la república a tots els racons de la vida manacorina, tancats. I en Magí i jo tancats amb ells.

Avui ha entrat un soldat. Encara feia fosca. Ha quedat dret enmig de la porta i ha cridat:

– Queden en llibertat!

S’ha posat a dir noms. Ni sé què deia. Ni qui s’aixecava. Fa cinc dies i cinc nits que em tenen aquí tancat. He dormit poc, cada nit. I jo enyor la padrina. I mon pare. I els meus germans. I n’Aineta. Petitona meva, germaneta dolça! En arribar a ca nostra la dibuixaré!

– Miquel Palmer.

Ha dit Miquel Palmer. I m’he aixecat d’esma. M’he aixecat com qui s’alça de la taula en haver acabat de dinar, com qui surt del casino en acabar el tuti, com qui parteix de ca seva per anar a festejar. M’he aixecat com un al·lot per una llepolia, i he passat pel portal com un home que no sap quin temps li queda de ser home. M’he posat darrere aquella teringa d’homes i hem partit a caminar cap a defora. Quan hem estat al carrer ens han esperat un escamot de falangistes amb fusells. Una dotzena devien ser. A cops de culata ens han fet pujar a un camió. He vist homes que ploraven. Joves que cridaven sa mare. He aclucat els ulls. I he vist cares. M’he sentit aquella rampa a la mà. “Si tengués un llapis, ara, un carbonet”… Però duc les mans fermades amb un fil de ferro, com aquests homes que ploren, com aquests joves que criden sa mare.

Ens han fet seure dins el camió. Dos falangistes també hi han pujat. Anaven drets, amb els fusells a l’espatla. Els dos més joves, eren. Els dos més fanfarrons: el Sord i el Forneret. Darrere, a un altre camió, hi han pujat els altres deu i un capellà. He mirat les cares d’aquells homes que havien sortit amb mi de la presó. Cares com la meva, trepanades de silenci i de por.

– On ens duis? -ha demanat a un falangista un dels més granats, dels més valents, que no s’ha aturat en cap moment de mirar-lo a la cara.

– Calla, roig! Ara te donarem una bona medecina, meam si te cures! -li ha dit el Forneret empenyent-lo amb la culata.

De cop i resposta, els camions s’han aturat. Ens han obert el portelló.

– Au, baixau!

Hem davallat. Aquí, aquí on em veis, just darrere el cementeri. Aquí, amb aquesta olor estranya de carn cremada. Amb aquesta fosca més negra que els corbs que hi ha damunt les figueres, paint la carronya podrida del mal. Aquí, devora les tres figueres, curulles d’un esplet de figues generós. Aquí, devora aquesta paret barrinada, foradada com un cel negre d’estels lluents.

Mentre venia cap a nosaltres, el capellà es cordava una cartutxera amb una pistola part damunt la sotana. No clarejava encara, quan ens ha volgut confessar. Jo li he dit que no tenia res a dir-li. Que sempre, i quan dic sempre ja sabeu què vull dir, he fet bonda i que sempre he estat veraç, que he dit sempre la veritat, i que si hi ha déu, poca cosa deu tenir a veure amb el seu, tan vestit de negre, tan poca cosa aquest déu seu, que els seus pastors necessiten pistoles…

– Camina -m’han dit. Ets lliure. I no et giris a darrere. I no m’he girat jo. No m’he girat, perquè som un al·lot, perquè som un home. I perquè tenia por. He corregut. I he sentit trons. I he sentit veus que em contaven que la padrineta es va morir d’un disgust. Què li degueren fer, per disgustar-la tant? He sentit veus que em parlaven de n’Aineta, la meva germanona petita, la de les rialles més tendres, reclosa primer a l’Hospici, més tard a les Minyones de Palma. He sentit veus que em deien que encara avui els militants més vells d’Unió Republicana es recorden del quadre de n’Azaña penjat al local del carrer de n’Amer. He sentit veus que repetien les veritats de la guerra. M’han dit que mataren l’amo en Miquel Meu, i en Tolito. I que mataren el cosinet Magí. He sabut que trobaren el batle Garanya, que li esclafaren les ulleres. Que el mataren, també. Que els rojos es reembarcaren. Que el poble es va convertir en una clova d’odi i de por. He sabut que acabada la guerra feren prendre oli de ricí a les viudes. I m’han dit que a S’Agrícola hi feien les llistes de la gent que feia nosa. I que en Mabutí encara ara té una plaça a Manacor.

A mi no m’han mort. Som aquí encara. Però ja no sent les veus. Som jo la veu, som jo la rampa que em parteix del cervell i m’arriba a la mà. Si em donau un llapis, dibuixaré dins aquest silenci tota la veritat podrida que m’han contat aquestes veus.

Som en Miquel Palmer. Simonet de malnom, per mon pare, que és Simó, i clar, jo som en Simó Petit. Som en Miquel Palmer, mosset de fuster. Som en Miquel Palmer, clarinet virtuós. Som en Miquel Palmer, dibuixant de Nosotros. Som en Miquel Palmer, i avui som viu per tots els qui mataren en nom de l’ordre, en nom de déu, en nom de la pàtria. Ja no em fan mal, els pulmons, i crid: som en Miquel Palmer!

He aclucat els ulls i he tornat veure totes aquelles cares dibuixades. Perquè si acluc els ulls, veig cares, encara.

(En Miquel Palmer es gira, dóna l’esquena al públic i mostra l’esquena ensangonada, i la jaqueta esqueixada per forats de bala. Desapareix dins la fosca)

Heus ací un petit moment de la representació d’anit:

Els externs


Aquesta setmana he escrit per a l’especial de la Patrona de la revista Punt Informatiu de Pollença. Jo, un extern de la festa. Aquí en teniu el resultat.

He estat dues vegades a l’Alborada. I una més a la festa de Moros i Cristians del dia de la Patrona. És poc bagatge per a mi, que sempre m’ha abellit de rondar festes aquí i allà.

De la primera vegada que hi vaig venir, per ventura fa quinze anys, per ventura en fa vint, tenc nítida una imatge que encara mai no havia descobert enlloc, aleshores. Mentre cercàvem aparcament vèiem a la forana del poble desenes de cotxes amb el maleter obert i joves que bevien per “posar-se a to” abans d’entrar a plaça com ho fan els bous esperitats abans de ser executats a cop d’espasa.

Hi vaig acudir sense suport local, com un extern-extern. Em vaig amollar dins la plaça sense entendre què hi fèiem i veient que el vertader interès dels qui hi havien anat com jo no era tant veure com era la festa, sinó beure com era la festa, i en estar en dansa, mirar de plegar qualque bocinet de carn fresca per arrodonir el vespre.

En vaig quedar escalivat. Com que els humans travelam sempre dues vegades amb la mateixa pedra, encara hi vaig tornar un altre pic. Amb resultats semblants.

Més recentment, no deu fer deu anys encara, vaig acudir a la festa de Moros i Cristians, ara sí, però, albergat per una pollencina, que em va saber col·locar a bon lloc per veure començar la festa. Vaig sentir l’amenaça metàl·lica de la simitarra que arrossegava, imponent, en Dragut. Vaig veure les al·lotes amb la camisa de dormir. Vaig veure els cristians, blanquíssims, armats de rems i garrots i falçs. I vaig veure guaitar en Joan Mas per la finestra baixa de ca seva. El vaig sentir cridar, braços enlaire, apel·lant coratge i assistència a la Mare de Déu dels Àngels. I tot esclafí. Potser perquè avui la pollencina que m’albergava ja no hi és, potser perquè record com si fossin fotografies descolorides però molt nítides aquell dia, ara quan ho escric sent els ulls humits i calfreds per l’espinada.

No som qui per donar consells a ningú. Però hi ha algunes reflexions importants entorn de la festa de la Patrona de Pollença, que són del tot equiparables a d’altres manifestacions festives com Sant Joan de Ciutadella, el Firó de Sóller, o el Sant Antoni de la Pobla, Artà o Manacor, que em toca, aquest darrer, de més a prop.

La primera parla dels joves. No pens, en absolut, que s’hagi de bandejar l’alcohol de la festa. N’és part indestriable. Ni tampoc pens que la carn i el goig dels cossos no hi hagin de tenir un espai. Tots recordam els besos robats de matinada, o l’apassionat xoc dels cossos desitjant-se més que mai després de l’eufòria de la festa. De fet, l’assistència a les festes dels pobles del costat, ha servit durant molts d’anys per forjar parelles que ajudassin a combatre l’endogàmia entre els joves del poble. I després hi ha el beure. Tots recordam una gatera, si els amics ens l’han contada. Tots sabem que l’alegria es multiplica amb unes gotes, o unes copes, de mesclat. Que la conversa flueix. Que socialitzam desinhibits. Aquests elements són els que criden els joves a la festa. I els joves són els qui fan que la festa sigui viva, que no sigui un fòssil, que camini, i que evolucioni.

La segona parla de la massificació. La primera afluència massiva a la festa ha de ser la dels locals. El prestigi i el renom de qualsevol celebració popular rau, primer de tot, en el zel que hi posen els vilans (i els pagesos, i els mariners) de la contrada. Cal, és necessària, indispensable, aquesta massificació, perquè és la que dóna cos i tarannà a la festa. És, en definitiva, la que la protegeix d’aigualir-se dins el brou del temps.

La tercera parla dels externs. Després de la vivència personal, del sentiment, de l’emoció, allò que dóna forma definitiva a l’orgull de poble i a l’orgull d’una festa és la valoració que en fan els externs, que hi acudeixen, encuriosits i cridats pel boca a boca. L’orgull creix en justa proporció al ressò extern de la festa. Hi són, també, necessaris, els externs. Però alerta. L’extern desinformat, el jove del botellot, el que cerca brega, el qui cerca bauxa o el qui no cerca res, aquests han de ser entesos com a danys col·laterals, i com a tals, cal que siguin minimitzats. No és dolent, un esquit de xovinisme, en aquest cas. L’extern acollit, el que socialitza amb els festers locals, el que s’informa i s’interessa, el que viu, veu, mira i beu i estima la festa amb ulls apassionats, aquest és l’extern que hem de voler.

I la darrera: potser no cal, segur que no cal, de fet, segur que és contraproduent, voler ser extern d’una festa cada any. Podem visitar, conèixer i gaudir les festes de cada lloc, però sense embafar. Preocupem-nos tots, sobretot, de mantenir la de ca nostra, que prou feina en tenim.

 

“Fantasmas” i bubotes


Ahir vàrem fer la festa de graduació dels meus tutorands de 2n de batxillerat. 25 pollastrells que surten del nieró i se’n van a córrer món. No ha estat un any senzill. Al final, com sospitàvem tots, ens han brollat les emocions, i fa devers un mes que ho vivim apassionadament, que se’ns trenca la veu quan en parlam, que ploram en públic i d’amagat i que estam molt nerviosos. Ahir, encara pendents de les notes de selectivitat, férem la festeta al Turó de ses Alzines, amb ells, els grans protagonistes, les seves famílies i els professors del seu equip educatiu. Va ser un gust i un plaer emocionant. Aquí teniu el discurset glosat de final de curs que els vaig fer.

“Los fantasmas ya me atacan”
ja començ a passar pena
i me dic mecagondena…
“Estos chicos no lo sacan”,
em deia n’Ana d’anglès,
jo dic “tocaran la glòria”.
I na Marina d’Història:
“No sé si podrem fer res”.
“Dels teus no aprova ningú”,
plora na Fina de Mates,
i jo dic “ja estau empates
perquè ho diu tot el comú”.

Jo per tot ja veig bubotes
i per més que rem i rem
no veig on arribarem
si treuen aquestes notes.
“Si no muden de color
Toni, crec que no ho trauran”
me deia en Joan Simó.
“I no tots aprovaran”,
na Laura de Geografia…
M’heu dit més d’una vegada:
“La classe ja està enfadada,
Toni, mos tenen mania”.
Amb la mirada cansada,
he mirat de posar pau,
cridant “al·lots estudiau
que vos vendrà la glopada”.

I a la fi, quin resum feim?
que hem ‘cabat batxillerat
quasi tots hem aprovat
i encara no mos ho creim.
I els qui heu acabat plorant
perquè duis qualque suspesa
cercau àvids la proesa
d’un setembre triomfant.

Tots heu estat molt valents
heu sabut pegar una estreta,
noltros qualque rebaixeta
per deixar-vos més contents.
I a tots els qui heu copiat
l’enhorabona sincera
ni estant ‘seguts a darrere
enguany vos hi han plegat.
Els qui heu estudiat de veres
sense trampes ni enganys
veureu que passats els anys
sereu persones senceres.
Que punyetes, si ja ho sou,
tots els que anit sou aquí!
No importa fer tant de xou
per poder-ho discernir.

Tanmateix, per si no ho veis
permeteu-me l’ocasió
per tornar a fer de tutor
amb un parell de consells:
No faceu carregar els feixos
als vostres companys de niu.
Si heu de ser competitius
sigau-ho amb voltros mateixos.
Sigau personatges mítics
joves de mil i un colors
sigau lliurepensadors,
ciutadans lliures i crítics.
I correu risc i ventura,
riureu molt i plorareu
i sempre recordareu
on s’encetà l’aventura.
Sereu tots gent de cor noble
i sabreu on heu crescut:
agraïts a l’institut,
l’institut del vostre poble.

I ara per ordre de llista
com un equip de futbol
jo que no som futbolista
dic els vostres noms al vol:

Jose Mari i Margalida
quanta pau i quanta vida.
i Ainara i David
quina feina i quin profit.
Nayara i Caterina,
ja sou la gent que camina.
Rafa Delgado, Adrián,
fa estona que sou gent gran.
Aina Duran, Joan Fons,
m’agraden els vostres tons.
Andreu i Víctor Herreros
sou molt bons, i punyeteros.
Nadia Iglesias i Kai Liu
heu de triomfar, segur.
I Cuca i Mariona,
la victòria per corona.
Pep Xavier, Xavi Navarro,
ja teniu un nivellarro.
Lluïsa i Javi Palmer,
artistes, ell el primer.
Marc Ramis i Mar Panyella,
quin camí de vida bella.
Àngela i Arianna
el coratge vos comanda.
Tu Manu, ets el darrer
i per mi, sempre el primer.

És un vespre d’emocions
i de bones companyies,
jo tancaré aquests dies
cantant les vostres cançons:

Aniràs a Ciutadella
o a fer un viatge gran
faràs el que els altres fan
perquè vius l’edat més bella.
Cavalcaràs sense sella,
p’rò també estudiaràs
en les llargues nits al ras
perquè la feina no cansa:
un setembre d’esperança
per volar com volaràs.

Ja ve l’hora de partir
amb la rialla a la cara
i amb molta gent que t’empara
com càlid vent de garbí.
Que et sigui planer el camí
i si plores com en néixer
vacil·lant davant la reixa
recorda-te’n per favor,
del consell d’aquell tutor:
no t’aturis mai de créixer.

“Llavorim i polsim de serradís”


Carlota Oliva es posà en contacte amb mi perquè dugués el guiatge de la ruta WoW per Manacor. Ens hi acompanyà Martha Zein, creativa i entusiasta, que va ser l’encarregada de guiar el quadern de bitàcola de la jornada. Gràcies a tots els assistents i a elles dues. Va ser un gust. Aquí teniu els textos que hi vàrem llegir i les breus introduccions a cada un dels autors. 

  1. Institució Pública Antoni Maria Alcover. Carrer de Pare Andreu Fernández

Presentació i inici de la ruta Walking on Words a Manacor

maria antònia oliver

  1. Maria Antònia Oliver. Figues d’un altre paner (1985). Carrer del Centre

Maria Antònia Oliver (Manacor, 1946) forma part de la generació literària dels 70. S’inicia en la literatura amb novel·les centrades en les transformacions de la societat mallorquina amb una base rondallística, fantàstica i onírica.

Preocupada també amb el seu marit Jaume Fuster per la plena normalitat de la narrativa catalana, conrea gèneres i subgèneres molt diversos, com la novel·la negra, o la narrativa eròtica. És en aquest sentit que forma part del col·lectiu Ofèlia Dracs, que neix a mitjan dècada dels setanta per promoure la literatura de gènere. La seva narrativa dóna un protagonisme especial a la dona. Així en la seva sèrie de novel·la negra (Estudi en lila, Antípodes…) la protagonista és la detectiva Lònia Guiu.

Recentment, després de prop de cinquanta anys d’ofici literari, ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Especialment celebrades han estat també les seves novel·les Joana E i Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà. Precisament Montcarrà representa el món mític de Manacor que podem veure en aquest fragment extret de Coordenades espai-temps per guardar les ensaïmades, on l’autora denuncia els canvis en els noms de carrers després de la guerra civil.

“Donya Maria s’acostava, trec-trec-trec, s’acostava el ventall que no feia vent però que omplia la mà d’arbres de fulles grosses, grogues, daurades, dolces, omplien la mà de donya Maria que s’acostava pel carrer Antonio Duran efa e, de Montcarrà… S’acostava amb un pas compassat de cames tortes i un ventall de veu reboua trec-trec-trec, damunt el pit de donya Maria, trrrrrrrrsssssst es tancava amb la llatinesa de ventall bo, de senyora, fi, fina, grossa, gros, transparent de tan fi, de tan lleuger, no com el meu d’anar a missa els estius, petit, petita, de fusta sense envernissar que intentava manejar-lo com feia donya Maria (que tenia les cames tortes i un caminar molt senyor, senyora, i venia de missa amb el vel senyor, de senyora, damunt els cabells blancs, pentinats de perruquera de cada dia i el ventall de fulles de tardor brodades feia trec-trec-trec-trrrrrrrssssst) feia crec-crec-crec damunt el meu pit pla i, sacsejat per les meves mans que volien imitar les de donya Maria (que el tancava amb un gest imperceptible), s’encallava a la meitat i les barnilles espetegaven… no era el finíssim, lleugeríssim trrrrrrrisssssst-trec-trec-trec-trrrrrrrrsssst de donya Maria, que venia de Ciutat a Montcarrà, al casal de ca l’Hereu de davant cal padrí Pere de can Mariano del carrer Antonio Duran efa e, ¿del carrer del Centre?, no, del carrer Antonio Duran efa e, és el mateix carrer, idò… canviaren tots els noms… ah! El carrer del Bon Jesús és el carrer José López efa e… ah!”

  1. Llorenç Femenias. Cròniques malastres (1999). Plaça de sa Bassa.

Llorenç Femenias (Manacor, 1924). Mestre d’escola i advocat, estudià a Barcelona, Múrcia i Salamanca. Després d’un primer llibre en castellà, publicà sempre en català, amb una reeixida primera novel·la Homilia a Guillem Parpal, seguida d’altres com Mala pell o Cròniques Malastres. Col·laborà a les revistes Arriba, 7Setmanari i, en una darrera etapa, Cent per Cent (totes tres revistes locals).

Amb una literatura que sovint frega el costumisme, tot i que amb un punt de vista crític, àcid i divertit, Femenias es preocupà també per la guerra civil, que marcà fondament la seva generació. Precisament Cròniques malastres treu a llum amb tres realts curts records i vivències en forma de novel·la, que considera una “confessió necessària”.

“I Cormana, cap del municipi de Carrotja, també tenia una plaça anomenada de ses Tavernes, tot i que de major no en tenia res. Era cap del tornall -amb una andana grossa- de set carrers, envoltada de tavernes, on hi havia la Prefectura de la Falange local i res més, però que, per la cosa de la guerra de Carrotja, l’havien feta l’expositor, el mostruari de fira, el lloc on s’exhibien els fets que alhora es consideraven gloriosos, com eren principalment, la mostra de presoners de guerra, els mítings enardits, el lloc de festa de tot quant aleshores se n’havia d’estar avergonyits:

– Has vist quina cara de matons que tenien, els que ens mostraven abans d’afusellar-los -deien uns.

– Era hora de fer net de comunistes -deien altres.

– Vergonya, cavallers, vergonya és el que vos falta duent-nos a mostrar els vostros trofeus de caça, deien els que no hi estaven d’acord.

Però el fet important era que Cormana tenia el mostrador més macabre, més funest, més vil de tots els pobles de l’Illa. Mentre la guerra seguia, amb més o menys dignitat, tot i que fou una guerra que Mallorca no la va anar a cercar, sinó que la hi dugueren de fora per fer-nos la guitza. Cormana se sentia patriotera, orgullosa”.

jaume vidal

  1. Jaume Vidal Alcover. Dues rondalles farcides i altres narracions (1980). Església dels Dolors.

Jaume Vidal Alcover (Manacor, 1923 – Barcelona, 1991) és autor d’una extensa i variadíssima obra literària i d’assaig. Forma part de la generació de poetes mallorquins de postguerra juntament amb Josep Maria Llompart, Blai Bonet o Llorenç Moyà. Va ser company vital de Maria Aurèlia Capmany, amb qui treballaren traduccions i també lletres per a grups com La Trinca. Influí poderosament la generació manacorina immediatament posterior (Guillem d’Efak, Miquel Àngel Riera, Jaume Santandreu…)

Gran assagista, va ser també un fervorós polemista, fet que li reportà més d’una enemistat amb intel·lectuals i escriptors de la seva època. El 1970 rebé el Carles Riba per Terra negra. I és precisament en el camp de la poesia on excel·lí, amb creacions de gran sensualitat, amb ressonàncies populars però també altament cultes, amb un acurat treball amb els sonets clàssics. El 1988 rebé també la Creu de Sant Jordi. En el camp de la traducció és especialment cèlebre la d’A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust. Com a assagista publicà Estudis de literatura medieval i moderna o la Síntesi d’Història de la literatura catalana, entre molts d’altres.

En poesia destaquen el seu primer llibre, L’hora verda, i d’altres com El dolor de cada dia o El fill pròdig.

També conreà la novel·la, el teatre i la narrativa breu. Precisament d’aquest darrer gènere agafam un fragment del llibre Dues rondalles farcides i altres narracions, on fa referència a la intercessió miraculosa del Sant Crist de Manacor per desactivar les pèrfides bombes roges que queien l’estiu del 36 sobre la vila de les perles.

“Però de moment no vèiem més avions que els que arribaven de la Península -els avions de la Generalitat, els ha anomenat qualcú- i llençaven damunt Manacor bombes miraculoses. Dic miraculoses perquè no explotaven mai, o amb tan poca força, que no feien més forat que el d’un clot de figuera. La pietat de la vila deia que era el Sant Crist que les emparava amb les mans poderoses, i avui podeu veure, al cambril de la santa, bruna i cabelluda imatge, dues bombes pintades de vermell i negre -els colors del falangisme- convertides en canelobres. Una vegada, una d’aquelles bombes va caure damunt l’hospital de sang de l’Escola Graduada, a baix de Na Camel·la, on hi havia la meva germana gran que hi feia d’infermera. (Quin esglai per la meva mare quan li dugueren la notícia, que va esser ben aviat!). Va travessar la teulada i va anar a passar per l’entremig de les cames d’un malalt, que, com que era a les cames on havia rebut les ferides, les tenia eixancades. Però la bomba no va explotar. El ferit, de l’esglai, va pegar bot, i el trobaren, que hi havia arribat a peu, devers el Pont d’Inca, a cinquanta quilòmetres de Manacor”.

d'efak

  1. Guillem d’Efak. Tampoc el foc (1995). Carrer de n’Olesa.

Guillem d’Efak (Río Muni, 1930 – Palma, 1995) va ser cantant, escriptor i actor. Nasqué a Guinea Equatorial, essent encara aquest país africà colònia espanyola, fill d’un guàrdia colonial manacorí i una princesa pàmue. Son pare, en veure-li al front la taca característica de la seva família, els Cremats, el dugué amb tres anys cap a Manacor.

Els anys seixanta, de la mà de Josep Maria Llompart i altres intel·lectuals, entrà a formar part de la nova cançó, amb un èxit notable. Seves són composicions com ara “La cançó de Son Coletes”, “La balada d’en Jordi Roca” o “Cavallet de serp”.

Publicà també la novel·la La ponentada gran, o la rapsòdia teatral Gimnèsies i pitiüses.

Deia sempre que l’efervescència literària, creativa i cultural manacorina és deguda a les ones magnètiques emeses per la mítica Roca del Castellet, que sortirà més endavant avui.

En la seva poesia destaquen Madona i l’arbre (premi Carles riba 1969) i Erosfera, ambdós de caire amorós. Els seus versos també suposen una mitificació constant de la infantesa, de la seva infantesa manacorina, com ho són aquests que hem triat del darrer llibre que publicà en vida, Tampoc el foc.

“Fa claroreta,
un darrere l’altre
s’encenen els galls,
s’apaguen els grills.
Un darrere l’altre

s’encenen els ciris
a dalt de l’altar.
Una rere l’altra
se’n van les velletes
a missa primera.
Mentre els altres junyen,
ja ha sortit un carro
cap a foravila.
Ja fa claroreta.
El mul sap les tresques
que menen al tros.

Llavorim
i polsim
de serradís.
La lluita
amb l’aiguacuita
i amb el tornavís.
El mar li ha
fet la clenxa i
l’ha pentinat
-massa aigua potser-.
Plantat al bell mig del somriure
porta el cigarret
primer de la vida.
Vol ésser fuster
i comença avui el mosset.
Camina i fa via
de cap al taller.
Camina i somia
la roda del carro
que un jorn
sabrà fer.

La trinxa d’herba verda entre les ginyes
que els carros han marcat a la camada.
L’olor de les enagos de la mare.
El poble, com un peix a dins la pols
on rabeja ses escates de teulades.
L’esquella de l’ermita proclamant-se
germana gran de test de les ovelles.
El pacífic fumet del plat a taula.
Les figueres de moro i la llocada.
L’hivern que, dels nius secs, n’ha fet perruques.
Els mobles fregats d’oli i el cadàver,
barres lligades, de l’avi dins la caixa.
Les arestes de palla a les faldetes
i al cambuix del jovent que ha pres formes.
L’àvia que tot ho sent fingint becaina.
Els convidats a noces i matances
barrejant gaudi i treball el mateix dia.
Besllums que es tornen mares dins la fosca
i llàgrimes que cauen solitàries.
El fumeral torçadet de la fàbrica.
Escampa el tren, coix-coix, renous de ferros
per fer-nos creure que no és de jugueta.
Remors de caragola a la boval
fet com el bram tacat de fems de vaques.

I pertot el miracle
escàs i exquisit
de l’aigua
fet degotís
i corregudes
avall pendís
i cavant roca
a davall terra
que s’ha fet gerra
plena d’encants
i de miralls.
La set antiga,
la terra triga
de la garriga
i del sementer
i el vent que llèpol
seca la soca
i fa palla
de les cerres serretes,
càrritx, fenars.
Pebre coent
i l’albergínia
feta tumbet
vengut de Grècia
obrint-se solc
xarxa parada.

Les llenegadores
del Pinar de sa Coma
de la pols fan fanguet
i uns crits esquifits
que els surten dels llavis
i dels dits petits.

garbriel gamés

  1. Gabriel Galmés. El rei de la selva (1996). Torre de Ses Puntes.

Gabriel Galmés (Manacor, 1962-2001), dedicat a la docència, va ser un articulista lúcid, irònic i mordaç, dotat d’un sentit de l’humor prodigiós. Per tenir-ne notícia, del tot recomanable és el recull Vull una estàtua eqüestre.

Però on de veres destacà va ser en el camp de la novel·la, on radiografià i universalitzà el Manacor del seu temps amb un humor de ressonàncies britàniques. Especialment celebrades foren El rei de la casa, El rei de la selva i Una cara manllevada. La seva mort prematura ens ha privat d’un escriptor destinat a liderar la seva generació (Quim Monzó, Sergi Pàmies, Empar Moliner) a Mallorca.

D’El rei de la selva extreim el fragment d’aquesta hilarant inauguració pictòrica a càrrec de Catalina Bibiloni.

“A l’exposició de Catalina Bibiloni hi assistia la millor gent de Palma. Un Conseller del Govern Balear hi havia anat a extasiar-se davant els seus paisatges amb nens. Una corrua de cotxes oficials esperaven que els seus ocupants s’hi tornassin a instal·lar per fugir corrents. Catalina Bibiloni rebia felicitacions sinceres d’altres ignorants feliços, i es congratulava d’haver reunit tants d’Alts Càrrecs. Una rotlana d’escriptors locals criticava despietadament les manifestacions d’intel·lecte pueril dels qui no hi eren presents. Pugnaven amb una rotllana de pintors, barallats amb els escriptors i entre ells. Aprofitaven aquell dia per fer front comú contra la ingenuïtat de qui es pensava haver inventat el naïf.

Tant Catalina Bibiloni com Francesc serra rebien enhorabones càlides. La Torre de Ses Puntes era un edifici gòtic salvat miraculosament dels apetits d’una ciutat malèvola.”

Antoni-Maria-Alcover_2

  1. Antoni Maria Alcover. Rondalles mallorquines. Tom IV. Claustre de Sant Vicenç Ferrer.

Antoni Maria Alcover (Manacor, 1862 – Palma, 1932) va ser un heroi romàntic. Un personatge singular i gegantí. Un amador incansable i impenitent de la llengua catalana. Nat a la possessió de Santa Cirga, d’on els seus pares eren pagesos, va ordenar-se prevere i va arribar a ser vicari general.

En l’àmbit de la lingüística va ser president de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, i fou l’impulsor del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

La seva obra magna fou el Diccionari català-valencià-balear, que no pogué veure acabat i que continuà Francesc de Borja Moll.

A banda de la seva tasca com a lingüista, destacà també com a folklorista, amb l’aplec de les rondalles mallorquines, d’on extreim aquest divertit passatge sobre la vida de sant Vicenç Ferrer.

Pareix que sant Vicenç feia miracles a raig i roi, per pa i per sal; i de tanta de gent que compareixia an es convent demanant-li adjutori, no hi havia qui hi paràs ni qui s’hi oís, fins que ets altres frares se presenten an el pare prior, dient-li:

-Pare prior, això de fra Vicenç de fer tants de miracles no pot anar pus. Aquest convent és pitjor que una fira; sa gent no mos deixen estar amb sossec: ni porem resar ni fer oració ni un sant remei. Se fa precís que vossa paternidat hi pos retgit.

– Res -diu el pare prior-. Privarem fra Vicenç de fer-ne pus sense ordre meua!

Dit i fet, crida fra Vicenç i li diu:

– Ja n’heu fet massa, de miracles! Fora fer-ne pus sense orde meua!

– No pas ànsia, pare prior -diu sant Vicenç-. Som fii d’obediència i prou!

Sant Vicenç estigué a l’obediència, i a tots es qui anaven a demanar-li que else fes un miracle, else deia:

– Fiets meus, el pare prior me té privat de fer-ne.

Passaren uns quants dies així, fins que Déu compongué que an aquell convent hagueren d’adobar ses teulades. Hi pugen es picapedrers i hala a posar bé teules descarabutades d’es vent i a mudar ses rompudes o cruiades.

I heu de creure i pensar que assetsuaixí un picapedrer que anava i venia per dalt sa teulada mudant teules d’ací i d’allà travela, cau i redola rost avall, arriba an es cap d’abaix de sa teulada i pren sa fua per avall.

Ets altres picapedrers ja el veien mort i fet benes tot d’una que pegaria en terra. Afinen sant Vicenç que guaitava per una finestra i tots li criden:

– Fra Vicenç!!! Feis un miracle per amor de Déu!!!

– Atura’t una mica, i aniré a demanar d’orde an el pare prior!

Es picapedrer, que casi ja arribava en terra, s’atura a l’aire, i sant Vicenç corrents an el pare prior a demanar-li l’orde per fer aquell miracle!

El pare prior, com sent allò, se’n va corrents allà on era es picapedrer a l’aire. Romangué amb sos cabeis drets, com és natural, i s’exclamà:

– Fra Vicenç, es miracle ja l’heu fet! Ja que hi sou, acabau-lo!

Aquí sant Vicenç diu an es picapedrer que davallàs a poc a poc.

Aquest ho va fer així; i com tocà amb sos peus en terra, se tira de genoions an es peus de sant Vicenç fent-li mils de gràcies d’haver-li salvada la vida.

Aquí el pare prior digué a sant Vicenç:

– Fra Vicenç, vos decant s’orde que vos havia dada de no fer pus miracles. Feis-ne tants com vulga el Bon Jesús.

I sant Vicenç tornà fer miracles, tai tirat.

Això contava, com érem al·lots, fra Antonio, un fraret llec que qeudava a Manacor dels frares del convent de Sant Vicenç Ferrer d’allà.

antoni mus

  1. Antoni Mus. Vida i miracles de n’Aineta dels Matalassos (1976). Via Majòrica

Antoni Mus (Felanitx, 1926 – Manacor, 1982) s’inicia en el món literari a través del teatre tradicional i costumista. És fundador i director de la companyia manacorina El farol. El 1968 dirigeix la companyia Artis i l’orienta cap a un teatre més culte. És autor de peces com Jo me vull casar, Teranyines, o Mal bocí.

En l’àmbit de la narrativa excel·leix amb obres com La lloriguera, Bubotes o La senyora, amb la qual guanyà el premi Sant Jordi de novel·la, i que va ser duita al cinema en una versió protagonitzada per Fernando Rey i Sílvia Tortosa. Autor de ressonàncies costumistes, mostra una visió crítica de la societat, amb històries fosques sovint entroncades amb la realitat, que mostren el costat més negre de l’ésser humà.

Recentment s’han tornat a representar Vida i miracles de n’Aineta dels Matalassos i Por, ambdós muntatges altament recomanables.

Professionalment va ser director industrial de Perlas Majorica i és aquí on podem ubicar aquesta narració extreta del recull Vida i miracles de n’Aineta dels Matalassos.

Feia una mesada, poc més poc menys, que havia arribada de Guadix. Allà a Guadix, suposam, s’hi havia deixat l’alegria que, diuen, és patrimoni dels andalusos, de tots.

Perquè la dona anava més trista que una butxaca buida.

Morena sí que ho era, això sí.

I tenia els ulls negres, ben negres. Aleshores, una micona irritats de plorar enyorances, però negres, ben negres.

I també era negre el vestit i negres les sabates. D’un negre ala de mosca, és ver, un negre més tost postís, que en pegar-li el sol no acabava de decidir-se a ésser marró-brut o verd-fosc iridiscent…

Les arracades també eren negres.

I més de dues dents.

I una miqueta, el cap de les ungles, endolades com tota ella.

No és que dugués dol de fresc de qualcú: duia un dol antic de tot, de tothom, històric.

Clar que ella no ho sabia.

Arribà i s’instal·la a la casa d’uns parents que, feia dos anys, també havien vingut de Guadix.

Una casa, un piset, on cabien, pitjant, quatre o cinc persones i en vivien dotze.

Ella va esser la qui va fer tretze: ai, Verge de les Angústies, quin nombre, el tretze, per a ella, andalusa i carregada de supersticions!

Però no, no va tenir gaire mala sort.

L’endemà d’haver arribat, sense perdre més temps, acompanyada d’una cosineta que coneixia ben bé el camí, anà al Sindicat.

Quina feina sabia fer?

Totes i cap.

Especialitat?

No, especialitat, no, allà, a Gaudix, no hi havia especialistes, a Guadix tothom sabia fer de tot, i a la vegada, no sabia fer de res, ho entén?

No. Com és això?

Li ho aclariré: em referesc al Guadix dels meus, dels com jo, dels qui des que vinguérem al món anàrem cul a l’aire fins que el cul ja no era mostrador en públic. I, des de llavors, des que ens tapàrem el cul, vàrem començar a aprendre de fer de tot i de no fer de res.

Ja l’avisarem.

Quan? Digui quan, sap? Miri, no tenc un cèntim, ni una perra gorda… Li dic que ja l’avisarem.

I l’avisaren quan feia una mesada, poc més poc menys, que havia arribada de Guadix, s’havia instal·lada en aquella casa on, ni fent oli, no hi cabien -tenien organitzats uns torns de dormir: el seu era de la una de la tarda a les set de l’horabaixa, i els vespres, en acabar de veure la televisió, asseure’s a un balancí i pegar becadetes fins a rompre l’alba; de dia, a passejar amb la cosineta, a veure coses i a visitar el cementiri que sempre és entretingut i reconfortant… -, i havia anat al Sindicat.

L’avisaren perquè a una fàbrica sol·licitaven personal i no era mester cap especialització, car els productes que frabicava aquella empresa eren poc corrents, gairebé únics. La qual cosa, suposava que no podia haver-hi personal lliure que hagués fet un aprenentatge previ a qualque altra fàbrica similar. I hi havia molta feina, aleshores: feines auxiliars, sobretot, que reclamaven gent feinera i amb ganes de millorar i complir.

Anà a la fàbrica tot d’una.

Efectivament, cercaven personal i segurament l’admetrien:

Pugi a les oficines. En ésser dalt, ja li indicaran quin és el senyor que s’encarrega dels contractes.

El senyor que li indicaren, no era simpàtic ni sull: era un senyor d’edat indefinida, gestos indefinits i veu indefinida, que estenia contractes, feia les nòmines, s’encarregava de les qüestions socials i tenia una lletra i feia uns nombres cal·ligràficament perfectes. Estava al dia, sempre, de tot quant sortís en els Butlletins Oficials de la Província. L’honorava un sentit de l’exactitud que hauria d’envejar el millor rellotge suís: set n’han entrades, set n’han de sortir. Aquestes són les normes de l’empresa. Això diu la llei. La casa no és un hospici ni es dedica a la beneficiència. Són les sis i mitja en punt, és hora de plegar.

Bon dia, senyor.

Què nom?

Beatriz.

Beatriz què més?

De la Rosa y Coronado. ¿Bonito, verdad usted?

D’on és?

De Guadix, de Guadix de la meva ànima!

Quin dia va néixer?

Un dia d’hivern: mumare sempre contava que no havia passat tant de fred mai! Vaig néixer a Guadix, eh? a Guadix de les meves amors.

Família?

Caramulls! Els pares i quasi tots els germans, tret dels quatre que són a Alemanya, estan a Guadix, a Guadix de les meves entranyes.

Tant de Guadix, tant de Guadix! Si l’estima tant, per què ha venguda aquí?

Ai, perquè la señora me se murió!

La senyora?

És que la senyora era muy buena, però molt!: jo no tenia altra responsabilitat que la de procurar tenir el jardí net de fulles mortes, de flors seques: de regar els cossiols: d’enfilar pels filferros les enredaderas; de treure l’herba dolenta… I venia la senyora, cap al tard, mirava el redol que havia endreçat jo, ¿sabe usted? aquell dia i, si el trobava polit i endreçat tal i com volia, em deia, hala, hija mía, a sopar. I quin sopar més abundós!

I el dinar?

Ah, no, seria un abús: una menjada al dia.

I de jornal?

Oh, no, de cobrar, res: ja em mantenia.

Dormia a la casa, almenys?…

Ca, no, anava a ca una tia meva, germana del meu pare ¿entiende usted? que només era a uns quatre quilòmetres del palau de la senyora. Ca nostra, en canvi, era nou quilòmetres lluny, bastante, verdad usted? per anar i venir a peu cada dia.

Vol dir que el sopar era tot?

I ho troba poc? Endemés la senyora no era massa exigent: perdonava qualque gerani esfullat, qualque brot caigut… Ah, sí, era molt bona dona, molt. Pero me se murió! Déu la tengui a la Glòria.

No ho sé…

I com que de senyores d’aquestes no n’hi sol haver moltes, ja em té sense feina i sense sopar. I com que unos primos que teníem per aquí ens deien que per aquí sempre hi ha qualque feina i tothom sopa, doncs, mire usted, cap aquí s’ha dit! Perquè endemés, per aquí, també, hi ha… ¿Como se lo explicaría a usted? Hi ha un jove de Guadix que, a Guadix, abans de venir per aquí, em tenia el cor robat… cosas ¿verdad usted? A vostè no li ha robat el cor cap mallorquina?

Per aquí no robam cors: en convenir mos casam i ja està. Anem per feina: sap llegir?

Poc, poquito…

I escriure?

Menys, casi na…

Nom del pare?

Ai, sí, això sí que sí! A Guadix de la meva vida, d’això sí que en sabem molt. Miri:

I la dona féu lo senyal de la creu!

– En nombre del Padre y del Hijo y del Espíritu Santo, amén.

Li demanava son pare què nomia i no que se senyàs!

Ai, perdò, ho havia mal entès, perdóneme usted. És que jo som molt religiosa ¿sabe usted? i amb motiu, perquè Dios no m’ha desemparada mai, ¡jamás!

Qui no s’aconhorta és perquè no vol… 

  1. Dinar. Nou Gran Sol. Avinguda de Fra Juníper Serra.

unamuno

10 . Miguel de Unamuno. Andanzas y visiones españolas (1922). Ronda de l’Institut.

Miguel de Unamuno (Bilbao, 1864 – Salamanca, 1936) és un escriptor i filòsof pertanyent a la generació espanyola del 98. Conreà gran varietat de gèneres literaris, com la novel·la, l’assaig, el teatre i la poesia. En novel·la destaquen Niebla, La tía Tula o San Manuel Bueno mártir. 

A Andanzas y visiones españolas (1922) explicà les experiències viscudes en els seus viatges i eixides, talment un llibre de viatges on expressa les emocions experimentades entorn del paisatge, una preocupació temàtica de la seva generació.

Una d’aquestes vivències va ser a Mallorca, concretament l’estiu del 1916. Unamuno va ser a Manacor entre els dies 14 i 28 de juny. Arribà al moll de Palma a bord del Jaume I, segons relatava el diari La Última Hora d’aquells dies. Unamuno passà a Mallorca un mes llarg, i va ser acollit per uns familiars seus. El notari Gurmensindo Solís vivia al número 24 del carrer del Centre i era casat Zoila de Echénarro, cosina de Concha Lizarra, esposa d’Unamuno.

És curiosa la referència que fa l’escriptor bilbaí de la Roca del Castellet i la seva llegenda.

Esta parte de la isla en que desde hace once días me encuentro pasa, no sé bien por qué, por ser la menos pintoresca de ella. Acaso por ser la más llana. Llámanla la llanura. Me escribe desde Barcelona un amigo que los suyos de Palma se sienten aterrados—tal es su expresión—de que vaya yo a juzgar a todo Mallorca por esta parte en que estoy ahora descansando. Ignoran que las llanuras me encantan tanto como las montañas, y que si éstas me tientan a treparlas para descubrir desde su cumbre más amplios horizontes gozo de éstos sosegadamente desde el llano. Y que es hermoso aquí ver ponerse el sol tras de la sierra del Norte, la más elevada de la isla, que se alza allá, a lo lejos, destacándose sobre las verdes ondulaciones del terreno! Porque la llamada llanura no es una pampa o una estepa, no es como la llanura de la Mancha o el páramo de entre León y Palencia, sino que es un terreno ondulado cubierto todo él de árboles de cultivo. Desde el castillete de la roca—«es castellot de sa roca»—o desde la roca del castillete—«sa roca des castellot»—que es un peñasco a modo de torreón que se alza aquí cerca sobre una dulce colina, ¡qué grato es contemplar tumbado allí arriba los quietos rebaños de almendros, de higueras, de algarrobos, de vides, de pinos, que arraigan en las mansas oleadas petrificadas de la tierra de la roqueta! Y a lo lejos el mar. Cuenta que este peñasco, este castillo rocoso, es una guija que se sacó del zapato y dejó sobre esta colina un gigante que venía de Felanitx a Manacor” 

riera

  1. Miquel Àngel Riera. Biografia (1974). Via Portugal.

Miquel Àngel Riera (Manacor, 1930-1996) va viure una infantesa marcada fondament per la guerra civil, i una joventut en ple apogeu de la dictadura franquista. Company de generació de Guillem d’Efak o Jaume Santandreu, va ser influït també per Jaume Vidal, alguns anys major. Cursà estudis de dret a Barcelona i exercí de gestor a Manacor.

En el camp literari destacà sobretot per la seva novel·lística, reconeguda amb nombrosos premis, entre els quals destaquen el Sant Jordi, per Morir quan cal i el Josep Pla, per Illa Flaubert. Les seves quatre primeres novel·les constitueixen una tetralogia sobre la guerra civil. De sintaxi complexa i lèxic riquíssim, Riera treballà la novel·la psicològica, fondament influït per Proust.

També destacà com a poeta, amb un inicial i sorprenent Poemes a Nai, que aviat esdevingué referent poètic del seu moment, fins i tot abans de ser publicat. Poemes a Nai guanyà el Premi Ciutat de Palma, que mai no va arribar a rebre, atès que un membre del jurat l’impugnà per immoral.

La seva poesia, d’una sensualitat i una imatgeria que recorda alguns poetes del vint-i-set com Lorca, Aleixandre o Salinas, s’insereix de forma primerenca en el realisme social, amb títols com Biografia o Paràbola i clam de la cosa humana. El seu darrer llibre de versos, El pis de la badia, va ser un dels més venuts de l’època.

Reproduïm aquí un dels poemes de biografia, on Riera evoca la descoberta del sexe en la seva pubertat.

Ara record, com tan sovint me passa,

la tarda aquella, aquella, aquella tarda.

La vida era neta i grenyal, a la sortida del poble.

La vinya, ampla i litúrgica,

cantava noces pròpies, abraçant-se amb els pàmpols.

Aquí, la caseta

clucada, de color de test,

el pou fidel i casolà

amb l’aigua fada i quadrada,

i la figuera solemne

que tot d’una amb tothom emparentava.

Sullà, les pruneres de frare

s’estenien quaresmals per la tanca amb maresos

lliurats ja a assumir el color,

el malnom

i els òxids particulars de la meva família.

Era hora d’anar a vida

al pati interior de la meva infantesa

on la indolència me feia escola

d’aprendre definitivament a mai no entendre

el misteri d’aquella ardenta correntia

que tan bé me sabia totes les tresques del cos.

Ah, entranyable record,

fresc i concret com una gerra d’aigua!

Fou tan senzill i bell com mirar una soca

i deixar-hi gravat, amb l’ull, el nom que estimam.

La mirada es perdé enllà de les pruneres,

i al centre exacte del món,

acorades a l’estricta biografia del paisatge,

aparegueren formes!,

i en resultà, d’aquelles formes,

que la vida les havia posat al davant meu

perquè jo hi fos, allà, com mai no havia estat enlloc

i em fes desesperar aquell sentir-me,

amb elles,

humà,

auroralment humà tot per mor d’elles,

i jo, que des d’aquell instant

assolia la noblesa de ser panorama

ja no en vaig voler saber, del món,

més que la seva complexió de tenir formes,

formes com aquelles

que feien tenir el primer pantaix a totes les meves:

vaig restar ennuegat ja de per vida

perquè havia ocorregut

la màgia decisiva de començar a no entendre’m.

Ja res no fou igual,

la sort era triada:

un crit sentit ben endins de la sang

(ningú no el va sentir)

i l’home, així convocat, anant cap a l’home

sentint per les cames una formigor d’urgències.

Com ho record, ara mateix, amb quina gola,

com m’arriba, des de tan lluny,

travessant les parets del temps,

fet quelcom més viu

que un abellerol burinyant pels vidres:

era el gran èxtasi, l’augusta obediència,

i el camí precipitat cap al temple solitari,

aquell no vacil·lar,

aquell transcendent travessar la cortina de sac

rere la qual m’esperava un sagrament novíssim

que em deixaria ungit ja per a sempre.

Les mosques remugaven un saltiri

per l’aire incandescent

dins el qual jo era flama. Pujaven

per la meva espinada processons de fred

portant, sota pal·li, tremolors genitrícies

cap a les meves mans.

Ah, les mans,

les mans despertes, les deixondides mans,

les mans cruixents, acabades de treure

de taller de disseny,

graponejant pel cos com qui no troba la porta

per la qual evadir-se irreversiblement

des de si mateix

cap a si mateix,

les astorades mans, multiplicades,

les mans, l’esbart de mans,

les bicicletes mans,

les salvadores mans,

cercant-te,

Nai,

per la llunyania exultant del meu ventre, estremit i proper

cercant-te allà deçà de tot,

tan mancades de temps i alhora

tan sobrades de temps per a trencar minuciosament,

al vol,

una a una, totes les ametlles,

les creadores mans

enrampades de goig, enrampadores,

definitivament

san-

ti-

fi-

ca-

des.

Donaria una mà, Nai,

per poder altra volta cercar-te

pel meu cos

la primera vegada.

Heus aquí l’amor

estrenyent l’infant dins el seu puny:

com prendre el pols a la tarda.

La tarda,

que record ben clar

amb la clau al pany,

oberta

i

plana.

Hilari-Cara-Refraccions-que-del_1315678442_1652806_1233x826

  1. Hilari de Cara. Carrer d’Artà (2014). Carrer d’Artà

Hilari de Cara (Melilla, 1945) viu a Manacor des de 1967 i és doctor en filologia catalana amb una tesi sobre la narrativa de Quim Monzó. Va ser professor de secundària a l’IES Mossèn Alcover i marcà una de les generacions més fructíferes (cívicament i literàriament) de Manacor. Entre el 1995 i el 2002 residí als Estats Units, on desenvolupà una intensa activitat cultural. Després de dos poemaris inicials marcats pel paisatge i la joventut més madura (L’espai del senglar i Quaderns d’Es Llombards). Després de l’eròtic Bolero, arriben llibres de maduresa inquietants com Absalom. El 2014 va rebre el Carles Riba de poesia per Refraccions.

Ha publicat també una novel·la, Un llac en flames, primera part d’una trilogia que espera encara poder ser publicada de forma completa.

Reproduïm aquí un poema de Carrer d’Artà, un dels seus darrers llibres, que referencia el vial manacorí per on eren conduïts els presos republicans cap a l’execució al cementeri vell.

Carrer d’ombra angosta, mai no vaig viure

la teva plenitud de pols, ni el teu

inici, quan des del no res d’ovelles,

serps i ocells eres un erm ni a mi

ni als meus amors tudats, no coneixies

les paraules que et nomien,

ni passes ni cavalls, ni el nom dels morts;

la sang bavava, devia ser fosca

com les nits silents que t’embolcallen

a l’hivern, com aquest fred de sal fonda

que puja de la mar. Per les voreres

que t’acompanyen han estimat vagues

ombres de dones en follia

que em deixaven per parets nues,

per paties secrets, per corrals esflorats,

per certeses comptables, per homes

d’ombra llarga amb cap nafra a la pell.

Creia en tu, com qui creu que el Sant Crist

surava damunt les ones del Port

crucificat a posta per esser nafrat

mil vegades més, penjat sota un arc,

remorejat de llavis closos, plens

de besos de sang pintada, de boques

tèrboles de via agre i aiguardent,

d’ulls enrogits de saladina i calç.

 

Mai no he plorat per tu, lent carrer

d’angostura. D’infant no et coneixia,

no m’has vist jugar, no he sentit mai

els crits dels que duien a rebre un tro

al clatell, una escopinada als ulls,

una rialla suada damunt

de la gasolina que els cremava,

tampoc no he fet curses al llarg d’aquest

quilòmetre estret que corres descalç

en bicicletes negres, ni amb pilotes

de goma, la meva infantesa

no et pertany. Ens vam conèixer fa poc,

un parell de dotzenes llargues d’anys

i abans jo jugava molt enfora,

i quan encara no existia jo,

era l’ull blau del pare

que et sobrevolava amb hidroavions

amb bombes al costat

camí de Barcelona o de València,

aquell creim, aquella carnisseria

ens ferma en la culpa coagulada

de la sang, la resta ets tu, taronges

virtuals, marcides, llavis i rialla encara

vivíssima, gravada al cor per sempre

estotjada al marès de safrà

de l’ocàs i alhora

de la vida de totes les vesprades.

  1. Guillem Vidal. Jocs d’infantesa (1998). Carrer de l’Amargura.

Guillem Vidal (Manacor, 1945-1992) es va donar a conèixer amb Els Sagraments, llibre de relats breus publicat el 1967. Aquest fou l’únic llibre seu publicat en vida.

Amb una literatura molt arrelada al poble de la seva vida, Manacor, amb tocs de costumisme, però sobretot amb una tendència a la ironia i fins i tot al sarcasme, va relatar els malvicis d’una societat tancada i religiosa com era la del manacor dels anys cinquanta i seixanta.

A Jocs d’infantesa, publicat el 1998 evoca els seus records més tendres relacionats amb els estius familiars a Porto Cristo. Aquí en destacam una part del primer capítol, que fa referència a les darreries d’un curs qualsevol a l’escola de La Salle.

“Tampoc no acabava d’entendre la peremptòria necessitat de saber llegir i escriure, que, tanmateix, ja en sabia, i més m’hauria estimat vagar tot el dia pel carrer, darrere els carros que anaven i venien de foravila, anar a badar als oficis de mort o als casaments, esperar el tren sota l’ombra dels pollancres de l’estació o anar darrere el saig per tot el poble, escoltant els bans amb què, cada instant, es despenjava, per no res, el senyor batle.

Més que no sentir-me enclaustrat entre les parets humides de l’escola dels frares, m’hauria agradat escapar-me fins a la Torre dels Enagistes i inventar-me històries de moros i cristians o fins a sa Roca per a conjurar la por que em feia el gegant. Ja sabeu que la roca no és més que un macolí que el gegant es va treure un bon dia de l’espardenya i el va deixar damunt el turó, prop de Son Coletes. O fugir fins al Port entre horts, garrigues i sementers i trobar alguna fada que em deslliuràs, definitivament, de l’autoritat, que jutjava malèvola, de l’hermano Ambrosio”.

  1. Mary Stuart Boyd. Les illes venturoses (1911). Plaça de Weyler.

Mary Stuart Boyd (Glasgow, 1861 – Nova Zelanda, 1937) és el model de novel·lista britànica de l’època victoriana. Va dur a terme nombrosos viatges, que va publicar de forma novel·lada. Entre aquests viatges hi ha el que va fer a Mallorca, Menorca i Eivissa, i que va publicar en l’ampli volum Les illes venturoses, una edició que va gaudir d’un ampli ressò a la premsa illenca de l’època. Documenta Balear l’ha recuperada amb una traducció de l’any 2008.

Els seus llibres eren il·lustrats pel seu marit Alexander Stuart Boyd

Stuart Boyd va ser a Manacor, també, i ho conta a Les illes venturoses. Visitaren les coves del Drach i s’hostatjaren a la Fonda Femenias, des d’on contemplaren amb estupefacció la destrucció de l’antiga església gòtica de la vila.

“Per allotjar-nos a Manacor, els nostres amics ens recomanaren la Fonda Femenias, i cap allà naàrem en arribar per gaudir d’un àpat mariner i per reservar habitacions per quan tornàssim.

La fonda, d’una arquitectura molt peculiar, es troba just en el centre de la ciutat. Una gran balconada coberta, a la qual s’accedeix des de la major part de les habitacions, té vistes sobre la bella església que és l’orgull de Manacor. La meva habitacio, ubicada un pis més avall, disposava d’una curiosa saleta. En faig menció perquè la manca de sales d’estar és habitualment el punt feble de les fondes de les Balears. El prreu, acordat en arribar, fou de quatre pessetes per dia, i incloïa un berenar frugal.

Se’ns serví ràpidament el dinar en un gran menjador que era tan pintoresc i original com la resta de la casa. Tenia deu portes, quatre cantoneres i cap finestra. La llum entrava a través de dues petites claraboies en forma de cúpula en el sostre.

(…)

Una esplèndida posta de sol banyava el cel acolorit mentre tornàvem fent sotracs cap a Manacor per la carretera desastrosa. Les torres altes de l’església de la vila del pla sobresortien ombrívoles i imponents contrastant amb els grups brillants de niguls rosats.

Havíem estat discutint l’aspecte desconcertant de l’edifici, el qual tenia una certa semblança a l’estil de l’arquitectura eclesiàstica russa, i cap ni un a qualsevol altra escola coneguda. Una bastida encara envoltava l’alta torre del campanar, i en passar pel costat de l’església ens semblà que s’hi estaven fent unes operacions importants. Un grup d’homes, joves i nins, que sortien apressadament empenyent o estirant carretes carregades de blocs de pedra que apilaven en l’exterior de l’església, s’obrien pas a empentes entre un constant torrent de persones que accedia a l’edifici.

Una norma molt útil quan es viatja és seguir la multitud si es vol saber què està passant. Movent-nos amb la massa cap a l’església, ens aturàrem perplexos davant l’escena de destrucció que hi vérem a dins.

L’interior del majestuós edifici era un desgavell d’agitació salvatge. L’aire era ple de polsina. Gràcies a la llum de les llànties que permetien veure tènuement a través de la foscor, poguérem veure la gran cúpula blanca elevant-se cap al cel; i davall, en terra, dues enormes piràmides de pedra rompuda i argamassa.

En el cim dels munts es veien vagament unes figures que treballaven amb una energia gairebé febril per eliminar aquella gran muntanya d’enderrocs. L’ambient era renouer, però amb el renou indispensable d’una activitat violenta i coordinada al mateix temps. I l’estridència de les rodes voltant per damunt del sòl de pedra, mentre una quadrilla de voluntariosos empenyien cada carretó carregat fora de l’església, s’afegia a la confusió profana.

Aquella escena ens resultà tan inesperada, tan aliena als hàbits del segle XX, que a les nostres desconcertades ments els semblava gairebé com si haguéssim retrocedit en el temps i fóssim els espectadors del saqueig de l’església per part d’una turba iconoclasta.

Resultava tranquil·litzador veure que la feina estava essent supervisada per uns capellans, els quals contremplaven amb una benèfola aprovació els frenètics esforços dels treballadors.

Un d’ells, veient que érem estrangers i probablement endevinant el nostre desconcert, s’acostà amablement i, amb una expressió de plàcid orgull il·luminant la seva cara vella, ens donà voluntàriament una explicació de l’emocionant escena que estàvem presenciant.

El clergat de Manacor, veient la necessitat d’ampliar la seva església ja important, havia apel·lat al poble. Aquest tot d’una estigué d’acord a ajudar i ben aviat s’iniciaren els treballs d’ampliació, de caràcter enterament local, incloses les estàtues que adornaven els nínxos, les quals havien estat tallades per un dels capellans.

Les parets de la nova església, elevant-se d’una manera gradual, tancaren l’antic edifici, dins el qual es continuaren celebrant serveis religiosos sense cap variació. En completar-se les parets noves, el sòl de l’edifici es cobrí amb una gruixada capa de branques de pi; i després de la missa que s’havia celebrat el mateix matí de la nostra arribada a Manacor, s’havia iniciat l’enderrocament de les antigues parets que fins en aquell instant havien servit tan bé el seu propòsit”.

Crea un lloc web gratuït o un blog a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: