L’ull de la mèrlera

Un any més, un conte per a Binifaldó, el lloc on la màgia de les paraules esdevé cançó.

Del color dels ulls més clars, una mica més amunt de les darreres fulles dels arbres més alts, hi ha un cel diàfan que habiten les ales i els becs del món, les cançons que adrecen espinades i les plomes més acolorides. És just suallà on la lluentor més resplendent del sol s’entremescla amb les notes de la melodia última, l’estremidora, la definitiva. D’aquesta barreja imperfecta i sinestètica en neix un magma disforjo i inexplicable, palpable i al·lucinant, lleugeríssim i dens, que els ocells anomenen Donifalbi.

És, aquest cel, el dipòsit sagrat de les cançons del món, l’indret d’on surt cada timbre, cada melodia, cada to que configurarà el cant de cada ocell. Damunt un nigul, dins un niu gegantí fet de branques d’ametler i fullaca d’alzina, hi descansava l’àliga, reina de les aus. Els ulls eren del color més suau de les maragdes, les plomes, de dos tons, enceses com el foc, negres com el carbó. Feia anys que no cantava, l’àliga. Ella, que un temps havia entonat amb mestria polifonies inimitables, bellíssimes i corprenedores, penjada als penya-segats d’arreu del món, ara, més fruit de la melangia que no de la inspiració, amb prou feines podia emetre uns giscos desolats i estridents que feien tremolar les fulles dels arbres esveltíssims.

L’àliga es determinà a recuperar el cant perdut i va fer unes crides perquè hi acudissin totes les aus de Donifalbi. Venguts de tots els niguls, de totes les cuculles dels arbres, dels nius més remots, i de les valls més fondes, hi comparegueren els ocells i les aus del món. Amb els ulls vermells de no dormir, el nocturn mussol; amb la coa arreplegada i exhausta, el vanitós paó; amb un dit escapçat per un garballet, el simpàtic ropit; amb les plomes ensangonades del darrer pollet al bec, l’elegant milana; amb la cristiana taca de sang al coll, la melòdica cadernera; amb l’esquena pelada per les picades del gall, la casolana gallina.

“Sou aquí perquè la reina us demana, amics ocells”, digué amb to solemne, lleument escanyada, l’Àliga, reina de les aus. “Sabeu que el meu cant s’ha esvaït i que avui del meu bec només en surten plany i tenebra”. Un esbart de canaris cantaven presumptuosos de la gàbia comunitària estant. El colibrí, remor d’ales, volatejava alegre ran d’una flor, al costat del rossinyol, que refilava simfonies emocionants.

“Ara cantau com voleu, i el vostre cant surt lliure i arbitrari de l’aire del cel de Donifalbi, perquè no recordau que hi hagué un temps que el nostre so era rústec i aspre, valent, amb gust de terra, amarat amb la saó de les pluges d’abril, quan encara plovia. Recorda sempre, rossinyol, que dins el teu refilar s’hi engronsa sense que ho sàpigues una veu de segles. Cadernera, de la teva gorga surten notes tornasolades, riques, diferents, originals… coneixes, però, de devora quin gavatx s’enlairaren per primera vegada?”.

Greu i majestuosa, l’àliga elevà la testa emplomada i estengué les ales immenses, i tornà a parlar: “Només podreu tornar a sentir el meu cant primigeni si puc beure tres gotes de la llàgrima rimsil·làbica.”

– Àliga, reina de les aus, i on s’amaga la llàgrima rimsil·làbica? -demanà el kiwi australià.

– Més enllà del nostre cel hi ha un altre món d’arbres baixos on la cançó és viva i canviant, on les aus es mostren sinceres i transparents, ferestes i voraces, i actuen sense filtres, amb totes les seves virtuts… i tots els seus defectes. S’apleguen els caps de setmana i canten un dia enfilats dalt d’un arbre, un altre dia dins un pinar mallorquí, o arremolinats dins la soca infinita d’una olivera eterna. Hi regna la concòrdia, però també hi pesa la petulància i la supèrbia. Vosaltres seguiu el vostre camí, no us deixeu endur pel cant misteriós del sebel·lí, ni per la veu fosca de l’òliba. Després del darrer alzinar i de sentir les darreres cançons dels estornells, davallareu de penya en penya, verticalíssims, fins a la mar de les cançons perdudes, l’infern dels ocells. Trobareu l’aigua teba, però nedareu endins fins que les ones prenguin la forma d’un embut. Hi entrareu, i sentireu l’aigua a punt del conglaç, les plomes ja seran escates, i al cul de l’embut, hi colombrareu un ull de mèrlera, que us sotjarà des de l’arrel universal de les cançons del món. D’aquest ull últim que tot ho veu i tot ho plora en prendreu tres gotes del llagrimer”. D’allà és d’on haureu de tornar i pel camí que desfareu no podreu mai badar el bec per cantar. Qui no cregui aquest principi, romandrà enclòs dins la llova del temps, embalsamat com el company xoric i com l’enemiga geneta.

Xetxeixec, xetxeixec, s’hi acostà en corredissa la perdiu:

– Partiré avui mateix, reina Àliga, si vossa alada majestat vol el meu vol.

Tit-tit-tit-tirurit, tit-tit-tit-tirurit, amb dos bots i quatre xecalines, diu el pinsà:

– Aniré darrere la germana perdiu i l’aidaré en el seu vol feixuc, si vossa alada majestat vol el meu vol.

Iaaaaaa, iaaaaa, bramà el pinguí com un ase:

– Oh, àliga, reina de les aus, les meves ales no són per volar ni els meus peus per caminar. Acompanyaré la germana perdiu i el germà pinsà, si vossa alada majestat vol el meu dol.

– Jau aquest potet i no torneu fins que hi hagueu guardat les tres gotes de llàgrima rimsil·làbica. Partiu tots tres, amics ocells. Que us agomboli en el camí la serena de la nit i que les ales del vent reblesquin d’aire alegre les vostres ales.

I partiren. I passaren per on l’Àliga, reina de les aus, els havia dit que passarien. I entre les branques dels arbres baixos sentiren els cants ufans de concòrdia, i travessaren el pinar mallorquí, estruendós i feliç, i cap ocell ni cap cançó no els va distreure del seu sender cap a la Llàgrima Rimsil·làbica. Aviat afinaren l’alzinar. El pingüí trepitjava aglans a cada passa, amb torpesa, darrere la perdiu, que transitava més fresca. El pinsà, d’alzina en alzina, anava envant i enrere esperant els companys d’expedició.

Tot d’una toparen el cadenat de penyes, amarades de saladina, lluents i empinades. De bot en bot, en una exhalació foren dins la mar. Quan va fer un dia i una nit sencera que volaven aigua endins, arribaren al primer cercle de l’embut i entraren dins aquell infern paorós d’aigua. Les plomes tornaren escates. Voltant voltant el primer cercle, dels ulls de mil ocells embalsamats sortia un cant llastimós:

Plora la llàgrima,

escolta’n el so.

Guaita dins l’ànima,

cerca el teu to.

Es miraren astorats de fit a fit, sens desviar el rumb, però temorosos de sentir aquell lament fondo de tons sebel·liners.

Aviat foren al segon cercle, on vivien embalsamats els ocells més presumits, els millors cantors, els de plomatge més vistós, que repetien insistents i plorosos el mateix res:

Plora la llàgrima,

bullent com foc.

Guaita dins l’ànima,

cerca el teu lloc.

Continuaren el camí i aviat sentiren que l’aigua és conglaçava. Les escates es cobriren de gebre. La mar, saladíssima, era tota feta de llàgrimes.

Som la mèrlera pigada

vaig ser l’enveja del món.

La meva vista es confon

perquè negra som tornada.

Rere el forat de l’embut pipellejava llàgrimes l’ull de la mèrlera pigada.

– Si t’hi fixes bé, el nostre univers és dins l’ull d’aquesta mèrlera -digué molt seriós i un xic pedant el pingüí.

Estranyat, respongué el pinsà: – Però això no és un tord?

– Ens hem equivocat d’embut -digué la perdiu.

Giraren coa i continuaren nedant amb les ales, perduts per sempre dins la mar de les cançons perdudes.

L’infern no és el silenci. L’infern és no poder cantar.