“Serà necessari un exèrcit de Margalides Solivellas”

Margalida Solivellas em va atorgar l’honor de ser el seu padrí al Reconeixement de Mèrits de l’Escola de Mallorquí i que va rebre dijous passat. Aquest és el text que hi vaig llegir:

Margalida Solivellas, autoritats, poble de Manacor, gent que heu vengut de poble extern, bon vespre.

De Margalida Solivellas Lladó hauríem de dir que és selvatgina i nascuda el 1957. Podríem dir que és periodista i que si és aquí avui, entre moltes d’altres coses, és perquè va ser corresponsal de TV3 a les Illes Balears durant prop de quatre dècades, entre el 1986 i el 2022.

Potser no sabeu que és mestra i historiadora de titulació, i no ho sabeu perquè ni l’una ni l’altra no les ha exercides mai formalment, tot i que l’hem vista i l’hem sentida historiar-nos l’existència cada dia i l’hem vista mostrar-nos els secrets de ca nostra com ho fan les millors mestres d’escola, vinculant cada una de les ensenyances amb el temps i el territori que habitam.

També podríem explicar que encetà el seu paper dins l’auca de la informació al Diario de Mallorca primer i a Ràdio Balear d’Inca després. Un breu pas per Ràdio Televisió Espanyola a les Illes Balears li serví de trampolí per presentar-se a unes proves selectives als serveis informatius de TV3. Tot això, podríem explicar. I ha estat així. Però la certitud més grossa, la més important, la que la col·loca avui en aquest pedestal de llançament cap al reconeixement a tota una vida de feina i servei al país és la sort que hem tengut tots de poder-la veure i sentir durant trenta-sis anys com a corresponsal a les Illes Balears de la televisió nacional catalanadurant 36 anys.

Hem dit les Illes Balears. Heus ací, idò, el primer dels mèrits que volem reconèixer a la periodista selvatgina. Poca gent com ella ha sabut trasmetre a través de les brevíssimes píndoles televisives de dos minuts que li tocaven als informatius, la idiosincràsia privativa de cadascuna de les illes i de la gent que les habita. Cada illa és un univers, una paleta cromàtica i paisatgística diferent, un panorama humà singular, una manera de fer i de ser distant de les altres i orgullosa de si mateixa. I així ens les ha mostrades la nostra reconeguda d’avui. Alhora, però, Margalida Solivellas ens ha mostrat les quatre illes des de l’eix que les vertebra, des de Maó al cap de Barbaria i d’Ensiola a Formentor: la seva catalanitat insubornable. Aquest és, i no un altre, el vertader nexe d’unió que Margalida Solivellas ens ha sabut retratar a través de les seves peces als informatius, i també dels seus reportatges al programa 30 minuts.

Tot i que, per descomptat, s’ha fet ressò sempre que ha estat notícia de les grans manifestacions en defensa de la llengua i del territori, ha defugit transmetre una visió folkloritzada o arcaïtzant dels trets identitaris de la vida de cadascun dels territoris aïllats de les Illes Balears. I si ho ha fet, ha estat precisament per projectar-hi una mirada, si més no irònica, o fins i tot condescendent, envers aquesta concepció autocompassiva i misericordiosa que tenen molts d’illencs entorn de la idea del que són de portes endins i, també, quan es projecten al món. Margalida Solivellas cercava una altra cosa, i per això ha mostrat una societat empoderada, orgullosa de ser qui és, gens ancorada en el passat, sinó que s’avança als esdeveniments i que marca territori, mai més ben dit, davant les actuacions dels caníbals lingüístics i territorials que tot sovint ens governen.

Vet ací un altre mèrit de Margalida Solivellas, el segon: ha defugit, com dèiem, l’autocompassió, però també l’autocomplaença. Esser d’aquí, sentir-nos-hi i mostrar-nos-hi ens fa ser poble, és cert, però no podem perdre de vista els malvicis, els hàbits poc decorosos i les servituds tan propis de les comunitats illenques mediterrànies. Perquè cada illa, en paraules de Josep Lluís Aguiló, és “un país secret fingint ser una província”, un país on els habitants “se senten aliens a lleis dictades des del continent i el contraban i el pirateig en el codi dels habitants no són ni pecats venials. Ells fan les vertaderes lleis, les que no és necessari escriure, lleis que cap d’ells pot ignorar, sota la pena d’ostracisme, que a les illes és més temut que qualsevol condemna a mort”.

I així, en aquestes illes escapçades on els poderosos d’avui són, com diu Antonina Canyelles “miserables faraons que diuen el Nil a la piscina i piràmide al nínxol familiar”, en aquestes illes de gent que vol esser i que és massa i que remena les cireres mentre talla el bacallà i se sent hereva legítima dels privilegiats d’ahir… En aquestes illes on l’antic règim sembla reverdir després de cada revolució, sí, aquí, en el nostre regne enmig del mar, pareix que perdem un llençol de dignitat a cada bugada de corrupció. Margalida Solivellas ho ha mostrat fins al detall més ínfim, amb objectivitat, amb valentia, amb rigor i amb honestedat. Mostrar les misèries dels nostres insignes conciutadans és, també, una manera de fer país i, sobretot, de fer-lo millor. Túnel de Sóller, carreteres a la mallorquina, Palma Arena, Nóos, Andratx, Jaume Matas, Maria Antònia Munar, el rei emèrit… són noms que ens remeten a l’escàndol i que la nostra reconeguda d’avui no sols ha esmentat, sinó que ha disseccionat de forma acurada en una feina de laboratori periodístic tan empírica com arriscada.

Podem dir que avui la llengua catalana com a element vertebrador del país a través de les seves varietats estàndard escrita i oral, si més no pel que fa a la codificació i normativització, té una posició consolidada, ferma, fins i tot robusta. Teníem una tradició escrita secular que ens va aplanar el camí quan va ser hora. En canvi, si no era dins la litúrgia religiosa, no havíem pogut acumular ni documentar una tradició oral formal forta. El camí de l’oralitat formal, per tant, ha trobat més pedres i sopegades que el de l’escrita. Si hi ha un àmbit on l’estàndard oral és unitari i sòlid és el de la comunicació audiovisual en l’apartat dels informatius. És, aquest, el tercer mèrit de Margalida Solivellas Lladó.

La nostra reconeguda va plantar-se davant la càmera de TV3 com una flor en el desert. Com havia de ser la seva parla? S’hi havia de reconèixer la seva mallorquinitat? I d’altra banda, com es faria entenedora i pròxima als espectadors continentals? Havia d’accentuar els trets més dialectals del nostre parlar? O els havia de modular sense acabar d’abandonar-los? Tal vegada la va ajudar el fet de fer feina des del territori propi i no des de la metròpoli. Tant el seu pas pel primigeni Informatiu Balear de Televisió Espanyola com una primera instrucció per part del lingüista Vallverdú a TV3 li mostraren el camí per on ha sabut transitar amb mestria, natural, intuïtiva, tan mallorquina com sempre en la seva parla, tan catalana com mai. Sense impostures, sense cotilles ni accents imitatius, amb una sonoritat que prenia ecos de la seva serra de Tramuntana per enfilar-se orgullosa i altiva al timbre unificant d’una parla mil·lènaria i, és clar, nacional.

Nacional. Hom cavil·la sempre si el temps que viu és fill dels seus actes o si per contra és ell mateix, qui descendeix del temps que li ha tocat viure. Segurament ambdós pressupòsits es toquen. Amb certesa podem dir, també, que no són excloents. Quan Margalida Solivellas va arribar TV3, en aquella Mallorca que encara s’espolsava ferm les engrunes del franquisme, hi vèiem només dues cadenes televisives: les dues de Televisió Espanyola. Ja gaudíem del quartet d’hora de l’Informatiu Balear en català i ens arribava, a més, la desconnexió territorial del Principat de la cadena espanyola. L’entrada de TV3 a les nostres vides, a les de tota una generació altament televisiva, va suposar un alenada d’aire fresc, de modernitat, d’atreviment i fins i tot de contestació. Va ser, per a la Mallorca d’aquell temps, la forma definitiva d’enterrar la caspa i, alhora, autocentrar el pensament i baratar d’univers simbòlic. Tant per a la gent de la ceba com per a la que no ho és, la potència de l’entrada de la Televisió Nacional de Catalunya a les nostres llars ha configurat una manera d’entendre ca nostra. Aquest és el quart mèrit de Margalida Solivellas Lladó. Esser-hi. Saber-se reconèixer filla del seu temps. Saber llegir-lo i explicar-lo, amb la mirada ampla de dona catalana, amb l’ull fitorador de dona mallorquina. La influència dels mitjans televisius en aquell moment va ser, idò, determinant per explicar-nos com som ara, i també la presència dins aquella entitat vigorosa i jove, d’una corresponsal mallorquina al costat perifèric d’altres professionals del moment com Pere Codonyan des de Perpinyà o Juli Esteve des del País Valencià. Per això, al costat de la feina que hi feren els professionals, no podrem estar mai prou agraïts a la lluita de l’Obra Cultural Balear i Voltor perquè la poguéssim veure.

Ara, quaranta anys després de tot allò, passades quatre dècades de feina constant i delicada, Margalida Solivellas ha penjat el micròfon. Les certeses d’un temps, més absolutes, més monolítiques, més èpiques, si es vol, han donat pas a uns dies líquids, que regalimen per les voreres de l’illa com una bresca de mel al sol. La creació d’un canal autònomic a les Balears que caricaturitza en comptes d’enaltir, i que banalitza en comptes d’autocentrar, ha estroncat qui sap si per sempre la possibilitat d’un marc audiovisual d’abast nacional. Avui, la TV3 que Margalida Solivellas ha deixat és més autonòmica i més semblant a la IB3 que tants criticam. I tanmateix, cap dels nostres governants, cap de les alternatives, ha gosat qüestionar aquest model.

L’esponja audiovisual que vàrem poder ser fa quaranta anys és avui una autopista infinita i ininterrompuda de canals de tota casta que ens esbrella el país com un formatge vell i que ens penetra per pantalles que ja són una extensió perenne de la nostra mirada. Per això, idò, serà necessari un exèrcit de Margalides Solivellas que sigui capaç de posar llum i senderi a aquesta xarxa de mil camins per on el mateix monstre de sempre malaveja esvair-nos.

Per aquest mèrits de comunicadora, de cronista d’un poble, de mestra d’una generació, de vertebradora d’un país, idò, Margalida Solivellas és la reconeguda d’enguany de l’Escola de Mallorquí. A ella, i als qui l’han triada perquè sigui així, l’enhorabona més sentida de part d’aquest humil i orgullós padrí.

I ara, aprofitant que tenc un micròfon davant, m’acomiadaré com sempre havia somiat fer:

“Antoni Riera, Teatre Municipal, Manacor”.

Escola de Mallorquí – Teatre de Manacor

6 de juny de 2024